Lamberti, Fabrizio; Mellia, Marco; Vivarelli, Maurizio (eds.). Biblioteche, lettura, intelligenza artificiale: struttura e contesto del progetto. Milano: Bibliografica, 2024. 280 p. (Biblioteconomia e scienza dell’informazione; 52). ISBN 978-88-9357-606-2.

Biblioteche, lettura, intelligenza artificiale és un llibre que es mou entre la teoria i la pràctica, entre la tradició bibliotecària i les tecnologies emergents per reflexionar sobre la lectura en un moment de canvi bastant evident. Parteix d’una idea que travessa tota l’obra: la lectura és un acte complex, humà i plural, però avui es transforma dins d’un ecosistema digital on la realitat virtual, la intel·ligència artificial i les dades tenen cada vegada més pes. 

El fil conductor és el projecte Reading(&)Machine, un prototip desenvolupat entre la Universitat de Torí i el Politecnico di Torino que combina la realitat virtual amb un sistema de recomanació basat en IA (intel·ligència artificial). Això fa que el llibre no es quedi només en la teoria, sinó que mostri casos reals. Per mi això és un dels punts forts, perquè també veus els dubtes i les contradiccions que surten quan la tecnologia entra en un espai tan clàssic i tradicional com la biblioteca.

La lectura com a laberint

La primera part, escrita sobretot per Maurizio Vivarelli, parteix d’una constatació que personalment trobo molt encertada: la lectura no és una única activitat, sinó una constel·lació de pràctiques. Llegir en silenci, escoltar un audiollibre, consultar Google, submergir-se en una novel·la clàssica o fullejar una revista són actes diferents, però tots ells són «lectures». Aquest plantejament fa que el llibre assumeixi la complexitat sense intentar reduir-la.

També m’ha interpel·lat la crítica als estudis quantitatius de lectura. Les estadístiques –on trobem els famosos «lectors d’almenys un llibre l’any»– no expliquen per què llegim, què hi busquem, ni com la lectura esdevé una experiència emocional i cognitiva. Aquí coincideixo plenament amb els autors: per entendre els lectors reals cal escoltar-los, no només comptar-los.

La biblioteca com a espai híbrid

Una altra línia imprescindible que es comenta al llibre és la reflexió sobre la biblioteca. No es presenta com un magatzem de llibres, sinó com un ecosistema d’interfícies: pantalles, catàlegs, zones silencioses, webs i, ara, també entorns immersius. Aquesta visió semiòtica del lloc és especialment suggeridora, perquè posa en valor que la biblioteca parla, comunica, guia i que està en constant moviment. 

La discussió sobre l’evolució cap a biblioteques més «socials», obertes i híbrides també m’ha semblat rellevant. Els autors no idealitzen: reconeixen que la biblioteca està travessada per tensions entre tradició i innovació, entre espais oberts i col·leccions, entre comunitat i tecnologia. Aquest equilibri, que sempre és inestable, és precisament el que avui defineix la identitat del servei públic.

Reading(&)Machine: entre entusiasme i prudència

La segona part del llibre és eminentment tècnica, però accessible. El projecte R(&)M és interessant perquè no es limita a afegir «tecnologia» a la biblioteca, sinó que repensa tot el procés de recomanació i experiència de lectura.

Dit això, hi ha dues aportacions que considero especialment valuoses:

1. El recomanador sociosemiòtic: no es basa només en patrons de consum, sinó en el significat dels textos. Aquesta aposta és innovadora i més respectuosa amb la diversitat lectora.
2. La realitat virtual: l’entorn immersiu planteja preguntes sobre com «llegirem» en el futur i com l’espai digital pot complementar, que no substituir, el físic.

Tot i això, el llibre també és conscient dels límits: biaixos de dades, accessibilitat, equitat i la gran pregunta ètica de la responsabilitat dels continguts generats per IA. Aquest equilibri entre fascinació i cautela és un dels punts més encertats del llibre.

Com a conclusió, trobo que el llibre és bastant honest, perquè no cau ni en la visió idealitzada de la tecnologia ni en el pessimisme. No presenta la tecnologia com la solució a tot, però tampoc com una amenaça, sinó que la tracta d’una manera justa i equilibrada, tot i que també deixa veure que és un terreny ple d’incerteses. Això m’ha semblat especialment interessant, perquè mentre el llegia tenia la sensació que no et dona respostes tancades, sinó que et deixa espai per pensar i posicionar-te tu mateix.

També convida a veure les biblioteques d’una altra manera: no com espais estàtics i tradicionals, sinó com llocs vius que poden evolucionar. Tot i així, crec que el llibre també fa evident una tensió important: fins a quin punt poden canviar sense perdre la seva essència? Aquesta idea fa reflexionar, perquè al final la lectura no és només accedir a la informació, sinó a una experiència personal, gairebé íntima, que potser no encaixa del tot amb certes dinàmiques tecnològiques.

En aquest sentit, el llibre no només parla del futur de les biblioteques, sinó també del futur del lector. I això és el que trobo més interessant: et fa pensar en el teu propi paper com a lector i en com et relaciones amb la tecnologia. No és només una qüestió de què canvia fora, sinó també de què canvia en nosaltres.

En general, és un llibre que no es limita a explicar, sinó que et convida a la reflexió. A mi, almenys, m’ha fet replantejar què vol dir llegir avui i quin paper té la tecnologia en aquest procés. Sobretot, m’ha fet dubtar sobre fins a quin punt volem ‒o hauríem de voler‒ que la intel·ligència artificial intervingui en una cosa tan personal com escollir què llegim.

Al final, et quedes amb preguntes que no tenen una resposta clara, però que són necessàries: què és llegir avui? Quin paper han de tenir les biblioteques en aquest context? I, sobretot, fins a quin punt té sentit incorporar sistemes d’IA en la lectura sense que acabin condicionant massa les nostres decisions?

Eulàlia Català Castro 
Màster en Gestió i Direcció de Biblioteques i Serveis d’Informació (UB). Bibliotecària a la Biblioteca Pública de Tarragona

Carpio Manickam, María. Del policial clásico al post-neopolicial: la estética del crimen en la narrativa mexicana, 1940-2020. West Lafayette, IN: Purdue University Press, 2025. XI, 247 p. (Purdue studies in Romance literatures; 93). ISBN 978-1-62671-125-9. Disponible també en línia a: https://docs.lib.purdue.edu/psrl/36/.

Actualment professora d’espanyol a la University of North Texas de Denton, María Carpio Manickam és doctora per la University of Oklahoma i s’ha especialitzat en la cultura i narrativa mexicanes dels segles XX i XXI. La seva activitat investigadora està enfocada en l’estudi de les interseccions de gènere, classe i cultura com a factors principals de l’opressió femenina i les representacions estètiques en la ficció criminal de les escriptores mexicanes.

Del policial clásico al post-neopolicial: la estética del crimen en la narrativa mexicana, 1940-2020 és un assaig acadèmic que destaca per la seva ambició teòrica i historiogràfica i ofereix un ampli recorregut pels vuitanta anys d’aquesta narrativa, adreçat tant a especialistes com a lectors interessats, que permet entendre els esdeveniments contemporanis de Mèxic, farcits de violència, corrupció, desigualtats de tota mena i narcotràfic. De fet, la primera part de l’assaig prové de la seva tesi doctoral, mentre que la segona la genera el desenvolupament del seu àmbit d’investigació i dona com a resultat una obra fonamental per entendre l’evolució de la novel·la criminal mexicana.

La primera part, dedicada a la història de la novel·la policial mexicana, consta de cinc capítols i arranca amb una breu síntesi del naixement de la novel·la d’intriga a mitjan segle XIX als Estats Units amb Edgar Allan Poe i a la Gran Bretanya amb Arthur Conan Doyle, i els aspectes històrics i socials de la dècada dels anys trenta del segle XX, que van donar pas al hardboiled de Dashiell Hammett i Raymond Chandler. Passa després a presentar l’evolució cronològica d’aquestes ficcions a Mèxic, relacionant-les amb el context sociopolític i cultural que les ha anat marcant: des dels pioners que s’apropien del model anglosaxó del policial clàssic (1940-1960), Pepe Martínez de la Vega, María Elvira Bermúdez, Rodolfo Usigli o Antonio Helú; el gènere negre (1969-1979) i El complot mongol (Libros del Asteriode, 2013), de Rafael Bernal, com a obra fundacional; el neopolicial (1980-2000) amb la sèrie del detectiu Belascoarán Shayne (Reino de Cordelia, 2023) de Paco Ignacio Taibo II, i les primeres novel·les d’escriptors com Martín Solares, Juan Hernández Luna i Rafael Ramírez Heredia; la narconovel·la ‒subgènere del neopolicial‒ (de 1990 fins ara), amb Élmer Mendoza com a capdavanter i Gabriel Trujillo Muñoz, Bernardo Fernández «BEF», Eduardo Antonio Parra o Antonio Solares, i el postneopolicial ‒aportació teòrica de l’autora‒ (de 2000 fins ara), on la investigació deixa de ser l’eix central, i que es caracteritza per la fragmentació narrativa, el protagonisme del delinqüent, la diversificació d’espais més enllà de Ciutat de Mèxic, i per històries més dures on la denúncia queda implícita.

Continua aquesta part amb tres capítols que analitzen en profunditat obres molt representatives com son Días de combate (Planeta, 2004), de Paco Ignacio Taibo II, que inaugura el neopolicial a Mèxic ‒capítol on el lector europeu trobarà a faltar paral·lelismes amb el moviment del néo-polar francès creat per Jean-Patrick Manchette, aparegut en la mateixa època‒; La Mara (Alfaguara, 2004), de Rafael Ramírez Heredia, i Yodo (Ediciones B, 2003), de Juan Hernández Luna, ambdues representatives del postneopolicial.

La segona part, també composta de cinc capítols, està dedicada a la contribució de les autores a la narrativa criminal, que omple una notable absència en estudis anteriors sobre el gènere. Carpio Manickam posa en relleu les veus femenines en la configuració d’una nova estètica del crim, amb un recorregut de la dona mexicana pel panorama social, polític i cultural pel segle XX; en l’àmbit literari i en el gènere policial. A partir d’aquí, en els següents capítols l’autora n’examina les seves aportacions: les pioneres del policial clàssic (1940-1960), amb María Elvira Bermúdez i Margos de Villanueva; el policial mexicà (1970-1990) i novel·listes com Rosa Margot Ochoa ‒Corrientes secretas (Alfabeto, 1980)‒, Ana María Maqueo, i el gènere negre de Carmen Boullosa ‒La Milagrosa (Era, 1994)‒.

