Piovesan, David. The European bookshop business model: challenges, opportunities, and enduring cultural significance. Avingdon: Routledge, 2026. XIV, 121 p. (Routledge Focus). ISBN 978-1-04-101502-4.

Editat per Routledge el 2026, aquest llibret de poc més de cent pàgines, amb apèndix, referències bibliogràfiques i índex onomàstic, fa un repàs de la situació llibretera de vint-i-dos països, amb estadístiques oficials que n’abracen l’evolució de 2008 a 2020, cosa que el fa molt interessant perquè s’hi detecten i analitzen tendències àmplies, amb dades comparables entre territoris i períodes temporals.

Aquesta metodologia pel que fa a l’extracció de dades i l’extensió territorial i temporal aporta bases sòlides per a la reflexió estratègica del sector, veritable objectiu del llibre. Un objectiu que se serveix de l’anàlisi freda d’un analista econòmic (en seria mostra el títol: «El model de negoci llibreter europeu») per anar fins al que sembla la veritable voluntat de l’autor, palesa tant al subtítol, llarg i descriptiu dels reptes, les oportunitats i el significat cultural a llarg termini, com també en les dues citacions inicials, gens analítiques, que presenten la llibreria com «alguna cosa més».

David Piovesan, l’autor, professor associat en Ciències de la Gestió a la Universitat Jean Moulin Lyon 3 i antic directiu d’una llibreria, lidera un programa de recerca sobre els mercats del llibre a Europa. Aquesta doble pota de llibreter i d’acadèmic crec que dona interès, rigor i avala la doble perspectiva que proposa. El sumari, simple, curt, seqüencial, gairebé germànic, n’és paradigmàtic i il·lustratiu: Estat de la qüestió, Model de negoci, Competència i Estratègies.

Un capítol de Conclusions, a manera més aviat de Resum executiu, i una Introducció, que referma la gènesi del treball –la seva experiència personal, la passió que mou els llibreters i la connexió comunitària de les llibreries– en refermen el pla de treball. És ben bé una manera de dir: «Vull analitzar aquesta passió que ens mou», en la línia de Joan Miró: «Per tenir el cap als núvols, afermo ben fort els peus a terra». Ni el ròssec de falsos romanticismes en la cultura ni cap proposta de gestió que traeixi la passió del que significa (el mot, ja ho veieu, és clau per a entendre-ho) una llibreria.

Recomano molt de «llegir» les dades, tant les que se citen al llarg del text com les de l’apèndix, ja que aporten informació sintetitzada que abasta tant els preus i els marges comercials com l’estructura de costos, la densitat de llibreries per habitant o el nombre de treballadors per establiment. Són dades que dibuixen la realitat del sector de manera objectiva per bé que s’hi haurien de fer matisos metodològics, com ara densitats elevades perquè no atenyen la concentració territorial, per exemple.

La principal conclusió-sensació de l’exploració de les dades és que la llibreria –per definició i al marge del lloc i del moment (perquè s’esdevé arreu i això és rellevant)– és sempre inestable, sotmesa a canvis i reptes constants, i al límit de la supervivència.

És una constatació dura que es recolza en la principal conclusió del llibre: la plataformització del consum és el principal factor de la globalització econòmica. Afecta arreu per igual i al marge del nivell d’incidència d’altres elements associats com poden ser la digitalització o l’auge dels àudiollibres. Així mateix, la globalització cultural tendeix a la best-sellerització, impulsada per la irrupció de les xarxes socials, en substitució de la crítica i la prescripció habituals. Un nou media que oscil·la entre l’amateurisme i la finalitat comercial. El gran perdedor n’és la bibliodiversitat.

D’aquí se’n deriva una altra conseqüència, d’impacte directe per a les llibreries: el percentatge de quota de mercat dels llibres que més es fan i arriben és tan alt que les llibreries es veuen en el dilema d’haver de triar entre la varietat d’oferta, associada a la prescripció cultural, o el benefici com a negoci.

El llibre, naturalment, distingeix entre realitats nacionals (i lingüístiques), entre la potència i la capacitat del sector a cada territori estudiat, etc., però la perspectiva general és prou descriptiva per a tothom. En aquest sentit sorprèn, d’entrada, que una de les principals respostes estratègiques a l’estat de la qüestió i als reptes que planteja sigui l’aposta clara i decidida per la professionalització, entesa com a obligació individual de cada llibreria, però també –i gairebé diria que de manera imperiosa– l’obligació col·lectiva, la de disposar de gremis forts per prendre decisions davant de realitats que són sistèmiques i no pas particulars de cada empresa. Aquesta aposta col·lectiva neix de l’anàlisi de les casuístiques territorials i per tant no és una lliçó moral, sinó la constatació d’un instrument que es demostra útil. No hi ha sorpresa, doncs, sinó evidència i diria que és el primer cop que la veig escrita en un estudi d’aquestes característiques.

L’impacte ecològic i el pacte «faustià» amb la intel·ligència artificial hi tenen un pes més que destacable. De fet, diria que hi són plantejats com els principals reptes. En primer lloc, perquè no suposen canvis o adaptacions sinó que comporten una transformació general de l’ecosistema. En segon lloc, perquè aquesta transformació només es podrà fer si neix de l’entesa (directament s’explicita la necessitat de noves regles de joc) entre els diversos actors sectorials, però també (potser ve d’aquí la portada pollockiana del llibre?) de «l’intrincat» camp de relacions amb d’altres agents –en el sentit ampli de la paraula stakeholders–,ja que el llibre fa incidència en l’entrada de nous actors, que, com més va, més pes tenen.

Més enllà de dades i estadístiques, l’autor hi incorpora opinions de persones concretes i rellevants. Crec que no som davant d’un reguitzell d’entrevistes a l’atzar, sinó de persones escollides amb criteri per la seva experiència contrastada i capacitat d’anàlisi a l’hora de considerar les dades o les preguntes que se’ls formula. En aquest sentit, és una aportació de valor afegit i rigor per al llibre. Entre aquestes persones, vull destacar la llibretera Maya Flandin, de Lió, que l’autor deu conèixer de primera mà, i que va ser vicepresidenta del gremi francès de llibreries. Una persona potent, amb visió de conjunt –no només a França, que pel pes del país ja seria prou–, motiu pel qual el Gremi català la va convidar ja fa anys un Sant Jordi a Barcelona perquè durant uns dies treballés amb nosaltres projectes de transformació i els compartís també amb la Generalitat i l’Ajuntament de la ciutat. Maya és, precisament, qui incideix en la necessitat de la transformació.

És per tot plegat que tant les dades, com els parers d’interpretació que s’hi incorporen o les particularitats que s’hi descriuen les trobo d’interès més enllà d’un estricte coneixement informatiu. També tot el que fa referència a la necessitat de bastir noves normes de joc entre tots els implicats, cosa que lliga amb l’actual campanya del Gremi de Llibreries de Catalunya Combat la distopia; tria la llibreria. Insisteixo: les casuístiques hi són rellevants perquè són reals, consegüentment esdevenen exemples a seguir –o adaptar– per dotar-nos d’eines idònies a l’hora de construir estratègies sòlides a casa nostra. Perquè tot això que s’hi recull és aplicable a Catalunya. És un llibre, doncs, que no desaria a la tauleta de nit per llegir-lo, sinó al taulell de la llibreria per estudiar-lo i al de la Cambra del Llibre de Catalunya per debatre’l.

Marià Marín i Torné
Secretari tècnic del Gremi de Llibreries de Catalunya

Barrero, Manuel. Diccionario terminológico de la historieta. Sevilla: Asociación Cultural Tebeosfera, 2015. 406 p. (Tebeoteca). ISBN 978-84-606-8246-2. 25 €.

En aquest llibre dedicat a la disciplina creativa de la historieta, hi podem trobar l’explicació del lèxic que solen utilitzar autors, lectors, divulgadors i estudiosos del gènere, com també el llenguatge més tècnic que s’empra al vessant més industrial (editors, impressors…).

Un diccionari ve a ser com una fotografia del que es considera els conceptes i les paraules rellevants en un àmbit concret. Ens parla de les paraules que es consideren significants i vives en un moment històric determinat. Com bé diu l’autor, Manuel Barrero, tots els diccionaris estan condemnats al fracàs. El temps s’encarrega de la mutació dels conceptes d’algunes veus o del canvi de paraules per designar una mateixa idea. En el cas del còmic, el pes de la digitalització del procés creatiu i industrial i l’ús d’Internet han promogut que la terminologia s’hagi ampliat i alterat molt en els últims anys. Algunes de les paraules que fins fa poc eren usades amb normalitat, avui en dia només tenen sentit quan parlem de la història del mitjà, no de l’actualitat. Tanmateix, el caràcter enciclopèdic del llibre escrit l’any 2015 continua tenint utilitat i interès. No podem obviar, però, que ara com ara (2026), la majoria dels lectors de còmics busquen la comoditat i la immediatesa de les explicacions de les paraules que els interessen a la xarxa o amb els programes de la intel·ligència artificial. Malgrat tot, un llibre en paper, de caràcter exhaustiu, escrit mantenint un criteri i amb el rigor assegurat pel prestigi de l’autor continua tenint una important rellevància i utilitat.

En el diccionari podem trobar la terminologia en castellà referent al món de la historieta. A vegades també es menciona la traducció dels mots en algun altre idioma. No s’hi troba el lèxic en català, no és l’objectiu d’aquest llibre. Tampoc es pot trobar a les llibreries cap diccionari semblant escrit en la nostra llengua. És una mancança cultural important, si considerem que el 80 % de la producció de còmic a l’Estat s’edita a Catalunya actualment. Una mica més si hi sumem les edicions a les Illes i el País Valencià. Pel que fa a la llengua, del total de còmics que es publiquen a l’Estat podem calcular que al voltant d’un 6 % dels títols està editat en català.

El primer estudi que va voler donar visibilitat al lèxic usat a la historieta, va ser Terminología (en broma pero muy en serio) de los cómics. Un llibre de divulgació amè i rigorós alhora, escrit per Antoni Guiral que va ser editat per Funnies a Barcelona l’any 1998. Va ser una bona aportació encara que només parlés de 200 veus i lògicament no hi entrés tota la terminologia nova aportada per les novetats tecnològiques del món de la comunicació i edició dels últims anys. El mateix autor va renovar i ampliar el seu glossari en la monumental i imprescindible Del tebeo al manga: una historia de los cómics (Panini, 2007-2014, en 11 volums), encara que sense buscar una exhaustivitat. També es poden trobar explicacions parcials de la terminologia sobre la part creativa o industrial del còmic en diverses publicacions o en les xarxes digitals. Algunes entrades en aquests medis són plenament interessants, altres força matisables i unes poques que inclús poden ser benintencionades, directament infumables.

Manuel Barrero confessa que va dedicar vuit anys de la seva vida per fer aquest llibre, compatibilitzant-ho amb altre projectes, apuntant idees i polint una explicació objectiva de cada concepte. La selecció de 1.300 paraules parla de la magnitud en l’ambició del projecte. Ha estat un procés que encara que ha comptat amb les opinions d’altres especialistes, és obra d’un sol autor. Barrero no és de simplificar discursos per fer més digerible un text. El rigor màxim és un dels grans objectius en els treballs que ha presentat l’historiador i estudiós del mitjà.

La investigació sobre el còmic, i per tant la seva reivindicació com a mitjà rellevant en la vida cultural d’un país, va començar a arrelar als anys seixanta. Fins llavors, per a la majoria dels prohoms de la cultura, els tebeos es consideraven un entreteniment per a nens sense cap valor transcendent. L’esperança era que un cop els lectors deixessin enrere la infància passessin a llegir productes culturals amb valor i qualitat com la literatura. Luis Gasca, Antonio Martín, Román Gubern, Terenci Moix i Antonio Lara foren alguns dels pioners que lluitaren pel canvi de paradigma. També en aquestes dates i més centrats en l’humor gràfic català podem destacar els noms de Josep Maria Cadena i Lluís Solà.

L’any 1968, Lumen va publicar la traducció al castellà del llibre Apocalittici e integrati del filòsof i escriptor italià Umberto Eco. En el llibre es reivindicava el còmic com una disciplina més en l’àmbit de l’art. El febrer de 1969 Eco vindria a Barcelona a inaugurar una exposició de còmic. El fet que un intel·lectual de prestigi com ell s’interessés per aquest mitjà va contribuir a anar canviant la visió menyspreadora que tenia la majoria de societat sobre els tebeos.

Barrero (nascut en 1967) pertany a una generació posterior d’investigadors. Llicenciat per la Universitat de Sevilla, és un historiador del món de la historieta metòdic, perseverant i documentat. Històricament, no tots els divulgadors del món del còmic es dedicaven fil per randa a comprovar totes les dades que figuraven en els seus llibres. Barrero es distingeix per ser un documentalista exquisit que no busca repetir els conceptes abocats en llibres anteriors, sinó que sempre que és possible va a cercar a arxius o col·leccions particulars la font original. L’any 2001 va fundar la revista en línia Tebeosfera. Juntament amb altres col·laboradors, ha aconseguit que la revista d’estudis i investigació sobre el còmic sigui el principal referent a l’Estat sobre el món de la historieta. La seva feina de catalogació de tebeos ha estat fonamental per recuperar de l’oblit moltes obres.

