Hwang, Bo-Reum. Bienvenidos a la librería Hyunam-Dong. Trad., Andrea Rivas Alamillo. Barcelona: Espasa, 2024. 350 p. ISBN 978-84-670-7472-7. 19,90 €.

Hwang Bo-Reum és una escriptora coreana que viu a Seül i ha escrit el que s’anomena «el fenomen coreà que ha fet la volta al món». Les expectatives eren altes, però pensava trobar una novel·la romàntica sobre una dona que decideix obrir una llibreria i, tot i els entrebancs, convertir-la en un local d’èxit. I sí. O no.

La novel·la parla de moltes coses i fa reflexions interessants. Sobta, per exemple, que parli clarament sobre el fet d’obrir una llibreria com un dels somnis de qualsevol aficionat a la literatura, però que insisteixi en les dificultats, de qualsevol tipus, que hi trobarem en fer-ho. Els somnis s’han d’intentar portar endavant, però de vegades les circumstàncies o les mateixes persones es posen un topall difícil de superar.

Envoltada de personatges peculiars, la protagonista de la novel·la, l’aclaparada i reflexiva Yeongju, decideix deixar-ho tot (feina, matrimoni i la relació amb la seva mare) per obrir una petita llibreria en un barri residencial i molt tranquil. Aviat s’adona que la tasca no serà tan senzilla, perquè necessita omplir el local de llibres, fer activitats que captin interès i clients, estar activa a les xarxes social per donar-se publicitat. Necessitarà gent que l’ajudi i li doni el cop de mà definitiu. I aquest cop de mà no vindrà de manera física, que també, sinó de persones que li ensenyaran que tot és possible si estàs disposada a treballar per allò que estimes. Un cop de mà més aviat espiritual i filosòfic.

Al costat de Yeongju trobem els personatges que creen l’univers de la llibreria: el Minjun, un jove que ha decidit deixar els seus estudis per convertir-se en barista; la Jimi, la mestressa de l’empresa que proporciona el cafè al Minjun; la Jungsuh, una dona sense feina que s’instal·la a la llibreria i fa ganxet; el Mincheol, un adolescent sense cap interès en res, i la seva mare, la Hegoo, desesperada perquè trobi el camí. I, finalment, el Seungwoo, un especialista en llengua coreana i que participarà en les activitats i en la vida de la protagonista.

Aquesta història ens parla de la importància de sentir-se bé treballant en allò que t’agrada. Reivindica la feina que estimes i que et fa sentir viu. Parla de la idea de reinventar-se després de tocar fons i d’aixecar-se de nou costi el que costi. Parla de ser feliç i de buscar aquesta felicitat en les petites coses: llegint un llibre, viatjant, compartint moments amb els amics o, senzillament, mirant el paisatge des d‘una finestra amb una bona tassa de te a la mà.

Tot això es desenvolupa a través de les converses de la propietària amb els diferents personatges, que busquen un sentit al que estan fent i que busquen les respostes per continuar vivint com pensen que han de fer-ho.

Però, com hem dit a l’inici, també reflexiona sobre el que significa obrir una llibreria i les seves dificultats que podrien extrapolar-se a qualsevol tipus de negoci:

«Por favor, piénsenlo bien: tener una librería no es ningún sueño romántico. No obstante, si están decididos a abrir una, les diré lo siguiente: háganlo. Deben hacerlo para no arrepentirse en el futuro». «Y, cuando la cosa se complica mucho, reduzco la cantidad de eventos durante un tiempo para descansar un poco antes de volver a prepararme». «Hagan lo que hagan, deberán enfrentarse a desafíos. Incluso si no es una librería, tendrán preocupaciones en cualquier negocio que abran».

Les activitats que s’han de fer, que impliquen el disseny i el contacte amb autors, editors o especialistes; les reserves per als clients i les comandes; l’atenció i les recomanacions als clients; la publicitat a xarxes i el seu manteniment… totes les tasques que podem trobar en una llibreria i de les quals, de vegades, no en som conscients. Aquestes tasques són les que porten a la protagonista a plantejar-se si ha fet bé i no s’ha equivocat deixant la seva vida enrere.

Però, per sobre de les dificultats o dels dubtes, la novel·la posa el pes en la importància de l’amistat i dels bons consells. Amb una delicadesa extrema i una gran honestedat, l’autora reivindica el poder dels llibres i el començar de nou, aprendre a canviar i a fer la teva vida el millor possible, mirant de ser feliç i treballant d’allò que més t’agrada. Fins i tot, la salut mental i la depressió planeja per sobre de les planes del llibre:

«Creo que es bueno intentar salir de ese pozo oscuro. Nadie sabe qué es lo que va a pasar después, ¿por qué no intentarlo una vez? ¿No sientes curiosidad? ¿No quieres saber qué puede pasar después de salir de él?»

Ens parla d’una societat competitiva i de vegades sense escrúpols, sobre la precarietat laboral, sobre les feines amb horaris interminables i sense conciliació, sobre les relacions familiars i les incomprensions, sobre els silencis, sobre la felicitat, sobre la vida sense interès…

Em quedo amb una de les frases com a final d’un llibre fàcil, amable i reflexiu: «Una vida rodeada de buenas personas es una vida exitosa. Puede que no sea un éxito tal como lo define la sociedad, pero, gracias a las personas que te rodean, cada día es un día de éxito».

Lali Salom

De la 7a promoció de l’Escola de Llibreria

Rumble, Emely. Bibliotherapy in the Bronx. [New Egypt, NJ]: Row House, 2025. XV, 219 p. ISBN 978-1-955905-87-9. Disponible en PDF a: http://bookshelf.rowhousepublishing.com/books/udqm/.

Bibliotherapy in the Bronx és un llibre honest que qüestiona la cultura «institucional» nord-americana i posa els llibres i les històries al centre dels processos comunitaris. La seva autora, Emely Rumble, psicoterapeuta al Bronx de Nova York, comparteix tant fracassos com experiències d’èxit des del convenciment que la lectura té un gran poder transformador i, més enllà de l’entreteniment o l’adquisició de coneixements, és útil en contextos de cultura i salut comunitàries, especialment si s’adrecen a col·lectius amb determinants socials de salut.

«Els llibres donen molt més que lliçons de creixement individual; també serveixen com a fulls de ruta per al canvi social», afirma Rumble al pròleg, i Bibliotherapy in the Bronx s’encarrega de demostrar com la lectura pot donar resposta a reptes actuals com la salut mental o promoure l’equitat en entorns tan complexos socialment com el Bronx.

L’autora construeix un relat on s’entrellacen teoria, pràctica clínica, memòria personal i crítica social. La biblioteràpia, tal com l’autora la defineix, és un procés terapèutic que utilitza la literatura per facilitar la catarsi emocional, augmentar l’autoconeixement i millorar les relacions interpersonals. A partir d’aquesta premissa, el llibre s’organitza en tres parts ben diferenciades que ens guien des dels fonaments històrics fins a les aplicacions pràctiques que articula al voltant d’una metodologia pròpia anomenada de «les tres P»: anàlisi del problema (presenting problem), on s’identifica el conflicte que el pacient vol abordar en la teràpia; definició de les preferències del lector (preferences), a partir de la seva identitat, gustos i relació prèvia amb la lectura, i, finalment, prescripció (book prescription), la concreció d’una recomanació literària totalment personalitzada. 

La primera part de l’obra explora la història de la biblioteràpia i recupera figures oblidades com Sadie P. Delaney, una bibliotecària i treballadora social d’Alabama que va ser pionera en l’ús terapèutic dels llibres amb veterans de guerra i persones amb malalties mentals. Un gran encert del llibre és, sens dubte, fer visible una genealogia femenina afroamericana que incorpora veus oblidades com Delaney i d’altres més reconegudes com bell hooks (així, en minúscules, com signava ella).

La segona part del llibre se centra en el paper de la biblioteràpia en contextos terapèutics a partir de casos clínics que Rumble coneix de primera mà. Són tractaments de processos de dol, depressió i traumes molt diversos, on s’han incorporat la narrativa de ficció i no-ficció, sobretot autobiogràfica, i la poesia ‒per exemple, amb el hip-hop o performances com les «spoken word»‒, que han esdevingut instruments útils per a la teràpia amb joves que viuen una violència sistèmica dins d’un dels barris més estigmatitzats dels EUA. 

Rumble coneix molt bé una realitat social marcada per la pobresa, el racisme estructural i la manca d’accés equitatiu als serveis de salut, especialment en l’àmbit de la salut mental. Alhora està fermament convençuda que la cultura i les arts tenen un potencial «cuidador» molt gran atès que, històricament, el Bronx ha estat un espai de resistència comunitària on l’expressió artística ha excel·lit. Aquesta visió, nascuda de l’experiència i una reflexió sòlida sobre les necessitats i les oportunitats de les persones per a qui treballa, és central en l’obra i en la tasca professional de Rumble, i l’amplia en el tercer bloc de l’obra, dedicada a aprofundir en la biblioteràpia per al benestar col·lectiu, amb especial atenció cap a la interseccionalitat i l’equitat. 

L’autora dedica un capítol sencer a reflexionar sobre com la prohibició de llibres («book banning») afecta especialment les comunitats més vulnerables, negant-los històries que podrien validar les seves experiències i oferir models d’identitat positius. Llibres com Els avantatges de ser un marginat, de Stephen Chbosky (Sembra, 2015) o La casa de Mango Street, de Sandra Cisneros (L’Altra, 2020) han estat censurats en diversos centres educatius nord-americans, però són precisament aquest tipus de textos els que tenen una gran potencialitat transformadora, com Rumble exemplifica amb diversos adolescents amb ideacions suïcides. 

Rumble posa molta atenció a subratllar com la biblioteràpia pot adaptar-se a diferents etapes de la vida, i en posa exemples de tota mena: l’ús de contes il·lustrats amb nens autistes, la lectura de narrativa eròtica amb dones grans que volen reclamar la seva sexualitat després de la menopausa o la potencialitat per acompanyar persones amb demència. Un dels casos més impactants que comenta és la història d’una dona dominicana que havia patit un traumatisme cranioencefàlic amb pèrdua de memòria important. La lectura d’un fragment de La casa de Mango Street li va desencadenar el record del nom del seu pare, «Pedrito», i va permetre-li desbloquejar records aparentment perduts. Els exercicis pràctics que s’inclouen al final de cada capítol conviden el lector a explorar aquestes potencialitats amb tota mena d’activitats que es poden emprar en contextos bibliotecaris: creació de collages literaris, escriptura de cartes a personatges literaris, «rituals» de lectura comunitària…  

Finalment, cal destacar la perspectiva «descolonitzadora» de la teràpia proposada per Rumble: qüestiona els models occidentals que converteixen en patologies les experiències de les comunitats racialitzades i reivindica pràctiques comunitàries basades en la narració d’històries i l’accés a la lectura i l’oralitat. La seva crítica a l’excessiva protocol·lització professional també hi apareix: l’autora confessa obertament que és també autodidacta en molts aspectes, però això no invalida ni el seu treball ni el dels milers de lectors que practiquen l’autocura a través dels llibres.

Tot i les limitacions evidents de l’obra, especialment la reiteració i insistència sobre els mateixos temes, a què torna una vegada i una altra, i la dificultat d’anar més enllà del context en què s’inscriu i proposar un marc per a la reproductibilitat fora de Nova York, l’obra és una porta d’accés per a qui té curiositat i vol aprofundir en les potencialitats de la lectura des del punt de vista terapèutic. 

Ben segur, si poguéssim conversar amb Rumble, li demanaríem que matisés el seu concepte de biblioteràpia o ampliés els seus referents o el marc de conceptualització. Així i tot, la seva honestedat, segur, ens convenceria que els casos del Bronx, malgrat la seva dimensió local, poden esdevenir bones pràctiques per a un present global.

Teresa Fèrriz Roure | Cultura Oberta 

teresa@culturaoberta.cat

Schwartz, Marcy. Páginas públicas: leer en el paisaje callejero de América Latina. Villa María: Eduvim, 2025. 410 p. (Zona de crítica). ISBN 978-987-699-888-8.

Páginas públicas: leer en el paisaje callejero de América Latina nos invita a pensar en las prácticas lectoescritoras como constitutivas del espacio público y parte de las identidades colectivas que se configuran en América Latina. Por ello, lejos de tener una mirada objetiva de las mismas, las concibe como espacios de disputa y herramientas de lucha.

Para esta investigación, Marcy Schwartz recorre plazas, calles, bibliotecas populares y transportes públicos con el objetivo de poner la mirada en los/as/es lectores/as que transitan estos lugares. Se centra en los programas literarios, indagando en políticas públicas que buscan ampliar el acceso a los libros y generan encuentros donde compartir experiencias entre lectores/as. En ellos encuentra una forma de recuperar y reapropiarse de los espacios urbanos para otorgarles nuevos simbolismos. A su vez, reivindica la lectura colectiva, comprendiéndola como una práctica social y política en la que se construyen lazos y se desprenden nuevas formas de subjetividad.

Es así que nos convoca a leer en comunidad, a relatar y mirar las ciudades que habitamos diariamente. Permite encontrar en las palabras los rastros de aquello que nos conforma como pueblo latinoamericano. Esto lleva a preguntarnos: ¿qué historias atraviesan a los transeúntes urbanos? ¿Qué mundos simbólicos los identifican? ¿Qué relatos se impregnan en ellos/as/es y los/as/es integran? ¿Qué les genera sentido de pertenencia, interpelación?

Para contextualizar el análisis, la autora traza un itinerario por la historia de las prácticas de lectura en la región, partiendo de las campañas de alfabetización en la época colonial, que se autoproclaman como un factor clave en la construcción del proyecto de cada nación. Finalmente, el recorrido llega a la actualidad, donde el tiempo de postpandemia logra que las pantallas digitales se entrelacen con las experiencias presenciales.

Si nos remontamos a la segunda mitad del siglo XX, encontramos aquel llamado boom literario latinoamericano que logra expandir nuestras voces a nivel mundial. Cinco siglos después de la colonización, en un contexto atravesado por dictaduras cívicos-militares que atentan contra la libertad de expresión ‒con una fuerte intervención de los Estados Unidos en el territorio‒ los relatos que nacen en América Latina se exportan y circulan. De allí salen esas crónicas, novelas y cuentos que buscan nombrar aquello que nos arrancaron y que reconstruimos.

Asimismo, la investigadora menciona las políticas neoliberales de estas últimas décadas, las cuales atacan a las soberanías locales, imponiendo la idea de una globalidad homogénea, donde se busca posicionar al mercado como suplente del Estado. Por lo que, a partir de esto, nos abre los siguientes disparadores: ¿qué pasa con la restitución de lo público? ¿Qué espacios debemos ocupar para reivindicar la diversidad, apostar por difundir las raíces? ¿Cómo concebir la cultura como un derecho humano a garantizar?

En esta línea, Schwartz sostiene la importancia de fomentar las prácticas de lectoescritura como política pública. Leer y escribir aparecen, entonces, como formas de resistencia, dispositivos para construir sentidos y poner en circulación las demandas colectivas. En este aspecto, en países históricamente marcados por la censura y la represión, el rol de los libros conlleva una dicotomía: se convierte en un sinónimo de cultura y paz, pero también de sometimiento e imposición.

Es entonces que resulta fundamental poder encontrar puentes que articulen la literatura con la política, y que, a su vez, nos permitan fortalecer los procesos de construcción de memoria frente a la amnesia colectiva. Esto vuelve indispensable recuperar el valor de aquellos textos que se distribuyeron en la clandestinidad y se perdieron en la censura de la época. Porque es a través de la cultura que se fortalece el presente identitario de cada rincón de América Latina, y que se plantan las bases para un futuro con justicia social y soberanía.

La magia que se cuela en lo cotidiano, las creencias ancestrales, la mixtura de lenguajes; nuestra literatura construye sentidos, inmortaliza ideas, se proclama como estrategia de intervención política. En ese sentido, la investigadora no ve en la lectura un mero acto individual, sino un modo de interacción social, un espacio en donde se produce subjetividad, que se inscribe en las tramas sociales de sus habitantes.

En diálogo con esto resuenan las palabras de Irene Vallejo «no olvidemos que el libro ha sido nuestro aliado, desde hace muchos siglos, en una guerra que no registran los manuales de historia. La lucha por preservar nuestras creaciones valiosas: las palabras, que son apenas un soplo de aire; las ficciones que inventamos para dar sentido al caos y sobrevivir con él; los conocimientos verdaderos, falsos y siempre provisionales que vamos arañando a la roca dura de nuestra ignorancia» (Vallejo, 2019: 21). Observamos el territorio que nos atraviesa, las problemáticas de nuestras ciudades, las identidades de los/as/es sujetos/as/es que habitan los paisajes urbanos. Porque leemos para conocer, para entender, para escapar, para soñar horizontes posibles.

Es en este marco en el que la lectura, la expresión y el arte toman protagonismo. Hoy nos resulta fundamental desanudar las ataduras coloniales y construir saberes situados, para poder pensar en un nosotros heterogéneo y popular, que incluya «las voces y silencios» (Argumedo,1993) de América Latina.

Referencias bibliográficas

Argumedo, Alcira (1993). Los silencios y las voces en América Latina: notas sobre el pensamiento nacional y popular. Buenos Aires: Pensamiento Nacional. 334 p. ISBN 950-581-802-5.

Vallejo, Irene. (2019). El infinito en un junco: la invención de los libros en el mundo antiguo. Madrid: Siruela. 472 p. ISBN 978-84-17860-87-5.

Luciana Diomedi

Licenciada en Comunicación. Facultad de Periodismo y Comunicación Social – Universidad Nacional de La Plata

diomedilucianac@gmail.com

Yáñez Chávez, Ximena (comp.). Un lugar para los libros: antología de cultura editorial en la revista Casa del tiempo. Ilust., Ugo Melitón. Ciudad de México: Universidad Autónoma Metropolitana, 2024. 157 p. ISBN 978‑607‑28‑3244‑2.

En el marc del 50è aniversari de la Universidad Autónoma Metropolitana, fundada l’any 1974 a Ciutat de Mèxic, Un lugar para los libros és un recull d’articles publicats al llarg de quaranta anys en una de les revistes culturals universitàries mexicanes més destacades, Casa del tiempo.

Agrupats en cinc àmbits, es tracta de més de vint articles de caràcter divers sobre l’ecosistema literari mexicà. Després d’un pròleg que contextualitza l’obra, en el primer apartat, «Agentes», es parla de l’arribada de la impremta a Amèrica, del paper de les dones en la indústria editorial, de llibreries, de distribució i d’editorials independents. En el segon, «Formas», s’aborden els reptes que els oficis del llibre, la lectura i l’escriptura han afrontat durant les darreres dècades, especialment en un context de revolució tecnològica. El tercer, «Coordenadas», és el més heterogeni: tracta de l’evolució de la impremta a Mèxic, d’una història ambientada en el segle XVI sobre el robatori i la destrucció de llibres, de l’ofici de llibreter i de llibreries de vell. El quart, «Artefactos», torna sobre la impremta, aquesta vegada entesa com a instrument de dominació colonial, i sobre tipografia, primer des d’un punt de vista històric i després com a repte intercultural en un context de globalització. El cinquè apartat, «Una revista hecha de libros», recull testimonis de diversos professionals que han dirigit o col·laborat a Casa del tiempo. Com a complement, dos textos breus acaben d’explicar l’objectiu del llibre.

A més del pròleg i de l’epíleg, que situen el lector en el context de l’obra, el canemàs intern que dona continuïtat als relats són els articles que parlen sobre la impremta i els reptes del llibre davant la revolució tecnològica, que són les qüestions més tractades. En el primer cas, el punt de vista amb què estan escrits els articles és descriptiu, mentre que en el segon és més especulatiu i sovint desacomplexat. Un enfocament que combina tradició i modernitat, i que explica l’àmplia varietat de temes que habitualment es tracten a la revista, que es pot adquirir i llegir també en format digital.