Tanmateix, serà amb l’arribada del segle XXI que un grup d’autores utilitzen la narrativa criminal per abordar temes tradicionalment marginats, com la violència de gènere, els feminicidis, la prostitució forçada, la pedofília o la cosificació de la dona. Així, l’autora analitza en els dos últims capítols obres de Myriam Laurini ‒Qué raro que me llamen Guadalupe (Punto de Encuentro, 2000)‒; Susana Pagano ‒Trajinar de un muerto (Océano México, 2001)‒; Liliana Blum ‒El monstruo pentápodo (Tusquets, 2017)‒; Ana Ivonne Reyes Chiquete ‒Muerte caracol (Educal, 2010)‒; Cristina Rivera Garza ‒La muerte me da (Tusquets, 2008)‒; Orfa Alarcón ‒Perra brava (Planeta México, 2010)‒ o Malú Huacuja del Toro ‒Crueldad en subasta (Amazon, 2017)‒, que són llegides des d’una perspectiva feminista i on destaca tant la radicalitat dels seus plantejaments temàtics com la innovació formal de les obres, que les situa en el postneopolicial. Per altra banda, l’autora enumera un bon elenc d’altres escriptores d’interès, en l’obra de les quals no pot aprofundir, però on el lector por espigolar-hi bones lectures (com Temporada de huracanes, de Fernanda Melchor (Random House, 2017)).        

En definitiva, dues parts que bé hauria valgut la pena refondre per donar una veritable visió de conjunt de la novel·la criminal mexicana d’aquests darrers vuitanta anys, amb una tardana però molt interessant arribada de noves veus femenines que fan una punyent radiografia de la realitat social i política, amb una narrativa ben allunyada de l’actual cànon del gènere anglosaxó dominat pel thriller.

Jordi Canal i Artigas
Bibliotecari

Rodzvilla, John. Project management for book publishers: the programs and workflows behind making books and digital products. Abingdon; New York: Routledge, 2025. VIII, 175 p. ISBN 978-1-032-51672-1.

Al XXVII Congrés de Llibreries celebrat al febrer de 2026 a València, es va assenyalar que al voltant del 49 % dels 240 títols de mitjana que es publiquen al dia a Espanya, registren tècnicament «venda zero», i que tan sols un 4,5 % supera els 100 exemplars venuts. Aquestes xifres que semblen increïbles, per la insostenibilitat empresarial que representen, sobten en comparar-les amb les dades del mercat del llibre en Espanya el 2025, que aporta la Fundació Germán Sánchez Ruipérez, amb prop de 1.250 milions d’euros, xifra històricament mai superada. L’analista Daniel Benchimol, director del molt interessant Proyecto 451, fa un repàs d’aquestes circumstàncies i n’aporta un seguit d’arguments en els enviaments periòdics que fa a la llista de subscripció.

Aquestes dades sobre el sector editorial és bo contrastar-les amb el llibre publicat recentment per Routledge, de John Rodzvilla, professor de l’Emerson College a Boston, Project management for book publishers («La gestió de projectes per a editorials»). L’autor vol oferir, des de l’òptica purament empresarial, una descripció sòlida dels processos i fluxos de treball eficients per a la creació de contingut, el desenvolupament de productes i el màrqueting i distribució tant de llibres físics com digitals.

El llibre, tal com s’indica al resum inicial, aborda alguns dels principals reptes per a les editorials davant l’adveniment imparable de l’edició digital, paral·lelament a la impresa: com crear un flux de treball, amb procediments que asseguren la qualitat i els sistemes de gestió per desenvolupar un treball eficient. Explica les pràctiques de gestió de projectes i productes utilitzats en empreses tecnològiques i mediàtiques, després s’endinsa en quan i com aquests principis es poden aplicar al flux de treball editorial: mètode Agile, metodologia Scrum, marc Kanban, formats de llibres electrònics i audiollibres, metadades, garantia de qualitat, micromecenatge, monetització dins de l’aplicació, ONIX i accessibilitat.

Menciona també entre d’altres fets actuals, les plataformes en línia que permeten als autors publicar amb un simple clic, les audiències acostumades a accedir a continguts amb múltiples formats, i també reptes derivats de factors com el model d’adquisicions basades en dades bibliomètriques, l’espiral descendent de vendes a les llibreries universitàries, la demanda d’accessibilitat, i la necessitat de sistemes de continguts fluids que funcionen amb diferents bases de dades i programari editorial.

Destinat a professionals de l’edició de les diferents fases del procés tècnic de la vida del llibre, és inevitable constatar, però, que el sector compta amb empreses diminutes, fins i tot unipersonals, que no podran assumir els plantejaments racionals d’aquest llibre, pensats en termes purament de negoci i que requereixen una organització interna important. L’ofici d’editar sovint ha estat exercit per persones brillants amb intencions que van més enllà del guany crematístic i que, en ocasions, han desestimat aquestes qüestions.

L’obra està redactada en un llenguatge planer, i ens fa reflexionar sobre quin ha de ser el paper real dels diferents protagonistes del sector, més enllà de les concepcions romàntiques a les quals de vegades s’associa el món del llibre. Quina ha de ser la tasca real de qui vol posar en marxa una editorial? Des del punt de vista del rendiment empresarial només hi ha un objectiu: gestionar projectes de forma eficient, de manera que hi haja guanys econòmics que permeten continuar l’activitat.

El llibre de Rodzvilla mostra una sistematització del procés holístic que requereix el llibre a través de les diferents fases i protagonistes: la creació, la producció i la distribució, i les accions derivades; aporta conceptes que cal tenir en compte (inclosos en un índex temàtic al final de l’obra) i, en definitiva, pot servir d’ajuda per implementar bones pràctiques de gestió de projectes en el panorama editorial modern.

CONTINGUTS

PART I. Teoria de flux de treball i gestió de projectes
1. Operacions modernes de publicació. El procés editorial: creació, producció, distribució. Un marc orientat al procés
2. Fluxos de treball de publicació. Gestió de processos de negoci. Modelatge del flux de treball. Emmarcar el procés. Declaració de la missió de l’editorial i del pla estratègic. Valoració de riscos. Metes i objectius. Creació de mapes de processos. Problemes en el mapeig d’un flux de treball: variació i sistemes com a actors. Avaluació i redisseny dels processos de publicació.
3. Gestió de projectes i editorials. Gestors funcionals versus gestors de projecte. El projecte. L’equip del projecte i el cicle de vida del projecte. Restriccions del projecte. Iniciació. Planificació. Execució. Tancament.
4. El cicle de vida lineal del projecte. El llibre com a projecte lineal. Inici del projecte del llibre. Cas de negoci. Projecte Charter. Llista d’interessats. Planificació. Desenvolupament. Control de qualitat. Llançament del projecte. Tancament del projecte del llibre. Responsabilitats.
5. El cicle de vida iteratiu del projecte. El model Agile. El cicle de vida del projecte Agile. La fase de requisits. Històries d’usuaris. La fase de planificació. Tauler Kanban. La fase de disseny. La fase de desenvolupament. Scrum: rols, reunions, seguiment. Alliberament. Repetició. Projectes de publicació iteratius.

PART II. Gestió de projectes en les tres àrees de la publicació
6. Gestió de projectes de creació de contingut. El flux de treball editorial. Gestió editorial de projectes. Inici del projecte. Planificació. Desenvolupament. Control de qualitat, llançament i tancament. Control de versions i gestió d’actius. Creació de contingut i el mètode Agile. Definició del projecte. Cost versus benefici. Avaluació de riscos. Tecnologies emergents: publicació comunitària, analítica i IA
7. Gestió de projectes de producció de continguts. El flux de treball de producció. Gestió. Inici. Planificació. Desenvolupament. Control de qualitat. Allibera. Tancant. Producció de continguts i el mètode Agile. El Scrum Master. Accessibilitat
8. Gestió de projectes de distribució de continguts. El flux de treball de distribució. Gestió de projectes de distribució. Màrqueting. Inici del projecte. Planificació. Desenvolupament del projecte i control de qualitat. Allibera. Tancant. Promoció. Inici del projecte i planificació del projecte. Desenvolupament del projecte i control de qualitat. Allibera. Tancant. Vendes. Inici del projecte. Planificació. Desenvolupament del projecte i control de qualitat. Allibera. Tancant. Metadades. Distribució de contingut i el mètode Agile. Comentaris dels usuaris. Tecnologies emergents. Micromecenatge. Subscripcions digitals i impreses.

Carme Pinyana Garí 
Editora de la secció de Producció Editorial del Servei de Comunicació i Publicacions de la Universitat Jaume I

Patterson, Ian. Books: a manifesto: or, How to build a library. London: Weidenfeld & Nicolson, 2025. 310 p. ISBN 978-1-4746-1898-4.

«Reading is a necessary part of reality, and an unavoidable part of everyday life». Ian Patterson plasma en aquest manifest sobre els llibres la importància de la lectura en les nostres vides i el poder que té sobre nosaltres, tot i que no sempre en som conscients, ja que aprenem a parlar i a pensar gràcies a la lectura.

Patterson no ha pogut fugir mai de la lectura: els llibres sempre han estat presents a la seva vida com a poeta, professor, traductor, llibreter i col·leccionista. L’autor, britànic, ha desenvolupat la seva carrera a la Universitat de Cambridge, on va ser professor titular de literatura anglesa, i al Queen’s College, on va ser cap d’estudis. Aquesta trajectòria acadèmica i literària li proporciona una perspectiva sòlida i profunda sobre el món dels llibres.

El manifest s’estructura en vuit parts: introducció a la biblioteca; plaers de la imaginació; plaers culpables; escriptors oblidats, llibres peculiars o llibres «per canviar el món»; poemes; traducció; tradició i innovació; i, finalment, la biblioteca. El llibre conté un apartat de notes, bibliografia, agraïments, informació sobre l’autor i un índex analític.

La introducció ens convida a reflexionar. Ens trobem en una situació de crisi cultural i política: guerres, canvi climàtic, racisme, ressorgiment de l’extrema dreta… i un atac sense precedents a tots els aspectes de la cultura seriosa («an unprecedented attack on every aspect of serious culture») (p. 1). Aquest atac es manifesta en l’infrafinançament sistemàtic i destructiu de biblioteques, escoles, universitats, teatres, museus, galeries d’art i cinemes, en general, de totes les arts i humanitats.

