Mostra Sant Jeroni gairebé despullat durant la seva etapa de penitència al desert, presenta algun dels atributs habituals; la mà dreta sosté la pedra amb la qual es colpeja a si mateix com acte de penediment pel seu caràcter colèric, la mà esquerra recolza damunt una calavera, una vanitas «tot és efímer, la vida també». Als peus del sant veiem el lleó, que el va acompanyar per sempre més com a mostra d’agraïment per haver-li llevat una punxa de la pota.

Recordem que Sant Jeroni (Estridó, aprox. 340-Betlem, 420) és patró, entre altres gremis, de llibreters i traductors. La seva festivitat es celebra el dia 30 de setembre. Va ser el traductor de la Bíblia al llatí, la Vulgata, a partir de textos grecs, hebreus i arameus, va esdevenir la versió oficial de l’Església catòlica durant quinze segles. Jeroni no va deixar indiferent ningú, de caràcter fort i impulsiu, se les va tenir amb tothom. Va fundar diversos monestirs, va atraure especialment algunes dones influents de Roma; una d’elles, santa Paula, una rica i noble matrona, quan el va conèixer, va abandonar la seva còmoda posició a Roma per anar al desert i consagrar-se a la vida monàstica.

Sota el guiatge de sant Jeroni, santa Paula i la seva filla Eustòquia van estudiar la Bíblia  i l’hebreu. Fins al final de la seva vida, va morir a Betlem als 59 anys, Paula va mantenir la seva relació amb Jeroni.

Marcel Albet Guinart  

De la 1a promoció de l’Escola de Llibreria  

Ací tenim de nou Sant Jeroni. Recordem una vegada més que cada 30 de setembre se celebra aquest sant, patró, entre altres gremis, dels llibreters i traductors.

Aquesta bella imatge d’enguany mostra Jeroni amb algun dels seus atributs, però no pas tots, falten els llibres, la Bíblia que ell va traduir. A l’esquerra veiem el cap del lleó que sempre més va acompanyar el sant en mostra d’agraïment per haver-li llevat una punxa que tenia clavada a la pota. Amb la mà esquerra sosté un Sant Crist, i amb la dreta, una pedra per colpejar-se el cap. A baix a la dreta, una taca vermella que vol ser un capel cardenalici, encara que Jeroni mai va ser cardenal, és una jerarquia que se li atorgà pòstumament.

No queda clar el que pot ser una mena de cosa que treu el cap per la part inferior dreta, sigui el que sigui, és evident que tant Picasso com Miró coneixien aquesta obra.

El fresc, de difícil datació, potser de finals del XVIII, és a l’interior de l’església de Sant Julià d’Unarre, a les valls d’Àneu. Potser no passarà a formar part dels annals de la història de l’art, però l’artista va fer el que va poder.

Curiosament, en el moment de redactar aquestes notes, ha aparegut al mercat de compra-venda una altra representació del sant que, sens dubte, va servir d’inspiració al pintor d’Unarre o bé es tracta d’una altra peça inspirada en un mateix original.

Aquesta versió que diem es tracta d’una pintura a l’oli sobre vidre, datada el 30 d’abril de 1780, i signada per Luis Saubera. Procedeix d’una col·lecció particular d’Écija. En aquesta obra s’observen millor alguns detalls que, en la versió pallaresa, no quedaven clars.

Investigant per la xarxa, hem arribat a un gravat anterior, del 1602, d’origen italià. Es tracta d’un gravat sobre paper, obra d’Agostino Carracci (1557-1602), que es veu que va servir de font d’inspiració per a molts artistes posteriors. Actualment, aquesta peça es troba a la Národní Galerie Praha (Galeria Nacional de Praga).

Text i foto: Marcel Albet Guinart 

La pintura mural és a l’interior de l’església de Notre-Dame-de-la-Platé, al carrer de Victor Hugo, un edifici d’estil barroc jesuític. És una obra sense massa pretensions, possiblement del segle XIX, gairebé naïf, emmarcada entre dues pilastres jòniques. Veiem Jeroni amb dos dels seus atributs, el lleó i els llibres, junt amb un pergamí que sosté amb la mà dreta.Per si no queda prou clar, a sota ho recalca: «S. Hieronymus». Probablement, l’obra no passarà als annals de la història de l’art.

