«9 écrivains universels-juifs au XXe siècle», de René Lévy

Lévy, René. 9 écrivains universels-juifs au XXe siècle: George Steiner, Philip Roth, Albert Cohen, Stefan Zweig, Elias Canetti, Primo Levi, Isaac Bashevis Singer, Saul Friedländer, Imre Kertész. Paris: Les impliqués, 2025. 258 p. ISBN 979-10-428-0875-4.

René Lévy s’ha guanyat un lloc destacat en el panorama intel·lectual francès com a assagista i, malgrat que ell es defineix com a escriptor, no és en cap cas pas un creador literari. Ha centrat la seva recerca, principalment, en els pensadors jueus d’arreu contemporanis a la Xoà que, d’una manera o altra, en patiren les tràgiques conseqüències.

En el llibre que ens ocupa, Lévy se centra a fer una anàlisi de la vida i obra de nou escriptors jueus universals, oferint-nos un assaig reflexiu basat en la interpretació de l’experiència vital i la lectura profunda dels escrits de George Steiner, Philip Roth, Albert Cohen, Stefan Zweig, Elias Canetti, Primo Levi, Isaac Bashevis Singer, Saul Friedländer i Imre Kertész. Per què tria aquests autors? Quin és el fil conductor que els relaciona? Per a Lévy, tots ells desmunten la idea que la cultura salva. Lévy es repeteix la pregunta que Hannah Arendt ja plantejava a The origins of totalitarism:[1] «Com és possible que a l’Alemanya del segle XX es desplegués un vel de silenci capaç d’ocultar la destrucció de prop de sis milions de jueus?». La Xoà és un projecte d’extermini nazi que no hauria adquirit mai les monstruoses dimensions que va assolir si no hi hagués hagut un imaginari antisemita comú a escala europea.

En el tractament del seu estudi, Lévy esdevé un assagista ètic a la manera levinasiana, tot i no ser pas filòsof. Tria els autors citats més amunt tot ordenant, relacionant i fent aflorar les seves afinitats profundes. En aquest sentit, fluctua de manera efectiva i elegant entre la memòria i la crítica, entre la literatura i la filosofia, entre el judaisme cultural i la modernitat europea. Només cal escoltar alguna de les entrevistes que s’han publicat de René Lévy on ens parla de la seva infantesa i joventut per copsar que la seva pròpia biografia és un reflex de les inquietuds i les experiències dels escriptors objecte de la seva recerca. Tan sols es pot entendre plenament la dimensió dels pensadors jueus que analitza si s’han viscut, en pròpia pell, les circumstàncies traumàtiques del nazisme.

Més enllà de l’objectiu de desmuntar la idea que la cultura salva, un altre punt clau sobre el qual reflexionen aquests intel·lectuals és l’ús de la llengua com a autèntic problema moral. El tractament de la llengua com a eina conflictiva arrenca de la frase de Theodor W. Adorno: «Escriure poesia després d’Auschwitz és un acte bàrbar». Molts escriptors jueus, malgrat això, no la interpreten com una prohibició literal, sinó com una acusació moral contra el llenguatge intacte, o com una denúncia de la continuïtat cultural com si res no hagués passat. La llengua no és, doncs, un instrument neutral, cal repensar-la en profunditat després de la catàstrofe. Adorno, més endavant, matisarà aquella primera frase dient: «El sofriment té dret a expressar-se, però no amb les formes d’abans». El problema, doncs, no és pas escriure, sinó com. Els nou escriptors protagonistes de l’obra de René Lévy són tots ells obsessius amb la llengua. La centralitat del llenguatge és clau perquè en perceben la fallida. Escriure és, per tant, un acte moral i cadascun d’ells l’articula i gestiona a la seva manera. Singer s’expressa en ídix amb l’objectiu de salvar un món que s’extingeix. Levi escriu amb una claredat i precisió fruit de la seva formació científica, amb l’objectiu que el seu discurs sigui el màxim de realista, defugint de la mentida. Per a Steiner, representa tant la llar com una condemna. Canetti canvia sovint de llengua, però mai de consciència. Kertész es postula com a ferm detractor de la llengua oficial del totalitarisme. Cohen construeix una llengua barroca amb la intenció d’expressar l’excés. Matisos a banda, escriure és en tots ells un acte moral. Tots ells tenen, com a denominador comú, el fet de no creure en l’heroisme èpic; destaquen l’existència de subjectes extremament fràgils. Levi fa prevaldre l’home gris, en detriment del màrtir. Kertész veu el presoner com a objecte administratiu. Els personatges de Singer viuen dominats pel desig i la culpa. A Roth li plau centrar-se en l’individu situat entre identitat i paròdia. Per a Canetti l’ésser queda dissolt en la massa. Per acabar, Friedländer percep la història com un soroll que tapa les veus. D’aquesta breu descripció se’n desprèn que tots ells senten rebuig per la grandiloqüència.