Davant d’aquesta crisi, més que mai necessitem els llibres i la formació de persones amb esperit crític. No es tracta només de «llegir llibres», sinó d’entendre com la lectura ens pot ajudar a esdevenir persones amb més perspectiva i capacitat d’anàlisi. Patterson afirma que la lectura és un element crucial per aprendre a desenvolupar la memòria i per pensar per nosaltres mateixos, per obrir la ment, per estar preparats per als canvis i actuar correctament, i per imaginar que les coses poden anar a millor i mantenir aquesta esperança (p. 40).

L’autor defensa que hem de tractar els llibres com a un bé preuat, no com a simples textos llegits puntualment en un dispositiu de lectura digital. Cal apreciar el llibre físic, comprendre què ens ha aportat a la nostra vida i conservar-lo a l’abast de la mà en un prestatge, a punt per ser rellegit o compartit amb amics. Les biblioteques –afirma– són veritables dipòsits de cultura, coneixement i plaer («storehouses of culture and knowledge and pleasure»), una part essencial del que significa ser humans i entendre la nostra humanitat compartida (p. 7).

En les primeres seccions, l’autor es qüestiona a si mateix. Quan va haver de traslladar-se a un habitatge més petit, es va adonar que no tenia espai per a tots els llibres. Aquesta situació el va portar a preguntar-se què representaven realment els llibres per a ell i per què sentia la necessitat constant d’adquirir-ne més. Patterson reconeix que els llibres han contribuït decisivament a construir la seva identitat: des de petit somiava tenir una biblioteca pròpia, un espai que simbolitzés formació, memòria i vida intel·lectual.

A la secció dedicada als llibres peculiars o rars, Patterson acaba esdevenint ell mateix una figura peculiar, ja que explica com ha anat llegint llibres de tota mena al llarg de la seva vida, buscant alguna cosa «perduda» o oculta, alguna «peça de coneixement que contingués el sentit de tot» (p. 132). Però precisament suggereix que és aquesta curiositat el motor mateix de la lectura i la necessitat de descobrir allò que no sabíem que necessitàvem conèixer (p. 137).

La secció sobre traducció és especialment interessant, ja que l’autor hi reivindica el paper del traductor com a mediador cultural. La traducció no és una simple transposició lingüística, sinó un exercici d’interpretació i recreació. La feina d’un traductor realment és descobrir què s’amaga darrere de les paraules, i no només traduir-les d’una llengua a una altra (p. 208). Aquí es percep clarament la veu del Patterson traductor, conscient dels guanys que implica cada pas entre llengües.

Quan aborda la relació entre tradició i innovació, el manifest adquireix un to més reflexiu. Patterson defensa que la innovació literària no pot existir sense una consciència profunda del passat. Les històries explicades als llibres al llarg dels temps adquireixen diferents tons influïts pels contextos històrics i moviments artístics del moment. És per això que per escriure cal llegir i entendre el passat, d’aquesta manera s’adquireixen noves idees i hi haurà creacions innovadores. Llegir els clàssics no és un gest nostàlgic, sinó una manera d’entrar en diàleg amb generacions anteriors i d’entendre que tota creació s’inscriu en una continuïtat.

El retorn final a la biblioteca tanca el cercle del llibre amb coherència. La biblioteca no és només un espai físic, sinó un símbol on conflueixen memòria, desig, identitat i comunitat. Potser els llibres no et canviaran la vida immediatament, però la milloraran («They may not change your life, or not straight away, but they’ll make it better») (p. 273). Llegir, debatre i escriure ajuda les persones a trobar la seva pròpia veu, a reflexionar amb profunditat i a sentir-se segurs del que pensen («Reading and discussing and writing helps people find their own voice, work out for themselves what they think, on the basis of actual evidence, and gives them the confidence to articulate it») (p. 274).

Books: a manifesto: or, How to build a library no és només una oda als llibres: és una invitació a reflexionar sobre la lectura, la memòria i la literatura. És una defensa passional de com la lectura ens ajuda a formar els nostres pensaments i a desenvolupar l’esperit crític. No és una cosa que s’escull, és un necessitat essencial a les nostres vides.

Patterson, James; Eversmann, Matt; Mooney, Chris. The secret lives of booksellers and librarians: true stories of the magic of reading. New York, etc.: Little, Brown and Company, 2024. VIII, 335 p. ISBN 978-0-316-56753-4.

El passat 22 de gener de 2026 es va presentar el darrer baròmetre Hábitos de lectura y compra de libros en España. Les dades que més han transcendit són el 69,8 % de població lectora, el 40 % de llibres adquirits a llibreries i el 76,9 % de lectors joves entre 14 i 24 anys. La publicació d’aquest informe, juntament amb les nombroses veus que a les xarxes n’han qüestionat la credibilitat, ens permet establir paral·lelismes entre la nostra realitat i la que planteja el llibre que avui ressenyem. 

The secret lives of booksellers and librarians (editorial Little, Brown and Company), coordinat per l’escriptor estatunidenc James Patterson, reivindica la importància de dues professions fonamentals per a la difusió de la cultura: la de llibreter i la de bibliotecari. Tot i que les seves funcions tenen orientacions diferents –la primera vinculada al vessant comercial del llibre i la segona al servei públic i educatiu–, totes dues comparteixen un objectiu essencial: promoure la lectura i fer dels llibres un bé accessible. 

El volum recull testimonis en primera persona d’una variada selecció de personalitats vinculades a ambdós sectors. Hi impera un to col·loquial, fins i tot podríem dir que es desmarca de la inflexió divulgativa tan habitual en assaigs que ens parlen del llibre com una eina de transformació social. Aquí el discurs s’instal·la en l’anècdota, no l’utilitza com a trampolí per articular una tesi. Atesa la voluntat popular del text, aquesta manca de formalitat no li resta veracitat ni rigor, ans al contrari, conforma un corpus ple d’elements quotidians que et traslladen de ple al dia a dia d’un petit comerç o d’una sala de lectura. 

Com dèiem a la introducció, el llibre al·ludeix a l’estat actual de la lectura als Estats Units. Ho fa des de la nota de l’autor, on defensa la necessitat de protegir aquells espais que duguin a terme activitats culturals i creïn comunitat. Patterson assegura que una de cada cinc persones és lectora, als Estats Units. En altres paraules, només el 15 % dels votants nord-americans es consideren lectors habituals. Davant d’aquestes xifres, amenaces freqüents com ara els videojocs, el joc d’apostes, la pornografia o la mala política augmenten la seva incidència. I és que la lectura, sigui recreativa o formativa, es distingeix d’altres activitats lligades al món audiovisual o sonor per la seva implicació activa. Un esforç cognitiu addicional per al qual l’orientació, tot i no ser indispensable per a tothom, pot enriquir significativament l’experiència lectora, tant en la comprensió i gaudi del text com en el procés de recerca i selecció. En aquest sentit, les experiències professionals recollides en aquesta obra ens parlen del profit que podem treure d’una conversa amb un llibreter o un bibliotecari. Recompenses entre les que destaquen la possibilitat de perfilar els nostres gustos, d’estar al corrent de les tendències editorials o de, per què no, desenvolupar un esperit crític i un sentit personal de la justícia.

Patterson no esmenta la font d’on extreu les estadístiques de lectura comentades, però trasllada al lector una preocupació per a la qual el seu llibre s’erigeix com una crida a l’optimisme. Amb una cerca ràpida a Internet, podem trobar múltiples estudis que, si bé és cert que no acostumen a coincidir, sí que es situen en un interval molt major al que planteja l’autor (entre el 50 i el 60 % de ciutadans lectors). Si traslladem aquesta disparitat a la mala rebuda del baròmetre citat a l’inici, detectem que les nostres institucions tampoc acaben d’encertar amb l’enfocament, fet que posa en relleu la manca de consens metodològic i interpretatiu al voltant d’aquesta temàtica. En una societat malalta de polarització com l’espanyola, no és d’estranyar que la publicació d’un informe com aquest generi controvèrsia. Ara bé, el cas és prou cridaner, ja que els resultats mostren una evolució clarament positiva des del 2017. On és el problema, doncs? En què les dades poden ser interpretades de maneres molt diferents segons els criteris aplicats, cosa que genera debat sobre què significa realment ser lector i quina fiabilitat tenen els resultats publicats. Parlem de recomanar o de vendre? De llegir o de comprar? Aquestes serien algunes variables a tenir en compte per tal de no caure en biaixos positivistes. 

Amb tot, el llibre acaba sent coherent i està ben estructurat perquè es centra en l’experiència vers el client o l’usuari. Destaca la categoria d’agent sociocultural associada als oficis esmentats, sovint poc visibles però determinants per al foment de l’hàbit lector i la transmissió del coneixement. Un escamot cridat a combatre els nostres dèficits culturals, des de l’àmbit privat i el públic, amb empatia, enginy i vocació de servei. 

Marc Balboa Rafanell
De la 7a promoció de l’Escola de Llibreria

Llauradó, Anna. Comprensió lectora: l’assignatura pendent: evidències i estratègies per superar un repte educatiu urgent. Barcelona: Fundació Bofill, 2025. 83, [4] p. (Informes breus; 78). ISBN 979-13-990319-3-5. Disponible també en línia a: https://fundaciobofill.cat/uploads/docs/6/f/z/9si-comprensiolectora_assignaturapendent.pdf.

La Fundació Bofill és una entitat sense ànim de lucre fundada l’any 1969 que treballa per la millora de l’educació amb l’objectiu de reduir les desigualtats i col·laborar a l’equitat i la cohesió social tot impulsant recerques sobre aspectes de l’educació i polítiques educatives. En aquest sentit, la Fundació –en col·laboració amb agents i especialistes de diferents àmbits educatius‒ elabora estudis i informes i també dissenya propostes per millorar allò que ha detectat com una deficiència del sistema escolar. Entre els àmbits d’estudi recents s’hi contemplen l’abandonament escolar, la situació de les biblioteques escolars o la comprensió lectora, objecte d’aquest informe que ressenyem. Aquest informe és una peça més en les accions per a la millora de la comprensió lectora dels infants que la Fundació ha dut a terme els darrers anys, entre les quals potser la iniciativa més coneguda i més veterana és el programa Lecxit, programa d’acompanyament lector d’infants de nou a onze anys.

