Suárez Toledano, Cristina. El señor de las letras: Carlos Barral, un editor contra la censura. Zaragoza: Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2025. 337 p. (Humanidades; 205). ISBN 978-84-1340-885-9. 26 €.
Són moltes les investigacions i els treballs publicats sobre la censura i els seus efectes en l’Espanya franquista. La seva primera víctima va ser la premsa diària, com podem comprovar llegint la Ley de prensa, del 22 d’abril de 1938, en la qual, ultra altres mesures repressives, ja es parla obertament de censura, per redimir «el periodismo de la servidumbre capitalista de las clientelas reaccionarias o marxistas». Naturalment, aquesta va acabar estenent-se a la ràdio, al cinema, al teatre i finalment a les edicions en general i a la literatura en particular.
La doctora per la Universitat d’Alcalà Cristina Suárez, en el seu exhaustiu estudi centrat en la figura de Carlos Barral, fa un petit resum de la història editorial entre 1939 i 1975, és a dir, tot el període amb Franco present, per centrar-se en una història de la censura entre 1937 i 1966, fins a la primera Ley de prensa e imprenta, la coneguda com a «Llei Fraga». Hi analitza no només la influència de la censura en la creació literària sinó també el paper de l’autocensura.
La investigació molt detallada al voltant de Carlos Barral i la seva ingent tasca editorial amb les dues editorials que va inspirar, Seix Barral i Barral Editores, comença amb l’entrada de Barral en la direcció literària de Seix Barral, quan ja Víctor Seix feia uns anys que la dirigia. Crea un potent equip de col·laboradors afins a les noves tendències literàries i que amb l’arribada de Carmen Balcells trenquen la dinàmica continuista d’una part dels accionistes de la casa. Personatges rellevants del món cultural i intel·lectual com Jaime Salinas, Joan Petit, Joan i Gabriel Ferraté(r), Jaime Gil de Biedma o José Agustín Goytisolo tindran un gran protagonisme en la construcció del nou catàleg de l’editorial, sota tres grans premisses: publicar autors estrangers, publicar nous autors del realisme social i impulsar el boom d’autors llatinoamericans.
En el camp de les relacions internacionals, fonamental per a l’estratègia de denúncia de la censura i de la repressió del règim, treballen en la publicació a Amèrica Llatina dels llibres impossibles de fer-ho a Espanya. Per exemple, amb Joaquín Mortiz, editorial mexicana fundada per l’exiliat espanyol Joaquín Díez-Canedo van publicar Cambio de piel de Carlos Fuentes, Premi Biblioteca Breve 1967 i prohibida per la censura espanyola.
L’aliança amb editorials europees i americanes es va concretar en la creació del Grupo Formentor amb les editorials Einaudi, Gallimard, Grove Press, Rowohlt, Seix Barral i Weidenfeld. En aquest context es publicaran coordinadament molts autors que gràcies a això esdevindran coneguts internacionalment, com Günter Grass, Marguerite Duras o el mateix Juan Goytisolo.
Entrant ja en l’anàlisi dels expedients de censura, ens trobem amb un treball detallat gairebé títol a títol dels 420 llibres presentats i els 130 prohibits entre 1955 i 1969 en nom de Seix Barral, i els 300 presentats i 150 prohibits entre 1969 i 1981 en nom de Barral Editores.
Els criteris aplicats per la censura eren tan variats i arbitraris com els elements que els aplicaven, però la doctora Suárez els classifica en quatre apartats dels quals fins i tot en fixa els percentatges respecte al total. Criteris relatius a: Moral sexual, Política, Llenguatge inapropiat i Religió.
La nòmina de censors la constituïen personatges com Vintilă Horia, escriptor feixista romanès; Miguel Oromí, frare franciscà; Javier Dieta, funcionari; Miguel de la Pinta, frare agustí; Wilhelm Petersen, funcionari del III Reich, o el mateix Dionisio Porres, director de Radio Nacional de España i molts d’altres que van apareixent en l’estudi de Suárez.
Pel que fa a alguns exemples concrets de censura –impossible resumir tots els que detalla el llibre–, tenim el cas de Últimas tardes con Teresa (1965) de Juan Marsé que es va haver de publicar després de suprimir més de 70 paràgrafs censurats.
Algunes obres s’autoritzaven amb l’argument que la gent no les entendria; d’altres amb la condició d’augmentar-ne el preu de venda i d’algunes només es permetia l’edició destinada a l’exportació. La ciudad y los perros de Mario Vargas Llosa, Premi Biblioteca Breve 1962, va ser inicialment prohibida per «descripciones obscenas», «adulterio incestuoso», «actos de sodomía» o «hedionda depravación juvenil». En una segona revisió es va a tornar a prohibir per «mariconería», «crítica al estamento militar» i «exagerado tremendismo». Finalment, després de la mediació de José María Valverde, es va poder publicar amb més de 30 supressions.
A Marguerite Duras la van prohibir per «expresiones malsonantes», «lenguaje repugnante por su crudeza», «abundan las groserías»; a Juan Goytisolo per «ocurrencias burdamente obscenas».
El 1959 es va prohibir El tambor de hojalata de Günter Grass perquè «trata la religión como ridícula superstición».
Davant d’aquest panorama, les estratègies de Barral per tirar endavant els seus projectes es van adreçar al que avui en diríem «internacionalització del conflicte» per un costat, i per l’altre, participar en tot moviment de rebuig al règim, ja fos cultural muntant xerrades sobre Machado, Lorca, creant premis de poesia i de novel·la, signant escrits de protesta d’intel·lectuals o participant activament en la «Caputxinada» del 1966 al convent de Sarrià. Sobre aquesta acció, tot i el seu indubtable compromís amb la lluita antifranquista, demostra una certa frivolitat en un fragment de les seves memòries Cuando las horas veloces (Tusquets Editores, 1988): «Lo de los capuchinos me pareció ya entonces y me sigue pareciendo ahora algo muy divertido y escasamente heroico.»
Pel que fa a l’enfrontament directe amb la censura, son múltiples les referències que descriu l’autora a partir de les investigacions en els arxius i també de les pròpies descripcions de les esmentades memòries «...acabado de llegar de Madrid, de discutir con un miserable jefe de negociado de la censura de libros o un director general, y no de la policía, que insistía aún, una vez más pero por firme convencimiento, en la conveniencia de que me alejara del país al menos un par de años para hacer olvidar, para suspender y lavar mis provocaciones políticas y antipatrióticas».
El llibre inclou 50 pàgines de bibliografia i dues llistes exhaustives, una dels títols de les obres amb els seus autors publicades per Seix Barral i una altra de les publicades per Barral Editores. Però potser el més interessant són dues llistes d’obres presentades a censura que no es van acabar publicant per diverses raons, no totes per culpa directa de la pròpia censura. L’autora les presenta com «el catálogo invisible».
Un treball detallat amb moltes hores d’investigació a l’Archivo General de la Administración, a la Biblioteca de Catalunya, a la Biblioteca del Pavelló de la República de la UB, al Museu i Fons Barral, etc. que aporta llum i coneixement de la realitat del món del llibre sota la dictadura i contribueix a la memòria democràtica.
Antoni Estela Barnet
Exalumne de la Universitat de l’Experiència i del postgrau de Llibre Antic
Afegeix un nou comentari