«Ficciones con ciencia», de Pedro Meseguer

Meseguer, Pedro. Ficciones con ciencia. Madrid: Los Libros de la Catarata, 2024. 287 p. (Investigación y debate; 467). ISBN 978-84-1067-145-4. 20 €.

Ficciones con ciencia parteix d’una pregunta fonamental i alhora complexa: com reflecteixen les ficcions literàries l’«esperit científic» de cada època? Aquesta pregunta és al centre de l’assaig i guia tant la selecció com la interpretació de les obres ressenyades. Meseguer defineix el terme «ficción con ciencia» no pas com a sinònim de ciència-ficció estricta, sinó com a tota narrativa on «elementos científicos o tecnológicos de suficiente entidad aparezcan en obras narrativas», independentment de si les teories que les suporten estan explicitades o no al text. Aquesta distinció s’apropa a allò que, en teoria literària, s’ha anomenat la permeabilitat entre coneixement científic i imaginari literari: la narrativa no sols reflecteix la ciència sinó que també la modela i la reconfigura en el mapa simbòlic de les idees.

A diferència de les antologies centrades estrictament en el gènere (com ara les històriques de Miquel Barceló sobre ciència ficció),[1] Meseguer opta per un criteri més ampli i interdisciplinari que abasta des de Jonathan Swift fins a Liu Cixin, passant per Borges, Eco o Samanta Schweblin. El seu propòsit no és simplement oferir un catàleg, sinó establir un diàleg interpretatiu entre la literatura i la ciència al llarg de més de tres-cents anys de producció narrativa.

Aquesta perspectiva amplia la línia d’estudis inaugurada per Xavier Duran i desenvolupada posteriorment per altres investigadors, com Carme Torras i Genís (La mutació sentimental, Pagès, 2008), que han analitzat amb especial finor els espais de fricció i de complicitat entre el discurs científic i el discurs literari, i que ofereixen un marc teòric idoni per entendre l’aproximació de Meseguer.

El text s’organitza cronològicament en quatre grans capítols:

1. Segle XVIII – Els antecedents
2. Segle XIX – Els primers brots
3. Segle XX – Expansió i consolidació
4. Segle XXI – Panorames contemporanis

Cada secció ofereix una combinació de ressenyes breus i interpretacions contextuals. Aquesta doble veu –analítica i sinòptica– permet a l’autor conjugar una lectura històrica amb una crítica literària que no renuncia a la profunditat conceptual.

Meseguer evoca una metodologia comparativa similar a la del suara mencionat Xavier Duran en La ciència en la literatura: un viatge per la història de la ciència vista per escriptors de tots els temps (Universitat de Barcelona, 2015),[2] però l’amplia incorporant obres que, encara que no siguin ciència-ficció en sentit estricte, integren paradigmes científics com a motor narratiu o estructural.

Les lectures de Jonathan Swift i Voltaire (Els viatges de Gulliver ‒1726‒ i Càndid, o l’optimisme ‒1759‒) remeten a una crítica de l’«esperit enciclopèdic» de l’època, on la ciència incipient es confronta amb l’absurd i la paradoxa. Per a una lector que estima el fantàstic, aquesta secció inicial és clau: Meseguer mostra com els monstres i les utopies tecnològiques del segle XVIII ja plantegen les primeres preguntes sobre el cos artificial i l’horror que després exploraran el terror gòtic i la ciència-ficció moderna. Aquí l’assagista té una sensibilitat especial amb les tensions entre la raó i la imaginació, destacant com la ficció esdevé un vehicle de reflexió epistemològica.

Durant el segle XIX, autors com Mary Wollstonecraft Shelley (Frankenstein, 1818), o Herbert G. Wells (La guerra dels mons, 1897), exemplifiquen una etapa en què la ciència comença a travessar el relat de manera gairebé simbòlica: no sols com a tema, sinó com a força estructural. Aquest focus remet al debat clàssic entre saber com i saber per què, que ha travessat les humanitats des de C.P. Snow (Les dues cultures i la revolució científica, 1959) fins a la teoria contemporània de la cultura científica.