L’informe, elaborat per Anna Llauradó, llicenciada en Filologia Catalana i doctora en Lingüística Teòrica, Computacional i Aplicada, consisteix en l’anàlisi dels resultats de les proves PIRLS (Progress in International Reading Literacy Study) passades l’any 2021 als alumnes catalans de 4t de primària i que demostren la seva insuficiència de comprensió lectora. Segons es deriva de la presentació, a diferència de les proves de competències bàsiques que són les practicades per la Generalitat de Catalunya, aquestes proves internacionals amplien l’espectre de comprensió lectora a diferents tipologies textuals i a tot el procés de comprensió global del text.

Aquest és un document breu, de només 83 pàgines, de les quals gairebé sis, dedicades a bibliografia (p. 78-83) i un parell de pàgines de notes explicatives, dividit en quatre capítols: el primer (p. 4-33) per resumir els aspectes clau de la comprensió lectora; el segon (p. 34-60) per presentar la situació dels alumnes catalans; el tercer (p. 61-64) on s’exposen, potser massa breument, les «accions escomeses» (sic) pel govern, i el darrer, també de poques pàgines (p. 69-76), on s’apunten possibles línies d’acció. Els gràfics, taules i figures imprescindibles s’incorporen al llarg de tota l’obra.

El treball de Llauradó no deixa de ser un bon resum i també una radiografia útil de les insuficiències en comprensió lectora dels nostres alumnes des d’una perspectiva concreta ‒les PIRLS‒, però el lector agrairia més context sobre les proves (són voluntàries per als centres? alguna mostra de preguntes?) i també sobre la International Association for the Evaluation of Educational Achievement (IEA), l’entitat que les impulsa (és cert que ho podem consultar a Internet, però no està de més que s’inclogui aquesta informació) a més d’una explotació de les dades més profunda. D’altra banda, els apartats dedicats a la prospectiva internacional i les possibles línies d’acció (cap. 3 i 4) resulten massa genèrics («un ampli nombre de països ‒des de l’Afganistan […] fins a Finlàndia‒ han dissenyat una estratègia nacional de foment de les habilitats de lectura i escriptura», p. 67), tot i que el comentari sobre el Pla nacional del llibre i la lectura de Catalunya i el foment de la literacitat és ben concret i encertat. Pel que fa a la bibliografia, la setantena de títols citats seria més pròpia d’una investigació de recerca que no pas d’una anàlisi de resultats, raó de ser de l’informe. El fet que se citin gairebé exclusivament estudis anglosaxons ‒tant dels anys vuitanta com actuals‒ comporta un cert biaix, tenint en compte que els francesos als anys vuitanta van desenvolupar recerques en el camp de la comprensió lectora i que a Catalunya ‒i probablement a Espanya‒ altres investigadors han treballat el tema. En conjunt, l’anàlisi és una aportació interessant que segurament podria haver anat més enllà amb un treball en equip amb membres d’algun grup de recerca o similar.

És possible que la part de l’informe dedicada a estratègies sigui limitada, atès que la Fundació ha editat un fullet (de 8 pàgines) titulat 7 propostes per capgirar els resultats de la comprensió lectora a Catalunya en el qual vuit «experts en docència i aprenentatge de la comprensió lectora, en biblioteconomia i en llengua catalana» presenten mesures raonables però totalment previsibles des del nostre punt de vista, en el sentit que qualsevol agent implicat en aquest tema les podria haver formulat: ¿qui no proposaria incidir en la formació dels mestres, revisar els sistemes d’avaluació, consolidar les biblioteques escolars, disposar d’equips de suport…? Segons la Fundació Bofill, amb aquestes mesures i una inversió específica de 27 milions d’euros anuals es podria revertir la situació. Tot plegat pot derivar en un (altre) brindis al sol.

Una altra iniciativa de la Fundació a l’entorn d’aquest tema ha estat la presentació per part d’Héctor Ruiz, investigador i divulgador científic en l’àmbit de la psicologia cognitiva de l’aprenentatge, del llibre Com aprenem a llegir acompanyat d’una conversa amb Àngels Cadena, directora de l’Escola Mercè Rodoreda (Barcelona). En conjunt, res de nou per als qui de sempre s’han interessat pel tema: oferir textos que connectin amb la realitat dels infants i que aquests vagin més enllà de la simple descodificació, com ja va ser formulat fa anys per Frank Smith a Comprehension and learning: a conceptual framework for teachers (Holt, Rinehart and Winston, 1975) i aquí a Catalunya, Teresa Colomer i Anna Camps, professores de la UAB, van ajudar els ensenyants amb reflexions, i també exercicis escolars del tot vigents, en el seu imprescindible llibre Ensenyar a llegir, ensenyar a comprendre (4a ed., Edicions 62, 1998).

Ara bé, cal valorar positivament aquesta iniciativa de la Fundació Bofill perquè acosta la complexitat del tema de la comprensió lectora a un auditori novell, alerta els responsables d’educació del problema i proposa solucions. Però hem de vigilar de no oblidar els precedents; si no, el camí es fa més lent perquè sempre tornem a començar.

Teresa Mañà  
Professora de la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals 

Cheng, Yiyang. Espejo de traducción: traducción y difusión de la literatura china en España. Tad., Alicia Relinque, Tyra Díez. Madrid: Visor Libros, 2025. 292 p. (Visor literario; 33). ISBN 979-13-87745-50-9. 22 €.

En las últimas décadas, y especialmente en los años más recientes, China ha mostrado un gran interés hacia el ámbito cultural y lingüístico del español, así como hacia la imagen que se proyecta de su cultura en el exterior. Esto se comprueba en estudios como Espejo de traducción: traducción y difusión de la literatura china en España (Visor Libros, 2025) de Cheng Yiyang y traducido al castellano por Alicia Relinque y Tyra Díez; una aportación significativa al estudio de la traducción de la literatura china en España. La autora parte de una premisa clara: si el español ocupa hoy un lugar estratégico en las relaciones culturales globales, resulta imprescindible examinar cómo se ha construido históricamente el puente literario entre China y España. Desde el prefacio se subraya este nuevo giro hacia el mundo hispanohablante, aunque el estudio se restringe al ámbito español. Lejos de ser una limitación, la profesora Cheng lo presenta como una base metodológica sólida para futuras investigaciones comparativas que incluyan América Latina u otros espacios de recepción.

Esta obra se divide en cuatro partes que combinan historia cultural, análisis editorial y estudio cuantitativo. La primera parte, titulada, «La sinología española», reivindica el lugar de España como pionera en la sinología europea, una afirmación que dialoga con investigaciones previas sobre la temprana presencia misionera y los intercambios culturales en la Edad Moderna. Un apartado relativamente breve que da paso a una presentación de universidades y figuras clave de la sinología contemporánea, que se centra sobre todo en Barcelona, Granada y Madrid. Este recorrido con valor panorámico deja fuera instituciones que en las últimas décadas han adquirido relevancia, como la Universidad de Salamanca. Una actualización previa a la publicación hubiera enriquecido el mapa institucional y hubiese contribuido a descentralizar el foco de los centros más tradicionales. Esta sección funciona como marco contextual de los antecedentes de la sinología actual en España.

El segundo capítulo se dedica a las «Publicaciones en la España contemporánea» y comienza con una exposición en torno al mercado editorial español y sus tendencias hasta 2014. Resulta de especial interés el último epígrafe en el que se examinan las editoriales que han publicado literatura china con mayor frecuencia. Se identifican ocho sellos principales y otros secundarios. No obstante, se echan en falta menciones más detalladas a editoriales como Libros del Asteroide o a proyectos que en los últimos años han ampliado de manera notable su catálogo, como Automática Editorial o Aristas Martínez. En cualquier caso, es comprensible porque quizás fuera un fenómeno que no se apreciaba en el momento de elaboración del estudio.

También es relevante aquí la constatación del paso progresivo de la traducción indirecta (a través del inglés u otras lenguas) a la traducción directa desde el chino en las últimas décadas. Este cambio marca una transformación estructural del campo. Este hecho se presta a interpretarse desde el actual contexto geopolítico en el que hay un estrechamiento de las relaciones entre China y el mundo hispanohablante, en cuanto a que el sistema español desarrolla especialistas capaces de traducir sin mediación. Esta sección puede servir como base para establecer investigaciones futuras en las que se profundice en sociología de la traducción, en los que se analiza el papel de los mediadores culturales y las políticas de mercado en la configuración del canon traducido.

La tercera parte, «Estudio cuantitativo y diacrónico», ofrece un análisis cuantitativo de las obras más traducidas y su evolución diacrónica. Aquí el libro despliega una importante batería de tablas y datos de gran utilidad para estudios posteriores. Uno de los hallazgos más evidentes es el predominio de textos clásicos como el Dao De Jing (Tao Te Ching) de Laozi o El arte de la guerra de Sunzi frente a novelas clásicas o incluso modernas. Este fenómeno coincide con lo observado en estudios internacionales sobre recepción de literatura china, donde los textos filosóficos y estratégicos tienden a ocupar un lugar central en el mercado occidental. En ocasiones, lo que se traduce no es «la literatura china» en su complejidad, sino determinados textos que encajan en expectativas previas del sistema receptor.

Precisaría de mayor concreción el concepto «frecuencia de traducción» que aparece en las tablas, ya que no se entiende con claridad si se refiere a nuevas traducciones completas, reediciones, o a retraducciones con aparato crítico distinto. Por ejemplo, en obras contemporáneas como Shanghai Baby, convendría esclarecer si las cifras aluden a traducciones independientes o a reediciones del mismo texto bajo distintos sellos. También sería interesante ahondar en la relación entre reediciones y adaptaciones cinematográficas, un fenómeno clave en la economía cultural contemporánea.

En cuanto a los autores más traducidos, el predominio de Laozi, Sunzi y Confucio resulta coherente con la tendencia a traducir clásicos de la filosofía que se ha señalado. Entre los contemporáneos, destaca Mo Yan, junto con Mao Zedong y autores de la diáspora. Este dato confirma que el Nobel de Literatura sigue teniendo un impacto significativo en la visibilidad editorial. En esta parte cabe señalar que el mercado editorial no es un espacio neutro, sino que se estructura por relaciones de poder, capital simbólico y estrategias de legitimación, por lo que sería interesante tomar este estudio como referencia para continuar con la investigación en esa línea. En relación al epígrafe en el que se analiza quiénes han sido los traductores más prolíficos, si bien aporta información valiosa, sería necesario subrayar qué géneros, ya que no es equivalente traducir cómic que una novela clásica con estudio filológico. Aun así, el valor documental de esta sección es indiscutible.