Text i foto: Marcel Albet Guinart

A Barcelona existeix un indret lluny del mundà brogit, el Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes. Visitar-lo és entrar al túnel del temps marxa endarrere. El bon estat de conservació es deu al fet que des de la seva fundació, gairebé sempre ha estat habitat. La majoria de les dependències es mantenen tal com les van deixar les monges de clausura, les clarisses, la branca femenina de l’orde de Sant Francesc, fa uns quants anys.

La sala del dormidor al primer pis, l’antic dormitori de les clarisses, ha estat habilitat com a museu. Presenta una acurada selecció de les obres d’art i mobiliari que durant set segles la comunitat ha anat acumulant. El Retaule dels sants forma part d’aquesta selecció. L’estructura és una talla policromada que conté set pintures al tremp i oli sobre taula d’autor anònim. L’obra es caracteritza per una convincent individualització dels personatges, quatre santes, dos sants i una anunciació, i el coneixement de models compositius del tardomanierisme italià, la qual cosa fa suposar que l’autor va ser un dels nombrosos artistes forasters que treballaven a Catalunya a l’entorn de 1600.

Un dels sants del retaule és Jeroni, situat a l’esquerra de santa Caterina d’Alexandria i per sobre de sant Francesc d’Assís. Reflecteix el període en el qual Jeroni es va retirar d’eremita al desert. A diferència d’altres artistes, l’autor el presenta més humanitzat, no mostra un cos esquelètic, demacrat; més aviat és un home encara jove i musculat que manté un cert atractiu físic. A la mà dreta sosté la pedra que utilitzava per colpejar-se com a acte de penitència; altres versions diuen que era per donar-se cops al cap per evitar adormir-se mentre traduïa la Bíblia. Davant seu, un llibre obert, potser la Vulgata enllestida? No podia faltar el lleó, que per sempre més va acompanyar Jeroni en mostra d’agraïment per haver-li llevat una espina de la pota. La cara de la bèstia, més que un lleó sembla la d’un senyor una mica desconfiat, a l’Europa d’aquell temps no era fàcil veure lleons, els artistes els havien d’imaginar.

Sigui com sigui, la visita al monestir de Pedralbes és del tot recomanable, la solitud i el silenci, especialment en dies laborables. Béns cada dia més escassos, són fàcils de trobar entre el claustre i els jardins d’aquest magnífic conjunt monumental del gòtic català.

Text i fotos Marcel Albet Guinart

Enguany anem a la muntanya, a Salardú, capital de Naut Aran, població de llarga tradició excursionista. A més dels monuments naturals, que en són molts, conserva l’església de Sant Andreu, del romànic tardà (segles XII-XIII). Josep Maria Espinàs, en el que seria el primer dels seus viatges a peu, s’estrena el 1956 al Pallars i l’Aran, acompanyat pel futur Nobel Camilo José Cela. Al llibre que va publicar considera l’església com «una de les més nobles de la Vall».

A l’interior es conserven tres joies, el Crist de Salardú, una talla del segle XII. La segona, una reixa que segons la tradició va ser forjada aprofitant les llances que l’exèrcit francès dels hugonots van abandonar durant el fallit intent de conquerir Salardú el 1597. La tercera són les pintures murals, magnífiques, de 1540, 1584 i posteriors, que durant segles van estar ocultes sota capes de pintura i de brutícia, i que van ser recuperades a finals del segle XX després d’un llarg procés de restauració. Espinàs no les va poder veure.

És en una d’aquestes pintures on apareix el Sant Jeroni d’enguany, a les voltes del sostre compartint espai amb altres imatges. Mostra alguns dels atributs que el solen acompanyar, el vestit i el capel d’un roig encès de cardenal, malgrat que sant Jeroni mai ho va ser, és un títol honorífic que se li va concedir a posteriori. A la mà dreta sosté un llibre, possiblement la Vulgata, la seva traducció de la Bíblia al llatí, a la mà esquerra agafa un crucifix. Uns quants volums escampats pel terra arrodoneixen l’escena. Per si no ho teníem prou clar, al peu, un rètol «S. Hieronimi». And last but not least, el lleó, que durant la seva estada d’eremita al desert el sant va guarir d’una punxa clavada a la pota. El lleó, com a agraïment, sempre més el va acompanyar. La cara del lleó, més que d’animal sembla la d’un home, curiosament em recorda la d’un altre animal fantàstic, el de l’anís de mono.