La historieta és un tipus de narració mitjançant una successió de vinyetes (dibuixos). L’autor americà Will Eisner el definia com l’art seqüencial. El mitjà, com també ho fa el cinema, utilitza uns recursos tècnics que li són propis. És comunament acceptat que la historieta il·lustrada ho és quan està reproduïda sobre suports físics o digitals. El mot «historieta» es va començar a fer servir a finals del segle XIX, perquè les narracions gràfiques acostumaven a ser històries curtes.

A Catalunya, a les primeres dècades del segle XX, de les revistes infantils on hi podia haver historietes il·lustrades en deien «patufets», recordant la mítica capçalera En Patufet (1904-1938). Després de la guerra, es faria servir la paraula «tebeos» a causa de la popularitat de la revista infantil barcelonina TBO (1917-1998). El mot «còmic» va néixer als Estats Units per designar les historietes que llavors eren majoritàriament humorístiques. En el nostre país aquest mot es va popularitzar a partir dels anys seixanta i ara és molt més usat que la paraula «historieta». En el llenguatge col·loquial a vegades s’utilitza el mot «manga» o «novel·la gràfica», com si no fossin sinònims de «còmic». En realitat, «manga» és com li diuen els japonesos a la historieta, i novel·la gràfica sol ser un còmic amb una narració més complexa o amb una certa ambició artística més alta del que és habitual. Se sol acceptar que el mot «còmic» inclou una narrativa plasmada amb un mínim de dues vinyetes. L’humor gràfic que també s’estudia en el llibre, es una obra gràfica condensada en un sol dibuix. Normalment el tema és humorístic i el dibuix o caricatura està pensat per ser reproduït en premsa o en altres mitjans. Hi ha qui defensa la postura que l’humor gràfic també pot ser de més d’una vinyeta. 

En quasi totes les definicions d’aquesta disciplina creativa hi ha controvèrsia, també n’hi ha en la data del seu naixement. El còmic té nombrosos antecedents, alguns historiadors se’n van molt lluny i el situen a les pintures rupestres de l’antiguitat. A Europa, quan es posa data de naixement del còmic modern, es parla de 1833 i l’edició d‘Histoire de Mr. Jabot del suís Rodolphe Töpffer. Curiosament, el llibre és la publicació d’unes seqüències gràfiques destinades a adults, no a infants. La sèrie americana The Yellow Kid de Richard F. Outcault creada l’any 1895 va aportar novetats narratives i industrials importants al mitjà. Alguns investigadors consideren The Yellow Kid com la primera sèrie moderna de còmic. El títol entraria plenament en el que s’anomena comunicació de masses, o sigui una creació gràfica que busca trobar un màxim de seguidors i de repercussió.

El còmic, la historieta, el «novè art» com l’anomenen els francesos, ha estat i és una disciplina gràfica popular. De manera semblant al cinema té una producció destinada prioritàriament a l’entreteniment, i una altra part, que també pot arribar a ser popular, que entra més directament dins un propòsit artístic.

En els últims anys alguns col·lectius menysvalorats per la indústria durant dècades com el femení, han començat a trobar obra gràfica que pot ser més adient als seus interessos. El nombre d’autores dedicades a l’humor gràfic i al còmic s’ha multiplicat en el segle XXI i estan aconseguint un just reconeixement pel fet d’enriquir, matisar i expandir els temes clàssics del mitjà. També les historietes amb protagonisme femení han augmentat significativament acostant les obres a nous segments de lectores.

El diccionari conté historietes reproduïdes en blanc i negre que ajuden a il·lustrar i a entendre millor algunes de les entrades. Les il·lustracions són de petit format. Es pot trobar una extensa bibliografia recomanada a les darreres pàgines del llibre. L’obra és un compendi de conceptes en el qual, lògicament, no estan explicats els noms propis. L’obra, l’any 2015, es va distribuir entre els socis de Tebeosfera i va arribar a posar-se a la venda en algunes llibreries. Actualment, encara es pot adquirir en canals en línia.

La historieta com a mitjà és menys popular del que ho va ser en els temps de postguerra, encara que continua estant viva per a les noves generacions. Els tebeos han sortit dels quioscos o de les llibreries especialitzades i ara també es poden trobar com un producte cultural més en les llibreries generalistes. L’interès pel novè art és creixent en la vida cultural del país. Un diccionari rigorós com el de Manuel Barrero continua sent una eina útil per ampliar i aprofundir en els nostres coneixements sobre el món del còmic.

Jordi Riera Pujal
Escriptor i divulgador del món del còmic i l’humor gràfic

Ollendorff, Michel. Du contrôle de marge à l’arrêté des comptes en librairie [en línia]: guide pratique. Rennes: Livre et Lecture en Bretagne; Caen: Normandie Livre & Lecture; Toulouse: L’Agence Unique, Occitanie Culture; etc., 2025. 40 p. <https://www.livre-provencealpescotedazur.fr/media/pages/ressources/etudes-et-publications/du-controle-de-marge-a-l-arrete-des-comptes-en-librairie/b78924067f-1765199280/arl_guide-lib_controle-marge_web.pdf>. [Consulta: 15 juny 2026].

Des del control de marge fins al tancament comptable en llibreries: guia pràctica

Qualsevol empresa, tingui la dimensió que tingui i sigui quin sigui el producte que fabrica o ven, ha de tenir molt en compte el model de negoci i el control dels marges comercials. Tanmateix, en el nostre món del llibre, el fet de gaudir d’un preu únic, establert per l’editor per a tots els punts de venda sembla factible, almenys a priori, centrar-se sobretot en la venda i promoció, simplificant els processos administratius i menystenint les anàlisis econòmiques profundes. Per això, hom té tendència a creure que no cal analitzar gaire a fons l’estructura comptable de la llibreria. Per altra banda, les empreses són, majoritàriament, de petita dimensió, i vendre llibres té un punt romàntic que no ajuda a l’hora d’entrar en aquest ball de números.

Fa poc, unes agrupacions professionals de França (Livre et Lecture en Bretagne, Normandie Livre & Lecture, L’Agence Unique Occitanie Culture i l’Agence Régional du Livre a Provence-Alpes-Côte d’Azur) han publicat una guia pràctica en format web amb la intenció de posar negre sobre blanc entorn de l’economia de la llibreria. Com diu el títol escollit, ben tècnic i explícit, es tracta d’estudiar el control del marge i el tancament comptable.

El marge comercial mostra la capacitat de l’empresa per maximitzar la diferència entre el volum de les vendes assolides i el cost del producte; en aquest cas, llibres. Entraríem, doncs, en una dinàmica que no es pot limitar a la mitjana dels descomptes concedits pels proveïdors, sinó que hi entra clarament la gestió de les compres, la dels estocs i, sobretot, la seva rotació. Aquest guany o marge és més o menys fix, en funció del descompte ofert pels proveïdors, siguin distribuïdors o editors. I varia poc, ja que en aquest sector, els ràpels són escassos i puntuals. De manera que el llibreter no té capacitat d’establir una política de preus pròpia. Com a molt els pot rebaixar una mica en funció del descompte màxim al públic que preveu la llei. Però mai els pot augmentar. Això fa que la capacitat d’aconseguir un guany més gran en aquest àmbit sigui molt petita. Només en vendes a institucions culturals (biblioteques, escoles, centres de recerca…) el descompte pot variar, però sempre a l’alça, la qual cosa, si no hi ha un gran volum i un mercat més o menys segur, no surt gaire a compte.

L’estudi que comento parteix de la realitat de l’estat francès, amb algunes diferències (per exemple l’IVA aplicat és del 5,5 % enfront del 4 % d’aquí), però és perfectament extrapolable a casa nostra, conceptualment parlant. Realitzat per Michel Ollendorff, fa una exposició prou àmplia de diversos escenaris comercials, donant una especial atenció als descomptes, el control d’estocs, les despeses de transport, l’estructura empresarial particular, les possibles subvencions, despeses d’enviament, etc. Amb la voluntat de despertar l’interès dels llibreters –que, tradicionalment i de manera general, tenen poca experiència comptable– per conèixer el «joc» de les amortitzacions, depreciacions i provisions. Integrant o aïllant, si escau, altres serveis paral·lels al negoci, que no són la venda de mercaderia: fotocòpies, restauració, activitats d’animació de la lectura…

Com s’expressa de manera clara a les conclusions, les eines de gestió informàtica de les llibreries han evolucionat i millorat en gran manera, per la qual cosa avui és més senzill el seguiment meticulós de l’activitat econòmica. Però cal ser rigorosos a l’hora d’entrar correctament les dades i garantir-ne l’exactitud. Per això, és indispensable controlar regularment el material bibliogràfic de la botiga i la informació disponible.

Realment, a la nostra Escola de Llibreria, es va tenir clar de bon principi que l’assignatura de comptabilitat no es podia de cap manera deixar de banda. Que, més enllà de la vocació de prescriptor i difusor cultural que té un/a llibreter/a, cal gestionar l’establiment com una empresa per sobre de tot. Si no, les possibilitats de continuïtat en el temps poden arribar a ser escasses. I aquest treball ens ho exposa de manera irrefutable.

Antoni Daura Jorba   
Llibreter i editor (Llibres Parcir, Manresa) 

Bookshops and accessibility [en línia]. Brussels: European and International Booksellers Federation – EIBF, 2024. 20 p. (Industry insights). <https://risebookselling.eu/wp-content/uploads/2024/12/Industry-Insights-accessibility-of-books.pdf>. [Consulta: 8.6.2026].

Què poden fer les llibreries per garantir que la lectura sigui accessible per a tothom? Aquesta és la pregunta que intenta respondre Bookshops and accessibility, un informe elaborat per la Federació Europea i Internacional de Llibreries (EIBF, per les sigles en anglès) dins del programa RISE Bookselling.

Més que un informe tècnic, és una fotografia de l’estat de l’accessibilitat al sector del llibre, centrat sobretot en el paper de les llibreries. El document té tres parts: la primera presenta el context legislatiu i les obligacions legals en qüestions d’accessibilitat; la segona recull bones pràctiques internacionals que mostren com editorials, llibreries i organitzacions treballen per eliminar barreres i fer la lectura més inclusiva; i l’última ofereix recomanacions per ajudar el sector a afrontar els nous reptes que planteja l’accessibilitat.  

El document comença amb una dada que mostra la desigualtat en l’accés a la lectura: menys del 10 % dels llibres publicats són accessibles, una xifra encara més baixa als països en vies de desenvolupament. Aquesta realitat afecta sobretot els prop de 300 milions de persones cegues o amb discapacitat visual que hi ha al món.

Per combatre aquesta exclusió, l’any 2013 es va aprovar el Tractat de Marràqueix, impulsat per l’Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual (OMPI). El tractat obliga els països adherits a facilitar la producció i l’intercanvi internacional de llibres en formats accessibles, com ara braille, audiollibres, llibres digitals accessibles, llibres de lletra gran o format DAISY.

El camí obert pel Tractat de Marràqueix continua amb la Llei Europea d’Accessibilitat, que estableix requisits perquè els productes i serveis digitals siguin accessibles per a les persones amb discapacitat. En el sector del llibre, fa referència a llibres electrònics, lectors digitals, pàgines web i botigues en línia. Això vol dir webs més clares, sistemes de compra sense barreres i llibres digitals compatibles amb eines d’accessibilitat. La llei és d’aplicació obligatòria des de juny de 2025.

Tot i que, per ara, les llibreries petites queden fora d’aquesta obligació, cada vegada és més evident que l’accessibilitat, a més de ser una obligació legal, també és una oportunitat per arribar a més lectors i millorar l’experiència lectora de tothom. A l’apartat de bones pràctiques internacionals, l’informe presenta experiències d’Itàlia, Alemanya, França, Canadà i els Estats Units que impulsen l’accessibilitat en les diferents fases de la cadena del llibre: de les editorials a les distribuïdores i les llibreries.

La Fondazione LIA és una organització italiana que ha creat un catàleg amb més de 24.000 llibres digitals accessibles per a persones cegues o amb discapacitat visual. També col·labora amb organitzacions internacionals per establir estàndards comuns i promoure formats accessibles com l’EPUB. El seu llibre blanc E-books for all és una guia pràctica sobre accessibilitat en la publicació digital.

Alemanya, país amb una llarga trajectòria en l’accessibilitat a la lectura, és present a l’informe amb diverses experiències. Ja l’any 1894 es va crear a Leipzig una associació que oferia llibres accessibles a persones cegues, en una època en què aquest tipus de recursos quasi no existien. Amb els anys, aquella iniciativa s’ha convertit en dzb lesen, el Centre Alemany per a la Lectura Accessible. La seva biblioteca té uns 100.000 títols en formats accessibles –llibres en braille, audiollibres, llibres amb lletra gran i materials tàctils–, que ofereix en préstec.