En termes generals, podem dir que són pensadors que, mitjançant la ironia i la lucidesa, no pretenen consolar sinó comprendre en clau arendtiana. Com a jueus que són, no perceben la memòria com a celebració, ni com a ritual; a través seu pretenen incomodar, sacsejar, qüestionar. Comparteixen la convicció que, després del segle XX, pensar, escriure i viure exigeix una profunditat sense consol, una memòria incòmoda i una ètica que neix de la fragilitat humana. René Lévy vol posar de manifest que, en l’intent d’interpretar les grans ruptures morals i intel·lectuals del segle XX, alguns escriptors jueus queden situats en un mateix horitzó de reflexió, tot i que entre ells mantenen diferències fonamentals. George Steiner i Imre Kertész en són un exemple paradigmàtic.

Lévy també vol assenyalar que tots aquests autors comparteixen −amb matisos− una consciència jueva no necessàriament religiosa, sinó històrica, lingüística, ètica i traumàtica. Cap d’ells no escriu sobre el judaisme, sinó des d’una condició jueva problematitzada.

Zweig i Canetti, per exemple, són jueus assimilats del centre d’Europa. Pel que fa a Zweig, el considera el profeta desterrat perquè, tot i creure en Europa, en la cultura humanista i en la reconciliació, és testimoni que tot això s’esfondra. El seu suïcidi no és tan sols personal; és la constatació que el món que ell representava −o que creia representar, si coincidim amb Arendt− ja no existeix. En definitiva, simbolitza el moment en què l’humanisme europeu mor definitivament.

Canetti, diu Lévy, no parla d’Auschwitz directament, però el pensa estructuralment. Analitza quirúrgicament la fascinació per l’extermini, la dissolució de l’individu, el desig de la fusió que condueix a la violència. Canetti és conscient que la raó no frena la pulsió del poder en la seva cara més destructiva. És especialment lúcid quan mostra com les masses preparen el terreny del genocidi molt abans que es posin a funcionar els camps d’extermini. Lévy el considera el teòric de la catàstrofe perquè s’hi avança i en certa manera la prediu.

Levi, Kertész i Friedländer són jueus marcats directament per la Xoà. Lévy considera Primo Levi el centre moral, l’ètica del testimoni. L’escriptor que s’expressa sense odi, sense èpica, sense transcendència. No es pregunta: «Com va ser possible Auschwitz?», sinó «Què va fer Auschwitz amb l’ésser humà?». Comprova amb horror que la ciència tant pot servir per guarir, com per exterminar. Defensa la raó, però una raó ferida; conscient del seu fracàs, encarna la dignitat fràgil del testimoni.

Kertész, en canvi, representa l’antiredempció. És el més radical d’aquests nou pensadors; per a ell Auschwitz no és aberració, és destí modern −aquí podria coincidir amb el pensament de Günther Anders−. Kertész planteja una tesi molt incòmode perquè insisteix en el fet que no hi va haver rebel·lió, ni heroisme; tan sols adaptació. Segons ell, el sistema va funcionar perquè els humans van col·laborar-hi. És per aquest motiu que Lévy el defineix com el pensador que no permet cap consol.

Friedländer és, per la seva banda, el testimoni de la història amb veu de víctima, fonamental perquè aporta un material decisiu que mai no hauríem de menystenir ni d’oblidar, entre altres coses perquè ens obliga a ser molt curosos quan volem titllar algú de nazi. És especialment il·lustratiu perquè integra documents de víctimes dins el relat històric, de tal manera que no explica la Xoà, la deixa parlar. Amb aquest gest Friedländer trenca amb la història freda i demostra que la història no és neutral; està travessada per veus interrompudes. Kertész descobreix que la burocràcia pot administrar l’horror sense odi, la qual cosa la fa encara més aberrant. Per a Lévy esdevé essencial, perquè uneix magistralment el rigor històric a la responsabilitat moral.

Isaac Bashevis Singer representa la tradició jueva de l’Est d’Europa com a món perdut. Preserva la memòria del món destruït, per això tria escriure en ídix; perquè és una llengua en vies de desaparició. Escriu el món que ja no hi és. Els seus relats, que són plens de dimonis, de supersticions i d’erotisme, són resurrecció narrativa. Lévy el defineix com el guardià d’un món assassinat.