Casa del tiempo, fundada el 1980 per Carlos Montemayor com a eina de difusió cultural de la UAM, ha tingut des dels inicis una vocació humanística i social, ancorada en el debat i en els reptes de cada moment. Per aquest motiu, tenint en compte el context polític i social de cada època en què van ser escrits els articles (el més antic del 1989 i el més recent del 2022), Un lugar para los libros permet una primera lectura en clau històrica: mostra quines han estat les preocupacions entorn del llibre en diferents moments de la història de Mèxic. És a dir, cadascun dels textos s’ha d’entendre necessàriament dins del seu context específic, alhora que cada article aporta informació sobre cada etapa.

D’altra banda, una segona lectura dels diferents articles del volum té un caràcter acumulatiu: la lectura des d’una mirada actual no només permet identificar quines han estat les preocupacions de cada etapa, sinó també veure com han evolucionat al llarg del temps, configurant una mena d’història de la cultura (o ciència) del llibre a Mèxic.

En una tercera lectura, des del nostre context actual, s’identifiquen reptes compartits, sobretot en els textos més recents, a causa de la globalització i de la concentració del mercat per part de grans grups editorials. Però també s’hi observen diferències significatives en les baules que estan en contacte amb els lectors: llibreries i biblioteques. Així, en un article de 2012 en què es diagnostica l’ecosistema editorial, es constata que el contacte amb el lector s’ha perdut, missió que correspon a bibliotecaris i llibreters.

En aquest sentit, és revelador que en aquesta antologia no hi hagi cap article centrat específicament en els lectors, que quan hi apareixen ho fan només de manera tangencial. També és indicatiu el nombre d’exemplars impresos (500), que dona pistes sobre el públic al qual s’adreça el volum: probablement universitari i acadèmic.

D’aquesta manera, la sèrie radiogràfica actua a dos nivells: l’explícit, que resideix en els textos, i l’implícit, el que no hi surt (els lectors). Una sentència de Ramon Castillo en un article de 2012 uneix les dues parts: «En aquest país, el llibre és una càrrega que ningú està disposat a portar».

L’edició de la publicació està ben cuidada, és còmoda de llegir i de tenir-la a les mans, a mig camí entre una revista i un llibre (27,5 x 19,5 x 1,5 cm), impresa en paper Bond de 120 g, amb unes tipografies clares i elegants. Es troba a faltar, però, una breu biografia de cadascun dels autors dels articles.

César Moreno Villanueva

Direcció d’Acció Cultural i Educativa. Biblioteques de Barcelona

Redondo, Jordi; Clua, Josep Antoni; Sánchez i Bernet, Andrea. Primera lliçó sobre la literatura grega antiga. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2025. 155 p. (Primera lliçó; 11). ISBN 978-84-9191-387-0. 14 €.

L’objectiu de Primera lliçó sobre la literatura grega antiga, tal com exposen els seus autors en el preàmbul, és presentar «una introducció temàtica al coneixement de la literatura grega antiga, que té cura de l’evolució diacrònica pròpia d’una literatura dominada pel gust per la innovació i l’experimentació».

Els autors d’aquest volum són Jordi Redondo (Lleida, 1960), professor de Filologia Grega a la Universitat de València, Josep Antoni Clua (Lleida, 1961), doctor en Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona i catedràtic a la Universitat de Lleida, i Andrea Sánchez i Bernet (Barcelona, 1993), doctora en Filologia Clàssica per la Universitat de València i professora a la UNED.

Aquesta obra s’estructura en nou parts: característiques i evolució dels gèneres literaris de la literatura grega antiga, els recursos expressius, els gèneres, els períodes de la literatura grega antiga, oralitat i escriptura, els factors socials de la creació i la difusió literàries, la geografia literària grega, literatura i pensament, i creació i imitació. Cada part es divideix en capítols.

Al final del llibre, el lector trobarà una bibliografia amb manuals i estudis especialitzats i un glossari amb definicions de termes clau de la literatura grega.

Al llarg d’aquest volum, es tracten els temes i qüestions més importants de la literatura de l’antiga Grècia, com, per exemple, els tipus de versos i els recursos estilístics que s’empren, la classificació dels gèneres literaris, la divisió cronològica, el paper de la dona, la crítica literària, els dialectes, la religió o la mitologia.

Tot i que l’obra pretén apropar a qualsevol lector al món de la literatura hel·lènica antiga, penso que, per comprendre-la correctament, s’han de tenir unes nocions prèvies sobre la cultura clàssica grega (llengua, escriptors…), ja que s’utilitzen conceptes molt específics i es mencionen els diferents autors donant per sabut que el lector ja sap qui són. La lectura, doncs, pot resultar feixuga a una persona que no té cap coneixement sobre la literatura grega antiga.

En definitiva, considero que Primera lliçó sobre la literatura grega antiga pot ser útil a estudiants de Filologia Clàssica o a persones molt interessades en la literatura hel·lènica que ja disposin d’una base prèvia.

M.ª Teresa Castillo Palma  

Professora de llengües clàssiques

De la 7a promoció de l’Escola de Llibreria  

Nomen Martin, Leila. Literatura universal: 100 llibres i 25 anècdotes per enamorar-se’n. Pròleg, Sílvia Soler. Barcelona: Base, 2025. 310 p. (Base històrica; 216). ISBN 979-13-87728-12-0. 19 €.

En un moment en què sembla que el gust per la lectura s’ha popularitzat, que el sector del llibre suavitza les alertes de crisi i que s’han multiplicat els textos divulgatius que volen acostar la literatura clàssica al gran públic, Editorial Base publica Literatura universal: 100 llibres i 25 anècdotes per enamorar-se’n de Leila Nomen Martín.

La proposta, tal com es presenta, és aparentment suggerent: una selecció de cent títols que l’autora ofereix com a lectures que han marcat la història de la literatura i vint-i-cinc fitxes de vint-i-sis obres literàries de ficció.

A la introducció, llegim amb satisfacció que l’obra és una «porta d’entrada […] amb una llista pensada per oferir eines que ajudin a saber per on començar» en el gran mar literari. També llegim, amb menys alegria, que «No es citen les fonts individuals, ja que moltes d’elles es basen en fonts secundàries que discuteixen les aportacions d’altres autors, i en la majoria dels casos no es poden identificar les fonts originals […] la informació podria contenir imprecisions». Ens trobem, doncs, davant d’una obra que afirma que serà imprecisa en les dades que presenta. El nostre còrtex frontal arronsa les celles en senyal de preocupació.

Avançant en la lectura, l’editorial manifesta que s’ha utilitzat intel·ligència artificial (IA) en les imatges generades i que la publicació queda exempta de drets d’autor «ja que aquestes imatges no són creades per un ésser humà». De la satisfacció inicial hem passat al disgust. Quina llàstima! Hi ha més de 500 professionals de la il·lustració procedents de totes les branques de la creació visual associats a l’Associació Professional d’Il·lustradores de Catalunya (APIC) que podrien haver enriquit les pàgines del llibre.

Un cop superat el daltabaix de l’absència de bones il·lustracions, emergeixen de manera persistent diverses mancances que releguen el llibre a una posició allunyada de la crítica literària sòlida amb criteri. El principal problema no és què tria l’autora, sinó com ho fa. Prèviament a les llistes i a les fitxes literàries, l’autora aborda un capítol de curiositats de la literatura universal on trobem respostes a diverses qüestions, com ara quins han estat els llibres més llargs i els més curts, els més influents o quins són els gèneres literaris més populars. I és en aquesta pregunta quan s’espera trobar paràgrafs del llibre ¿Qué es un género literario? (Akal, 2017) de Jean-Marie Schaeffer o de la primigènia Poètica d’Aristòtil com a resposta, però lamentablement trobem el títol de Cinquanta ombres d’en Grey, d’E. L. James com a exemple de gènere de ficció contemporània, un dels gèneres més populars.

Un recull afectiu però poc fonamentat

El llibre de 310 pàgines està estructurat amb pròleg, introducció, curiositats literàries, una llista de 100 de les millors obres de la literatura universal, una altra amb 100 de les millors obres de la literatura catalana i una successió de fitxes de llibres, d’entrades breus triades sota un criteri desconegut que mostren sinopsis, personatges i temes principals, moviments literaris, èpoques històriques, curiositats, anècdotes «sorprenents» ‒no sabem si contrastades i verídiques‒ i moments literaris que volen ser atractius despertant la vessant més laxa i menys rigorosa del públic lector. Després de les fitxes trobem l’epíleg, un capítol trampa on s’incorpora una llista amb més de 150 títols com a llista alternativa i les referències bibliogràfiques.

I és aquí on es percep el primer dels grans límits: no hi ha cap rastre de bibliografia acadèmica ni de referències que avalin les interpretacions realitzades, tampoc no hi ha bibliografia dels moviments literaris, de les èpoques històriques o de les curiositats i les anècdotes presentades. Aquesta absència de fonaments ‒notes, citacions o recomanacions de lectura secundària‒ converteix el text en una narració personalitzada que es queda en la superfície més que en una obra pensada per a un públic que vulgui entendre contextos literaris exigents. Aquesta carència d’evidències documentals que deixa la selecció i les valoracions en el terreny de la sensació personal i de la rumorologia quan es tracta de comentar literatura ens fa pensar que és un to que busca allunyar-se de l’academicisme. I així és que trobem fragments com «Es rumorejava que tenia una relació amb la seva cunyada que havia anat a viure amb ells per oferir-los ajuda» (p. 162), «Era vegetarià i es comenta que, un dia, davant un aquari, li va dir a un peix que l’observava en pau i que per això no se’l menjaria» (p. 204) o bé «i es diu que va inventar un casc per a protegir els treballadors» (p. 205).

Desordre, repeticions i contradiccions: l’entusiasme no és suficient

El punt que més pesa sobre el llibre és el desordre textual. Si bé l’ordre de les fitxes i la llista correspon a un criteri cronològic, la repetició d’informació a l’interior d’algunes d’elles indica que no hi ha hagut una revisió exhaustiva del text. Com a exemple, trobem que a la sinopsi d’Orgull i prejudici, l’autora indica que «l’obra explora temes com l’amor, la moralitat, les expectatives socials i les dinàmiques familiars» (p. 101) i més endavant, als temes principals, repeteix que «La novel·la tracta de temes com l’amor i el matrimoni» (p. 101). I així, trobem aquest patró de repeticions d’informació a les fitxes de Frankenstein, Anna Karènina, Grans esperances, Ulisses de Joyce, La plaça del Diamant, El perquè de tot plegat.

A mesura que es recorre el llibre, també es detecten replicacions de tòpics i judicis genèrics. Expressions com «ha marcat generacions» o «és una obra cabdal» reapareixen amb escàs esforç per aportar nova llum sobre per què això és així en cada cas. Aquestes repeticions no sols empetiteixen la veu crítica, sinó que revelen una certa manca de matisos. Encara més, al llarg del text el to fluctua entre una veu afectiva i entusiasta i una altra que intenta semblar crítica, però moltes vegades no ofereix prou elements argumentatius per sostenir aquesta pretensió. Tant és així que l’anecdotari presentat ‒orientat més a entusiasmar que a analitzar‒ sovint presenta comentaris amb judicis de valor més personals de l’autora que anàlisis profundes de l’obra tractada.

Aquest contrast de tonalitats ‒del romanticisme lector a una voluntat crítica només insinuada‒ crea contradiccions internes que, lluny d’enriquir el discurs, el debiliten. Aquests canvis de veu no acompanyen la resolució de preguntes més profundes sobre les obres: per què una novel·la és rellevant més enllà del seu estatus de «clàssic»? Quins debats ha generat o encara genera? Sense aquestes disquisicions, la crònica queda esponjosa, limitada a sensacions generals que ja es trobarien en moltes recomanacions literàries populars.

Cal reconèixer, però, que Literatura universal té punts al seu favor. Potser el to accessible, la llengua fluida i les anècdotes sucoses poden servir com a punt d’entrada per a lectors i lectores encuriosits que volen començar a descobrir clàssics i bones lectures sense intimidar-se amb llenguatge acadèmic o estructures denses. Hi ha moments en què la narració aconsegueix activar l’atracció i, probablement, això és part del seu propòsit principal: inspirar amor per a la lectura. Tot i que una bibliografia amb fonts expertes aportaria fonaments sòlids al text i convidaria el públic lector més inquiet a explorar i continuar amb la recerca literària.

Conclusió

Literatura universal: 100 llibres i 25 anècdotes per enamorar-se’n és un llibre amb una vocació divulgativa i entusiasta i, com a tal, pot funcionar com a primer contacte o inspiració per a persones que s’acosten a la literatura universal. Però aquesta mateixa vocació ‒sense criteris de selecció explicats, sense bibliografia entesa de suport, amb una estructura interna desordenada i amb repeticions i contradiccions i amb un to que és més de Tik-tok que d’un registre acadèmic‒ el converteix en un producte que no compleix amb les expectatives d’una crítica literària consistent o d’una història de la literatura universal. És un text que renuncia al rigor acadèmic i a una estructura clara a favor d’un discurs emocional. En definitiva, és una obra amb el cor ben posat en la intenció, però que necessita més espina dorsal i que ha perdut l’oportunitat per sostindre’s com a referent en qualsevol prestatge que vulgui parlar seriosament de literatura universal.

Ester Bueno  
Humanista, postgraduada en Prescripció Lectora i màster en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada

Duran, Xavier. 100 visions literàries de la ciència i la tecnologia. Valls: Cossetània, 2025. 495 p. (De 100 en 100; 83). ISBN 978-84-1356-454-8. 19,95 €.

Les cent visions hi apareixen ordenades cronològicament, des d’Atra-Hasis, poema mitològic en llengua accàdia, escrit entre el 1850 i el 1500 aC, fins a la producció de la farmacèutica i escriptora lleidatana Rosa Fabregat (nascuda el 1933). En la literatura, hi ha moltes referències a la ciència i a la tecnologia, però, com diu l’autor, «no sempre són evidents i, en tot cas, cal fer servir una eina adient, com és la sensibilitat per a aquests temes, i prestar-hi atenció. Això pot ser enriquidor, perquè com més coses extraiem de les obres literàries, més fèrtil en serà la lectura» (p. 10). Duran convida a llegir la seva obra en l’ordre que vulgui el lector. Hem optat per fer-li cas i, tot imitant l’ordre de l’enciclopèdia de l’emperador xinès del conte de Borges, hem llegit el llibre tenint present les dates dels autors i el títol dels capítols: antics, catalans, dones, segles XVI-XVII, els que tractaven el tema de la ciència, els que parlaven dels invents, els que s’interessaven en la medicina i els que se sentien atrets per la matemàtica. Tanmateix, com podreu comprovar, no hem partit d’aquesta classificació per a la redacció de la ressenya.

En el capítol dedicat a Jane Austen (1775-1817), llegim: «Entre el final del segle XX i el principi del XXI va sorgir una controvertida escola anomenada darwinisme literari. Els fonaments són l’anàlisi de contingut de les obres literàries en el context de l’evolució, la selecció natural, la competició, la col·laboració i l’adaptació. Així, busquen en aquestes obres patrons del comportament humà basats en la teoria de l’evolució. A molta gent li semblarà exagerat o fins i tot una intrusió absurda de la biologia en la literatura». El biòleg Edward O. Wilson no s’hi pot comptar entre aquests, ja que opinava que l’èxit del darwinisme literari implicava que també les produccions literàries estaven connectades amb les arrels biològiques. La ciència i les humanitats restaven unides (p. 104).

Al llarg de la història s’han cercat explicacions sobre l’origen de la vida i de les espècies. Homer ja s’havia posat en contra de la generació espontània (p. 16-18). Un precedent de la teoria de l’evolució el trobem en Johann Wolfgang Goethe (1749-1832), que considerava que tots els òrgans florals de les plantes serien variacions d’una forma original de la qual derivarien per metamorfosi (p. 66-70). Quan va aparèixer L’origen de les espècies de Darwin, Mary Ann Evans (George Eliot) (1819-1880) va vaticinar el seu impacte com a camí vers la veritat i l‘honestedat (p. 128). A la seva novel·la Middlemarch, deixa clar que tot està en evolució, que no hi ha res fix ni immòbil, i que tothom està determinat pel que troba fora seu (p. 131-132). Gràcies a Darwin, en rigorosos articles de divulgació científica, especialment de geologia i medicina, Benito Pérez Galdós (1843-1920) ridiculitza les idees retrògrades de bona part de la societat espanyola (p. 168-169). Emilia Pardo Bazán (1851-1921) també estava interessada per aquests temes i mostrava rigor en les seves descripcions; tanmateix, no estava disposada a sacrificar la seva fe catòlica i intentava demostrar que la teoria de Darwin no era més que un grapat d’hipòtesis. El mallorquí Miquel dels Sants Oliver (1864-1920) va sentir curiositat pel darwinisme; però s’ha de dir que l’impacte de l’evolucionisme en la literatura catalana fou tardà, i que es va mostrar d’una manera caricaturesca i ingènua per una noció equivocada de la teoria de l’evolució (p. 209). El poema Petite cosmogonie portative («Petita cosmogonia portàtil») de Raymond Queneau (1903-1976) comença amb l’aparició de la Terra i explica els processos geològics que la varen conformar, l’aparició i l’evolució de la vida, l’arribada de la humanitat i el progrés cultural i tècnic fins a les calculadores electròniques (p. 400).

Una arbitrària aplicació de les idees de Darwin va dur al darwinisme social, que va servir per justificar el racisme. En les obres de Joseph Conrad (1857-1924), es tracten els temes de la colonització i del racisme. Anar a terres africanes pot suposar una possible degeneració per a l’home blanc i, per aquest motiu, cal mesurar el crani, en interès de la ciència, abans de la partença. Relacionat amb aquest racisme i sentiment de superioritat serà l’intent de traslladar la industrialització a l’Àfrica no per ajudar el desenvolupament del seus habitants, sinó per a facilitar la colonització i l’explotació dels seus recursos (p. 259). Un món feliç és la més coneguda de les novel·les d’Aldous Huxley (1894-1963), i que creu Duran que no ens ha de deixar indiferents «en una època en què la genètica ha avançat tant i les possibilitats que obre són esperançadores però també inquietants». S’hi produeixen embrions en sèrie per a una determinada funció i perquè puguin tolerar tot allò que suposa un entrebanc, la qual cosa permetrà no haver de vetllar per la seva seguretat i salut (p. 314-315). Mai millor dit per part de Duran que, en una època com la nostra, la «del big data, les càmeres de vigilància, la intel·ligència artificial i la recollida massiva d’informació de tot tipus sobre els ciutadans», sigui inevitable pensar en George Orwell (1903-1950) i en la seva novel·la 1984; i afegeix: «Si Un món feliç d’Aldous Huxley practicava la prevenció, fabricant embrions ben condicionats i seleccionats, a la societat d’Orwell s’hi practica la coerció, amb càstigs durs i exemplars. Per dir-ho en termes mèdics, la societat de Huxley era la profilaxi i la d’Orwell, la terapèutica» (p. 320-321). I si l’objectiu de la producció d’embrions en la novel·la de Huxley és que la gent estimi el seu indefugible destí social, en la d’Orwell és que els individus, creats per l’Estat, sentin la necessitat de viure com viuen (p. 323). En la seva obra Qui té por de la Virginia Woolf?, el dramaturg Edward Albee (1928-2016) exposa la possibilitat de l’existència d’una raça de científics i de matemàtics dedicats a treballar per a major glòria de la supercivilització. Comenta Duran: «Faltava molt –i encara falta molt‒ per poder obtenir aquests humans a la carta, però la idea que seria possible ja ha estat damunt la taula. En pocs anys es va aprendre a tallar i combinar peces d’ADN. I tot avançava tan de pressa que el 1975 es va celebrar a Califòrnia la Conferència d’Asilomar, on científics però també advocats i altres especialistes varen debatre els possibles riscos i la regulació de la biotecnologia» (p. 369). Escrita en època de Hitler, La guerra de les salamandres de Karel Čapek (1890-1938), enemic públic de la Gestapo, ridiculitza el racisme. Un científic alemany comprova que les salamandres del mar Bàltic tenen característiques físiques diferents, fet que provoca que la premsa alemanya afirmi que aquella varietat era una raça superior, afavorida per la influència del medi ambient (p. 234). El protagonista de la novel·la Le feu des origines («El foc dels orígens»), del congolès Emmanuel Dongala (1941) assisteix a la colonització europea amb unes màquines que porten beneficis i destrucció. Moren molts treballadors a causa de les dures condicions en la construcció del ferrocarril. Dongala vol que ens adonem que les màquines, al mateix temps, provoquen un gran xoc i una confiança cega en la tecnologia (p. 428). Es pregunta Duran: «què faríem sense autors com Dongala, capaços de combinar ciència i literatura per explorar els grans interrogants que s’ha plantejat l’espècie humana» (p. 431).