La cuarta sección, «La literatura china traducida en España», probablemente la más rica desde el punto de vista interpretativo, examina la traducción por géneros: poesía, filosofía y narrativa, siguiendo un orden cronológico. Este enfoque permite observar cómo se ha configurado el imaginario literario chino en España. También destacamos los apartados dedicados a fenómenos particulares, aunque muchos de estos ejemplos se habrían prestado bien para un análisis más profundo que evidenciara algunos asuntos clave, como por ejemplo, en el caso de El barco de las orquídeas, una antología fundamental de poetisas chinas, en el que existen problemas derivados de la traducción indirecta desde el inglés. En comparación con otros estudios del campo, el libro privilegia el mapeo histórico-documental frente al análisis textual.

En conclusión, Espejo de traducción es una obra de gran utilidad como herramienta de referencia. Su principal fortaleza reside en la sistematización de datos, pues constituye un punto de partida sólido para futuras investigaciones, especialmente si se amplía hacia el mundo hispanoamericano o se actualizan los datos editoriales hasta el presente. Si bien en algunos apartados se agradecería mayor problematización crítica, el libro llena un vacío en los estudios sobre la recepción de literatura china en España y se inscribe con coherencia en el campo de la historia de la traducción y la sinología hispánica. En definitiva, más que cerrar el debate, Espejo de traducción abre nuevas líneas de investigación sobre retraducción, políticas editoriales, canonización de autores chinos en lengua española y la evolución reciente hacia una traducción directa más profesionalizada.

Teresa I. Tejeda Martín  
Profesora de Lengua y Literatura Chinas, Universidad de Salamanca

Seminari de Poesia (1r: 2023: Barcelona). Camins entre l’experimentació i el cànon. Barcelona: Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, 2024. 98 p. (Quaderns divulgatius; 76). Disponible també en línia: https://www.escriptors.cat/publicacions/quaderns-seminari-poesia-2023. No venal.

Entre els creadors de qualsevol àmbit artístic no hi ha acord (i potser no cal que hi sigui) pel que fa a la reflexió sobre la pròpia feina, si bé quan es dona reflexió, aquesta il·lumina l’àmbit d’acció des de dins, la qual cosa eixampla la perspectiva del crític. És per aquest motiu que en el camp de la poesia és una bona notícia la publicació del «Quadern divulgatiu» núm. 76: I Seminari de Poesia. Camins entre l’experimentació i el cànon, editat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, l’entitat organitzadora del seminari que va tenir lloc a Barcelona el dia 22 de novembre de 2023. Un volumet molt útil, ara i en el futur, per revisar les vegades que faci falta aquest «tema que porta de corcoll el sistema literari i, naturalment, els poetes», com escriu Anna Pantinat en el text de presentació.

Van intervenir en el seminari: Teresa Pasqual amb «Pensar sense baranes», en el qual l’autora reflexiona sobre el que suposa, resumint, «escriure sense baranes» com a metàfora d’un punt de partida a l’hora d’escriure. A continuació podem llegir «Convergències i divergències entre experimentació i cànon poètic», de Josep M. Sala-Valldaura, que des de fora com a crític, i des de dins com a poeta, reflexiona sobre els conceptes «cànon (poètic)» i «experimentació», «conceptes que no pertanyen al mateix àmbit dels estudis literaris». Així, doncs, ja tenim una dicotomia que, això no obstant, no és estàtica, i que es resol amb la «convergència de cànon poètic i l’experimentació». I això sense que potser el poeta o la poeta en siguin conscients, com he apuntat més amunt, i que es pot resumir, en aquest cas en el terreny de la plàstica, en l’expressió «jo pinto i prou», com deia Joaquim Mir. I és que «un text experimental que s’hagi incorporat en algun cànon pot saltar al centre absolut» del cànon i esdevenir «tradició». O sigui: l’avantguarda d’ahir avui ja és tradició.

Moderada per Anna Pantinat, en la taula rodona «S’està renovant el cànon poètic?» van intervenir Maria Antònia Massanet amb «El cànon amputat», que va posar a la palestra la manca de presència femenina en les antologies, de les quals proporciona referències, començant per Las sinsombrero, poetes de la Generación del 27 (de Tània Balló, Espasa, 2016). Tot i els avenços, a la poesia catalana encara li falta molt camí per recórrer i apunta Massanet que «es fa necessari omplir els buits i silencis que foraden el nostre cànon».  

Amb «De capçals i cavalcades», Marc Rovira, fundador i membre actiu del mitjà digital La lectora, diu que des d’aquesta plataforma es fa un esforç per mantenir «un cert nivell del discurs crític» en un moment de tanta diversitat formal. No és fàcil, aquesta tasca, i com aquell qui no diu res, Marc Rovira ens fa observar en el seu text que «la qualitat de la crítica literària en aquest país encara continua sent una cosa massa personal. M’explico: hi ha tot de gent que encara va criticant a l’esquena els llibres dels altres i que, en canvi, quan els proposes de desplegar-ne una crítica argumentada, prefereixen deixar-ho córrer». Vet aquí una evidència. Finalment, Rovira no creu que «cànon» i «experimentació» siguin expressions antitètiques sinó «dues portes que obren un mateix espai».

Amb «Ubiqüitat, dèficits i perifèries», Maria Sevilla, amb Laia Carbonell i Raquel Santanera programadora del cicle de poesia de L’Horiginal, en la seva intervenció va argumentar com els recitals afecten l’oralitat del cànon, ja que un poema «dit» poc o molt és «representat»; com aquesta «poesia pública», ja sigui escrita expressament per ser recitada de viva veu o procedent del paper, feta pública en un escenari, afecta la recepció de la poesia de la qual se n’escolta la declamació, la sonoritat. «Llegir un text en veu alta és “interpretar-lo”», en efecte, i ningú no dubta de l’eficàcia comunicativa d’un poema ben dit i hi ha poetes que són veritables professionals en aquest camp. Maria Sevilla en remarca alguns exemples.

Teresa Costa-Gramunt  
Escriptora i dissenyadora especialitzada en exlibris. Autora de La capsa dels fils: geografies sentimentals 

Archer, Jodie; Jockers, Matthew L. Código bestseller. Córdoba: Berenice, 2024. 245 p. (Ensayo). ISBN 978-84-10356-11-5. 21 €.

Código bestseller és un assaig innovador que explora una pregunta fascinant: per què alguns llibres esdevenen grans èxits comercials mentre que altres fracassen, malgrat tenir arguments i qualitat literària? Per respondre-ho, els autors, amb experiència en publicacions acadèmiques i anàlisi de dades, desenvolupen un model algorítmic que analitza gèneres, estils, trames, personatges i llenguatge, amb l’objectiu de revelar patrons ocults de les novel·les d’èxit de vendes.

El percentatge de best-sellers de la indústria literària no arriba a la meitat de l’1 % de la producció, i si s’analitzen la gran majoria d’aquests fenòmens, es podrien extreure similituds. Al llarg del temps s’ha menyspreat l’estudi dels llibres èxit de vendes perquè es consideraven superficials, de poca qualitat i concebuts per al consum massiu. Els autors d’aquest assaig volen confeccionar un model informàtic, una eina computacional anomenada «bestselleròmetre»: un algorisme creat després d’analitzar desenes de milers de llibres i identificar, a partir dels textos, quines característiques tendeixen a aparèixer en llibres que han arribat a les llistes dels més venuts (especialment la llista de The New York Times). Segons els autors, l’algorisme és capaç de predir amb una precisió d’entre el 80 % i el 90 % si una novel·la serà un best-seller sense considerar el nom de l’autor o altres factors externs com el màrqueting.

Archer i Jockers volen demostrar que, a banda de poder identificar patrons lingüístics, la pròpia estructura narrativa i la manera com es comunica una història també tenen trets en comú en els llibres que captiven masses de lectors, també amb la influència de com els temes i les emocions connecten amb el públic. Alguns dels resultats (no gaire sorprenents ni inesperats) sobre els patrons que han identificat en aquest estudi són les següents:

• Apareix amb molta més freqüència l’ús dels verbs «necessitar», «voler» i «estimar», ja que impliquen accions.
• Les novel·les amb una forta càrrega emocional, ritme narratiu accentuat i connexió humana tendeixen a dominar les llistes de vendes.
• Els éssers humans com a protagonistes són més atractius per als lectors que personatges fantàstics o massa allunyats de la realitat quotidiana.

Farcit de dades i anècdotes d’autors, altres agents i de la indústria literària majorment estatunidenca, al llibre s’expliquen fenòmens que en un món tan accelerat com l’actual podríem considerar ja obsolets.

Però l’estudi no ha estat exempt de controvèrsia i moltes incògnites. Els autors manifesten que han rebut crítiques per no oferir dades detallades ni mostrar de forma convincent com funciona exactament l’algorisme. Deu ser un secret molt ben guardat, i en aquesta publicació tampoc el desvetllen. Tot i que pot semblar que hi ha una fórmula (l’algorisme mostra que hi ha certs paràmetres comuns) amb la qual qualsevol persona podria escriure una novel·la que esdevingués best-seller, la realitat és que l’èxit comercial també pot ser fortuït i allunyar-se dels estereotips. És per això que el «bestselleròmetre» pot semblar una eina enfocada a la indústria editorial amb un clar objectiu comercial i no pas un recurs aplicable a l’art d’escriure històries, on la creativitat humana ha de continuar tenint un paper central i irreemplaçable.

Aquest assaig va dirigit a escriptors, editors i apassionats de la lectura que busquin comprendre millor els mecanismes que poden influir en l’èxit d’una novel·la en el mercat global.

Cristina Guzmán Luna 

Graduada en Informació i Documentació (UB)

Solsona, Ramon. Dones migpartides: trenta narradores entre la il·lusió republicana, la derrota i el redreçament. Pròl., Montserrat Bacardí. Barcelona: Pòrtic, 2025. 383 p. (P. Visions; 211). Premi Carles Rahola d’Assaig 2025. ISBN 978-84-9809-610-1. 22,90 €.

