Sbardella, Amaranta. Solare, notturna e sonora: literatura i cultura italiana a Barcelona. Trad., Xavier Valls i Guinovart. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2025. 206 p. (Barcelona literària. Barcelona en la literatura universal; ù). ISBN 978-84-9156-602-1. 18 €.

​L’obra d’Amaranta Sbardella, Solare, notturna e sonora: literatura i cultura italiana a Barcelona, es presenta com la peça inaugural d’una ambiciosa operació cultural promoguda per l’Ajuntament de Barcelona: la col·lecció «Barcelona en la literatura universal».[1] Sota la guia de Joan Ferrarons i Llagostera, aquesta iniciativa no es limita a una mera catalogació bibliogràfica, sinó que es proposa traçar una nova geografia identitària de Barcelona a través del prisma de la recepció literària. L’objectiu declarat vol donar espai a les múltiples tradicions estrangeres que han viscut, descrit i recreat la ciutat. L’opció d’identificar cadascun dels volums a través de signes diacrítics –en aquest cas la «ù», característica de nombroses paraules italianes icòniques, com «tiramisù» o «gioventù»– revela la natura simbòlica del projecte, creant un lligam visual amb la identitat del tema tractat i elevant així un detall ortogràfic a símbol d’una pertinença profunda.

​La decisió d’inaugurar el projecte amb la cultura italiana respon a una històrica i profunda proximitat entre les dues ribes de la Mediterrània, tot reconeixent que la comunitat italiana representa avui la presència estrangera més nombrosa i arrelada. La narració de Sbardella, estudiosa italiana, que havia estat docent a la Universitat de Barcelona, reflecteix la seva alçada d’intel·lectual de frontera, una figura de mediació capaç d’habitar l’interstici entre els dos mons. La seva autoritat intel·lectual està corroborada per una activitat de traductora que l’ha portat a traslladar a l’italià pilars de la literatura catalana com Mercè Rodoreda, Salvador Espriu i la contemporània Irene Solà. Aquesta immersió lingüística es reflecteix també en la seva producció creativa, com demostra Barcelona desnuda (Roma: Exorma, 2018; publicada en català el 2019 per Comanegra), on la ciutat deixa de ser objecte d’estudi per esdevenir matèria viva de ficció literària i memòria personal.

​El títol del llibre, Solare, notturna e sonora, és un homenatge a Massimo Bontempelli, que fou un dels primers a mirar la ciutat com una metròpoli metafísica. Va utilitzar aquests tres adjectius per descriure Barcelona el 1921, sintetitzant així la seva complexitat: la llum mediterrània («solare»), el misteri dels seus carrerons i de la vida bohèmia («notturna») i el clamor modernista i vital («sonora»). La represa d’aquesta cèlebre definició no és una tria purament evocativa per part de l’autora, sinó una declaració de mètode que en reactiva l’abast cognoscitiu; una clau de lectura de tot el projecte del llibre que, en reconstruir els lligams entre la cultura italiana i Barcelona, en recupera la intuïció més profunda: la idea d’una ciutat copsada en la seva pluralitat de registres, no com un objecte estable sinó com un camp dinàmic d’interseccions culturals. L’intertext del títol esdevé així un instrument crític que permet mesurar la distància entre la ciutat d’aleshores i la contemporània.

​Arrels mediterrànies

​El primer capítol («El desembarcament italià al segle XIX: somnis, empreses i lluites») reconstrueix la presència italiana a Barcelona des de finals del segle XIX fins a les primeres dècades del XX, amb un punt d’inici simbòlic en l’Exposició Universal del 1888. En aquest arc temporal, la comunitat s’afirma com a protagonista de la modernització econòmica, entre iniciatives empresarials lligades a la indústria, al comerç i a l’editorial: des de l’assentament de marques com Martini & Rossi i Cinzano, al desenvolupament d’un mercat editorial viu al voltant de la figura d’Emanuele Maucci, fins a l’arribada de grans realitats industrials com Pirelli.

​A aquest dinamisme s’hi afegeix un progressiu arrelament institucional i social, visible en la naixença d’espais de representació i en l’acció educativa dels Salesians de Don Joan Bosco, així com en la difusió del mètode de Maria Montessori, que contribueix a fer de la ciutat un laboratori pedagògic de ressò internacional.

​Al costat d’aquesta dimensió de creixement, el capítol posa en relleu també un fort element de conflicte: entre finals del XIX i principis del XX, Barcelona està travessada per tensions socials i polítiques lligades a la presència anarquista, que desemboquen en episodis de violència i en una dura repressió –des dels fets del Liceu del 1893 fins als processos de Montjuïc i l’execució de figures com Tomàs Ascheri–. En sorgeix un quadre compost on l’impuls emprenedor, el ferment cultural i el conflicte ideològic conviuen i s’entrellacen.

​Horitzons polítics

​El segon capítol («De l’Exposició Universal als nostres dies: trasbalsos socials i polítics que sacsegen la comunitat») analitza com la presència italiana a Barcelona ha estat profundament redefinida pels esdeveniments polítics del segle XX. Si la convergència ideològica entre les dictadures de Miguel Primo de Rivera i Benito Mussolini sembla inicialment consolidar els lligams institucionals, la Guerra Civil irromp com una discontinuïtat radical, esquinçant la comunitat italiana en dues ànimes contraposades: d’una banda l’oficial, alineada amb el suport del règim feixista a Francisco Franco, i de l’altra la militant i antifeixista, encarnada pel sacrifici de figures com Carlo Rosselli i Camillo Berneri.

​En la postguerra, Barcelona torna a proposar-se com una cruïlla fonamental d’intercanvis, afavorint una renovada vitalitat cultural que permet la circulació de noves idees fins i tot sota la vigilància del règim. En aquesta fase de transició, el Festival de la Cançó Mediterrània actua com un espai inèdit de circulació transnacional, on les veus de Gianni Morandi i Mina contribueixen a teixir un imaginari pop compartit. Tanmateix, la narració treu a la llum les zones d’ombra d’aquesta presència: l’emergència de la criminalitat organitzada i les seves trames il·lícites introdueixen una tensió ulterior en un panorama ja complex, on els lligams culturals conviuen amb les tensions polítiques i les cròniques més fosques.

​Visions poètiques

​El tercer capítol («La poesia, segell d’amistat: intercanvis, visites, influències») s’endinsa en la dimensió més lírica i immaterial del lligam italo-català, configurant-se com una vertadera geografia de la visió poètica. Sbardella indaga com Barcelona ha estat filtrada, descodificada i finalment recreada per la mirada dels poetes italians. El relat es desplega a través d’una sèrie d’«epifanies urbanes». El pas de Filippo Tommaso Marinetti el 1928 es configura com un xoc estètic no resolt: la mirada del fundador del Futurisme, delmada per una pulsió iconoclasta que voldria «incendiar» el passat en nom de la velocitat, col·lideix amb una Barcelona compromesa, en aquells anys, en una solemne consagració monumental. Mentre la ciutat, a les portes de l’Exposició del 1929, cristal·litza la seva identitat civil en l’ordre i el decòrum del Noucentisme, Marinetti només hi veu un límit «passatista» al dinamisme elèctric de la modernitat, transformant la seva visita en una trobada fallida entre dues visions irreconciliables del futur.

​Al contrari, l’acollida tributada a Giuseppe Ungaretti el 1933 revela una sintonia profunda, gairebé especular. Aquí la mirada del poeta es fa nua i essencial, capaç de copsar, en la Barcelona dels anys trenta, un reflex de la seva pròpia ascesi estilística. En un diàleg mut entre la pedra de la ciutat i el blanc de la pàgina, Ungaretti retroba a Barcelona aquella tensió cap a una paraula nua i absoluta, on la modernitat no és ruptura violenta, sinó la recerca d’una puresa que transfigura la matèria en símbol.

​El recorregut prossegueix amb l’anàlisi dels reportatges d’Eugenio Montale, que als anys cinquanta, enviat pel Corriere della Sera, observa Barcelona defugint la celebració per registrar, en canvi, les dissonàncies d’una modernitat que avança entre les runes espirituals de la postguerra; una ciutat indagada a través de detalls marginals, on el poeta cerca aquells «correlatius objectius» capaços de testimoniar la persistència de l’humà contra l’homologació imminent. Amb l’arribada de Salvatore Quasimodo el 1959 i la posterior incursió de la neoavantguarda del Gruppo 63, la mirada dels poetes es desplaça cap a la funció civil i social del llenguatge i l’experimentació radical. Gràcies a la visió editorial de Beatriz de Moura –fundadora de Tusquets i editora coratjosa, difunta recentment, el llegat intel·lectual de la qual resta imprescindible per al diàleg italo-espanyol–, el llenguatge poètic deixa de ser pura introspecció per esdevenir acte social i laboratori formal, trobant en el fervor intel·lectual barceloní un terreny de contaminació mútua.

​Particularment potent és l’anàlisi dedicada a la visió de Pier Paolo Pasolini, la presència del qual a Barcelona assumeix els contorns d’una recerca antropològica i política. Des del lligam amb el militant Enrique Irazoqui –triat com a rostre hieràtic per al seu L’evangeli segons sant Mateu– fins a les exploracions pel Barri Xinès i entre les barraques de Can Tunis, guiat per José Agustín Goytisolo, Pasolini defuig la Barcelona monumental per posar la seva mirada «corsària» a les perifèries i al sotaproletariat, reconeixent-hi una sacralitat arcaica i resistent, la mateixa humanitat sofrent i vital de les «borgate» romanes. En aquesta alteritat geogràfica i social, Pasolini retroba un nucli fundacional de la seva poètica: la defensa del català com a llengua minoritària, en aquell temps sistemàticament silenciada i marginada per les institucions. Per al poeta friülà, la resistència del català no és només una batalla política, sinó la tutela d’un patrimoni ancestral que s’oposa a l’homologació del poder, un reflex especular del seu compromís amb els dialectes italians com a últims baluards d’autenticitat contra la modernitat neocapitalista. A aquest intens lligam civil hi fa eco, en una dimensió més lírica, l’homenatge de Maria Luisa Spaziani, que elegeix la ciutat, transfigurada en la imatge d’una «catedral inacabada», com a símbol d’una amistat poètica mai tancada, d’un vincle que continua regenerant-se a través de la força del vers.

​Geografies de la prosa

​El quart capítol («Mirall de Nàpols, Gènova o Milà? La prosa italiana ens mira i retrata») s’obre amb un refinat joc metaliterari on l’autora, anul·lant les distàncies temporals, posa en escena una reconstrucció fictícia del paisatge urbà barceloní: en un marc coral, els personatges de les obres discutides en els paràgrafs següents es troben habitant simultàniament el mateix escenari, transformant la ciutat en una cambra de ressonància on les diverses presències literàries s’encreuen i es reflecteixen l’una en l’altra. És un suggestiu joc de miralls que introdueix els diversos retrats d’autor, a partir de la figura de Giovanni Zevi en la novel·la Barcelona de Germano Lombardi (Feltrinelli, 1963), testimoni d’una capital catalana doblegada i derrotada pel franquisme.

​Aquesta mirada sobre el patiment popular troba un ressò en el relat «La rancúnia i els núvols» (inclòs a Petits equívocs sense importància, publicat per Pòrtic el 1986) d’Antonio Tabucchi, on la ciutat esdevé l’últim baluard de caliu humà per al protagonista víctima d’una progressiva desertificació afectiva. A Camere separate (Habitacions separades, Angle, 2025) de Pier Vittorio Tondelli, la narració es desplaça a una Barcelona carnal i sagrada, copsada en la precisió gairebé fotogràfica dels ritus de Divendres Sant. El pas a la democràcia està marcat pel fervor narratiu de Mario Soldati que, després d’haver evitat Espanya durant dècades, en celebra la renaixença a través de les cròniques del Mundial de futbol de 1982 (Ah! il Mundial! i les atmosferes d’El Paseo de Gracia (Rizzoli, 1987; Plaza & Janés, 1991), un contrast vibrant respecte a les provocacions contemporànies de Nanni Balestrini i Aldo Busi. Si el primer, a I furiosi (Bompiani, 1994), («Els furiosos»), transforma la ciutat en l’arena violenta de la subcultura ultra, el segon, a El especialista de Barcelona (Dalai, 2012), l’elegeix com a capital laica dels drets civils, usant-la com a mirall per assotar les hipocresies de la Itàlia d’avui. Mentre Itàlia afrontava les seves pròpies ferides internes, la capital catalana oferia la imatge d’una renaixença vibrant, usada pels autors italians com a vara de mesurar per denunciar l’estancament de la societat italiana d’aquells anys. El recorregut es tanca, finalment, entre la paròdia i la memòria: si el laberint de citacions noir de Notturno di Gibilterra (L’orma editore, 2020), («Nocturn de Gibraltar») de Gennaro Serio celebra la ciutat com a joc literari, el solemne tribut d’Alberto Bevilacqua a Una città in amore (Rizzoli, 1970), («Una ciutat enamorada») en recupera la dimensió sagrada, recordant el sacrifici antifeixista de Guido Picelli, les restes del qual descansen avui en una fossa comuna a Montjuïc.

​En aquest quart capítol, l’autora trenca la linealitat de l’assaig per construir un paisatge urbà «habitat», on cada autor és triat per la seva capacitat de reflectir una obsessió o una ferida específica de la història recent. Barcelona deixa de ser un simple escenari per esdevenir un reactiu de les grans tensions de la cultura italiana, un laboratori civil especular, on cada text es converteix en una «estació» diferent del llarg i complex lligam entre l’intel·lectual italià i la realitat espanyola.

​Projeccions de la identitat

​El cinquè capítol («Un Jesucrist barceloní i una ciutat paradisíaca per al cinema italià») trasllada la investigació al setè art, resseguint un lligam visual i productiu des de la presentació oficial de l’aparell dels Lumière a la Rambla de Santa Mònica l’any 1896. L’autora defineix el «trienni daurat» (1913-1916) d’intensa col·laboració, en què productores com la hispano-torinesa Excelsa Films exporten el gust pel melodrama italià, abans que l’arribada del sonor i la dictadura de Primo de Rivera interrompin aquesta etapa feliç.

