«Confluències entre la història i la literatura», editat per Francesc Foguet i Maria Llombart

Foguet i Boreu, Francesc; Llombart Huesca, Maria (eds.). Confluències entre la història i la literatura. Barcelona: Societat Catalana de Llengua i Literatura, 2024. 167 p. (Treballs de la Societat Catalana de Llengua i Literatura; 29). ISBN 978-84-9965-745-5. 20 €. Disponible també en línia a: https://publicacions.iec.cat/PopulaFitxa.do?moduleName=r&subModuleName=&idCatalogacio=42248

Confluències entre la història i la literatura recull les aportacions al simposi del mateix títol que va tenir lloc a l’Institut d’Estudis Catalans el 14 d’abril de 2023. El seu objectiu ‒tal com manifesten els editors del volum‒ era cercar espais d’enriquiment mutu entre historiadors i historiadors de la literatura, partint principalment de dues constatacions: que la literatura, en la mesura que expressa els conflictes d’una societat en un moment determinat, és una font per a l’estudi de la història; i que la història, en si mateixa, és en certa manera tant un producte literari com una narració. Un plantejament interessant i ambiciós, que podria abastar un camp amplíssim, però que en aquest cas es limita al territori de llengua catalana, mentre que l’arc temporal que es vol estudiar va del segle XIX al XXI. Les diferents intervencions hi apareixen, doncs, en ordre cronològic. Els ponents ‒Pere Gabriel, Magí Sunyer, Nicolas Berjoan, Margarida Casacuberta, Maria Dasca i Josep Camps Arbós‒ són o bé historiadors, o bé especialistes en història de la literatura.

Donades les característiques del simposi i dels seus participants, l’enfocament de les ponències presentades es circumscriu a l’àmbit acadèmic, tot i que no hi ha dubte que algunes poden ser d’interès per a un públic més general. En aquest sentit, es podria destacar especialment el text de Maria Dasca, que tracta sobre el període de la transició i la democràcia, en què posa de relleu com el fet d’introduir la història en la literatura obre un ampli ventall de possibilitats narratives, que arriba a posar a prova les expectatives del lector. Analitza, també, amb un cert detall una sèrie d’obres publicades durant aquest període, un dels de major auge de la novel·la històrica. Josep Camps Arbós, per la seva banda, que s’ocupa de la novel·la històrica del segle XXI, apunta com durant aquest període els criteris de comercialitat han enterbolit el camp de la novel·la històrica, un gènere que en molts casos ha renunciat a la voluntat reivindicativa i didàctica d’altres èpoques per aspirar simplement a entretenir el lector.

Dins de les aportacions de caire més acadèmic, destaca per la seva originalitat la ponència de Nicolas Berjoan, que estudia el retrocés de la llengua i la literatura catalanes a la Catalunya Nord durant el segle XIX i assenyala com, davant d’un panorama ombrívol, els erudits nord-catalans van cercar formes de restaurar el prestigi perdut de la cultura catalana. Magí Sunyer, que s’ocupa de la literatura del període romàntic i modernista, revela per la seva banda com la literatura romàntica escrita per autors catalans (ja sigui en català o en castellà) va aconseguir bastir el cos central d’un sistema mític nacional, malgrat incloure a vegades elements de fantasia o llegenda, i va ajudar a ensenyar als catalans una història que molts desconeixien.

Les intervencions de Pere Gabriel i Margarida Casacuberta tenen un enfocament més específic i reduït. Pere Gabriel analitza les relacions entre l’escriptura literària, la històrica i la política al segle XIX, a través d’alguns exemples concrets. Sovint, demostra, són les mateixes persones les que practiquen aquestes tres formes d’escriptura, ja que el conreu de la literatura era, sobretot en ambients republicans i liberals, una manera de transmetre ideologia i de contribuir a l’afirmació d’una identitat cultural pròpia. Margarida Casacuberta centra la seva aportació a analitzar la recreació literària de les tres guerres carlines, i estudia tres casos d’obres escrites entre finals del segle XIX i mitjan segle XX, que recreen tres moments històrics d’aquestes guerres.

Tanca el volum la transcripció d’una taula rodona, on es va voler donar veu a persones pertanyents a altres àmbits de la cultura. Hi van participar dos representants de les revistes L’Avenç i Sàpiens, un historiador (Enric Pujol i Casademont) i una escriptora de novel·la històrica, Mari Carme Roca. Precisament aquesta part del llibre, pensada sens dubte per acostar el tema del simposi a un públic més ampli, és una de les que menys contingut aporta, tret del comentari de cadascun dels participants sobre l’ús respectiu que fa de la història i la literatura en les seves tasques professionals.

En resum, cal saludar iniciatives com la d’aquest simposi, que, dins dels límits inherents a aquest tipus de trobades, permeten d’anar més enllà dels camps acotats de cadascuna de les disciplines acadèmiques. Perquè, com va dir la gran escriptora Hilary Mantel, que tan bé va saber recrear el passat en les seves novel·les: «La història no és el passat, és el mètode que hem desenvolupat per organitzar la nostra ignorància sobre el passat». Tant la història com la literatura tenen el deure de qüestionar-se a si mateixes i cercar constantment la manera de trencar fronteres.

María Antonia de Miquel  
Professora d’escriptura i experta en novel·la històrica