En un moment històric en què les llibreries independents es troben entre la pressió del capitalisme de plataforma, la precarització laboral i els reptes culturals d’un mercat editorial globalitzat, el llibre The art of libromancy apareix com una lectura imprescindible per a futurs llibreters. Josh Cook, llibreter en actiu a Porter Square Books (Massachusetts), ens proposa una obra que és una barreja d’assaig professional, crítica del sistema i manifest ètic. És un llibre que no només explica com funciona una llibreria, sinó que ens convida a repensar què hauria de ser i a quin tipus de societat pot contribuir. 

Cook escriu des d’una posició privilegiada: coneix a fons la pràctica diària i la complexitat del sector, però també manté una mirada crítica, literària i política sobre el conjunt del sistema editorial. Això fa que The art of libromancy vagi més enllà dels manuals tradicionals i es converteixi en un text crític per a professionals del llibre.

Un dels punts centrals del llibre és la reivindicació del llibreter com a agent cultural i polític. Per a Cook, vendre llibres no és una activitat neutra ni purament comercial. Tota la tria de fons, taules de novetats, recomanacions, etc., implica una sèrie de valors, intencions i conseqüències. L’autor desenvolupa el concepte de handselling com a eix fonamental del rol llibreter: la capacitat de connectar personalment amb el lector i recomanar des del coneixement, l’empatia i la passió, i d’actuar com a prescriptor cultural dins la comunitat. Aquesta pràctica és el que defineix com a libromancy (algunes eines en línia ho tradueixen al català amb el mot «llibromància»), que consisteix en l’art de crear vincles entre persones i llibres.

L’experiència lectora, diu Cook, no comença quan s’obre un llibre, sinó quan algú te’l posa a les mans. Això transforma la figura del llibreter en un actor clau en la vida lectora de les persones.

El llibre dedica diversos capítols a exposar com les estructures de poder econòmiques i culturals condicionen greument l’activitat llibretera. Amazon hi apareix com l’enemic sistèmic per excel·lència: una corporació que no només destrueix teixit comercial, sinó que desmantella les condicions mínimes per a una indústria editorial saludable. Cook descriu de manera detallada com Amazon juga amb pèrdues en llibres per dominar el mercat, compensant-ho amb altres branques del seu imperi empresarial.

Al costat d’aquest gegant, l’autor també alerta sobre la concentració editorial (els anomenats «Big 5»), que redueix la diversitat de veus i condueix a una oferta literària cada cop més homogènia i mercantilitzada. Les grans editorials estableixen preus, controlen tiratges, dominen l’espai mediàtic i deixen molt poc marge per a les propostes independents o les veus minoritzades.

Cook defensa que ignorar aquests condicionants suposa legitimar-los. En conseqüència, proposa un exercici actiu de resistència i responsabilitat des de les llibreries independents.

Un dels capítols més potents del llibre és la reflexió sobre el racisme estructural a la indústria editorial i les dinàmiques d’exclusió que afecten autors racialitzats, escriptores o persones LGTBIQ+. Cook analitza com els prejudicis dels editors, la manca de representació al sector, les polítiques comercials de les editorials i els criteris dels mitjans contribueixen a perpetuar un cànon blanc i normatiu.

Per això, planteja que les llibreries han d’incorporar pràctiques de discriminació positiva en la selecció de fons i en la visibilització dels llibres. Això inclou dedicar espais destacats a autors no blancs, fugir dels tòpics comercials i construir un catàleg que representi la complexitat del món. L’autor ho deixa clar: «si la neutralitat serveix per perpetuar l’opressió, cal triar posicionar-se».

Aquesta idea és especialment rellevant per a futurs llibreters que vulguin desenvolupar una llibreria amb compromís comunitari, cultural i polític.

Cook desmunta hàbilment moltes pràctiques habituals dins les llibreries: les taules de best-sellers, les promocions basades en promocions massives, la reproducció de les llistes de llibres recomanats pels mitjans, etc. Proposa, en canvi, un model basat en la curadoria crítica, l’adaptació local i la personalització. Exemples com «stack ’em high, watch ’em fly» (l’estratègia de col·locar grans piles de llibres per incentivar les vendes) són revisats des d’una perspectiva més ètica: què passaria si comencem a fer servir aquests mateixos recursos per visibilitzar autors emergents o minoritaris? Cook aposta per una pràctica llibretera més conscient, més transparent i més arrelada a la comunitat que serveix.

Un altre aspecte fonamental del llibre és la crítica a la precarietat que afecta molts llibreters. Cook denuncia com els salaris baixos, les poques oportunitats de promoció i la manca d’estabilitat expulsen del sector persones amb talent, passió i experiència. Aquest fenomen crea un buit generacional i reforça una visió romàntica i insostenible de la professió.

Per a l’autor, el futur del sector depèn de la dignificació de la feina de llibreter. Això vol dir reconèixer-la com una professió especialitzada, invertir en formació contínua, garantir sous dignes i facilitar models de propietat col·lectiva o cooperativa.

Cal formar llibreters preparats, sí, però també empoderats per transformar la realitat.

Com a conclusió, The art of libromancy és una obra que combina teoria i pràctica, ideologia i ofici, activisme i coneixement. És un llibre molt recomanable per a la formació de nous llibreters, ja que interpel·la directament la responsabilitat social de la professió. També és una obra inspiradora, reivindica que les llibreries són espais de resistència, vendre llibres pot ser un acte de justícia, i que el compromís (amb els llibres, amb els lectors i amb la societat) ha de donar sentit a la tasca de qualsevol llibreter.

Elias Serhed 
Biblioteca del Departament d’Empresa i Treball de la Generalitat de Catalunya

Llegir i escriure: accions de revolta de Laura Szwarc és un llibre que explora el poder transformador de la lectura i l’escriptura com a eines de resistència i emancipació. Szwarc, amb una mirada crítica i compromesa, analitza com aquestes pràctiques no són només actes individuals sinó també gestos polítics capaços de qüestionar estructures de poder i obrir espais de llibertat. 

Estructurat en tres parts, dedica la primera, «La lectura i escriptura: accions de revolta», a reflexionar sobre l’acte de llegir i reivindica la seva importància cabdal en el món actual. «En un temps de sorolls constants, la lectura és la interrupció de la barbolla».

El llibre parteix de la premissa que llegir i escriure són actes rebels en un context sociocultural on el coneixement i la paraula sovint estan controlats o mercantilitzats. L’autora examina autors i teòrics que han utilitzat la literatura com a eina de lluita, des de pensadors clàssics fins a veus contemporànies, i reflexiona sobre com la lectura crítica i l’escriptura creativa poden desafiar narratives hegemòniques.

Un dels punts forts del text és la seva combinació de teoria i pràctica: no només s’aprofundeix en les bases filosòfiques de la resistència a través de la paraula, sinó que també s’ofereixen exemples concrets que encarnen aquesta revolta. «Llegir és un viatge que s’inicia de la mà d’algú que desperta la nostra curiositat, aviva el nostre gust i interès pel llenguatge, per la paraula sentida i escrita».

Així, a la segona part del llibre, «L’acció de revolta al territori», l’autora repassa la seva pròpia experiència com a mediadora en diferents contextos i latituds. Descriu experiències d’escriptura comunitària en espais fora de la norma acadèmica: presons, comunitats indígenes, barris de barraques, fàbriques col·lectivitzades, etc.

Aquesta dimensió pràctica converteix el llibre en una eina útil per a educadores, activistes o qualsevol persona que vulgui utilitzar la cultura com a espai de lluita. Szwarc no només descriu la revolta, sinó que dona eines per practicar-la.

Acaba el llibre amb el capítol «Cartografia experiencial: altres accions poètiques-polítiques», un recull d’experiències inspiradores a diversos països de Sud-amèrica i a l’Estat espanyol dinamitzades per diferents col·lectius i associacions.

Llegir i escriure: accions de revolta és una lectura per a qui creu en el poder subversiu de la literatura. Szwarc ens convida a entendre que cada llibre obert, cada paraula escrita, pot ser un acte de desobediència capaç de canviar el món.

Laura Szwarc (Buenos Aires, 1978) és una escriptora, art educadora i activista cultural argentina, coneguda per la seva obra compromesa amb la transformació social a través de la literatura i la pedagogia crítica. Podeu consultar tota la seva obra a

https://lauraszwarc.com/publicaciones/

Noelia Domínguez Pérez

De la 7a promoció de l’Escola de Llibreria

Librería cooperativa Espai Llavors 

Joan Company Arpa (Cardona, 1960) és enginyer industrial químic i escriptor. El seu primer llibre va ser publicat el 1994: Els prodigiosos contes de Cardona, publicat pel Foment Cardoní. Ha guanyat diversos premis literaris, entre els quals destaquen el XX Premi Víctor Mora, de l’Escala (2019) i el certamen de narrativa de l’Esquerra de l’Eixample de Barcelona (2020). 

La novel·la comença amb un pròleg misteriós, on dos homes arriben a un pacte que s’ha de segellar al cap de vint-i-cinc anys i on apareix un anell amb les inicials F i M.

A patir d’aquí i al llarg de 46 capítols, repartits en tres parts i un epíleg, es van succeint els esdeveniments on apareixen els personatges d’aquesta trama criminal centrada en els llibreters i els llibres de vell: un sotsinspector, una detectiva, una lladregota disfressada de femme fatale, tres llibreters de vell amb destins diferents, un personatge tèrbol que intenta adquirir els llibres tinguin el preu que tinguin i un sicari maldestre. A part de tot, el cos dels Mossos d’Esquadra involucrat.

La mort d’un llibreter de vell es complica amb l’aparició de dos rars exemplars de llibres: un Quixot il·lustrat per Ramon Casas i un Beatus d’Anodrac, cobejats ambdós per moltes persones i que portaran a una investigació policial amb moltes sorpreses.

Joan Company fa una novel·la una mica esbojarrada i difícil de seguir, per la quantitat de personatges i trames que hi surten. El lector ha de fer un veritable esforç per mantenir el fil i no perdre’s entre tanta informació, de vegades repetitiva.

Tot i això, hi ha dues coses a tenir en compte i que el llibre posa de manifest: per una banda, la curosa investigació i recerca d’autors i novel·les, així com d’indrets geogràfics de Catalunya i la seva història. Per altra banda, la crítica que fa al tràfic il·lícit d’art i falsificacions, el mercadeig d’aquest tipus de material i el blanqueig de capital que se’n desprèn. I fa una defensa dels llibreters i altres persones que intenten salvar llibres perduts i donar-los una segona oportunitat, posant en evidència una professió que demana vocació i sensibilitat: el llibreter de vell.

Aquesta novel·la negra, amb rerefons històric, combina art, intriga i escenaris catalans i va ser finalista, abans de ser publicada per Voliana Edicions, del III Premi Vilassar de Noir 2021 i del Certamen Literari Bellvei Negre 2023.

Lali Salom

De la 7a promoció de l’Escola de Llibreria

El llibre que tenim entre mans té una contundència física important, tant per les dimensions com per la coberta dura, ben dissenyada i ben impresa, que ens donen una mostra de la qualitat interior. 