​El cinema es fa llavors instrument de xoc polític durant la Guerra Civil: si les forces anarquistes denuncien els bombardeigs del 1937 a través de pel·lícules que mostren les víctimes dels legionaris de Mussolini, la propaganda italiana respon amb els noticiaris Luce i el documental de Giorgio Ferroni No pasarán. La influència italiana prossegueix en la postguerra a través de la lliçó del neorealisme, que veu en Zavattini, Rossellini i De Sica els mestres d’una nova estètica urbana. Aquesta influència estètica s’afegeix a una sòlida dimensió productiva que troba el seu centre neuràlgic a Esplugues City, una Cinecittà catalana fundada a Esplugues de Llobregat; aquí, fins al devastador incendi del 1972, el diàleg entre les dues cinematografies es desplaça als gèneres populars, donant vida a una reeixida temporada de spaghetti western i films d’espionatge en coproducció.

​Paral·lelament a aquest sistema industrial, l’anàlisi de Sbardella es focalitza en la ruptura operada per l’Escola de Barcelona, un moviment d’avantguarda en el món del cinema, que va triar la via de l’experimentació lingüística per oposar-se al realisme acadèmic del règim. En obres com Dante no es únicamente severo, la deconstrucció del muntatge i l’ús no convencional del so eleven Enrique Irazoqui –ja intèrpret pasolinià– a icona d’un cinema que pretén desballestar la narració tradicional. En aquest context de ferment i tensió, la figura de Joaquim Jordà assumeix un relleu central: el seu activisme polític i les dificultats amb la censura el van empènyer a un llarg exili a Itàlia, on esdevingué un punt de connexió intel·lectual fonamental i col·laborador de Jorge Herralde.

​Als anys setanta, Barcelona esdevé l’escenari fosc per al thriller a la italiana, com a Gatti rossi in un labirinto di vetro («Gats vermells en un laberint de vidre») d’Umberto Lenzi, o un escenari intimista, com a Professione: reporter de Michelangelo Antonioni, en un clima de tensions amb la censura, com la interrupció violenta de les projeccions de Salò («Salò o els 120 dies de Sodoma») de Pier Paolo Pasolini. El cinema contemporani redescobreix la ciutat com una etapa fonamental d’una moderna novel·la de formació. En obres com Manuale d’amore 2, de Giovanni Veronesi, Barcelona emergeix com a metròpoli avançada i capital laica dels drets civils, destinació preferent per a joves italians que busquen una dimensió existencial més lliure. Aquesta constant atracció s’institucionalitza avui en el treball del Centro di Studi sul Cinema Italiano (CSCI) i en la Mostra de Cinema Italià de Barcelona, confirmant que la ciutat continua sent, per a l’imaginari audiovisual italià, un reactiu identitari en evolució constant.

​Escenaris civils

​El sisè capítol, significativament titulat «Barcelona es posa la màscara: de l’òpera al teatre d’avantguarda, passant per la Commedia dell’Arte», no es limita a una ressenya cronològica, sinó que defineix una vertadera geografia de les influències. L’operació crítica de Sbardella consisteix a resseguir un «fil roig» que lliga l’hegemonia vuitcentista del melodrama a la modernitat política del segle XX, interpretant el teatre com un espai de catarsi col·lectiva i maduració civil. A través de la seva mirada, la recepció de Pirandello (1867-1936) o la redescoberta de la comicitat violenta i popular de Ruzzante (1502-1542) no són simples dades bibliogràfiques, sinó sacsejades intel·lectuals que redibuixen el gust i la consciència del públic. L’estudiosa estableix una perspectiva de lectura precisa on Itàlia funciona com a model estructural: l’experiència de Giorgio Strehler és elevada a matriu ètica per al naixement del Teatre Lliure, mentre que la sàtira ferotge de Dario Fo –capaç de ridiculitzar icones del poder com Gianni Agnelli– és llegida com un instrument de crítica social, arrelat durant dècades en la cultura local. Retallant aquest cànon específic, l’autora transforma la densitat de noms i títols en la quinta essència d’un diàleg culte i intercultural, on el teatre esdevé el terreny d’elecció per mesurar la categoria democràtica i d’avantguarda de la societat barcelonina.

​Trames editorials

​El setè capítol («L’ edició i la traducció, cruïlles i xarxes imprescindibles») analitza el paper de Barcelona com a centre propulsor de l’editorial europea, interpretant l’activitat llibretera com un espai d’acció civil. «L’operazione crítica» de Sbardella parteix del lligam entre Giulio Einaudi i Carlos Barral per reconstruir la gènesi del Premi Formentor. A través de la implicació de cases editorials internacionals, com Gallimard i Rowohlt, aquest projecte no va actuar només com un reconeixement literari, sinó com una estructura de cooperació intel·lectual destinada a integrar la cultura espanyola, aleshores aïllada pel règim, en un cànon continental d’avantguarda.

​L’estudiosa identifica el moment de màxima fricció política en l’escàndol dels Canti della nuova resistenza spagnola (1962). La decisió d’Einaudi de publicar el recull de Sergio Liberovici i Michele Straniero –que incloïa cançons d’oposició oberta a Franco– va comportar el segrest de l’obra i el veto a l’editor a Espanya. Aquest esdeveniment és rellegit per l’autora com la prova d’una aliança que superava l’àmbit comercial per esdevenir militància. En aquest marc, el naixement d’Anagrama el 1969 i l’activitat de Jorge Herralde, en estret contacte amb Inge Feltrinelli, representen la consolidació d’un model editorial capaç d’operar críticament entre les restriccions de la Llei de premsa i impremta de 1966 (la «Llei Fraga»).

​Mediacions de la traducció

​L’anàlisi de Sbardella es tanca amb un examen del paper dels traductors i dels mediadors culturals, entre els quals destaquen les figures de Juan Ramón Masoliver, Josep Maria Castellet i José Agustín Goytisolo. A través de la seva tasca, l’autora defineix un dibuix de conjunt on la traducció d’autors com Pavese, Moravia, Ginzburg o Manganelli no s’esgota en la transposició lingüística, sinó que es configura com un autèntic empelt intel·lectual. En aquesta perspectiva, la literatura italiana adquireix una plena ciutadania literària, sent absorbida i viscuda com a component orgànic de la cultura local. L’estudiosa evidencia així com la mediació editorial ha aconseguit transformar aquestes veus estrangeres en presències familiars, capaces d’oferir paraules i estructures de pensament a les urgències d’una Barcelona compromesa a redefinir els seus propis horitzons civils.

​En conclusió, aquest llibre es configura com una investigació imprescindible per a tothom que vulgui comprendre la profunditat estratificada del diàleg italo-català. A través del cànon que retalla i la perspectiva de lectura que estableix, Sbardella demostra que el lligam entre Itàlia i la capital catalana no ha estat un simple intercanvi de models estètics, sinó una compartició profunda de trajectòries civils i polítiques. El volum té el mèrit de transformar la densitat de la recerca històrica en una narració fluida i rigorosa, capaç de revelar com la paraula –poètica, teatral o editorial– ha estat l’instrument fonamental per edificar una consciència europea comuna, ancorada en la força de la cultura com a acte imprescindible de llibertat intel·lectual.

Daniela Pinna
De la 6a promoció de l’Escola de Llibreria  

[1] Vegeu la ressenya d’un altre volum d’aquesta col·lecció en aquest enllaç. (N. de la R.) 

La cita anual del Premi Llibreter, la «festa major» del sector, és una trobada en què es premien uns llibres que el conjunt dels llibreters vota perquè tinguin una segona oportunitat. La cerimònia s’aprofita per compartir algunes reivindicacions del Gremi per a la bona marxa del comerç del llibre i, com en qualsevol acte social, es troben presencialment una bona colla de llibreters, editors i distribuïdors en un ambient distès i agradable.

El Gremi de Llibreries és l’organitzador d’aquesta festa, que comença a preparar-se molts mesos abans, quan els comitès avaluadors de les sis categories de llibres premiats nominen els títols candidats que finalment seran escollits pel conjunt de llibreries agremiades. Les sis categories de llibres són: literatura infantil i juvenil (en català i en altres llengües), àlbums il·lustrats, llibres d’assaig, literatura catalana i altres literatures. Els títols premiats s’han donat a conèixer pels mitjans de comunicació, i es poden veure en aquest dossier de premsa del Gremi.

Des del Blog ens plau destacar la presència enguany de nombrosos exalumnes i professors de l’Escola de Llibreria que han format part dels comitès de selecció d’aquests premis: Gemma Barrufet, Teresa Calabús, Roberta Cascone, Fe Fernàndez, Andrea Giovannoli, Antonina González, Magda Gual Gomila,  Marta Padilla, Marc Pons…

Aquest 2026, a més, el pregoner de la festa ha estat un exalumne de la primera promoció de l’Escola: Xavier Vidal, de la llibreria Nollegiu. El seu discurs va ser prou reivindicatiu, tocant alguns punts problemàtics de l’actualitat del món de la llibreria. A partir de la campanya desenvolupada pel Gremi, «Combat la distopia; tria llibreria», en Xavier va ser crític amb alguns centres educatius que no compren els llibres pels canals establerts, amb la venda directa per part d’editorials i distribuïdores al públic final… Una sèrie de pràctiques que debiliten el model cultural que defensem. I és que és important on i com es compren els llibres.

Un altre moment important de la festa és l’homenatge a llibreters que compleixen 35 anys d’ofici de llibreter. Aquest any, dues llibreteres: Irene Tortós-Sala, de L’Altell, de Banyoles. Va ser presentada per l’expresidenta del Gremi, M. Carme Ferrer, ja jubilada però ben activa. Curiosament, la Irene havia publicat aquell mateix dia una ressenya al Blog de l’Escola de Llibreria. L’altra llibretera homenatjada fou Araceli Clares, de la Llibreria Hispano Americana, que va ser presentada per Jeroni Boixareu, propietari de la llibreria i professor de l’Escola.

Per acabar, el president del Gremi, Eric del Arco, va fer el discurs de clausura. No va ser un parlament protocol·lari. Les seves paraules van incidir en els fets importants que marquen la vida de les llibreries. Va defensar que es complís l’esperit de la Llei del llibre: que els llibres s’han de vendre a les llibreries.

Les llibreries no són només un negoci. Les llibreries són necessàries. Va fer referència a la campanya endegada pel Gremi: «Combat la distopia; tria llibreria», que obliga també a les llibreries a fer bé les coses. Destacà dos punts positius: una normalització en les licitacions per a compra de llibres per a les biblioteques i la iniciativa de l’Institut de Cultura de Barcelona de suport a les llibreries.

L’acte, que va ser conduït per la periodista Elisenda Roca, va acabar amb una fotografia de tots els premiats i homenatjats, i amb un aperitiu, que va permetre retrobar molts amics i coneguts de les diferents baules de la cadena del llibre.

Swift, Jonathan. La batalla entre els llibres antics i moderns. Trad., Dolors Udina; pròl., Nadal Suau. [Barcelona]: H&O, 2025. 83 p. També en versió castellana. ISBN 979-13-87914-05-9. 10 €.

Abans dels seus ben coneguts viatges de Gulliver, Jonathan Swift (1667-1745) escriu cap al 1697 The battle of the books, «La batalla entre els llibres antics i moderns» traduïda ara magistralment per Dolors Udina i editada per H&O Editorial. Un exquisit pamflet satíric publicat anònimament l’any 1704 i que demostra la genialitat d’un autor irrepetible. Es podria dir que La batalla entre els llibres antics i moderns prova la passió de Swift per esbrinar els mecanismes de les divergències ideològiques: els llibres moderns, per una banda (Bacon, Descartes, Gassendi i Hobbes) contra els llibres escrits pels antics (Homer, Píndar, Hipòcrates, Plató i Aristòtil).

El que li agrada a Swift és treure-li suc a les confrontacions entre la grandesa i la feblesa, la dels uns i la dels altres, en tot cas així ho afirma Sarah Alharbi al seu assaig sobre la gran obra de Swift Els viatges de Gulliver.[1]

A La batalla entre els llibres, Swift s’inspira en una querella importantíssima de principi del segle XVIII, que va iniciar-se en els cercles literaris britànics i que William Temple, polític molt conegut en aquells temps a Anglaterra, freqüentava assíduament. Temple va ser testimoni de picabaralles incessants que també es van estendre a tota Europa entre els moderns i els antics. En aquest llibret, Swift es posiciona clarament a favor dels antics, fent costat a William Temple (1628-1699), i ataca la pedanteria d’aquests cercles elitistes on els moderns menyspreaven els autors de l’antiguitat. Ho fa organitzant una confrontació literària i denunciant la vanitat dels moderns que pretenen ridiculitzar, el que segons Swift és inalterable, és a dir, la dignitat i la superioritat atemporal dels autors clàssics grecs i romans.

El que apassiona Swift és jugar amb els abismes. Allà on la majoria dels mortals ens acabem perdent entre la vanitat i la supèrbia, ell juga amb les nostres fragilitats per demostrar el perill de simular l’erudició tal com es practicava en aquests cercles elitistes. Amb La batalla entre els llibres antics i moderns Swift organitza una ficció inèdita, carregada d’imaginació, transformant una confrontació estèril en un conte lúdic, lleuger i divertidíssim, però sobretot en una ocasió per pensar. Si més no, la creativitat de Swift recorda la de Jean de La Fontaine (1621-1695), que amb les seves faules segurament inspirades en les d‘Isop o Horaci entre altres autors clàssics, tenia la virtut de metamorfosar la realitat en un conte i deixava palesa, mitjançant la personificació dels animals, l’esterilitat dels enfrontaments humans.