Una guerra és destrucció: trenca tot allò que troba, ho arrasa tot. La trencadissa pot durar molt si va seguida d’una llarga postguerra i una dictadura ferotge. I sempre n’hi ha uns que hi perden més que d’altres. Ramon Solsona (Barcelona, 1950), a qui coneixem a bastament per la seva obra narrativa, ens presenta a l’assaig Dones migpartides les conseqüències que va tenir la guerra i el que va venir després per a la generació d’autores que venien de la República. «Les anomeno les escriptores migpartides perquè van gaudir de la llibertat i els avenços de la República fins que va esclatar la guerra i tot es va capgirar definitivament amb la instauració d’un règim despòtic». El subtítol del llibre, guardonat amb el premi Carles Rahola d’Assaig 2025, centra clarament l’objecte d’estudi: «Trenta narradores entre la il·lusió republicana, la derrota i el redreçament».

Solsona escriu un retrat literari per a cadascuna d’aquestes autores, que no formen part de cap grup literari homogeni, sinó que les uneix el moment històric que els va tocar viure en el marc geogràfic dels Països Catalans. D’aquesta trentena d’autores en sobresurt indiscutiblement Mercè Rodoreda; l’acompanyen d’altres que el públic general també coneix, tant si les ha llegides com si no, com ara Teresa Pàmies, Maria Aurèlia Capmany, Aurora Bertrana, Anna Murià i Joana Raspall. En aquest grup hi podríem afegir Rosa Maria Arquimbau, perquè els darrers anys s’ha recuperat part de la seva obra narrativa i periodística, gràcies a Julià Guillamon, i el 2024 vam poder gaudir del muntatge de la seva obra de teatre Marie, la roja al Teatre Nacional de Catalunya. Clouen la llista una colla d’escriptores que són majoritàriament desconegudes per al públic lector: Maria Teresa Vernet, Carme Montoriol, Maria Verger, Elvira Augusta Lewi, Cèlia Suñol, Maria Dolors Orriols, Carme Nicolau, Cecília A. Màntua, Beatriu Civera, Maria Ibars, Maria Beneyto, Concepció G. Maluquer, Maria Àngels Vayreda, Mercè Linyan, Ramona Via, Laura Masip, Carme Ribé, Maria Castanyer, Maria Assumpció Soler Font, Roser Cardús, Carmelina Sánchez-Cutillas i Teresa Juvé.

També hi va haver homes dedicats a la literatura que van quedar arraconats? Sí, és clar. Però les dones van rebre doblement, pel fet de fer cultura en català i pel fet de ser dones. 

Solsona ens ofereix amb gran generositat aquests retrats literaris, en què ens relata la vida d’una autora, emmarcada en un context històric que va desgranant al llarg de tots els capítols, i ens presenta les seves obres i detalls rellevants de la seva vida. També comenta les lectures i referents d’aquestes autores i ens fa cinc cèntims dels arguments d’algunes de les seves novel·les, contes, articles… sense arribar mai a fer espòilers. Per això jo tampoc no en vull fer. No us revelaré qui era «la més preparada de la seva generació»… qui es va haver de dedicar a traduir de llengües estrangeres al castellà o a mecanografiar originals d’altres autors per poder guanyar-se la vida… o qui va guanyar el premi Crexells amb vint-i-set anys, després de Miquel Llor, Prudenci Bertrana, Josep Maria de Sagarra i Carles Soldevila, i d’ella no ens en sona ni el nom, com sí que reconeixem sens dubte els dels que la van precedir. Tampoc us diré de quina autora Solsona ens fa notar que victorcatalaneja o qui va destacar com a articulista «mordaç, incisiva, sense floritures». 

Enmig d’un assaig rigorós, molt ben documentat, ple de dades i informacions detallades, vull destacar que la literatura en si mateixa és la protagonista i se situa al capdamunt. Així doncs, comparteixo vivament el consell que dona Solsona sobre llegir Rodoreda: «Tantes anàlisis i tantes interpretacions poden tenir un efecte dissuasiu, com si no es pogués llegir cap llibre de Rodoreda sense proveir-se d’un extens aparat interpretatiu. Com si cada novel·la fos un tractat d’esoterisme i cada pàgina, un misteri insondable. No n’hi ha per a tant. Al lector comú li recomano llegir Rodoreda sense prejudicis, que es vagi fent un criteri propi a mesura que llegeix i que deixi les informacions externes per a després». Jo hi afegiria que si algú ha entrat a Rodoreda i s’hi vol quedar, pot aprofitar l’ocasió de visitar la meravellosa exposició que li dedica el CCCB fins al 25 de maig de 2026, Rodoreda, un bosc, comissariada per Neus Penalba.

No tot són flors i violes, l’autor ens confessa quan ha llegit una novel·la d’una autora concreta i li ha caigut de les mans. També ens explica si tal autora va passar estretors econòmiques, si unes altres van haver de marxar a l’exili –esmenta el ja famós bibliobús que es va endur una colla d’escriptors a França– i ens recorda que «l’exili interior va ser tan dolorós com l’emigració forçosa». Són anys de foscor i silenci. I al final de la vida de moltes d’aquestes autores passen «del fred del silenci a la gelor de l’oblit».

Dones migpartides posa molts grans de sorra per trencar aquest silenci i deixar enrere l’oblit. És un assaig que ens ofereix molts fils per estirar: autores desconegudes, que un cop llegit el llibre ja no ho seran tant, o obres que encara no hem tastat de les escriptores de més renom. 

Només em queda expressar la gratitud més sincera a Ramon Solsona per haver fet una recerca ingent, haver-se llegit un munt de novel·les per fer-ne la tria i presentar-nos tota aquesta informació en safata. Ara és hora de fer la nostra tria i llegir algunes d’aquestes autores.

Gemma Sardà 
De la 8a promoció de l’Escola de Llibreria. Autora de Lady Puffin (Comanegra, 2022).

Hwang, Bo-Reum. Bienvenidos a la librería Hyunam-Dong. Trad., Andrea Rivas Alamillo. Barcelona: Espasa, 2024. 350 p. ISBN 978-84-670-7472-7. 19,90 €.

Hwang Bo-Reum és una escriptora coreana que viu a Seül i ha escrit el que s’anomena «el fenomen coreà que ha fet la volta al món». Les expectatives eren altes, però pensava trobar una novel·la romàntica sobre una dona que decideix obrir una llibreria i, tot i els entrebancs, convertir-la en un local d’èxit. I sí. O no.

La novel·la parla de moltes coses i fa reflexions interessants. Sobta, per exemple, que parli clarament sobre el fet d’obrir una llibreria com un dels somnis de qualsevol aficionat a la literatura, però que insisteixi en les dificultats, de qualsevol tipus, que hi trobarem en fer-ho. Els somnis s’han d’intentar portar endavant, però de vegades les circumstàncies o les mateixes persones es posen un topall difícil de superar.

Envoltada de personatges peculiars, la protagonista de la novel·la, l’aclaparada i reflexiva Yeongju, decideix deixar-ho tot (feina, matrimoni i la relació amb la seva mare) per obrir una petita llibreria en un barri residencial i molt tranquil. Aviat s’adona que la tasca no serà tan senzilla, perquè necessita omplir el local de llibres, fer activitats que captin interès i clients, estar activa a les xarxes social per donar-se publicitat. Necessitarà gent que l’ajudi i li doni el cop de mà definitiu. I aquest cop de mà no vindrà de manera física, que també, sinó de persones que li ensenyaran que tot és possible si estàs disposada a treballar per allò que estimes. Un cop de mà més aviat espiritual i filosòfic.

Al costat de Yeongju trobem els personatges que creen l’univers de la llibreria: el Minjun, un jove que ha decidit deixar els seus estudis per convertir-se en barista; la Jimi, la mestressa de l’empresa que proporciona el cafè al Minjun; la Jungsuh, una dona sense feina que s’instal·la a la llibreria i fa ganxet; el Mincheol, un adolescent sense cap interès en res, i la seva mare, la Hegoo, desesperada perquè trobi el camí. I, finalment, el Seungwoo, un especialista en llengua coreana i que participarà en les activitats i en la vida de la protagonista.

Aquesta història ens parla de la importància de sentir-se bé treballant en allò que t’agrada. Reivindica la feina que estimes i que et fa sentir viu. Parla de la idea de reinventar-se després de tocar fons i d’aixecar-se de nou costi el que costi. Parla de ser feliç i de buscar aquesta felicitat en les petites coses: llegint un llibre, viatjant, compartint moments amb els amics o, senzillament, mirant el paisatge des d‘una finestra amb una bona tassa de te a la mà.

Tot això es desenvolupa a través de les converses de la propietària amb els diferents personatges, que busquen un sentit al que estan fent i que busquen les respostes per continuar vivint com pensen que han de fer-ho.

Però, com hem dit a l’inici, també reflexiona sobre el que significa obrir una llibreria i les seves dificultats que podrien extrapolar-se a qualsevol tipus de negoci:

«Por favor, piénsenlo bien: tener una librería no es ningún sueño romántico. No obstante, si están decididos a abrir una, les diré lo siguiente: háganlo. Deben hacerlo para no arrepentirse en el futuro». «Y, cuando la cosa se complica mucho, reduzco la cantidad de eventos durante un tiempo para descansar un poco antes de volver a prepararme». «Hagan lo que hagan, deberán enfrentarse a desafíos. Incluso si no es una librería, tendrán preocupaciones en cualquier negocio que abran».

Les activitats que s’han de fer, que impliquen el disseny i el contacte amb autors, editors o especialistes; les reserves per als clients i les comandes; l’atenció i les recomanacions als clients; la publicitat a xarxes i el seu manteniment… totes les tasques que podem trobar en una llibreria i de les quals, de vegades, no en som conscients. Aquestes tasques són les que porten a la protagonista a plantejar-se si ha fet bé i no s’ha equivocat deixant la seva vida enrere.

Però, per sobre de les dificultats o dels dubtes, la novel·la posa el pes en la importància de l’amistat i dels bons consells. Amb una delicadesa extrema i una gran honestedat, l’autora reivindica el poder dels llibres i el començar de nou, aprendre a canviar i a fer la teva vida el millor possible, mirant de ser feliç i treballant d’allò que més t’agrada. Fins i tot, la salut mental i la depressió planeja per sobre de les planes del llibre:

«Creo que es bueno intentar salir de ese pozo oscuro. Nadie sabe qué es lo que va a pasar después, ¿por qué no intentarlo una vez? ¿No sientes curiosidad? ¿No quieres saber qué puede pasar después de salir de él?»