La millora i l’allargament de la vida particular ha ocupat també pàgines en la història de la literatura. Mary Shelley (1797-1851) estava molt ben informada dels debats científics del seu moment sobre la generació espontània, els transplantaments i el galvanisme com a mètode per reanimar cadàvers. Per a Duran, el seu Frankenstein «era i és una crida a la prudència per evitar que la recerca científica tingui unes conseqüències absolutament negatives i desbocades. No es tracta de cap manera de no fer avançar el coneixement i investigar, però en alguns casos cal aprendre a fer mitja volta» (p. 74-76). Alumne de Thomas Henry Huxley, avi d’Aldous Huxley, amic de Charles Darwin i gran difusor de la seva teoria de l’evolució, fou Herbert George Wells (1866-1946). En la seva novel·la L’illa del doctor Moreau, es narren els transplantaments de teixits d’un animal a un altre per provocar modificacions químiques i canviar completament l’estructura, amb la qual cosa, segons Duran, ens avancem unes dècades a les pràctiques de modificació genètica (p. 190). En la seva novel·la The body («El cos»), l’escriptor anglès d’origen pakistanès Hanif Kureishi (1954) planteja la possibilitat de trasplantar cervells de persones grans a cossos de joves morts feia poc. Qui se sotmet a aquesta intervenció esdevé un estrany a la Terra, que no pertany a enlloc i és condemnat a començar de nou, en el malson de la vida eterna (p. 423-424). Reflexiona Duran: «Més que trasplantament de cap –aquí el cap sencer‒, es tractaria de trasplantament de cos, perquè els pensaments i els coneixements serien els del propietari del cervell» (p. 425). L’escriptora francesa Maylis de Kerangal (1967) va descriure amb gran sensibilitat les reaccions d’uns pares als quals se’ls demanen els òrgans del seu fill mort en un accident. Els metges deixen passar un temps prudencial, però, si es pretén que els aprofiti algú que els necessita, cal anar ràpid. Dubten, s’hi neguen, però acaben acceptant-ho (p. 472). Kazuo Ishiguro (1954) es va fixar en aquest greu problema de la donació d’òrgans, davant del qual s’obre l’interrogant: seria ètica l’existència d’una mena de granges de clons destinats a ser donants humans? (p. 466). Comenta Duran que, en les novel·les d’aquest autor, «la ciència permet explorar, conjuntament amb la ficció, com s’enfronten l’individu i la societat a dilemes complexos; reflexionar sense esperar que les possibilitats es transformin en realitats i sigui més difícil reaccionar-hi» (p. 469-470).

Ishiguro va escriure dues obres: una que té a veure amb la bioètica, i una altra, amb la intel·ligència artificial. Ambdues, però, plantegen reptes ètics i socials d’avenços científics i tecnològics que es poden definir com roboètica o ètica robòtica (p. 465). Però el pioner en l’aventura robòtica dins del gènere novel·lesc fou Čapek. «Els robots de Čapek no eren mecànics, sinó que estaven basats en la bioquímica. I no li va agradar que es representessin com a formes metàl·liques» (p. 231-232). L’escriptor txec ens avisa que els invents aparentment meravellosos tenen la seva part negativa i que certs processos tecnològics, si no es controlen, acaben provocant la catàstrofe; i ens recorda que els humans, a més de saviesa, també tenim emocions i sensibilitat, fet que ens permet comprovar que no som simples robots (p. 235-236). L’anglès Ian McEwan (1948) es preguntava si els androides podrien tenir consciència, enamorar-se i actuar enfrontant-se als seus propietaris (p. 464).

Philip Roth (1933-2018), gran analista de la identitat dels jueus als Estats Units i molt interessat pel procés d’envelliment humà (p. 349), se sorprenia de les poques novel·les del món occidental que tractaven temes mèdics. Segons Duran, Roth exagerava quan deia que hi ha molts llibres sobre l’adulteri, i cap sobre la diabetis. En el llibre que ressenyem, es pot comprovar que la medicina ha tingut força presència literària, si bé potser, com molt bé sosté l’autor, no tanta com hauria merescut (p. 349). En el primer capítol, dedicat a l’Atra-Hasis, se’ns diu que la malaltia, en l’època antiga, era considerada un fet sobrenatural, un càstig diví imposat per no haver invocat als déus quan havíem de fer-ho (p. 12-13); tanmateix, es constata que, en aquell temps, també hi havia una pràctica mèdica que començava a cercar l’etiologia de les malalties i els mètodes de guarició, sense haver d’invocar els déus (p. 13-14). En el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell, hi ha al·lusions a Galè i es diu que la millor riquesa és la salut perquè permet conservar la vida (p. 33). La medicina és la ciència que més destaca en les obres de William Shakespeare (1564-1616): s’hi han comptat més de 60 malalties i de 700 referències sobre medicina i psiquiatria. Miguel de Cervantes (1547-1616) era fill d’un cirurgià itinerant, però no va exhibir uns coneixements profunds de medicina, tot i que tenia coneixement d’algunes obres importants (p. 47). El Quixot deia que un dels atributs que un cavaller ha de tenir és ser metge o herbolari. A Marianela, Galdós demostra conèixer un vocabulari mèdic especialitzat que posa en boca d’un metge que jutja quines poden ser les causes de la ceguesa de Pablo i com s’hauria d’actuar si es duu a terme la cirurgia (p. 169). McEwan també descriu amb detall i amb un ric vocabulari científic intervencions quirúrgiques (p. 461).

Anton Txékhov (1860-1904) deia que la medicina havia estat la seva esposa, i la literatura, la seva amant. Quan es cansava d’una passava la nit amb l’altra, i cap de les dues no patia per la seva infidelitat (p. 146). Lev Tolstoi (1828-1910) va escriure de Txékhov que la medicina s’interposava en el seu camí i que hauria estat molt millor escriptor si no hagués estat metge, una idea que xocava frontalment amb la que Txékhov tenia d’ell mateix (p. 140-141). La medicina és present en la producció de Thomas Mann (1875-1955), sobretot a La muntanya màgica. A la novel·la Arrowsmith, de Sinclair Lewis (1885-1951), hi ha un retrat de l’evolució en l’estudi i en l’exercici de la medicina al principi del segle. Ell era net, fill i nebot de metges i germà d’un respectat cirurgià que li va donar informació per escriure l’obra (p. 309). Aleksandr Soljenitsin (1918-2008) va estar ingressat a Taixkent perquè el tractessin d’un càncer, com relata en la seva novel·la Un pavelló de cancerosos. Critica la medicina molt burocratitzada i mal estructurada que es va practicar en els anys immediatament posteriors a la mort de Stalin. El doctor Oreixtxenkov troba a faltar la humanitat que mostrava el metge de família, creu que els nous mètodes els treuen capacitat d’anàlisi i sosté que els autèntics diagnòstics eren els que es feien abans dels raigs X. El metge alquimista d’Obra negra, novel·la de Marguerite Yourcenar (1903-1987), a més de la transmutació dels metalls per obtenir-ne l’or, pretén cercar la transmutació espiritual i la depuració de l’individu. (p. 379). Hi trobem la imatge d’un metge filantrop que atén desinteressadament els descamisats. Els seus coneixements li serviran quan, per salvar-se de la persecució que pateix, decideix suïcidar-se (p. 381).

A què es devia la bogeria del Quixot? Les malalties psiquiàtriques han estat també tema de novel·la. Cervantes explica que el seu foll cavaller es passava les nits llegint: i de molt llegir i de poc dormir, se li va assecar el cervell. Segons Duran, això encaixa amb la creença dels metges de l’època, segons els quals «la bogeria apareixia quan el cervell estava sec i atrofiat», la qual cosa «es produïa per la manca d’hores de son, ja que el cervell s’atrofia i asseca quan estem desperts, però es torna fort i humit quan dormim» (p. 48-49). Molière (1622-1673) sembla estar al corrent de les noves teories sobre les causes psicològiques de problemes físics. A L’amor metge, el mal d’amor fa que Lucinda perdi la parla; i a El malalt imaginari observem el que avui qualificaríem de neurosi obsessiva i «que seria una visió força innovadora en aquell temps» (p. 60). A L’idiota de Fiódor Dostoievski (1821-1881), hi trobem acurades descripcions de l’epilèpsia que es basen tant en l’observació de les seves crisis com en les consultes que havia fet a especialistes. Aquesta malaltia és una característica més de la complexa personalitat de Dostoievski, la qual el va dur a crear grans obres literàries. Ens informa Duran que les seves descripcions han servit per fer diagnòstics retrospectius; i que el 1980 uns metges van anomenar epilèpsia de Dostoievski l’afectació al lòbul temporal acompanyada de convulsions produïdes en un estat d’èxtasi (p. 137-138). Un dramàtic fet personal viscut fa que els germans Edmon (1822-1896) i Jules (1830-1870) de Goncourt ens escriguin «un llibre –Germinie Lacerteux‒ molt dolorós» que els «ha sortit de les entranyes» sobre una dona de classe molt modesta i provinent d’ambient rural que patia violència física i sexual, i que va acabar contraent histèria (p. 78). Ens trobem amb «descripcions crues, vives, en alguns casos extretes de visites a hospitals o de converses amb metges», ens diu Duran; però, en els seus diaris, també hi ha visions poètiques i belles (p. 80). El mallorquí Llorenç Villalonga (1897-1980) era psiquiatra, però la medicina no fou la seva vocació i si l’havia estudiada era per comprendre «la incògnita de l’home». La psiquiatria no l’havia ajudat en la seva tasca literària, sinó que havia estat la literatura la que l’havia ajudat a ser psiquiatre.

No tothom veu de la mateixa manera el treball dels metges… Michel de Montaigne (1533-1592) va viure en una època en què la paraula «ciència» designava sabers molt diversos: des de les ciències naturals, entre les quals destaca la medicina, passant per la dialèctica o la jurisprudència, fins a la quiromància i altres pseudociències. Carrega contra els metges perquè declinen la seva responsabilitat davant d’un desenllaç o asseguren que, sense els seus remeis, hauria empitjorat més la malaltia (p. 38). Shakespeare acostumava a deixar bé els metges (p. 41-42); Molière, en canvi, probablement per motius personals, fou càustic amb ells, com també ho va ser amb uns quants, segles després, Llorenç Villalonga en la seva obra Falses memòries de Salvador Orlan (p. 390). Com Montaigne, el dramaturg francès creia que valia més deixar fer a la natura que no als metges. Assenyala Duran que «en el segle XVI es va produir un gran avenç en el coneixement de l’anatomia humana i en el segle XVII es va progressar molt en la fisiologia, l’estudi del funcionament intern de l’organisme»; però «els futurs metges aprenien bàsicament dels llibres, amb poc contacte real amb els pacients» (p. 58). No es critica tant la medicina com els metges: «Metges pedants, que parlen llatí perquè els pacients i els familiars no els entenguin però semblin grans savis, i que prescriuen remeis inútils però sovint cars». En El malalt imaginari, Berald dirà que la medicina és la major bogeria dels homes, perquè la màquina humana és un misteri impenetrable (p. 59). A les novel·les d’Honoré de Balzac (1799-1850), els metges són, en canvi, tret d’excepcions, tractats amb amabilitat; i les malalties estan descrites amb rigor i fidelitat, sense abandonar la fantasia que caracteritza una obra de ficció (p. 98). Gustave Flaubert (1821-1880) no va tractar amb benevolència aquesta professió, que coneixia força bé pel fet de ser fill i germà de metge, per les seves mancances i febleses. A l’escola havia realitzat redaccions amb descripcions iròniques sobre el restrenyiment. A Les funérailles du Dr Mathurin («Els funerals del doctor Mathurin»), valora la capacitat clínica del protagonista, tot comparant el seu ull a una sonda magnètica que entra en l’ànima. A Madame Bovary, la medicina també hi és present: Charles obtindrà amb gran esforç el títol d’oficial de salut, inferior al de metge qualificat; i es veurà poc motivat per a la ciència, «amb un gust frenològic, com si encara practiqués aquesta pseudociència» (p. 150-151). A La sonata a Kreutzer, Tolstoi deixarà anar judicis duríssims contra la medicina i els metges. El criminal Pózdnyshev sosté que la ciència mena els joves cap als bordells, i que els metges, qualificats de summes sacerdots de la ciència, són responsables de llur depravació. Els metges són els qui han portat al món la corrupció moral del materialisme (p. 141). Ens dirà Duran que Josep Pla (1897-1981) havia estat un escèptic i que no sempre se’l podia prendre al peu de la lletra. Segons l’empordanès, no havia tingut mai preocupacions mèdiques o higièniques; i la seva presència a les farmàcies havia estat insignificant i les poques vegades que hi havia anat era amb escepticisme, la qual cosa no evitava que, qual calia, reconegués el valor d’alguns medicaments (p. 290).

Émile Zola (1840-1902) va crear la novel·la experimental a imatge del mètode mèdic del metge i fisiòleg Claude Bernard (1813-1878) (p. 154). Una visió negativa, en canvi, del científic francès la trobem a Els germans Karamàzov de Dostoievski, qui primerament s’havia posicionat amb els occidentalistes, defensors de la modernització i industrialització de Rússia, però després del seu captiveri es va convertir en opositor del que anomenava civilització, que veia com un materialisme indesitjable: forma de progrés que acaba convertint-se en mare de tots els mals (p. 133). Claude Bernard es converteix en símbol del mal; fins i tot el seu nom, en boca de Dimitri, un dels germans, arriba a ser un insult (p. 135-136).

Dimitri critica també la visió mecanicista de l’organisme humà i arriba a cloncloure que Déu li fa llàstima perquè qui mana és la química. Mary Shelley ens explica que Frankenstein s’havia interessat primer per l’alquímia i després per la química. S’havia quedat captivat pels ensenyaments del seu professor de química (p. 73). Per a Aldous Huxley, tot era química (p. 316); i Sinclair Lewis es fixa en el que va suposar l’estudi de la biologia i de la química en la carrera de medicina, les quals potenciaran la recerca que ha de portar a un millor coneixement de les malalties i a descobrir nous fàrmacs (p. 310). Elias Canetti (1905-1994) tenia un especial interès per les ciències naturals i, fins i tot, s’havia plantejat d’estudiar medicina; però, al final, va estudiar química «per salvar les aparences» (p. 329); tanmateix, no va exercir mai de químic. «Com la lenta i laboriosa transformació dels reactius en el laboratori –escriu Duran‒, l’obra de Canetti mostra un procés de concepció i creació pausat però continuat i precís. I potser ens hem d’alegrar que acabés la carrera i fes el doctorat en química, tot i que per fer-ho necessités tenir al costat l’Eva per enraonar de Dostoievski durant jornades tedioses i inacabables» (p. 331). Primo Levi (1919-1987) va compaginar el seu treball de químic amb la literatura. Un fruit en fou la seva obra sobre ciència del segle XX: El sistema periòdic (p. 435). També va publicar assaigs, reculls de contes i volums d’històries encadenades, com les de La chiave a stella («La clau estrella»), en la qual escriuria que més de trenta anys embastant molècules potser li havien ensenyat alguna cosa sobre la manera d’embastar paraules i idees o de referir-se a éssers humans. «Cal llegir i intentar comprendre Levi –apunta Duran‒, atès que vivim en un món de molècules i de paraules» (p. 437-438). Emmanuel Dongala deu ser de les poques persones que ha estat simultàniament professor de dues disciplines ben diferents: química i literatura francòfona africana (p. 427). A Generosity («Generositat»), de Richard Powers (1957), apareixen la química o la neuroquímica. El protagonista és un genetista que vol descobrir les bases genètiques de la felicitat, puix que està convençut que la felicitat es basa simplement en la concentració de neurotransmissors (p. 453-454). A Orfeo, explica la història d’un compositor que experimenta amb un bacteri patogen amb l’objectiu de gravar la seva música en l’ADN. «No es tracta d’una fantasia de Powers –escriu Duran‒, sinó d’un camp de recerca real que pretén utilitzar microorganismes per emmagatzemar i transmetre informació en el seu material genètic» (p. 455). L’escriptora i activista egípcia Nawal El Saadawi (1931-2021), que es va rebel·lar contra la discriminació que patia la dona (p. 419), té molt clar que tot el que hi ha adopta formes i característiques químiques. Li complaïa fer una anàlisi clínica perquè era, com l’art, un treball que depèn dels sentits (p. 421-422). En la novel·la Les enfants du limon («Els nens del llim») de Raymond Queneau (1903-1976), trobem un noi obsessionat per descobrir un nou element químic. Calcula que el pes atòmic hauria d’estar al voltant de 250. Queneau havia volgut evocar l’època en què els elements es descobrien en petits laboratoris i qui el trobava en triava el nom. «Els elements químics són els components bàsics de tota la matèria –ens explica Duran– i l’autor francès va saber utilitzar-los, no per construir molècules, sinó poemes i escenes de novel·la. Al final, tot es basa a fer reaccionar materials elementals i buscar un producte innovador, que s’aparti de la vulgaritat» (p. 402). Don Delillo (1936) ens fa veure que tot el que passa a la vida pot ser resultat d’una sèrie de molècules que s’agiten en la nostra ment, però que no sempre funciona; al cap i a la fi, som la suma de les nostres dades, de la mateixa manera que ho som també dels nostres impulsos químics (p. 417). Creu Duran que, amb Thomas Pynchon (1937), la química acaba «tan intricada en les persones que un ésser humà i unes bombes volants acaben compartint un mateix material sintètic» (p. 447-448). El professor de química mallorquí Àngel Terron (1953) va publicar un llibre de poemes el títol del qual era: Iniciació a la química i el físic, poeta i assagista sitgetà David Jou (1953) dedica a la taula periòdica dels elements el seu poema «Química» (p. 486). Ambdós autors combinen l’estudi científic de la matèria i dels fenòmens físics amb la pràctica del gènere literari que expressa el més viu i inspirat de l’esperit.