Jonathan Swift en el seu llibre, opta també per aquest procediment de transformació. Els antics són encarnats per l’abella, amb la seva passió pel treball i «recerca infinita»; els moderns per una aranya, obsessionada a construir, amb el que faci falta, un món propi i paranoic menyspreant la immensitat i la bellesa de l’univers. Si La Fontaine va triar els animals per encarnar el pitjor i el millor de la humanitat, Swift li segueix les passes, cosa que li permet il·lustrar l’absurditat d’aquesta tan cèlebre batalla dels moderns contra els antics i convidar els lectors a forjar-se un criteri propi. Tant La Fontaine com Swift han volgut, amb una traça didàctica inqüestionable, il·lustrar al màxim els acaraments entre els uns i els altres per tal de fer reaccionar el públic i dotar-lo d’un esperit crític.

El que és clar és que Swift, aprofitant subtilment aquesta baralla, es posiciona políticament al costat dels més fràgils, els més vulnerables, que lluiten per sobreviure i no pas dels més forts, que per continuar enriquint-se són capaços de vulnerar els drets a la dignitat dels més desafavorits.

També ens fa hereus de les seves reflexions per tal que s’apoderin exquisidament de la nostra modernitat, demostrant que tot el que s’ha pensat en èpoques anteriors, si està ben raonat, sobreviu al pas del temps i ens ajuda a entendre el nostre present. No ens resistim, en aquesta ressenya, a citar unes línies que demostren la generositat d’aquest autor irrepetible, que amb genialitat i emprant una vegada més el paral·lelisme amb la vida animal, imagina una república dels gossos:

«[…] podem observar que, a la república dels gossos, hi regna sempre una pau profunda després d’un bon àpat, i les disputes entre ells esclaten quan un dels gossos capdavanters s’apodera de l’os més gros i, o bé el divideix entre uns pocs i llavors instaura una oligarquia, o bé se’l queda per a ell, i llavors erigeix una tirania» (p. 18).

En la incertesa de la conjuntura actual, llegir Swift és somriure, també és veure la llum enmig de la foscor i haver d’admetre apassionadament que la democràcia necessita la diversitat dels seus actors, els d’ara i els d’abans i que tots i totes al llarg de la nostra història, malgrat el que puntualment ens oposa, som necessaris per continuar vivint i pensant en llibertat.

En definitiva, i tal com diu Marc Fumaroli, que Nadal Suau cita encertadament en el pròleg d’aquest llibret indispensable, la cosa és ben fàcil: «es pot ser modern amb els Antics, i gràcies als Antics». I només se salvaran a ells mateixos, els qui ho vulguin admetre.

Barbara Roig Equey

De la 1a promoció de l’Escola de Llibreria. Professora associada de la Universitat Pompeu Fabra

[1] Vegeu el seu article «Réécriture fictionnelle de l’histoire dans la satire des romans de voyage au XVIIIe siècle: l’exemple des Voyages de Gulliver (1726) de Jonathan Swift et de Micromégas (1752) de Voltaire». @nalyses: revue des littératures franco-canadiennes et québécoise, vol. 11, nº 2 (printemps-été 2016), p. 68-97.

El treball final del postgrau és el principal exercici del curs, el qual parteix dels coneixements adquirits al mòdul de Màrqueting, però incorpora continguts del conjunt del postgrau, en especial de finançament i comptabilitat. Es tracta de plantejar un projecte viable de llibreria, amb un estudi de l’entorn i una proposta de comerç particular, amb tots aquells elements necessaris per singularitzar i tirar endavant una llibreria.

Algunes vegades, les propostes parteixen de projectes reals, que es pensen portar endavant en el futur immediat; altres són mers exercicis teòrics, però que han de complir amb els requisits d’un negoci possible. Els sis treballs presentats engany, tenen aquests noms i aquests són els seus responsables:

«La Balena» (Chris Homet, Sergi Portabella i Marc Moll).

«Benaura» (Carlos Vílchez, Pau Guimerà i Oriol Borrut).

«Camaleons Literaris» (Ane Astiazaran, Sergi Roda, Júlia Vidal i Sergi Vila).

«Cassandra» (Victòria Cárdenas, Sílvia Ruiz Salvador, Celeste Adriana Barria i Àlex Guàrdia Verdiell).

«La Nansera» (Júlia Jiskoot Busquet, Pol Fernández Dalmau, Rosa Maria Vivanco Hidalgo i Suzanne Jorquera Mateu).

«El Pit-roig» (Anna Parera, Imma Turon, Valentina Veselinova).

Els treballs són defensats davant d’un tribunal, que després d’escoltar els estudiants els interroga amb preguntes o comentaris pertinents. En aquesta edició, el tribunal va ser presidit per Marià Marín, secretari tècnic del Gremi de Llibreries –per delegació del president–, David Baró, el professor responsable del mòdul de Màrqueting, i Anna Rubió, coordinadora de l’Escola de Llibreria. En una jornada posterior, cada treball serà comentat particularment per part del professorat de Màrqueting i rebrà la qualificació definitiva.

Els treballs seran consultables en un futur a la biblioteca de la Facultat, sempre i quan comptin amb el vistiplau dels seus autors.

La fotografia que il·lustra aquesta entrada va ser presa a la porta de la Facultat, el dia mateix de la presentació dels treballs, després de l’acte. Amb aquesta sessió es tanca oficialment l’onzena promoció del diploma de postgrau en Llibreria. Esperem que els seus diplomats puguin fer realitat la il·lusió que tenien quan s’hi van matricular: treballar en una llibreria. De fet, un parell d’alumnes d’aquesta promoció ja són al capdavant dels seus propis negocis: Ferran Utzet, a la llibreria especialitzada en teatre Jàssera, al Raval, i Valentina Veselinova, que va agafar en traspàs la llibreria Petta, al barri de la Sagrada Família.              

Des del 2012, quan va començar aquesta proposta formativa, s’han format a l’Escola de Llibreria més de 240 persones, i la taxa d’inserció laboral, tot i que és difícil conèixer-la amb rigor, ronda el 50 %. El que és segur és que, fins ara, un total de 40 llibreries han estat inaugurades per exalumnes, escampades per tot el país (Balaguer, Blanes, Esparreguera, Torredembarra…).

El proper curs 2026-27 està previst que es porti a terme una nova edició del curs de formació adreçada a llibreters en exercici, el títol d’expert en Gestió de Llibreria. Si tot va bé, al setembre s’obrirà el període de preinscripció.

Piñar, Alba; Serra, Elisabet; Vidal, Laia [et al.]. Clubs de lectura fàcil: manual de bones pràctiques. Barcelona: Biblioteques Públiques de Catalunya, 2025. 80 p. Disponible també en línia a: http://hdl.handle.net/20.500.12368/37108.

Clubs de lectura fàcil: manual de bones pràctiques és un manual professional de caràcter aplicat, a mig camí entre la guia tècnica i el document institucional. No és un assaig teòric ni una recerca acadèmica estricta, sinó una obra pensada per a la mediació lectora i la gestió cultural, especialment en l’àmbit de les biblioteques. És la resposta a una de les mesures del Pla nacional del llibre i la lectura. La matèria que aborda és clara: la promoció de la lectura inclusiva a través dels clubs de lectura fàcil (LF).

L’abast geogràfic del manual és fonamentalment català, tant pel marc institucional com pels exemples i dades que aporta, tot i que les orientacions són extrapolables a altres contextos. Des del punt de vista cronològic, se situa en el present immediat, en el context de desplegament de polítiques públiques de foment de la lectura i accessibilitat cultural. No es tracta d’un repertori exhaustiu ni d’una bibliografia sistemàtica, sinó d’una obra selectiva i pràctica, centrada en l’oferiment de criteris operatius més que no pas en la recollida de tot el coneixement existent sobre la matèria.

Pel que fa a l’autoria, el document té un caràcter col·lectiu i institucional, vinculat a iniciatives de foment de la lectura fàcil a Catalunya, tot i que figuren com a autores del text Alba Piñar, Elisabet Serra, Laia Vidal i Luciana Burin. Aquest origen li atorga solidesa pràctica i legitimitat professional, tot i que dilueix la veu individual i el posicionament teòric propi d’un autor identificable.

El contingut s’organitza de manera clara i funcional. Després d’una introducció que contextualitza la lectura fàcil –amb una dada significativa: prop d’un 30 % de la població presenta dificultats lectores–, el manual defineix els principis bàsics de la LF i en justifica la necessitat com a eina d’inclusió. El nucli de l’obra és la descripció dels clubs de lectura fàcil, entesos com a espais de lectura compartida i guiada. S’hi detallen els perfils dels participants (persones nouvingudes, gent gran, persones amb dificultats lectores), així com els beneficis socials i cognitius de l’activitat.

Un dels punts forts del manual és la concreció de les pautes de funcionament: grups reduïts (al voltant de 8-10 persones), lectura en veu alta, periodicitat regular i presència d’un dinamitzador amb competències específiques. També s’hi inclouen orientacions logístiques (gestió de lots de llibres, coordinació amb biblioteques) i metodològiques (dinàmiques de participació, selecció de textos). El volum es completa amb un apartat de (bones) experiències, que aporta diversos casos reals i dona una idea de l’abast del fenomen (uns 250 clubs a Catalunya).

Des del punt de vista formal, l’obra és clara i funcional. Disposa d’un índex estructurat que facilita la navegació, tot i que no inclou un índex analític de conceptes. La presència d’elements gràfics és limitada, però coherent amb la seva finalitat pràctica. La bibliografia és discreta i no pretén ser exhaustiva, fet que reforça el caràcter aplicat del manual. L’edició digital és correcta, amb una maquetació clara i llegible, alineada amb els principis d’accessibilitat que el mateix text defensa.

Per a llibreters i bibliotecaris, aquest manual té un interès notable. D’una banda, ofereix criteris útils per identificar i recomanar materials de lectura fàcil; de l’altra, proporciona eines per impulsar activitats de dinamització lectora orientades a nous públics.

En comparació amb altres publicacions sobre lectura fàcil, sovint més normatives o centrades en criteris lingüístics, aquest manual destaca per la seva orientació pràctica i contextualitzada. No aporta grans novetats teòriques, però sí una sistematització útil de bones pràctiques.

En definitiva, es tracta d’una obra modesta però valuosa, especialment per a professionals que treballen a la primera línia de la promoció lectora. Sense pretensions acadèmiques excessives, aconsegueix el seu objectiu: oferir eines concretes per fer de la lectura un espai més obert, compartit i accessible.

Graciel·la Coris Saura  
Bibliotecària a Biblioteques de Girona. Creadora de les Cites exprés literàries^©
graciella.coris@ajgirona.cat
Diplomada en Biblioteconomia i Documentació a la UB, llicenciada en Documentació a la UB, màster en Biblioteconomia a la Biblioteca Apostolica Vaticana.

Evans, Robert C. LGBTQ+ literature in the West: from ancient times to the twenty-first century. London, etc.: Bloomsbury, 2025. 221 p. ISBN 978-1-3503-7186-6.

Robert C. Evans compon a LGBTQ+ literature in the West: from ancient times to the twenty-first century una porta d’entrada a la literatura queer que serà especialment útil per a les persones interessades en l’estudi detallat d’autories i obres LGBTIQ+ anglosaxones. En aquesta línia, se suma als esforços iniciats per Gregory Woods, que a Historia de la literatura gay (Akal, 2001; publicada originalment en anglès l’any 1998) es va proposar construir un cànon literari de l’homosexualitat masculina des de l’Antiguitat fins a finals del segle XX.

Més enllà de l’exercici de síntesi de segles d’història literària en poc més de 200 pàgines, una de les principals contribucions d’Evans en aquest volum és trencar l’exclusivitat de la perspectiva gai masculina per construir un cànon més divers. Si bé una part molt significativa dels autors inclosos al llibre responen a aquesta identificació, és d’agrair la inclusió transversal d’autories femenines. D’altra banda, sorprèn la lectura bisexual del cànon. Com afirma Evans a la introducció, «moltes de les figures més rellevants de la literatura queer van mantenir conductes bisexuals», però el seu estudi ha evadit aquesta lectura. O, dit d’una altra manera, si apliquem la definició que avui utilitzem de la bisexualitat, molts dels autors recollits aquí encaixarien millor en aquesta que no pas en les etiquetes de gai o lesbiana que habitualment se’ls atribueixen. Historiadors dels estudis queer com David M. Halperin o Carolyn Dinshaw ens adverteixen dels errors d’aplicar categories identitàries contemporànies al passat, i Evans evita una classificació inequívoca. Tanmateix, l’exercici de repensar les identitats del cànon sí que aporta llum sobre la manera com les nostres identitats i experiències es construeixen històricament i contextualment.

LGBTQ+ literature in the West s’estructura en nou capítols ordenats cronològicament ‒des del món antic i la Grècia i Roma clàssiques fins a la segona meitat del segle XX‒. L’obra s’emmarca amb una breu introducció que presenta el tema i es tanca amb una conclusió concisa. En lloc d’oferir lectures generals sobre el cànon construït, aquesta conclusió recorre a estadístiques sobre la població LGBTIQ+ per sostenir que l’augment del nombre de persones que s’autoidentifiquen com a tals implicarà també un increment de la literatura sobre aquestes qüestions, tant en el present com en els anys vinents. La conclusió desaprofita l’oportunitat d’oferir una anàlisi global i original que permeti comprendre el cànon a través de la mirada de l’autor, un tancament que hauria conferit al llibre major solidesa argumentativa i contribució acadèmica.