Tal com s’indica a la mateixa coberta, al llibre hi trobarem una aproximació a tots els diferents tipus d’impressió: la calcografia, el relleu, la litografia, la serigrafia i la monotípia. El sumari inclou el següent contingut:

Cinc seccions per a cada una de les tècniques, i dins de cada tècnica, les seves variants. Cada una d’aquestes seccions comença amb una breu història i els seus artistes més representatius. Així, al sumari, hi trobarem el capítol «La calcografía» i dins de la secció, una introducció a aquesta tècnica i apartats separats per a «El aguafuerte», «El grabado en metal», «La colagrafía» i «La impresión de la imagen de calcografía».

Cada secció comença amb una breu història de la tècnica a descriure, que posa el lector en context sobre el desenvolupament històric i tècnic del seu procés i dels seus artistes universals més representatius i que permet tenir-ne una visió tècnica i fins i tot social al llarg dels anys.

A més a més, dins de cada mitjà, hi trobarem un apartat amb tots els materials necessaris, molt detallats i amb explicacions tècniques, pros i contres; un pas a pas per preparar una planxa (o el material que toqui com a suport) per gravar amb aquella tècnica, que consta de fotografies i peus de pàgina explicatius i, seguidament, el perfil d’un artista que treballa amb aquella tècnica.

El capítol 6 del sumari, anomenat «Información de utilidad», és una mena de remenat d’informació on es ressenya des d’una trobada que es fa cada any a San Francisco per imprimir amb piconadora (sí, el vehicle que s’utilitza a les construccions) fins a una llista de tallers de gravat i una altra de tallers (que semblen dos apartats diferents, però que es diferencien només en la quantitat d’informació que es dona de cada taller); una llista d’artistes; un apartat de salut i seguretat; la bibliografia; un glossari, un índex alfabètic i els crèdits de les imatges.

Ens trobem davant d’un llibre completíssim sobre les diferents tècniques d’impressió existents. A l’apartat «Herramientas y materiales» de cada secció, per exemple, s’hi detalla tot el que serà necessari per practicar aquesta tècnica i per a què s’utilitza, les diferències entre fer servir un material o un altre i el pas a pas, també completíssim, on s’explica com preparar el suport. Un cop preparat el suport, per exemple una planxa de metall, trobarem un altre pas a pas completíssim on cada artista explica com fa servir ell aquest suport per a les seves creacions… Aquest apartat fa que el llibre, a més a més de tenir un interès teòric, passi a tenir-lo també tècnic i pràctic, ja que informa el lector sobre trucs i opcions per aconseguir els diferents resultats.

A cada secció hi apareixen artistes que mostren la seva feina, expliquen els seus inicis, el treball i les seves motivacions, a partir d’un text en primera persona i un munt de reproduccions de la seva obra. Altres vegades, en lloc del perfil d’un artista, hi trobem el perfil d’un estudi de gravat.

Com a única crítica pel que fa a l’organització del contingut, en obrir el llibre, si és que comencem a fullejar-lo aleatòriament i pretenem trobar al sumari allò que estem veient, és la dificultat de trobar-hi res. Trobem un munt d’informació a l’interior que no està fàcilment indicada. Per exemple, un cop començada la lectura, trobem que dins de cada capítol, a més a més del que indica l’anomenat «Contenido», hi ha un subíndex per a cada una de les tècniques, però en aquest subíndex, tampoc no hi consta el que hi trobarem dins: els materials necessaris, el pas a pas, el perfil de l’artista… Tot això no apareix d’una manera clara ni al «Contenido», ni al subíndex de cada capítol, cosa que fa que sigui una mica complicat navegar pel llibre, llevat que un es deixi portar per les pàgines, de la primera a la darrera.

A la introducció del llibre, a la primera frase, hi diu: «El objetivo de este libro es enardecer, entusiasmar e informar al lector» i «Pretende ser tanto una fuente de aliento como una exploración fascinante de la vida y obra de los artistas que sienten fascinación por el proceso de la impresión artística y por el desarrollo de sus imágenes personales a través de la creación de impresiones originales». Creiem que han aconseguit ambdós objectius.

És un llibre interessant, teòric i pràctic a la vegada, un pèl caòtic en els seus diferents sumaris i subíndexs; tant, que ens ha costat arribar a veure com estava organitzat per tal de fer-ne la ressenya, cosa que no li treu, però, cap dels seus punts d’interès.

Un llibre útil i bonic per a tots aquells interessats a aprendre a imprimir i també a gaudir de l’obra d’altres.

Eva Santana 
Autora i il·lustradora

Universos cercanos: una mirada íntima de la ciencia ficción (Barlin Libros, 2024), de Celia Cuenca, és un estudi sobre la ciència-ficció i les seves manifestacions contemporànies. A través d’un recorregut pel gènere i la seva història, sobretot cinematogràfica, Cuenca desfà els límits entre la recerca i l’assaig per no solament parlar-nos de ciència-ficció, sinó proposar-nos veure la realitat a través d’aquesta. Perquè, d’acord amb l’autora, a sota de les epopeies còsmiques i els horrors mecànics, rau una pregunta urgent, una necessitat d’entendre el món, o les possibilitats d’aquest. De deformar-lo, a través de la imaginació, per fer-ne emergir una realitat més íntima i profunda. I descobrir que aquesta, arrelada entre la llum i la foscor, viu deslligada dels marges que separen la realitat de la ficció. 

Fins aquí, he fet una visió general del plantejament del llibre. Podria amanir-la amb algunes referències (per exemple, el corpus de films estudiats per Cuenca), assenyalar algunes possibles febleses del text, i cloure la ressenya amb una màxima que convidi a llegir-lo, perquè el cert és que s’ho mereix. Però Universos cercanos és, sobretot, un elogi dels relats de ficció i de la necessitat que en tenim, per comprendre la realitat a força d’explicar-nos-la. Des dels mites clàssics fins a les històries de robots assassins. I trobo que cal fer justícia a aquest elogi; predicar amb l’exemple. Aquesta és la praxi a la qual l’autora ens convida: evitar la síntesi i abraçar l’experiència. I per fer-ho, si és que el temps existeix i volem aprofitar-lo, cal que tornem a començar.

Imagina’t que ets un geòmetra. Un de prestigi, reconegut pels cercles d’experts, i que treballes com a investigador i docent universitari. Després de molts anys de malviure-hi, has assolit una posició estable dins l’acadèmia. El pas d’aquests anys, però, també ha llimat la passió i la curiositat. Les ha emmotllat dins la rutina. Quan estudies i ensenyes els teus prismes, ja no hi veus les línies invisibles de la realitat, sinó números que cal aprendre i publicar. Potser per això has decidit llegir l’Universos cercanos, de Celia Cuenca, que ara reposa sobre la taula del despatx. Perquè la contracoberta parlava sobre redescobrir la realitat a través de l’estrany; de com hi ha històries que, a través d’elements irreals poden, d’alguna manera, reconnectar-nos amb el present i les seves incògnites. L’has llegit durant la setmana, en estones mortes. Ara ja l’has acabat, com la jornada laboral, així que reculls papers i maletí, abandones el despatx i retornes a casa.

Vius als afores de la ciutat. Baixes de l’autobús i camines el darrer tram. A la parada, hi ha anunciada l’estrena d’una pel·lícula, a jutjar per la fotografia, d’aventures a l’espai. Mentre camines, penses en els primers capítols del llibre. Mai has sigut un gran coneixedor del gènere, així que agraeixes que Cuenca li dediqui una introducció detallada. L’autora empra una imatge curiosa per descriure la ciència-ficció: la d’una noia adolescent, il·lusionada però inquieta, que formula preguntes incòmodes. Així com la fantasia empra la màgia, o el terror el sobrenatural, aquesta adolescent inquieta empra la irrupció d’un element anòmal que, a diferència dels altres, sí que podria formar part de la realitat. A partir de la seva presència, que l’autora anomena novum, capgira els pressupòsits sobre què entenem per possible, no en el futur, sinó en el present.

Com a persona lògica que ets, no has pogut evitar trobar petites esquerdes a la definició; no tot el terror és sobrenatural, penses, ni tampoc aquest capgirament és exclusiu de la ciència-ficció. Amb nostàlgia, recordes quan, de jove, vas anar a veure Alien, de Ridley Scott. Cuenca la considera ciència-ficció, però tu la vas experimentar com a pur horror, i el cert és que els dos gèneres comparteixen, per exemple, el fet de formular advertiments sobre la realitat. El mateix passa amb la novel·la Frankenstein, obra cabdal dels dos gèneres. Acostumat a viure entre definicions sòlides, el polimorfisme d’aquest element central et neguiteja. Malgrat tot, agraeixes que l’estil del llibre sigui clar, i que s’esforci per apropar conceptes abstractes d’una manera entenedora. I entens que, per obrir camí, a vegades cal proposar categories amb excepcions.

Tombes la cantonada. El barri és residencial, hi ha algunes cases i també petits blocs de pisos. També alguns solars buits. Passes davant d’una casa amb les finestres il·luminades (no t’hi fixes gaire, però diries que habitualment no ho estan), i després obres la porta de casa teva i puges al pis. Sopes mirant la televisió, acompanyat per les figures de porcellana de la mare. Estàs a punt de ficar-te al llit quan piquen a la porta. No tens massa relació amb els veïns, així que et sorprèn veure’n un petit grup al replà.

Encapçalant la comitiva hi ha el president de la comunitat que et demana ajuda per a un assumpte insòlit. Al solar del costat, et diu, ha aparegut una casa que abans no hi era. Ningú no l’ha vista fins que no s’ha post el sol; però en encendre’s els llums, els veïns l’han detectada. Alguns valents, després de picar a la porta, l’han trobada oberta i hi han entrat. Només n’ha sortit un. Molt desorientat, solament ha pogut dir que a dins «totes les formes estaven malament», i després s’ha desmaiat. El president recorda que ets un home de ciència, i et demana si els pots ajudar a discernir què passa. Clarament, no saben a quina autoritat avisar. Si més no, això trenca una mica la rutina, penses. Així que escèptic, però intrigat, els acompanyes.

Efectivament, al carrer hi ha un nou edifici. Tu també has passat pel seu davant, però cansat com estaves, no t’hi has fixat bé. Et preguntes quantes vegades més et pot haver passat això. Creuar-te amb l’extraordinari sense ser-ne conscient. Ara et mires el carrer com si fos una cosa nova, escrutes les cases i els rostres de la gent. I entens millor Cuenca, quan parla sobre l’estranyament. Ella el presenta com la funció principal dels relats fantàstics (de terror, fantasia i ciència-ficció): el trencament de la visió acostumada de les coses, pertorbada per un element anòmal, que ens permet descobrir-les de nou. Et sobta que això pugui passar aquí, al teu carrer. Però precisament aquests són els relats que analitza el llibre; històries en què el desconegut no solament irromp, sinó que ho fa on menys l’esperem, en el quotidià: ja sigui perquè es manifesta en el nostre dia a dia, com les naus alienígenes d’Arrival (Denis Villenueve, 2016), o perquè, al final del viatge, els personatges acaben reconnectant aquest misteri amb el més íntim de la seva persona –com ho fa Cooper, a Interstellar (Christopher Nolan, 2014), que després de travessar l’univers i d’enfonsar-se dins d’un forat negre, acaba revinclant l’espai-temps per tornar a comunicar-se amb la seva filla del passat, i ajudar-la a completar la missió que ell mateix havia emprès: salvar la humanitat.