La matèria, particularitzada en el ferro, i el valor ardent esborraven de la terra, segons Victor Hugo (1802-1885), l’antiga pesantor dels cossos (p. 92); i això era el resultat de la tècnica, amb la història de la qual s’havia de comptar per poder parlar de la societat. Només calia fixar-se en el que havia suposat el cable submarí, unint telegràficament el Regne Unit i la resta del continent (p. 95-96). Les seves novel·les de Zola són, segons Duran, «testimonis de la transformació social que arriba amb la Revolució Industrial. Comenta els xocs que provoca la convivència de màquines i persones, i les dures condicions de feina i de vida que comporta. La màquina ajuda el treballador, però acaba transformant-lo en una màquina. I això i les condicions de treball el deixen alienat. Per la rigorosa documentació de l’escriptor, coneixem màquines i processos, companyonies i rivalitats, reivindicacions i resignacions, grandeses i misèries. «I si l’obrer es fa màquina, la màquina sembla fer-se persona» (p. 155-156). Galdós esmenta la màquina de cosir a La desheredada com un aparell que facilita la feina, però que no rebaixa hores de treball a les dones que intenten guanyar alguns diners. La màquina de cosir augmentava les possibilitats de moltes dones de vestir-se bé dintre de la seva senzillesa, la qual cosa podia fer disminuir el distanciament social (p. 170-171). Émile Verhaeren (1855-1916) viu l’assentament de la Revolució Industrial i una de les seves conseqüències: el creixement de les ciutats en detriment de les zones rurals. Amb notable sensibilitat social, en els seus poemes descriu el poder dels diners i de la burgesia i les dures condicions de vida i laborals dels obrers (p. 241). En la seva novel·la La fabricanta (1904), Dolors Monserdà (1845-1919) va oferir una visió de l’expansió de la indústria tèxtil a Barcelona gràcies a la nova maquinària. Burgesa, conservadora, catòlica i feminista, l’escriptora contraposa la por de les novetats amb l’empenta per aprofitar-les i situa dones com a protagonistes d’aquesta iniciativa emprenedora. En Pere-Joan manifesta que les màquines estan destinades a acabar amb l’obra de mà; però l’Antonieta, la seva dona, veu tot el contrari i advoca per comprar màquines que supleixin els telers manuals: «en lo negoci, qui no s’arrisca no pisca»; i afegeix un «Déu nos ajudarà» ben coherent amb la religiositat de l’autora. Les fàbriques han estat la vida i la riquesa de la ciutat, tot creant-hi la burgesia, nascuda de la ruïna dels antics menestrals (p. 120-121). Comenta Duran que, llegint Monserdà, no ens adonem gaire «dels problemes de les classes treballadores en general. És cert –i en el seu cas i en aquella època potser ja era molt– que defensava les cosidores. Però, a diferència d’altres autors, no deixa testimoni de com les màquines també ajudaren a teixir un conflicte social que, finalment, conduiria a més drets dels treballadors» (p. 123). Havent-se avançat al futurisme italià, Gabriel Alomar (1873-1941), demòcrata, catalanista, d’esquerres i anticlerical, havia defensat que l’home havia de posar la natura al seu servei. Reivindicava la ciutat enfront del ruralisme i, com Monserdà, lloava la Barcelona industrial i avançada. Tampoc no es mostra contrari a les màquines, però sosté que el seu impacte s’ha de transformar i, en comptes de penalitzar els obrers, esdevindrà un element emancipador. Creia que la transformació es faria a través de la poesia (p. 237-238). Les màquines van rebre un elogi també per part de Fernando Pessoa (1888-1935) i l’avantguardista Joan Salvat-Papasseit (1894-1924) defensa la necessitat de la presència de màquines i artefactes mecànics (p. 291). De jove, Ernesto Sábato (1911-2011) havia pensat que la màquina no era un enemic, sinó una extensió que permetia a l’home superar les seves limitacions; però va arribar un moment en què la màquina es va alliberar i es va enfrontar a l’home i la ciència es va anar convertint en un deshumanitzat laberint de símbols. El món s’ha anat transformant en un conglomerat de logaritmes, lletres gregues, triangles… Crític amb el progrés i el racionalisme, tanmateix no va deixar d’exposar idees positives sobre la ciència i la tecnologia (p. 354-356). Kurt Vonnegut (1922-2007) va dibuixar una societat en què les màquines havien substituït la immensa majoria de persones. Les necessitats més bàsiques dels individus estaven assegurades, però ells se senten inútils i no sabien en què ocupar el temps. Educats per adorar la competència i el mercat, la productivitat i la utilitat econòmica, ara se’ls privava de tot aquell món; tanmateix, es pot pensar que, a la llarga, allò podia arribar a ser beneficiós (p. 362-363).

Segons Duran, la novel·la ferroviària per excel·lència és La bèstia humana de Zola, on convergien la tecnologia i les passions més baixes, la racionalitat i la bogeria. Tant el ferrocarril com l’ésser humà hi apareixen com a bèsties. El tren és tractat com un personatge humà més (p. 156-157). Narcís Oller (1846-1930) ens mostra dues actituds davant del que representa el progrés: la positiva, que és la de la tecnologia, amb els ferrocarrils, els fanals de gas i les fàbriques; i la negativa, que és la de la usura i l’ambició dels diners per si mateixos, i que trobem a L’Escanyapobres (p. 180). Noves comunicacions, com el telègraf, donen beneficis econòmics a aquells que saben emprar-les (p. 182). Trobem una triple visió dels trens en Guimerà, Bosch de la Trinxeria i Ruyra. Assenyala, però, Duran que els primers anys del ferrocarril a Catalunya, després de la inauguració de la línia Barcelona-Mataró, no es varen publicar novel·les que incorporessin el tren a la trama, però sí poemes populars (p. 195). Joan Maragall (1860-1911) va escriure sobre el moment en què el tren de Sarrià va patir el sotrac del canvi del vapor a la tracció elèctrica: «Ja no el sentiríem xiular més aquell tren de Sarrià: aquell xiscle era un adeu; el tren se n’anava no cap a Sarrià, sinó cap a l’eternitat: no’l tornaríem a sentir mai més». Ell farà el mateix camí, però amb un tren nou que li permet veure que el món ha canviat (p. 203-204). Pocs escriptors podien entendre millor la frase de Marx «la Revolució és la locomotora de la història» com el rus Andrei Platónov (1899-1951), fill d’un ferroviari, ajudant de maquinista, fonedor de canonades i electrotècnic (p. 277). Per a ell, la locomotora era un membre més de la família i se n’havia de tenir cura (p. 279).

A Octave Mirbeau (1848-1917), ja no li agrada la locomotora: resulta excessivament esclava dels raïls, serva d’horaris estúpids i reglaments tirànics, cosa que no passa amb l’automòbil, que supera obstacles en la vida de l’home, la qual cosa es tradueix com un guany d’autonomia, i del qual farà uns exagerats elogis, que, segons Duran, demostren que els seus escrits no es poden prendre seriosament del tot. En la seva novel·la: La 628-E8, ens explica que l’automòbil ja forma part de la seva vida. L’automobilisme es converteix en una malaltia: la velocitat; i no n’estalvia crítiques: l’automòbil és un negoci, amb una clientela que, al principi, era només del món del plaer i del luxe (p. 210-212). La novel·la de Sinclair Lewis sobre el paper de l’automòbil a la moderna societat nord-americana és Babbitt (1922). «El cotxe és ”poesia i tragèdia, amor i heroisme”. Tot es converteix en un ritu excitant: engegar-lo en fred donant voltes a la maneta o posar-hi benzina. No hi manca un “esport original i temerari” que consisteix a córrer per l’estret canal que deixen el tramvia elèctric i la filera de cotxes aparcats al carrer; fins i tot resulta èpic buscar un lloc per aparcar» (p. 312). En les cròniques de Paul Morand (1888-1976), sovint apareixia el tema de la velocitat. No s’interessa tant per allò que el viatge veloç permet veure com per allò que la rapidesa priva de veure, perquè «la velocitat mata la forma». No deixa, però, d’aconsellar: «Estimem la velocitat, que és la meravella moderna, però verifiquem sempre els nostres frens» (p. 283-284).

Marcel Proust (1871-1922) va dedicar elogis al tren i a l’automòbil, pel fet d’escurçar distàncies i deixar veure amb poques hores de marge indrets o monuments abans allunyats (p. 301). Però també va valorar el servei del telèfon i es va impressionar amb l’aeroplà, que, malgrat que havia comprovat en la Primera Guerra Mundial que era mortífer, el tenia com a estel·lar i celestial (p. 303). Antoine de Saint-Exupéry (1900-1944) considerava que les carreteres ens havien enganyat durant segles, perquè evitaven les terres eixorques, els pedregars i les arenes, i adopten les necessitats dels homes; amb l’avió, en canvi, de gran servei als homes, hem sabut què era la línia recta (p. 251-252). En un article, Bertolt Brecht (1898-1956) va escriure que la tècnica ha estat prou avançada per produir la ràdio, mentre que la societat encara no ho ha estat prou per acollir aquest descobriment. És el que sovint passa amb els grans invents: arriben abans que la societat pugui assimilar-los i pensi què en vol i que pot fer-hi realment (p. 332). «Probablement no es referia al fet que gràcies al telèfon o a unitats mòbils la gent pogués dir la seva en alguns programes –comenta Duran‒, sinó que el nou mitjà de comunicació servís realment a les necessitats socials i al debat públic, en comptes de ser una altra tecnologia controlada pel poder econòmic o polític. […] La ràdio havia de ser una eina de la societat. També la ciència podia ser i era una eina transformadora, sovint incòmoda per al poder» (p. 333). Creu Duran que Brecht ressaltava «la necessitat que els científics se sentin responsables dels seus actes i no oblidin les possibles conseqüències dels seus treballs» (p. 336). Josep Vicenç Foix (1893-1987) considerava que, en el nou paisatge tecnològic, hi havia una bellesa nova: un vuit cilindres, una instal·lació productora del «craking» de l’oli pesat, una superantena, els accessoris d’un avió, d’un auto o d’una moto… Ens diu Duran que ell «mostra visió de futur quan es dol que no es tiri endavant un vol sense escales entre Barcelona i Nova York o quan es preocupa per una bona connexió viària entre l’aeroport i la ciutat, com ja reclamaven molts urbanistes en altres països» (p. 247-248).

La industrialització no sempre ha preservat o afavorit la salut dels humans. Elizabeth Gaskell (1810-1865), cosina llunyana de Darwin, qui va conèixer personalment, va reflexionar sobre els fums de la industrialització. És veritat que, sense fàbriques, hi ha menys progrés, però també menys patiment. Molts treballadors patien greus malalties perquè el borrissol del cotó se’ls ficava als pulmons, i això obligava a reclamar mesures socials o higièniques (p. 117-118). Moltes de les novel·les de Charles Dickens (1812-1870) es tenen com una crítica a la industrialització; ara bé, el que de debò hi ha és una crítica social: jornades inacabables per sous baixos, amenaça contínua d’acomiadament, amuntegament en barris insalubres de les grans ciutats… (p. 112). Segons Duran, a la novel·la Dombey and son («Dombey i fill»), «la contaminació de l’aire serveix de metàfora sobre els mals socials i morals. El narrador explica que, si es poguessin veure les partícules nocives, s’observaria que també volen cap a les parts sanes de la ciutat. Però que si també es poguessin veure ”tots els desordres morals inherents a aquelles atmosferes impures”, observaríem que en els llocs on es concentra la misèria s’hi reuneixen tots» (p. 115). Joseph Roth (1894-1939) va carregar contra la indústria. Els obrers que havien arribat dels seus pobles d’aires saludables, quan fa un temps que treballen a la fàbrica, pateixen un canvi radical: «tossien, escopien sang, emmalaltien i morien als hospitals» (p. 265). Blai Bonet (1926-1997) va retratar cruament l’experiència dels malalts de tuberculosi. A la visió tràgica de la malaltia, hi va unir l’entorn religiós embafador d’una època marcada per l’inici d’una llarga dictadura i el record de repressió durant la guerra (p. 346-348).

En el capítol dedicat a Gabriel Chevalier (1895-1969), escriu Duran: «La Primera Guerra Mundial se sol considerar el primer conflicte bèl·lic modern, a causa de l’aparició dels avions, l’expansió dels submarins i l’ús massiu de noves armes químiques, entre altres coses; després, a la Segona Guerra Mundial, la tecnologia va jugar un paper encara més decisiu i dramàtic». Chevalier va denunciar els qui havien llançat els seus països a la guerra i els qui l’havien celebrat de manera entusiasta; i va carregar contra els dirigents dels països que van intervenir-hi (p. 255-256). Llorenç Villalonga va ser reticent sobre el progrés que representaven els invents. Per a ell, el segle XIX havia acabat el 1914, quan sorgia un món industrial i maquinista, antiliberal i deshumanitzat, amb guerres, accidents automobilístics i aire contaminat; tanmateix, acceptarà que, malgrat els accidents i la contaminació, no es poden suprimir els autos, ja que això suposaria la ruïna de les empreses, l’atur dels obrers, i la crisi dels carburants (p. 391-393). Segons Duran, «Villalonga exagera en les crítiques i sembla tornar-se nostàlgic d’èpoques sens dubte menys còmodes, però també cal reconèixer que en algunes coses estava molt encertat. Potser si aixequés el cap exclamaria: “ja us ho vaig advertir”» (p. 394). Verhaeren «profundament pacifista, també va veure els estralls que la tecnologia causava en la guerra» (p. 243). A La muntanya màgica de Thomas Mann, hi apareixen el cinema, la fotografia i el gramòfon, i es plantegen debats sobre la llibertat, el progrés, la democràcia i la ciència moderna (p. 273).

A la casa de París de Jacinto, personatge de la novel·la de José Maria Eça de Queirós (1845-1900) La ciutat i les serres, trobem un mostrari dels avenços més moderns i un vertader palau de coneixement: la «Petita enciclopèdia dels coneixements universals», un telescopi que eleva a la màxima potència de visió «l’ull primitiu, el de la Natura», ascensor, fonògraf, màquina de calcular, diccionaris, la guia de carrers de Samarcanda, una mena de teletip que li permet rebre contínuament notícies, els diaris de París i de Londres, plomes elèctriques, telèfon, màquines per numerar fulls, per esmenar textos, per enganxar segells, per relligar documents… Jacinto decideix tornar a Tormes, on havia nascut, i vol construir una sala de projeccions «de llanterna màgica» per ensenyar a la gent les ciutats del món (p. 177-178). La primera novel·la que descriu el món del cinema fou Atenció, rodem!: quaderns de Serafino Gubbio, operador cinematogràfic, de Luigi Pirandello (1867-1936). Es mostra la vida d’una persona que treballa per mostrar enganys. S’enganya creant ficcions estúpides, que la màquina s’encarrega de transformar en una realitat meravellosa, i el públic, com la màquina, s’ho empassa tot; i les despeses no semblen poques si es té en compte la curta durada de l’escena (p. 216-217). El cinema va tenir un impacte en l’elaboració de la novel·la Un film: 3.000 metres, de Víctor Català (1869-1966) (p. 221). Alexandre Plana (1889-1940) va defensar el cinema com a art (p. 222). Carles Soldevila (1892-1967) va introduir en les seves obres invents com l’automòbil, el cinema, la fotografia o el telèfon. Les seves memòries es van titular: Del llum de gas al llum elèctric. Escriu Duran: «A les novel·les, Soldevila no hi dibuixa un escenari ni apocalíptic ni apologètic a causa dels nous invents. Les coses, simplement, són allà i han de ser a la narració, perquè, a més, a la nova societat els estils de vida, els referents culturals o les possibilitats de relació canvien. Tampoc no veu incompatibilitat entre el món nou i el vell. […] Reconeix que abans tenia enyorança malaltissa de temps passats, però que s’ha adaptat i gaudeix del millor de dues èpoques i ja sap “evocar sense enyorança”» (p. 298-299).

A Pere Calders (1912-1994) sempre el va entusiasmar la tècnica. En una conversa amb Josep M. Espinàs, hi va destacar els beneficis de la informàtica: «l’ordinador m’arxiva tot el que faig i ho trobo instantàniament. Si no, quan necessito un paper no el trobo»; però també hi veia els riscos, com una incorrecta autocorrecció (p. 383-384). Al conte «La ciència i la mesura», va semblar avançar-se al big data i als algoritmes que analitzen la personalitat i ofereixen recomanacions per orientar-te en un futur (p. 388). Joan Brossa (1919-1998) va ser un artista polivalent que es va interessar gairebé per tot, des de la màgia fins al cabaret i l’art. En el seu segon llibre de sextines, hi volia incloure’n una que fos diferent, i va optar per elaborar-ne una amb ordinador. Brossa va triar cinquanta paraules-rima i les va lliurar als informàtics, que van crear un programa que conegués tots els condicionants per fer el poema (p. 404-406). El poema va ser qualificat per Brossa com un «nen proveta literari» i va demostrar que, de la tecnologia, també en podia emergir lirisme (p. 408).

Les ciències exactes també han tingut lloc en la literatura. El persa Omar Khayyam (1048-1131) ha estat considerat un bon poeta, però també va excel·lir com a astrònom i matemàtic. Recordem que, a ell, devem que s’anomeni x la incògnita en una equació (p. 23-24). A Edgar Allan Poe li hauria agradat estudiar matemàtiques, però això no va poder ser. Un escriptor crític amb la ciència i el racionalisme com havia estat Tolstoi aprofita la seva gran obra Guerra i pau per elaborar una teoria sobre la història en què tenen un paper important les matemàtiques. S’ha d’estudiar la història de la mateixa manera que s’estudien les lleis del vapor, de la campana i del vent. El príncep Nicolau Andreievitx Bolkonski ensenyava àlgebra i geometria a la seva filla i també mirava de resoldre equacions de matemàtica transcendental (p. 141-143). Sófia Kovalevskaia (1850-1891) va fer importants aportacions a les matemàtiques i va practicar diversos gèneres literaris: teatre, assaig, narracions i novel·la, i va participar en reunions de beneficència i en discussions de cercles literaris, però en aquests darrers veu que es perd molt de temps en xerrameques que no arriben a res concret (p. 187). En Les tribulacions del jove Törless, de Robert Musil (1880-1942), el protagonista és un alumne de l’acadèmia militar i estudia matemàtiques, cosa que li desperta més dubtes que certeses. Se sent desorientat amb el concepte d’infinit, que li sembla útil només en els càlculs matemàtics (p. 325). Hi ha un reconeixement de la utilitat de les matemàtiques, però també hi trobem una reflexió sobre els conceptes imaginaris, aparentment sense sentit real, però imprescindibles per trobar solucions a certs problemes. L’imaginari permet resoldre el problema pràctic; i per reflexionar sobre el seu significat, Musil es va ajudar de la filosofia i de la literatura (p. 327). Gabriel Ferrater (1922-1972) es va matricular com a alumne lliure de Matemàtiques a la universitat per la impressió que li va causar la lectura del difícil llibre de Julio Rey Pastor: Elementos de análisis algebraico (p. 395). Sosté Duran que «l’obra de Ferrater ha estat molt estudiada, però no sempre se n’han ressaltat les influències matemàtiques». En la seva persecució de racionalitzar el fenomen humà més irracional, es denotava el seu afany «de modernitzar el llast de tradició de la poesia amorosa» (p. 397).