França també fa anys que avança cap a l’accessibilitat digital en el món del llibre. El 2015 va fundar l’European Digital Reading Lab (EDRLab), des d’on es promou que els llibres digitals es puguin llegir fàcilment en diferents dispositius i siguin accessibles per a persones amb discapacitat.

Tot i el seu valor, la fotografia de l’accessibilitat al sector del llibre deixa en un segon pla altres dimensions de l’accessibilitat. La majoria de les experiències descrites posen l’èmfasi en els formats digitals i en les necessitats de les persones amb discapacitat visual. Les barreres per accedir als llibres i a la informació escrita també afecten altres col·lectius, com persones amb discapacitat intel·lectual, amb trastorns de l’aprenentatge, població nouvinguda o persones grans amb inici de deteriorament cognitiu.

Els formats digitals accessibles són una eina important, però no resolen totes les necessitats. També cal tenir en compte altres tipus d’adaptacions, com les lingüístiques, les de contingut i les de forma, pensades per a persones amb dificultats lectores permanents o transitòries.

En aquest sentit, són rellevants les pautes de Lectura Fàcil publicades per l’IFLA, la Federació Internacional d’Associacions i Institucions Bibliotecàries, l’any 1997. A grans trets, aquestes pautes recomanen utilitzar un vocabulari senzill, frases més curtes de l’habitual, una estructura clara i ordenada, i explicar els fets en un ordre lògic i cronològic. També inclouen criteris formals, com ara no justificar el text, limitar l’amplada de les línies i garantir marges i interlineats generosos.

El lema Books for all de l’IFLA va inspirar, als anys vuitanta, el desenvolupament d’iniciatives orientades a fer la lectura més accessible. A Catalunya, aquesta idea va prendre forma amb la creació de l’Associació Lectura Fàcil, que va impulsar l’edició i la difusió de llibres adaptats per a persones amb dificultats lectores. Oferir llibres per a tothom implicava reconèixer que la societat és diversa i que, per tant, els llibres han de respondre a aquesta diversitat.

Les directrius de l’IFLA proporcionaven la metodologia per elaborar llibres de Lectura Fàcil, però calia establir complicitats amb diversos agents per fer-los arribar a totes les persones que els necessitaven. Amb els anys, s’ha consolidat un catàleg de més de 600 títols en Lectura Fàcil i s’ha creat una xarxa de col·laboracions amb editorials, llibreries, biblioteques i entitats.

Experiències semblants es troben als països nòrdics, com Suècia i Finlàndia, on la Lectura Fàcil forma part de les estratègies per garantir un accés més equitatiu a la lectura.

Totes aquestes iniciatives mostren que l’accessibilitat només és possible si tots els agents de la cadena del llibre hi participen. Les llibreries tenen un paper clau perquè són un punt de trobada entre els llibres i els lectors. Per això, el document conclou que les llibreries, sobretot les més petites, han d’accedir a formació, recursos econòmics i suport institucional per afrontar aquest gran repte.

Tot i ser un document breu –només 20 pàgines–, ofereix molta informació i, alhora, obre portes. Els enllaços a recursos externs permeten anar més enllà del text i aprofundir en cada una de les iniciatives i organitzacions presentades. Per això, el document funciona com una porta d’entrada al món de l’accessibilitat en el sector del llibre i com una guia pràctica per a llibreries i professionals que vulguin preparar-se per ser accessibles.

Elisabet Serra Casanovas 
Codirectora de l’Associació Lectura Fàcil

Vallès-Botey, Teresa; Ródenas de Moya, Domingo (eds.). Carlos Pujol y la reescritura de la tradición. Zaragoza: Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2025. 196 p. (Humanidades; 208). ISBN 978-84-1340-823-1. 18 €.

L’enfocament metodològic que vertebra el volum col·lectiu editat per Teresa Vallès-Botey i Domingo Ródenas interpreta la noció de reescriptura a l’obra de Carlos Pujol com si es tractés d’una epistemologia de la creació literària, que vindria a qüestionar les nocions romàntiques d’originalitat i d’inspiració. El volum demostra amb rigor que per a Pujol escriure és sempre un acte de lectura prèvia, perquè el text propi neix necessàriament com a notes al marge d’un text aliè. Seguint aquesta línia, el primer encert teòric de Pujol va ser qüestionar el vell paradigma del segle XIX de la «influència literària». Mentre que la crítica filològica tradicional tendia a buscar filiacions unívoques, fonts directes i deutes passius en els quals l’autor simplement «imitava» el mestre, de la mà de l’obra de Carlos Pujol els estudis reunits aquí desplacen el seu focus cap a les teories de la intertextualitat i la transtextualitat.

El concepte axial del llibre –la reescriptura– va més enllà de la noció de la influència passiva o de la mera imitació. Per a l’escriptor barceloní, la tradició és un espai dinàmic de diàleg, un organisme viu que exigeix ​​ser reactivat mitjançant la ironia i el distanciament crític. Pujol s’aparta del postestructuralisme radical per reivindicar una auctoritas relacional. La reescriptura seria, doncs, una forma de lectura creativa que busca humanitzar els mites literaris i proposar una continuïtat cultural que assimili la modernitat sense renunciar al substrat ètic i formal dels clàssics. Així mateix, el marc teòric de la reescriptura exigeix ​​la incorporació de la ironia com a categoria hermenèutica central. Com bé suggereixen els editors en el plantejament conceptual, la diferència fonamental entre el text original i el reescrit rau en la distància crítica que introdueix el nou autor vers l’inicial i pioner. Aquesta distància s’articula primordialment a través d’una ironia refinada, malenconiosa, molt allunyada del sarcasme destructor. La reescriptura opera, doncs, per a Carlos Pujol, com un mecanisme d’humanització i desmitificació, mentre que la ironia permet admirar la tradició clàssica sense agenollar-se davant seu, facilitant l’adopció d‘estructures narratives en les quals no deixa de fer-se palesa una certa consciència del desencís contemporani.           

El primer bloc del volum, titulat «A hombros de gigantes», constitueix probablement el nucli hermenèutic de tota l’obra. Els estudis aquí reunits, a càrrec d’Àngels Santa Bañeres, Eduardo Valls Oyarzun i Teresa Vallès-Botey, desglossen com l’autor barceloní estableix afinitats amb tradicions diverses, principalment la francesa i l’anglosaxona, a més de l’espanyola. Pujol rescata d’aquestes tradicions una actitud davant de la vida i el llenguatge basada en la contenció i el rebuig a la grandiloqüència. La lectura crítica que exposava en els seus pròlegs i traduccions funcionava com un laboratori per a la seva pròpia creació, sent la reescriptura un acte d’apropiació on el text aliè es converteix en un mirall en el qual assajar la pròpia veu. En estudiar la relació amb referents del cànon, els autors evidencien que Carlos Pujol practicava una literatura de segon grau on l’objecte de la ficció és, sovint, la literatura mateixa. A la praxi creadora de Pujol, el fenomen predominant és la hipertextualitat, és a dir, tota relació que estableix un text «B» –hipertext– amb un text anterior «A» –hipotext– sobre el qual s’insereix d’una manera que va més enllà del comentari crític. L’escriptor barceloní veu el precursor com un interlocutor amb qui és possible entaular una conversa civilitzada a través del temps i de l’espai. La tradició deixa així de ser una càrrega cronològica per esdevenir una biblioteca immensa, gairebé infinita.

El segon bloc, que du per títol «La fragua de géneros literarios», i que conté els estudis de Pere Ballart, Iris Llop, Mapi Ballesteros i Domingo Ródenas, analitza l’experimentació que Carlos Pujol va dur a terme a propòsit de les categories dinàmiques procedents dels gèneres de la biografia, l’assaig, la novel·la i la poesia, tot interpretant cadascun d’aquests gèneres des d’una singular forma d’expressió. Per a Pujol, la biografia és un gènere narratiu de caire psicològic, emparentat tant amb el retrat barroc com amb la causèrie vuitcentista; és a dir, un gènere que, al seu pesar, transita habitualment entre l’excés laudatori i la mirada informal.  Pel que fa a l’assaig, en aquest cas Pujol fuig de la màrfega teòrica academicista optant per una prosa neta que busca, per damunt de tot, trobar el nucli humà del creador. En l’àmbit de la narrativa, les aportacions crítiques analitzen amb perspicàcia com Pujol subverteix les arrels de la novel·la històrica convencional en algunes de les seves ficcions, como ara La sombra del tiempo (Fundación José Manuel Lara, 2016) o Los secretos de San Gervasio (Menoscuarto, 2019), textos que busquen l’exploració psicològica i moral d’uns personatges ubicats ben lluny dels grans esdeveniments. Els estudis dedicats a la lírica, per la seva banda, posen en relleu una tasca poètica fonamentada essencialment en l’epigrama, la concisió i la mirada malenconiosa sobre allò que és quotidià. La reescriptura poètica de Pujol es manifesta aquí en el diàleg amb els clàssics llatins i la poesia conceptual, destil·lant el llenguatge fins a despullar-lo de tot adorn superflu.

El darrer tram del llibre, titulat «Pujol en el campo literario de la Transición», i redactat per Fernando Valls, Laureano Bonet, Josep Mengual i Santiago Bertrán, adopta un enfocament metodològic en el qual s’analitza la posició i l’habitus de Carlos Pujol dins el camp cultural espanyol durant el tardofranquisme i la Transició. L’anàlisi sociocultural revela una de les paradoxes més grans de Pujol, aspecte en què Teresa Vallès-Botey ha aprofundit rigorosament en la seva llarga trajectòria investigadora, i que ve a assenyalar que mentre el cànon dominant de la Transició basculava entre l’experimentació formal extrema i el neorealisme de compromís polític, l’escriptor barceloní va desplegar una obra d’un classicisme militant, refinat i totalment aliè a les sorolloses modes editorials del moment. El bloc diagnostica amb lucidesa aquest fenomen d’«invisibilitat» o marginalitat aristocràtica enfront el mercat cultural de l’època. Un gran encert crític és no esqueixar Pujol de les seves funcions d’editor, traductor i membre del jurat que concedeix el premi anual de novel·la a l’editorial Planeta. Els estudis demostren que en aquest àmbit, la seva tasca de mediació va ser crucial per a la introducció i la consolidació d’autors fonamentals de la literatura, tant espanyola com universal, a l’horitzó de recepció dels lectors en llengua castellana. En aquest sentit traduir, editar i premiar eren, per a l’escriptor barceloní, tres dimensions del mateix procés de reescriptura, intermediació i transmissió de la tradició.

Així, la reescriptura per a Carlos Pujol esdevé, segons els estudiosos autors del llibre, un acte de sobirania literària precisament perquè és selectiva. En triar reescriure la tradició clàssica i humanista davant de les ruptures estridents de les avantguardes o la desintegració formal postmoderna, l’autor barceloní utilitza el teixit de citacions per proposar una xarxa de continuïtat que abasta tant el camp de l’ètica com el de l’estètica. La intertextualitat aquí no atomitza el significat, sinó que més aviat el condensa i el dota d’una dimensió humana que ve a rescatar la persona del trasbalsament i la dissolució propis de la cultura contemporània.

Jordi Puigdomènech
Doctor en Filosofia. Universitat de Barcelona

Middei, Guendalina. Enamorarse de Anna Karénina un sábado por la noche: el arte de leer los clásicos en diez breves lecciones. Trad., Marta Rebón. Barcelona: Ático de Libros, 2025. 238 p. ISBN 979-13-87592-32-5. 16,95 €.

Guendalina Middei, romana de naixement, jove professora de literatura, pretén encomanar-nos el seu entusiasme per la literatura clàssica en general i específicament per nou autors i una autora (en aquests temps, un balanç molt desequilibrat a favor dels autors) dels que ens va parlant en un to que recorda una mica molt els llibres d’autoajuda. I no és estrany perquè el seu estil deu estar més adaptat a la comunicació en xarxes socials que a la crítica literària.

Diuen que té més de 300.000 seguidors, suposem que majoritàriament italians, a Facebook i Instagram, amb l’àlies Professor X, dada que no puc validar perquè no hi soc ni a l’una ni a l’altra. I que duri.

Ens adreça a les seves emocions adolescents de quan va llegir Crim i càstig i va concloure que «llegir els clàssics pot ser l’experiència de lectura més emocionant que puguis tenir a la vida». I quan parla dels personatges afirma que «llegir un clàssic és com entrar en una intimitat profunda amb un estrany».

De fet el llibre és la presentació del que deu ser el seu cànon literari particular i després de parlar-nos sobre la vida, obra i l’estil de Tolstoi, apareix Dostoievski i ens parla de Crim i càstig amb les tribulacions de Raskolnikov, i de l’Idiota del que diu «no hi ha personatge menor que no se’t quedi gravat».

