Ja ho entendràs quan siguis gran

Obiols Suari, Núria (ed.). Contes i cancel·lació cultural: controvèrsies i perspectives sobre els continguts dels contes. Barcelona: Edicions de la UB, 2024. 376 p. (Pedagogies UB). ISBN 978-84-1050-004-4. 26 €.

La censura sempre ve de qui es creu amb una superioritat moral prou legitimada per autoproclamar-se jutge i botxí. Actualment, la principal reina tallacaps en un món poc meravellós és una comunitat implacable que actua en nom de la igualtat, la inclusió, el respecte i la diversitat. O, dit d’una altra manera, estem assumint cada vegada més que la llibertat es defensa amb control. Les eternes contradiccions de l’ésser humà.

Quan aquesta qüestió es trasllada als infants, la contradicció és una altra. Va costar uns quants segles canviar la mirada vers la infància i valorar-la com una etapa que calia respectar i potenciar. Una etapa de joc, d’experimentació i d’aprenentatge a base de genolls pelats i cares brutes, de guerres amb boles de xiprer i cabanes fetes de fustes estellades i ferros rovellats. Una infància que tenia en els contes i llibres els millors aliats per alimentar la seva imaginació, d’on sorgien els dolents més dolents, els herois més valents i els paisatges que transformaven places, boscos i rieres en escenaris d’infinites aventures. I després de tot aquest camí recorregut, en ple segle XXI, l’escenari és ben diferent. A les places hi ha cartells de «prohibit jugar» i als llibres la guillotina no serveix només per tallar fulls enquadernats, sinó també paraules que es resisteixen a servir el Gran Germà. La literatura infantil i juvenil (LIJ) s’ha convertit en una producció molt rendible de pamflets pedagògics, on el que es prioritza no és l’infant del present, sinó l’adult del futur. «Un pasito pa’lante, María, un pasito pa’atrás», que diu la cançó. I així fem i desfem camí.

Aquest és un tema que aixeca passions entre llibreters, bibliotecaris, mediadors i estudiosos de la LIJ. Al voltant d’ell s’enceten debats sobre l’abús dels llibres que han passat per la rentadora i quin és el paper que les persones que ens dediquem a la LIJ hem de tenir en aquesta qüestió. La gran experta en LIJ Ana Garralón, molt crítica amb aquest corrent, citava, en un dels seus articles, les paraules de l’escriptora brasilera Marina Colasanti:

«Todos recordamos aquel momento, luego aceptado como un gran error, en que los cuentos de hadas fueron enviados a la lavandería, para retirarles toda mancha de sangre. El resultado fue que, al limpiar la sangre visible, se drenó también la invisible, esa que corre por las venas de las historias, y las anima y les da vida. Y los bellos cuentos de hadas se tornaron pálidos, débiles, inexpresivos» (Ana Garralón, «Lavar antes de leer: literatura infantil y simbología», article del seu blog Anatarambana, 26 agost 2019).

La mateixa Garralón ens recorda que aquesta batalla, que va començar als anys setanta, encara dura.

I precisament perquè encara dura, és molt necessari un assaig com Contes i cancel·lació cultural: controvèrsies i perspectives sobre els continguts dels contes, editat per Núria Obiols Suari, professora del Departament de Teoria i Història de l’Educació de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona i especialitzada en l’estudi de la ficció adreçada als infants. El llibre, publicat el 2024 per Edicions de la Universitat de Barcelona, dins la col·lecció «Pedagogies UB», endreça i analitza els diferents temes que envolten la polèmica de la cancel·lació i la censura en la LIJ, en un recull de setze articles escrits per la mateixa editora i per altres noms masculins i femenins vinculats a la universitat, la pedagogia, la recerca i la literatura infantil. Són articles escrits des de la reflexió que ens conviden a la reflexió, escrits des del plantejament de preguntes formulades a agents del sector i que generen noves preguntes en el lector. Però sobretot són articles valents, que posen damunt la taula l’estat de la qüestió sense autocensura, sense aixecar la veu, però tampoc silenciant-la, i que sobretot evidencien que ens trobem molt lluny de resoldre un tema que s’ha convertit en una eina política molt llaminera per a molts sectors, sense tenir en compte que l’única veu silenciada és, una vegada més, la dels infants.

Com diu Obiols a les conclusions, «l’ombra de la cancel·lació és allargada», transita per àmbits molt diferents. Però en aquest cas els articles se centren en el conte, i sobretot en el conte popular, que és el que rep més, com també destaca Obiols a les conclusions, una idea que navega per tot l’assaig. Així i tot, les diferents perspectives des d’on s’aborda el tema són tan variades i riques, que cada article dona per a una ressenya. Per posar una mica d’ordre a tanta reflexió, Núria Obiols ha dividit els articles en sis parts, tenint en compte la temàtica, amb títols tan suggeridors com: «Analítica de la cancel·lació dels contes i del que no són contes», «La cancel·lació del conte popular», «L’escola i la cancel·lació dels contes», «La biblioteca i la cancel·lació dels contes», «Creació i difusió dels contes i la cancel·lació» i «Mediació de la lectura i cancel·lació». Cada una d’aquestes parts inclou un nombre d’articles que, escrits en català o en castellà, en funció de l’autor, analitzen la temàtica citant, molt sovint, veus que els han precedit en la defensa del seu discurs i que els autors recullen en una petita bibliografia al final de cada article. En alguns dels articles, i aquest és un recurs molt interessant, la reflexió no sorgeix de l’autor, sinó d’agents que l’autor ha reunit per copsar-ne l’opinió, com bibliotecàries, mestres, estudiants de Magisteri, etcètera. La posada en comú de qui cada dia s’enfronta amb aquesta situació de censura o autocensura provinent de diferents sectors (el polític, l’acadèmic, l’associatiu, el familiar…) evidencia fets tan importants com:

1) La cancel·lació prové massa sovint de la ignorància, i en el cas del conte popular, això queda molt palès. L’article d’Obiols i Josep Batista («Coneixement cultural i cancel·lació: com més en sabem, menys cancel·lem») ho deixa ben clar:

«Si partim de la idea que el coneixement cultural ens permet contextualitzar millor les creacions humanes, aleshores no és difícil intuir que, com més coneixement cultural tinguem, menys ganes tindrem d’alimentar la foguera».

