La Llibreria Calders –ja saben, la llibreria especialitzada en llibres–, durant la setmana del 9 al 13 de març de 2015 ha presentat el cicle «El valor d’editar». Uns quants editors independents i atrevits han estat convidats per parlar i debatre sobre el fet d’editar ara i aquí. 

La darrera trobada ha estat el 13 de març. Xavi Ayén, periodista de La vanguardia i autor del celebrat Aquellos años del boom (Barcelona: RBA, 2014) entrevista Jorge Herralde, fundador i director d’Anagrama. A Ayén no li cal fer gaires preguntes; Herralde, tranquil i relaxat, explica gairebé tota la història d’Anagrama a partir d’una pregunta inicial. Fundada l’abril de 1969, al principi editava llibre polític i assaig. A finals dels setanta, donats els canvis polítics, aquests temes van deixar d’interessar. Hi va haver una davallada de vendes i una greu crisi econòmica. Herralde va apostar per editar narrativa contemporània, tant en castellà com traduïda. Aviat van arribar els primers grans èxits amb Patricia Highsmith, rescatada dels quioscs, i La conjura de los necios de John Kennedy Toole. Als vuitanta va fitxar el British dream team, terme encunyat per Herralde per referir-se al millor de la nova narrativa britànica. A partir dels noranta Anagrama es consolida i amplia les seves col·leccions. «Compactos», una col·lecció de llibres de butxaca seleccionats entre els millors títols del seu fons editorial, aquesta col·lecció té una gran acceptació a l’Amèrica Llatina. A partir del 2009 comença a notar la crisi, malgrat tot augmenten les exportacions al mercat llatinoamericà. Finalment el desembre de 2010 Herralde signa un contracte de venda a terminis amb Feltrinelli, la prestigiosa editorial italiana amb la qual comparteixen sensibilitats literàries i els uneix una vella amistat. 

Herralde explica unes quantes anècdotes, de la seva visita a casa de Bukowski i de com aquest els va rebre, a ell i a la seva esposa Lali Gubern, en calçotets i bastant begut, i de com tots tres van acabar borratxos de vi del Rin. Preguntat per les desercions d’autors, Herralde considera que hi ha un ventall de sensacions que van de la ràbia a l’alleugeriment, sobretot si finalment et treus de sobre alguns autors massa ploraners. 

Lali Gubern, col·laboradora habitual d’Anagrama, és asseguda a primera fila. Explica que actualment es dedica a endreçar papers i caixes del magatzem de l’editorial, a fer una mica net per deixar l’arxiu a punt. Encetat el torn de preguntes, algú s’interessa pel destí final d’aquest arxiu; Herralde respon que encara no ho té pensat (?).

Ha estat un privilegi poder assistir a aquesta entrevista, goso dir que històrica. Herralde, considerat un dels millors editors, si no el millor, i de més influència en l’àmbit llatinoamericà, ha demostrat que es troba en plena forma i que li queda un llarg recorregut. Com ha dit durant l’entrevista, potser un ictus seria la millor solució perquè Anagrama s’atreveixi a continuar sense ell. Des d’aquest blog felicitem la Calders per aquesta feliç iniciativa. 

Text i fotografies: Marcel Albet Guinart