De Thomas Mann ens presenta la seva novel·la Els Buddenbrook com a exemple de novel·la burgesa en contraposició a la novel·la aristocràtica russa. Ens explica amb força detall la vida de Giacomo Leopardi i la seva obra poètica i conclou «el lector que prefereixi la mutabilitat canviant de les aigües i la immensitat líquida dels oceans a l’estabilitat de la terra ferma trobarà en Leopardi una llar habitable».

El cinquè que apareix, contra tot pronòstic, és George Orwell amb la seva 1984 que la professora qualifica de profecia sobre els perills de l’autoritarisme i avís per reconèixer els senyals que hi aboquen. Segons Guendalina, Jane Austen és com una tieta-àvia que explica històries divertides, t’emociona i et conquista. Acaba el capítol amb una comparació entre els personatges d‘Elizabeth Bennet i Emma Bovary (però sense dir res sobre Flaubert).

Amb Kafka, La metamorfosi, Gregor Samsa s’expressa el poder de la literatura: «ens ofereix personatges que són símbols, personificacions del nostre estat d’ànim, de les nostres emocions i del malestar interior. Ens ajuda a anomenar-les i a reconèixer-les. Llegir esdevé així una eina per comprendre’ns a nosaltres mateixos, i a través dels personatges, realitzar la nostra pròpia catarsi interior».

Els promesos d’Alessandro Manzoni, obra mestra de la literatura italiana «et porta a una immersió profunda en l’ànima de don Abbondio o de fra Cristoforo o de Gertrude; li interessa, sobretot, descriure les qualitats morals i psicològiques dels personatges a partir de les descripcions físiques que en fa».

El darrer autor que tracta és un altre italià, Giuseppe Tomasi de Lampedusa. Guendolina considera El Guepard (Il Gattopardo) una novel·la del segle XIX escrita al segle XX. Obra única i publicada pòstumament, repassa la història de la unificació d’Itàlia a través de la vida del sicilià Príncep de Salina, inspirat en l’avi de l’autor.

Conclou el llibre explicant-nos que «dues són les brúixoles, els mapes que he tractat de mostrar-vos i espero que us puguin guiar pel vast oceà de la literatura: el plaer estètic i el gust pel descobriment».

La bibliografia final és majoritàriament de llibres en italià amb algunes referències a traduccions castellanes.

Antoni Estela

Exalumne de la Universitat de l’Experiència

Altarriba, Antonio; Barrero, Manuel; Guiral, Antoni [et al.]. Historia de los cómics en España. Sevilla: Asociación Cultural Tebeosfera, 2025. 192 p. (Tebeoteca; 5). ISBN 978-84-09-65106-1. 15 €.

Malgrat que la bibliografia sobre còmics és cada cop més extensa, encara hi ha un buit important pel que fa a llibres dedicats a estudiar la història de la historieta al nostre país. Hi ha un bon nombre de títols que tracten d’autors concrets, de moviments o d’èpoques específiques; n’hi ha que estudien les particularitats del llenguatge del còmic; i, per descomptat, d’altres que s’endinsen en la història del còmic, explicant el seu origen i els principals autors d’arreu del món. Lamentablement, però, no abunden els treballs centrats únicament en la història del còmic nacional, treballs que proposin una mirada completa, des de les primeres i encara vacil·lants historietes del segle XIX i fins als temps actuals. La Historia de los cómics en España ve a cobrir aquest buit.

Mirem un moment enrere per entendre el context de manera que puguem valorar millor la publicació d’aquesta obra. Si parlem de llibres sobre la història del còmic a Espanya, una referència inevitable segueix sent Historia del cómic español: 1875-1939 (Gustavo Gili, 1978), d’Antonio Martín. El mateix autor ens va proposar, més tard, un estimulant Apuntes para una historia de los tebeos (Glénat, 2000) que ja des del seu títol mateix ens confirma la voluntat introductòria de la iniciativa. Un altre treball pioner –i descatalogat, com els anteriors– és el voluminós Los cómics en España (Lumen, 1969), de Luis Gasca. Més recentment ha aparegut un títol que actualitza les investigacions de Martín i Gasca, però no és un llibre sinó un extens monogràfic de la revista Arbor titulat «La historieta española, 1857-2010» (2011) que aporta nous descobriments en relació amb les primeres historietes espanyoles i ressitua així la cronologia de la historieta peninsular en un treball documentat que des d’aleshores ha esdevingut referència ineludible en la matèria.

En aquest context de títols ja força antics i difícils de trobar, cal celebrar la publicació del recent Historia de los cómics en España (Tebeosfera, 2025) que en poc menys de 200 pàgines proposa una suggeridora i completa mirada a un segle i mig de la història del còmic al nostre país. El llibre traça una panoràmica rigorosa exposada amb clara voluntat divulgativa, en el millor sentit de la paraula: explicant-se amb claredat i fent entendre allò que és essencial. El volum arrenca recordant les populars auques –que precedeixen el còmic fins gairebé confondre-s’hi– i continua fins a arribar a les noves generacions de creadors i a les grans transformacions que marquen la producció actual. Un recorregut des dels venerables tebeos que van ser un mitjà d’entreteniment massiu durant la crua postguerra espanyola, fins a la irrupció de la novel·la gràfica, tant important en el còmic contemporani. El llibre reivindica la gran tradició historietística del país i assenyala que ha estat molt sensible als canvis polítics i als períodes de crisi.  

La brevetat del llibre condiciona la proposta. Però en el que en altres mans podria haver estat un defecte aquí és una virtut. Aquest llibre no és una tesi doctoral ni pretén dirigir-se exclusivament a un lector acadèmic; el que busca és fer comprensible i accessible el contingut, fixar un marc històric essencial però suficientment complet perquè, a partir d’aquí, el lector pugui seguir aprofundint en aspectes concrets. Historia de los cómics en España vol dibuixar –mai millor dit– les línies essencials de la història del còmic al nostre país, indicar els seus canvis més importants, enumerar els autors i les revistes fonamentals, els canvis, les crisis i les reformulacions que ha patit tant aquest art de les vinyetes com també la indústria dels tebeos. La primera versió del llibre va ser en francès –editat per PLG Éditions el 2023– i es va publicar amb l’objectiu de presentar la historieta espanyola als lectors francòfons.

Historia de los cómics en España proposa una mirada que, en poc espai, engloba un període de temps molt ampli sense oblidar res important. En un gran exercici de síntesi, el llibre sap identificar els moments més significatius d’aquesta llarga cronologia.

No era fàcil aconseguir aquest equilibri entre rigor i síntesi. No era fàcil sintetitzar fins deixar l’essencial i, alhora, construir un relat ben lligat, on queden definits els corrents bàsics d’aquest mitjà al nostre país. El bon resultat de la proposta té a veure amb una encertada divisió del llibre en quatre blocs que segueixen una cronologia ordenada «a partir dels grans moments de la seva història i dels principals punts de ruptura o de transformació d’aquest mitjà», tal com s’apunta en el pròleg. Però, sobretot, l’èxit de la proposta deriva de l’encert a l’hora d’escollir els autors encarregats d’escriure cada capítol. Tots ells venen avalats per una llarga trajectòria com a historiadors, teòrics, crítics o divulgadors del còmic. Tots tenen treballs notables i un coneixement inqüestionable d’allò que expliquen, i és aquest coneixement el que els permet escollir bé la informació, filtrar-la fins a deixar l’essencial, i escriure uns blocs que condensen allò que ha estat el seu camp de recerca durant anys.

Així, Manuel Barrero enceta el llibre amb un primer bloc dedicat als orígens de la historieta espanyola (1857-1939), on recorda que les primeres historietes espanyoles es van publicar a Cuba quan aquest país encara era una colònia. Fent una interessant immersió en el passat, Barrero explica com els progressos tècnics van influir en el desenvolupament de la historieta i com aquesta va tenir connexions amb d’altres manifestacions populars com ara les auques o la caricatura, i que la premsa satírica del segle XIX va jugar també un rol important. És en aquest apartat on també es parla de les revistes que van contribuir a popularitzar aquest mitjà, ja arrencat el segle XX, i que encara perduren a la memòria, com ara TBO i, una mica més tard, Pulgarcito, el vaixell insígnia d’allò que després es va batejar com l’Escola Bruguera.

El guionista i assagista Antonio Altarriba evoca en el segon capítol l’edat d’or dels anomenats tebeos durant els anys del franquisme (1940-1975), en una «Espanya de Franco que és, en primer lloc, una Espanya de tebeo», tal com escriu. La indústria espanyola de la historieta arriba al seu sostre a mitjans de la dècada dels seixanta quan posa en circulació prop de sis milions d’exemplars d’historietes cada mes. Altarriba contraposa el missatge doctrinal dels còmics afins al règim (Flechas y Pelayos, per exemple) amb l’enginy i la frescor de les revistes situades a l’altre plat de la balança ideològica i que van aconseguir riure’s de les miserables circumstàncies de la postguerra, convertint la carència en un mecanisme per a l’humor i, al mateix temps, mostrar una visió realista i desmitificada del franquisme.

En el tercer capítol, Antoni Guiral recorre el temps que va des de la mort del dictador Francisco Franco l’any 1975 fins al 1999. Comença amb la irreverent Butifarra i segueix amb les revistes que van transformar la historieta ja en els anys de la democràcia: títols com Star, El Papus, Totem, El Jueves –encara ben activa i sarcàstica– o la combativa i àcida El Víbora. Més endavant, aquests anys d’or d’unes revistes que ja eren clarament per a adults, a diferència del que passava durant la postguerra, amplien l’oferta amb capçaleres com Cimoc o Cairo, aquesta última renovant l’estètica de la línia clara –la de Tintín– en clau contemporània. Durant la dècada de 1990 el format de la revista entra en crisi i un tipus de publicació més modesta, el comic book, procedent a vegades de l’escena alternativa, apareixerà com l’única opció possible en uns moments difícils per a la indústria.

Finalment, el quart i últim capítol s’endinsa en els canvis de la historieta durant el segle XXI (2000-2023), amb un text dels catedràtics Álvaro Pons i Noelia Ibarra. Són anys on el còmic passa progressivament de ser venut en atapeïts quioscos a distribuir-se en xarxes de llibreries especialitzades, amb el perill d’aïllament que això comporta. A poc a poc es va imposant un nou format, similar al del llibre, i es popularitza l’etiqueta de novel·la gràfica. Neix una nova percepció social de la historieta, un «canvi d’objecte», com bé apunten Pons i Ibarra. El llibre acaba mencionant alguns dels autors que avui demostren amb el seu treball que el còmic fet al nostre país segueix estant en un gran moment de creativitat i que el mitjà gaudeix d’un reconeixement cultural cada cop més gran, tot i que encara arrossega un dèficit en la professionalització dels autors per tal que puguin viure dignament publicant aquí. Sovint han de fer-ho primer a l’estranger, on la indústria està més assentada i les tirades dels àlbums són més altes perquè la base de lectors és també més gran. Aquesta és la història que estem vivint ara i que més endavant, potser, un altre llibre escriurà.

Jordi Canyissà 
Periodista i crític de còmics a La Vanguardia

Notícia bibliogràfica dels escriptors de l’AELC. 2019-  . Barcelona: Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, 2020-  . Anual. És continuació de: Notícia bibliogràfica dels socis de l’AELC, 2015-2018. Disponible també en línia a: https://www.escriptors.cat/publicacions/noticies-bibliografiques.

Jo he crescut en un medi lector. Això vol dir que he tingut el privilegi de tenir a l’abast una biblioteca considerable sense moure’m de casa. Però, també, que el pas dels dies, les setmanes, les quinzenes, els mesos i els trimestres eren una evidència viscuda gràcies a la renovació periòdica de les capçaleres que arribaven a la bústia sense aturador. No hi faltava, entre d’altres, la revista Serra d’Or, que jo devia començar a fullejar i a llegir prou jove, als anys setanta.

Recordo que m’aturava sempre una bona estona, gairebé ritualment, en una de les seccions que tancava cada número. Es deia «Bibliografia catalana recent» i oferia mes rere mes, amb intenció exhaustiva i agrupades temàticament, les referències bibliogràfiques de totes les novetats editorials. Va aparèixer, signada per unes enigmàtiques inicials M.M. i B., des del mes de juny del 1962, la primera vegada amb només quinze entrades, fins al setembre del 1993, que ja ocupaven un parell de pàgines de lletra atapeïda. La secció va ser obra meticulosa de Montserrat Martí i Bas (1916-2005), històrica bibliotecària i secretària de l’IEC durant els anys de clandestinitat, i els últims mesos la va confegir amb la col·laboració d’O.B., l’editora i llibretera Oblit Baseiria (1963), que va reprendre la secció més endavant durant un temps.

