El seu caràcter industrial i desgavellat, encara més si plou, cosa habitual al Japó, li dona un aspecte de ciutat terminal, gairebé al límit de la civilització; potser aquí rau el seu atractiu. La moderna estació dels Japan Railways, un parell d’hotels –un de cinc estrelles–, un seguit de petits restaurants i un curiós trencaones que abans havia estat estació de tren són els principals actius turístics.

A prop de l’estació destaca un gran rètol en anglès: «Books», a la façana de la cantonada continua: «Books Clark»; impossible no veure’ls. L’aspecte exterior de la Books Clark és volgudament industrial, el disseny imita un contenidor de transport de mercaderies, la llibreria com a contenidor de cultura. El primer intent de visitar-la va fracassar, massa aviat, encara no havien obert i no em podia esperar. El segon intent, ja de tornada de l’illa de Rebun, va funcionar una mica millor.

La Clark ocupa un generós espai d’una sola planta a peu de carrer, gairebé són uns 300 metres quadrats dedicats a la llibreria. Les seccions són semblants a les que podem trobar en qualsevol llibreria: cuina, infantil, moda, novetats, economia, assaig, moltes revistes, un espai dedicat a papereria i objectes d’escriptori.

La secció de manga, el còmic japonès, ocupa aproximadament la meitat de la llibreria. Està classificada per temes: infantil, juvenil, pornogràfica i/o eròtica (mai sabré on acaba una cosa i comença l’altra), aventures, novel·la romàntica adreçada a un públic femení, herois i superherois, per a adults, i altres temes que no vaig ser capaç d’identificar, tot en japonès és clar. Qui vulgui ampliar els seus coneixements de manga recomano l’article de la Viquipèdia dedicat al tema.

La presència del manga a la vida quotidiana del Japó és aclaparant. En podem trobar als restaurants a disposició dels clients, als combini (són una mena de petits supermercats oberts les 24 hores), a perruqueries. A Tòquio hi ha megallibreries dedicades només a una determinada temàtica del manga. El seu negoci editorial representa una quarta part dels 15.000 milions de dòlars de vendes totals de llibres i revistes (dades del 2017).

Tornem a la Clark. El meu intent per obtenir més informació va fracassar. La persona que atenia la llibreria, una senyora d’uns 45 anys amb uniforme i permanent, no entenia un borrall d’anglès, i entenia encara menys el meu desesperat interès per la llibreria. ¿Què hi feia un estranger amb calça curta, xop per la pluja i amenaçant amb una càmera fotogràfica allà dins? Finalment amb gests ens vam entendre i va accedir que pogués fotografiar l’interior de la llibreria.

La Clark no disposa de sistema antifurt, no cal, l’honestedat dels japonesos és proverbial. Un exemple: allà, el concepte de propina no existeix; un servidor, per desconeixença, al principi del viatge va deixar propina en un restaurant; al cap d’una estona ja al carrer el cambrer em va retornar les monedes, creia que me les havia descuidat. 

Queden preguntes que no vaig poder fer: per què una llibreria tan gran en un lloc com Wakkanai? I el nom, retolat en anglès, cosa poc habitual al Japó, i considerant que només venen llibre en japonès. Quin tipus de clientela té? La senyora amb uniforme era la llibretera, o potser una dependenta? Quan fa que és oberta? Tenen beneficis? I el propietari, és japonès, li agrada la seva feina, és feliç? Com veuen el futur del llibre i les llibreries? Preguntes que difícilment obtindran resposta.

Com a mostra d’agraïment vaig comprar tres llibres. Un parell de manga, un d’ells francament exagerat i explícit, tota mena de fluids corporals esquitxen les pagines. L’altra té un format semblant al d’una antiga guia telefònica, cobertes cridaneres, paper de mala qualitat i de diferents colors, conté historietes de temàtica diversa, són barats i molt populars, un pulp a la japonesa. Els manga normalment van protegits amb paper plàstic transparent difícil d’obrir. El tercer és un bonic llibret amb unes cuidades il·lustracions d’estil modernista, hi surten sirenes, princeses, parelles i tota mena d’éssers fantàstics. Llibres que acumularé a la pila dels tsundoku, els que mai seran llegits.

El darrer llibret, la senyora amb uniforme el va embolcallar amb gràcia. A manera de sobrecoberta o folre hi va col·locar un full de paper que s’adapta a les mides del llibre, que porta imprès la lletra de la cançó dels Beatles Paperback writer i el nom de la llibreria «Wakkanai – Books Clark». Al Japó, la forma, l’embolcall, és tan important com el contingut.

Sayonara

Text i fotos Marcel Albet Guinart