Per fora, sembla una casa normal. Dues plantes, teulada de pissarra. La porta és entreoberta. Sents despertar dins teu un pessigolleig de curiositat. També de por. L’esperança i el temor, diu Cuenca, són dues experiències simultànies davant del novum. Creues el rebedor, i en veure l’interior, saps que la casa és més gran per dins que per fora. Hi ha mobles de fusta, el terra de rajoles. Res fora del comú, tret de les proporcions impossibles. El menjador s’oculta rere una porta de vidre tintat. I et veus a tu mateix com el personatge d’una d’aquestes històries. Perquè el que t’envolta, malgrat que és estrany, no et sembla sobrenatural. Intueixes una lògica, malgrat que desconeguda. I si estàs dins d’un relat, de quina mena és? Cuenca ressegueix la cronologia de la ciència-ficció, i com ha evolucionat per ajustar-se a les expectatives del públic, o a la seva subversió; com busca noves formes per sorprendre o qüestionar la realitat, a mesura que aquesta canvia. Des del laboratori del científic boig, fins a prosaics aeroports espacials, l’autora estudia com cada element del relat integra una visió concreta sobre la realitat. El teu és domèstic, de fusta i pedra, i et fa pensar en el que Denis Villanueve va anomenar dirty sci-fi. És precisament aquest corrent el que Cuenca estudia durant la darrera part del llibre, des de Tarkovski fins avui dia: un estil que busca la materialitat i no la fantasia, i que s’embruta («dirty») de les parts menys espectaculars de la vida (com ara les coses trencades, primitives, nostàlgiques). La física estranya i les tonalitats terroses que t’envolten et recorden la naturalesa mutant d’Annihilation (Alex Garland, 2018). Els elements d’un món estrany, però d’alguna manera proper que, com aquesta casa, poden fer cantonada amb el teu.

Camines cap a les portes de vidre, i entres al menjador. En veure’l, et mareges. Cuenca és llicenciada en Belles Arts, especialista en estètica i teoria de la imatge, i es nota. Malgrat parlar de ciència-ficció en general, el llibre se centra en el cinema (és cert que en algun punt has lamentat la poca presència literària), i un dels aspectes que més destaca és la facultat de les imatges per comunicar informació sense paraules, a través del color, de les textures i de les formes. Com més t’endinses en la casa, més et sembla entendre-ho. Perquè les paraules no sempre arriben a tot, i ara mateix series incapaç de descriure què veus; només se t’acuden altres imatges, com les escales d’Escher o les masmorres de Piranesi. El supervivent tenia raó, aquí les formes no són com haurien de ser. Els vèrtexs s’allarguen fins a esdevenir corbes que es pleguen i desapareixen. El sostre és el terra per on camines. Els mobles són les parets que s’embolcallen a si mateixes. Veus un parell de persones, molt llunyanes, que caminen en cercles dins d’un gerro, al centre d’una taula quilomètrica.

No saps com, però ets capaç d’orientar-te pel menjador. Feia temps que no seguies cap instint, i ara és aquest el que et guia a través dels angles. Hi ha una prestatgeria buida, i els estants formen els esglaons d’una escala. Puges. Arribes a un passadís que s’estén a la dreta i a l’esquerra. A la dreta hi ha una habitació sense llum, i al davant hi ha un home agenollat. Diries que resa. Quan et sent a prop, es gira i el reconeixes. És un veí que mai t’ha caigut bé, un escriptor pedant i avorrit. Et diu que Déu habita aquesta casa. Que dins la foscor hi ha una catedral, que s’escolta l’harmonia dels àngels, i que ell ho veu i t’ho pot ensenyar. Tu mires més enllà, i tens clar que dins la foscor no hi ha res. És el terra que s’eleva i esdevé una paret, a pocs centímetres de distància. Sense respondre, et gires cap a l’esquerra.

Hi ha un concepte central en el llibre: la hierofania, és a dir, la intervenció del sagrat en el món profà. Un contacte entre l’espectador i el diví. T’ha sorprès que un llibre sobre ciència-ficció parlés de religió. Però ara ho comprens. Perquè a l’altre costat del passadís, que es caragola dins d’una espiral, molt lluny d’on ets ara, hi reconeixes l’habitació de quan eres petit. I aquesta visió, estranyíssima com és, penetra dins teu i t’arrossega cap a ella. Realment, Cuenca no escriu sobre religió, sinó sobre espiritualitat. El sentiment que precedeix els dogmes i els mites. La meravella mesclada amb horror que, com a éssers humans, som capaços de sentir vers el misteri del món, i de percebre sota moltes formes, des d’una catedral fins a un arbre. O un record. En un món lògic com el nostre, diu l’autora, els mites abandonen la màgia i la substitueixen per la ciència. I d’aquesta manera, Cuenca recupera les idees de Karl Jung o de Joseph Campbell per reflexionar sobre com, quan els símbols envelleixen, en necessitem de nous. És aquí, proposa, on la capacitat expressiva de les imatges, i de la ciència-ficció com a gènere, que en l’intercanvi entre màgia i ciència s’ajusta millor a la nostra realitat material, esdevé possible recuperar un sentiment del sagrat que realment no habita dins de cap déu o màquina, sinó en el més íntim de la nostra experiència. Aquesta és, considera, la recerca que involuntàriament emprenen els personatges d’aquests relats; i, d’alguna manera, aquest també sembla ser el teu punt d’arribada.

Entres dins l’habitació. No saps quanta estona ha passat, ni quanta distància has recorregut. Sembla un altre món, però no has abandonat el teu carrer, i més que avançar, creus que has retrocedit. Cada passa ha desdibuixat una certesa, i has arribat al punt on no saps res i, malgrat tot, la curiositat dels infants –o la d’una adolescent inquieta– et diu que estàs a punt de descobrir alguna cosa. Al centre de l’habitació hi ha un globus terraqüi. És antic, és el de la teva mare. Al pol nord encara conserva les marques que ella hi va dibuixar, ja fa molts anys, per descobrir-te la geometria no-euclidiana. Aquell dia, quan el pla va esdevenir corba, i la distància va canviar de perspectiva, alguna cosa es va despertar dins teu. I ara, la passió que creies perduda, d’alguna forma, reneix en el record d’aquella lliçó i d’una mare, ja absent, que et va mostrar com sota l’aparença unívoca del llenguatge, o de la realitat, s’hi amaga un univers de possibilitats. Com dos punts connectats per la mateixa circumferència màxima, sents que l’aventura comença en el mateix moment que acaba.

Surts de la casa, seguit per alguns dels desapareguts. Quan mires el carrer, distingeixes el patró d’uns angles fins aleshores insospitats, que connecten les teulades amb la llum dels fanals. Els veus dins l’aire, en els ulls de la gent. Ja ho diu Cuenca; aquestes històries s’enganxen als protagonistes, i quan acaben el seu món ja no tornarà a ser el que era. Tot et sembla diferent, però no has oblidat res del que coneixies. I tens l’estranya certesa que aquesta casa ha sigut com el globus terraqüi de la mare: una lliçó que algú, o alguna cosa, ha preparat per obrir-te els ulls. Sospites que potser, en un futur, aquest descobriment serà necessari. Qui hagi enviat la casa –només per un instant et preguntes si no podries ser tu, de tan detallada com era l’habitació– està preparant-se pel que vindrà. Però l’endemà, l’edifici ja no hi serà. Molts no en tornaran a parlar, avergonyits. D’altres, creuran que ho han somiat. I uns pocs, com tu, en conservareu el record i pensareu sobre què va poder ser.

Quan vas acabar de llegir Universos cercanos, vas tenir una idea. Que el llibre realment tracta sobre el llenguatge; sobre com necessitem una eina per comunicar-nos, no solament entre nosaltres, sinó amb la realitat que ens envolta. I que si la dirty sci-fi, com diu Cuenca, recupera el que és orgànic, brut o quotidià, és precisament perquè són aquestes dimensions les que més necessitem comprendre, si volem sobreviure en un món a la deriva. Les històries comentades tracten precisament sobre aquest reencontre i, paradoxalment, ja que ens involucren com a espectadors, també ens aboquen a la mateixa reconeixença. Com una hierofania materialista. I d’ella en resulta un aprenentatge: que com diu Cuenca al final, allò que ens inquieta és precisament el que ens manca. I que així com investiguem altres planetes per entendre el nostre, és a través de la ficció que podem comprendre millor la realitat, i el lloc que hi ocupem.

Es nota que Cuenca s’estima el que estudia. El seu és un llibre escrit des de la passió per la ciència-ficció, i per la ficció en general. Una passió contagiosa, que ha motivat aquest petit relat que hem compartit. Una passió que ens commina a tots, com a lectors i, potser, futurs protagonistes d’una íntima aventura, a buscar, entre les imatges i la realitat, la desconeguda i fantàstica geometria que construeix el nostre dia a dia.

Martí Jareño
Investigador en teoria de la literatura i literatura de gèneres
marti.jareno@gmail.com

Conviure entre la diferència comença perquè siguem conscients que la diversitat existeix i que és complexa, i com qualsevol expressió humana, la cultura queer mereix tenir models on poder sentir-se identificada, perquè la diferència ve de lluny i és normalitat a partir d’una regla que per excel·lència hauria de ser la fonamental: el respecte. 

En aquest camí de trobar models artístics i literaris, Ángelo Néstore, dona els paràmetres del que pretén l’antologia:

«Si percibimos lo queer no como una identidad sino como una posibilidad de entendernos desde lo relacional, hemos pensado que un libro polifónico como este sería la mejor forma de abordar algunas posibilidades de los deseos queer. Sin ninguna pretensión de ofrecer un conocimiento exhaustivo o esbozar un canon, queremos dejar constancia de unas experiencias que forman parte de un relato actual y pensado en el contexto nacional, así como registrar la búsqueda del misterio, del estado deseante y de su libertad radical».

Hi ha un precedent que caldria tenir en compte: Amors sense casa: poesia LGBTQ catalana (Angle Editorial, 4a ed., 2018) a cura de Sebastià Portell, un recull que recull cent anys de poesia catalana. Aquesta nova Antología de poesía Queer d’Ángelo Néstore, està dividida en tres parts: «Soy una feria», «Alucinaciones», «Bendita imaginación». Respecta la diversitat lingüística dels poetes i aporta la lectura bilingüe que relaciona la traducció al castellà amb el poema original. Els poetes seleccionats són: Héctor Aceves, Txus García, Berta García Faet, Pol Guasch, Laia López Manrique, Antón Lopo, Roberta Marrero, Juanpe Sánchez López, Sara Torres, Gabriela Wiener. Destaquen perquè són autors amb trajectòria literària. Cal remarcar la qualitat dels autors, el llibre no abaixa el nivell dels poemes que destaquen per un imaginari efervescent, rítmic, de vegades irònic i en diversos registres entre discursiu i col·loquial. Berta García Faet pregunta: «¿Dónde y a qué temperatura / olvidamos que nos habíamos encontrado, / y menospreciamos el milagro, permitiéndole desdibujarse?». Sobre la lluita contra l’escepticisme social, les contradiccions de l’amor de parella, la cerca de tendresa i alhora l’expectativa cínica de la novetat, Roberta Marrero escriu: «A él solo le gustaban los extraños. // Decía que los extraños mantienen / la genialidad intacta». Com apunta Néstore, no es tracta de fer un programa o un manifest, es tracta de poder oferir models a un públic que no troba referents on poder-se identificar; però l’antologia va més enllà. L’antòleg sap que la poesia és sobretot creativitat i elaboració ambiciosa on la qualitat del material literari ha d’assolir la màxima expressió. En aquest sentit, la poesia de Pol Guasch destaca especialment: «L’amor també era això: un recer / en la intempèrie i totes les ventades, després. / Descompartir –que vol dir trencar–, / i trobar-nos per desfer el cabdell, / i separar-nos per refer el cabdell, / sota el cel rovellat de tan mirar-lo». O bé l’imaginari hipnòtic i fastuós de Laia López Manrique: «Ellas. Gorriones sobre la tierra negra, carruajes de lúnula, raspaduras. Quiénes son, dijeron: ellas, gorriones sobre la tierra negra, carruajes de lúnula. (Ellas tienen): No, ellas no tienen. Ellas guardan deseo. Ganas de hervir».