Al seu nucli, cadascuna de les etapes cronològiques es divideix en epígrafs autoconclusius. La majoria d’aquests epígrafs es dediquen a un autor concret (per exemple, Elizabeth Bowen), tot i que puntualment també fan referència a períodes històrics o moviments culturals específics (com ara el Renaixement de Harlem). Per a cadascun d’aquests autors o moviments, Evans recull i posa en diàleg allò que diferents estudiosos de la literatura n’han dit. És aquí on es fa evident la veritable naturalesa del llibre ‒una naturalesa anunciada a la introducció però que el títol no reflecteix de manera explícita‒. El llibre no és un assaig personal ni una reflexió basada en l’estudi propi dels escriptors i les seves obres per part de l’autor, sinó un catàleg de les contribucions, conclusions i idees que altres especialistes han elaborat sobre ells. Dit d’una altra manera, cadascun dels epígrafs descrits constitueix una revisió bibliogràfica específica, en què diverses fonts acadèmiques secundàries es posen en conversa per mostrar què s’ha escrit sobre l’autor i la seva obra. Així, queda clar que el llibre s’allunya d’un to divulgatiu per esdevenir un manual especialment rellevant per a altres investigadors o estudiants, que poden, a partir de la consulta de l’epígraf seleccionat, obrir una porta a la literatura científica prèvia sobre un autor o moviment. D’una banda, el llibre és introductori i accessible; de l’altra, aquest accés està pensat per a qui ja s’ha iniciat o s’està iniciant en la investigació d’aquestes qüestions.

Entre els punts forts de LGBTQ+ literature in the West hi ha, com ja he esmentat, l’esforç laboriós de recopilar, llegir i sintetitzar una enorme tradició acadèmica dedicada a l’estudi de diferents autors de la literatura queer, en un volum sistemàtic i directe que contribueix enormement a l’ensenyament d’aquest camp. No obstant això, m’agradaria reflexionar breument, de manera respectuosa però crítica, sobre la construcció que Evans fa del concepte d’«Occident» («West», en l’original).

D’una banda, Evans recorre al terme «occidental» per delimitar la seva mostra d’estudi, evitant emprar conceptes com «global» o «mundial». L’ús acrític d’aquests termes per part d’estudis que no inclouen aportacions de països no occidentals o del Sud global ha estat àmpliament qüestionat. En aquest sentit, l’ús del terme «occidental» reflecteix un intent d’evitar conceptes que impliquin un fals universalisme. Però, al mateix temps, la construcció que Evans fa d’«Occident» sembla igualment esbiaixada per la primacia de la cultura anglosaxona. Sens dubte, el llibre recorre a les cultures clàssiques grega i romana, fet que inicialment l’allunya de l’àmbit estrictament anglosaxó. Tanmateix, a mesura que avancen els segles, el cànon es decanta gairebé exclusivament cap a la literatura escrita en anglès. Això comporta l’absència de noms fonamentals de la cultura queer occidental: Jean Genet només hi apareix esmentat una sola vegada (i no disposa d’un apartat propi), i Federico García Lorca no és mencionat en absolut, per citar només alguns exemples.

Per descomptat, dedicar un llibre al cànon anglosaxó és necessari i valuós. El que voldria posar en qüestió aquí és la construcció errònia d’un Occident que s’equipara a allò anglosaxó i que esborra la diversitat cultural i lingüística que el conforma. En el nostre context més proper, aquest cànon es pot complementar amb aportacions com la de Martí Sales, que el 2024 va escriure per a Quadern el reportatge «Literatura queer en català: tot el que hi cap entre la normalitat i el trauma», o amb l’assaig Breve historia de la literatura gay y lésbica en español, de Carlos Sanrune (Asocación Cultural Amistades Particulares, 2020).

Més enllà d’aquesta discussió respectuosa, Literature in the West: from ancient times to the twenty-first century és un volum valuós que facilitarà l’ampliació del currículum de literatura queer en diferents estudis universitaris, un assoliment que mereix ser celebrat. Robert C. Evans conclou destacant l’absència d’un cànon literari trans i bisexual. Algunes d’aquestes línies d’estudi estan començant a fer els seus primers passos cap a la consolidació. Douglas A. Vakoch i Sabine Sharp van editar el 2024 The Routledge handbook of trans literature. Encara necessitem, en qualsevol cas, una monografia que ampliï la reflexió sobre l’esborrament bisexual que descriu Evans i que ens ofereixi una revisió del passat i del present de la literatura bisexual com també de la resta d’identitats i experiències menys visibles de l’acrònim LGBTQ+.

Vítor Blanco-Fernández 
Doctorat en comunicació, investigació postdoctoral a la Universitat de Barcelona dels projectes de recerca SEXMEDIA i KALEIDOSCOPE

Vila-Sanjuán, Sergio. Cultura española en democracia: una crónica breve de 50 años (1975-2024). Barcelona: Destino, 2024. 142 p. (Referentes; 12). ISBN 978-84-233-6615-6. 13,90 €.

La obra es un ensayo que combina hechos históricos con interpretaciones y reflexiones críticas. A lo largo del libro, el autor combina el análisis cultural con la opinión fundamentada, apoyándose en diversas fuentes para explicar la evolución de la cultura en España. Se trata de un ensayo de carácter divulgativo, accesible para un público amplio, pero sin perder el rigor propio de una obra documentada.

El libro está organizado en capítulos en los que se detallan distintos aspectos clave de la historia de España, estructurados de forma cronológica. Comienza en los años setenta, tras la muerte de Franco, mostrando cómo el país intentó «olvidar» la dictadura y promover la cultura a través de políticas de izquierdas, con eventos tan relevantes como la creación de uno de los periódicos más conocidos en la actualidad: El País.

A continuación, se habla de los años ochenta, marcados por la «Movida madrileña», el continuo intento de dejar atrás el pasado y la voluntad de proyectar una nueva imagen de España como un Estado cultural antifascista, en plena época de transición. El libro sigue hasta finales del siglo XX y principios del XXI, cuando se aprueba la Ley de memoria histórica, lo que supone un paso fundamental hacia el reconocimiento del pasado y la reparación de las víctimas de la Guerra Civil y la dictadura. En este periodo también se observa un declive en el consumo cultural: no tanto por falta de interés, sino por las dificultades económicas derivadas de las distintas crisis que atraviesa el país.

El capítulo final llega hasta la pandemia del covid-19, que tuvo efectos devastadores en la mayoría de sectores culturales, especialmente aquellos que implican contacto directo con el público, como el teatro, la música o los museos. Sin embargo, también impulsó otros ámbitos más accesibles desde el hogar, como la compra de libros o la suscripción a plataformas de streaming.

Se puede ver un cambio en los hábitos de consumo cultural. Cada vez menos personas van al cine de forma presencial, prefiriendo plataformas como Netflix o HBO. Sin embargo, lejos de desaparecer, el libro en papel ha experimentado un crecimiento en sus ventas.

En conjunto, la obra traza la evolución de la cultura en España, desde el impulso vivido durante la Transición, pasando por su debilitamiento en épocas de crisis, hasta llegar a la actualidad, donde la pandemia ha contribuido, en cierta medida, a redefinir y reactivar el panorama cultural.

La bibliografía del libro es amplia y variada, lo que refuerza el carácter riguroso del ensayo. Incluye tanto obras académicas como artículos periodísticos y ensayos contemporáneos, muchos de ellos vinculados al ámbito cultural español. Destaca especialmente la presencia de autores reconocidos y de referencias a publicaciones como La Vanguardia, lo que refleja la conexión del autor con el periodismo cultural y con debates actuales. Además, se combinan fuentes más clásicas con otras recientes, lo que permite ofrecer una visión actualizada de la evolución cultural en España.

Esta diversidad de fuentes no solo aporta solidez al contenido, sino que también evidencia un enfoque plural, en el que se recogen distintas perspectivas sobre la cultura, la política y la sociedad. En conjunto, la bibliografía respalda de manera coherente las ideas desarrolladas a lo largo del libro y contribuye a dotarlo de mayor credibilidad.

Sergio Vila-Sanjuán, además de ser un escritor reconocido por su trilogía formada por Una heredera de Barcelona (Destino, 2010), Estaba en el aire (Premio Nadal 2013; Destino, 2013) y El informe Casabona (Destino, 2017), ha consolidado su trayectoria con su obra más reciente, Misterio en el barrio Gótico, galardonada con el Premio de Novela Fernando Lara en 2025 (Planeta, 2025). Paralelamente a su faceta como novelista, desarrolla una destacada carrera como periodista en La Vanguardia, donde trabaja en el suplemento Cultura/s, lo que refuerza su vínculo directo con el ámbito cultural. Asimismo, el hecho de haber vivido gran parte de los acontecimientos que se abordan en la obra, le permite ofrecer una visión más profunda, cercana y matizada de los hechos, aportando un valor añadido al ensayo.

Dando mi valoración final, me ha parecido un ensayo muy interesante, sobre todo porque, al no haber vivido estos acontecimientos en primera persona, me ha permitido profundizar en aspectos de nuestra historia que no siempre son tan conocidos. El libro no solo informa, sino que también invita a reflexionar sobre la relación entre cultura, política y sociedad en España. Además, incluye reflexiones muy acertadas, como «la izquierda cuida a la cultura, y la cultura cuida a la izquierda», una frase que invita a pensar en cómo se trata la cultura en nuestro país en la actualidad. En resumidas cuentas, se trata de un ensayo recomendable para quienes quieran comprender mejor la evolución cultural de España reciente, así como reflexionar sobre su situación actual y sus posibles futuros.

Laura Córdoba Márquez 
Estudiante del grado en Gestión de Información y Documentación Digital (UB)

Knöchelmann, Marcel. Authorship and publishing in the humanities. Cambridge: Cambridge University Press, 2023. 154 p. (Elements in publishing and book culture). ISBN 978-1-009-22309-6.

Hi ha llibres que semblen arribar en el moment adequat i n’hi ha d’altres que, amb el pas dels anys, acaben demostrant una capacitat inesperada per interpretar debats que encara no havien esclatat del tot. Authorship and publishing in the humanities, de Marcel Knöchelmann, pertany probablement a aquesta segona categoria. Publicat el 2023, quan la irrupció de la intel·ligència artificial generativa tot just començava a transformar els hàbits d’escriptura acadèmica, el llibre ofereix eines conceptuals útils per entendre algunes de les preguntes que avui es plantegen les universitats, les editorials i el col·lectiu investigador. La qüestió central és aparentment senzilla: per què publica el col·lectiu investigador en humanitats? Però rere aquesta pregunta hi ha un debat molt més profund sobre la naturalesa de l’autoria acadèmica, els sistemes de reconeixement científic i les tensions que travessen la universitat i l’ecosistema de comunicació acadèmica. En un context dominat per l’avaluació permanent (i canviant), els rànquings i els indicadors bibliomètrics, publicar s’ha convertit en molt més que una simple manera de compartir coneixement.

L’obra forma part de la col·lecció Elements in publishing and book culture, caracteritzada per textos breus però densos des del punt de vista analític, i val a dir també que un xic difícils de llegir per la lletra petita. L’autor combina una revisió crítica de la literatura amb una investigació empírica basada en una enquesta a més d’un miler d’investigadors del Regne Unit i Alemanya, complementada amb entrevistes qualitatives. Aquesta aproximació permet anar més enllà de les dades bibliomètriques i explorar les percepcions i motivacions dels mateixos acadèmics. Per fer-ho, estructura el llibre en cinc capítols. Els primers capítols revisen els debats sobre autoria, comunicació científica i avaluació de la recerca per, posteriorment, presentar els resultats de la seva investigació sobre les motivacions que impulsen els investigadors a publicar, i sobre la manera com interpreten les exigències de la carrera acadèmica. Finalment, desenvolupa el concepte d’«autoria formal», una de les seves aportacions més originals.

Segons l’autor, la publicació acadèmica no només serveix per comunicar idees. També funciona com un sistema que distribueix prestigi, legitimitat i oportunitats professionals. Articles, monografies i capítols de llibre es converteixen en evidències visibles de productivitat acadèmica, indispensables per accedir a places, projectes o promocions. Les dades mostren que els investigadors publiquen per motius diversos: contribuir al coneixement, participar en debats acadèmics, construir una identitat intel·lectual o influir en la seva disciplina. Tanmateix, aquestes motivacions conviuen amb una pressió institucional creixent que transforma les publicacions en una mena de moneda acadèmica. La pregunta deixa de ser només què volem comunicar i es converteix també en què necessitem publicar per continuar existint professionalment. De nou, aquell debat sobre si publiquem o investiguem, sobre on es posa el focus de la nostra activitat, en el producte o en el procés.

Segons el meu punt de vista, una de les aportacions més valuoses del llibre és mostrar com aquestes dinàmiques són interioritzades pels mateixos investigadors. La cultura del publish or perish no apareix únicament com una imposició externa, sinó també com una narrativa assumida per molts acadèmics, especialment en les primeres etapes de la carrera investigadora. Publicar deixa de ser exclusivament una activitat intel·lectual per convertir-se també en una estratègia de supervivència. Aquest plantejament resulta especialment interessant per als qui treballem en àmbits relacionats amb la comunicació científica, la biblioteconomia o la ciència oberta. Durant els darrers anys han proliferat les iniciatives que qüestionen la dependència excessiva dels indicadors quantitatius i reclamen formes més riques i contextualitzades d’avaluar la recerca. El llibre aporta evidències empíriques que reforcen aquesta necessitat.

Però hi ha una segona lectura que resulta encara més suggeridora si llegim l’obra des de la perspectiva actual. Tot i que el llibre no aborda directament la intel·ligència artificial generativa, moltes de les seves reflexions semblen anticipar alguns dels interrogants que avui sacsegen el món acadèmic. Així, l’aparició d’eines capaces de redactar textos, resumir continguts científics o generar esborranys ha reobert una pregunta que semblava relativament resolta: què significa exactament ser autor? Fins ara, el sistema acadèmic ha associat autoria i escriptura. Escriure era una evidència visible de la contribució intel·lectual. Avui aquesta relació és més complexa. És aquí on les reflexions de l’autor adquireixen una nova dimensió, i recorda que l’autoria acadèmica mai no ha estat únicament una qüestió de producció textual. És sobretot una qüestió de reconeixement i responsabilitat. Signar un article implica reclamar-ne els mèrits, però també assumir-ne els errors i les conseqüències.