El que han suposat les ciències per al progrés de la humanitat ha estat preocupació de tots els temps, però s’accentua en les èpoques moderna i contemporània. Cervantes fa que el Quixot digui que la cavalleria és la ciència que conté totes o gairebé totes les ciències del món. A Los trabajos de Persiles y Sigismunda es distingeix l’astrologia judiciària, ocupada en la influència dels astres en el destí de les persones, de l’astrologia natural, que estudiava els moviments dels astres i la seva influència en els fenòmens meteorològics (p. 45). Margaret Cavendish (1623-1673) va elaborar una filosofia natural fonamentada en el racionalisme i en el materialisme vitalista (p. 53). Defensava que la ciència ha de millorar la vida de les persones i evitar disputes. Es pregunta pels beneficis que suposa, a la humanitat, el que es veu pel telescopi, i creu que el que ens mostra el microscopi tampoc no aporta gaire al nostre coneixement (p. 56). Jonathan Swift (1667-1745) criticava un cert tipus de ciència que considerava una despesa inútil perquè no donava cap solució pràctica al que la gent necessitava (p. 63-64). Ivan Turguénev (1818-1883), europeista convençut, tenia el progrés com a la seva única fe. Havia visitat l’Exposició Universal de Londres de 1851, on s’exposaven els grans invents de la humanitat. Deia que els invents russos més antics havien arribat d’Orient i els nous s’havien mig mal manllevat d’Occident; i afegia que «alguns espavilats fins i tot es vanten d’haver descobert una ciència russa: aquí dos i dos també fan quatre, però sembla que el nostre quatre és més intel·ligent» (p. 85-86). Balzac deixa ben clar el seu interès i admiració per la ciència, i pretenia fer, en el camp de la psicologia humana individual i social, una obra anàloga a la que s’estava fent en les ciències naturals (p. 97). Edgar Allan Poe (1809-1849), com altres poetes, potser pensava que la ciència treia màgia i poesia a les coses (p. 124). Va mostrar el seu rebuig als fanàtics i tirans que es basen només en els fets i utilitzen la inducció o la deducció, en comptes de fer cas de la intuïció. Amb això, ridiculitza Aristòtil i Francis Bacon, i no deixa de lloar l’alemany Johannes Kepler, que afirmava haver après la maquinària del firmament gràcies a la intuïció (p. 125). A part de descripcions de la vida a bord i de tota l’activitat sobre la caça de balenes, Moby Dick, de Herman Melville (1819-1891), és ple de consideracions biològiques. Jacinto, el protagonista de la novel·la d‘Eça de Queirós, beneeix la civilització, però cada matí ella li imposa una necessitat i cada necessitat el llença a una dependència. Al lloc on va néixer, hi descobreix la bellesa de la naturalesa i l’ambient de poble, però també s’adona de l’extrema pobresa en què viu bona part de la població i decideix construir trenta habitatges per a famílies necessitades (p. 177-178). Curiosament, Pardo Bazán assumia, amb totes les conseqüències, el positivisme i la fe en el progrés de la ciència, la qual cosa no deixava de ser contradictòria (p. 162). Valorava la ciència, però creia que la fe era superior (p. 164). De jove, Paul Valéry (1871-1945) havia escrit a un amic que la ciència l’avorria i que el bosc místic no l’havia conduït a res; però en les seves obres podem comprovar que considerava la ciència una bona forma d’explicar el món (p. 226). Joseph Conrad llegia articles científics i sovint comentava avenços i teories; però també criticava la ciència que produïa progrés només per a uns quants i els qui la veien com una font de coneixement indiscutible (p. 262). Amb humor negre i amb ironia, en l’obra de Vonnegut, hi trobem una crítica intel·ligent i sovint molt crua de l’impacte de la ciència i la tecnologia en la societat i en l’ésser humà en particular (p. 362). Italo Calvino (1923-1985) percebia el progrés científic i tecnològic com a quelcom deshumanitzador (p. 412). Richard Powers va voler mostrar que el progrés ha estat capaç de fer eines positives per fer art, com la fotografia, i, a la vegada, armes mortíferes (p. 451).

I armes mortíferes són les bombes. A la novel·la d’H.G. Wells The world set free («El món alliberat»), de 1914, el físic Holsten descobreix el poder destructor de l’àtom, i vol amagar els seus treballs perquè no es pugui crear la «bomba atòmica», avançant-se, així, uns quants anys al seu descobriment científic i als dilemes ètics que es viuran més tard (p. 192-193). Masuji Ibuse (1898-1993) ens va parlar dels efectes del bombardeig. Hi havia gent que havia tornat des d’Hiroshima al seu poble creient que havien escapat de la malaltia. Van poder treballar durant un o dos mesos, però van acabar emmalaltint i morint (p. 344). L’islandès Halldór Laxness (1902-1998), en la seva novel·la Atómstöðin («La central nuclear»), va tractar el tema de la por a la guerra nuclear (p. 339). «El tema de la bomba té tant de pes –indica Duran‒ que a la novel·la hi apareix el nom de poetes atòmics, inventat per Laxness. Designava el grup de literats modernistes que en aquella època van començar a fer poesia lluny de la tradició islandesa, amb alteració de la mètrica i versos lliures, entre altres innovacions que exasperaven els puristes». (p. 340). Charles Percy Snow (1905-1980) va diferenciar entre enginyers, purament pràctics i indiferents a conjectures socials a llarg termini, i científics, dedicats al descobriment de noves veritats. Aquests són inconformistes, rebels, tenen curiositat pel futur i fan el possible per reformar-lo; poden ser també ingenus convencent-se que no s’utilitzaran bombes, però de cap manera no poden al·legar manca d’informació sobre els efectes d’aquestes armes (p. 373).

En el títol del capítol dedicat a Carl Djerassi (1923-2015), llegim l’expressió «ciència en ficció», que remet a una realitat diferent a la que ens referim quan emprem la de «ciència-ficció». Djerassi va definir la «ciència en ficció» «com una eina per presentar al públic general la cultura, la manera de treballar i les relacions personals dels científics. La diferenciava de la ciència-ficció, on s’extrapolen les possibilitats del coneixement científic o tecnològic o es planteja la pregunta què passaria si…» (p. 440). Plantejava molts dilemes ètics: possibles pares pòstums, tècniques aplicades sense prou seguretat, problemes de fertilitat que es poden transmetre a la descendència… La literatura havia de servir per fer arribar aquests debats a la societat (p. 443). Autor de ciència-ficció fou Wells, l’obra del qual ens permet fer-nos una idea de com pot evolucionar la societat i com la ciència i la tecnologia poden dur a un futur fantàstic o a un complet desastre. Afirmava que la història humana cada vegada més esdevé una cursa entre l’educació i la catàstrofe (p. 193). Per referir-se a alguna de les seves obres, Rosa Fabregat empra sovint el terme «prerealitat». No són fantasies pures, sinó «aprofitament de temes ben actuals i d’algunes extrapolacions per escriure assaigs novel·lats i promoure la reflexió» (p. 488).

En el llibre també es fa referència a idees filosòfiques i a teories científiques. Al gènere de la literatura didàctica, més que no a la creativa, pertany el poema llatí De rerum natura («De la natura de les coses»), de Lucreci, en el qual s’exposa la primitiva teoria atomista (p. 19). Michel de Montaigne és adscrit en el moviment de l’escepticisme (p. 36-37). Quan Melville escrivia Moby Dick, es produïa el debat entre estructuralistes i funcionalistes. «Per als primers –indica Duran‒, calia classificar les espècies atenent a estructures compartides que provenien d’un ancestre comú. Per als segons, la relació entre estructures no provenia de la morfologia, sinó de la funció que portaven a terme» (p. 109). Flaubert va exposar el debat entre vitalisme i organicisme (p. 150). «Zola va estudiar de forma completa els personatges, va elaborar arbres genealògics i, com un experimentador […], va concloure que certes persones només podien actuar, en aquell moment i lloc, d’aquella manera» (p. 154-155). Emilia Pardo Bazán es té com a adscrita al naturalisme de Zola. En el llibre La cuestión palpitante, es posa al costat de les idees estètiques de l’escriptor francès, però, al mateix temps, es distancia del seu determinisme extrem (p. 159-160). Oller va defensar i també criticar les idees deterministes i indeterministes (p. 183-184).

El tema d’una de les novel·les de Thomas Pynchon és el xoc entre la física clàssica i la moderna i el seu impacte intel·lectual en general. Es creu que la certesa newtoniana sobre el moviment dels cossos es pot aplicar al comportament humà; però el món canvia i ens trobem en un entorn dominat per la incertesa i l’atzar, pel càlcul probabilístic de la mecànica quàntica (p. 446). En els temps de James Joyce (1882-1941), la física vivia moments molt agitats amb la mecànica quàntica i la teoria de la relativitat. El físic Murray Gell-Mann havia llegit Finnegans Wake, de Joyce, i potser va recordar els versos en què apareixia el mot «quark», el qual li va servir per proporcionar nom a aquesta partícula elemental. Això es va poder donar perquè hi havia escriptors interessats en la ciència i científics aficionats a la literatura (p. 269-271). Per a Ernesto Sabato, la teoria de la relativitat havia completat la transformació de l’univers físic en un fantasma matemàtic (p. 356). El malalt de l’esmentada novel·la de Soljenitsin recorda que vint-i-cinc anys abans la càtedra de materialisme dialèctic havia proclamat que la teoria de la relativitat era obscurantista i revolucionària (p. 360-361).

Creiem que dos són els objectius que ha perseguit Duran en la seva obra: (a) demostrar que la ciència i la literatura no estan tan allunyades com ens han fet creure, i (b) confirmar que els escriptors s’interessen per les qüestions científiques. En el Convivio, un tractat científic i moral, Dante Alighieri (1265-1321) va voler oferir coneixements als que no havien pogut completar la seva educació (p. 26). John Donne (1572-1631) i Walt Whitman (1819-1892) van atendre el que es podia contemplar en el firmament en la composició de llurs poesies. Per a Balzac, la ciència i la poesia es presenten com un camí per fugir de la vida de províncies (p. 100-101). Zola recomanarà als literats que es dirigeixen vers la ciència a l’hora de tractar un tema, ja que és l’única font possible (p. 154). Snow mantenia que la cultura científica havia estat ignorada o menyspreada pels literats; i, al mateix temps, es lamentava del poc interès dels humanistes per la ciència i la tecnologia (p. 375). Notifica, però, Duran que «afortunadament hi ha hagut molts humanistes i literats conscients de la importància de la ciència», com fou el cas de Joan Fuster (1922-1992). De la monumental obra de l’escriptor valencià, la part menys coneguda és la de les reflexions i divagacions sobre la ciència, la tecnologia i el progrés. En el seu Diari, 1952-1960, l’11 de juliol de 1952, escriu: «M’he convençut que els avenços de la tècnica tenen una importància en la història de les idees que rarament solem apreciar». I afegeix: «un humanista, en les seues anàlisis de la realitat humana, té en compte els seus nivells econòmics, socials, polítics i culturals, sense ignorar el tècnic i científic». En L’home, mesura de totes les coses, afirmava que «en última instància, tot és tècnica: fer un nus, encendre foc fregant dues estelles o filar amb filosa, tant com la feina del més subtil cervell electrònic» (p. 376-377). Ian McEwan també ha fet molt per derruir el mur entre les dues cultures i per contribuir a la reflexió i al debat sobre els avenços científics i tecnològics (p. 458). «Tant en la seva obra poètica com en la seva docència i pràctica de l’arquitectura –ens dirà Duran‒ Joan Margarit (1938-2021) tenia present l’equilibri que dona a cada treball, literari o tècnic, la solidesa necessària» (p. 479).

La lectura d’aquest llibre segur que farà que en fem d’altres: és un autèntic exemplar del gènere de «llibre de llibres». Els capítols són lliçons d’història de la literatura en què la referència a la ciència és el tema principal, sense deixar de banda la qüestió social i la reflexió ètica quan té l’ocasió. I acabem amb l’autora amb què hem començat: Jane Austen. «L’any 2017 –escriu Duran‒, varen sortir bitllets de deu lliures amb la imatge de Jane Austen, que suplien l’anterior de Charles Darwin. El gran lector cedia el lloc a la seva autora de ficció preferida. La literatura suplia la ciència? No. És millor parlar sempre de complementarietat i no de competitivitat. Recordem que per a Darwin no existia només la lluita per la supervivència, sinó també la col·laboració mútua. I això és el que pot ajudar a fer que ciència i literatura evolucionin agafades de la mà» (p. 106).

Andreu Grau i Arau
Professor jubilat del Departament d’Història de la Filosofia de la Universitat de Barcelona

Jarvis, Jeff. The Gutenberg parenthesis: the age of print and its lessons for the age of the Internet. New York, etc.: Bloomsbury Academic, 2023. IX, 318 p. ISBN 979-8-7651-1586-2.

Resum

Jeff Jarvis analitza la història de la comunicació humana i presenta l’era de la impremta com un període excepcional, gairebé com un parèntesi dins de la trajectòria de la humanitat, en el qual es va interrompre una forma de transmissió del coneixement oral i comunitària. Estudia l’impacte de la impremta, en revisa l’evolució, el desenvolupament i la difusió, fins a l’arribada de l’era d’Internet, en què la societat esdevé connectada i participativa i es trenquen els esquemes que han perviscut durant cinc segles.

Segons Jarvis, l’era de la impremta va adaptar la ment humana a l’ordre, la linealitat i la propietat, i es van configurar les bases del pensament modern. Es tracta d’un període caracteritzat per una comunicació fixa, ordenada, tancada, propietària i passiva, en contrast tant amb l’era oral anterior com amb l’actual entorn digital emergent. L’excés d’informació i la pèrdua d’autoritat són dos elements associats a totes les noves tecnologies mediàtiques que sempre han generat tensions en les classes poderoses.

L’autor posa de manifest les diferències entre dos models comunicatius: l’antic, basat en el contingut i la relació unidireccional, i el nou, fonamentat en la conversa global, la connexió i la relació activa entre iguals. També assenyala factors de resistència al canvi vinculats a la voluntat de protegir models de negoci del passat que encara persisteixen. En el nou context digital, el valor es troba en la capacitat de curació, verificació, contextualització, anàlisi i connexió.

Jarvis genera polèmica en qüestionar el llibre com a forma predominant de circulació del coneixement i explora el paper de la tecnologia, el poder i el futur de la comunicació. Presenta una història del llibre des d’una perspectiva sociològica i concep la tecnologia com un mitjà d’organització de la comunitat. Considera que el llibre imprès sobreviurà, però amb una funció diferent, i subratlla el paper de les institucions en la creació de valor a partir de la connexió. L’autor enfoca positivament els avantatges de l’entorn digital.

L’assaig, escrit en un to divulgatiu, recorre els principals corrents i les idees de diversos pensadors que han reflexionat sobre el passat, el present i el futur del llibre i la comunicació. Un text dinàmic, rigorós i recomanable.

Aquesta obra va ser finalista l’any 2024 als Prose Awards de l’Association of American Publishers en la categoria «Media and cultural studies».

Descripció del contingut

El llibre està dividit en tres parts que contenen un total de vint capítols, a més d’un prefaci i un epíleg.

La taula de continguts és la següent:

La primera part, amb el títol «The Gutenberg parenthesis»,dedica tres capítols a posar en context el concepte del parèntesi sobre l’edat de la impremta. Analitza les idees de diversos teòrics i exposa el que va significar l’arribada de la impremta en la societat. Els canvis que es van produir en la comunicació, les institucions, la reacció de les autoritats en el control del pensament que genera l’organització de la censura i l’entrada en vigor de la primera llei de propietat intel·lectual al Regne Unit el 1710. Destaca els progressos culturals que facilita la impremta com ara la publicació de la primera novel·la moderna (El Quixot) o l’edició dels primers diaris. També recull les inquietuds pròpies de cada època, com les expressades per Victor Hugo a la novel·la Notre-Dame de Paris. Trasllada la impremta a l’època contemporània i estableix una comparació entre les dues grans revolucions de la humanitat.  

La segona part, «Inside the parenthesis» comprèn tretze capítols (del 4 al 16). Fins al capítol sisè se centra en la transmissió del coneixement abans de la impremta, els antecedents de la impremta, la figura de Gutenberg, la seva història personal, el seu invent, la Bíblia de 42 línies, els nous camins que enceta aquesta tècnica i el moment històric vist amb perspectiva. Els capítols 7 a 9 se centren en la consolidació de la tècnica, la seva ràpida difusió sense precedents, el creixement de la comunicació en llengües vernacles, el fenomen social i comercial de masses, l’estimulació de l’alfabetització, els problemes associats a la pèrdua de control del coneixement i les conseqüències en la veracitat informativa que provoquen una resposta del poder basada en el control, la norma i el monopoli.

Els capítols 10 a 12 tracten els efectes positius de la impremta, com ara l’estandardització de les llengües amb la publicació de gramàtiques i diccionaris, la formació de públics moderns, el naixement del periòdic com a mitjà d’actualitat, regular i econòmic. Els progressos tècnics i la regulació normativa, com ara la propietat intel·lectual. S’analitza el procés de la impremta fins al 1800. Els capítols 13 i 14 comenten l’estructura i estètica de la impressió així com les possibilitats tècniques de producció. El capítol 15 se centra en el desenvolupament de l’energia, en aquest cas l’electricitat, i la seva aplicació a la tècnica de l’estampació que millora les seves capacitats.

El capítol 16, darrer de la segona part, és una reflexió entre el món de la impremta i l’entorn d’Internet fent una revisió de les teories dels diferents pensadors. Exposa la influència de les estructures del món de la impremta en la mentalitat humana, ordenades i fixes, que provoquen dificultats per adaptar-se al nou entorn desordenat i inestable d’Internet.  

La tercera part, «Leaving the parenthesis» conté quatre capítols (del 17 al 20). En aquesta tercera part, Jeff Jarvis reflexiona sobre les circumstàncies i conseqüències de sortir del model comunicatiu de la impremta. Estableix comparacions entre les cafeteries històriques i les xarxes actuals, les comunitats col·lectives generades, la comunicació i les audiències. Tracta temes com l’obertura del coneixement, la creativitat, la censura, la llibertat d’expressió i els valors dels drets humans. Reflexiona sobre els canvis que comporta Internet en els negocis de models de comunicació. Analitza els avantatges i desavantatges de la impremta amb l’objectiu d’aprendre del passat i veure els valors humans que cal preservar. Apunta l’existència de riscos i conflictes, el paper de les institucions en aquest context i els fenòmens associats a les amenaces de canvis i els patrons humans que sorgeixen. Unes reflexions il·lustrades amb pensaments d’altres figures rellevants de l’estudi de la filosofia, la sociologia i la història del llibre i els mitjans de comunicació. Tanca aquesta part mostrant noves possibilitats de relació i connexió entre les persones, en les quals la tecnologia és eina indispensable. 

L’epíleg tanca l’obra amb una reflexió sobre el llibre i el seu futur. Conclou que el món digital no destrueix el llibre, sinó que s’adaptarà al nou context. Segons Jarvis estem començant a deixar el parèntesi de Gutenberg. Un canvi que pot afavorir el naixement de noves formes de creació, d’aprenentatge, d’organització social i de distribució i compartició.

Al final s’hi troben els agraïments, molt detallats, que transmeten un procés de maduració del text molt acurat, en què s’han tingut en compte opinions i suggeriments. Més endavant, les notes, la bibliografia i un índex. La localització de les notes al final, realment fan més lenta la seva recuperació, a més estan separades per capítols i dins de cadascun s’inicia de nou la numeració. La bibliografia cita al voltant d’unes cinc-centes referències bibliogràfiques. Entre els autors més citats figuren: James Carey, Roger Chartier, Joseph A. Dane, Robert Darnton, Elizabeth Eisenstein, Jürgen Habermas, Marshall McLuhan, Paul Needham, Andrew Pettegree, Tom Pettitt, Jay Rosen, Margaret Smith. Entre els autors catalans apareix només Salvador Giner amb l’obra Mass society, publicada el 1976. 

Una bibliografia exhaustiva que conté referències temàtiques sobre el llibre i la història del llibre, tipografia, censura, lectura, mitjans de comunicació, propietat intel·lectual, cultura digital, cultura negra i activista digital, entre altres. L’autor incorpora en el seu discurs referències d’autors universals com ara Theodor Adorno, Hanna Arendt, Miguel de Cervantes, Denis Diderot, Erasme de Roterdam, Michael Foucault, Benjamin Franklin, Victor Hugo, Martí Luter, José Ortega y Gasset, Thomas More, Friedrich Nietzsche, Charles Mahon Stanhope, John Wilkes o Stephan Zweig.

Conclusió

Jeff Jarvis presenta una anàlisi innovadora de la història de la impremta respecte de la que tradicionalment s’ha transmès i l’emmarca en el present digital. Considera que el model textual de transmissió del coneixement és tancat i apunta les capacitats de l’entorn digital emergent obert i col·laboratiu. Al prefaci exposa que no ha tingut temps d’explorar l’impacte de les tecnologies més recents, com ChatGPT aparegut a finals de 2022, tot i que apunta algunes idees.