Text i fotos: Marcel Albet Guinart

Bonaventura Ubach i Medir (Barcelona, 1879-Montserrat, 1960) (O.S.B.) de molt jove, als quinze anys, ingressa al monestir, i als vint-i-tres és ordenat monjo, i ja mostra un evident interès per tot el que fa referència a la Bíblia. El seu entusiasme aviat el porta a conèixer en primera persona l’Orient Mitjà. El 1906 viatja a Jerusalem, Palestina, Síria i Aràbia, on aprèn l’hebreu, l’àrab i el siríac. Fruit d’aquests viatges, el 1913 publica el llibre El Sinaí: viatge per l’Aràbia Pètria cercant les petjades d’Israel. A Roma, entre el 1913 i 1922, és professor de siríac i hebreu al Pontificio Istituto Liturgico di Sant’Anselmo, la casa mare dels benedictins a la Ciutat Eterna.

El monestir de Montserrat en aquella època encara s’estava recuperant de la desfeta de la Guerra del Francès, el 1811 va ser espoliat i destruït per les tropes de Napoleó, i si alguna cosa en va quedar, el 1835 va desaparèixer del tot amb la desamortització de Mendizábal. El 1913 Antoni Maria Marcet és nomenat abat de Montserrat, home emprenedor, vol dotar el monestir que s’està reconstruint d’algunes obres d’art que el dignifiquin. El seu home de confiança serà Ubach, que rep l’encàrrec de crear un primer museu amb peces arqueològiques de l’Orient bíblic. Ubach, bon coneixedor dels usos i costums del territori, s’hi esmerça. En la seva única visita que fa al Museu Egipci del Caire, el 1923, es guanya la confiança del director, que el convida a visitar els subterranis amb total llibertat per escollir les peces que més li agradin: dos sarcòfags, dues mòmies (una de persona, l’altre de cocodril) juntament amb un seguit d’objectes diversos de l’antiga civilització egípcia; total 27 lliures, una ganga.

Tornem al quadre de Sant Jeroni penitent. Ubach, home expert en moltes matèries, però no especialment en art, en comprar el quadre, l’únic que pretén és poder penjar-lo a la seva cambra d’estudi, sant Jeroni és el seu ídol. És ben sabut que Jeroni (Estridó, vers 331/345-Betlem, 30.9.420) va ser el traductor de la Bíblia al llatí, l’anomenada Vulgata, text canònic de l’Església Catòlica Romana durant 1500 anys.

El 1914, un jove Roberto Longhi, que anys més tard esdevindrà un dels més reconeguts experts en l’obra de Caravaggio, visita la col·lecció Magni a Roma, i entre les obres exposades veu el quadre de Sant Jeroni, en aquella època atribuït a Josep de Ribera, dit lo Spagnoletto (Xàtiva, 1591-Nàpols,1652) un pintor valencià que va fer carrera a la Itàlia del segle XVII. El seu epítet es deu a la seva discreta alçada. Longhi intueix que el quadre pot ser de Caravaggio, pren apunts, al seu quadern hi dibuixa el quadre i en perd la pista. Com hem vist, un any més tard, el 1915, el pare Ubach el compra en subhasta per 64 lires ‒al canvi, uns 180 euros‒, una altra ganga, més considerant que Ribera en aquell temps era un autor força valorat.