Un gran encert d’Ángelo Néstore ha estat configurar una antologia molt pensada en la diversitat de veus i punts de vista que enriqueix la selecció i fa que el volum aporti més que una mostra àgil i modèlica. Potser discrepo del títol del volum que trobo massa funcional, amb la imatge de la coberta del llibre, que d’una mà anònima fa brotar fulles suposadament de llorer i que remet al mite d’Apol·lo i la nimfa Dafne. Podria haver trobat un títol més imaginatiu i suggerent. Conjugar la tradició literària amb les noves formes serveix per explicar que allò que anomenem queer existeix des dels orígens de la humanitat. Com escriu el poeta de Tessalònica Dinos Krhistianópulos a Regala’m un cos (Salze, 2024): «Què no heu fet per enterrar-me / heu oblidat, però, que soc llavor».

Jordi Valls 

Versió en castellà: Nórdica Libros (ISBN 978-84-10200-60-9).

Deia l’escriptor Gonçalo M. Tavares, en una conferència al CCCB, que els verbs «contar» i «comptar», en moltes llengües són el mateix verb (als catalanoparlants, des de petits, ens ensenyen que sonen força iguals però s’escriuen diferent). Que som animals que li donem la mateixa importància al fet que necessitem tant saber quant hi ha de quelcom com explicar i que ens expliquin històries. 

No he pogut deixar de pensar en aquestes paraules de Tavares mentre llegia Biblioteques públiques d’Ali Smith perquè és un llibre de relats (de contes) que tracta dos temes fonamentals: el contar (no només perquè és un llibre de relats, sinó perquè aquests són sobre l’acte en si de contar) i sobre comptar: entre relat i relat, s’hi compta quantes biblioteques públiques hi havia i què hi passava.

Però comencem pel començament: el títol Biblioteques públiques pot portar-nos a creure que llegirem un llibre sobre biblioteques, i sí, però no només. Smith ha escrit un llibre de contes alguns dels quals són de ficció i d’altres són testimonis reals, de gent i la seva relació amb les biblioteques públiques.

«Durant el darrer mes o així, quan em dedicava a editar i acabar aquest llibre, he preguntat als amics i desconeguts que he trobat casualment o amb qui he passat estones què pensaven de les biblioteques públiques –de la seva història i importància, i de l’allau de tancaments recents. […] L’estadística suggereix que quan es publiqui aquest llibre hi haurà mil biblioteques menys al Regne Unit que quan vaig començar el primer d’aquests relats.»

Aquest llibre es va publicar al Regne Unit el 2015. Sense dir-ho explícitament, però no li cal, aquestes vivències que Smith transcriu són una defensa del manteniment (i, per què no dir-ho, també creació) de les biblioteques públiques.

I els relats de ficció? Doncs aquests faran les delícies dels lletraferits, dels que conten, dels que escriuen, dels que llegeixen, dels que volen saber com es conta, com s’escriu i/o com es llegeix. De tot allò que té a veure amb les paraules, amb les narracions, amb els llibres i qui els escriu. Llavors, són relats sobre els llibres? Doncs no necessàriament. Sí, trobarem Katherine Mansfield o D. H. Lawrence i les seves respectives bibliografies, però si el que voleu és llegir sobre la màgia dels llibres, sobre els beneficis de llegir al sofà amb una manteta un dia de pluja, etc., no ho trobareu pas aquí. Són relats, alguns còmics, alguns amb certa dosi de suspens, alguns dramàtics o nostàlgics, on el món de les lletres, en la seva vasta amplitud, és el protagonista: «Hi havia alguna cosa agradable en el fet de caminar per un camí prohibit pensant inútilment en les paraules». Dir «paraules», fins i tot, per molt ampli que sigui el món de les lletres, es queda curt: de vegades aquestes paraules són flors…

A l’inici de Biografia del foc de Carlota Gurt, que és també un llibre de relats (Labutxaca, 2025), l’autora ens avisa: «Jo de tu llegiria els contes per ordre, i no més de dos seguits». La temptació de llegir els més curts quan saps que no tens gaire temps, o quan irremeiablement et comencen a caure els ulls si llegeixes al final del dia, és alta. Abans de l’advertiment de Gurt, hi ha una taula amb el títol de cada conte i el número de la pàgina on comença i, ai las!, podem no fer cas a Gurt (no li digueu) i començar a llegir els més curts. Però què passa a Biblioteques públiques? Doncs desconec si ha estat idea de Smith o de l’editorial Raig Verd, però no hi ha aquesta taula que (si no m’erro) sempre hi ha a tots els llibres de contes i, a no ser que et vulguis entretenir passant pàgines, i comptant i recordant si sí o si encara no has llegit aquest o aquell altre relat, els hauràs de llegir en ordre.

Sens dubte, sí que és decisió de l’editorial l’elecció de la traductora, Dolors Udina, i de la il·lustradora de la coberta en l’edició catalana, Núria Solsona. No és casualitat perquè ja han format tàndem a la resta de novel·les d’Ali Smith que ha publicat Raig Verd, i al meu entendre, formen un tàndem excel·lent. Començo per Udina: no cal dir gaire, una cerca ràpida ens diu com de bones són les seves traduccions i els seus merescuts premis, però si us en cal més, aquí teniu un petit exemple del seu virtuosisme: «Vull dir, agafem una paraula rica i plena com “mamelluda”, que era una paraula de la qual coneixia la història…» aquest «rica i plena» tan català és meravellós. I de la coberta de Solsona, que de lluny sembla simple, però t’hi apropes i cada cop que t’hi apropes veus un nou detall, un nou llibre que semblava ben col·locat i no pas, cada vegada una sorpresa quotidiana nova damunt les taules… no conec pas Solsona, però no m’estranyaria gens que hagués passat moltes (i bones) hores en una biblioteca.

Diego Ruiz Llamas
De la 5a promoció de l’Escola de Llibreria 

«Empiezo un cuento con una frase casual y esa frase ya tiene un futuro, un pasado»

Loza Aguerrebere. Rubén. Conversación con las catedrales: 
encuentros con Vargas Llosa y Borges (Funambulista, 2014)

Uno de los aspectos más notables de la pormenorizada revisión que realiza Toni Montesinos (Barcelona, 1972) en Un mundo de novela: lecturas de narrativa española e hispanoamericana (2024) es el alcance de su empresa: un recorrido que se extiende por la literatura escrita en castellano tanto a este como al otro lado del Atlántico a lo largo de cinco siglos. La tarea es noble, porque ofrece a sus lectores y lectoras, tal como él mismo se encarga de aclarar en el prólogo, una glosa o explicación de una serie de autorías leídas bajo su modesto prisma. En efecto, lo que nos trae Montesinos es una propuesta lectora, «resultado de tres décadas de indagar en obras cruciales –o de conocer algunas novedosas en pos de vislumbrar su alcance y perdurabilidad– al albur de diferentes pretextos: artículos y ensayos, reseñas y reportajes, estudios académicos, prólogos a libros, apuntes de diaristas e incluso entrevistas y hasta un poema» (p. 26). Materiales variados que conforman también una interpretación creativa sobre la lectura, donde la versatilidad del autor se deja sentir en su propuesta, con sus cambios de tono y un amplio espectro de registros y géneros. Su quehacer a lo largo de treinta años nos refiere no solo a un trabajo profesional y comprometido con la literatura, sino también trasluce el vínculo íntimo que el autor mantiene con el oficio de leer. Así, cumple con la máxima de Piglia (2006), otro lector incansable, de que «alguien escribe su vida cuando cree escribir sus lecturas». Y dicha autobiografía lectora tiene, cómo no, un lugar de enunciación y un posicionamiento bastante concreto. 

En el caso de Montesinos, dicho emplazamiento no da pie a dudas. En primer lugar, hay una aprensión frente al empobrecimiento del lenguaje. La idea de que este se halle en caída libre comporta, según el autor, un torcimiento chapucero de las expresiones lingüísticas castellanas, lo cual nos pone en evidencia una apuesta por balancear la báscula hacia el lado de la norma antes que por la del uso, la cual permitiría las transformaciones y devenires de una lengua mutante. Una lengua que, por lo demás, encontró en todo un continente (el latinoamericano) tantas nuevas y variadas posibilidades de devenir en algo distinto y único. Y es que finalmente cuál es el último y gran trabajo de quien escribe si no es el tener que vérselas con la materialidad del lenguaje, con la exploración de sus posibilidades expresivas, con el potencial incluso subversivo de las palabras. No obstante, el autor reniega de estas aventuras del lenguaje y más bien hace un llamado a retomar los instrumentos de la normalización lingüística –aquellos diccionarios o manuales que, a su juicio, parecen vivir en un multiverso inalcanzable escondido al otro lado del marketing y la vacua ostentación literaria–, en tanto considera todo un despropósito pretender convertir la lengua en un campo ideológico entre cuyos horizontes se encuentre un deseo de cambio social. Más aún, considera a quienes se ven animados por la inventiva como un modo válido de expresarse unos verdaderos terroristas del lenguaje. He ahí que una no puede dejar de pensar en las limitaciones impuestas a la imaginación. Somos una especie verbal que, como tal, al decir de Ursula K. Le Guin (2018), goza de aquella tremenda facultad que es la imaginación y, por qué no, con altas dosis de inventiva, de mentira, de exageración barroca, y de subversión terrorista (ya que estamos). Concuerdo en la importancia de batallar con la sintaxis y considero que no hay tiempo que pueda tiranizar la búsqueda del mot juste. Por lo mismo, creo en el valor de la lentitud: me gustan las y los autores lentos, aquellos que pueden llevar el ritmo desacelerado al espacio de la página. Sin embargo, dichos criterios estéticos que Montesinos pone en primera línea, la sencillez, la claridad y la honestidad, no son nociones decorosas que ande buscando cuando leo. Cada libro es un mundo. Y este mundo de novela que el autor nos invita a recorrer está lleno de personajes que destilan verdad (un valor que no tiene por qué oponerse a la inventiva), tal como pretendiera Pérez Galdós desde el iluminador epígrafe con que Montesinos nos invita a franquear el umbral de sus lecturas: «¡Qué verdadero es esto! Parece cosa de la vida. Tal o cual personaje, parece que lo hemos conocido».

