«El cautivante fulgor de los libros ardiendo», de Sebastián Rivera

Rivera Mir, Sebastián. El cautivante fulgor de los libros ardiendo: doce episodios para una historia de la quema de libros en México. Ciudad de México: Universidad Autónoma Metropolitana, 2025. 125 p. (Presentes amistosos: gabinete de cultura editorial). ISBN 978-607-28-3400-2.

La censura és un dels costums humans més antics que han existit i que no han deixat d’estar presents en la història. Probablement, tothom té present l’escena del Gènesi, 2:15-17, aquella en què «… Déu va donar a l’home aquest manament: “Pots menjar de tots els arbres del jardí, però de l’arbre del coneixement del bé i del mal no en mengis; si un dia en menges, no t’escaparàs pas de la mort”».

Aquesta censura fundacional permet una doble lectura: quina raó hi ha darrere de la prohibició? ¿Déu veda l’accés al fruit de l’arbre a Adam i Eva per impedir-los l’accés al coneixement o per defensar-los del perill? ¿És un totalitari que vol totes les seves criatures sotmeses al seu rigor obscurantista o és, molt al contrari, un pare amatent que les protegeix d’un perill real, amb conseqüències?

Sigui quina sigui l’opinió que ens mereix aquest mite fundacional per a Occident, l’home, en el sentit de la humanitat, a imatge i semblança del Déu judeocristià, no ha deixat mai d’exercir la censura sobre l’altre, en tots els racons de la terra. Es podria dir que la censura és una tendència humana universal.

Censurem per detenir o retenir el poder, pensem en totes les dictadures, però també ho fem a fi de bé, per protegir. Pensem en la mare que prohibeix accedir a les xarxes socials a una criatura petita, pel seu bé, o en la lluita dels governs contra la propagació de les notícies falses o els missatges d’odi. Perquè, de vegades, la censura es fa amb bona intenció i es vol justificable.

Sí, i fins i tot en aquesta imposició del poderós o amb el «triomf de la raó» arribem a l’autocensura; com quan alguns dels jueus d’Efes, convençuts i convertits després d’escoltar la prèdica de sant Pau, decidiren cremar els seus llibres de màgia: «Bastants dels qui havien exercit les arts màgiques aplegaren els llibres i els cremaren davant de tothom. En calcularen el preu, resultà de cinquanta mil peces de plata.» Fets dels apòstols, 19:19.

Aquesta crema de llibres en temps dels apòstols serà icònica i esdevé fundacional en la nostra tradició cristiana. El foc és la solució definitiva a l’hora de resoldre l’heretgia, el dissens. La utilització del foc per a la defensa de Déu, per a la purificació. I és una defensa que es converteix en legítima (i, sobretot, violenta), tal com la Inquisició assenyala en el seu segell: «Exsurge Domine et judica causam tuam», «Alceu-vos, Déu nostre, defenseu la vostra causa», recuperat del Salm 74. Prendre la branca de l’olivera per al perdó i l’espasa per al càstig i sortir en defensa d’un Déu ultratjat.

Cremar llibres esdevé una solució recurrent al llarg de la història per respondre a l’atac dels enemics que insulten, dels insensats que en menyspreen el nom, les idees, la veritat, la fe.

I aquesta destrucció de la paraula escrita no és, ni de bon tros, patrimoni exclusiu del cristianisme: cremes arreu, durant el regnat de Qin Shi Huangdi, fundador de la dinastia Qin; en temps de Constantí el Gran, amb la crema dels textos arrians; el general Bakhtiyar Khalji incendiant els llibres de la universitat budista de Nalanda; també els francesos en la croada contra els càtars; pertot, en els primers passos de la Inquisició; el cardenal Cisneros a Granada, cremant manuscrits àrabs; fins i tot cremes de biblioteques de ficció en l’entorn més pròxim del Quixot; la destrucció de textos cristians durant el període Tokugawa al Japó; les cremes de papers de l’arxiu inquisitorial a Barcelona, l’any 1820; Anthony Comstock, cremant llibres i revistes pornogràfiques a Nova York a inicis del segle XX; o els nazis a Berlín als anys trenta; també a Badalona, el gener de 1939, amb la crema de la biblioteca de Pompeu Fabra; els khmers rojos cremant llibres d’intel·lectuals…

La llista és infinita, en el sentit que no s’acaba ni s’acabarà mai. Sempre homes cremant llibres, sempre destruint la paraula de l’altre a través del foc. I en el nostre imaginari, aquesta crema defineix el nivell més alt de violència contra el pensament i la veu de l’altre, potser amb una única excepció, un graó més amunt i el definitiu: la crema de l’autor.

(S’hi han fixat? Portem mitja ressenya i encara no ha aparegut la frase del poeta alemany Heinrich Heine: «Allà on cremen llibres, a la fi també es cremen persones». Imagino que ja se l’esperaven des de feia estona, oi? No hi ha article sobre la censura que no acabi apareixent.)

Però és sempre així? El professor i investigador mexicà d’origen xilè Sebastián Rivera Mir proposa a El cautivante fulgor de los libros ardiendo dotze episodis de cremes de llibres a Mèxic durant el segle XX. Dotze casos diferents, amb orígens, intencions i valors diversos.

Rivera Mir no és un historiador del llibre, sinó de la política, i la seva aportació s’inscriu en el significat polític, social i cultural dels dotze episodis. Alguns estan estrictament lligats a la repressió, però d’altres s’inscriuen en la lluita per la llibertat o amb les arts performatives. No totes tenen el mateix valor ni la mateixa càrrega simbòlica.

N’avancem alguns. Els revolucionaris que desconfien de l’intel·lectual i de l’imprès com a instruments de l’ordre antic, i per això cremen llibres i documents. Durant la Guerra Cristera (1926-1929), els catòlics es van aixecar en armes contra les lleis laïcistes i anticlericals del govern postrevolucionari del president Calles. Però no totes les cremes de llibres responen a la censura o a la guerra: també hi ha la crema festiva dels llibres acadèmics al final del curs, com a ritual festiu, de renovació i d’ingrés en l’edat adulta. Altres cremes són vistes com a positives: les de llibres negacionistes dels èxits de la Revolució o de llibres nazis. També la crema de pornografia, com a fenomen ambigu.

El cautivante fulgor de los libros ardiendo és una obra ben documentada, ben escrita, amena i reflexiva, que intenta demostrar que la crema de llibres no respon a una sola lògica: el foc pot ser censura, propaganda, purificació moral o celebració.

Finalment, una petita referència a l’aspecte formal de l’edició: la Universidad Autónoma Metropolitana de Mèxic (UAM) proposa una Maestría en Diseño y Producción Editorial, i es nota. Totes les publicacions que editen des de la UAM són sempre originals, diferents, gairebé objectes únics. En aquest cas, la coberta té l’aspecte d’una cartereta o llibret de llumins i inclou a l’interior un petit vano de cartró per atiar el foc, amb unes instruccions ben clares: «Para avivar el fuego.» Per favor, no el feu servir.

Lluís Agustí  
Director de l’Escola de Llibreria