El tercer capítol representa el nucli més dens del llibre. L’autor no es limita a la ciència-ficció canònica (Asimov, Lem, Clarke), sinó que incorpora veus com ara Jorge Luis Borges (El jardín de senderos que se bifurcan, 1941), on la idea de múltiples temps i laberints remet a models matemàtics i filosòfics; Umberto Eco (El nom de la rosa, 1980) com a intersecció entre semiòtica i investigació; o Guillermo Martínez (Acerca de Roderer, 1992) com a exemplificació d’una ficció construïda sobre un concepte matemàtic.

Aquest capítol posa de manifest una de les tesis centrals que es planteja al volum: la ciència dins de la narrativa no és un «element decoratiu», sinó una estructura simbòlica que articula formes de pensament i preguntes epistemològiques. Així, novel·les tan diverses com són Solaris (1961), de Stanisław Lem, o El teorema del lloro (1998), de Denis Guedj, dialoguen sobre la naturalesa del coneixement, la racionalitat i la nostra percepció de i sobre «l’altre». Un amant del terror i la ciència-ficció trobarà aquí una de les idees més suggestives de Meseguer: que el «monstre» o l’«alienígena» són representacions d’una ciència que qüestiona els límits d’allò que és humà (i/o ètic), i aquesta lectura enriqueix tant Lovecraft com Lem.

La selecció contemporània del segle XXI –que inclou, entre molts d’altres, El problema dels tres cossos (2008, en català per Duna Llibres, 2024), de Liu Cixin, Klara y el Sol (Anagrama, 2021), de Kazuo Ishiguro, i Kentukis (2018, Seix Barral, 2025), de Samanta Schweblin– il·lustra com la ciència contemporània (especialment la intel·ligència artificial, la física teòrica i la genètica) ha transformat el llenguatge narratiu i els horitzons de sentit (i també, sovint, del sentit de tot plegat). Aquest segment, a més, reflecteix tensions epistemològiques prou actuals: l’ètica de les tecnologies, l’ecologia com a sistema i les preguntes sobre la humanitat en un context post-antropocèntric.

Sense cap mena de dubte, una de les aportacions més notables de Meseguer és la seva capacitat per traspassar gèneres i èpoques amb una veu crítica coherent. La definició ampliada de «ficción con ciencia» permet reapropiar obres que sovint queden fora dels estudis acadèmics sobre ciència-ficció, situant-les en un espai intersticial on l’imaginari literari i els paradigmes del coneixement conflueixen amb fluïdesa i naturalitat.

Tanmateix, aquesta amplitud també planteja alguns reptes: l’abast pot diluir l’especificitat teòrica, i en alguns moments la presència de certs textos o autors pot semblar arbitrària des d’una perspectiva estricta del gènere, i depenent dels gustos i afinitats de cadascú. Això, emperò, més que un defecte, pot llegir-se com una virtut metodològica: la frontera mateixa entre ciència i ficció es revela com una construcció històrica i cultural, no pas com un límit fixat, absolut i inamovible.

Ficciones con ciencia funciona simultàniament com a guia de lectura, assaig crític i, alhora, com una història cultural. L’assagista aconsegueix teixir una trama interpretativa que va un xic més enllà del simple inventari d’obres; construeix una reflexió sobre com la literatura ha participat activament en la configuració del pensament científic i cultural.

Aquest llibre és, al capdavall, una invitació –tant per als estudiosos com per als lectors interessats– a repensar la relació entre narració i ciència, a interpretar-la no pas com a dicotomia, sinó més aviat com a diàleg fecund i enriquidor. És una obra que ofereix un bon grapat de referents (incloure’ls tots és una tasca gairebé impossible, atesa l’abundància d’obres i autors) i, al mateix temps, proposa conceptes per pensar, reflexionar i, fins i tot, desxifrar, revisar, localitzar i copsar la lectura pròpia de la ciència com a, també, una construcció narrativa.

Emili Gil, escriptor i gestor cultural
Autor d’El cerç del vers

[1] Del llibre de Miquel Barceló, de l’edició de 2015, n’hi ha una ressenya en aquest blog. (N. de la R.)

[2] Vegeu una ressenya d’aquest llibre en aquest mateix blog. (N. de la R.)