El cas és que durant més d’una trentena d’anys aquella «Bibliografia catalana recent» va permetre, a qui tenia la paciència de resseguir-la cada mes, estar ben bé al dia del que es publicava en la nostra llengua. Així que Serra d’Or la va deixar de mantenir vam començar a enyorar-la, perquè perdíem l’eina principal amb la qual cadascú podia anar construint una imatge global del panorama editorial català. Però que es deixés de publicar va ser la conseqüència inevitable de la progressiva normalització de la producció editorial que vam viure cap als anys vuitanta del segle passat. La primera «Bibliografia catalana recent», aquell any que el volum de l’edició catalana va ser d’uns 150 títols, amb quinze referències feia; avui, que es publiquen entre vint i trenta llibres diaris i que es multipliquen els segells editorials i els suports i els canals pels quals els intenten posar a disposició dels lectors potencials, mantenir-la amb aquella mateixa pretensió d’exhaustivitat seria gairebé quimèric.

I, tanmateix, els repertoris bibliogràfics són útils i poden fer un bon servei, ni que siguin forçosament parcials o perfectibles, a l’hora de fer-se una imatge de conjunt del que es publica i ajudar-nos a destriar el gra de la palla. És una mica amb aquest mateix objectiu, i també –segur– amb una certa esperança promocional de les publicacions dels autors que en formen part, que l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana manté, almenys des del 2015, una Notícia bibliogràfica dels escriptors de l’AELC.

L’any 2008 van aparèixer uns primers opuscles que recollien d’any en any les publicacions dels escriptors de les Illes, d’una banda, i les dels autors del País Valencià, de l’altra. Set anys després, a més d’aquestes dues sèries territorials va aparèixer el primer anuari dedicat al conjunt dels socis de l’AELC, que des del 2021 és l’únic que es publica.

La Notícia bibliogràfica dels escriptors de l’AELC recull, ordenades temàticament i sense cap presentació o informació addicional, les referències bibliogràfiques de les obres publicades en forma de llibre pels socis de l’Associació. El volum del 2025 conté, en una cinquantena llarga de pàgines, per aquest ordre, vuit pàgines d’assaigs, epistolaris, reculls d’articles, edicions i estudis literaris; quatre pàgines de literatura infantil i juvenil; deu de narrativa; sis de poesia; tres de teatre; vint-i-una de traduccions d’obres de qualsevol gènere d’altres llengües al català; i, finalment, una amb quatre «adaptacions» i una altra que recull vuit «altres» títols, probablement inclassificables en les categories anteriors. En total, poc més de 1.000 referències. Aquesta simple enumeració ja ens convida a llançar alguna hipòtesi sobre què és avui l’edició en català; i, d’hipòtesis, més n’hi haurà com més ens dediquem a remenar-hi.

Es pot accedir a la publicació en pdf al web de l’Associació i també és disponible en paper. Ara mateix, aquesta és una de les poques eines sistemàtiques que deu mantenir viva la il·lusió que es pot estar al dia de tot el que es publica. Jo no hi renuncio!

Oriol Izquierdo
Professor de l’Escola de Llibreria i de la Universitat Ramon Llull

Pruvost, Jean. La Librairie Honoré Champion, 150 ans d’expérience: deux familles pour une grande maison d’édition érudite. Paris: Honoré Champion, 2024 [i.e. 2026]. 258 p. ISBN 978-2-7453-6384-8.

La Librairie Honoré Champion, ubicada a París i amb 150 anys d’història, és possiblement un dels millors exponents de llibreria erudita; França, per altra banda, és el país europeu que en té més tradició a causa del pes intel·lectual, universitari i humanístic que ha exercit París des del segle XVIII.

El llibre, que consta de tres parts, comença amb un preàmbul de l’autor, Jean Pruvost, que vol ser un reconeixement al llibreter i editor de la casa Champion, Michel-Édouard Slatkine, mort a finals del 2024, dies després de la celebració dels 150 anys de la casa Honoré Champion. Editor pioner, home de gran cultura, persona discreta i treballadora, va fer possible, al costat dels seus fills, la represa de la llibreria l’any 1973 mantenint la visió humanista i de servei de la cultura que sempre la va definir. Jean Pruvost el reivindica com un editor extraordinari que ha marcat la història del llibre.

La primera part, la que dona nom al llibre, escrita per Jean Pruvost, és el cos principal, que suma 150 anys i dues grans famílies, la d’Honoré Champion (a partir de 1874) i la de Michel‑Édouard Slatkine, que compra la llibreria el 1973. Ivan Slatkine pren el relleu de la direcció en el segle XXI.

L’autor elabora un recorregut històric fins a l’actualitat, el presenta de forma molt fragmentada en múltiples apartats, amb la voluntat de ser exhaustiu en la recollida de les col·leccions, les obres principals, i també els perfils professionals dels directors de les col·leccions. Descriu els detalls amb un deix honest, inclou observacions personals, crea un to de confiança, malgrat que es constata una certa dispersió en el relat. Tot plegat és possible perquè en té un coneixement de primera mà: Jean Pruvost entra a la casa Champion l’any 2009 com a director editorial, i és una figura clau en la continuïtat intel·lectual, modelant les col·leccions; les dota d’un caire modern que combina la tradició erudita amb la divulgació i obertura a altres públics sense renunciar al rigor. El 2024 suma trenta anys de trajectòria dins de les Éditions Honoré Champion. És interessant mencionar que Pruvost, professor universitari, especialista en lexicografia i lexicologia, té una biblioteca única a Europa amb prop de 10.000 diccionaris.

El primer capítol d’aquesta primera part està dedicat al fundador, Honoré Champion (1846-1913), de qui diu que li manquen unes memòries sobre la llibreria, i fa referència al llibre publicat pel seu fill Pierre Champion Mon vieux quartier (1932), on es reflecteix l’ambient de Saint‑Germain amb llibreters, bouquinistes i historiadors, que ell coneix des de ben petit. Pierre vol retre un homenatge al seu pare recollint anècdotes d’Honoré, quan ben jovenet ha de deixar els estudis i treballa a la llibreria Dumoulin per aprendre l’ofici, i cada diumenge, per deu sous, ordena la biblioteca de Sainte-Beuve (1804-1869), crític literari, professor i personatge de gran pes intel·lectual al París de mitjan segle XIX.

Honoré és un personatge autodidacta, decidit i amb talent, que assoleix una remarcable cultura històrica i literària ja des de la seva joventut. Una mostra d’això és quan amb només 24 anys, al voltant del 1870, aconsegueix recuperar per al seu país els manuscrits de Vauban en el context convuls de la guerra franco‑prussiana, i que llavors liquiden les autoritats alemanyes. En no disposar encara de prou capital, convenç el llibreter Dumoulin perquè els compri, i des de Metz els trasllada a París en tres vagons. Aquests fets, més enllà de donar-li prestigi i reconeixement, demostren la seva habilitat i el seu compromís amb la cultura del seu país. A partir d’aquí, s’inicia com a llibreter independent el 1874, però també com a col·leccionista, erudit i més tard editor, en contacte amb la intel·lectualitat del París del seu temps. És un dels fundadors de la Société de l’Histoire de Paris (1874), i la història serà una de les seves grans passions. Com a editor, el seu primer gran projecte és l’Atlas linguistique de la France (1902–1910) de Jules Gilliéron. Publica també revistes de societats erudites d’història i filologia, butlletins bibliogràfics o altres, emanades d’entorns universitaris.  

Édouard Champion (1882-1938), el seu fill, continua amb la llibreria i l’editorial, mentre que el seu germà Pierre (1880-1942) fa carrera com a historiador, s’especialitza en la França del segle XV, i és considerat un dels grans erudits de la seva generació. Formant part del seu llegat, l’any 1942, els arxius de la llibreria entren a formar part dels Archives nationales de França.

Jean Pruvost posa de relleu la llibreria com a lloc de trobada d’intel·lectuals, fins i tot, els habituals hi tenien la seva cadira, com les butaques de l’Acadèmia.

Les seves ubicacions varien al llarg del temps, primerament, propera al Quai Malaquais i al Boulevard Saint‑Germain, zona tradicional de llibreries i editorials erudites; més endavant, a l’Odéon 3, rue Corneille, al cor del Quartier Latin, també prop dels savis i la recerca. Les dimensions també varien i la llibreria informatitzada és molt més petita i comporta pocs estocs.

Dins d’aquesta primera part s’inclouen dos grans apartats cronològics, dedicats, el primer, al segle XX, i el segon al segle XXI. La primera vinculació de l’autor amb la casa Champion va ser l’any 1994, dirigint junt amb Bernard Quemada Lexica: mots et dictionnaires, gran projecte lexicogràfic i col·lecció fonamental per a la història de la lexicografia francesa i europea. Més endavant, des del 2009, com a director editorial.

L’autor ens parla de fortes personalitats des del segle XX: generacions diverses formades per experts vinculats a les universitats i al món de la recerca, tret que representa l’essència de les col·leccions de Champion. Bona part dels seus catàlegs són considerats extraordinaris, pel rigor de les obres, per les temàtiques, però també pel seu tractament metodològic, en apartats crítics, glossaris i notes.

De les darreres dècades del segle XX evoca la direcció comercial de Sylvie Duhamel, la importància del seu bon tracte, la seva determinació i bones decisions, que contribueixen al prestigi de l’editorial. Ens descriu el seu escriptori d’art nouveau, amb piles i piles de dossiers en curs, que verificava un per un; aquells que els manca alguna cosa (esmena, il·lustració o altra) són col·locats en un prestatge que s’anomena «clinique»; per altra banda, sempre trobava paraules adequades per agrair la feina, fet important en un entorn on els autors no escriuen per diners però sí pel reconeixement dels lectors, amb la ferma voluntat de renovar els coneixements i de contribuir a l’avenç de la recerca.

Jean Pruvost continua descrivint l’entorn editorial i posa en valor l’experiència de Michel-Édouard Slatkine i el treball dels seus fills, que s’orienten cap a l’edició moderna, electrònica, i sotmesa a canvis constants; en aquest sentit, des del 1973 l’associació de la llibreria Champion a París i les edicions Slatkine a Ginebra, pioners en matèria de tecnologia del llibre, s’harmonitzen i complementen, orientades cap al futur.

Al segle XXI s’amplien els camps de recerca i s’incorporen a les col·leccions editorials. Alguns exemples són la literatura de gènere, literatures com la magrebina o antillana, o literatures europees i del món. Entren també a formar part dels catàlegs matèries com la filosofia, les religions o les arts. Es busquen textos francesos importants, es tradueixen i es comenten per al seu estudi i divulgació cultural.

Els estudiants i els joves esdevenen un focus, són els que prendran el relleu a la recerca, i també s’adrecen al gran públic amb ganes d’ampliar els coneixements.

La suma de tot plegat produeix vertigen, 5.000 títols en aquests 150 anys, 78 directores i directors de col·lecció, dones i homes de lletres. Jean Pruvost en dona la clau: treballar en equip, amb coratge, professionalitat i afany de construir.

La segona part és breu, l’escriu Michel-Édouard Slatkine i l’adreça a Jean Pruvost, per encàrrec dels fills, en agraïment pel seu acurat recull. Repassa la seva pròpia trajectòria, explica el seu pas per la Sorbona (1952-1955), com prova de ser professor i no el convenç aquesta feina, i treballa amb el seu pare i avi a Ginebra, dedicats als llibres; són els seus inicis com a llibreter i editor; fa una estada a casa d’Eugénie Droz (1893-1976), suïssa que es va establir a París i va retornar a Ginebra a l’època nazi. Llibretera, editora i humanista, exerceix una marcada influència en Michel-Édouard Slatkine; li ven a preu de cost el seu estoc de llibres d’ocasió, on hi ha la biblioteca de Pierre Champion. Michel-Édouard ha d’engrandir la llibreria de Ginebra i considera un privilegi veure reunides les col·leccions editades per Champion que són mostra de l’erudició francesa; els volums sovint estaven esgotats i eren molt buscats.

Pocs anys després, el 1973, compra la Maison Champion, llavors regentada pels esposos Harting. En aquells anys, a Ginebra, Slatkine es dedica a les reimpressions, i disposa d’un mercat considerable a França, complicat de gestionar per les traves burocràtiques que encareixen l’exportació; apostar per la compra d’una editorial francesa ho fa més fàcil.

Jean Pruvost recorda Slatkine Reprints i la seva tasca amb la reimpressió erudita de 14.000 volums i d’alguns diaris mítics dels segles XVIII i XIX, acompanyats de bons pròlegs. Per altra part, donar vida a la casa Champion i a les seves col·leccions més emblemàtiques en una època on l’edició científica és complicada suposa un gran esforç, també engrescador, fent que esdevingui un dels principals centres francesos d’erudició.

La tercera i darrera part és la reproducció del text de Jacques Monfrin: Honoré Champion et sa librairie: 1874‑1978. Paris: Librairie Honoré Champion, 1978.

Reedició del llibre que pot considerar-se la base historiogràfica de tota la commemoració. El seu autor és Jacques Monfrin (1924-1998), filòleg romanista, editor de textos medievals, historiador de la llengua, director de l’École nationale des chartes. Dins de la casa Champion va ser autor i editor, àmpliament reconegut en l’entorn acadèmic.