Roth i Cohen són un exponent de la diàspora moderna; en especial, de l’experiència jueva secular. El primer desconfia de la cultura com a instància moral perquè aquesta és un camp de batalla identitari i no pas un refugi. Per a Roth, tant la tradició jueva com l’americana són matèria de paròdia i de conflicte. S’expressa des del cos, el desig i la dissensió. Una de les preguntes més colpidores que formula Roth és «què vol dir ser jueu?» quan el món jueu ha estat destruït, quan la identitat ja no és sostinguda per la tradició, sinó per la memòria del crim. La Xoà se li apareix com una ombra, no pas com a relat, és una presència que distorsiona qualsevol identitat posterior. De tal manera que creu en la impossibilitat total d’una identitat jueva «normal» després d’Auschwitz. Pensa, del jueu, que és un subjecte contradictori, ridícul i obsessiu, problemàtic, incòmode i desmesurat. Mai no sacralitza ni Israel, ni la tradició, ni la víctima. Per tal de deixar constància del seu pensament es val d’un llenguatge irònic, obscè, provocador, com a mecanisme de supervivència. Finalment comprova que el liberalisme americà no redimeix el trauma europeu. Lévy descriu Roth com el jueu posttraumàtic, no pas com a testimoni.

Pel que fa Albert Cohen, és una figura clau que s’expressa amb exuberància, ple d’un lirisme i d’una passió gairebé barroca, però mai ingènua. Per a Cohen, després d’Auschwitz, l’afirmació de la vida, l’amor i el desig esdevenen actes de resistència ontològica. Lévy interpreta Cohen com algú que respon a la mort amb hipervida, tot i que l’amor no salva sinó que nega l’anihilació total.

René Lévy veu Steiner com el gran fiscal. La seva tesi és devastadora perquè no escriu des de l’experiència, sinó des del fracàs de la cultura. Alemanya era la nació més culta d’Europa, els seus botxins escoltaven Schubert. El sorprèn que tant Bach com Goethe convisquin amb Auschwitz. Constata que ni la música, ni la literatura, ni la filosofia no van immunitzar contra el mal. Steiner dubta de la continuïtat de la cultura i és per això que se’l considera l’hoste permanent de la cultura europea, atès que aquesta és el centre del drama. Per a Lévy, Steiner representa la culpa de l’intel·lectual.

Lévy destaca que els nou escriptors que ha triat per articular el seu assaig representen l’exemple clau de ser jueu com a pregunta, no pas com a identitat resolta. Desconfien de manera radical del progrés i la raó il·lustrada. El progrés no garanteix en absolut humanitat. Pel que fa a la modernitat són extremament crítics. El fil conductor, doncs, que lliga els escriptors de l’assaig de Lévy, malgrat les seves notables diferències, és la detecció que Auschwitz ha destruït també la innocència de la cultura i la transparència del llenguatge, però no pas la necessitat de dir. Després d’Auschwitz, una cosa essencial s’ha trencat. S’ha fracturat el sentit. No s’ha trencat la capacitat d’escriure sinó la confiança que la cultura, la raó i la tradició transmeten valors morals. Escriure després d’Auschwitz vol dir fer-ho sabent que la tradició ha fallat. Aquest extrem lliga amb la tesi de Hannah Arendt, que en parlar del trencament del fil de la tradició, no fa cap afirmació nostàlgica sinó diagnòstica. Arendt sosté que la tradició occidental −grecollatina, cristiana, il·lustrada− ja no pot transmetre criteris de judici moral fiables atès que no només no va impedir el totalitarisme, sinó que fins i tot el va facilitar.

Aquest trencament implica que ja no podem heretar el passat com una continuïtat. Els conceptes clàssics −mal, responsabilitat, culpa, llei− ja no actuen igual perquè la tradició ha deixat d’orientar. El que es desencadena a Auschwitz, no és només un crim massiu sinó un esdeveniment que desmenteix la tradició des de dins. Els instruments que la tradició valorava: burocràcia, racionalitat, obediència a la llei, cultura humanista… van funcionar com un rellotge en el sistema d’extermini. El «després d’Auschwitz» i el «trencament del fil de la tradició» designen el mateix buit, tot i que des de llocs diferents: l’un des de l’escriptura, l’altre des del pensament polític i moral.

Escriure «després d’Auschwitz» és pensar sense tradició garantida. És per això que, segons Lévy, els escriptors estudiats escriuen sense consol, sense teologia, sense redempció final. No és pas perquè reneguin de la tradició jueva o europea, sinó perquè ja no poden parlar en nom seu. Escriure després d’Auschwitz és, doncs, escriure sense autoritat heretada. Exactament el mateix que Arendt demana al pensament: jutjar sense manuals, sense precedents fiables, sense cobertura. Dit d’una altra manera, el debat sobre la possibilitat d’escriure després d’Auschwitz és la cara literària del trencament del fil de la tradició diagnosticat per Arendt; en tots dos casos, el que ha col·lapsat no és la paraula, sinó la seva legitimitat heretada.