Michelangelo Merisi da Caravaggio (Milà, 1571 – Porto Ercole, Toscana, 1610) en aquella època era un pintor gairebé oblidat. És a mitjans del segle XX quan una sèrie d’historiadors i crítics d’art redescobreixen Caravaggio. A tots ells la personalitat extrema del pintor i la nova manera de representar la figura humana no els deixa indiferents. A Caravaggio, mestre del clarobscur, la crua manera de pintar el cos humà amb les seves imperfeccions i xacres, lluny de l’idealisme de segles anteriors, li va causar més d’un enfrontament amb les autoritats eclesiàstiques. Pel seu caràcter compulsiu, en una baralla va matar un home, i això no li va facilitar les coses. Va morir prematurament als 38 anys, poc després d’haver sortit de la presó. Arreu del món es conserven uns 80 quadres atribuïts a Caravaggio, un dels pintors italians més reconeguts en la història de l’art.

La conversió. El 1943, Longhi, amb la voluntat de localitzar el quadre que havia vist 29 anys abans a Roma, publica un article al primer número de l’anuari d’art Proporzioni, juntament amb el dibuix que n’havia fet. El 1947, l’aleshores director dels Museus de Barcelona i especialista en art medieval, Joan Ainaud de Lasarte, llegeix l’article i relaciona el quadre de Montserrat amb el de Longhi. És a partir d’aquest moment quan el Sant Jeroni penitent és reconegut com un Caravaggio. Investigacions posteriors, de procedència, de tècniques de pintura, de laboratori, de restauració corroboren l’autoria de Caravaggio. El 1951 el Sant Jeroni participa en l’exposició Mostra del Caravaggio e dei caravaggeschi que es celebra al Palau Reial de Milà. És en aquesta mostra quan Roberto Longhi, el curador, atribueix formalment el nostre Sant Jeroni a Caravaggio. Posteriorment, experts internacionals subscriuen aquesta atribució. És així com els atzars faciliten que el Sant Jeroni penitent esdevingui l’obra insigne del Museu del Monestir de Montserrat. En tot l’Estat espanyol només es conserven tres obres més de Caravaggio. Ha estat cedit unes quantes vegades per formar part d’exposicions tant nacionals com internacionals.

El 2005 l’equip tècnic del Museu del Prado fa una restauració a fons del quadre, i apareix una novetat: la mà dreta de sant Jeroni sosté una pedra, objecte que fins llavors havia passat inadvertit. És la pedra que utilitzava el sant per colpejar-se el pit com a acte de penitencia, un dels atributs que el solen acompanyar. Altres atributs que hi apareixen són la calavera (recordem que el mot calavera ve del llatí calvus, una vanitas). Caravaggio, com un mirall, contraposa el crani lluent d’un sant Jeroni vell i decrèpit enfront de la calavera que té damunt la taula, una premonició més que evident del que aviat succeirà, un memento mori de manual.

Més atributs que poden aparèixer en altres quadres: un lleó mansoi i agraït (sant Jeroni li va treure una espina clavada a la pota), un capel cardenalici, malgrat que sant Jeroni mai va ser cardenal, va ser una manera de reconèixer la seva immensa vàlua en la història de l’Església Catòlica. And last but not least, llibres, molts llibres, que l’ajuden en la traducció de la Bíblia.

Recordem una vegada més que el 30 de setembre és Sant Jeroni, patró, entre d’altres, de llibreters, traductors i arxivers. Raó per la qual en aquest blog des de fa sis anys publiquem cada 30 de setembre una semblança dedicada a una de tantes imatges que trobem pel món del nostre sant.

Algú ha volgut veure en la figura del pare Ubach un Indiana Jones a la catalana. Discrepo, si alguna similitud té és amb Thomas Edward Lawrence (Tremadog, Gal·les, 1888-Dorset, Anglaterra, 1935) personatge real més conegut com Lawrence d’Aràbia. Quasi eren coetanis, encara que Lawrence va morir molt més jove, tots dos van ser uns apassionats i estudiosos de la història de l’Orient Mitjà, tots dos dominaven a la perfecció les mateixes llengües antigues, tots dos de joves van viatjar abastament pels mateixos territoris, potser fins i tot van coincidir en alguna ruta del desert o en un antic castell dels creuats, deixo la possibilitat oberta. Ni un ni l’altre, per raons diferents, es van casar, ni van tenir una família convencional. L’austeritat va formar part del dia a dia de Lawrence durant tota la seva vida, només la causa àrab el va motivar; finalment els interessos sociopolítics de l’època el van decebre, va deixar l’exèrcit i voluntàriament va desaparèixer de l’escena pública. També la vida d’Ubach, com a bon benedictí, va ser d’austeritat, va passar feliç la meitat de la seva vida a Jerusalem estudiant textos antics i visitant Palestina. Una de les seves motivacions va ser la de traduir la Bíblia al català, cosa que va començar a fer i publicar, però desavinences amb Francesc Cambó, el patrocinador de la iniciativa, van impedir que la seva traducció sencera reeixís.