Aquest és precisament el criteri que ha defensat el Committee on Publication Ethics (COPE) en el seu posicionament sobre l’ús de la intel·ligència artificial (IA) en la publicació científica. Les eines d’IA poden contribuir a la redacció o la revisió lingüística, però no poden ser considerades autores perquè no poden assumir responsabilitats ni respondre davant la comunitat científica. Ara bé, seria un error limitar aquesta discussió a una qüestió normativa. La irrupció de la IA posa de manifest la necessitat de reforçar alguns dels principis que precisament la ciència oberta fa anys que defensa per corregir aspectes com el publish or perish. Si les eines generatives participen en la construcció dels textos científics, la transparència sobre els processos de producció del coneixement esdevé encara més important.

La ciència oberta ha intentat desplaçar l’atenció des dels resultats finals cap als processos que els fan possibles. Allò rellevant no és únicament l’article publicat, sinó també les dades que el sustenten, les metodologies utilitzades, les decisions adoptades durant la investigació i les interaccions que han contribuït a construir el coneixement. En un escenari on la producció textual és cada vegada més automatitzable, aquesta mirada orientada als processos guanya encara més importància. La pregunta de fons és si continuarem avaluant la recerca principalment a partir del nombre de publicacions o si avançarem cap a models capaços de valorar millor les contribucions reals dels investigadors. És una qüestió especialment pertinent en una època en què generar textos és més fàcil que mai, però en què continuen sent escasses capacitats com el pensament crític, la formulació de preguntes originals, la interpretació dels resultats o la responsabilitat intel·lectual sobre el coneixement produït.

Per als professionals de la informació i les biblioteques, aquest llibre té un interès que va més enllà de la comunicació científica estrictament entesa. L’autor ajuda a comprendre què hi ha darrere les decisions de publicació dels investigadors, quines tensions genera l’avaluació de la recerca i com es construeixen els mecanismes de prestigi acadèmic que sovint condicionen l’adopció de pràctiques de ciència oberta. En un moment en què les biblioteques universitàries assumeixen un paper cada vegada més actiu en l’accés obert, la integritat de la recerca, la gestió de dades i l’ús responsable de la intel·ligència artificial, aquesta obra aporta una mirada necessària sobre la dimensió humana i institucional de la publicació acadèmica.

Llegit avui, Authorship and publishing in the humanities és molt més que una reflexió sobre les humanitats. És una invitació a repensar què significa ser autor en una època en què escriure ja no és una activitat exclusivament humana. I és també un recordatori que, per més sofisticades que siguin les eines que fem servir, la confiança en la ciència continua depenent de valors profundament humans: la transparència, la responsabilitat, la integritat i la voluntat de compartir coneixement per construir-lo col·lectivament.

Alexandre López-Borrull 
Professor agregat dels Estudis d’Informació i Comunicació de la UOC

García Perea, Rosa. El club de lectura para niños. Córdoba: Toromítico, 2025. 166 p. (Padres y educadores). ISBN 978-84-19962-45-4. 15,95 €.

Quan em cau a les mans aquest llibre, el primer que faig és mirar la biografia de l’autora a la solapa. Rosa García Perea té una trajectòria molt interessant com a escriptora i promotora de la lectura, amb una llarga experiència en clubs de lectura, activitats culturals i projectes de foment lector. Escriu des de l’experiència directa, i això es percep clarament en la manera com planteja la lectura: no només com una habilitat escolar o familiar, sinó també com una eina de creixement personal, d’empatia i de construcció comunitària. I quan parlem de comunitat, inevitablement parlem dels clubs de lectura, espais on els llibres es converteixen en un punt de trobada i en una excusa per compartir experiències, emocions i reflexions.

Amb aquest bagatge, inicio la lectura del que és, essencialment, un manual de mediació lectora adreçat principalment a famílies, docents, bibliotecaris i dinamitzadors culturals. Un llibre que neix de la pràctica i que es presenta com una guia per a totes aquelles persones que volen crear, consolidar o enriquir un club de lectura infantil.

L’obra s’obre amb dues citacions, però em quedo especialment amb la de Penelope Leach, perquè constitueix tota una declaració d’intencions: «Nunca es temprano para compartir un libro con los niños. Si aguardamos a que sepan leer para leerles, es como si esperáramos a que sepan hablar para hablarles».

Aquestes paraules resumeixen bona part de la filosofia que travessa el llibre. La lectura és concebuda com una experiència compartida, una activitat que va molt més enllà de l’aprenentatge tècnic de la descodificació dels textos. Llegir és escoltar, conversar, imaginar, preguntar, emocionar-se i establir vincles. Des d’aquesta perspectiva, el club de lectura apareix com una extensió natural d’aquest procés.

El llibre vol ser una guia pràctica per crear i gestionar clubs de lectura infantils amb l’objectiu de fomentar l’hàbit lector. En aquest sentit, l’autora defensa una idea especialment interessant: la necessitat de crear aliances amb les pantalles. Lluny dels discursos que presenten la tecnologia com una amenaça inevitable per a la lectura, García Perea argumenta que els dispositius digitals poden convertir-se en aliats si se’n fa un ús intel·ligent i equilibrat. És una mirada realista que evita posicionaments excessivament nostàlgics i que connecta amb la realitat dels infants actuals.

Al llarg de les pàgines ofereix nombroses recomanacions pràctiques per iniciar-se en la creació de clubs de lectura. Hi trobem orientacions sobre la selecció de llibres segons les diferents franges d’edat, propostes per dinamitzar converses, estratègies per fomentar la participació i suggeriments per convertir cada trobada en una experiència significativa.

Una de les idees que apareix de manera recurrent és que els clubs de lectura no només serveixen per formar lectors, sinó també persones capaces d’escoltar i dialogar. L’autora insisteix en aspectes com l’escolta activa, el respecte pels torns de paraula, l’acceptació de punts de vista diferents i la construcció d’un espai segur on totes les opinions siguin escoltades.

Aquest enfocament em sembla especialment valuós. Massa sovint es parla de la lectura només en termes acadèmics o instrumentals, vinculant-la exclusivament als resultats escolars. En canvi, García Perea posa l’accent en la seva dimensió humana i social. Els llibres no són només eines d’aprenentatge; són també finestres obertes a altres realitats i ponts que connecten persones.

El text també desenvolupa amb detall el paper del moderador. Segons l’autora, la funció de qui condueix un club no consisteix únicament a formular preguntes o mantenir l’ordre, sinó a crear les condicions necessàries perquè la conversa flueixi i els participants se sentin escoltats.

Aquesta idea queda ben resumida en aquest paràgraf del llibre:

Moderar no es solo una cuestión de guiar la discusión, sino de fomentar un ambiente de respeto, empatía y colaboración. Es una oportunidad para aprender y crecer juntos, para explorar nuevas ideas y perspectivas, y para construir una comunidad de lectores apasionados.

Com a conductora de diversos clubs de lectura, comparteixo plenament aquesta concepció de la moderació. Un bon moderador no és qui parla més ni qui imposa interpretacions, sinó qui sap generar preguntes, escoltar, donar veu als participants i convertir la lectura en una experiència col·lectiva.

Un altre dels aspectes que considero més encertats és la defensa de la biblioteca personal de l’infant. García Perea reivindica el valor simbòlic i emocional de posseir llibres propis, de construir una relació íntima amb els textos i de crear espais de lectura dins la llar. També posa en valor el paper de les famílies i les anima a visitar llibreries i biblioteques amb els seus fills.

Especialment suggeridora és la proposta de la denominada «Biblioteca dels desitjos», una iniciativa que convida els infants a participar activament en la selecció de les seves lectures. Aquesta idea reforça un principi fonamental de la mediació lectora: la necessitat que els nens se sentin protagonistes del seu propi itinerari lector.

Les estratègies, activitats i consells per seleccionar lectures o dinamitzar sessions constitueixen el nucli del llibre. Aquesta orientació pràctica és probablement la seva principal fortalesa. L’autora aconsegueix traduir conceptes sovint abstractes sobre el foment lector en propostes concretes i fàcilment aplicables a escoles, biblioteques, llibreries o entorns familiars.

També és destacable la seva defensa de la diversitat lectora. El llibre anima a oferir als infants una gran varietat de gèneres i formats: narrativa realista, fantasia, poesia, àlbum il·lustrat, divulgació, teatre o novel·la gràfica. Aquesta mirada oberta resulta especialment important perquè evita jerarquies artificials entre lectures i reconeix que cada lector pot trobar el seu camí a través de textos molt diferents.

A diferència d’altres llibres sobre pedagogia lectora, sovint carregats de terminologia especialitzada, García Perea aposta per un llenguatge senzill i accessible. Aquesta decisió respon clarament a la voluntat d’arribar a un públic ampli i facilita una lectura àgil i agradable.

Ara bé, aquesta mateixa voluntat divulgativa comporta algunes limitacions.

Personalment, considero que el llibre aprofundeix poc en determinats aspectes i que algunes idees apareixen repetides amb excessiva freqüència. El missatge principal –els beneficis de la lectura i la importància dels clubs lectors– es reitera en nombrosos moments de l’obra. Tot i que és comprensible que l’autora vulgui reforçar aquestes conviccions, arriba un punt en què el discurs perd capacitat de sorpresa.

Com a conductora de clubs de lectura, també discrepo d’algunes de les propostes organitzatives que planteja. Els temps de les sessions em semblen, en alguns casos, excessivament llargs o curts per a determinades edats, i la periodicitat quinzenal que recomana pot resultar difícil de sostenir en molts contextos reals.

Aquesta qüestió em porta a una observació més general. En diversos moments tinc la sensació que el llibre està pensat des d’una realitat ideal, amb famílies molt implicades, biblioteques actives i professionals amb disponibilitat de temps i recursos. Tanmateix, la realitat quotidiana de moltes escoles és força diferent. Les limitacions horàries, la càrrega curricular i la manca de recursos fan que moltes de les propostes siguin difícils d’implementar.

No es tracta tant d’un defecte com d’una manca de contextualització. Hauria estat interessant que l’autora hagués incorporat una reflexió més profunda sobre aquestes dificultats i sobre possibles estratègies d’adaptació.

Una altra limitació és la poca presència de reflexió teòrica. Els lectors que busquin una aproximació més acadèmica a la literatura infantil, a la sociologia de la lectura o als processos cognitius vinculats a la formació dels lectors, probablement trobaran el llibre insuficient. García Perea prioritza clarament la intervenció educativa i la motivació lectora per damunt de l’anàlisi conceptual.

Ara bé, cal preguntar-se si aquesta absència és realment un problema o simplement una conseqüència dels objectius que es planteja l’obra. Al capdavall, el llibre no pretén ser un assaig universitari ni una investigació especialitzada. El seu objectiu és oferir eines pràctiques, i és precisament en aquest terreny on mostra la seva major solidesa.

Per això considero que el valor diferencial d’El club de lectura para niños no rau tant en l’originalitat de les idees que exposa com en la seva capacitat per organitzar-les, explicar-les i convertir-les en recursos útils per als seus lectors.

L’entusiasme de l’autora és palpable a cada pàgina i constitueix un dels principals atractius del llibre. Es nota que creu profundament en allò que defensa i que ha viscut moltes de les experiències que descriu.

No pretén revolucionar la teoria de la lectura ni oferir una investigació innovadora. El seu objectiu és molt més senzill i, alhora, molt necessari: proporcionar eines perquè infants i adults comparteixin l’experiència lectora i descobreixin el poder de les històries explicades i comentades en comunitat.

La seva principal virtut és recordar-nos que llegir és un acte social i emocional, no només acadèmic. En una època en què els hàbits lectors competeixen amb múltiples estímuls digitals i en què el temps compartit sembla cada vegada més escàs, García Perea reivindica el club de lectura com un espai de trobada, conversa, imaginació i escolta.

Per tot això, es tracta d’una lectura recomanable per a mestres, bibliotecaris, famílies i qualsevol persona interessada a convertir la lectura en una experiència col·lectiva i significativa. Potser no ofereix grans revelacions ni plantejaments revolucionaris, però sí una convicció que continua essent imprescindible: que els llibres poden unir persones i que llegir junts és una de les millors maneres de construir comunitat.

Irene Tortós-Sala  
Llibreria L’Altell. Banyoles  

Meseguer, Pedro. Ficciones con ciencia. Madrid: Los Libros de la Catarata, 2024. 287 p. (Investigación y debate; 467). ISBN 978-84-1067-145-4. 20 €.

Ficciones con ciencia parteix d’una pregunta fonamental i alhora complexa: com reflecteixen les ficcions literàries l’«esperit científic» de cada època? Aquesta pregunta és al centre de l’assaig i guia tant la selecció com la interpretació de les obres ressenyades. Meseguer defineix el terme «ficción con ciencia» no pas com a sinònim de ciència-ficció estricta, sinó com a tota narrativa on «elementos científicos o tecnológicos de suficiente entidad aparezcan en obras narrativas», independentment de si les teories que les suporten estan explicitades o no al text. Aquesta distinció s’apropa a allò que, en teoria literària, s’ha anomenat la permeabilitat entre coneixement científic i imaginari literari: la narrativa no sols reflecteix la ciència sinó que també la modela i la reconfigura en el mapa simbòlic de les idees.

A diferència de les antologies centrades estrictament en el gènere (com ara les històriques de Miquel Barceló sobre ciència ficció),[1] Meseguer opta per un criteri més ampli i interdisciplinari que abasta des de Jonathan Swift fins a Liu Cixin, passant per Borges, Eco o Samanta Schweblin. El seu propòsit no és simplement oferir un catàleg, sinó establir un diàleg interpretatiu entre la literatura i la ciència al llarg de més de tres-cents anys de producció narrativa.

Aquesta perspectiva amplia la línia d’estudis inaugurada per Xavier Duran i desenvolupada posteriorment per altres investigadors, com Carme Torras i Genís (La mutació sentimental, Pagès, 2008), que han analitzat amb especial finor els espais de fricció i de complicitat entre el discurs científic i el discurs literari, i que ofereixen un marc teòric idoni per entendre l’aproximació de Meseguer.