Destaca que la tecnologia comporta canvis tant en els models de negoci com en les institucions i que han d’adaptar-se al nou context social i aportar nous valors en aquest context global de connexió. En relació al llibre imprès conclou que no desapareixerà, però que s’adaptarà al nou escenari existent.  

És una monografia de qualitat que reflexiona sobre l’estat de la qüestió actual i el futur de l’entorn digital i del llibre. El llibre és de lectura amena i enriquidora. Els conceptes es presenten amb rigor i es teixeixen incloent textos d’altres pensadors, escriptors o filòsofs de tots els temps que aporten claredat i dinamisme al discurs. Abraça nombroses idees, conceptes, cronologies i autors construint un relat interessant i profund sobre la societat i la comunicació humana des de la impremta fins als nostres dies.   

Aquesta obra contribueix a ampliar la bibliografia existent sobre la impremta, la seva evolució, la transformació en l’entorn digital i els canvis en la comunicació humana. Centrat en la història de la impremta occidental, s’emmarca en l’entorn digital des d’una perspectiva internacional. És d’interès especialment per al públic acadèmic, però també per al públic general.  

L’autor

Jeff Jarvis (1954), és un periodista i professor estatunidenc amb una dilatada i sòlida experiència professional en l’àmbit dels mitjans de comunicació. Ha estat president i director creatiu d’Advance Internet fins al 2005. És professor emèrit a la City University of New York. Ostenta la càtedra Leonard Tow per a la innovació periodística. Defensa la web oberta i els beneficis socials que pot aportar el coneixement col·laboratiu. Creador del blog Buzzmachine. Ha publicat cinc llibres més que tracten sobre història de la premsa americana, premsa digital, Google i la innovació tecnològica, sobre Internet i els aspectes socials i morals: What would Google do? (2009), Public parts: how sharing in the digital age improves the way we work and live (2011), Geeks bearing gifts: imagining new futures for news (2016), Magazine (2023), The web we weave: why we must reclaim the Internet from moguls, misanthropes, and moral panic (2024).  

La producció del llibre

El llibre està publicat per Bloomsbury, un segell editorial establert a Nova York el 1998. Publica llibres per a adults i per a infants. Aquesta editorial és reconeguda per la publicació de llibres de ficció i de llibres acadèmics provinents de les autories més rellevants internacionalment. En l’àmbit acadèmic publica obres sobre art, humanitats, ciències socials, dret, administració d’empreses i tècniques d’estudi.  

El colofó del llibre resumeix com s’ha produït el text i com s’ha fixat. Tot i que es tracta d’una producció editorial assequible per al públic, manté aspectes elegants vinculats als orígens de la impremta, per exemple els encapçalaments dels capítols estan configurats en Doves Type, inspirats en la primera tipografia romana del cèlebre tipògraf francès Nicolas Jenson (1420-1480). La font del cos del text emprada és de la família tipogràfica Sabon, dissenyada per Jan Tschichold (1902-1974) els anys seixanta i influïda també per les matrius tipogràfiques del segle XVI. Uns matisos que enllacen l’estètica contemporània amb el llibre antic.

Núria Altarriba
Directora de la Unitat Bibliogràfica de la Biblioteca de Catalunya  

Han, Byung-Chul. La crisi de la narració. Trad., David Torres. Barcelona: Herder, 2023. 105 p. ISBN 978-84-254-5052-5. 12,50 €.

També en castellà. 

Com puc haver viscut fins ara sense conèixer Han? Aquesta és la pregunta que em martellejava el cap mentre m’endinsava en el text del filòsof alemany nascut a Seül l’any 1959, obeint a l’impuls de subratllar una frase i la següent, gairebé totes, arrossegat per la densitat estimulant d’unes reflexions que et tallen l’alè i et desperten com una galleda d’aigua freda del somni del present. Però anem a pams.

Byung-Chul Han, Premi Princesa d’Astúries de Comunicació i Humanitats el 2025, ha publicat des del 1999 una trentena d’assaigs, gairebé sempre breus i amb una bona diana temàtica, quatre dels quals han estat prèviament publicats en català per Herder i tres per La Magrana. Els títols dibuixen, entre tots, una cartografia del present i de les preguntes que ens provoca, que és coherent amb aquest volum que comentem: La societat del cansament, La societat de la transparència, La societat pal·liativa, L’agonia de l’Eros, Infocràcia: la digitalització i la crisi de la democràcia, No-coses: canvis radicals del món en què vivim, Vita contemplativa: elogi de la inactivitat.

A La crisi de la narració, Han comença per constatar la importància que avui es dona, aparentment, al fet de narrar: tot el dia sentim a parlar de la construcció del relat, en relació amb qualsevol realitat –política, econòmica, esportiva–, i l’storytelling és una moda que ho envaeix tot. Ara bé, la suma d’aquests fenòmens ¿expressa la força de la narració o més aviat la seva crisi, diluïda en unes pràctiques que li lleven la transcendència que tenia? La transcendència, sí: com apunta el pròleg, «les narracions ens acomodaven en l’ésser», «donaven sentit a la vida i li brindaven suport i orientació», eren «ofertes de sentit i d’identitat», «generadores de comunitat», «la mateixa vida era una narració». Ara, en canvi, la comunitat ha estat substituïda per estols de consumidors individuals, les històries ja no s’expliquen sinó que es venen, ens envaeix la desorientació. Com hem arribat fins a aquest punt?

Han distingeix entre narració i informació. La informació ens colla a la immediatesa, ens inunda de dades, ens condemna a la simple explicació. La narració, per contra, mira lluny, obliga a la selecció significativa, comporta un exercici inevitable d’interpretació. Demana relaxació i capacitat d’escoltar. Exactament el que es perd amb l’estat de tensió a què ens porta el tsunami informatiu que provoca la digitalització, que «fa que la realitat és torni inconsistent».

I és que aquest tsunami té conseqüències: a través de la narració, construíem l’experiència, que és tradició, memòria enllaçada de fets significatius, que d’aquesta manera s’estabilitzen en records permanents; per contra, l’acumulació d’informació, d’impactes puntuals que se succeeixen sense possibilitat d’esdevenir vinculants ni permanents, ens aboca a «la vida nua, la supervivència». Aquest és el signe, en la terminologia de Han, de la Modernitat tardana, que es distingeix de la Modernitat perquè ha deixat de tenir visions, i per tant de mirar al futur; ha renunciat a la història i ha reduït el temps a la via estreta de l’actualitat. La vida ha deixat de ser un projecte per esdevenir simple pas d’un problema a un altre problema. Les cursives són totes de l’original, i Han hi recorre sense angúnia, reiteradament, i així conceptualitza amb intenció els termes més comuns, o més gastats, que en el seu text agafen nou gruix de significat.

Servint-se sobretot de Walter Benjamin ‒també de Heidegger i Kant, de Proust i Sartre, de Sontag i Arendt, entre d’altres‒, Han ens planta davant un mirall que ens retorna la imatge inquietant d’allò que ja som. El mirall de la hiperconnectivitat en xarxa mitjançant tota mena d’aplicacions que hipertrofien la nostra percepció temporal: arrossegats per Snapchat, per Messenger o per l’app que sigui més rutilant ara mateix, «l’únic que importa és el moment». Això ens aboca a la inconsistència, a una acceleració que ens porta a pretendre comunicar-nos més i més, d’instantània en instantània, a mesura que d’instantània en instantània ens arrossega la sensació de buit, de pèrdua de nosaltres mateixos en el temps borrós que se’ns ha escapat mentre preteníem fer-lo intens i durable.

I així perdem la possibilitat de trobar-nos, de retrobar-nos i reconèixer-nos, de ser: «La narració autobiogràfica es basa a fer una reflexió posterior sobre què s’ha viscut, a fer una feina conscient de rememoració». Perquè l’acumulació d’instants, aquesta atomització del temps molt probablement estimulada per la persecució de likes ‒tant si és volguda com passiva o inconscient‒, ens fa oblidar que «el jo no és una quantitat, sinó una qualitat». Una qualitat construïda no tant sobre la capacitat de retenir tot el que hem viscut sinó, precisament, al contrari, sobre la selecció electiva: «Qui vol narrar o recordar ha de poder oblidar o ometre moltes coses. La societat de la transparència significa el final de la narració i del record». Suposa l’apilament indiscriminat, caòtic, impenetrable, de tota mena de tresors i de rampoines i «l’amuntegament és el contrari de la narració».

He trobat especialment suggerent la desmitificació que Han fa del concepte de transparència: «No hi ha la narració transparent. Tota narració es basa en el misteri i la màgia». Perquè, per paradoxal que pugui semblar, la transparència generalitzada no deixa de ser un mecanisme més d’emmascarament, de confusió, d’encobriment. I adonar-se’n, i dir-ho sense ambigüitats, té una forta càrrega política, en aquesta època que ens ha tocat viure, on impera un discurs públic que, en nom de la llibertat, la democràcia i els sentiments més nobles, massa sovint es colga, com l’estruç que amaga el cap, en un oceà d’enganys, aparences, cinisme, bones intencions woke i confirmació de l’statu quo contra tota crítica real i qualsevol intent de canvi. També parlem d’això.

La imposició dels instants fa que es perdi la distància i no es pugui explicar res. L’instant és pròxim per definició. La immediatesa i la proximitat ens priven de veure la llunyania. I sense llunyania no hi ha interacció amb l’altre. Vet aquí un efecte social, psicològic, moral de la tecnologia que ens té a tots captius: «Com més eficaçment ens protegeix l’smartphone de la realitat és fent que no tingui mirada. La mirada és la manera com es manifesta l’altre. La pantalla tàctil fa que desaparegui completament la realitat com a rostre que ens interpel·la. Si a l’altre li prenem l’alteritat, es fa consumible». És per aquí, probablement, que podem trobar explicació al sentiment generalitzat de crisi que ens abassega ara mateix, de crisi de valors, de l’educació, del compromís polític; a aquesta paradoxa que vivim de pretendre’ns individus singulars mentre, alhora, ens exclamem de l’individualisme extrem, anorreador, que ens envolta i ens absorbeix.

L’allau de dades crea una teranyina inabastable de macrodades. S’imposen els fets («l’és així») sobre els conceptes («el perquè»). Es perd l’esperit. Disminueix la capacitat de narrar, de construir teories, d’interpretar i, per tant, de comprendre. Es renuncia a l’audàcia i el risc de la narració per abandonar-se a la burocràcia. La crisi de la narració porta al final de la filosofia, a l’esmorteïment de la capacitat d’escoltar, a l’aïllament i la pèrdua de contacte amb l’altre: «Les stories que es publiquen a les xarxes socials, i que en realitat no són altra cosa que autoretrats o escenificacions d’un mateix, aïllen les persones. A diferència de les narracions, no creen proximitat ni afavoreixen l’empatia. […] En l’època de l’storytelling com a storyselling, la narració és indiscernible de la publicitat. En això consisteix l’actual crisi de la narració».

Anem arribant al final del relat argumentatiu de Han. La conseqüència ara ja indissimulable de tot plegat ‒d’efectes, com deia, socials, psicològics, morals, polítics al capdavall‒ és que «s’ha substituït aquesta comunitat sense comunicació per una comunicació sense comunitat». D’aquí, podem deduir, que hagin entrat en una crisi qui sap si irreversible alguns conceptes clau que volíem donar per indiscutibles, les grans conquestes de la civilització tot al llarg de les tragèdies del segle XX: els drets universals, l’aspiració compartida a la pau, l’acceptació de la igualtat entre els diferents i el respecte a l’altre. Que és la crisi on som, sota el lideratge narcisista de l’ànec Donald Trump i tots els autòcrates que l’acompanyen. Les narracions decauen substituïdes per informacions, la història és una mercaderia més entre qualsevol altra mercaderia, tot interpel·la directament les emocions i no la raó. «Tot es redueix al consum», afirma Han.

I quin marge deixa aquest panorama a l’esperança? D’això Han no en parla. Si no és que considerem les frases que obren el paràgraf final més aviat un programa d’acció que no una elegia nostàlgica: «Viure és narrar. L’home com a animal narrans es distingeix de l’animal perquè, quan narra, crea noves formes de vida. En la narració rau la força d’un començament nou. Tota acció transformadora del món es basa en una narració».

Oriol Izquierdo 
Professor de l’Escola de Llibreria i de la Universitat Ramon Llull

Seminari de Literatura Infantil i Juvenil Catalana (1r: 2023: València). Reptes de la literatura infantil i juvenil: la realitat lectora: present i futur. Barcelona: Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, 2024. 95 p. (Quaderns divulgatius; 77). Disponible també en línia: https://www.escriptors.cat/publicacions/quaderns-seminari-lij-2023.

En la presentació del primer Seminari de Literatura Infantil i Juvenil Catalana (LIJ), Sebastià Portell va defensar la gènesi d’aquest fòrum com un espai de reflexió essencial per als professionals del sector.

Les actes del Seminari s’inicien amb la ponència de Dari Escandell, professor de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, titulada «Radiografia del llibre infantil i juvenil en llengua catalana: tendències i sinergies lectores. Escandell analitza les tendències actuals del mercat des d’una visió holística i transversal, tenint en compte opinions i mirades diverses. L’autor incideix en els aspectes que fan que una obra assoleixi l’èxit entre els lectors i es mantingui en el temps, contrastant-ho amb els rànquings de vendes publicats en plataformes digitals de caràcter divers. En la seva anàlisi, assenyala, per exemple, una dissonància consistent en el fet que els guanyadors del Premi Protagonista Jove no apareixen en cap dels rànquings de llibres més venuts. Per aprofundir en la qüestió, Escandell va recollir el testimoni de figures clau del sector. Gonçal López-Pampló, director literari de Bromera, destaca que el volum de vendes de la LIJ representa el 60 % del total, tot i que adverteix que no es pot garantir una fiabilitat estadística absoluta. Sobre els motius de l’èxit, López-Pampló fa referència al dinamisme de l’autor com a factor determinant, per damunt de l’obtenció d’un premi. Per la seva banda, Ricard Peris, editor d’Andana, emfatitza el creixement exponencial dels àlbums de no-ficció de caràcter divulgatiu. A continuació, Cristóbal Cabeza, de la llibreria Detroit, remarca la importància de la prescripció dels llibreters i la necessitat de diferenciar els llibres prescrits pel sistema educatiu d’aquelles propostes que requereixen mediació. Escandell tanca la seva intervenció assenyalant que l’autor més llegit al País Valencià és Francesc Gisbert. De l’entrevista amb Gisbert, cal destacar que les temàtiques amb major demanda comercial són la novel·la de detectius, les històries de por i les narracions amb rerefons històric.

El Seminari va prosseguir amb la conversa amb motiu del XXII Premi Aurora Díaz-Plaja, entre els autors Enric Lluch i Josep Antoni Fluixà. Ambdós reflexionen sobre els elements que ha de posseir una obra juvenil per captivar el lector i conclouen que l’autor ha d’escriure sobre allò que li apassiona. Així i tot, l’autor compromès amb la qualitat sent que navega a contracorrent de fenòmens editorials massius, com ara la sèrie de Geronimo Stilton. Lluch explica que, tot i la percepció social de la literatura juvenil com un gènere menor, en realitat presenta una complexitat d’escriptura superior a la d’adults, ja que cal considerar variables addicionals, com ara el bagatge i els coneixements previs del lector.

Finalment, en el diàleg titulat «Paisatges futurs de la LIJ a Catalunya, les Illes i el País Valencià», moderat per Mercé Viana, tres autores actuals expressen la seva visió sobre la situació de la LIJ als Països Catalans. Teresa Broseta exposa les dificultats del sector a escala global, destacant-ne la invisibilitat, el poc prestigi i la dependència del sistema escolar, als quals cal sumar la davallada generalitzada de la comprensió lectora. Com a escriptora valenciana, afegeix que a aquesta problemàtica cal sumar-hi la condició del català com a llengua minoritzada. Tina Vallès assenyala que, malgrat que la situació a Catalunya és més favorable, resulta preocupant el desconeixement de la realitat de la LIJ per part dels docents, i proposa mesures per revertir els dèficits del sector. Finalment, Irene Zurrón tanca la sessió amb una anàlisi de les diferents generacions d’autors de LIJ a les Illes Balears.

Enric Codina Portet

Professor de llengües de l’Escola Sadako. Coordinador del grup d’estudi de la literatura juvenil Llums del Nord, de Rosa Sensat

Nasiłowska, Anna. A history of Polish literature. Transl., Anna Zaranko. Boston: Academic Studies Press, 2024. XVII, 682 p. (Polish Studies). ISBN 979-8-88719-277-2.

A history of Polish literature d’Anna Nasiłowska, publicat a Academic Studies Press en traducció d’Anna Zaranko, és un llibre gruixut, de to acadèmic, i alhora amb una certa voluntat divulgativa, que recorre la història de la literatura polonesa des de l’Edat Mitjana fins als anys noranta del segle XX. Tot i que la data de publicació és tan recent com 2024, la literatura polonesa del primer quart del segle actual hi és absent. Tot sembla indicar que l’autora no ha volgut parlar-ne per falta de perspectiva.

Sigui com sigui, la trista evidència és que dels autors polonesos anteriors al segle XX, no en tenim gairebé res traduït ni al català ni al castellà. Per tant, si el lector d’aquest volum no domina el polonès, haurà de buscar les obres de la majoria d’autors que hi surten en traduccions angleses, franceses o alemanyes (i tampoc en trobarà tantes com voldria, segurament). Si ens limitem a fixar-nos només en la part del llibre que abasta el segle XX, veurem que conté resums prou entenedors de les vides i les obres més rellevants d’alguns escriptors de primer ordre, com ara Sławomir Mrożek, de qui Nasiłowska és biògrafa. Per sort, dels relats de Mrożek sí que en tenim traduccions esplèndides publicades per Quaderns Crema i Acantilado. En canvi, les seves obres de teatre, que es representen arreu del món, continuen sent força desconegudes a casa nostra. Qui és el director que hi posarà remei?

La utilitat que pot tenir un volum com aquest per a nosaltres és fer-nos conscients de tot el que falta per traduir i per conèixer. Els grans poetes del romanticisme: Adam Mickiewicz, Juliusz Słowacki i Cyprian Kamil Norwid; el teatre modernista de Stanisław Wyspiański, particularment Wesele («Les noces»,1901), en què es basa una bella pel·lícula d’Andrzej Wajda; l’obra dels integrants del grup Skamander, que al principi del segle XX van renovar el llenguatge poètic polonès; les magnífiques novel·les curtes de Jarosław Iwaszkiewicz, hereu de la tradició txekhoviana, que aconsegueix «portar la falta de pretensions als cims del virtuosisme», per dir-ho amb paraules seves (aplicades, és clar, a un altre escriptor); la sàtira política de Tadeusz Konwicki, representada sobretot per la novel·la Mała apokalipsa («La petita apocalipsi», 1979); els contes i els poemes de Kornel Filipowicz, de qui Nasiłowska només diu que va ser el company sentimental de Wisława Szymborska i el destinatari implícit del seu poema més famós, Kot w pustym mieszkaniu («Un gat en un pis buit», 1991). Per desgràcia, tampoc no diu gairebé res de la potentíssima tradició de literatura infantil a Polònia, que durant dècades s’ha resistit a tractar el lector petit amb condescendència i li ha ofert obres d’altíssima qualitat artística. Tant de bo, ara i aquí, hi hagi editors que descobreixin tota aquesta riquesa i no tinguin por de publicar autors polonesos clàssics i moderns, encara que no tinguin «res més a oferir que el seu geni», com deia Oscar Wilde.