Toni Montesinos no solo reconstruye las trayectorias literarias de más de 60 autores, sino que en muchos casos logra proponernos un perfil de cada uno de ellos. Nos hace fantasear con la idea de haberlos podido conocer cara a cara. ¿Y acaso no es esa la labor de la crítica? Más allá de los posicionamientos desde los cuales el autor escribe, marcas que por cierto han de quedar registradas en el trabajo crítico, en tanto se trata de una praxis que no puede dejar de ser política y que exige incluso la polémica, se cumple aquí una de las labores fundamentales del oficio: ampliarnos los sentidos posibles del trabajo de quienes escriben, dejar la puerta siempre abierta cuando se nos invita a la lectura de una obra. Si como críticas somos conscientes de aportar nada más que una pequeña estrella dentro de una gran constelación, entenderemos que la crítica no puede ser sino el lugar de la apertura, de lo inconcluso. Así la entendía Benjamin, uno de los más grandes críticos de la modernidad: el ejercicio crítico sobre un libro no se agota nunca, pues siempre se engarza con otra nueva reflexión con la que se vincula de modo sistémico. Entregadas a esa colmada infinitud de la conexión, apostamos por la idea de que ninguna crítica tendrá un carácter concluyente.

A propósito de constelaciones y el lugar que ocupa el Quijote en nuestra literatura, se agradece el rescate que Montesinos propone, por medio de una valiosa entrevista, a una de las derivas intertextuales que encontró el melancólico caballero –epíteto fundado en aquel dictum aristotélico presente también en Cicerón y Goethe de que «todos los ingeniosos han sido melancólicos»–: la traducción al espanglish de tan magna obra por parte de Ilan Stavans (2015), quien apuesta por lo mutirracial, lo transnacional y lo plurilingüe ubicado en aquella zona liminar entre México y Estados Unidos. Tal atención a distintos mundos, que tal vez le viene dado por tantos años de ejercicio periodístico, le permite a Montesinos abrirse a otras visiones y así es como renueva la visión sobre las obras escogidas en este singular corpus de lecturas propias que logran ser desapropiadas en un atendible esfuerzo de su parte.

Por otro lado, hemos de valorar también el modo a través del cual Montesinos nos propone la reconstrucción de determinadas genealogías. Una de ellas tiene que ver con la del fantástico rioplatense. Su recorrido, por ejemplo, desde la biografía de otro melancólico como es Horacio Quiroga, a quien no duda en catalogar de fundador de la cuentística moderna en lengua castellana, atravesado por un tótem tanático que triangula entre lo demencial, lo fantástico y lo selvático; hasta los hallazgos que, en un salto de rayuela, nos permiten cruzar el espejo de la realidad de la mano de Cortázar; pasando, por cierto, por el ineludible Borges, a quien recupera más allá de su figura, pues el capítulo dedicado a su obra sirve también como excusa para hablar de un Bioy Casares o una Silvina Ocampo, quien bien habría merecido un capítulo entero a fin de hacerle justicia poética a su vocación de escribir para no tener que hablar; e incluso podríamos incluir aquí a aquellos satélites raros que son Juan Carlos Onetti con su compulsión al tabaco, el universo carnavalesco de César Aira o los aguafuertes de Roberto Arlt, quien con su prosa sucia y porteña da vuelta a las ideas preconcebidas sobre la civilización y la barbarie.

En definitiva, el trabajo crítico que el autor nos propone es contundente por el alcance de su mirada y por el extenso horizonte del corpus escogido. Ya en el prólogo, Montesinos apunta una mirada crítica al trabajo del crítico y lanza sus dardos contra una prensa que es muchas veces demasiado complaciente, miedosa de caer mal dentro de un campo cultural tan reducido, o de subirle el volumen al disenso. Tal como apuntaba Benjamin (2017), la crítica ha de ser política y polémica, por tanto, se agradecen actos provocativos que no por ello nos impidan como lectores acceder a la complejidad de la obra de un autor: tal es el sentido de justicia que, desde sus propios sesgos, bien representa el trabajo de Montesinos. Hay en su discurso cierto resentimiento ante los tiempos actuales, en los que prevalece el marketing y en los que lo comerciable queda muchas veces supeditado a una hipercorrección moral. Si bien celebro el resentimiento como un afecto capaz de movilizar el statu quo, en este caso de la crítica, un ámbito que sin duda adolece de una mayor independencia y arrojo dentro del ámbito hispano, aquella nostalgia de tiempos pasados puede ser también peligrosa si no se abre al dinamismo de los cambios. Montesinos cita al Dr. Samuel Johnson para referirnos que «el objetivo principal de la crítica es encontrar los defectos de los modernos y las virtudes de los antiguos: mientras un autor está vivo juzgamos su capacidad por la peor de sus actuaciones, y cuando está muerto, por la mejor» (citado por Montesinos, p. 35). Me gustaría complementar aquella idea, por descontado reveladora, con la concepción que tiene Agamben (2008) acerca de los contemporáneos, esto es, sobre quienes a pesar de odiar la época que les ha tocado vivir, saben que pertenecen irrevocablemente a ella. Y es ese desfasaje, incluso cierto anacronismo, lo que les permite ver no solo las luces de nuestros tiempos sino también sus oscuridades. Ser contemporáneos es así saber ver esta oscuridad, es ser «aquel que recibe en pleno rostro el haz de tiniebla que proviene de su tiempo» (p. 4). Ello significa, finalmente, llegar puntuales a una cita a la que se puede solo faltar.

Y ya que estamos con lo contemporáneo, las olas de los cambios que llegan a la orilla en lamentables movimientos de ida y vuelta, y el trazado de determinados mapas de escrituras, muchos de ellos tan bien reconstruidos en el trabajo de Montesinos, debo acusar aquí la falta de representación de autoras mujeres. Proclamado desde el engañoso lugar del discurso anti woke, el autor se parapeta en la idea de las modas literarias, y la supuesta constricción censora bajo la cual «cualquier cosa ha de verse desde la perspectiva étnica y sexual» (p. 23), para pasar por alto a escritoras y disidencias que bien podrían haber sido incluidas no por el hecho de ser mujeres o seguir otras alternativas de la identidad de género, sino por la alta calidad de su obra. ¿Quiénes sí quedan dentro de su lista? Emilia Pardo Bazán, Carmen Laforet, Corín Tellado, Clara Usón y María Fernanda Ampuero (la única latinoamericana). Ojo: estamos hablando de alrededor del 3 % de la totalidad del libro. Con todo, no puedo evitar quedarme pensando en cómo el autor, tal vez en un gesto involuntario, corona su viaje con una entrevista a la autora ecuatoriana, quien sí se encarga de reconstruir aquellas genealogías eclipsadas y, a propósito de su libro Sacrificios humanos (Páginas de Espuma, 2021), aprovecha por bendecir a las no bendecidas bajo la premisa de que «somos porque alguien se sacrificó por nosotros» (Ampuero citada en Montesinos, p. 475). De tal modo se concluye un viaje de ida que vislumbra muchas nuevas paradas posibles, abiertas a los desvíos y derroteros de los tiempos contemporáneos.

Bibliografía

Agamben, Giorgio (2008). «¿Qué es lo contemporáneo?». Trad., Ariel Pennisi; rev., Adrián Cangi. 19 Bienal de Arte Paiz. <https://19bienal.fundacionpaiz.org.gt/wp-content/uploads/2014/02/agamben-que-es-lo-contemporaneo.pdf>. [Consulta: 1 julio 2025].

Benjamin, Walter (2017). La tarea del crítico. Ed., pról. y textos introductorios, Mariana Dimópulos; trad., Ariel Magnus. Santiago de Chile: Hueders.

Le Guin, Ursula K. (2018 [2000]). Contar es escuchar: sobre la escritura, la lectura, la imaginación. Trad., Martín Schifino. Madrid: Círculo de Tiza.

Piglia, Ricardo (2006). Crítica y ficción. Barcelona: Anagrama.

Nota: En este enlace pueden ver el sumario de la obra.

Constanza Ternicier Espinosa
Universitat de Barcelona
cternicier@ub.edu

Vicente Luis Mora (Còrdova, 1970), llicenciat en Dret i doctor en Filosofia i Lletres, és escriptor, poeta, professor i crític literari. Com a docent, fa temps que constata que els seus alumnes es queixen que no entenen els textos, que els troben complicats, que es cansen, i es pregunta si s’està acabant la generació de nous lectors, en especial de lectors de textos complexos. Donem per fet que sempre hi haurà lectors, però cada vegada és més difícil que els infants i joves triïn textos d’aquest tipus i que en gaudeixin. Mora diu que vol ser optimista, que no vol oferir una visió apocalíptica i que encara hi ha coses a fer. En aquest llibre n’apunta algunes. 

Proposa explicar als joves que «la història del llibre és la suma d’una xarxa social mil·lenària i un videojoc» (p. 20), un joc que està en pausa i que es reinicia cada vegada que comença una nova història. Constata que la lectura és mimètica, i que famílies i professorat han de llegir per aconseguir fills i alumnes lectors. Assegura que si el sistema educatiu oblida les humanitats, aconsegueix només alumnes ignorants i/o miserables. De fet culpa més dels dèficits lectoescriptors dels joves els «desastrosos plans educatius que a la tecnologia» (p. 99).

I està molt preocupat per la desmemòria cultural i per extensió per la desmemòria literària: no hi ha interès pels clàssics, i en aquest sentit creu indispensable mantenir les lectures obligatòries, però amb explicacions per part del professorat que acostin els temes universals d’aquests textos als nostres dies. Però en canvi, quan parla de fomentar l’hàbit de lectura, desaconsella obligar a llegir textos concrets.

En canvi desmitifica el paper de la distracció (sobretot la tecnològica) com a enemic de la lectura. Amb una extensíssima llista d’exemples de grans escriptors que descriuen com s’han distret en algunes ocasions, Mora ens porta a la conclusió que «la distracció introdueix en el nostre pensament dos poderosos aliats: la paciència i la diversitat d’enfocaments» i el porta a pensar que no ha de ser necessàriament dolenta, perquè produeix bons libres.

Parla del booktubers com a signes esperançadors de reactivació cultural, però en canvi ens adverteix d’un creixent nombre de bookstagrammers que parlen de llibres de molt baixa qualitat, i que a vegades els recomanen sense haver-los llegit, titllant-los de «lactors», o sigui, que només actuen buscant audiència.

Diu que hi ha una pèrdua de respecte vers el llibre, i que cada vegada apareixen més veus que s’enorgulleixen de no haver-ne llegit, i ho descriu com la «síndrome Kaney West», el raper que presumeix de no llegir.

No sé pas si amb tot el que va desgranant al llibre aconsegueix el seu propòsit inicial: ser optimista respecte al futur del llibre. De fet el llibre és un veritable cant al valor de la lectura, però sospito que qui no té ganes de llegir difícilment es quedarà amb arguments tan nobles com: «llegir llibres proporciona fonaments. No llegir-los, o llegir-ne només un, fonamentalismes» (p. 12), o bé, «qui no llegeix no té opinió, sinó tendència» (p. 18).

Per tant, és un llibre clarament dirigit a inspirar docents i bibliotecaris en la tasca d’engrescar els joves a la lectura. Ens dona arguments teòrics molt sòlids. Es tracta d’una veritable obra de referència sobre la lectura, farcida de citacions de multitud de llibres sobre aquest tema. I com ho fa? Amb capítols molt breus, que no segueixen un ordre temàtic clar; és més, a vegades trenca els capítols i els continua en pàgines posteriors. Justament aquesta forma de presentar les seves tesis m’ha costat de seguir. Per mi ha estat també una nova forma de llegir un assaig que, ben mirat, gairebé pots començar pel capítol que vulguis. He trobat molt destacable el capítol destinat a fer una llista de bones iniciatives per a la lectura (p. 229), que ens porta a buscar per la xarxa què hi ha al darrere de cada una de les propostes de detalla, però crec que hagués estat bé descriure-les una mica més en el llibre, per tal de fer-lo més pràctic.