BIBLIOGRAFIA
La primera obra que publica Ubach és El Sinaí, viatge per l’Aràbia Pètria cercant les petjades d’Israel (2 abril – 8 maig 1910), un diari de viatge on explica les seves aventures, descobertes i apreciacions d’un territori hostil i perillós. L’objectiu de fer la ruta era conèixer en persona un dels llocs significatius que apareixen a la Bíblia. La primera edició és de 1913, a càrrec del prestigiós impressor Oliva, de Vilanova i la Geltrú, un volum contundent de XII + 366 pàgines acompanyat per 150 fotografies, la majoria preses per Ubach amb la seva Kodak. És una edició de 112 exemplars, el primer i únic de gran luxe, fora de sèrie, destinat al papa Pius X; la resta en paper de fil Guarro col·locada per subscripció anticipada. El pròleg és a càrrec de Jaume Collell, canonge de la catedral de Vic i antifabrià radical. Conté un mapa desplegable de la península del Sinaí on es mostren dos itineraris, el seguit per Ubach i el dels israelites que van fer milers d’anys abans. Com a curiositat, les coordenades geogràfiques del mapa, la longitud, encara estan referides a l’illa d’El Hierro, a les Canàries, com feien la majoria de cartes nàutiques de l’època, malgrat que el meridià de referència internacional era el de Greenwich des de 1884. Com era preceptiu, incorpora els «nihil obstat» i l’«imprimatur». Posteriorment, l’Abadia de Montserrat en va fer un parell d’edicions, una el 1955 corregida i augmentada, inclou la narració de dos viatges més que Ubach va fer el 1928 i 1932, l’altra, el 2011, ambdues en format més assequible.

Una aproximació al pare Ubach és Dom Bonaventura Ubach: l’home, el monjo, el biblista, una biografia del també monjo de Montserrat Romuald M. Díaz i Carbonell publicada el 1962 per Aedos. El 2012 se’n fa una nova edició, revisada pel savi benedictí Josep Massot i Muntaner i publicada per l’Abadia de Montserrat. Com afirma Massot al pròleg, l’interès per la vida i l’obra del pare Ubach en els darrers temps, contra tot pronòstic, ha adquirit una popularitat creixent. El 2011, el Museu d’Història de Barcelona li dedica l’exposició Viatge a l’Orient bíblic acompanyada amb l’edició d’un documentat i ben editat catàleg. El 2010, el periodista i escriptor Martí Gironell publica la novel·la històrica L’arqueòleg: de Montserrat a Terra Santa perseguint un somni (Columna) basada en la vida d’Ubach.

Jean Rolin (Boulogne-Billancourt, 1949) és autor de diversos articles, assaigs, cròniques, reportatges i novel·les on narra les experiències dels viatges, escrits des de diferents parts del món. Mostra l’interès per la investigació etnogràfica i la diversitat cultural. Un dels darrers llibres, del 2019, és Crac, una referència al castell Krak dels Cavallers construït pels croats francesos el segleXII a l’oest del que avui és Síria. Thomas Edward Lawrence, el d’Aràbia, el 16 d’agost de 1909, dia del seu 21è aniversari, el va redescobrir, el va qualificar com el castell més bonic que havia vist mai. El llibre de Rolin bascula entre el periodisme d’investigació, la crònica de viatge i l’autobiografia. Fa un paral·lelisme entre ell mateix i el jove Lawrence, compara llocs i circumstàncies que Lawrence va visitar i viure i de com són ara. Alguns dels indrets trepitjats per Lawrence també ho van ser per Ubach aproximadament en les mateixes dates. La versió en castellà la publica Libros del Asteroide amb traducció de Manuel Arranz.