Xènia Dyakonova 

Poeta, traductora, crítica literària i professora d’escriptura

Goldin, Daniel. Los días y los libros: divagaciones entorno a la hospitalidad de la lectura. Pontevedra: Kalandraka, 2024. 192 p. ISBN 978-84-1343-327-1. 16 €.

Dins la col·lecció de llibres de no-ficció per a lectors experts de l’editorial Kalandraka, hi trobem obres que reflexionen sobre la lectura, la cultura i la formació de lectors des d’una mirada profunda i crítica. És el cas de Los días y los libros de Daniel Goldin, que comparteix col·lecció i afinitats conceptuals amb altres títols com Los libros y la belleza de Michèle Petit (anteriorment ressenyada en aquest blog). Ambdues obres coincideixen tant en la temàtica ‒la promoció lectora i el paper humanitzador de la lectura‒ com en l’acurada edició de la coberta, dissenyada per Pablo Otero (amb Mark Ritchie en aquest volum). Les cobertes destaquen per la seva composició de colors, textures i materials, que actuen com una veritable invitació visual a endinsar-se en la lectura.

Daniel Goldin és editor, bibliotecari, poeta i artista plàstic, i la seva trajectòria professional està estretament lligada al món del llibre i la formació de lectors. Durant dotze anys va crear i dirigir col·leccions infantils i juvenils al Fondo de Cultura Económica, posteriorment va fundar el segell Océano Travesía i, el 2019, va crear Jardín Lac, un projecte que vincula lectura, art i conversa en l’espai públic. Ha estat assessor de la Encuesta Nacional de Lectura y las Artes del govern mexicà i director de la Biblioteca Vasconcelos entre 2013 i 2019. Ha estat nominat al Premi Memorial Astrid Lindgren i ha rebut el Premi Nacional Juan Pablos al Mèrit Editorial, de Mèxic (2019). Actualment, dirigeix la Biblioteca Jardín Lac Vizcaínas a Ciutat de Mèxic i es dedica també a la pintura. Tot aquest recorregut vital i professional travessa l’obra i li dona una densitat experiencial molt significativa.

Tal com ell mateix afirma, el seu interès no ha estat mai només produir o vendre llibres, sinó formar ciutadans a través de la lectura: «mi verdadero interés era la formación de ciudadanos. Había decidido que mi trabajo no era solamente producir ni vender libros, sino formar lectores o ayudar a formar un tipo especial de lectores» (p. 124). Aquesta declaració resumeix l’eix ètic i polític que sosté el llibre.

L’obra s’estructura en vuit capítols que corresponen a vuit conferències, fet que en condiciona la forma: un discurs oral transformat en text escrit, amb un to reflexiu, proper i alhora rigorós. Goldin hi comparteix la seva relació íntima amb els llibres, des de la infància fins a la seva experiència com a pare, i desplega teories sobre la lectura, la seva promoció i la seva funció social. El subtítol, Divagaciones en torno a la hospitalidad de la lectura, actua com a fil conductor de totes les reflexions, que giren al voltant de la lectura com a espai d’acollida, de reconeixement i de construcció de subjectivitat.

Un dels aspectes més inspiradors del pensament de Goldin és que no situa la lectura al centre, sinó les persones. La lectura es concep com un lloc habitable ‒o no‒, i és el context vital dels lectors el que ha d’orientar qualsevol projecte de promoció lectora. En aquest sentit, afirma: «Para promocionar la lectura necesitamos el norte, objetivo claro del proyecto, y la brújula para leer lo que está afuera de los libros y lo que sucede en el interior de los lectores» (p. 98). Aquesta mirada desplaça el focus del llibre com a objecte cap a la lectura com a experiència relacional.

Al llarg de l’obra apareixen temes d’absoluta actualitat: la tensió entre tecnologia i llibre, la constitució dels infants com a subjectes a partir del contacte amb la literatura, o la crisi de la cultura lletrada en una societat cada vegada més individualitzada. Goldin reflexiona també sobre la multiculturalitat i la dificultat humana de conviure amb l’altre, defensant una cultura del reconeixement mutu: «La promoción de la lectura supone darle al otro armas y herramientas para ser diverso de sí mismo. Es una muestra de confianza en el prójimo. Sostener un respeto radical para que el otro siga siendo otro» (p. 83).

En aquesta ressenya he volgut destacar sobretot l’aspecte social de l’obra, més que el seu vessant literari, filosòfic o la pura promoció de la lectura. Sovint ens entestem a veure la lectura com una porta a la imaginació, però Goldin ens recorda que també cal valorar el context i les circumstàncies en què aquesta porta es pot obrir, així com la responsabilitat que tenim de crear espais on sigui realment habitable per a tothom.

Davant la fragilitat del món contemporani i la pèrdua d’estabilitats simbòliques, Goldin planteja un repte clar: «El reto es construir un mundo habitable ahora que descubrimos que no hay nada estable, ni siquiera la palabra escrita en la que tantos hombres cifraron sus anhelos de trascendencia» (p. 105). També qüestiona el discurs del plaer lector, preguntant-se si realment respon a la voluntat de formar subjectes autònoms o bé a la mercantilització de l’experiència cultural (p. 111).

La resposta a aquest panorama incert és, novament, l’hospitalitat. Una hospitalitat entesa com una actitud ètica d’escolta profunda i respecte radical per l’altre: «Nuestra función se trata de escuchar con el cuerpo y con la inteligencia, con el compromiso de la escucha atenta, sin asumir nada previo más que un respeto radical por el otro» (p. 119).

En conclusió, Los días y los libros és una obra densa però accessible, que combina experiència personal, reflexió teòrica i compromís social. És especialment recomanable per a docents, bibliotecaris, educadors socials i, en general, per a totes aquelles persones implicades en l’educació, la cultura i la construcció d’una societat més habitable a través de la lectura. Goldin no ofereix receptes simples, sinó una invitació honesta a repensar la lectura com un acte d’acollida i responsabilitat compartida.

Sara Mas Castaño
Biblioteca Municipal de Manlleu BBVA 

McCausland, Elisa; Salgado, Diego. Viñetaria: historia universal de las autoras de cómic. Madrid: Cátedra, 2024. 562 p. (Signo e imagen; 222). ISBN 978-84376-4785-2. 22,50 €.

Viñetaria: historia universal de las autoras de cómic, d’Elisa McCausland i Diego Salgado, reputats crítics de la cultura pop audiovisual, constitueix una aportació fonamental a la historiografia del còmic contemporani i als estudis de cultura visual amb perspectiva de gènere, no tan sols per la seva extraordinària ambició, sinó també perquè representa una fita en la unió dels estudis de gènere i els estudis sobre el còmic.

L’obra parteix d’una constatació crítica clara: la història canònica del còmic s’ha construït, majoritàriament, a partir d’un relat androcèntric que ha invisibilitzat o minoritzat de manera sistemàtica la contribució de les dones com a autores, editores, teòriques i agents actius del mitjà. Davant d’aquest buit, Viñetaria proposa no només una recuperació de noms i trajectòries, sinó una reformulació del relat històric mateix.

El llibre s’estructura com un recorregut ampli i ambiciós que abasta diferents períodes, geografies (i aquí rau un dels seus grans mèrits, no se centra només en les principals tradicions històriques del mitjà) i formats del còmic, des de les primeres tires de premsa i la il·lustració seriada fins al còmic alternatiu, la novel·la gràfica i el webcòmic. A més, els autors dediquen un pels primers capítols a donar testimoni de les primeres dones il·lustradores de premsa com a clares precursores de les autores de còmic que les seguirien. Aquesta mirada panoràmica permet als autors situar la producció femenina no com una excepció o un apèndix, sinó com una presència constant i estructural en l’evolució del mitjà, malgrat les barreres socials, industrials i simbòliques que n’han condicionat la visibilitat.

Un dels principals encerts de Viñetaria és la seva voluntat d’anar més enllà del simple exercici enciclopèdic. McCausland i Salgado articulen una lectura crítica que connecta les pràctiques creatives de les autores amb els contextos històrics, polítics i culturals en què s’inscriuen, cosa que dona una gran riquesa a l’obra. Així, el llibre posa en relació l’aparició de determinades figures i discursos amb fenòmens com la consolidació o els canvis de la indústria cultural, els moviments feministes, els canvis en les representacions de gènere o l’emergència d’espais de producció independent i autogestionada.

Especialment rellevant és l’atenció que l’assaig dedica a qüestionar els criteris tradicionals de cànon i legitimitat cultural. Viñetaria no es limita a reivindicar autores oblidades, sinó que interroga els mecanismes –crítics, editorials i acadèmics– que han determinat què es considera «central» o «perifèric» en la història del còmic. Resulta clar l’esforç dels autors en què aquesta «perifèria» també formi part de l’obra en condicions de ple dret. En aquest sentit, el llibre dialoga de manera explícita amb els estudis culturals i la crítica feminista, proposant una lectura del còmic com a camp de tensions entre poder, representació i autoria.

La pluralitat de perfils abordats –dibuixants, guionistes, il·lustradores, coloristes, editores– contribueix a ampliar la noció mateixa d’autoria i a reconèixer la naturalesa col·lectiva i industrial del còmic. Aquest punt de vista resulta especialment valuós per desmuntar mites persistents sobre la genialitat individual i per visibilitzar rols tradicionalment considerats secundaris, però essencials en la configuració del llenguatge gràfic.

Des del punt de vista metodològic, l’assaig combina una clara voluntat divulgativa amb un sòlid fonament teòric, fet que el converteix en una eina útil tant per a lectors especialitzats com per a estudiants i investigadors que s’acosten per primera vegada als estudis de còmic amb perspectiva de gènere. La prosa és accessible però precisa, i evita tant el to excessivament militant com la neutralitat aparent que sovint amaga biaixos estructurals.

En conjunt, Viñetaria es una obra de referència imprescindible per entendre el còmic des d’una perspectiva feminista, crítica, inclusiva i contemporània. Més que una història «alternativa», el llibre planteja la necessitat de repensar la història del còmic en la seva totalitat, incorporant les autores no com una nota a peu de pàgina, sinó com a protagonistes d’un relat cultural complex, ric i encara en procés de revisió.

Montse Terrones  
Editora a Garbuix Books  

Pettegree, Andrew. El libro en tiempos de guerra: bibliotecas y lectores en épocas de conflicto. Trad., Amelia Pérez de Villar. Madrid: Punto de Vista, 2025. 583 p. XVI p. de làm. col. (Historia y pensamiento; 52). ISBN 978-84-129012-5-2. 34,90 €.

Edició original:

Pettegree, Andrew. The book at war: how reading shaped conflict and conflict shaped reading. New York: Basic Books, 2023. 474 p. ISBN 978-1-5416-0434-6.

The book at war: how reading shaped conflict and conflict shaped reading és la darrera obra d’Andrew Pettegree, historiador i catedràtic de la Universitat de St. Andrews (Escòcia). Pettegree, més enllà de ser un destacat especialista en la Reforma i en l’Europa del segle XVI, ha dedicat bona part de les seves investigacions a la història del llibre. Aquesta recerca ha cristal·litzat, d’una banda, en la fundació i direcció de la base de dades Universal short title catalogue, la qual té com a objectiu catalogar totes les obres publicades abans de 1601 –sovint amb indicació de la localització dels diferents exemplars conservats de cadascuna– i, de l’altra, en diversos estudis de referència en la matèria. Entre aquests destaquen The book world of Renaissance Europe (Yale University Press, 2010), dedicat a explorar les transformacions que significà l’aparició de la impremta, i The library: a fragile history (Profile Books, 2021), títol escrit en col·laboració amb Arthur der Weduwen i focalitzat a oferir una història de les col·leccions bibliogràfiques públiques i privades, amb un èmfasi especial en aquelles que han estat destruïdes, de manera deliberada o accidental.

En aquesta ocasió, Pettegree analitza la relació multiforme que, al llarg de la història, han mantingut llibres i guerres. Tal com ell mateix assenyala, un dels objectius de l’obra és el de qüestionar i desacreditar el tòpic que associa la paraula escrita –i en particular la literatura– amb un potencial inherentment pacífic (p. 15). Per a Pettegree, el vincle entre llibres i bel·licisme no es limita al fet que els primers s’han convertit sovint en víctimes col·laterals o en objectius militars en temps de conflicte –fet que queda demostrat per la destrucció sistemàtica i reiterada de biblioteques en temps de guerra, independentment del signe polític dels bàndols en disputa i de l’època històrica–, sinó que sovint han actuat també com a llavor ideològica i com a catalitzadors de l’ànim combatiu, esdevenint vehicles de propaganda o mitjans de resistència. D’igual manera, les guerres han influït sobre les condicions materials de producció bibliogràfica –no sempre de forma negativa– i sobre les vides d’autors i editors. Així, la relació entre ambdues esferes és i ha estat recíproca, i en molts casos, fins i tot simbiòtica.

En aquest sentit, The book at war proposa una exploració exhaustiva de les múltiples dimensions del que Pettegree anomena la «militarització de la cultura bibliogràfica», un concepte que abasta des del paper dels llibres en la construcció de l’esperit combatiu d’una nació o en la denominada «guerra de les idees» fins a la seva participació activa en el mateix desenvolupament dels conflictes i les conseqüències que es deriven d’aquesta intervenció. Aquesta amplitud en el projecte explica que l’obra s’allunyi del relat diacrònic i aposti per una estructura dividida segons criteris temàtics. El text es compon així de divuit capítols, agrupats en sis parts, cadascuna de les quals aborda un aspecte diferent del vincle entre la paraula escrita i les guerres.

La primera part, titulada «Building the fighting nation», reuneix tres capítols en què Pettegree reflexiona sobre el paper dels llibres en la construcció i legitimació de les diverses ideologies que, al llarg de la història moderna, han conduït a l’enfrontament bèl·lic. La lectura d’aquests capítols permet comprendre fins a quin punt la literatura ha contribuït a configurar imaginaris col·lectius, identitats nacionals i relats històrics orientats a justificar o estimular el conflicte. Més enllà d’això, aquesta part també explora la creixent importància que, coincidint amb l’arribada de la modernitat, han tingut els llibres en els plans d’estudis de les acadèmies militars destinades a formar generals i oficials.

En segon lloc, sota el títol «The mobilisation of knowledge», s’agrupen tres capítols dedicats a analitzar com els estats han intentat instrumentalitzar la cultura i el coneixement amb l’objectiu d’assegurar la victòria militar. D’igual manera, en aquest apartat s’examina la relació que bibliotecaris, acadèmics, científics o geògrafs han mantingut amb el poder polític en contextos bèl·lics, a partir d’un ampli ventall de casos històrics. Alguns d’aquests són àmpliament coneguts –com el projecte Manhattan per desenvolupar una bomba nuclear o la implicació d’Alan Turing en el desxiframent de la màquina Enigma–, mentre que d’altres resulten més obscurs i, precisament per això, són especialment interessants. És el cas del capítol sis, el qual posa de manifest la importància cabdal que va tenir la cartografia durant la Segona Guerra Mundial, fins al punt que el govern britànic va arribar a prohibir que les biblioteques prestessin mapes amb una escala superior a una polzada per milla –llevat que l’usuari interessat presentés una autorització expressa, emesa pel mateix executiu– amb la finalitat d’evitar possibles casos d’espionatge enemic.

Les parts tercera i quarta de l’obra s’ocupen de l’impacte que les dues guerres mundials van tenir en els hàbits de lectura de la població dels països bel·ligerants. Concretament, la tercera part se centra en els efectes del conflicte sobre la població civil, mentre que la quarta pren com a objecte d’estudi els soldats destinats al front i els presoners de guerra. En aquest sentit, els capítols que integren ambdues seccions analitzen tant episodis rellevants de la història editorial contemporània –com la fundació de la revolucionària col·lecció en rústica de Penguin– com fets derivats explícitament d’un context bèl·lic –és el cas de les diverses campanyes d’enviament de llibres als camps de presoners alemanys i nord-americans durant les dues guerres mundials–. A més, Pettegree també aporta informació reveladora i detalls curiosos sobre la transformació que el conflicte va tenir sobre els gustos lectors. Així, gràcies a la lectura de l’obra, podem descobrir que l’esclat de la Segona Guerra Mundial va provocar un increment significatiu de la publicació i venda de llibres de cuina, especialment sol·licitats en un context de racionament i escassetat; o que títols com A tree grows in Brooklyn, de Betty Smith (publicat en català amb el títol de Creix un arbre a Brooklyn, L’Altra Editorial, 2018) esdevinguessin èxits de vendes gràcies al fet que van ser uns dels llibres preferits dels nord-americans destinats al front.

Si fins aquest punt l’obra s’ha centrat en la importància i el paper que la lectura ha tingut tant a l’hora de guanyar guerres com de sostenir la moral i aixecar els ànims de civils i militars, la cinquena part, titulada «The bomber will always get through», posa l’accent en el cost devastador que els conflictes bèl·lics han tingut, sovint, sobre llibres i biblioteques. Així, doncs, Pettegree ofereix una recapitulació de nombrosos episodis de destrucció del patrimonial bibliogràfic europeu, així com d’alguns dels intents que es van dur a terme per evitar-la o minimitzar-ne els danys. Com en els capítols anteriors, novament l’atenció se centra, sobretot, en la Segona Guerra Mundial, que l’autor defineix com «un extraordinari atac a la cultura escrita d’Europa» (p. 342) i durant la qual calcula que es van perdre, destruir o abandonar més de cinc-cents milions de llibres.

Finalment, a la sisena i última part de l’obra, Pettegree va més enllà de les dues guerres mundials i posa el focus en l’impacte persistent que aquests dos conflictes han continuat tenint sobre el món del llibre un cop restablerta la pau. D’aquesta manera, s’examinen els intents –sovint parcials, clarament insuficients i, en molts casos, no gaire més que simbòlics– de restaurar i reparar els danys infligits sobre el patrimoni bibliogràfic, així com de restituir les col·leccions privades que foren saquejades a les víctimes del conflicte, amb una atenció especial a la comunitat jueva. En aquesta secció, també s’analitzen els processos de revisió bibliogràfica impulsats des del bàndol aliat amb l’objectiu d’eliminar de l’accés públic aquells documents considerats potencialment perillosos per als valors democràtics o per als principis ideològics institucionals. Com a exemples d’aquest punt, Pettegree presenta tant les esporgades sistemàtiques de llibres nacionalsocialistes a les biblioteques alemanyes de postguerra com la persecució que el maccarthisme va dur a terme als Estats Units, durant la dècada dels cinquanta, contra qualsevol document sospitós de ser proper al comunisme. Tanca aquest bloc un capítol dedicat a l’ús propagandístic de la lectura durant la Guerra Freda, un fenomen que es va materialitzar, entre d’altres, en els projectes de la CIA destinats a infiltrar literatura occidental i llibres prohibits pel règim soviètic rere el teló d’acer –amb alguns exemples certament quixotescos, com l’anomenat Bible Balloon Project, que pretenia llançar, usant globus d’heli, milers de bíblies sobre territoris com Rússia o Txecoslovàquia–.

En resum, The book at war constitueix un extens recorregut per les diferents cares de la complexa relació que els llibres han mantingut amb la cara més crua dels conflictes humans. En aquest sentit, cal reconèixer que l’amplitud temàtica de l’obra comporta que el tractament individual de cadascun dels aspectes abordats no sigui sempre tan exhaustiu com el que podria esperar-se d’una monografia específica. Així, per exemple, l’anàlisi que Pettegree fa de la destrucció bibliogràfica durant les guerres es troba lluny de la profunditat de les obres de referència sobre aquest àmbit.[1] Igualment, cal tornar a assenyalar que The book at war no ofereix una història sistemàtica ni cronològicament ordenada de la relació entre llibres i conflictes armats, sinó més aviat un ventall d’aproximacions temàtiques que, tot i la seva heterogeneïtat, contribueixen a il·luminar amb eficàcia la profunda imbricació entre cultura escrita i violència política, particularment en uns anys molt concrets –els coincidents amb les dues guerres mundials–. Tanmateix, malgrat les possibles limitacions que es desprenen del seu plantejament, l’obra destaca per la seva riquesa documental, per aportar una gran varietat d’exemples i per ser capaç de qüestionar alguns tòpics arrelats sobre el paper pacificador del llibre, oferint una aportació valuosa tant per als estudiosos de la història del llibre com per a aquells interessats en la dimensió cultural dels conflictes bèl·lics contemporanis.