La bibliografia final és extensa i diversa, i un bon suport documental.

No hi ha cap mena de dubte que Vicente Mora ha fet una veritable incursió en la literatura sobre la lectura i en fa gala durant tot el text. I el que deixa clar és que cal seguir insistint en la importància de fer viure la lectura com a una veritable experiència de gaudi.

Núria Silvestre Gusi
Directora de la Biblioteca Municipal de Manlleu BBVA 

Observant la coberta del llibre que ens ocupa, i especialment el concepte inclòs al seu subtítol, transformación social, identifico clarament aquest karma omnipresent hores d’ara en molts dels àmbits de la nostra vida, des de la política (on s’han apropiat del concepte per rebatre acusacions de corrupció) fins a la literatura, que es revesteix d’un halo sociològic per explicar-nos, en paraules de Paulo Cosín, què és l’artilectura. 

És una tasca complexa i arriscada la que realitza Cosín en el desenvolupament d’aquest assaig per donar contingut al neologisme del títol, el qual l’autor considera imprescindible per concretar el procés artístic que suposa per als humans, en incloure totes les expressions artístiques i posant la lectura com a punt clau de l’artilectura, aquesta activitat d’expressió vital que tots hem d’incorporar a la nostra vida.

L’autor ens proposa una visió de la lectura prou engrescadora per animar-se a compartir-la, però en endinsar-nos en el llibre, alguns dels aspectes que posa en valor són massa parcials i de caire positivista per ser veritat, a més de globalitzar l’acte de la lectura amb l’objectiu de la «construcción de una sociedad democrática más justa». Aquesta és una fita molt lloable però gens realista, que no s’ha aconseguit en segles d’història, d’escriptura i de lectura, i sembla més aviat l’expressió d’un desig personal que l’autor defineix com l’eina que ens posarà en el camí de la felicitat. Els capítols del llibre tenen poc a veure amb la lectura en si mateixa, començant per la introducció, on Cosín es dedica a parlar-nos dels seus productes artilectors, com el pòdcast i els llibres, per passar directament a convèncer-nos que l’artilectura és l’única opció possible per assolir la felicitat, instaurar la justícia social i representar una activitat saludable i sanadora, en la millor línia dels llibres d’autoajuda. Continua teoritzant sobre el que ens fa humans i feliços i el sentit de la vida i de la justícia, per acabar interpel·lant el lector sobre quin és l’objectiu de la vida que li queda per viure.

Paulo Cosín fa anys que publica obres sobre la lectura i els lectors, en una trajectòria professional que ha dedicat a difondre obres per convèncer els lectors dels motius pels quals és rellevant llegir i les emocions que proporciona la lectura, connectant-los amb la construcció del sentit de justícia ciutadana i la nostra identificació com a espècie. Al llibre s’aprecia la inclusió de tots els lectors en una única categoria, la dels artilectors, sense reconèixer la diversitat immensa de llibres, formes de llegir i diversificació del públic lector (i no lector, als quals difícilment convencerà amb la seva tesi, que planteja com d’obligat compliment). Sembla, aprofundint en la lectura, que no ens queda altre remei que llegir per ser bona gent, extrem que podríem posar en qüestió si avaluem el nivell de lectura, o d’artilectura, de bona part dels personatges infames dels quals està farcida la història de la humanitat.

Ens proposa que llegim per compartir el nostre acte individual amb la comunitat, difonent les bondats creatives, d’entreteniment i dinamisme que ofereixen els llibres, i emprant-les per a la construcció d’una societat transformadora a través de la lectura. És sens dubte un missatge optimista, potser massa, que obvia aquelles formes de llegir individuals i personals existents, tantes com lectors, les quals poden o no tenir una influència directa en l’empatia, la solidaritat, la fraternitat, en la mateixa proporció que en els artilectors, i que òbviament no són exclusives de les persones que llegeixen cercant, en paraules de Cosín, la interseccionalitat de la justícia (Crenshaw) ni l’acció transformadora de la justícia restaurativa (Winn). Si penso en el meu entorn immediat, com podeu fer vosaltres, trobo de seguida un bon nombre de persones no lectores (en el sentit excels d’expressió artística de Cosín) que practiquen moltes habilitats positives de convivència social i professional, que creuen en la construcció de societats justes i equitatives i que llegeixen o no ho fan, sense que aquest aspecte determini el seu comportament social.

El llibre planteja tota una disquisició intel·lectual dividida en cinc capítols amb les teories de Cosín, a bastament il·lustrades amb exemples reals d’anècdotes personals i alienes, en la cerca del que ens fa humans i feliços, sempre amb enfocament a la lectura com a responsable principal de la felicitat del nostre esdevenir vital. Utilitza fragments escollits de sociòlegs (Crenshaw), criminòlegs (Zehr), filòsofs (Arendt), per exemplificar les seves idees i trobar aquest encaix perfecte entre els éssers humans i el procés artístic d’expressió que suposadament ens connecta, a tots sense excepció, amb les emocions i els sentits, els nostres actes i pensaments, en harmonia i benestar, garant de la nostra felicitat mitjançant l’acció lectora.

No congrego amb la idea que l’aplicació pràctica de l’artilectura a les nostres vides faci que els lectors sentim que participem en aquest procés artístic, que l’amplifiquem més enllà de l’acte individual de llegir. Hi trobo un regust d’autoajuda (especialment en el capítol «El sentido de la vida») que em sorprèn en una obra dedicada a explicar amb certeses aquest procés artístic complet que la lectura desenvolupa en els que llegeixen, i del qual s’exclou els que no ho fan, prescrivint-la com a medicament contra el dolor (arriscat…) i com a leitmotiv per allargar els anys de vida… També, un excés de fonamentació en anècdotes, pròpies i d’altres, i de suport en la cinematografia per justificar alguna tesi (Gattaca, Minority report), així com en la filosofia (Arendt, Biesta) i la sociologia, oferint una barreja de teories sobre l’artilectura com a filosofia de vida que no em convencen per la poca definició que té la influencia empírica de la lectura, més acusadament en els capítols dedicats a la justícia social i la condició humana.

L’obra és un exercici d’artilectura de l’autor, que possiblement satisfarà els seus lectors fidels per la presentació com a llibre imprescindible per fer de l’artilectura la salvadora de l’acció lectora al món. Al llarg del text hi ha diverses declaracions d’intencions, com la que ens ofereix a la pàgina 105: «El proceso artístico, debido a que nos conduce a expresar lo que sentimos y a esa armonia de los cuatro dominios, es nuestra mejor ayuda. Por eso es importante entender la lectura como arte, la ARTILECTURA…» En definitiva, una visió elitista de la lectura amb un únic objectiu, convertir-nos en artistes de les nostres vides maximitzant la nostra humanitat, el qual difícilment serà el camí per guanyar lectors joves, ja que no crec que llegeixin mai aquest llibre de Cosín.

Sílvia N. Gómez Rodríguez
De la 2a promoció de l’Escola de Llibreria 

Les dates normalment pertanyen a la història, és efectivament la història la que s’organitza entorn de grans esdeveniments que han marcat els temps. Pel que fa a la literatura, sembla que sempre avanci en funció d’aquests esdeveniments reaccionant al que passa en el món. Les dates de la literatura francesa tal com les presenta Alain Couprie en aquest memento anomenat Les grandes dates de la littérature française destitueixen les de la història, com si la literatura tingués sempre la darrera paraula. El que ens mostra aquest memento, és el nexe indestructible que existeix entre les lletres i la història de França, una història que, com tantes altres, sense la literatura hauria cedit a l’oblit. 

En primer lloc, ens caldria potser definir què és exactament un «memento», més enllà de la definició estàndard del diccionari. No és ni un manual, ni una antologia; seria una obra construïda per tal de conèixer, en aquest cas, l’essencial de la literatura francesa i ajudar-nos a entendre el perquè del seu renom. Un memento és una obra que pretén modestament fer memòria.

La literatura francesa, des de l’edat mitjana, s’ha bastit de la mà d’una llengua, el francès, que des del 1539 es posa al servei de la creació literària amb la intenció de ser una llengua comuna, parlada per tothom.[1] De la gesta de la Chanson de Roland, narrant la història de França, creix una llengua capaç de sortir dels límits de l’esdeveniment històric per dir la incommensurabilitat del sentiment amorós al qual Tristany i Isolda no es podran resistir.

Una literatura que neix, doncs, no només de la necessitat de dir el que passa en el món, sinó també de dir el desig i el dubte entre els quals oscil·la la humanitat. Una literatura que es compromet amb la llibertat i que deixa que els pensadors, quan burxen a l’interior de la natura humana, tinguin també, cercant la llum en la foscor, la necessitat de trobar-se amb la bellesa.

Passen els segles, del teatre de Corneille a la filosofia de Pascal, a les faules de Jean de la Fontaine, viatgem gràcies a la creació literària al llarg de la història, però no només, també atenyem l’epicentre de la nostra natura humana.

El gran mèrit d’aquest memento és de permetre que aquest periple incommensurable pugui tenir lloc fullejant un llibre que no es llegirà mai fins al final perquè en el fons sempre l’estarem llegint, un llibre que és com un full de ruta, com un mapa al qual sempre podem recórrer.

Un llibre que es pot deixar en qualsevol racó de la casa, perquè quan s’obri, n’obtinguem una informació clau i transformadora, perquè tots sabem que no seríem res sense Voltaire, sense l’existencialisme d’Albert Camus, ni sense l’escriptura el·líptica de Marguerite Duras o el simbolisme tan innovador d’Arthur Rimbaud, sense ells i elles i tants més, no hauríem pensat les nostres vides i ens haguéssim quedat estancats en el fang i la por.

Com sintetitzar tants segles de creació literària? Aquest és el repte d’aquest memento, que s’ha elaborat pensant en els estudiants, en com facilitar-los la tasca de poder mirar tota la literatura francesa en un cop d’ull, alhora que se’ls invita a visitar-ne la profunditat. Couprie demostra el do de la ubiqüitat, furga els detalls, però també sap sobrevolar aquest país que és la literatura per donar ganes amb aquest joc de perspectives d’anar molt més enllà de qualsevol delimitació, és a dir, de llegir.

La manera com està organitzat aquest memento permet perfectament observar i entendre com l’esdeveniment històric ha permès habilitar la creació literària. La compaginació que proposa Couprie en cada pàgina és, a l’esquerra, una columna amb els fets històrics, i al costat dret una altra columna on apareixen les obres amb les dates de publicació, els gèneres, els moviments, els títols, però sense cap intenció d’exhaustivitat, tot sent extremadament fiable acadèmicament.

Couprie, en el pròleg, defineix la seva obra com un complement ideal al descobriment, a la «freqüentació» com ell diu, delicada analogia de «lectura», que res no substituirà. De fet, l’obra de Couprie és una clau que ens obre el món immens d’una literatura que, de la mà d’una llengua francesa proactiva i resilient, ha anat reforçant-se i canviant no només a França, sinó a tot el món, per si no n’hi hagués prou.