Ens parla d’una societat competitiva i de vegades sense escrúpols, sobre la precarietat laboral, sobre les feines amb horaris interminables i sense conciliació, sobre les relacions familiars i les incomprensions, sobre els silencis, sobre la felicitat, sobre la vida sense interès…

Em quedo amb una de les frases com a final d’un llibre fàcil, amable i reflexiu: «Una vida rodeada de buenas personas es una vida exitosa. Puede que no sea un éxito tal como lo define la sociedad, pero, gracias a las personas que te rodean, cada día es un día de éxito».

Lali Salom

De la 7a promoció de l’Escola de Llibreria

Rumble, Emely. Bibliotherapy in the Bronx. [New Egypt, NJ]: Row House, 2025. XV, 219 p. ISBN 978-1-955905-87-9. Disponible en PDF a: http://bookshelf.rowhousepublishing.com/books/udqm/.

Bibliotherapy in the Bronx és un llibre honest que qüestiona la cultura «institucional» nord-americana i posa els llibres i les històries al centre dels processos comunitaris. La seva autora, Emely Rumble, psicoterapeuta al Bronx de Nova York, comparteix tant fracassos com experiències d’èxit des del convenciment que la lectura té un gran poder transformador i, més enllà de l’entreteniment o l’adquisició de coneixements, és útil en contextos de cultura i salut comunitàries, especialment si s’adrecen a col·lectius amb determinants socials de salut.

«Els llibres donen molt més que lliçons de creixement individual; també serveixen com a fulls de ruta per al canvi social», afirma Rumble al pròleg, i Bibliotherapy in the Bronx s’encarrega de demostrar com la lectura pot donar resposta a reptes actuals com la salut mental o promoure l’equitat en entorns tan complexos socialment com el Bronx.

L’autora construeix un relat on s’entrellacen teoria, pràctica clínica, memòria personal i crítica social. La biblioteràpia, tal com l’autora la defineix, és un procés terapèutic que utilitza la literatura per facilitar la catarsi emocional, augmentar l’autoconeixement i millorar les relacions interpersonals. A partir d’aquesta premissa, el llibre s’organitza en tres parts ben diferenciades que ens guien des dels fonaments històrics fins a les aplicacions pràctiques que articula al voltant d’una metodologia pròpia anomenada de «les tres P»: anàlisi del problema (presenting problem), on s’identifica el conflicte que el pacient vol abordar en la teràpia; definició de les preferències del lector (preferences), a partir de la seva identitat, gustos i relació prèvia amb la lectura, i, finalment, prescripció (book prescription), la concreció d’una recomanació literària totalment personalitzada. 

La primera part de l’obra explora la història de la biblioteràpia i recupera figures oblidades com Sadie P. Delaney, una bibliotecària i treballadora social d’Alabama que va ser pionera en l’ús terapèutic dels llibres amb veterans de guerra i persones amb malalties mentals. Un gran encert del llibre és, sens dubte, fer visible una genealogia femenina afroamericana que incorpora veus oblidades com Delaney i d’altres més reconegudes com bell hooks (així, en minúscules, com signava ella).

La segona part del llibre se centra en el paper de la biblioteràpia en contextos terapèutics a partir de casos clínics que Rumble coneix de primera mà. Són tractaments de processos de dol, depressió i traumes molt diversos, on s’han incorporat la narrativa de ficció i no-ficció, sobretot autobiogràfica, i la poesia ‒per exemple, amb el hip-hop o performances com les «spoken word»‒, que han esdevingut instruments útils per a la teràpia amb joves que viuen una violència sistèmica dins d’un dels barris més estigmatitzats dels EUA. 

Rumble coneix molt bé una realitat social marcada per la pobresa, el racisme estructural i la manca d’accés equitatiu als serveis de salut, especialment en l’àmbit de la salut mental. Alhora està fermament convençuda que la cultura i les arts tenen un potencial «cuidador» molt gran atès que, històricament, el Bronx ha estat un espai de resistència comunitària on l’expressió artística ha excel·lit. Aquesta visió, nascuda de l’experiència i una reflexió sòlida sobre les necessitats i les oportunitats de les persones per a qui treballa, és central en l’obra i en la tasca professional de Rumble, i l’amplia en el tercer bloc de l’obra, dedicada a aprofundir en la biblioteràpia per al benestar col·lectiu, amb especial atenció cap a la interseccionalitat i l’equitat. 

L’autora dedica un capítol sencer a reflexionar sobre com la prohibició de llibres («book banning») afecta especialment les comunitats més vulnerables, negant-los històries que podrien validar les seves experiències i oferir models d’identitat positius. Llibres com Els avantatges de ser un marginat, de Stephen Chbosky (Sembra, 2015) o La casa de Mango Street, de Sandra Cisneros (L’Altra, 2020) han estat censurats en diversos centres educatius nord-americans, però són precisament aquest tipus de textos els que tenen una gran potencialitat transformadora, com Rumble exemplifica amb diversos adolescents amb ideacions suïcides. 

Rumble posa molta atenció a subratllar com la biblioteràpia pot adaptar-se a diferents etapes de la vida, i en posa exemples de tota mena: l’ús de contes il·lustrats amb nens autistes, la lectura de narrativa eròtica amb dones grans que volen reclamar la seva sexualitat després de la menopausa o la potencialitat per acompanyar persones amb demència. Un dels casos més impactants que comenta és la història d’una dona dominicana que havia patit un traumatisme cranioencefàlic amb pèrdua de memòria important. La lectura d’un fragment de La casa de Mango Street li va desencadenar el record del nom del seu pare, «Pedrito», i va permetre-li desbloquejar records aparentment perduts. Els exercicis pràctics que s’inclouen al final de cada capítol conviden el lector a explorar aquestes potencialitats amb tota mena d’activitats que es poden emprar en contextos bibliotecaris: creació de collages literaris, escriptura de cartes a personatges literaris, «rituals» de lectura comunitària…  

Finalment, cal destacar la perspectiva «descolonitzadora» de la teràpia proposada per Rumble: qüestiona els models occidentals que converteixen en patologies les experiències de les comunitats racialitzades i reivindica pràctiques comunitàries basades en la narració d’històries i l’accés a la lectura i l’oralitat. La seva crítica a l’excessiva protocol·lització professional també hi apareix: l’autora confessa obertament que és també autodidacta en molts aspectes, però això no invalida ni el seu treball ni el dels milers de lectors que practiquen l’autocura a través dels llibres.

Tot i les limitacions evidents de l’obra, especialment la reiteració i insistència sobre els mateixos temes, a què torna una vegada i una altra, i la dificultat d’anar més enllà del context en què s’inscriu i proposar un marc per a la reproductibilitat fora de Nova York, l’obra és una porta d’accés per a qui té curiositat i vol aprofundir en les potencialitats de la lectura des del punt de vista terapèutic. 

Ben segur, si poguéssim conversar amb Rumble, li demanaríem que matisés el seu concepte de biblioteràpia o ampliés els seus referents o el marc de conceptualització. Així i tot, la seva honestedat, segur, ens convenceria que els casos del Bronx, malgrat la seva dimensió local, poden esdevenir bones pràctiques per a un present global.

Teresa Fèrriz Roure | Cultura Oberta 

teresa@culturaoberta.cat

Schwartz, Marcy. Páginas públicas: leer en el paisaje callejero de América Latina. Villa María: Eduvim, 2025. 410 p. (Zona de crítica). ISBN 978-987-699-888-8.

Páginas públicas: leer en el paisaje callejero de América Latina nos invita a pensar en las prácticas lectoescritoras como constitutivas del espacio público y parte de las identidades colectivas que se configuran en América Latina. Por ello, lejos de tener una mirada objetiva de las mismas, las concibe como espacios de disputa y herramientas de lucha.

Para esta investigación, Marcy Schwartz recorre plazas, calles, bibliotecas populares y transportes públicos con el objetivo de poner la mirada en los/as/es lectores/as que transitan estos lugares. Se centra en los programas literarios, indagando en políticas públicas que buscan ampliar el acceso a los libros y generan encuentros donde compartir experiencias entre lectores/as. En ellos encuentra una forma de recuperar y reapropiarse de los espacios urbanos para otorgarles nuevos simbolismos. A su vez, reivindica la lectura colectiva, comprendiéndola como una práctica social y política en la que se construyen lazos y se desprenden nuevas formas de subjetividad.

Es así que nos convoca a leer en comunidad, a relatar y mirar las ciudades que habitamos diariamente. Permite encontrar en las palabras los rastros de aquello que nos conforma como pueblo latinoamericano. Esto lleva a preguntarnos: ¿qué historias atraviesan a los transeúntes urbanos? ¿Qué mundos simbólicos los identifican? ¿Qué relatos se impregnan en ellos/as/es y los/as/es integran? ¿Qué les genera sentido de pertenencia, interpelación?

Para contextualizar el análisis, la autora traza un itinerario por la historia de las prácticas de lectura en la región, partiendo de las campañas de alfabetización en la época colonial, que se autoproclaman como un factor clave en la construcción del proyecto de cada nación. Finalmente, el recorrido llega a la actualidad, donde el tiempo de postpandemia logra que las pantallas digitales se entrelacen con las experiencias presenciales.

Si nos remontamos a la segunda mitad del siglo XX, encontramos aquel llamado boom literario latinoamericano que logra expandir nuestras voces a nivel mundial. Cinco siglos después de la colonización, en un contexto atravesado por dictaduras cívicos-militares que atentan contra la libertad de expresión ‒con una fuerte intervención de los Estados Unidos en el territorio‒ los relatos que nacen en América Latina se exportan y circulan. De allí salen esas crónicas, novelas y cuentos que buscan nombrar aquello que nos arrancaron y que reconstruimos.

Asimismo, la investigadora menciona las políticas neoliberales de estas últimas décadas, las cuales atacan a las soberanías locales, imponiendo la idea de una globalidad homogénea, donde se busca posicionar al mercado como suplente del Estado. Por lo que, a partir de esto, nos abre los siguientes disparadores: ¿qué pasa con la restitución de lo público? ¿Qué espacios debemos ocupar para reivindicar la diversidad, apostar por difundir las raíces? ¿Cómo concebir la cultura como un derecho humano a garantizar?