Coincidint amb el centenari de l’arribada del Sant Jeroni Penitent a Montserrat, els dies 2 i 3 de juny de 2017 es va fer la trobada científica Caravaggio a Montserrat, que va acollir els principals especialistes en la matèria. El 2019, Publicacions de l’Abadia de Montserrat edita Cent anys del Sant Jeroni de Caravaggio a Montserrat, un volum que aplega les comunicacions millorades de la trobada, coordinat per Artur Ramon i Clara Beltrán.

Sumari:
Presentació, de Josep de C. Laplana, director del Museu de Montserrat.
1. Artur Ramon – El Sant Jeroni Penitent de Caravaggio de Montserrat, estat de la qüestió.
2. Silvia Danesi-Squarzina – La procedència del Sant Jeroni penitent de Montserrat, potser de la col·lecció Giustiniani.
3. Gonzalo Redín – Corregint Caravaggio. Guido Reni vs el «destructor de la pintura».
4. Rossella Vodret – Darreres recerques tècniques sobre el Sant Jeroni de Montserrat.
5. Ana González Mozo – Restaurant el Sant Jeroni de Caravaggio: aspectes tècnics.
6. Gianni Papi – La influència de la revolució de Caravaggio a Espanya.
7. Clara Beltrán – L’aventura d’un quadre.
Bibliografia. Recull 145 títols ordenats alfabèticament.

Conté 72 fotografies amb les reproduccions de diferents quadres i un retrat en blanc i negre de 1958 del pare Bonaventura Ubach assegut davant del Sant Jeroni.

La segona part conté la traducció a l’anglès de totes les comunicacions, a càrrec de Jordi Ainaud i Escudero, Angela Arnone i Andrew Langdon-Davies.

Artur Ramon Navarro (Barcelona, 1967) pertany a la quarta generació d’una coneguda família d’antiquaris i galeristes. Té una sòlida formació en història de l’art, és l’autor de diverses monografies i estudis, expert i col·leccionista de l’obra del gravador italià Piranesi. Ha comissariat diverses exposicions. Juntament amb Clara Beltrán Catalán ha escrit uns quants articles sobre l’ofici d’antiquari. El 2014 publica Sant Jeroni penitent de Caravaggio, una monografia dedicada al pintor editada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Artur Ramon i Clara Beltrán, els coordinadors del llibre, han fet possible la publicació de Cent anys de Sant Jeroni a Montserrat, ells han vetllat per la feixuga feina de posar a punt tota la documentació. És un volum editat amb cura, 220 pàgines que aporten noves dades i valoracions de Caravaggio. Gairebé és la història abreviada de l’art italià dels segles XVI i XVII en set articles ben travats. Es troba a faltar una nota biogràfica dels autors.

De vegades penso que m’hauria agradat ser el pare Bonaventura Ubach. Laus Deo.
Marcel Albet Guinart 

El Sant Jeroni Penitent de Caravaggio de Montserrat

Enguany presentem un sant Jeroni italià, país on està enterrat, a la basílica de Santa Maria Major de Roma. La pintura mural en qüestió es troba a Pinzolo, petita població del nord d’Itàlia i punt neuràlgic de les Dolomites de Brenta. La podem admirar a la façana d’una casa del centre, és evident que no passarà als annals de la Historia de l’Art, però el seu estil decididament naïf em va colpir.

Jeroni, amb la seva mirada perduda al mes enllà, sembla buscar la inspiració divina per continuar traduint la Bíblia. El lleó fa una mica de mala cara, mig enfadat, mig trist. Uns núvols de tempesta i unes palmeres que s’endú el vent no auguren res de bo. Què pretén comunicar l’artista? Potser Jeroni ha rebut la notícia que santa Paula el ve a visitar? Potser se li està acabant la tinta? Sigui com sigui, l’escena no pinta bé.

Entre altres coses, Jeroni va ser un polemista radical. Es va discutir gairebé amb tothom; el seu caràcter intransigent i dur li va comportar enemistats duradores. Ell mateix s’adonava del seu mal geni, d’aquí que moltes vegades se’l representa colpejant-se amb una pedra com a acte d’expiació. Altres interpretacions diuen que es donava cops de pedra al cap per no adormir-se mentre traduïda la Bíblia.