El text s’organitza cronològicament en quatre grans capítols:

1. Segle XVIII – Els antecedents
2. Segle XIX – Els primers brots
3. Segle XX – Expansió i consolidació
4. Segle XXI – Panorames contemporanis

Cada secció ofereix una combinació de ressenyes breus i interpretacions contextuals. Aquesta doble veu –analítica i sinòptica– permet a l’autor conjugar una lectura històrica amb una crítica literària que no renuncia a la profunditat conceptual.

Meseguer evoca una metodologia comparativa similar a la del suara mencionat Xavier Duran en La ciència en la literatura: un viatge per la història de la ciència vista per escriptors de tots els temps (Universitat de Barcelona, 2015),[2] però l’amplia incorporant obres que, encara que no siguin ciència-ficció en sentit estricte, integren paradigmes científics com a motor narratiu o estructural.

Les lectures de Jonathan Swift i Voltaire (Els viatges de Gulliver ‒1726‒ i Càndid, o l’optimisme ‒1759‒) remeten a una crítica de l’«esperit enciclopèdic» de l’època, on la ciència incipient es confronta amb l’absurd i la paradoxa. Per a una lector que estima el fantàstic, aquesta secció inicial és clau: Meseguer mostra com els monstres i les utopies tecnològiques del segle XVIII ja plantegen les primeres preguntes sobre el cos artificial i l’horror que després exploraran el terror gòtic i la ciència-ficció moderna. Aquí l’assagista té una sensibilitat especial amb les tensions entre la raó i la imaginació, destacant com la ficció esdevé un vehicle de reflexió epistemològica.

Durant el segle XIX, autors com Mary Wollstonecraft Shelley (Frankenstein, 1818), o Herbert G. Wells (La guerra dels mons, 1897), exemplifiquen una etapa en què la ciència comença a travessar el relat de manera gairebé simbòlica: no sols com a tema, sinó com a força estructural. Aquest focus remet al debat clàssic entre saber com i saber per què, que ha travessat les humanitats des de C.P. Snow (Les dues cultures i la revolució científica, 1959) fins a la teoria contemporània de la cultura científica.

El tercer capítol representa el nucli més dens del llibre. L’autor no es limita a la ciència-ficció canònica (Asimov, Lem, Clarke), sinó que incorpora veus com ara Jorge Luis Borges (El jardín de senderos que se bifurcan, 1941), on la idea de múltiples temps i laberints remet a models matemàtics i filosòfics; Umberto Eco (El nom de la rosa, 1980) com a intersecció entre semiòtica i investigació; o Guillermo Martínez (Acerca de Roderer, 1992) com a exemplificació d’una ficció construïda sobre un concepte matemàtic.

Aquest capítol posa de manifest una de les tesis centrals que es planteja al volum: la ciència dins de la narrativa no és un «element decoratiu», sinó una estructura simbòlica que articula formes de pensament i preguntes epistemològiques. Així, novel·les tan diverses com són Solaris (1961), de Stanisław Lem, o El teorema del lloro (1998), de Denis Guedj, dialoguen sobre la naturalesa del coneixement, la racionalitat i la nostra percepció de i sobre «l’altre». Un amant del terror i la ciència-ficció trobarà aquí una de les idees més suggestives de Meseguer: que el «monstre» o l’«alienígena» són representacions d’una ciència que qüestiona els límits d’allò que és humà (i/o ètic), i aquesta lectura enriqueix tant Lovecraft com Lem.

La selecció contemporània del segle XXI –que inclou, entre molts d’altres, El problema dels tres cossos (2008, en català per Duna Llibres, 2024), de Liu Cixin, Klara y el Sol (Anagrama, 2021), de Kazuo Ishiguro, i Kentukis (2018, Seix Barral, 2025), de Samanta Schweblin– il·lustra com la ciència contemporània (especialment la intel·ligència artificial, la física teòrica i la genètica) ha transformat el llenguatge narratiu i els horitzons de sentit (i també, sovint, del sentit de tot plegat). Aquest segment, a més, reflecteix tensions epistemològiques prou actuals: l’ètica de les tecnologies, l’ecologia com a sistema i les preguntes sobre la humanitat en un context post-antropocèntric.

Sense cap mena de dubte, una de les aportacions més notables de Meseguer és la seva capacitat per traspassar gèneres i èpoques amb una veu crítica coherent. La definició ampliada de «ficción con ciencia» permet reapropiar obres que sovint queden fora dels estudis acadèmics sobre ciència-ficció, situant-les en un espai intersticial on l’imaginari literari i els paradigmes del coneixement conflueixen amb fluïdesa i naturalitat.

Tanmateix, aquesta amplitud també planteja alguns reptes: l’abast pot diluir l’especificitat teòrica, i en alguns moments la presència de certs textos o autors pot semblar arbitrària des d’una perspectiva estricta del gènere, i depenent dels gustos i afinitats de cadascú. Això, emperò, més que un defecte, pot llegir-se com una virtut metodològica: la frontera mateixa entre ciència i ficció es revela com una construcció històrica i cultural, no pas com un límit fixat, absolut i inamovible.

Ficciones con ciencia funciona simultàniament com a guia de lectura, assaig crític i, alhora, com una història cultural. L’assagista aconsegueix teixir una trama interpretativa que va un xic més enllà del simple inventari d’obres; construeix una reflexió sobre com la literatura ha participat activament en la configuració del pensament científic i cultural.

Aquest llibre és, al capdavall, una invitació –tant per als estudiosos com per als lectors interessats– a repensar la relació entre narració i ciència, a interpretar-la no pas com a dicotomia, sinó més aviat com a diàleg fecund i enriquidor. És una obra que ofereix un bon grapat de referents (incloure’ls tots és una tasca gairebé impossible, atesa l’abundància d’obres i autors) i, al mateix temps, proposa conceptes per pensar, reflexionar i, fins i tot, desxifrar, revisar, localitzar i copsar la lectura pròpia de la ciència com a, també, una construcció narrativa.

Emili Gil, escriptor i gestor cultural
Autor d’El cerç del vers

[1] Del llibre de Miquel Barceló, de l’edició de 2015, n’hi ha una ressenya en aquest blog. (N. de la R.)

[2] Vegeu una ressenya d’aquest llibre en aquest mateix blog. (N. de la R.)

Martin, Alexis. El bibliófilo enamorado. Estudio, Edgar A.G. Encina; trad., Cynthia García Bañuelos; ilust., Martín Olivera. Ciudad de México: Universidad Autónoma Metropolitana, 2024, 119 p. (Presentes amistosos. Gabinete de Cultura Editorial). ISBN 978-607-28-3180-3.

París, 13 d’abril de 1866. Un privilegiat grup d’amants dels llibres, amics del bibliògraf Aglaüs Bouvenne, es reuneixen al seu estudi convidats a assistir a l’estrena (i única representació) de Le bibliophile amoureux (El bibliófilo enamorado), un caprici còmic en un acte per a teatre de putxinel·lis. L’autor i també membre d’aquest grup selecte és Alexis Martin (1834-1904), bibliòfil i íntim amic de Bouvenne (1829-1903), qui era un destacat gravador, dibuixant i col·leccionista de vanitats conegut per ser el creador d’exlibris per a personatges de la talla de Victor Hugo o Théophile Gautier. Es van imprimir per a l’ocasió cent còpies del text d’aquesta peça teatral de guinyol, il·lustrades i en format plaquette, per obsequiar a cadascun dels afortunats assistents amb un exemplar únic numerat, dedicat i signat pel mateix Bouvenne.

L’acció d’El bibliófilo enamorado té lloc en una plaça pública de Madrid i està protagonitzada únicament per tres personatges: el mateix autor Alexis Martin en el paper d’alcalde, i una jove parella d’enamorats (la seva filla Margot i Aglaüs Bouvenne). La trama se centra en el robatori d’un valuós llibre titulat Tratado de arte culinario para personas sin apetito, una falsa acusació acompanyada d’un sentit de la justícia delirant per part de l’alcalde, i un gir de guió inesperat. Per raons òbvies donada la brevetat del text ens estalviarem detalls de l’argument per no esguerrar la lectura dels seus potencials lectors.

L’obra, concebuda sense més pretensió que «para el entretenimiento de los amigos de Aglaüs Bouvenne y no de otros» (p. 56), amb un tiratge de només cent còpies i físicament fràgil (28 pàgines en total) semblava condemnada a l’oblit. O potser no tant. Perquè ¿no és precisament aquesta exclusivitat que la converteix en una joia per al col·leccionisme de llibres? Gràcies al col·leccionisme és com l’exemplar número 17 va acabar a mans del també bibliòfil, escriptor i editor olotí Ramon Miquel i Planas (1874-1950) qui 80 anys després, el 1946, va donar-li una segona vida en publicar-ne una versió facsimilar comentada rebatejada com a una Humorada de bibliófilo.

Segons anota Miquel i Planas (autor, per cert, de La llegenda del llibreter assassí de Barcelona),[1] el propòsit de l’obra és «satirizar los excesos ridículos de la falsa bibliofilia y tiende por contraste a hacer el elogio de los verdaderos amantes de los libros, cuya primera cualidad ha debido ser siempre el gusto inteligente por la lectura, gracias a una preparación que eleva» (p. 101).

Però els anys passen i també aquesta edició va anar quedant relegada, amagada en clar desavantatge respecte els seus companys de lleixa, sens dubte més voluminosos i reeixits. Fins que per capricis del destí, altre cop gairebé 80 anys després, el professor i investigador mexicà de la Universidad Autónoma de Zacatecas Edgar A. G. Encina va descobrir que «quizá el único ejemplar disponible en una biblioteca pública mexicana había asomado su esbelto lomo para galantearme» (p. 88). Fruit de les seves investigacions sobre el recorregut de l’obra i la conclusió de la necessitat d’una edició contemporània va néixer el llibre que aquí ens ocupa: un apassionant alhora que rigurós estudi que conté, a més del text original en francès, una traducció al castellà per Cynthia García Bañuelos i noves il·lustracions a càrrec de Martín Olivera. Resulta especialment rellevant la part en què l’autor de l’estudi contextualitza l’obra original en el marc del col·leccionisme de llibres, la bibliofília i la bibliomania a principis del segle XIX a Europa.

En paraules d’Encina, «El bibliófilo enamorado es rara avis en el panorama literario por su singular enfoque donoso, su matiz cáustico y su tono afable» (p. 111). Singular resulta també en l’actual mercat editorial la publicació d’una peça teatral, no diguem si a més a més s’emmarca en la categoria de «llibres sobre llibres», tota una proesa que esperem que sobresurti en les prestatgeries de les llibreries i biblioteques per seguir enamorant els bibliòfils del segle XXI.

Mònica Sáez Mateu
De la 8a promoció de l’Escola de Llibreria 

[1] Llibre que fou ressenyat en aquest blog, en el seu dia. (N. de la R.)

Simbor Roig, Vicent. Primera lliçó sobre l’anàlisi de la narrativa. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2025. 176 p. (Primera lliçó; 9). ISBN 978-84-9191-362-7. 14 €.

L’obra que ens ocupa, Primera lliçó sobre l’anàlisi de la narrativa, forma part de la col·lecció «Primera lliçó» impulsada per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i la Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida amb l’objectiu de desenvolupar una biblioteca de títols breus sobre literatura catalana que puguin funcionar com una introducció rigorosa i accessible a diferents autors, períodes històrics o aspectes de crítica i teoria literària. En aquesta ocasió, el focus es posa en l’estudi de les potencialitats analítiques de la narratologia, de la mà de Vicent Simbor Roig, professor emèrit de la Universitat de València i expert en la novel·lística catalana del segle XX.

El llibre, tal com s’indica a la contracoberta, té com a propòsit facilitar l’estudi crític de les obres narratives oferint «eines aptes per a poder analitzar cada component de l’obra». Per fer-ho, s’estructura en set capítols, els quals cobreixen els principals eixos d’estudi de la narratologia.

Així, en el primer capítol, titulat «De narrativa i narratologia», Simbor Roig ofereix un recorregut cronològic molt sumari (proper a l’enumeració) dels diferents corrents teòrics que han intentat estudiar i conceptualitzar el text narratiu i que, en conjunt, constitueixen la història de la narratologia: el formalisme rus, l’estructuralisme txec i francès, l’estudi semiòtic i l’escola de la recepció. Així mateix, s’hi introdueixen alguns teòrics que, per l’originalitat de les seves propostes, resulten difícils d’adscriure a una escola concreta, com és el cas de Mikhaïl Bakhtín.

Al segon capítol, trobem un intent de definir les particularitats dels textos narratius i d’aïllar-ne els components essencials. En aquest sentit, l’eix estructural de l’obra se sosté sobre la tríada conceptual història –el significat o contingut narratiu del text–, relat o discurs –el text stricto sensu– i narració o acte narratiu –«l’acte narratiu productor i, per extensió, el conjunt de la situació real o fictícia en què té lloc»–. Aquesta distinció terminològica, proposada pel teòric Gérard Genette, es convertirà en el full de ruta del recorregut proposat per Simbor Roig, qui dedicarà la resta de pàgines a l’anàlisi en profunditat de cadascuna de les tres instàncies.

El tercer capítol està dedicat a l’estudi de l’acte narratiu i a les categories de narrador i narratari. En aquest punt, Simbor Roig torna a recórrer a les tesis de Genette per oferir una classificació completa i una explicació dels diferents tipus de narrador segons la seva relació amb la diègesi (narrador intradiegètic i extradiegètic) i amb la història (homodiegètic i heterodiegètic). Així mateix, analitza les funcions que el narrador pot desenvolupar en un relat. Pel que fa al narratari, l’autor realitza una convincent barreja de les aportacions de Genette amb les de Seymour Chatman, Shlomith Rimmon-Kenan i Umberto Eco, i aconsegueix articular un relat que distingeix, interrelaciona i explica els conceptes d’autor real, autor implícit, narratari, lector implícit, lector real i lector model.