L’obra és dividida en set grans eixos: l’edat mitjana, el segle XVI, el segle XVII, el segle XVIII, el segle XIX, el segle XX i el final de segle (1980-2008). Aquesta repartició permet consultar-la segons la voluntat momentània i és de fàcil fullejar.

Couprie ordena les èpoques i els moviments literaris i ens facilita un viatge en la densitat d’una literatura que encara que sigui nacional i es reivindiqui com a tal, s’afirma a partir del segle XVIII, amb els filòsofs de les llums com una literatura que sobrepassa els límits de la nació, convertint el pensament filosòfic i crític en uns texts de caràcter incontestablement literaris, obrint-los així a l’imaginari col·lectiu i no solament a l’abast d’uns quants o d’un sol territori.

Couprie ens permet entendre ràpidament que el que caracteritza avui la literatura francesa és no només el vigor de la llengua francesa, sinó també la seva temptació per la llibertat i la justícia, llibertat de desafiar totes les censures amb les quals s’entrebanca sovint la creació literària. Amb Sartre, Camus, Malraux com a magnífics amfitrions moderns que reclamen la dignitat de l’ésser humà davant de la violència dels estats, la literatura francesa es fa per sempre més portaveu de la llibertat de creació i d’expressió, heretant així la força, encara viva, de la Revolució Francesa que propulsà la llengua francesa més enllà d’ella mateixa, cap a un futur inacabable, desafiant totes les possibles incerteses.

Couprie sembla ben conscient de la dificultat de condensar segles de creació literària en un memento d’unes quantes pàgines, però ho fa des d’un respecte tan profund que alhora sembla que ens inviti a endinsar-nos-hi minuciosament.

I el que finalment aconsegueix Couprie amb aquesta obra, és un advertiment subtil per no deixar de llegir, car la literatura no mor; la poesia, el teatre no s’extingiran mai perquè sempre acompanyaran la història inexhaurible de la humanitat. Per molt que la intel·ligència artificial ens vulgui temptar perquè deixem de llegir i d’escriure i fins i tot de pensar, mai esbrinarà el secret que hi ha darrere de la creació literària. Tal com els esdeveniments històrics, per molt violents i insensats que siguin, tampoc silenciaran l’anhel tan necessari i prestigiós dels poetes de demà.

Barbara Roig Equey 

De la 1a promoció de l’Escola de Llibreria. Professora associada de la Universitat Pompeu Fabra

[1] Del 1539 data l’Ordenança de Villers-Cotterêts, que obligava a usar el francès en tota la documentació jurídica i de l’administració.

El volum Mexican literature as world literature, editat per Ignacio M. Sánchez Prado, forma part de la col·lecció «Literatures as world literature», de Bloomsbury Academic. Aquesta col·lecció té com a objectiu explorar fins a quin punt les literatures nacionals, d’autor o de gènere poden ser llegides en clau mundial, és a dir, com les obres s’articulen en circuits de circulació, recepció i influència que van més enllà de les fronteres lingüístiques i geogràfiques. 

En aquest cas, el repte és situar la literatura mexicana dins del debat de la literatura mundial, una categoria sovint dominada per mirades eurocèntriques i pels mercats editorials del Nord Global. Tal com assenyala Sánchez Prado a la introducció, la literatura mexicana –i, per extensió, llatinoamericana– ha estat històricament cosmopolita i internacionalista. Des de les cròniques de la conquesta i la poesia virreinal fins a les veus més contemporànies, el camp literari mexicà s’ha construït en diàleg constant amb altres tradicions i ha aportat formes de pensar i imaginar el món.

El llibre està estructurat en quinze capítols, organitzats en un recorregut cronològic que abasta del segle XVI al XXI. Els primers assajos se centren en la Nova Espanya colonial, mostrant com les xarxes comercials i intel·lectuals situaven Ciutat de Mèxic com un node global ja en el segle XVII. S’hi discuteix, per exemple, la recepció del petrarquisme i la projecció internacional de sor Juana Inés de la Cruz, que es presenta com una autora «planetària» abans de l’existència mateixa del concepte de literatura mundial.

El bloc dedicat al segle XIX analitza la tensió entre nacionalisme i cosmopolitisme després de la independència. Els assajos mostren com institucions culturals com ara biblioteques i acadèmies no només buscaven definir una identitat nacional, sinó que també projectaven Mèxic en un context global. La mirada es completa amb un estudi del modernisme mexicà, que es replanteja lluny de la idea d’una mera imitació d’Europa i es llegeix com a crítica al capitalisme global emergent.

Pel que fa al segle XX, el volum ofereix un mosaic ric i divers: des de la consolidació d’institucions literàries mexicanes fins a les avantguardes (de l’estridentisme a l’infrarrealisme), passant pel paper de figures canòniques com Octavio Paz, Juan Rulfo i Carlos Fuentes. En aquests capítols es posa de manifest com la literatura mexicana participa activament en els circuits internacionals –antologies, traduccions, premis–, alhora que qüestiona les regles mateixes d’aquests circuits. Especialment suggestiva és l’anàlisi de la famosa antologia de poesia mexicana publicada amb el suport de la Unesco, que va connectar el camp literari mexicà amb figures com Samuel Beckett.

El volum es tanca amb dues contribucions sobre el segle XXI. D’una banda, Oswaldo Zavala critica la manera com el mercat global tendeix a promocionar determinats autors mexicans com a representatius, sovint en clau de consum cultural i no de compromís polític. De l’altra, Carolyn Fornoff proposa llegir la poesia mexicana recent a través de la noció de «poètiques planetàries de l’extinció», incorporant qüestions ecològiques i mediambientals a la discussió sobre literatura mundial.

En conjunt, Mexican literature as world literature no és només una història panoràmica de la literatura mexicana, sinó també una intervenció crítica en el debat sobre què significa «literatura mundial». El volum defensa que no hi ha una sola literatura mundial homogènia, sinó múltiples maneres de pensar i practicar la mundialitat des de tradicions concretes. En aquest sentit, la literatura mexicana apareix no pas com a perifèrica, sinó com a espai central per qüestionar i replantejar els marcs hegemònics.

Aquest llibre interessa especialment a estudiants i investigadors de literatura hispanoamericana, però també als futurs llibreters i professionals del món del llibre, perquè mostra com les obres circulen més enllà del seu país d’origen i com la traducció, les institucions culturals i els mercats editorials construeixen la seva recepció. Alhora, ofereix una mirada estimulant per a qualsevol lector curiós que vulgui entendre per què figures com sor Juana, Rulfo o Fuentes són tan rellevants a escala global i com conviuen amb veus més marginals, experimentals o contemporànies.

En definitiva, Mexican literature as world literature és una aportació imprescindible per entendre la literatura mexicana en la seva riquesa i pluralitat, i alhora per enriquir el debat internacional sobre la literatura mundial. Una lectura recomanable, tant a l’aula com a la llibreria, per obrir finestres a altres maneres d’entendre la circulació global de les lletres.

Ignacio Ballester Pardo 

Professor del Departament d’Innovació i Formació Didàctica de la Facultat d’Educació de la Universitat d’Alacant

Hace unas semanas leí que la Alianza de Editores Independientes[1] había publicado un libro sobre la precariedad de la edición independiente.[2] El libro, que es tipo dosier, pues recoge la contribución de numerosos autores de diversas áreas de edición así como geográficas, lleva a reflexionar acerca de las condiciones profesionales y de mercado en que operan estas pequeñas editoriales. El libro es sumamente recomendable como elemento de reflexión y análisis sobre este problema. 

El primer argumento que justifica la precariedad de este tipo de edición tiene un fundamento económico. Si observamos que matemáticamente el beneficio es igual al margen por la rotación, convendremos en que este tipo de libros venden poco, no son mainstream, son minoritarios en su alcance comercial, lo que quiere decir que su rotación en el mercado y en los puntos de venta es muy bajo. 

Hay otro elemento importante, la distribución a los puntos de venta (y estos también) premian los títulos de hipotéticamente mayor posibilidad de rotación. Lo que determina es un espacio de visibilidad y capilaridad ciertamente minúsculo.

Otro elemento es la producción. El recurso a editar títulos en cantidades altas para bajar el coste medio por ejemplar se ha demostrado un error. El recurso actual a editar en digital cantidades de 200 o 300 ejemplares se ha visto como una solución a los problemas de devoluciones y almacenaje. Lo que técnicamente denominamos «tiro corto». En España, durante muchos años, hemos visto cómo el diferencial entre ejemplares producidos y ejemplares vendidos se situaba anualmente entre 60 y 70 millones de ejemplares, sin embargo esta ratio se ha reducido hasta aproximadamente 20. Lo que significa que hay un relativo aumento de sostenibilidad del sector, pero que no oculta que el rendimiento comercial de este tipo de editoriales sea muy bajo debido a su escasa representación en la facturación por tamaño de editoriales.

Podemos observar aquí este diferencial de manera precisa.

Si observamos los datos de España de facturación por tamaño de empresas vemos que el espacio que se deja para la pequeña edición es ínfimo, las empresas muy grandes representan el 40 %, las grandes un 22 %, las medianas un 23, quedando únicamente un 12 % para las pequeñas. Obviamente con este espacio es imposible la rentabilidad económica. Y esto determina que tanto la editorial como el entramado de profesionales que rodean a la editoriales (maquetadores, traductores, correctores) deba sobrevivir con salarios ciertamente muy bajos. Y por supuesto de manera externalizada, normalmente son muy escasos estos profesionales que pertenecen a la editorial con contratos fijos y en plantilla.

En el libro antes citado se comenta la necesidad de ayudas públicas. Es razonable contar con este tipo de apoyo, pero no deja de ser una solución coyuntural, a corto plazo es interesante, pero el problema de las pequeñas editoriales es que están ante una situación y un modelo sistémico. Lo que representan de bibliodiversidad es enorme, y su debilidad también. No veo pues soluciones, todo conspira contra las pequeñas editoriales.

Si hasta hace poco veíamos que el sector tenía que asumir los temas de datos y digitalización, ahora es obvio que han surgido nuevos temas a abordar, como la IA, la sostenibilidad, económica y medioambiental, el control de producción (producidos versus vendidos), la impresión bajo demanda, ayudar a frenar la deforestación, y el tema del invierno demográfico. Todos ellos son temas que admiten muy poca demora. Ante un futuro verde sin desarrollo sostenible no hay futuro. Es sobre este pilar sobre el que reconstruir un relato coherente de la industria editorial.

Manuel Gil Espín 

Experto en el mundo de la edición. Autor de Antinomías libro

[1] https://www.alliance-editeurs.org/-collection-bibliodiversite,170-?lang=fr

[2] https://boutique.alliance-editeurs.org/fr/revue-bibliodiversite/40-precarite-de-l-edition-independante.html

Són moltes les investigacions i els treballs publicats sobre la censura i els seus efectes en l’Espanya franquista. La seva primera víctima va ser la premsa diària, com podem comprovar llegint la Ley de prensa, del 22 d’abril de 1938, en la qual, ultra altres mesures repressives, ja es parla obertament de censura, per redimir «el periodismo de la servidumbre capitalista de las clientelas reaccionarias o marxistas». Naturalment, aquesta va acabar estenent-se a la ràdio, al cinema, al teatre i finalment a les edicions en general i a la literatura en particular. 