Dani Cama
Bibliotecari al CRAI de la Universitat de Barcelona

[1] La destrucció de llibres i biblioteques al llarg de la història, també coneguda com a biblioclàstia, ha estat estudiada amb exhaustivitat i excel·lència per nombrosos autors. Per a una introducció general a la matèria poden resultar útils les obres Nueva historia universal de la destrucción de libros, de Fernando Báez (Destino, 2011) i Livres en feu: histoire de la destruction sans fin des bibliothèques, de Lucien X. Polastron (Denoël, 2004); mentre que per conèixer amb rigor les particularitats i les raons ideològiques de la biblioclàstia contemporània i la seva vinculació amb el totalitarisme i amb processos d’etnocidi resulta particularment interessant l’obra Libricide: the regime-sponsored destruction of books and libraries in the twentieth century, de Rebecca Knuth (Praeger, 2003).

Lévy, René. 9 écrivains universels-juifs au XXe siècle: George Steiner, Philip Roth, Albert Cohen, Stefan Zweig, Elias Canetti, Primo Levi, Isaac Bashevis Singer, Saul Friedländer, Imre Kertész. Paris: Les impliqués, 2025. 258 p. ISBN 979-10-428-0875-4.

René Lévy s’ha guanyat un lloc destacat en el panorama intel·lectual francès com a assagista i, malgrat que ell es defineix com a escriptor, no és en cap cas pas un creador literari. Ha centrat la seva recerca, principalment, en els pensadors jueus d’arreu contemporanis a la Xoà que, d’una manera o altra, en patiren les tràgiques conseqüències.

En el llibre que ens ocupa, Lévy se centra a fer una anàlisi de la vida i obra de nou escriptors jueus universals, oferint-nos un assaig reflexiu basat en la interpretació de l’experiència vital i la lectura profunda dels escrits de George Steiner, Philip Roth, Albert Cohen, Stefan Zweig, Elias Canetti, Primo Levi, Isaac Bashevis Singer, Saul Friedländer i Imre Kertész. Per què tria aquests autors? Quin és el fil conductor que els relaciona? Per a Lévy, tots ells desmunten la idea que la cultura salva. Lévy es repeteix la pregunta que Hannah Arendt ja plantejava a The origins of totalitarism:[1] «Com és possible que a l’Alemanya del segle XX es desplegués un vel de silenci capaç d’ocultar la destrucció de prop de sis milions de jueus?». La Xoà és un projecte d’extermini nazi que no hauria adquirit mai les monstruoses dimensions que va assolir si no hi hagués hagut un imaginari antisemita comú a escala europea.

En el tractament del seu estudi, Lévy esdevé un assagista ètic a la manera levinasiana, tot i no ser pas filòsof. Tria els autors citats més amunt tot ordenant, relacionant i fent aflorar les seves afinitats profundes. En aquest sentit, fluctua de manera efectiva i elegant entre la memòria i la crítica, entre la literatura i la filosofia, entre el judaisme cultural i la modernitat europea. Només cal escoltar alguna de les entrevistes que s’han publicat de René Lévy on ens parla de la seva infantesa i joventut per copsar que la seva pròpia biografia és un reflex de les inquietuds i les experiències dels escriptors objecte de la seva recerca. Tan sols es pot entendre plenament la dimensió dels pensadors jueus que analitza si s’han viscut, en pròpia pell, les circumstàncies traumàtiques del nazisme.

Més enllà de l’objectiu de desmuntar la idea que la cultura salva, un altre punt clau sobre el qual reflexionen aquests intel·lectuals és l’ús de la llengua com a autèntic problema moral. El tractament de la llengua com a eina conflictiva arrenca de la frase de Theodor W. Adorno: «Escriure poesia després d’Auschwitz és un acte bàrbar». Molts escriptors jueus, malgrat això, no la interpreten com una prohibició literal, sinó com una acusació moral contra el llenguatge intacte, o com una denúncia de la continuïtat cultural com si res no hagués passat. La llengua no és, doncs, un instrument neutral, cal repensar-la en profunditat després de la catàstrofe. Adorno, més endavant, matisarà aquella primera frase dient: «El sofriment té dret a expressar-se, però no amb les formes d’abans». El problema, doncs, no és pas escriure, sinó com. Els nou escriptors protagonistes de l’obra de René Lévy són tots ells obsessius amb la llengua. La centralitat del llenguatge és clau perquè en perceben la fallida. Escriure és, per tant, un acte moral i cadascun d’ells l’articula i gestiona a la seva manera. Singer s’expressa en ídix amb l’objectiu de salvar un món que s’extingeix. Levi escriu amb una claredat i precisió fruit de la seva formació científica, amb l’objectiu que el seu discurs sigui el màxim de realista, defugint de la mentida. Per a Steiner, representa tant la llar com una condemna. Canetti canvia sovint de llengua, però mai de consciència. Kertész es postula com a ferm detractor de la llengua oficial del totalitarisme. Cohen construeix una llengua barroca amb la intenció d’expressar l’excés. Matisos a banda, escriure és en tots ells un acte moral. Tots ells tenen, com a denominador comú, el fet de no creure en l’heroisme èpic; destaquen l’existència de subjectes extremament fràgils. Levi fa prevaldre l’home gris, en detriment del màrtir. Kertész veu el presoner com a objecte administratiu. Els personatges de Singer viuen dominats pel desig i la culpa. A Roth li plau centrar-se en l’individu situat entre identitat i paròdia. Per a Canetti l’ésser queda dissolt en la massa. Per acabar, Friedländer percep la història com un soroll que tapa les veus. D’aquesta breu descripció se’n desprèn que tots ells senten rebuig per la grandiloqüència.

En termes generals, podem dir que són pensadors que, mitjançant la ironia i la lucidesa, no pretenen consolar sinó comprendre en clau arendtiana. Com a jueus que són, no perceben la memòria com a celebració, ni com a ritual; a través seu pretenen incomodar, sacsejar, qüestionar. Comparteixen la convicció que, després del segle XX, pensar, escriure i viure exigeix una profunditat sense consol, una memòria incòmoda i una ètica que neix de la fragilitat humana. René Lévy vol posar de manifest que, en l’intent d’interpretar les grans ruptures morals i intel·lectuals del segle XX, alguns escriptors jueus queden situats en un mateix horitzó de reflexió, tot i que entre ells mantenen diferències fonamentals. George Steiner i Imre Kertész en són un exemple paradigmàtic.

Lévy també vol assenyalar que tots aquests autors comparteixen −amb matisos− una consciència jueva no necessàriament religiosa, sinó històrica, lingüística, ètica i traumàtica. Cap d’ells no escriu sobre el judaisme, sinó des d’una condició jueva problematitzada.

Zweig i Canetti, per exemple, són jueus assimilats del centre d’Europa. Pel que fa a Zweig, el considera el profeta desterrat perquè, tot i creure en Europa, en la cultura humanista i en la reconciliació, és testimoni que tot això s’esfondra. El seu suïcidi no és tan sols personal; és la constatació que el món que ell representava −o que creia representar, si coincidim amb Arendt− ja no existeix. En definitiva, simbolitza el moment en què l’humanisme europeu mor definitivament.

Canetti, diu Lévy, no parla d’Auschwitz directament, però el pensa estructuralment. Analitza quirúrgicament la fascinació per l’extermini, la dissolució de l’individu, el desig de la fusió que condueix a la violència. Canetti és conscient que la raó no frena la pulsió del poder en la seva cara més destructiva. És especialment lúcid quan mostra com les masses preparen el terreny del genocidi molt abans que es posin a funcionar els camps d’extermini. Lévy el considera el teòric de la catàstrofe perquè s’hi avança i en certa manera la prediu.

Levi, Kertész i Friedländer són jueus marcats directament per la Xoà. Lévy considera Primo Levi el centre moral, l’ètica del testimoni. L’escriptor que s’expressa sense odi, sense èpica, sense transcendència. No es pregunta: «Com va ser possible Auschwitz?», sinó «Què va fer Auschwitz amb l’ésser humà?». Comprova amb horror que la ciència tant pot servir per guarir, com per exterminar. Defensa la raó, però una raó ferida; conscient del seu fracàs, encarna la dignitat fràgil del testimoni.

Kertész, en canvi, representa l’antiredempció. És el més radical d’aquests nou pensadors; per a ell Auschwitz no és aberració, és destí modern −aquí podria coincidir amb el pensament de Günther Anders−. Kertész planteja una tesi molt incòmode perquè insisteix en el fet que no hi va haver rebel·lió, ni heroisme; tan sols adaptació. Segons ell, el sistema va funcionar perquè els humans van col·laborar-hi. És per aquest motiu que Lévy el defineix com el pensador que no permet cap consol.

Friedländer és, per la seva banda, el testimoni de la història amb veu de víctima, fonamental perquè aporta un material decisiu que mai no hauríem de menystenir ni d’oblidar, entre altres coses perquè ens obliga a ser molt curosos quan volem titllar algú de nazi. És especialment il·lustratiu perquè integra documents de víctimes dins el relat històric, de tal manera que no explica la Xoà, la deixa parlar. Amb aquest gest Friedländer trenca amb la història freda i demostra que la història no és neutral; està travessada per veus interrompudes. Kertész descobreix que la burocràcia pot administrar l’horror sense odi, la qual cosa la fa encara més aberrant. Per a Lévy esdevé essencial, perquè uneix magistralment el rigor històric a la responsabilitat moral.

Isaac Bashevis Singer representa la tradició jueva de l’Est d’Europa com a món perdut. Preserva la memòria del món destruït, per això tria escriure en ídix; perquè és una llengua en vies de desaparició. Escriu el món que ja no hi és. Els seus relats, que són plens de dimonis, de supersticions i d’erotisme, són resurrecció narrativa. Lévy el defineix com el guardià d’un món assassinat.

Roth i Cohen són un exponent de la diàspora moderna; en especial, de l’experiència jueva secular. El primer desconfia de la cultura com a instància moral perquè aquesta és un camp de batalla identitari i no pas un refugi. Per a Roth, tant la tradició jueva com l’americana són matèria de paròdia i de conflicte. S’expressa des del cos, el desig i la dissensió. Una de les preguntes més colpidores que formula Roth és «què vol dir ser jueu?» quan el món jueu ha estat destruït, quan la identitat ja no és sostinguda per la tradició, sinó per la memòria del crim. La Xoà se li apareix com una ombra, no pas com a relat, és una presència que distorsiona qualsevol identitat posterior. De tal manera que creu en la impossibilitat total d’una identitat jueva «normal» després d’Auschwitz. Pensa, del jueu, que és un subjecte contradictori, ridícul i obsessiu, problemàtic, incòmode i desmesurat. Mai no sacralitza ni Israel, ni la tradició, ni la víctima. Per tal de deixar constància del seu pensament es val d’un llenguatge irònic, obscè, provocador, com a mecanisme de supervivència. Finalment comprova que el liberalisme americà no redimeix el trauma europeu. Lévy descriu Roth com el jueu posttraumàtic, no pas com a testimoni.

Pel que fa Albert Cohen, és una figura clau que s’expressa amb exuberància, ple d’un lirisme i d’una passió gairebé barroca, però mai ingènua. Per a Cohen, després d’Auschwitz, l’afirmació de la vida, l’amor i el desig esdevenen actes de resistència ontològica. Lévy interpreta Cohen com algú que respon a la mort amb hipervida, tot i que l’amor no salva sinó que nega l’anihilació total.

René Lévy veu Steiner com el gran fiscal. La seva tesi és devastadora perquè no escriu des de l’experiència, sinó des del fracàs de la cultura. Alemanya era la nació més culta d’Europa, els seus botxins escoltaven Schubert. El sorprèn que tant Bach com Goethe convisquin amb Auschwitz. Constata que ni la música, ni la literatura, ni la filosofia no van immunitzar contra el mal. Steiner dubta de la continuïtat de la cultura i és per això que se’l considera l’hoste permanent de la cultura europea, atès que aquesta és el centre del drama. Per a Lévy, Steiner representa la culpa de l’intel·lectual.

Lévy destaca que els nou escriptors que ha triat per articular el seu assaig representen l’exemple clau de ser jueu com a pregunta, no pas com a identitat resolta. Desconfien de manera radical del progrés i la raó il·lustrada. El progrés no garanteix en absolut humanitat. Pel que fa a la modernitat són extremament crítics. El fil conductor, doncs, que lliga els escriptors de l’assaig de Lévy, malgrat les seves notables diferències, és la detecció que Auschwitz ha destruït també la innocència de la cultura i la transparència del llenguatge, però no pas la necessitat de dir. Després d’Auschwitz, una cosa essencial s’ha trencat. S’ha fracturat el sentit. No s’ha trencat la capacitat d’escriure sinó la confiança que la cultura, la raó i la tradició transmeten valors morals. Escriure després d’Auschwitz vol dir fer-ho sabent que la tradició ha fallat. Aquest extrem lliga amb la tesi de Hannah Arendt, que en parlar del trencament del fil de la tradició, no fa cap afirmació nostàlgica sinó diagnòstica. Arendt sosté que la tradició occidental −grecollatina, cristiana, il·lustrada− ja no pot transmetre criteris de judici moral fiables atès que no només no va impedir el totalitarisme, sinó que fins i tot el va facilitar.

Aquest trencament implica que ja no podem heretar el passat com una continuïtat. Els conceptes clàssics −mal, responsabilitat, culpa, llei− ja no actuen igual perquè la tradició ha deixat d’orientar. El que es desencadena a Auschwitz, no és només un crim massiu sinó un esdeveniment que desmenteix la tradició des de dins. Els instruments que la tradició valorava: burocràcia, racionalitat, obediència a la llei, cultura humanista… van funcionar com un rellotge en el sistema d’extermini. El «després d’Auschwitz» i el «trencament del fil de la tradició» designen el mateix buit, tot i que des de llocs diferents: l’un des de l’escriptura, l’altre des del pensament polític i moral.

Escriure «després d’Auschwitz» és pensar sense tradició garantida. És per això que, segons Lévy, els escriptors estudiats escriuen sense consol, sense teologia, sense redempció final. No és pas perquè reneguin de la tradició jueva o europea, sinó perquè ja no poden parlar en nom seu. Escriure després d’Auschwitz és, doncs, escriure sense autoritat heretada. Exactament el mateix que Arendt demana al pensament: jutjar sense manuals, sense precedents fiables, sense cobertura. Dit d’una altra manera, el debat sobre la possibilitat d’escriure després d’Auschwitz és la cara literària del trencament del fil de la tradició diagnosticat per Arendt; en tots dos casos, el que ha col·lapsat no és la paraula, sinó la seva legitimitat heretada.

Cal destacar que en tot l’assaig de René Lévy hi ha un rerefons potent, a vegades explícit, a vegades insinuat, que lliga el pensament de tots nou autors amb Antígona, en tant que figura fundacional del conflicte entre legalitat i justícia. Auschwitz és l’indret on Antígona esdevé impossible. Els morts no tenen nom, els cossos no són enterrats, sinó esborrats, no hi ha dol possible, no hi ha ritus, no hi ha paraula que restitueixi el sentit. Si Antígona representa la mínima humanitat, Auschwitz és la seva negació absoluta. El nazisme no només mata Polinices: prohibeix fins tot que existeixi una Antígona i destrueix l’espai on l’acció moral podria tenir lloc. Les categories clàssiques −culpa, càstig, llei, responsabilitat− ja no funcionen igual, la tragèdia grega no pot ser repetida sense fractura, Antígona ja no pot parlar des d’un ordre compartit.

A la tragèdia grega, Creont s’equivoca, però el món encara té sentit; el conflicte és tràgic perquè ambdues parts tenen una raó reconeixible. Després d’Auschwitz, en canvi, el poder no s’equivoca, extermina, no hi ha simetria tràgica ni catarsi. És per això que aquests autors del segle XX estudiats per René Lévy senten que la tragèdia clàssica ja no és suficient, cal un nou registre testimonial, fragmentari, sovint sense solució. Primo Levi, per exemple, escriu per testimoniar, no pas per redimir. Per a Kertész, Auschwitz no és cap excepció, sinó una possibilitat més inscrita en la modernitat. Steiner afirma que el llenguatge mateix ha quedat ferit. En aquest context, Antígona reapareix sovint desplaçada, derrotada, sense cor, sense ciutat que l’escolti. És una Antígona sense polis que parla però no és reconeguda. De tal manera que, quan la llei esdevé criminal, quan l’estat anul·la la humanitat, l’únic que queda és una responsabilitat sense garanties. Antígona actua sense garanties d’èxit. Els testimonis d’Auschwitz escriuen sense garantia de comprensió. Però tant Antígona com Auschwitz comparteixen la manca de consol, la no-promesa de redempció, sense deixar d’insistir que encara hi ha actes que no es poden deixar de fer, tot i que no salvin el món.

Per tot això, l’assaig de René Lévy hauria de ser de lectura obligada tant per als qui es volen acostar per primer cop als escriptors jueus universals del segle XX, com per als qui ja en tenen un bon coneixement.

Els primers descobriran que Lévy no fa una introducció didàctica convencional, ni un inventari d’obres i biografies. El que fa és situar el lector de manera efectiva i intel·ligent dins d’un problema, no dins d’un cànon. El lector veurà com l’assaig defuig la simplificació moral i mostra la diversitat de respostes davant la catàstrofe: silenci, ironia, narració fragmentada, testimoni, paràbola, exili lingüístic… Li permetrà entendre que Auschwitz no és només un tema, sinó una fractura del llenguatge, de l’ètica i de la transmissió. Facilita les eines per llegir Levi, Steiner, Roth, Bashevis Singer, Zweig… sense convertir-los en monuments intocables, tractant-los com a escriptors que dubten, fallen, es contradiuen.

Es tracta d’una lectura formativa perquè convida a llegir amb responsabilitat. Per als qui ja coneixen bé aquests escriptors, l’assaig de Lévy esdevé especialment valuós perquè no confirma el que ja se sap, sinó que ho desplaça, trencant lectures acomodades. Fa dialogar lectors que sovint es llegeixen per separat, mostrant afinitats subterrànies −ètica de la responsabilitat, relació amb la Llei, amb el silenci, amb els morts−. Obliga a repensar la pregunta clàssica: «Es pot escriure després d’Auschwitz?», no pas com un dilema resolt, sinó com una pregunta que cada text torna a obrir. En aquest cas, Lévy no aporta tant «coneixement nou» com una nova disposició de lectura.

El valor central de l’estudi és que no pretén tancar el debat; el sosté. No ofereix una tesi tranquil·litzadora, no jerarquitza el dolor, ni proposa una síntesi reconciliadora. Fa tot el contrari, assumeix que hi ha quelcom d’irrecuperable, i que escriure i llegir després d’Auschwitz implica acceptar aquesta pèrdua sense convertir-la en retòrica.

Per què hauria de ser lectura obligada? Perquè educa en una ètica de la lectura, evita tant la ignorància com la saturació. Mostra que la literatura no explica Auschwitz, sinó que s’hi mesura i s’hi juga la legitimitat. I això, en un món acadèmic i cultural que sovint confon memòria amb consigna i coneixement amb repetició, és d’un valor incalculable.

Tessa Calders i Artís  

[1] Edició en castellà: Los orígenes del totalitarismo (Madrid: Alianza, 2019). (N. de la R.)