Les trenta-cinc obres preferides d'Italo Calvino

Calvino, Italo. Per què llegir els clàssics. Trad. Teresa Muñoz Lloret. Barcelona: Edicions 62, 2016. 344 p. (Llibres a l'abast; 432). ISBN: 978-84-297-7492-4. 21,50 € paper, 9,99 € llibre electrònic.

Edicions 62 continua endavant amb el projecte d'edició completa en català de l'obra de l'escriptor italià Italo Calvino. Per què llegir els clàssics és el darrer volum aparegut fins ara. Aquesta edició catalana reprodueix lleialment el títol original italià Perchè leggere i classici i, a la contracoberta, l'editorial qualifica aquest llibre d'«assaig en què Italo Calvino comenta els autors i les obres que el van ajudar a definir-se a si mateix».

De fet, però, no som davant un únic assaig de tres-centes quaranta pàgines, ans davant un recull molt variat d'articles periodístics, de conferències acadèmiques i d'introduccions breus publicades en diaris, revistes científiques i col·leccions de literatura universal. Tal volta hauria estat més orientador per al lector apressat haver considerat aquest volum una «antologia d'articles i assaigs breus». I és que aquest llibre tampoc no pretén fer un repàs als clàssics canònics més importants de les cultures del nostre planeta sinó —com molt bé explica Esther Calvino, la filla de l'autor— sobre els seus clàssics, és a dir, sobre les obres que, a ell, li van deixar una fonda empremta.

La coberta d'un llibre, allò que popularment anomenem «la portada», no només cobreix el llibre i el protegeix sinó que també és l'eina que té l'editor per a provocar-nos un amor a primera vista. N'hi ha que alimenten amors purament físics, n'hi ha que en suggereixen de més espirituals, i n'hi ha que temptegen un cert equilibri. A tot això cal afegir el fet que la coberta ha d'intentar oferir un resum genèric de la matèria que és desenvolupada en el llibre. En aquest cas, la fotografia és molt escaient: Italo Calvino somriu lleugerament assegut en una cadira que té un disseny molt particular i molt personal, en una habitació on hi ha centenars de llibres que viuen en altes prestatgeries. En efecte, aquest llibre ens parla de llibres i, com la cadira, d'un tipus de llibres de disseny especial, els anomenats «clàssics», els quals ens provoquen aquest somriure lleuger que tenim quan arribem al coneixement d'una veritat profunda que perviu més enllà d'una època determinada. El somriure d'Italo Calvino és el somriure d'una persona que coneix la futilitat i la fragilitat de la naturalesa humana. I els clàssics que té en les prestatgeries —i dins aquest llibre—, també parlen d'això.

L'escriptor italià, el qual va treballar durant molt de temps per a l'editorial Einaudi, de ben segur que s'adonà que els clàssics ens aporten coneixements que no caduquen mai. I no caduquen probablement perquè, d'una banda, ens plantegen temes, situacions i problemes irresolubles, «allò que persisteix com a soroll de fons» (p. 14); i, de l'altra, temes, situacions i problemes que són constants perquè formen part de la naturalesa de l'ésser humà. «La crisi d'identitat és general a la segona meitat de l'Odissea» (p. 22), comenta quan parla d'aquest poema homèric del segle viii aC; i molt després, en un article sobre Eugenio Montale (1896-1981), ens explica que aquest escriptor «ens parla d'un món vertiginós, empès per un vent de destrucció, sense un terreny sòlid on recolzar els peus, amb l'única ajuda d'una moral individual suspesa al caire de l'abisme» (p. 279). Tu que tens problemes per a arribar a finals de mes, ¿creus que avui la vida és més inestable i fugissera que fa cent anys o vint-i-nou segles? Tu que voldries expressar amb més detall i nitidesa allò que el teu cor i la teva ment senten, ¿creus que els homes del Renaixement ho sabien fer millor o que, dos-cents anys després, un sistema informàtic ajudarà a resoldre-ho definitivament? Segons Calvino, Gerolamo Cardano (1501-1576) és un «escriptor que persegueix amb les paraules alguna cosa que s'escapa a les paraules» (p. 102); Cyrano de Bergerac (1619-1655) és un autor en què «el que compta no és la coherència de les idees, sinó el divertiment i la llibertat amb què es val de tots els estímuls intel·lectuals que li vénen de gust» (p. 120); i l'actitud del filòsof Raymond Queneau (1903-1976) «és la d'explorador d'universos imaginaris» (p. 326).