Recordem-ho una vegada més, sant Jeroni és patró de llibreters i traductors entre altres gremis. Raó per la qual, com no podia ser d’altra manera, aquest blog cada 30 de setembre des de fa cinc anys publica una semblança del sant a partir d’una imatge trobada.

Laus Deo

Text i foto: Marcel Albet Guinart

Com cada any, quan s’acosta el 30 de setembre, presentem un sant Jeroni. Ja saben, el patró de traductors i llibreters, entre altres gremis. El projecte Hieronymus endegat el 2016 pel Gremi de Llibreters i la Facultat de Biblioteconomia pren el nom de Jeroni en llatí. El d’enguany és un sant Jeroni de dimensions considerables, un quadre que ocupa el presbiteri de l’església de Los Jerónimos a Madrid, situada al darrere del Museo del Prado. El seu títol és La última comunión de san Jerónimo.

És obra del pintor Rafael Tegeo (1798-1856), que la feu per encàrrec del rei Ferran VII, i data del 1829. Com indica el rètol informatiu a peu del quadre, és «Obra de gran empeño y la de mayores dimensiones en toda la producción de Tegeo». A diferència de la iconografia habitual que sol acompanyar sant Jeroni (el capel cardenalici, unes vanitas, les pedres penitents, un munt de llibres i papers, el desert, un crucifix), aquí no hi ha res de tot això. Com a bon eremita, el veiem gairebé despullat en presència d’alguns dels seus deixebles, mentre ell rep la darrera comunió.

De sota un banc treu el cap un lleó una mica pansit, un dels atributs més habituals que solen acompanyar el sant. Conta la llegenda, errònia segons alguns estudiosos, que el lleó va decidir romandre tota la vida al costat de sant Jeroni com a agraïment per haver-li tret una enorme espina que tenia clavada a la pota.

A sant Jeroni (Estridó, Dalmàcia, vers 343-Betlem, 420) li devem entre altres aportacions a la cultura d’Occident la traducció de la Bíblia al llatí, l’anomenada Vulgata. El seu domini del grec, de l’hebreu i d’altres llengües, juntament amb la seva formació clàssica, li van permetre culminar amb èxit una obra de grans dificultats filològiques i teològiques. Durant cinc-cents anys ha estat la versió canònica de l’Església Catòlica.

Text i fotografia: Marcel Albet Guinart

Com és tradició en aquest blog, cada 30 de setembre presentem un nou Sant Jeroni. Avui, el de la Catedral de Palma, a Mallorca. Jeroni és patró de llibreters, traductors, arxivers, arqueòlegs, exegetes, bibliotecaris i escriptors. Motius més que suficients per haver estat escollit el seu nom,

La Catedral de Palma, la Seu, entre altres meravelles conserva el rosetó més gran del món; conté elements arquitectònics dissenyats per Gaudi, i més recentment, la capella de Sant Pere renovada i obrada per Miquel Barceló. El Sant Jeroni que ens ocupa forma part d’un retaule atribuït a l’artista mallorquí Gaspar Oms, datat a Palma el 1602.

La iconografia que acompanya Sant Jeroni és diversa; de vegades és representat gairebé despullat durant el seu període d’eremita al desert, sovint acompanyat d’un lleó mansoi i agraït. Altres, amb un munt de llibres que l’ajuden a traduir la Bíblia al llatí, la Vulgata. Una calavera, vanitas, i un crucifix són atributs que no hi poden faltar; també una pedra que sosté amb la mà per colpejar-se de tant en tant per no adormir-se.

El Jeroni de Palma porta l’hàbit vermell i el capell, atributs de cardenal. Sosté un llibre, no precisament de butxaca, i als peus, encara que no ho sembli, l’acompanya el lleó. A la dreta és escortat per santa Caterina d’Alexandria, a l’esquerra per santa Llúcia. Diu la llegenda que santa Llúcia va ser sotmesa a turment; entre d’altres, li van arrencar els ulls, tot i així hi continua veient. És la patrona dels cecs, es podria considerar la possibilitat de nomenar-la, a més, patrona dels lectors.