La instància del relat o discurs s’estudia al quart capítol. Aquí, novament seguint la distinció de Genette entre mode i temps, Simbor Roig presenta el conjunt de possibilitats de focalització i de distància en la reproducció de la parla i el pensament. Pel que fa al temps, s’ofereix un catàleg exhaustiu de les relacions d’ordre, de durada i de freqüència que es poden usar per alterar la dimensió temporal de la història i produir efectes estètics i narratius.

El cinquè capítol aborda la dimensió de la història i, d’aquesta manera, completa l’estudi de la tríada conceptual proposada per Genette. En aquest punt, Simbor Roig centra l’atenció en l’anàlisi del temps i l’espai de la història, dos conceptes la interacció dels quals –definida amb el terme bakhtinià de cronotop– determina el marc contextual en què interaccionen els personatges. En aquest sentit, bona part del capítol es dedica a les diferents ruptures que la novel·la moderna ha introduït respecte a la cronologia lineal pròpia de la novel·la realista, així com a l’anàlisi dels mecanismes i les funcions pròpies de la descripció espacial.

El sisè capítol explora la instància dels personatges, la qual té un encaix discutible en el model narratològic genettià, ja que caldria situar-la en punt intermedi entre la història i el discurs. En aquest sentit, Simbor Roig proposa estudiar les característiques narratives dels personatges a partir de les aportacions d’Edward Morgan Forster, Algirdas Julius Greimas, Philippe Hamon i Vincent Jouve, traçant així un itinerari teòric que s’inicia als anys vint i conclou amb la semiopragmàtica contemporània.

Finalment, l’obra es tanca amb un breu capítol en què l’autor defensa la importància de no perdre de vista que un text narratiu és un tot complex i interrelacionat, raó per la qual, per fer-ne una bona anàlisi, cal integrar i combinar tots els instruments i punts de vista presentats en les pàgines precedents.

La lectura de Primera lliçó sobre l’anàlisi de la narrativa evidencia que és un text rigorós i ben documentat –cal destacar positivament l’àmplia bibliografia de consulta que clou el volum–, i l’expertesa de Simbor Roig es fa palesa en la solvència amb què sintetitza un camp teòric sovint travessat per tesis divergents. Un dels encerts de l’obra es troba en el fet que, si bé l’autor no amaga la seva afinitat per les tesis de Genette –que, com hem dit, vertebren el recorregut–, se’n distancia quan cal per incorporar aportacions d’altres teòrics que completen o matisen el model genettià. Així mateix, cal lloar la manera com Simbor Roig il·lustra cada concepte amb exemples literaris –provinents tant de la tradició novel·lística catalana com d’obres d’autors internacionals– els quals, més enllà d’aclarir la teoria, aporten varietat al discurs i fan més amena la lectura. 

Amb tot, cal plantejar una ombra de dubte al voltant de si el volum aconsegueix o no complir la promesa implícita en el títol. Certament, és difícil que l’obra funcioni com una «primera lliçó» en l’anàlisi de la narrativa: el text empra una terminologia especialitzada sense una introducció suficient i manté un ritme expositiu que, en certs moments, resulta exigent. En bona mesura, aquesta limitació és inherent a l’ambició de condensar en poc més de cent cinquanta pàgines un camp tan complex com el de la narratologia. Per aquesta raó, és molt probable que el text funcioni millor com una obra de consulta per a estudiants de literatura que vulguin revisar de forma àgil i ordenada conceptes ja treballats, que no pas com a porta d’entrada per a un lector curiós i neòfit en la matèria. Per al públic adequat, doncs, Primera lliçó sobre l’anàlisi de la narrativa es revela com un text de gran utilitat i que val la pena tenir a mà. 

Dani Cama
Bibliotecari al CRAI de la Universitat de Barcelona

Ilustrajo, Mariajo. M’encanten els llibres. Barcelona: Bindi Books, 2024. [40] p. ISBN 978-84-18288-87-6. 16,50 €.

Si treballeu darrere un «taulell literari» (expressió que m’acabo de treure de la màniga per definir els qui treballem en biblioteques o llibreries) segurament algun cop us haureu trobat amb la situació que dona peu a l’inici d’aquest conte: el típic infant que jura i perjura que no li agraden els llibres, no li agrada llegir i, ‒encara menys!‒ necessita que algú li digui que (o què) hauria de llegir.

Aquest és, doncs, el punt de partida de la història: l’últim dia d’escola, la mestra demana als seus alumnes que durant les vacances s’haurien de llegir un llibre. I aquí comença el gran drama: la nena protagonista (de la qual no en sabrem mai el nom) odia llegir: ho troba avorridíssim. El drama augmenta quan la seva mare li proposa anar plegades a la biblioteca… anar a la biblioteca quan són vacances? Quin pla més horrorós!

Com us podeu imaginar, i no vull pecar de fer espòilers innecessaris, la nena surt d’allà amb un llibre a la mà i oh, sorpresa, resulta que la cosa no va com s’esperava i potser no és tan mala idea això de llegir un llibre.

En cap cas l’obra es presenta com un conte moralista per dir-nos que llegir és guai i que quina vida més desgraciada si no obres mai un llibre, al contrari, jo crec que el punt fort d’aquesta obra és el fet que cada persona pot tenir una història que l’espera, malgrat que a vegades no ho sabem. Deia Ranganathan (un bibliotecari indi) que cada lector té el seu llibre i que cada llibre té el seu lector.[1] Seria absurd pensar que ens ha d’agradar tot el que es publica, tan absurd com pensar que no hi ha cap llibre al món que pugui ser del nostre interès. I, de fet, això és exactament el que ens dona aquest llibre: una història que va des del rebuig a la passió absoluta quan trobem allò que ens fa «clic» a dins.

I si bé és cert que la història no ens descobreix res de nou, permet una lectura agradable, senzilla i divertida per als qui ja comencen a llegir sols o per fer-ne una lectura compartida, permetent anar més enllà i poder xerrar sobre quines lectures ens agraden i quines no.

El text i les il·lustracions són de Mariajo Ilustrajo, una autora d’origen madrileny però que viu i treballa des del Regne Unit. A la seva pàgina web hi trobem un recull d’experiències, premis i reconeixements, obra publicada i treballs més personals, com aquesta col·lecció de sketchbooks.

Eli Ramirez

Bibliotecària

[1] Les 5 lleis de Ranganathan estan explicades a la Viquipèdia:  https://ca.wikipedia.org/wiki/Cinc_lleis_de_la_biblioteconomia.

La huella ambiental del libro [en línea]: análisis de ciclo de vida de un libro editado, producido, comercializado y dispuesto en Colombia. Bogotá: Centro Regional para el Fomento del Libro en América Latina y el Caribe – Cerlalc, 2025. 76 p. <https://cerlalc.org/publicaciones/la-huella-ambiental-del-libro/>. [Consulta: 10.04.2026]. ISBN 978-958-671-282-8.

Hoy la huella ambiental de todos los productos es una preocupación que interpela no solo a sus usuarios sino también a quienes los producen. Investigadores de diferentes ramas de la cadena de valor del libro han hecho una serie de esfuerzos por entender el impacto no solo social sino también ambiental del libro como objeto que se produce en masa. El Centro Regional para el Fomento del Libro en América Latina y el Caribe, Cerlalc, llevó a cabo recientemente una investigación sobre la huella ambiental del libro en Colombia a partir de un detallado cuestionario cumplimentado por tres de las imprentas más importantes del país. El estudio fue publicado por esta entidad en agosto de 2025, y es el primer análisis de ciclo de vida (ACV) con mediciones directas ajustadas a una matriz energética colombiana.

Tuvimos la oportunidad de entrevistar al director técnico de Ecosistema Editorial Cerlalc-Unesco y coordinador del estudio, José Diego González Mendoza, quien nos brindó algunos apuntes sobre este tema:

¿Cómo fue el proceso de investigación de la huella ambiental del libro?

En el proceso, lo que hicimos fue convocar desde Cerlalc a tres imprentas que aceptaron colaborar con el desarrollo del estudio. Tres imprentas de distinto tamaño: una imprenta muy pequeña, una imprenta muy grande y otra de tamaño mediano tirando a grande. Fue un proceso que se desarrolló durante cuatro o cinco meses. Comenzamos en octubre del año 2024 y terminamos en febrero de 2025. Para la recopilación de información, la empresa de consultoría que se encargó de la realización del estudio –Casostenible, una empresa especializada en la elaboración de este tipo de mediciones– envió un cuestionario en el que se pedía información muy detallada de los consumos de materias primas, energía, agua, emisiones, residuos, etcétera, de todos y cada uno de los procesos de producción del libro: desde el alistamiento del papel para las máquinas hasta todo el proceso de impresión, de acabados, de empaquetado ya para envío a las editoriales o a las distribuidoras. Realmente fue un proceso complejo en la medida en que el detalle de información requerido para este tipo de estudios es muy significativo y no necesariamente las imprentas lo tenían. Así que, después de hacer este primer envío del cuestionario para la recopilación de información tuvimos diversas reuniones de trabajo para explicar qué tipo de información se requería e ir afinando hasta tener información consistente para realizar todos los cálculos; cálculos de los cuales se encargaba, por supuesto, la empresa de consultoría, cruzando las respuestas con información de una base de datos de alcance internacional que ofrece información, digamos genérica, sobre distintas cuestiones, por ejemplo, sobre la producción de papel, algunas medidas estándar sobre consumo de energía, en fin, que sirvieron para complementar el desarrollo del estudio y llegar, pues, al resultado final.

¿Cuáles fueron los referentes internacionales para hacer metodológicamente esta investigación?

El referente internacional que tuvimos fue el proyecto Greening Books que se adelantó en Cataluña con el apoyo de la Unión Europea y que hoy por hoy ha dado lugar a la creación del Instituto de la Ecoedición (Institut de l’Ecoedició) que tiene sede en Sant Cugat del Vallès (Barcelona). Dicho proyecto fue la referencia. De allí tomamos las categorías de impacto, como también algunas consideraciones metodológicas.

¿Realmente el libro (tanto digital como impreso) está pensado para durar?

Es importante aclarar que el estudio solo tuvo en cuenta el análisis de ciclo de vida de un libro impreso, tanto a través de tecnología offset como a través de tecnología de impresión digital. En ningún caso hicimos la medición del análisis de ciclo de vida de un libro en soporte digital, que habría supuesto muchas otras cosas y resulta, realmente, un proceso complejo. Yo creo que el libro impreso, sin duda, es un producto que está pensado para durar, más aún si se le compara con una grandísima cantidad de otros productos que se comercializan. A la larga, un libro no se agota en un solo uso, un libro tiene una vida prolongada siempre que se tengan ciertos cuidados. Entonces, en esa medida, sí estoy convencido de que el libro impreso es un producto que está pensado para durar. Y allí, aun cuando, como decía en un comienzo, nosotros no hicimos un estudio del impacto de un libro en soporte digital, sí que uno podría tender a pensar y a decir con mucho sustento científico que, evidentemente, un libro impreso es un producto que tiene una mayor probabilidad de tener una vida útil mucho más larga de la que puede llegar a tener un libro en formato digital, si tenemos en cuenta lo que ocurre con la obsolescencia de los distintos soportes de lectura en las cuales podemos leer un libro digital. Entonces, en esa medida sí que creo, como decía, que el libro impreso es un producto que tiene una vida prolongada.

¿Cuál es el tiempo de vida de un libro digital?

Como decía en una respuesta anterior, en el estudio no hicimos un análisis del impacto ambiental de un libro en formato digital. Sí conozco algunos datos que son muy dicientes: según el Real Instituto de Tecnología de Suecia (KTH Kungliga Tekniska högskolan), para compensar el impacto ambiental de un dispositivo de lectura digital, habría que leer anualmente 33 libros de 360 páginas cada uno. Digamos que a la hora de pensar en el impacto ambiental de un libro digital uno tendría, por ejemplo, que tener en cuenta qué tan atrás se va, y con eso me refiero: ¿Cómo medir, por ejemplo, el impacto ambiental de la fabricación de los dispositivos de lectura? Sabemos que una tableta, un lector electrónico de libros o un computador utilizan toda una serie de minerales cuya extracción es, digamos, muy costosa en términos ambientales. Que no sabemos tampoco en qué condiciones se producen y se fabrican muchos de esos dispositivos. Habría que tener en cuenta también el consumo de las infraestructuras de servidores, habría que pensar en los consumos que genera la lectura de un libro en estos dispositivos. Por supuesto no se trata de satanizar el libro digital, pero puede que en términos ambientales sea mucho mayor el impacto del libro digital que el libro en papel, contrario a lo que se pueda pensar por el hecho de la percepción de inmaterialidad que tenemos de lo digital.

¿Es equiparable el impacto ambiental con el impacto social del libro?

Definitivamente no son cuestiones equiparables, creo que hay que decir que la industria editorial, por tratarse de una industria cultural, tiene un impacto social enorme y en esa medida, el apostar por reducir su impacto ambiental es muy significativo en términos de la repercusión que puede tener en la sociedad de concientizar sobre la necesidad de luchar contra el cambio climático y la degradación de los ecosistemas. Además creo que ahí, en ese abanderar una transformación que la convierta en una industria que mitigue significativamente sus impactos ambientales, la industria editorial tiene una oportunidad de hacerse con un discurso que la posicione nuevamente en la esfera pública en momentos en los cuales la lectura de libros se encuentra en una crisis profunda, diría yo; así que creo que hay ahí sin duda una necesidad en la cual la industria tiene que avanzar porque si no es por la vía de la regulación, sí por medio de la presión que puedan ejercer los mismos lectores, los consumidores en general de conocer cuál es el impacto, de conocer cómo la industria adopta determinadas prácticas para mitigarlo, creo que hay ahí una exigencia que la industria tiene sí o sí que abordar más temprano que tarde.

¿Cuáles aspectos reconoce que hicieron falta en la investigación?