El llibre que el lector té a les mans està compost per un article introductori on Calvino reflexiona sobre què és una obra clàssica, i trenta-cinc més on l'escriptor italià comenta autors i obres d'èpoques i gèneres molt diversos expressant opinions i suggeriments propis. Calvino ens convida a reflexionar tant sobre Xenofont (428-355/0 aC), Ovidi (43aC-17dC) i les set princeses perses de Nezami (1141-1209) com sobre Diderot (1713-1784), Stendhal (1783-1842) i Balzac (1799-1850); tant sobre la necessitat de cultivar el nostre jardí, segons és esmentat a l'obra Càndid de Voltaire (1694-1778), com sobre l'olla que bull de la vida, segons és representada a l'obra de Gadda (1893-1973) Quell merdé hurrible. I tot sempre ben amanit amb opinions personals, directes i inspiradores. Sobre Galileu (1564-1642), ell es pregunta: «¿Per què una esfera (o una piràmide) hauria de ser més perfecta que una forma natural, com per exemple la d'una llagosta?» (p. 113). I sobre Tolstoi (1828-1910) afirma: «El que interessa a Tolstoi […] és […] la recerca del vodka de la història, el combustible humà» (p. 200). O bé exclama, exultant, a l'inici d'un article acadèmic sobre el Doctor Givago de Pasternak (1890-1960): «Un llibre amb el qual et discuteixes, finalment!» (p. 226). I és que els clàssics també serveixen per a discutir: ens interpel·len, ens pregunten, ens acorralen, i ens obliguen a reflexionar. Potser per això són tan perillosos; potser per això els bombers de Fahrenheit 451 (obra de l'escriptor Ray Bradbury, 1920-2012) els cremen: perquè molesten, ens posen el dit a l'ull, furguen en la ferida mal curada i fan aflorar emocions que, si les desenvolupéssim adequadament, ens guaririen i serien protectores de la nostra salut física i mental. Un clàssic no és un entreteniment insubstancial, ni una sobredosi de sucre rosa; un clàssic, si convé, t'etziba un mastegot a la cara o et provoca un profund terratrèmol catàrtic.

Finalment, m'agradaria de confessar dues sensacions molt personals que he tingut amb la lectura d'aquest llibre. La primera és que, malgrat que en el llibre hi ha una quantitat de materials, autors, citacions i, fins i tot, vocabulari tècnic molt heterogeni i divers, tanmateix la versió catalana té un estil fluid, planer i gens enrevessat gràcies, en bona mesura, a les habilitats de la traductora de l'obra. La segona és que la lectura de l'article sobre Tirant lo Blanc (p. 71-77) testimonia les dificultats que ha tingut —i encara té— la cultura catalana per a ser compresa a l'estranger. Italo Calvino cita un fragment de l'obra catalana i el reprodueix en castellà, cosa que ens empeny a interpretar que, ai las!, potser per a ell el castellà és la llengua original en què el Tirant lo Blanc fou escrit. Sorprèn que un home d'una cultura tan vasta hagi estat tan bast en aquest detall. Ara bé, si som honestos, potser la culpa sigui més aviat nostra, dels catalans, que no acabem de dir inequívocament a la comunitat internacional que ho volem ser.

Cada llibre és una invitació a entrar en un món. En el cas de Per què llegir els clàssics, ens trobem amb trenta-cinc invitacions que condueixen a trenta-cinc mons molt peculiars que inclouen països tan diferents com França, Escòcia, Anglaterra, Itàlia, Rússia, Estats Units, Argentina; i èpoques tan variades com l'antiga Grècia, l'antiga Roma, l'antiga Pèrsia, l'Edat Mitjana, el Renaixement, el Barroc, el Romanticisme, el Postmodernisme... Així, doncs, futur lector, no t'atabalis. Assaboreix cada invitació de mica en mica. Consulta aquest llibre d'Italo Calvino com si cerquessis l'opinió d'un amic de confiança que saps que és amant de la bona literatura: o bé et dirà la seva opinió sincera sobre un clàssic que tu vols començar a llegir, o bé te'n recomanarà un per tal que tu el descobreixis per tu mateix.

Joan Tello i Brugal
Filòleg i investigador en Filosofia del Renaixement.
joantello.blogspot.com

tipus document

Afegeix un nou comentari

Filtered HTML

  • Les adreces web i de correu electrònic es transformen en enllaços automàticament.
  • Etiquetes HTML permeses: <a href hreflang> <em> <strong> <cite> <blockquote cite> <code> <ul type> <ol start type> <li> <dl> <dt> <dd>
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.