«Biblioteche, lettura, intelligenza artificiale», editat per Fabrizio Lamberti i altres

Lamberti, Fabrizio; Mellia, Marco; Vivarelli, Maurizio (eds.). Biblioteche, lettura, intelligenza artificiale: struttura e contesto del progetto. Milano: Bibliografica, 2024. 280 p. (Biblioteconomia e scienza dell’informazione; 52). ISBN 978-88-9357-606-2.

Biblioteche, lettura, intelligenza artificiale és un llibre que es mou entre la teoria i la pràctica, entre la tradició bibliotecària i les tecnologies emergents per reflexionar sobre la lectura en un moment de canvi bastant evident. Parteix d’una idea que travessa tota l’obra: la lectura és un acte complex, humà i plural, però avui es transforma dins d’un ecosistema digital on la realitat virtual, la intel·ligència artificial i les dades tenen cada vegada més pes. 

El fil conductor és el projecte Reading(&)Machine, un prototip desenvolupat entre la Universitat de Torí i el Politecnico di Torino que combina la realitat virtual amb un sistema de recomanació basat en IA (intel·ligència artificial). Això fa que el llibre no es quedi només en la teoria, sinó que mostri casos reals. Per mi això és un dels punts forts, perquè també veus els dubtes i les contradiccions que surten quan la tecnologia entra en un espai tan clàssic i tradicional com la biblioteca.

La lectura com a laberint

La primera part, escrita sobretot per Maurizio Vivarelli, parteix d’una constatació que personalment trobo molt encertada: la lectura no és una única activitat, sinó una constel·lació de pràctiques. Llegir en silenci, escoltar un audiollibre, consultar Google, submergir-se en una novel·la clàssica o fullejar una revista són actes diferents, però tots ells són «lectures». Aquest plantejament fa que el llibre assumeixi la complexitat sense intentar reduir-la.

També m’ha interpel·lat la crítica als estudis quantitatius de lectura. Les estadístiques –on trobem els famosos «lectors d’almenys un llibre l’any»– no expliquen per què llegim, què hi busquem, ni com la lectura esdevé una experiència emocional i cognitiva. Aquí coincideixo plenament amb els autors: per entendre els lectors reals cal escoltar-los, no només comptar-los.

La biblioteca com a espai híbrid

Una altra línia imprescindible que es comenta al llibre és la reflexió sobre la biblioteca. No es presenta com un magatzem de llibres, sinó com un ecosistema d’interfícies: pantalles, catàlegs, zones silencioses, webs i, ara, també entorns immersius. Aquesta visió semiòtica del lloc és especialment suggeridora, perquè posa en valor que la biblioteca parla, comunica, guia i que està en constant moviment. 

La discussió sobre l’evolució cap a biblioteques més «socials», obertes i híbrides també m’ha semblat rellevant. Els autors no idealitzen: reconeixen que la biblioteca està travessada per tensions entre tradició i innovació, entre espais oberts i col·leccions, entre comunitat i tecnologia. Aquest equilibri, que sempre és inestable, és precisament el que avui defineix la identitat del servei públic.

Reading(&)Machine: entre entusiasme i prudència

La segona part del llibre és eminentment tècnica, però accessible. El projecte R(&)M és interessant perquè no es limita a afegir «tecnologia» a la biblioteca, sinó que repensa tot el procés de recomanació i experiència de lectura.

Dit això, hi ha dues aportacions que considero especialment valuoses:

1. El recomanador sociosemiòtic: no es basa només en patrons de consum, sinó en el significat dels textos. Aquesta aposta és innovadora i més respectuosa amb la diversitat lectora.
2. La realitat virtual: l’entorn immersiu planteja preguntes sobre com «llegirem» en el futur i com l’espai digital pot complementar, que no substituir, el físic.

Tot i això, el llibre també és conscient dels límits: biaixos de dades, accessibilitat, equitat i la gran pregunta ètica de la responsabilitat dels continguts generats per IA. Aquest equilibri entre fascinació i cautela és un dels punts més encertats del llibre.

Com a conclusió, trobo que el llibre és bastant honest, perquè no cau ni en la visió idealitzada de la tecnologia ni en el pessimisme. No presenta la tecnologia com la solució a tot, però tampoc com una amenaça, sinó que la tracta d’una manera justa i equilibrada, tot i que també deixa veure que és un terreny ple d’incerteses. Això m’ha semblat especialment interessant, perquè mentre el llegia tenia la sensació que no et dona respostes tancades, sinó que et deixa espai per pensar i posicionar-te tu mateix.

També convida a veure les biblioteques d’una altra manera: no com espais estàtics i tradicionals, sinó com llocs vius que poden evolucionar. Tot i així, crec que el llibre també fa evident una tensió important: fins a quin punt poden canviar sense perdre la seva essència? Aquesta idea fa reflexionar, perquè al final la lectura no és només accedir a la informació, sinó a una experiència personal, gairebé íntima, que potser no encaixa del tot amb certes dinàmiques tecnològiques.

En aquest sentit, el llibre no només parla del futur de les biblioteques, sinó també del futur del lector. I això és el que trobo més interessant: et fa pensar en el teu propi paper com a lector i en com et relaciones amb la tecnologia. No és només una qüestió de què canvia fora, sinó també de què canvia en nosaltres.

En general, és un llibre que no es limita a explicar, sinó que et convida a la reflexió. A mi, almenys, m’ha fet replantejar què vol dir llegir avui i quin paper té la tecnologia en aquest procés. Sobretot, m’ha fet dubtar sobre fins a quin punt volem ‒o hauríem de voler‒ que la intel·ligència artificial intervingui en una cosa tan personal com escollir què llegim.

Al final, et quedes amb preguntes que no tenen una resposta clara, però que són necessàries: què és llegir avui? Quin paper han de tenir les biblioteques en aquest context? I, sobretot, fins a quin punt té sentit incorporar sistemes d’IA en la lectura sense que acabin condicionant massa les nostres decisions?

Eulàlia Català Castro 
Màster en Gestió i Direcció de Biblioteques i Serveis d’Informació (UB). Bibliotecària a la Biblioteca Pública de Tarragona