Son diversos los aspectos que tenemos que reconocer que quedaron por fuera de la investigación que realizamos. Sería, por ejemplo, muy interesante poder hacer análisis comparativos con otros tipos de libros, es decir, utilizando otra unidad funcional. Nosotros nos centramos en un libro con las características típicas de un libro de lectura corrida; qué pasaría si entramos a ver libros con una mayor cantidad de color, imágenes, por ejemplo, un libro álbum; cuáles son los impactos, qué tanto varían. Eso ya ameritaría otro estudio, pero más allá de eso, una cuestión que sí creo que quedó por fuera y que sería muy interesante abordar en un futuro, es pensar cuáles son los impactos ambientales que generan todos los libros «invendidos». Ese es el resultado de una lógica con la que ha funcionado durante mucho tiempo la industria editorial y es la de hacer tiradas que no necesariamente son apuesta y que están ajustadas a una demanda potencial que puede o no concretarse. Así que esos libros invendidos generan transportes adicionales a causa de las devoluciones del libro desde las librerías hasta las distribuidoras y de las distribuidoras a las editoriales, y que son libros que en muchos casos terminan siendo destruidos. Sería muy interesante poder medir cuál es el impacto ambiental que generan todos estos libros invendidos. Sobre todo, en un escenario en el cual se calculan porcentajes muy altos de devoluciones y donde hay creo yo un impacto significativo, que no quedó medido, y que debería sin duda llevar a pensar al sector en cómo invertir esa lógica de imprimir grandes tiradas de las cuales muchos de los ejemplares terminan por no venderse.

Coda. Recientemente, en el XXV Congreso de las Librerías celebrado en Valencia, España, se dieron datos alarmantes entorno al libro: el 86 % de los títulos que se ofrecen venden menos de 50 ejemplares al año, además asegura el estudio que solo el 0,1 % vende más de 3.000 ejemplares. Según un estudio de la Confederación Española de Gremios y Asociaciones de Libreros (CEGAL), el 49,4 % de los libros que se publican en todo el Estado no consiguen vender ni un solo ejemplar.

¿Cómo plantear políticas públicas para reducir el impacto ambiental? y ¿Qué políticas públicas son urgentes para asumir un ciclo con menos impacto ambiental?

Creo que desde la política pública, el primer paso que se debería dar pasa por apoyar la formación y la difusión de información sobre buenas prácticas para mitigar el impacto ambiental en los procesos de producción y circulación del libro. Ahí pondría yo el primer acento. Por supuesto que hace falta también desarrollar toda una serie de herramientas, y en ese sentido vuelve a ser un buen espejo al que mirar la experiencia de Cataluña y el recientemente creado (aun cuando ya tiene varios años de existencia) el Institut de l’Ecoedició, que permite y pone a disposición una herramienta muy interesante que es una calculadora de la huella ambiental del libro (BookDAPer) que arroja a las editoriales que la utilizan una etiqueta con la mochila ecológica del libro. Eso es parte fundamental de lo que se debería tener si uno quiere hacer ecoedición. Porque la ecoedición no es solo adoptar prácticas de mitigación, sino es también comunicar el impacto y qué prácticas se utilizaron para mitigarlo, y eso es justamente lo que permite una herramienta como la calculadora de los impactos ambientales que está en uso hoy en Cataluña y que seguramente para un desarrollo de esa naturaleza se pueda necesitar en algún momento apoyo desde lo público. Pero creo que no se puede pensar solo en que basta con políticas públicas, sino que también el sector mismo debe propiciar un trabajo mancomunado que le permita establecer una agenda común, unos acuerdos sobre qué se puede y cómo se puede mitigar el impacto de la industria, y acordar una hoja de ruta de transición que sea adoptada por un gran número de actores. Hoy por hoy hay que decir que la cuestión de la ecoedición y de la adopción de determinadas prácticas para mitigar el impacto es una cuestión que no está especialmente extendida, sino que es de interés de unas pocas editoriales, y solo en la medida en que el grueso de editoriales y de actores se sumen, va a lograrse un impacto realmente significativo. Entonces, sí, por supuesto, hay necesidad de políticas públicas de acompañamiento, pero creo también que el sector necesita acordar un camino que incluya la cooperación, en el que editoriales seguramente con mayores recursos y mayores capacidades para avanzar en la adopción de buenas prácticas puedan jalonar a editoriales más pequeñas que por su naturaleza de ser organizaciones más pequeñas pueden en algún caso tener más complicado avanzar en un camino hacia la mitigación de su impacto ambiental.

¿Cuál es la recomendación principal para las editoriales que buscan reducir su impacto de forma inmediata?

La recomendación fundamental, y en esto no estoy diciendo nada especialmente novedoso, es una conclusión a la cual llegan tanto el estudio que se hizo en Cataluña hace ya varios años como los estudios similares que se han hecho alrededor del mundo, pasa por la adecuada elección de la materia prima. En las materias primas está concentrado el grueso del impacto ambiental del ciclo de vida de un libro y en esa medida el poder utilizar y el optar por papeles certificados que provengan de bosques de fuentes forestales debidamente gestionadas, que puedan tener parte o la totalidad de material recuperado, pues es el primer paso para avanzar en la mitigación del impacto ambiental de los procesos del proceso de producción de un libro. Evidentemente, ahí las industrias editoriales en América Latina, los sectores editoriales, se enfrentan a una cuestión que hasta cierto punto las excede y que tiene que ver con la disponibilidad de ese tipo de papeles en nuestros países. En la medida que muchos de nuestros países no son países que produzcan el papel, sino que se utilizan papeles importados y que dependen en mucho de la demanda mundial de papel, pues en muchos casos se ven abocados a utilizar el papel que tienen a mano a un precio más o menos accesible y que no encarece significativamente la producción del libro. Entonces ahí creo que hay una tensión que resolver a la hora de pensar en cómo implementar buenas prácticas o prácticas responsables con el medio ambiente.

* * *

Luego de la lectura del texto y de haber hablado con José y con otros colegas del sector frente a este tipo de estudios me quedan unas cuantas conclusiones:

Primero, invitamos a leer La huella ambiental del libro.

Segundo, a partir de su lectura, busquemos generar preguntas entorno a temas de mitigación e impacto del libro para seguir construyendo un debate necesario y urgente sobre la huella ambiental en nuestro sector.

Tercero, abrir espacios de discusión pública con toda la cadena del libro y con las instituciones para que podamos generar una hoja de ruta en nuestros países.

Cuarto, promover desde cada agente del sector, una investigación que permita construir más adelante un conocimiento más detallado del impacto del libro, tanto social como ambiental.

Quinto, buscar políticas públicas que mitiguen el impacto ambiental de toda la cadena del libro.

Sexto, establecer un sello específico para libros que cumplan con estas políticas ambientales (marketing verde) y, por qué no, sumar un sello de libros hechos por humanos y no por IA (en este punto, también discutir este nuevo ítem ambiental).

Séptimo, recomiendo la lectura del libro Manual de edición: guía para estos tiempos revueltos de los investigadores Manuel Gil y Martín Gómez publicado por el Cerlalc en 2016, gran texto que plantea no solo una visión detallada de la cadena del libro sino también su propuesta de hacer una ecoedición.

Óscar Hembert Moreno Leyva
Periodista. Propietario de la librería-editorial Oromo (Cali, Colombia)  

Regazzoni, Enrico. Nella casa dei libri. Milano: Feltrinelli, 2025. 95 p. (Idee; 06). ISBN 978-88-07-09204-6.

Feltrinelli és un nom difícil de dissociar de la idea d’Europa, especialment al segle XX. Si per a la CIA era el principal agent de Fidel Castro a Europa, per a Antonio Negri, Giancarlo Feltrinelli era un ric editor imbuït del mite arcaic de la resistència tradicional, segons apunta Ismael Carvallo en una ressenya titulada «Una historia de Italia: Feltrinelli»[1] sobre la biografia del seu fill, Carlo, Senior service: biografía de un editor (Anagrama, 2025). Fet i fet, però, l’editorial i la cadena de llibreries han conformat un dels entramats intel·lectuals que, a Europa, han afaiçonat el pensament al costat de Gallimard, Einaudi, Edicions 62, Penguin o Seix Barral.

La història de l’editorial, del personatge i de la persona són algunes de les biografies més estudiades, si més no a la Itàlia del segle XX. Però el mite i la realitat, com és obvi, van més enllà de les marques alpines de Milà. I enguany mateix, Feltrinelli Editores inaugurava la primera llibreria fora de les fronteres italianes, en concret a Montevideo (Uruguai), i aterrava a Barcelona de la mà d’Anagrama i Jorge Herralde.

Ara bé, si com dèiem tot o gairebé tot ha estat escrit sobre Feltrinelli, aquest opuscle que ara ressenyem aporta una mirada nova sobre la Casa del carrer Andegari, número 6, de Milà, avui seu de la Fundació Feltrinelli. En resum, un jove romà universitari, estudiant de Lletres modernes, fa les maletes i s’enfila cap a Milà a la recerca d’un model social i personal que encabís la seua radicalitat personal i ideològica. I troba cabuda en un caldera bullint d’idees, accions, pensaments i tracte de tarannà humanista. Això era 1968 i «encara avui, sobretot ara, em sembla increïble que pogués accedir amb tanta facilitat a aquella redacció, encara que només fos durant mitja hora». Aquesta és la història, personal, o recordada ‒i per tant, no sap si real, com ell matisa‒, d’Enrico Regazzoni, periodista, professor universitari i treballador incansable de la cultura, o com ara diríem, activista cultural.

Regazzoni s’acosta a la Casa, en Nella casa dei libri, per narrar la seua història personal quan va ser al lloc i al moment adequat per configurar una personalitat «humana i política marcada per l’amor als llibres i per la seua capacitat d’influir en la persona». El seu és un reconeixement a una editorial que va saber «pensar el futur» i com aquest futur va conformar el seu avenir ‒i segurament el de milers de lectors europeus‒ en una època en què el futur s’assentava en les idees, potser en un dels moments estel·lars dels fills de la Il·lustració. Més encara si tenim en compte que certes nostàlgies actuals, amaguen com s’hi va avançar. Perquè en aquella Casa, quan Regazzoni cerca explicació al que hi va viure només troba dues raons, d’una banda, que «la indústria editorial del moment, fins i tot en els moments culminants, sovint estava ocupada per persones atípiques del món de la producció industrial, persones excèntriques i cultes, més obertes a la curiositat que al càlcul». De l’altra, més profana, «el Milà d’aquells anys encara no havia assolit la mà d’obra que necessitava» i, per tant, les ofertes laborals plovien als mitjans de comunicació.

Però si aquestes eren raons objectives, Regazzoni en planteja d’altres més concretes i pròpies de la Casa, com era la fascinació que va sentir en la primera entrevista pel tracte rebut, però sobretot per l’eficiència que va captivar la seua «admiració». Una admiració que va anar fent-se més pregona a mesura que va descobrir de què s’hi parlava i com: l’atenció que s’hi prestava a la lluita de les dones (Sibilla Aleramo) i el feminisme (1968!). Tot això en un món en què els estudiants «volien canviar el món» (p. 19), sense participar en una «cadena productiva sinó amb una sinergia d’illots artesanals en què cadascú tenia la seua autonomia basada en el seu saber» (p. 27).

Així va narrant, una rere l’altra, una mena d’anecdotari (!) que afaiçonava una personalitat assentada en l’amor als llibres com a font de cultura, idees i de personalitat: hi havia un culte gairebé sagrat i invisible al rigor llibresc; la dignitat intel·lectual excloïa els llocs comuns del moralisme (p. 34); hi havia una mena de predilecció pels acudits intel·ligents que farcien les converses sobre llibres i els escriptors; ell mateix, començava a separar-los entre els que «ci fanno» i els que «ci sono» (p. 47), és a dir entre aquells que tenen una tècnica que s’aprèn i aquells que tenen un do…

El llibre repassa una memòria esparsa, adés fidel, adés abstracta sobre una època en què les idees semblava que sorgiren ací i allà amb una facilitat que un lector jove actual pot trobar estranya. I si cal aventurar-se a plantejar-ne una explicació, cal tenir en compte en primer lloc el canvi de paradigma social que arriba amb les estratègies dels think tanks, primer ultraliberals i tot seguit ultraconservadors que es posaren en marxa amb Margaret Thatcher i Ronald Reagan a finals dels setanta. Aquell canvi de paradigma va arraconar els brolladors d’idees avançades per donar pas a l’eficàcia i el valor econòmic com a recepta única i inamovible que ara per ara viu un dels moments àlgids.

En segon lloc, caldria plantejar l’arraconament que pateix el llibre com a artefacte de canvi i la substitució d’aquest per la invasió d’informació breu i unitària que obliga a un consum aparentment dispers però unitari, i únic, en la seua conformació. Tampoc cal oblidar-ne la segregació en les lluites socials que han abandonat el valor de la unitat en les millores socials.

Potser, aquests tres àmbits ‒i alguns altres no esmentats ací‒ són els que sensu contrario esdevenen en aquest opuscle més que com a denúncia com un model que les coses són possibles d’una altra manera. I així, posa punt final a la seua memòria amb una reflexió: «En quaranta anys, la meua feina m’ha permés conéixer ambients diversos, però mai no n’he trobat un millor que el d’aquell grup de visionaris cultes i un poc bojos, tan valents i irreductibles que venien llibres com si fossen maons imprescindibles per a la construcció d’un País millor».

Per a això hi calgué un ric editor i un agent castrista anomenat Giancarlo Feltrinelli que va morir en dos llocs al mateix temps, com diu Regazzoni: un «en un camp de la perifèria [i l’altre] en l’oficina». Allí va morir l’ànima del company exaltat i la del genial editor (p. 88). Ell, és clar, i un grup també d’eficients exaltats, i també un poc bojos que sabien què es duien entre les mans. Això és el que ens conta Regazzoni en Nella casa dei libri.

F. Xavier Llopis
Editor de Campgràfic

[1] <https://laclandestinavirtud.org/2020/06/13/una-historia-de-italia-feltrinelli/>. [Consulta: 18/5/2026].