El seu objectiu és fer una història institucional posant en valor la tasca de l’edició erudita. Per elaborar-la, utilitza les fonts disponibles: arxius, que malgrat ser importants presenten llacunes, discursos i articles del 1913 arran del funeral d’Honoré, catàlegs, el fulletó de Pierre Champion (Mon vieux quartier, 1932), i tanmateix també troba a faltar les memòries que no va acabar fent. 

Una bona part de la publicació és el perfil biogràfic i la trajectòria d’Honoré Champion; en la seva doble faceta de llibreter i d’editor; posa l’accent en la seva formació autodidacta: perquè volia ser un savi va aprendre llatí, a desxifrar els vells pergamins i es va fer historiador. Relata els seus inicis amb Dumoulin, quan va ser soldat (1870) i l’episodi de la recuperació dels manuscrits de Vauban, del que ja hem parlat. 

Els anys en què obre la llibreria (1873) el món del llibre presenta oportunitats a llibreters i editors; d’una banda, pel creixement de les societats científiques i l’avenç de les universitats, i per l’altra, per les abundants biblioteques i arxius familiars dispersats que eixamplen el mercat del llibre d’ocasió i del llibre antic; ho demostren les diverses edicions (cinc!) del Manuel du libraire et de l’amateur de livres, de Jacques-Charles Brunet, 1860-1865 i els suplements de 1878 a 1880. Honoré sap on trobar els llibres i on col·locar-los, està molt interessat en el llibre antic i en la història, a la porta de la llibreria hi té escrit: «Libraire spéciale pour l’Histoire de France».

Es va forjant com a editor, el seu negoci creix malgrat no ser amant de fer números; una mostra és l’Atlas linguistique de la France (1902); aviat la llibreria es trasllada a un local més gran, 5, Malaquais. Dona estudis als seus fills i els incorpora al negoci, Édouard el va succeir. La primera Guerra Mundial (1914-1918) mobilitza els dos germans, i és la germana, Marie Champion qui queda al capdavant del negoci familiar. A la tornada, Édouard adquireix importants biblioteques, amplia la botiga i reorganitza les edicions. Sens dubte, després de la guerra, la seva col·lecció és una de les més importants de París. La crisi, a partir de 1925, en rebaixa l’activitat; Édouard Champion ja es jubila el 1932, i més endavant, el 1940, la guerra i l’ocupació acaben d’alentir el ritme, i un darrer catàleg, del 1954 reagrupa el que queda.

Jacques Monfrin, com a conclusió, destaca l’encert de les dues generacions de llibreters i editors que més enllà de l’èxit material, van aportar a la cultura francesa un servei incomparable. Per tancar el llibre esmenta una frase que Honoré Champion va dedicar a Léopold Delisle (1826-1910), erudit i director de la Biblioteca Nacional de França des de 1874: «Rien ne se perd en France, pas plus les traditions que les honneurs dus au travail», on posa en valor el treball rigorós i la seva gran tasca de recuperació del patrimoni bibliogràfic francès. L’autor la dedica també a Honoré Champion i al seu llegat, fent esment a l’orgull que representa la continuïtat de la casa.

Dolors Saumell 
Exdirectora de la Biblioteca Pública de Tarragona

Jornada LITCAT de Grups de Recerca (6a: 2022: Palma, Illes Balears). Literatura catalana contemporània: canvi i continuïtat. Ed., Maria Palmer i Clar, Pere Rosselló Bover. Barcelona: Societat Catalana de Llengua i Literatura, 2023. 254 p. (Treballs de la Societat Catalana de Llengua i Literatura; 26). ISBN 978-84-9965-702-8. 25 €. Disponible també en línia a: https://publicacions.iec.cat/PopulaFitxa.do?moduleName=cataleg&idCatalogacio=39428.

Literatura catalana contemporània: canvi i continuïtat recull els dotze estudis presentats a la VI Jornada LITCAT de Grups de Recerca de Literatura Catalana Contemporània, celebrada a la Universitat de les Illes Balears el 13 de maig de 2022. Els editors, Maria Palmer i Clar i Pere Rosselló Bover, assenyalen en la «Presentació» que «la divisa “Canvi i continuïtat” recorre de cap a peus el present volum. No sols per uns continguts que oscil·len entre la tradició consolidada i la mirada innovadora, sinó també per les persones que participen de l’aplec: unes, amb una trajectòria intel·lectual sòlida dins l’àmbit universitari; d’altres, amb un recorregut investigador que just acaba de començar».

La majoria d’aquests estudis són una bona mostra de la literatura acadèmica actual entorn del fet literari. Acadèmica, en un doble sentit. D’una banda, en el sentit obvi que es fa des de l’acadèmia, des de la universitat; de l’altra, en el sentit no tan obvi que és una producció escrita que no va més enllà d’aquest àmbit, entre altres raons perquè no interessa a ningú i no la llegeix ningú. És una producció que es justifica sobretot perquè serveix per fer currículum, cosa de gran importància per als directament interessats. L’argot acadèmic que s’hi fa servir, amb la intenció de donar una impressió de rigor i de mètode, no pot dissimular la inanitat del contingut, l’obvietat de les observacions, la inflació verbal, el caràcter escolar de tot plegat.

Fem-ne un repàs ràpid, amb uns quants exemples. Caterina Riba dedica un estudi a la poesia de Maria Sevilla, que s’inclou en «l’anomenada poesia sonora polipoesia, en la qual entren en joc la posada en escena, la música electrònica i la il·luminació». Més concretament, la «música electrònica (sense lletra ni melodia) li permet superar la narrativitat i fer una reivindicació del soroll».

Continuem. Xavier Hernàndez-i-Garcia signa «La musicalització de la poesia en Joan Fuster: un estudi intermedial dels poemes “Bach” i “Chopin”». Prèviament a l’anàlisi d’aquests dos poemes, l’autor dedica unes pàgines a indagar en el concepte d’intermedialitat, els seus diferents tipus, etc. El concepte es refereix simplement a les relacions entre els diferents mitjans de comunicació i l’expressió artística. Però es pot aprofundir més, com fa un Wolf citat per l’autor, que ha descrit la intermedialitat com la participació de més d’un mitjà en la significació d’un artefacte humà, o Irina O. Rajewsky, igualment citada, que la considera, en un sentit més ampli, com «qualsevol transgressió de fronteres entre mitjans convencionalment diferenciats». Ja en sabem més.

En «La pirateria de l’edat moderna a les Illes Balears a partir de tres poemes de Miquel Costa i Llobera i d’Els captius (1665) de Maria Antònia Salvà», Ivan A. Costa analitza quatre poemes que tracten aquest tema «de maneres generalment paregudes però diferents». A destacar, que en tots quatre poemes «es comparteix un rebuig a la violència i a la desgràcia, independentment de la religió de les víctimes». Per tant, la lectura d’aquests poemes contribuirà a fer del lector una persona decent i com cal. Això és una cosa que no té preu.

En «El crac financer del 2008: seqüeles psicològiques i esfondrament afectiu en Maria Guasch», de Teresa Iribarren i Júlia Ojeda, les autores remarquen que Guasch «en situar al centre del relat una subjectivitat femenina, tanmateix, subverteix les directrius canòniques», perquè la narració sobre els efectes del crac del 2008, «que posa en el centre les seqüeles psicològiques i l’esfondrament afectiu que pateixen els personatges, és eminentment ginocèntrica». I no sols això. Guasch, a més, «entronca amb l’àmplia producció literària i els discursos filosòfics que aborden la precarietat com a condició del nostre temps, i que deslegitimen la ideologia del progrés». Fa bonic acabar un text, més encara si és acadèmic, amb un gong ben ressonant.

Irene Zurrón Server aarriba a la conclusió en «El subjecte arbori en la darrera narrativa de Mercè Rodoreda: una mirada ecocrítica i posthumanista» que el món literari de Rodoreda és «post-humà i post-antropocèntric i, impulsats per una violència extrema, els personatges se situen als marges d’allò que és humà. Així, sorgeixen nous monstres, éssers fronterers, subjectes arboris que defugen la civilització». El que més m’ha agradat d’aquest article és el títol.

Simona Škrabec signa l’últim estudi recollit en aquest volum: «Per què no dormen els poetes?» És el més llarg de tots i està dedicat a fer una exegesi de «S-Bahn», un dels poemes més hermètics o més difícils de Gabriel Ferrater. La lectura de l’estudi de Škrabec resulta sovint més àrdua que la del poema de Ferrater, cosa que no deixa de tenir el seu mèrit. De més a més, Škrabec té temps d’intercalar-hi nombroses digressions, tant si venen a tomb com si no. La coherència en pateix, però la lectura es fa més amena, més entretinguda. Així, després de constatar que «difícilment em puc imaginar un document més colpidor de com l’amor no basta per construir una relació fèrtil que la correspondència entre Paul Celan i Ingeborg Bachmann» i que «en la seva relació s’hi va entremesclar tot l’espai referencial fins al punt que es va produir un des-encontre irreparable», ens recorda que Celan es va suïcidar llençant-se al Sena. Ingeborg Bachmann no es va suïcidar, però gairebé. El dia que va morir, fumava al llit, sola, en un hotel a Itàlia, i la camisa de dormir que portava es va encendre. La camisa de dormir era de fibres sintètiques. Škrabec escriu el següent comentari, anacoluts inclosos: «És el món en el qual vivim, el de fibres sintètiques altament inflamables, estem exposats al perill en qualsevol recer, en qualsevol situació. Nosaltres mateixos som només un producte que es ven i es compra i el preu del qual es negocia a la menuda, com apunta Gabriel Ferrater a “Com Faust”.»

De tota manera, en aquest volum hi ha dos estudis seriosos, la lectura dels quals no constitueix una absoluta pèrdua de temps. Ben al contrari. Es tracta d’«El somni d’una nit d’estiu en la traducció de Josep Carner: la recepció», de Marcel Ortín, i «Viaje en autobús de Josep Pla: un retrat moral de la postguerra», de Xavier Pla.

Enric Iborra
Professor de llengua i literatura. Autor de La vida somnàmbula i del blog La serp blanca

Bouvard, Julien; Danysz, Norbert; Laureillard, Marie (dirs.). La bande dessinée en Asie orientale: un art en mouvement. Paris: Hémisphères, 2024. 243 p., XXIII làm. col. ISBN 978-2-37701-212-1.

Amb el pas del temps el fenomen del manga no només ha suposat un augment extraordinari de l’interès del lector sobre la cultura japonesa, també ha provocat que s’hagi obert la visió del món editorial i del públic cap a d’altres expressions «comiqueres» asiàtiques. Si a mitjans del 2000 ja vam tenir els primers intents de publicació, sense gaire èxit això sí, dels manwha (la versió coreana dels manga), els darrers anys hem vist com aquesta aposta per la cultura de Corea del Sud (sempre de la mà del cinema i del k-pop) i els seus còmics s’han convertit en una presència fixa en la línia editorial de diverses empreses espanyoles com Planeta Cómic o Norma, per citar les més habituals.

I les editorials no es van aturar aquí. Aquesta iniciativa s’ha ampliat a d’altres coordenades com demostra l’èxit del còmic xinès o taiwanès, el manhua, que ha vingut acompanyat d’altres expressions narratives com el danmei xinès: un gènere narratiu, encara que no sigui còmic, que té molt a veure amb la popularització del gènere Boys love (BL) originari del manga japonès.

Com podeu veure, el còmic asiàtic es presenta, cada vegada més, com una xarxa interconnectada entre els diferents països de l’Orient llunyà. Tot i que s’ha de reconèixer que l’epicentre del terratrèmol es pot situar clarament en la producció de la indústria japonesa del manga, impulsada d’una forma ben potent per l’omnipresent anime. El transmèdia asiàtic en el seu màxim esplendor.

A Occident, però, hem de reconèixer que el nostre coneixement del còmic asiàtic, així en general, és més aviat minso. És per aquest motiu que comencen a sorgir iniciatives per posar en context la producció no només del manga, sinó també la de països i zones tan diferents com la Xina (país amb un fort control estatal i per tant amb una situació editorial força particular) o Hong Kong. Al cap i a la fi, com passa arreu del món, el còmic/historieta/bande dessinée, no deixa de ser una expressió gràfica de les seves societats i de les cultures que els ha vist néixer. Comprendre el còmic permet, moltes vegades, entendre millor d’altres realitats.

Justament aquest és l’objectiu d’aquest llibre, La bande dessinée en Asie orientale, que recull els textos presentats en un parell de jornades acadèmiques entre 2021 i 2022 a França. Lògicament, reduir la complexitat de la història del còmic asiàtic (i arts derivades) en un volum de dues-centes pàgines i escaig no és una tasca fàcil, així que qualsevol tria de temes, encara que tingui la millor de les intencions, té el perill de semblar massa escassa i segurament parcial. Aquest volum no s’escapa d’aquest hàndicap i ho hem de tenir en compte a l’hora d’encarar la seva lectura.