Cal destacar que en tot l’assaig de René Lévy hi ha un rerefons potent, a vegades explícit, a vegades insinuat, que lliga el pensament de tots nou autors amb Antígona, en tant que figura fundacional del conflicte entre legalitat i justícia. Auschwitz és l’indret on Antígona esdevé impossible. Els morts no tenen nom, els cossos no són enterrats, sinó esborrats, no hi ha dol possible, no hi ha ritus, no hi ha paraula que restitueixi el sentit. Si Antígona representa la mínima humanitat, Auschwitz és la seva negació absoluta. El nazisme no només mata Polinices: prohibeix fins tot que existeixi una Antígona i destrueix l’espai on l’acció moral podria tenir lloc. Les categories clàssiques −culpa, càstig, llei, responsabilitat− ja no funcionen igual, la tragèdia grega no pot ser repetida sense fractura, Antígona ja no pot parlar des d’un ordre compartit.

A la tragèdia grega, Creont s’equivoca, però el món encara té sentit; el conflicte és tràgic perquè ambdues parts tenen una raó reconeixible. Després d’Auschwitz, en canvi, el poder no s’equivoca, extermina, no hi ha simetria tràgica ni catarsi. És per això que aquests autors del segle XX estudiats per René Lévy senten que la tragèdia clàssica ja no és suficient, cal un nou registre testimonial, fragmentari, sovint sense solució. Primo Levi, per exemple, escriu per testimoniar, no pas per redimir. Per a Kertész, Auschwitz no és cap excepció, sinó una possibilitat més inscrita en la modernitat. Steiner afirma que el llenguatge mateix ha quedat ferit. En aquest context, Antígona reapareix sovint desplaçada, derrotada, sense cor, sense ciutat que l’escolti. És una Antígona sense polis que parla però no és reconeguda. De tal manera que, quan la llei esdevé criminal, quan l’estat anul·la la humanitat, l’únic que queda és una responsabilitat sense garanties. Antígona actua sense garanties d’èxit. Els testimonis d’Auschwitz escriuen sense garantia de comprensió. Però tant Antígona com Auschwitz comparteixen la manca de consol, la no-promesa de redempció, sense deixar d’insistir que encara hi ha actes que no es poden deixar de fer, tot i que no salvin el món.

Per tot això, l’assaig de René Lévy hauria de ser de lectura obligada tant per als qui es volen acostar per primer cop als escriptors jueus universals del segle XX, com per als qui ja en tenen un bon coneixement.

Els primers descobriran que Lévy no fa una introducció didàctica convencional, ni un inventari d’obres i biografies. El que fa és situar el lector de manera efectiva i intel·ligent dins d’un problema, no dins d’un cànon. El lector veurà com l’assaig defuig la simplificació moral i mostra la diversitat de respostes davant la catàstrofe: silenci, ironia, narració fragmentada, testimoni, paràbola, exili lingüístic… Li permetrà entendre que Auschwitz no és només un tema, sinó una fractura del llenguatge, de l’ètica i de la transmissió. Facilita les eines per llegir Levi, Steiner, Roth, Bashevis Singer, Zweig… sense convertir-los en monuments intocables, tractant-los com a escriptors que dubten, fallen, es contradiuen.

Es tracta d’una lectura formativa perquè convida a llegir amb responsabilitat. Per als qui ja coneixen bé aquests escriptors, l’assaig de Lévy esdevé especialment valuós perquè no confirma el que ja se sap, sinó que ho desplaça, trencant lectures acomodades. Fa dialogar lectors que sovint es llegeixen per separat, mostrant afinitats subterrànies −ètica de la responsabilitat, relació amb la Llei, amb el silenci, amb els morts−. Obliga a repensar la pregunta clàssica: «Es pot escriure després d’Auschwitz?», no pas com un dilema resolt, sinó com una pregunta que cada text torna a obrir. En aquest cas, Lévy no aporta tant «coneixement nou» com una nova disposició de lectura.

El valor central de l’estudi és que no pretén tancar el debat; el sosté. No ofereix una tesi tranquil·litzadora, no jerarquitza el dolor, ni proposa una síntesi reconciliadora. Fa tot el contrari, assumeix que hi ha quelcom d’irrecuperable, i que escriure i llegir després d’Auschwitz implica acceptar aquesta pèrdua sense convertir-la en retòrica.

Per què hauria de ser lectura obligada? Perquè educa en una ètica de la lectura, evita tant la ignorància com la saturació. Mostra que la literatura no explica Auschwitz, sinó que s’hi mesura i s’hi juga la legitimitat. I això, en un món acadèmic i cultural que sovint confon memòria amb consigna i coneixement amb repetició, és d’un valor incalculable.

Tessa Calders i Artís  

[1] Edició en castellà: Los orígenes del totalitarismo (Madrid: Alianza, 2019). (N. de la R.)