La doctora per la Universitat d’Alcalà Cristina Suárez, en el seu exhaustiu estudi centrat en la figura de Carlos Barral, fa un petit resum de la història editorial entre 1939 i 1975, és a dir, tot el període amb Franco present, per centrar-se en una història de la censura entre 1937 i 1966, fins a la primera Ley de prensa e imprenta, la coneguda com a «Llei Fraga». Hi analitza no només la influència de la censura en la creació literària sinó també el paper de l’autocensura.

La investigació molt detallada al voltant de Carlos Barral i la seva ingent tasca editorial amb les dues editorials que va inspirar, Seix Barral i Barral Editores, comença amb l’entrada de Barral en la direcció literària de Seix Barral, quan ja Víctor Seix feia uns anys que la dirigia. Crea un potent equip de col·laboradors afins a les noves tendències literàries i que amb l’arribada de Carmen Balcells trenquen la dinàmica continuista d’una part dels accionistes de la casa. Personatges rellevants del món cultural i intel·lectual com Jaime Salinas, Joan Petit, Joan i Gabriel Ferraté(r), Jaime Gil de Biedma o José Agustín Goytisolo tindran un gran protagonisme en la construcció del nou catàleg de l’editorial, sota tres grans premisses: publicar autors estrangers, publicar nous autors del realisme social i impulsar el boom d’autors llatinoamericans.

En el camp de les relacions internacionals, fonamental per a l’estratègia de denúncia de la censura i de la repressió del règim, treballen en la publicació a Amèrica Llatina dels llibres impossibles de fer-ho a Espanya. Per exemple, amb Joaquín Mortiz, editorial mexicana fundada per l’exiliat espanyol Joaquín Díez-Canedo van publicar Cambio de piel de Carlos Fuentes, Premi Biblioteca Breve 1967 i prohibida per la censura espanyola.

L’aliança amb editorials europees i americanes es va concretar en la creació del Grupo Formentor amb les editorials Einaudi, Gallimard, Grove Press, Rowohlt, Seix Barral i Weidenfeld. En aquest context es publicaran coordinadament molts autors que gràcies a això esdevindran coneguts internacionalment, com Günter Grass, Marguerite Duras o el mateix Juan Goytisolo.

Entrant ja en l’anàlisi dels expedients de censura, ens trobem amb un treball detallat gairebé títol a títol dels 420 llibres presentats i els 130 prohibits entre 1955 i 1969 en nom de Seix Barral, i els 300 presentats i 150 prohibits entre 1969 i 1981 en nom de Barral Editores.

Els criteris aplicats per la censura eren tan variats i arbitraris com els elements que els aplicaven, però la doctora Suárez els classifica en quatre apartats dels quals fins i tot en fixa els percentatges respecte al total. Criteris relatius a: Moral sexual, Política, Llenguatge inapropiat i Religió.

La nòmina de censors la constituïen personatges com Vintilă Horia, escriptor feixista romanès; Miguel Oromí, frare franciscà; Javier Dieta, funcionari; Miguel de la Pinta, frare agustí; Wilhelm Petersen, funcionari del III Reich, o el mateix Dionisio Porres, director de Radio Nacional de España i molts d’altres que van apareixent en l’estudi de Suárez.

Pel que fa a alguns exemples concrets de censura –impossible resumir tots els que detalla el llibre–, tenim el cas de Últimas tardes con Teresa (1965) de Juan Marsé que es va haver de publicar després de suprimir més de 70 paràgrafs censurats.

Algunes obres s’autoritzaven amb l’argument que la gent no les entendria; d’altres amb la condició d’augmentar-ne el preu de venda i d’algunes només es permetia l’edició destinada a l’exportació. La ciudad y los perros de Mario Vargas Llosa, Premi Biblioteca Breve 1962, va ser inicialment prohibida per «descripciones obscenas», «adulterio incestuoso», «actos de sodomía» o «hedionda depravación juvenil». En una segona revisió es va a tornar a prohibir per «mariconería», «crítica al estamento militar» i «exagerado tremendismo». Finalment, després de la mediació de José María Valverde, es va poder publicar amb més de 30 supressions.

A Marguerite Duras la van prohibir per «expresiones malsonantes», «lenguaje repugnante por su crudeza», «abundan las groserías»; a Juan Goytisolo per «ocurrencias burdamente obscenas».

El 1959 es va prohibir El tambor de hojalata de Günter Grass perquè «trata la religión como ridícula superstición».

Davant d’aquest panorama, les estratègies de Barral per tirar endavant els seus projectes es van adreçar al que avui en diríem «internacionalització del conflicte» per un costat, i per l’altre, participar en tot moviment de rebuig al règim, ja fos cultural muntant xerrades sobre Machado, Lorca, creant premis de poesia i de novel·la, signant escrits de protesta d’intel·lectuals o participant activament en la «Caputxinada» del 1966 al convent de Sarrià. Sobre aquesta acció, tot i el seu indubtable compromís amb la lluita antifranquista, demostra una certa frivolitat en un fragment de les seves memòries Cuando las horas veloces (Tusquets Editores, 1988): «Lo de los capuchinos me pareció ya entonces y me sigue pareciendo ahora algo muy divertido y escasamente heroico.»

Pel que fa a l’enfrontament directe amb la censura, son múltiples les referències que descriu l’autora a partir de les investigacions en els arxius i també de les pròpies descripcions de les esmentades memòries «…acabado de llegar de Madrid, de discutir con un miserable jefe de negociado de la censura de libros o un director general, y no de la policía, que insistía aún, una vez más pero por firme convencimiento, en la conveniencia de que me alejara del país al menos un par de años para hacer olvidar, para suspender y lavar mis provocaciones políticas y antipatrióticas».

El llibre inclou 50 pàgines de bibliografia i dues llistes exhaustives, una dels títols de les obres amb els seus autors publicades per Seix Barral i una altra de les publicades per Barral Editores. Però potser el més interessant són dues llistes d’obres presentades a censura que no es van acabar publicant per diverses raons, no totes per culpa directa de la pròpia censura. L’autora les presenta com «el catálogo invisible».

Un treball detallat amb moltes hores d’investigació a l’Archivo General de la Administración, a la Biblioteca de Catalunya, a la Biblioteca del Pavelló de la República de la UB, al Museu i Fons Barral, etc. que aporta llum i coneixement de la realitat del món del llibre sota la dictadura i contribueix a la memòria democràtica.

Antoni Estela Barnet

Exalumne de la Universitat de l’Experiència i del postgrau de Llibre Antic

La primera tarea que tuve que realizar antes de entrar de lleno en las páginas de este libro, fue revisar el significado de una de las palabras clave del título: «neguentropía». No es un concepto sencillo ni forma parte del lenguaje cotidiano. De hecho, su antónimo «entropía», aunque más conocido, ya es muy difícil de definir. Sus implicaciones son múltiples, vinculadas a la física, a la biología, al modelo capitalista o a la teoría general de sistemas. Entre las derivas de esta búsqueda, una de definiciones que se repetía se relacionaba con la tendencia de los sistemas a buscar su propia subsistencia utilizando diferentes estrategias para equilibrar el desorden que la entropía produce en su interior. 

Armado con esta nueva categoría fui al encuentro de los siete capítulos que componen el presente libro. Por supuesto, la idea de ordenar ha sido parte de los esfuerzos literarios desde que emergió la crítica como disciplina, o incluso antes, cuando se crearon las antologías, desde que se buscó instalar determinado canon o desde que se comenzó a impulsar la publicación de «colecciones». Por lo que podemos trazar una genealogía de la presente propuesta que nos conduzca a cómo se ha pensado este tipo de mecanismos que buscan organizar los diferentes devaneos escriturales a lo largo de la historia literaria mexicana. Es en este punto que quisiera detenerme en las siguientes líneas: cuáles son las estrategias que el libro en su conjunto nos presenta para buscar hacer inteligible un escenario caracterizado por su fragmentación y creciente complejidad.

En este sentido, uno de los primeros elementos que destaca se relaciona con la dispersión geográfica que nos presentan los diferentes capítulos. El centralismo tradicional de los estudios literarios se desvanece gracias al esfuerzo de los autores y las temáticas incluidas en este libro. Desde Chiapas hasta Tijuana, pasando por Veracruz o Guadalajara, observamos una literatura que ya no se desarrolla exclusivamente en la Ciudad de México. Al contrario, si algo marca las narraciones del siglo XX es su amplio despliegue territorial. Fernanda Melchor escribiendo desde Veracruz, Sylvia Arvizu desde la cárcel en Sonora o Heriberto Yépez desarrollando su labor desde Tijuana, son sólo unos ejemplos de cómo la cartografía que nos presenta el presente libro se despliega a lo largo y ancho de país. 

Por supuesto, esta apuesta se vincula directamente con las problemáticas abordadas. Aquí podemos detenernos en una segunda propuesta específica que se desenvuelve a partir del libro. Si la actual sobreproducción de literatura ha implicado una ampliación inagotable de temáticas, a través del texto se genera una delimitación que hace inteligible los procesos del campo literario en el México del siglo XXI. La migración, la violencia, la sexualidad, la corrupción, se sostienen ineludiblemente como tropos dominantes en este período. Aunque también encontramos espacio para elementos que Raymond Williams denominaría como residuales o emergentes, pero que no por ello son menos importantes, como la familia, las condiciones sociales, la constitución de los individuos en contextos de fragmentación identitaria.

Una tercera estrategia que me parece relevante mencionar, se vincula con la centralidad de lo que se denomina «hibridismo genérico». Por supuesto, el desborde de los límites de cada género no es una novedad en la literatura mexicana, aunque pareciera transformarse en un punto de partida para los escritores actuales. De ese modo, las categorizaciones relacionadas con esta variable se vuelven difusas. La literatura se mueve en márgenes que se van reconstruyendo cada vez que el escritor desarrolla su labor. De ese modo, el presente libro en su búsqueda por entregarnos una mirada coherente de este proceso rescata precisamente aquellas prácticas donde la hibridez actúa como parte medular de la narración y no como mero ejercicio estilístico.

Hay un tema que no está en discusión a lo largo de los capítulos que me parece debería entrar en juego para comprender mejor la literatura mexicana actual. Los narradores retomados evidentemente han publicado su obra en estas dos décadas y media de la presente centuria. Sin embargo, muchos también lo hicieron en el siglo pasado. Sólo por mencionar uno, que ocupa un capítulo del presente volumen, Mauricio Molina quien nació en 1959, comenzó a publicar sus textos en la década de 1980. De ese modo, hasta qué punto deberíamos buscar algunas categorías específicas para hablar de aquellas y aquellos narradores mexicanos que se encuentran precisamente en este tránsito de ambos siglos. Los procesos literarios e históricos, así como sus experiencias de vida o generacionales, tienen ciertas particularidades que nos exigen hacer algunos matices.

Finalmente, el presente libro nos construye una mirada panorámica a una literatura que se desarrolla en medio de la creciente monopolización del mercado editorial, de la restricción cada vez mayor de los fondos gubernamentales para los creadores, y al mismo tiempo, de la proliferación de las editoriales independientes o de circuitos de comercialización alternativos. Las innumerables contradicciones y ambigüedades de nuestro actual campo literario cruzan cada uno de los capítulos, y sin negar estas condiciones que abonan tanto a la entropía como a la neguentropía, el libro logra presentarnos un esbozo de las tendencias, problemas y logros de estos narradores.

Sebastián Rivera Mir 

Profesor investigador

El Colegio Mexiquense