El contingut el formen dotze textos que aporten aproximacions molt diverses al còmic asiàtic. Aquests articles estan estructurats en tres apartats més amplis: el primer del qual explora «estils i expressions estètiques», el segon «formes i formats» i el tercer, i últim, «història, política i societat». Tres categories que, més enllà d’estructurar l’obra mínimament, tampoc aporten gaire al lector a causa de la dispersió temàtica dels articles.

D’aquesta manera podem trobar, a la primera secció, un article sobre diferents adaptacions de la llegenda del rei mico Son Goku al segle XIX (entenem que per la importància que ha tingut aquesta llegenda en el manga actual amb Bola de Drac d‘Akira Toriyama especialment), un altre sobre la descripció de l’estil de l’autor Cao Hanmei i una contraposició de l’estil «Tezuka» amb relació als dibuixos de caire realista.

En el segon apartat ens aporten informació sobre el naixement del format tankōbon japonès (el més habitual en la publicació de manga al Japó), ens comenten com s’ha adaptat una obra clau de la bande dessinée com Tintín a la Xina i tanquen aquesta part amb l’obra de l’autor Tsukioka Yoshitoshi.

Finalment, la tercera secció la componen fins a cinc articles que abasten aspectes com la caricatura política, l’autocensura a la Xina, les obres de reivindicació política a Hong Kong o l’ús de les figures andrògines als còmics xinesos per acabar amb una mica de repàs de la presència del còmic xinès a França.

Un cop llegits els dotze articles, i com es pot observar clarament, hem d’assumir que l’interès de l’obra o part d’ella recau bàsicament sobre la curiositat pròpia del lector. Els articles estan dignament escrits i tots aporten informacions d’interès, però no hi ha una uniformitat clara en la intenció general i el recull oscil·la entre articles de més profunditat i ambició i d’altres amb un recorregut més aviat anecdòtic. Com dèiem, la categoria a la qual pertany un o altre text depèn del criteri de la persona lectora.

L’origen francès de diverses de les aportacions també s’ha de tenir en compte perquè, en alguns casos, redueix l’interès dels articles al públic francòfon. És el cas dels textos dedicats a les adaptacions xineses de Tintín o el que fa una descripció de la presència d’obres xineses publicades al país veí.

S’ha de valorar, això sí, la voluntat dels directors i els autors en ser el màxim fidels a les llengües asiàtiques i les seves grafies. Aquest fet permet augmentar el valor documental de l’obra i assolir el rigor acadèmic que s’espera d’un llibre com aquest. Els articles, a més, aporten bibliografies que poden ser interessants per als lectors que vulguin aprofundir en algun dels temes tractats. Sorprenentment, però, el llibre no compta amb cap índex per recuperar informació (potser a causa de la diversitat de continguts?).

Per acabar aquesta anàlisi, ens hem de centrar en l’acompanyament gràfic dels textos. Malauradament, en alguns casos és força deficient i molts dels articles necessitarien més il·lustracions per acabar de completar el contingut textual i aportar una experiència més completa al lector que, recordem, en molts casos deu ser la primera vegada que accedeix a continguts tan específics.

Com a curiositat, podem observar que no hi ha cap article dedicat al còmic coreà, aspecte que, a hores d’ara, sembla una decisió estranya si tenim en compte la seva popularitat entre els lectors (també a França).

Per acabar, ens trobem davant d’una obra amb molt bones intencions d’origen i amb una bona qualitat en els seus textos, però que necessita apel·lar als interessos del lector perquè la seva proposta sigui realment valorada.

Héctor Calvet Renedo 
Director de la Biblioteca Can Mulà – Jordi Solé Tura, de Mollet del Vallès 

McGurl, Mark. La novela en la era de Amazon: cómo el capitalismo tecnológico amenaza la literatura. Barcelona: Shackleton Books, 2026. 358 p. ISBN 978-84-1361-704-6. 22,90 €.

La novel·la en la era de Amazon: cómo el capitalismo tecnológico amenaza la literatura és un llibre d’assaig, de l’autor Mark McGurl, publicat a Londres en 2021, originalment en anglès per Verso, un dels segells editorials de New Left Books; publicat en castellà a Barcelona el 2026 per Shackleton Books S.L.; la traducció, anònima, correspon a Bonalletra Alcompas S.L. Cal destacar que la impressió es va fer a Itàlia. No consta per ara cap edició en català.

L’autor: Mark McGurl és un crític literari estatunidenc especialitzat en literatura americana del segle XX. McGurl es va llicenciar a la Universitat de Harvard i es va doctorar en Literatura Comparada a la Universitat Johns Hopkins. També ha treballat com a periodista per a The New York Times i The New York Review of Books. El 2011, McGurl va rebre el Premi Truman Capote de Crítica Literària. També ha publicat els llibres The novel art: elevations of American fiction after Henry James (Princeton University Press, 2001) i The program era: postwar fiction and the rise of creative writing (Harvard University Press, 2009). És autor, a més a més i entre d’altres, d’una desena d’articles i assaigs publicats des del 1996.

El llibre es divideix en un prefaci, una introducció, sis capítols i un postfaci; consta de 333 pàgines, més 24 pàgines on s’anoten fins a 369 referències (autors, títols, anotacions) que s’han inclòs indicades al llarg del text; el fet d’incloure-les al final dificulta en extrem la comprensió, o la coneixença de les dades o informacions que es pretén completar; essent així, doncs, que hom acaba per prescindir de la informació facilitada.

L’obra sembla dirigida a erudits de l’escriptura, que poden trobar arguments molt diversos per intentar entendre la direcció que actualment està prenent l’edició i publicació de llibres; més tenint en compte l’aparició dels nous sistemes de publicació, edició i distribució que representa la irrupció d’un gegant com Amazon: en efecte, aquesta obra en qüestió pretén demostrar, i mostrar l’evidència, que l’escriptura contemporània no té tant a veure amb el fet mateix d’escriure, ans amb la forma en què es promociona i distribueix. I ho fa valent-se d’un recorregut comentat per la trajectòria que troba des de Henry James fins a E.L. James, en un trajecte no fàcil de seguir ni de comprendre en l’essència que sembla donar-li McGurl.

El llibre, difícil de llegir per la gran quantitat de canvis (semàntics, genèrics, lingüístics, referencials) és un intent de relació del fenomen Amazon amb la difusió de llibres, la incidència indirecta en la potenciació de determinats gèneres i determinats canals de distribució (naturalment, principalment i bàsica, la mateixa Amazon); i també, de forma secundària, la relació de la dona de Jeff Bezos amb el llançament, el disseny i èxit de l’empresa com a projecte innovador.

Algunes idees són subjacents en la tesi que s’intenta transmetre, en relació a determinades concepcions del mercat, a tot el llarg del llibre; és un exemple: «el capitalismo no satisface deseos, sino que más bien promete engañosamente un estado futuro y mítico de plena satisfacción que, por definición –y so pena del colapso del propio sistema– nunca puede llegar».

Descriu, en un sentit extremadament crític, alguns dels «nous» gèneres creats per la dinàmica d’Amazon i els nous canals de creació (per exemple, l’autoedició directa de qualsevol llibre, sense cap tipus de revisió, a preus inferiors als 9,9 $; sense circular pels canals habituals de distribució, exclusivament pel lliurament d’Amazon). L’autor tracta de lligar aquests nous canals amb els plans corporatius de domini i monopoli que inspiren l’empresa.

El desenvolupament de les idees que pretén exposar, tanmateix, el fa mitjançant referències a diversos escriptors, gèneres i temàtiques, en què, tot fent anàlisis semifilosòfiques i/o econòmiques, intenta relacionar l’esquema de crítica amb els textos novel·lístics que enumera. Fins i tot, fa apunts psicològics i digressions de filosofia existencialista amb relació a la lectura de llibres.

Un títol recurrent a tot el llarg de la publicació és 50 ombres d’en Grey, sense que quedi clar, tot i les múltiples referències fetes, quin és l’objectiu final de la inclusió del títol en el context general de l’obra.

El llibre intenta enunciar una idea determinada de la complexitat actual d’imaginar el contingut d’un llibre, de donar-li forma, d’integrar-lo o introduir-lo dins l’extensíssima xarxa per on circula la producció literària; però ho fa, també, dins d’una complexíssima semàntica que fa freqüents expressions de difícil comprensió, fins i tot en el context del text, com «La idea clave es que, en este relato, una invulnerabilidad gramatical sostiene una invulnerabilidad temàtica»; o «las floraciones oportunistas en extremo del sistema de géneros sin regular de KDP me parecen claramente rescatables y entrañables por su valentía existencial».

En resum, és un llibre difícil; que cal llegir amb paciència, amb molta atenció i, sobretot, amb una predisposició a la sorpresa, l’esforç mental i capacitat de comprensió.

Ferran Mozas i Banzo
Economista (UAB). MBA IESE (Universitat de Navarra). Llicenciat en Història (UB)

Janés, Clara. Guardar la casa y cerrar la boca: en torno a la mujer y la literatura. Madrid: Siruela, 2026. 185 p. (El ojo del tiempo; 167). Primera edició, 2014. ISBN 979-13-87688-72-1. 19,95 €.

Fa més de quaranta anys Joanna Russ va escriure un llibre provocador: Com destruir l’escriptura de les dones.[1] Russ hi recollia i criticava un seguit de frases fetes que posaven en qüestió l’escriptura de les dones: «No ho ha escrit ella», «Ho ha escrit ella, però mira quina carrincloneria», «Ho ha escrit ella, però no ha escrit res més», «Ho ha escrit ella, però algú l’ha ajudat» o «Ho ha escrit ella, però és una excepció».

Clara Janés (Barcelona, 1940) no és una excepció ni una principiant. Poeta, traductora, guanyadora del Premio Nacional a la Obra de un Traductor, ocupa des de 2015, per dret propi i malgrat tot, la butaca «U» de la Real Academia Española i, potser perquè quan començava va sentir alguns dels comentaris que recorda Joanna Russ, va escriure Guardar la casa y cerrar la boca: en torno a la mujer y la literatura, que ara ens arriba reeditat per Siruela, dins la seva col·lecció «El ojo del tiempo». Un llibre «excepcionalment» ben pensat i ben escrit que ve a desmuntar definitivament aquestes idees tan profundament instal·lades al patriarcat cultural que, tot i ferit, encara domina.

Callar, obeir i guardar la casa han estat els mandats patriarcals més recurrents al llarg de la història. Els trobem a la cultura occidental fixats en textos com La perfecta casada de fra Luis de León, del qual Janés cita a l’inici del llibre la recomanació: «la naturaleza […] así las obligó a que cerrasen la boca». I això ho deia un home brillant, que apreciava de debò la neboda a qui ofereix el llibre amb motiu del seu casament i que, tot i això, la volia callada i submisa. Un mandat de silenci que va arribar després als «manuals d’urbanitat» que van fixar el capteniment de les nenes/dones al segle XIX i fins mitjans del segle XX i que, tristament, encara impera en algunes parts del món.

El que fa Clara Janés és retornar la veu a aquestes dones que tant han callat al llarg de la història. En un veritable treball d’arqueologia literària, en recupera els noms, les contextualitza i transcriu fragments de les seves obres, fent d’un llibre breu –185 pàgines– un veritable recull de la literatura de dona, un cànon alternatiu i també una antologia. En el seu llibre, Janés recorre en sentit cronològic, tot i no tenir la pretensió de tractar tots els períodes de la història, l’escriptura literària de les dones des de l’antiga Sumèria fins l’actual Afganistan, on les dones s’esvaeixen sota els burques, però encara pensen, senten i escriuen.

El text s’articula en set parts amb epígrafs poètics i suggerents: «El prisma» (introducció), «Sacerdotisas, cortesanas, princesas y enamoradas» (les cultures antigues del pròxim Orient: Sumèria, Egipte), «Los armónicos del mar» (Grècia i Roma), «Jardines cerrados, placeres abiertos» (poetes aràbigo-andaluses), «Amor de lejos y cuerpo a cuerpo» (les «trobairitz» i altres escriptores medievals), «Ese tiempo en que las reinas eran esclavas o el disfraz» (autores del Renaixement i el Barroc) i, finalment, «La voz de las mujeres acalladas», les silenciades del present, dones pakistaneses, com Amrita Pritam, argelines, com Assia Djebar o les afganes anònimes que componen landays que alguns homes valents transcriuen i difonen.