En esta línea, Schwartz sostiene la importancia de fomentar las prácticas de lectoescritura como política pública. Leer y escribir aparecen, entonces, como formas de resistencia, dispositivos para construir sentidos y poner en circulación las demandas colectivas. En este aspecto, en países históricamente marcados por la censura y la represión, el rol de los libros conlleva una dicotomía: se convierte en un sinónimo de cultura y paz, pero también de sometimiento e imposición.

Es entonces que resulta fundamental poder encontrar puentes que articulen la literatura con la política, y que, a su vez, nos permitan fortalecer los procesos de construcción de memoria frente a la amnesia colectiva. Esto vuelve indispensable recuperar el valor de aquellos textos que se distribuyeron en la clandestinidad y se perdieron en la censura de la época. Porque es a través de la cultura que se fortalece el presente identitario de cada rincón de América Latina, y que se plantan las bases para un futuro con justicia social y soberanía.

La magia que se cuela en lo cotidiano, las creencias ancestrales, la mixtura de lenguajes; nuestra literatura construye sentidos, inmortaliza ideas, se proclama como estrategia de intervención política. En ese sentido, la investigadora no ve en la lectura un mero acto individual, sino un modo de interacción social, un espacio en donde se produce subjetividad, que se inscribe en las tramas sociales de sus habitantes.

En diálogo con esto resuenan las palabras de Irene Vallejo «no olvidemos que el libro ha sido nuestro aliado, desde hace muchos siglos, en una guerra que no registran los manuales de historia. La lucha por preservar nuestras creaciones valiosas: las palabras, que son apenas un soplo de aire; las ficciones que inventamos para dar sentido al caos y sobrevivir con él; los conocimientos verdaderos, falsos y siempre provisionales que vamos arañando a la roca dura de nuestra ignorancia» (Vallejo, 2019: 21). Observamos el territorio que nos atraviesa, las problemáticas de nuestras ciudades, las identidades de los/as/es sujetos/as/es que habitan los paisajes urbanos. Porque leemos para conocer, para entender, para escapar, para soñar horizontes posibles.

Es en este marco en el que la lectura, la expresión y el arte toman protagonismo. Hoy nos resulta fundamental desanudar las ataduras coloniales y construir saberes situados, para poder pensar en un nosotros heterogéneo y popular, que incluya «las voces y silencios» (Argumedo,1993) de América Latina.

Referencias bibliográficas

Argumedo, Alcira (1993). Los silencios y las voces en América Latina: notas sobre el pensamiento nacional y popular. Buenos Aires: Pensamiento Nacional. 334 p. ISBN 950-581-802-5.

Vallejo, Irene. (2019). El infinito en un junco: la invención de los libros en el mundo antiguo. Madrid: Siruela. 472 p. ISBN 978-84-17860-87-5.

Luciana Diomedi

Licenciada en Comunicación. Facultad de Periodismo y Comunicación Social – Universidad Nacional de La Plata

diomedilucianac@gmail.com

Yáñez Chávez, Ximena (comp.). Un lugar para los libros: antología de cultura editorial en la revista Casa del tiempo. Ilust., Ugo Melitón. Ciudad de México: Universidad Autónoma Metropolitana, 2024. 157 p. ISBN 978‑607‑28‑3244‑2.

En el marc del 50è aniversari de la Universidad Autónoma Metropolitana, fundada l’any 1974 a Ciutat de Mèxic, Un lugar para los libros és un recull d’articles publicats al llarg de quaranta anys en una de les revistes culturals universitàries mexicanes més destacades, Casa del tiempo.

Agrupats en cinc àmbits, es tracta de més de vint articles de caràcter divers sobre l’ecosistema literari mexicà. Després d’un pròleg que contextualitza l’obra, en el primer apartat, «Agentes», es parla de l’arribada de la impremta a Amèrica, del paper de les dones en la indústria editorial, de llibreries, de distribució i d’editorials independents. En el segon, «Formas», s’aborden els reptes que els oficis del llibre, la lectura i l’escriptura han afrontat durant les darreres dècades, especialment en un context de revolució tecnològica. El tercer, «Coordenadas», és el més heterogeni: tracta de l’evolució de la impremta a Mèxic, d’una història ambientada en el segle XVI sobre el robatori i la destrucció de llibres, de l’ofici de llibreter i de llibreries de vell. El quart, «Artefactos», torna sobre la impremta, aquesta vegada entesa com a instrument de dominació colonial, i sobre tipografia, primer des d’un punt de vista històric i després com a repte intercultural en un context de globalització. El cinquè apartat, «Una revista hecha de libros», recull testimonis de diversos professionals que han dirigit o col·laborat a Casa del tiempo. Com a complement, dos textos breus acaben d’explicar l’objectiu del llibre.

A més del pròleg i de l’epíleg, que situen el lector en el context de l’obra, el canemàs intern que dona continuïtat als relats són els articles que parlen sobre la impremta i els reptes del llibre davant la revolució tecnològica, que són les qüestions més tractades. En el primer cas, el punt de vista amb què estan escrits els articles és descriptiu, mentre que en el segon és més especulatiu i sovint desacomplexat. Un enfocament que combina tradició i modernitat, i que explica l’àmplia varietat de temes que habitualment es tracten a la revista, que es pot adquirir i llegir també en format digital.

Casa del tiempo, fundada el 1980 per Carlos Montemayor com a eina de difusió cultural de la UAM, ha tingut des dels inicis una vocació humanística i social, ancorada en el debat i en els reptes de cada moment. Per aquest motiu, tenint en compte el context polític i social de cada època en què van ser escrits els articles (el més antic del 1989 i el més recent del 2022), Un lugar para los libros permet una primera lectura en clau històrica: mostra quines han estat les preocupacions entorn del llibre en diferents moments de la història de Mèxic. És a dir, cadascun dels textos s’ha d’entendre necessàriament dins del seu context específic, alhora que cada article aporta informació sobre cada etapa.

D’altra banda, una segona lectura dels diferents articles del volum té un caràcter acumulatiu: la lectura des d’una mirada actual no només permet identificar quines han estat les preocupacions de cada etapa, sinó també veure com han evolucionat al llarg del temps, configurant una mena d’història de la cultura (o ciència) del llibre a Mèxic.

En una tercera lectura, des del nostre context actual, s’identifiquen reptes compartits, sobretot en els textos més recents, a causa de la globalització i de la concentració del mercat per part de grans grups editorials. Però també s’hi observen diferències significatives en les baules que estan en contacte amb els lectors: llibreries i biblioteques. Així, en un article de 2012 en què es diagnostica l’ecosistema editorial, es constata que el contacte amb el lector s’ha perdut, missió que correspon a bibliotecaris i llibreters.

En aquest sentit, és revelador que en aquesta antologia no hi hagi cap article centrat específicament en els lectors, que quan hi apareixen ho fan només de manera tangencial. També és indicatiu el nombre d’exemplars impresos (500), que dona pistes sobre el públic al qual s’adreça el volum: probablement universitari i acadèmic.

D’aquesta manera, la sèrie radiogràfica actua a dos nivells: l’explícit, que resideix en els textos, i l’implícit, el que no hi surt (els lectors). Una sentència de Ramon Castillo en un article de 2012 uneix les dues parts: «En aquest país, el llibre és una càrrega que ningú està disposat a portar».

L’edició de la publicació està ben cuidada, és còmoda de llegir i de tenir-la a les mans, a mig camí entre una revista i un llibre (27,5 x 19,5 x 1,5 cm), impresa en paper Bond de 120 g, amb unes tipografies clares i elegants. Es troba a faltar, però, una breu biografia de cadascun dels autors dels articles.

César Moreno Villanueva

Direcció d’Acció Cultural i Educativa. Biblioteques de Barcelona

Redondo, Jordi; Clua, Josep Antoni; Sánchez i Bernet, Andrea. Primera lliçó sobre la literatura grega antiga. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2025. 155 p. (Primera lliçó; 11). ISBN 978-84-9191-387-0. 14 €.

L’objectiu de Primera lliçó sobre la literatura grega antiga, tal com exposen els seus autors en el preàmbul, és presentar «una introducció temàtica al coneixement de la literatura grega antiga, que té cura de l’evolució diacrònica pròpia d’una literatura dominada pel gust per la innovació i l’experimentació».

Els autors d’aquest volum són Jordi Redondo (Lleida, 1960), professor de Filologia Grega a la Universitat de València, Josep Antoni Clua (Lleida, 1961), doctor en Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona i catedràtic a la Universitat de Lleida, i Andrea Sánchez i Bernet (Barcelona, 1993), doctora en Filologia Clàssica per la Universitat de València i professora a la UNED.

Aquesta obra s’estructura en nou parts: característiques i evolució dels gèneres literaris de la literatura grega antiga, els recursos expressius, els gèneres, els períodes de la literatura grega antiga, oralitat i escriptura, els factors socials de la creació i la difusió literàries, la geografia literària grega, literatura i pensament, i creació i imitació. Cada part es divideix en capítols.

Al final del llibre, el lector trobarà una bibliografia amb manuals i estudis especialitzats i un glossari amb definicions de termes clau de la literatura grega.

Al llarg d’aquest volum, es tracten els temes i qüestions més importants de la literatura de l’antiga Grècia, com, per exemple, els tipus de versos i els recursos estilístics que s’empren, la classificació dels gèneres literaris, la divisió cronològica, el paper de la dona, la crítica literària, els dialectes, la religió o la mitologia.

Tot i que l’obra pretén apropar a qualsevol lector al món de la literatura hel·lènica antiga, penso que, per comprendre-la correctament, s’han de tenir unes nocions prèvies sobre la cultura clàssica grega (llengua, escriptors…), ja que s’utilitzen conceptes molt específics i es mencionen els diferents autors donant per sabut que el lector ja sap qui són. La lectura, doncs, pot resultar feixuga a una persona que no té cap coneixement sobre la literatura grega antiga.

En definitiva, considero que Primera lliçó sobre la literatura grega antiga pot ser útil a estudiants de Filologia Clàssica o a persones molt interessades en la literatura hel·lènica que ja disposin d’una base prèvia.

M.ª Teresa Castillo Palma  

Professora de llengües clàssiques

De la 7a promoció de l’Escola de Llibreria