III Seminari de Crítica Literària: Quins mestratges ens inspiren?

Seminari de Crítica Literària (3r: 2024: Barcelona). Quins mestratges ens inspiren?: Barcelona, 2 d’octubre de 2024. Barcelona: Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, 2025. 109 p. (Quaderns divulgatius; 82). No venal. Disponible també en línia a: https://www.escriptors.cat/publicacions/quadern-82/seminari-critica-2024

El tercer seminari de Crítica Literària de l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana) comença amb una afirmació clara que es desenvolupa al llarg de tres grans blocs. La qüestió és la següent: un crític és un escriptor, és a dir, una persona que se serveix de les paraules amb la voluntat de crear un discurs bell, participar del discurs sobre llibres, sense el qual la literatura no pot desenvolupar-se en plenitud. Així, el tercer seminari es presenta amb la idea de reprendre la reflexió de les dues edicions anteriors i li afegeix la qüestió del mestratge, analitzada des de tres punts de vista: escoltar un mestre, recordar alguns dels mestres històrics de la crítica literària i donar veu als d’avui en dia.

Per començar, Àlex Broch sosté una conversa amb Mireia Sopena sobre la voluntat del crític de col·laborar en el gran edifici de la literatura, justament des del que anomena «crític militant», un postulament que implica una manera de situar-se a l’espai, en un moment concret i amb unes circumstàncies específiques. D’aquí es desprèn la idea que la feina del crític era i és interpretar el seu temps. Aquesta metodologia crítica s’articula en la «forma i idea» i en la dimensió històrica i ideològica. D’una banda, hi ha la intenció d’estructurar l’obra des del punt de vista formal, que beu de l’herència de l’estructuralisme i de l’anàlisi textual. D’altra banda, manifesta la importància de la dimensió històrica i ideològica, que es basa en el context social i polític. Un exemple clar és el cas dels autors de la postguerra i de la transició, marcats per la necessitat de reconstruir una cultura catalana moderna després del franquisme.

Ara bé, la metodologia basada en l’aquí i l’ara té una flaquesa, que és la immensa inestabilitat dels present, incloent-hi els replantejaments i les renovacions que passen de manera tan immediata que l’inunden i el configuren d’una manera totalment inesperada. En aquest sentit, Broch il·lustra la mobilitat del present evocant la dificultat de fixar unes bases del determinats capítols de la Història de la literatura, justament pel fet que el present es mou, tal com es movia el passat, però amb la diferència que, avui en dia, hi ha molts més actors actius a tenir en compte.

Per acabar, Broch posa de manifest la precarietat històrica de la crítica literària. De fet, recorda que cobrava l’equivalent a deu cèntims d’euro, si cobrava, per cada hora de feina crítica. Aquest fet posa de manifest fins a quin punt la crítica literària se sosté gràcies a la militància particular i no pas pel suport institucional o econòmic. Cal dir i reivindicar que la defensa de la crítica literària és encara més punyent quan la vincula a una forma de compromís i defensa de la literatura catalana, és a dir, una manera de posar-se al servei de la cultura i apel·lant a una responsabilitat col·lectiva.

Seguidament, Jordi Marrugat, professor de literatura catalana a la Universitat de Barcelona i crític literari, entre d’altres, basa la seva ponència en la relació entre la crítica i la modernitat. De fet, situa el pensament crític a les societats industrials, és a dir, en el moment que es concep i desenvolupa la idea de modernització, lligada als conceptes de tradició i renovació.

Marrugat situa l’origen de la crítica moderna catalana en el Modernisme i, especialment, en figures com Ramon D. Perés. L’article «La crítica literària a Catalunya», publicat el 1883, constitueix una defensa de l’autonomia crítica. Perés rebutjava una literatura subordinada a la moral, la religió o la política i reclamava una crítica independent capaç de jutjar les obres segons criteris estrictament literaris. Aquest posicionament serà continuat per figures com Jaume Brossa o Josep Carner, que entenen la crítica com un instrument de modernització cultural i d’exigència estètica. Així, Marrugat arriba a la conclusió que la crítica, en l’època del Modernisme i del Noucentisme, constitueix un mecanisme de construcció cultural i fins i tot nacional. I en l’actualitat, on ha quedat el paper de la crítica? Malgrat que existeix i produeix peces prou sòlides, ocupa llocs secundaris, apartats i, fins i tot, poc reconeguts. Per tant, la continuïtat de la crítica literària és innegable, si bé els qui ho demanen senten que el seu clam no és escoltat ni valorat.

A la intervenció titulada «Mestres i contrapunts», de Núria Perpinyà, professora de la Universitat de Lleida, es parla de les escoles crítiques, cadascuna constituïda a la seva manera, amb una mirada pròpia i una manera d’entendre la literatura. Aleshores, quina és la visió correcta? Podríem dir, després de la seva intervenció, que els guies del món insondable de la crítica són l’acadèmia, les universitats, les bones editorials i el mestre. En la seva intervenció analitza el mestratge des de l’estructuralisme, el perspectivisme, la deconstrucció i la interdisciplinarietat.

Cal tenir presents les intervencions de Valèria Gaillard, Berta Galofré i Enric Iborra a la taula rodona moderada per Àngel Llauger. Per exemple, Gaillard disserta sobre la transcendència que pot tenir la crítica literària a l’hora d’actuar com a suport o com a enfonsament d’un autor. Per això, defensa que la crítica literària ha de conèixer el marc teòric en què s’inscriu per tal de desenvolupar amb rigor la seva tasca. Alguns dels seus mestres són Roland Barthes, Paul de Man, Julia Kristeva i Gilles Deleuze, entre d’altres dels autors francesos de la French Theory del segle XX. Com a contrapunt, Berta Galofré apunta a l’absència de mestres i lamenta no haver-ne tingut cap amb noms i cognoms, encara que apunta a la importància de l’escriptura com a mecanisme d’accés i desvetllament dels textos i a la rellevància de l’estudi de l’escriptura d’altri com a mètode d’aprenentatge. Per acabar, Enric Iborra, autor del blog de literatura La serp blanca, apunta al fet que alguns dels crítics literaris estrictes que més admira rebutgen l’etiqueta de crític, com ara Lionel Trilling o Joan Fuster. En el cas d’aquest darrer, com a rebuig de la crítica acadèmica amb pretensions científiques. Així, la crítica que defensa és la que també és literatura, de fet, la forma superior de literatura.

En conclusió, el paper de la crítica esdevé rellevant, sobretot, en societats modernes caracteritzades per una gran producció cultural. Sense crítica, sembla suggerir el seminari, no hi ha orientació possible dins el sistema literari. La crítica ajuda a jerarquitzar, a detectar novetats significatives i a construir tradició. Aquesta funció orientadora és avui més necessària que mai en un context de saturació informativa i de multiplicació constant de publicacions. La fragmentació dels espais culturals i la desaparició de grans tribunes estables de crítica han dificultat la consolidació d’un discurs crític continuat, però això no elimina la necessitat de la seva existència ni la perseverança per contribuir-hi.

Clàudia Bussé Rojas
Graduada en Llengua i Literatura Catalanes i màster en Formació del Professorat a la Universitat de Girona. Professora a l’INS de Celrà