El text de Janés, poeta ella mateixa, se centra més en la poesia, tot i alguna pinzellada per a les narradores, i passa per alt els segles XIX i XX, quan les dones occidentals accedeixen a la construcció d’una veu pública, perquè el que vol és il·luminar els racons, sortir d’Europa, mirar més enllà de la literatura occidental. I d’aquests «racons» n’extreu joies. Així, recuperem la sacerdotessa accàdia Enheduanna, l’anònima egípcia que escriu «no renunciaré a l‘home que estimo», Safo, Sulpícia –l‘única poeta romana de qui coneixem el nom–, la princesa bizantina Anna Comneno, la dama Murasaki –la primera autora de novel·les–, les poetes d’Al-Àndalus, com Buthaina, la «trobairitz» comtessa de Dia –que escriu: «Bell amic, amable i bo, / quan us tindré en el meu poder? / i que pogués jeure amb vós una nit?»–, les místiques i monges que van omplir l’Edat Mitjana i el Barroc de poemes d’una immensa sensualitat espiritual, tot i que sembli una antítesi.

Clara Janés ens ofereix, doncs, en aquest llibre, un ventall de noms imprescindibles, els de tantes altres dones que no van seguir el consell de fra Luis de León, que no van callar i que ens van deixar la seva veu que ara retrobem.

Dra. Elena Losada Soler  
Universitat de Barcelona. Facultat de Filologia i Comunicació
Investigadora del Centre de Recerca Teoria, Gènere, Sexualitat (ADHUC) 

[1] Una ressenya d’aquest llibre va ser publicada en aquest blog en el seu moment. (N. de la R.)

López Domínguez, Virginia. Condenadas al olvido: breviario de escritoras del Romanticismo. Madrid: Fórcola, 2026. 216 p., [8] f. de làm. col. (Periplos; 82). ISBN 978-84-19969-33-0. 22,50 €.

Condenadas al olvido és un assaig de la filòsofa, poeta i escriptora Virginia López Domínguez, especialista en Romanticisme. L’autora rescata la figura d’una vintena d’escriptores que, malgrat el seu talent, van ser apartades injustament del cànon literari tradicional, fet que va possibilitar que el seu estudi es postergués darrere dels homes de la mateixa generació.

El Romanticisme va ser un corrent literari i filosòfic que va néixer a finals del segle XVIII i que va sofrir un gran desprestigi. El sector més extremista parla d’aquesta tendència com a retrògrada i patriarcal, qualitats que sorprenen molt, ja que va ser un moviment trencador que va aspirar a la llibertat individual i social. L’obra posa especial èmfasi en com la tradició literària occidental s’ha anat construint des d’una visió predominantment masculina. Tot i que les escriptores citades en el llibre van ser admirades en vida, posteriorment van quedar relegades a un segon plànol, no per una qüestió de qualitat literària sinó com a conseqüència d’una societat que limitava la participació femenina en la cultura.

L‘autora, Virginia López Domínguez, al llarg d’aquesta obra, demostra que moltes dones van haver d’enfrontar-se a obstacles tant de tipus social com personal per poder desenvolupar la seva vocació en un context en què la dona no tenia reconeixement intel·lectual. Els cercles romàntics es portaven a terme en moltes ocasions a l’àmbit domèstic, on les dones eren amfitriones de les tertúlies, però també font d’inspiració. El Romanticisme va plantar les bases teòriques per a l‘alliberació de la dona però, en la pràctica, les dones van haver de fer front a les limitacions d’una estructura social patriarcal.

L’assaig s’inicia amb una introducció que reflexiona respecte a «Veritats i mentides sobre el Romanticisme i les seves dones». Es subdivideix en apartats clau com la posició social de la dona en el Romanticisme, la tergiversació del moviment romàntic per alguns feminismes, l’entorn de les escriptores romàntiques, els avenços jurídics sobre el matrimoni i el divorci, les lleis misògines dels segles XVIII i XIX i el llegat de les escriptores romàntiques, entre altres. Dins d’aquest apartat de «veritats i mentides», crida l’atenció la secció dedicada a l’assimilació dels jueus a Berlín, ja que va ser un fet rellevant que va influir notablement en el naixement del Romanticisme i la posició que va aconseguir la dona. La burgesia jueva havia assolit una situació econòmica acomodada i les tertúlies literàries als seus salons eren autèntics espais creatius, domini de dones d’alt nivell cultural. També s’ha de ressaltar el capítol que parla de l’escriptura «fantasma», atès que, en aquella època, era freqüent que obres escrites per dones es publiquessin sota anonimat o pseudònim masculí per por a la censura.

La segona part de l’obra està formada per un «Breviari d’escriptores romàntiques». L’obra fa un recorregut per una sèrie d’escriptores fonamentals del Romanticisme. A cada una d’elles li dedica un parell de pàgines i no es limita a enumerar dates i obres sinó que aprofundeix en la seva vida i conflictes personals. Comença per les dones jueves de les tertúlies de Berlín, continua amb el cercle de Jena (primera generació romàntica), el cercle de Heidelberg (segona generació romàntica), literatura gòtica, grans novel·listes angleses, i finalitza amb el Romanticisme nord-americà. Entre les figures més destacades apareixen Mary Wollstonecraft, Ann Radcliffe, Mary Shelley, Jane Austen, les germanes Brontë (Charlotte, Emily i Anne), George Sand, Louisa May Alcott i Emily Dickinson.  

Per acabar, al final del llibre hi ha un índex onomàstic. Una eina de recuperació de la informació que hauria de ser present en tot assaig de qualitat.

Amb aquest assaig, l’autora aconsegueix conciliar el rigor acadèmic amb la divulgació. Rescata la memòria d’escriptores fonamentals del Romanticisme i mostra la injustícia històrica que van sofrir moltes dones en aquella època. És una obra que per la seva estructura i temàtica constitueix una lectura molt recomanable per a qui gaudeix de la literatura, de la història i dels estudis de gènere.

Mónica Rodríguez Fernández 
Llicenciada en Filologia Hispànica. Autora d’El petit llibre de la literatura universal (Amat, 2025) 

Passió per editar: cròniques del Forum Edita Barcelona (2016-2025). Barcelona: Gremi d’Editors de Catalunya, 2025. 237 p. Disponible també en línia: https://forumedita.com/wp-content/uploads/2025/08/ForumEdita-Llibre10anys-Cat.pdf.

«Llegir és un acte revolucionari, avui dia, ja que llegint, ens aïllem del brunzit que ens envolta» (p. 35), sosté Carlo Feltrinelli, president del Gruppo Feltrinelli, en la intervenció inaugural del 2019, per fer de les llibreries, en diàleg, un dels espais fonamentals i necessaris per continuar apostant per un pensament crític, contrari al brunzit de la uniformitat, la banalitat i els algoritmes.

Amb motiu del desè aniversari del Forum Edita Barcelona,  el present recull resumeix les ponències i tertúlies dels darrers anys sobre el món editorial, un espai de reflexió i debat públic creat per abordar reptes en un context internacional, compartir experiències i identificar èxits i oportunitats en tota la cadena de valor del llibre. El Forum Edita Barcelona, des del 2016 com a data d’inauguració, promou una extensa conversa de reflexions entorn dels reptes del sector.

De tots aquests debats i diàlegs, a continuació apuntem reflexions sobre la imprescindibilitat de les llibreries. Quin és l’ofici actual del llibreter?

Vendre experiències, no llibres? Recomanar millor gràcies a l’ús de les dades massives transformades en emocions lògiques utilitzant algoritmes? Si bé hi ha una defensa de com la tecnologia pot posar-se al servei del lector o com la intel·ligència artificial (IA) té un caràcter potencial per donar suport al sector editorial, en bona part de les intervencions resumides al segon apartat del present llibre, «Tendències i innovació en el món del llibre», es problematitza el paper de les llibreries en l’actualitat.

A més de dues seccions dedicades a «Els reptes de la propietat intel·lectual» i «L’aventura d’editar», Passió per editar dona veu directa a les llibreries convidant a la participació d’aquesta llarga conversa entorn del llibre avui en dia. En «Les imprescindibles llibreries» no és només significatiu la posició combativa a l’hora de ressaltar la irreemplaçabilitat de les llibreries a través de l’atribut que posiciona l’adjectiu en la denominació de les llibreries al segle XXI, sinó que totes les veus en conversa –les llibreries a Europa, les noves llibreries, les llibreries després de la pandèmia, les llibreries resilients, les llibreries independents i les cadenes de llibreries– coincideixen a posar al centre la personalitat pròpia de cada llibreria, la seva pròpia diferència, i l’excel·lència dels llibreters en la recuperació i sustentació de la confiança en el lector. Com a illes d’intel·lectualitat, tot apostant per un equilibri entre innovació i tradició, i entre el vessant tant social com comercial que han sigut des dels seus orígens, les llibreries són, per davant de tot, l’espai on els éssers humans recomanen llibres. Què busca un lector actual quan entra en una llibreria? Una experiència, o totes aquestes formes de diàleg que s’estableixen entre una comunitat, l’ésser humà i el llibre? Serà capaç la IA de replicar aquest tipus de conversa o és, a diferència, en l’espai entre llibreters-lectors-llibre on es dona la veritable essència de la imprescindibilitat de les llibreries?

Cal destacar tot el teixit de veus de llibreters i llibreries que hi conversen:^[1] Antonio Ramírez, de La Central; Maarten Asscher, de l’Athenaeum Boekhandel d’Amsterdam; James Daunt, de la cadena de llibreries anglesa Waterstones; Nicolas Vivès, de la mítica Librairie Ombres Blanches, de Tolosa de Llenguadoc; Eva Cosculluela, de la llibreria Los Portadores de Sueños de Saragossa; Montse Serrano, de +Bernat; Jesús Trueba, de La Buena Vida a Madrid; Javier Arrevola, director general de la Casa del Libro; Michael Busch, de la cadena de llibres alemanya Thalia Bücher; M. Carme Ferrer, de la Llibreria Empúries; Paco Goyanes, de la Llibreria Cálamo de Saragossa; Sergi Ferrer-Salat, de la Llibreria Finestres de Barcelona; Álvaro Muñoz, de la llibreria La Puerta de Tannhäuser, a Plasencia i Mariña de Toro, de la Llibreria Numax, a Santiago de Compostel·la.

No obstant això, perquè les portes de les llibreries puguin continuar obrint-se, cal afrontar la dispersió i davallada dels lectors i definir estratègies per augmentar la curiositat dels lectors, aquest motor irreemplaçable que els fa continuar llegint. Tot i que són més les preguntes que les respostes –i aquí la diferència amb la IA i els universos possibles i resultants de les preguntes–, cal pensar en formes de fomentar l’accés a la lectura i combatre l’extinció dels lectors. Fins i tot, des d’una perspectiva editorial i amb l’aprenentatge que va significar la pandèmia per al sector, la relació entre les llibreries i els lectors és fonamental: «Quan la llibreria ha pogut obrir, el lector ha tornat. Hi ha una fidelitat que és un valor que cal mantenir. La llibreria és fonamental per donar a conèixer nous autors. Fa una gran tasca cultural, i les editorials hem de donar-los suport» (p. 92), afirmava Núria Cabutí, de Peguin Random House, el 2020.

Però, per què cal tenir presents aquests debats? El conjunt de converses dona veu al complex procés pel qual passa un llibre fins que és a les mans del lector. En altres paraules, la complexitat de l’ecosistema del llibre i de la lectura és el tema cabdal dels presents debats. De fet, aquest és un dels darrers temes que resumeix el present volum i exposa tant una reformulació dels papers dels agents i els editors en aquest engranatge, com una necessitat imperant de protegir tots el protagonistes de la cadena del llibre davant de la destrucció de valors imposats per agents com Amazon, la pèrdua dels grans lectors –aquells que llegeixen més de vint llibres l’any–, la transformació en les formes d’oci i l’empobriment en la capacitat de concentració, defensava Vincent Monadé el 2018, president del Centre National du Livre a França.

Tanmateix, quedem-nos amb una imatge. Des d’una perspectiva francesa, tal com menciona Teresa Cremisi, directiva emblemàtica de Gallimard, potser cal apostar per un paisatge –com ha propiciat França amb la Llei Lang (1981), que establia el preu únic del llibre, entre altres polítiques proteccionistes– , on cada població té ajuntament, fleca i llibreria. Perquè una llibreria dona veu a la cultura i al pensament. Així ho defensa Carme Riera a «En defensa de la propietat intel·lectual»: «una societat culturalment pobra és directament proporcional a una societat sense capacitat crítica» (p. 60). I insisteix el filòsof Joan-Carles Mèlich: «No hi ha pensament sense lectura» (p. 171).

Com bé conceptualitza Sergi Vila-Sanjuán en la «Crónica de 2017» resumint l’edició del Forum Edita d’aquell any, cal un teixit llibreter de qualitat, basat en la personalitat que els seus propietaris sàpiguen imprimir a les llibreries i en la confiança que el client els atorgui, que apunti cap a un clar sentit del valor de la lectura, base imperant la cultura amb bona salut. Tenim al capdavant la defensa d’una definició del llibre en tant que extensió de la memòria, la imaginació, la ment artística i la capacitat de descobrir problemes i fer preguntes.

Patricia López Gracia
De la 10a promoció de l’Escola de Llibreria  

[1] . Citat segons les intervencions recollides des de 2016 fins a 2025, de manera que pot no correspondre a una versió actual del rol de les persones citades.