Text i foto, Marcel Albet Guinart

Com cada any, quan arriba la festivitat del 30 de setembre, presentem un Sant Jeroni. A la catedral romànica de Jaca existeix un retaule dedicat al sant. Jeroni va ser el traductor de la Bíblia al llatí, la vulgata. Per aquest motiu va ser declarat patró dels llibreters. Sant Jeroni acostuma a anar acompanyat de diversos atributs: un lleó agraït, una vanitas en forma de crani, la pedra en què és colpejava el cap per mantenir-se despert i quasi sempre un o més llibres.

El Sant Jeroni de Jaca data aproximadament de 1573, va ser sufragat pel seu bisbe Pedro Baguer, que també ho fou de la ciutat de l’Alguer a Sardenya. En aquest retaule trobem el sant acompanyat per una vanitas sobre unes roques, un petit lleó —sí és un lleó— als seus peus i… òndia!… manca el llibre. Si es mira amb atenció la fotografia es pot observar que a la mà dreta li falten dits, possiblement aquest dits sostenien un llibre que fa temps i per raons desconegudes va desaparèixer. Aquesta tesi d’urgència és confirmada amablement per una de les guies de la catedral.

Des d’aquest blog donem les gràcies anticipades a tota aquella persona que informi de l’existència d’una representació de Sant Jeroni i que sigui possible la seva reproducció. Es valorarà les imatges poc conegudes del sant.

Text i fotografia: Marcel Albet Guinart
 

Continuant amb la tradició encetada l’any passat, presentem un nou Sant Jeroni, que com sabem se celebra el 30 de setembre i és el patró dels llibreters. Aquest bonic baix relleu es troba a la façana principal de la catedral de Mondoñedo, a Galícia. Mostra alguns dels atributs que acostumen acompanyar el sant, uns llibres a les lleixes, el lleó mans als peus, el capel de cardenal penjat, una vanitas (crani) damunt la taula i el mateix Sant Jeroni concentrat escrivint la traducció de la Bíblia. Per completar els atributs només hi falta la pedra amb la qual es colpejava el cap per no adormir-se.

A Mondoñedo va néixer Álvaro Cunqueiro, que va escriure sobre mites i tradicions del seu país i del seu poble. Un dels llibres més coneguts és Merlin e familia i outras historias. El dia de la visita em vaig topar amb un personatge curiós, el mag Merlí en persona.

Abans havia estat el llibreter de Mondoñedo; encara conserva la llibreria que més que llibreria és un gabinet de curiositats i que li agrada ensenyar, fa visites guiades. Va vestit de mag i es passeja amunt i avall pels carrers del poble. Segons ell, Cunqueiro es va inspirar en la seva persona per escriure el llibre. És pacífic, si us enxampa desprevinguts us explicarà un munt d’històries; si teniu pressa val més esquivar-lo. Forma part del patrimoni, amb raó, de Mondoñedo.  

Text i fotografies Marcel Albet Guinart

El 30 de setembre l’Església catòlica celebra Sant Jeroni. Aquest sant visqué a cavall dels segles IV-V i és important –entre altres coses– per ser l’autor de la versió llatina de la Bíblia (coneguda com «la Vulgata»).

A casa nostra Sant Jeroni és considerat el patró dels llibreters des de fa molts segles. Concretament, des del 1553, quan es constituí a Barcelona la Confraria dels Llibreters, antecedent de l’actual Gremi.

La imatge que il·lustra aquesta entrada correspon a un full dels goigs del sant, publicat el 1953, vistosament acolorits. La lletra és de Manuel Bertran i Oriola i la música, de Mn. Francesc de P. Baldelló. L’hem obtinguda del blog Bibliogoigs, que manté la professora Nora Vela de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la UB.

La primera estrofa fa:
Pregueu pel nostre delit,
Jeroni, màxim doctor,
vós que els llibres del Senyor
meditàveu dia i nit.

Esperem que el nostre patró mantigui la seva influència a les més altes instàncies perquè el nostre delit es vegi acomplert sempre que sigui possible.

Si voleu, podeu escoltar aquest goig a Les músiques dels goigs d’Obaga