2) Amb l’excusa de protegir la innocència de la infància, estem negant-los el coneixement d’un passat amb conseqüències encara no avaluades. Si del que es tracta és d’evitar que els contes «perverteixin» el que els adults consideren la ment vulnerable dels infants, la professora Obiols tanca files en un altre dels seus articles: «No hi ha cap estudi en el món que demostri que les persones amb conductes sexistes les tenen per haver “consumit” contes populars quan eren petites». I aquí torno a fer referència a Ana Garralón, qui, en una conferència del 2019, ens recorda que el gran Gianni Rodari ja va dir coses que sonen molt actuals: «Lo maravilloso de los cuentos les sirve para construir, pedazo a pedazo, la diferencia entre lo posible y lo imposible, entre lo auténtico y lo inventado». I l’experta en LIJ afegeix que Rodari «apela a la inteligencia de los pequeños, que siempre saben que un libro que comienza con “Había una vez” les está separando de su realidad».

 3) Tal com conclou Obiols, por, silenci i hipocresia són aliats de la cancel·lació.

Aquest és un assaig que convida, sens dubte, a una lectura lenta, però no pas per la complexitat de les plomes dels autors, al contrari. Obiols i companyia han deixat tota la complexitat en el tema i no en el tractament que en fan, i això permet que, tot i no tenir la pretensió d’arribar al gran públic, Contes i cancel·lació cultural és una lectura apta per a tot tipus de públic adult, i necessària en alguns sectors.

I aquesta necessitat que els adults s’acostin als contes amb una mirada diferent, em du a pensar en l’autor infantil i juvenil per excel·lència, Roald Dahl, que és el protagonista de la introducció de l’assaig, ja que acostuma a ser l’ase de tots els cops de la censura, malgrat que segueix entusiasmant el públic infantil generació rere generació i venent milers d’exemplars de les seves històries fantàsticament incorrectes. L’àlbum il·lustrat homenatge a Dahl No crezcas nunca (publicat en castellà per Alfaguara) ens recorda:

«Existe un secreto que debes saber / sobre lo que pasa cuando empiezas a crecer… / Mira el mundo con ojos brillantes, / nota dónde está la magia abundante, / cuestiónalo todo siempre bastante… / ¡Rompe los moldes! ¡Sé extravagante! / Crece listo o no tan listo, siempre risueño, / crece en círculos, grandes o pequeños. / Ponte una corona o viste con colgajos. Pero… / Sobre todo… / ¡NO CREZCAS NUNCA hacia arriba! / ¡Siempre hacia abajo!».

No es pot dir més clar.

Si aquesta citació us ha despertat un somriure, us recomano l’article d’Eva Martínez Pardo: «Educación y cancelación: sentar al lobo en el rincón de pensar». Les seves reflexions sobre la importància dels contes populars són de les que remouen i fan palesa la seva vinculació professional amb el món terapèutic:

«Si omitimos de nuestra literatura estos aspectos emocionales que consideramos reprochables, enseñamos cómo silenciar también partes nuestras que, aunque son desagradables o desconocidas, son necesarias para nuestro bienestar».

Però més enllà d’aquestes reflexions, hi ha un moment divertit de l’article que us recomano, en què cedeix la paraula als personatges més populars dels contes (la bruixa, el llop, la princesa i l’heroi), perquè siguin ells els que defensin el seu paper en l’imaginari infantil i, com en el conte de la Blancaneu, ens posin al davant un mirall de veritats incòmodes:

«Para vencer a un lobo hay que encontrar mucha fuerza y mucha astucia. Si convertís a vuestros infantes en dóciles cabritillos, podéis imaginar qué ocurrirá con ellos. ¡Dejadles aullar bajo la luna!».

Paraula de llop.

I com que no pararia de citar fragments interessants dels articles, he decidit acabar aquesta invitació a la lectura d’aquest assaig citant Ana María Matute i unes paraules del discurs que va pronunciar el dia del seu ingrés a la Real Academia Española, l’any 1998, per reivindicar des d’una veu inqüestionable, la importància del conte contat. Gaudiu d’aquest «pamflet pedagògic» necessari per a infants que creixen cap amunt:

«Así de reales eran aquellos mundos en los que me sumergía, porque los llamados “cuentos de hadas” no son, por supuesto, lo que la mayoría de la gente cree que son. Nada tienen que ver con la imagen que, por lo general, se tiene de ellos: historias para niños, a menudo estupidizadas y trivializadas a través de podas y podas “políticamente correctas”, porque tampoco los niños responden a la estereotipada imagen que se tiene de ellos. Los cuentos de hadas no son en rigor otra cosa que la expresión del pueblo: de un pueblo que aún no tenía voz, excepto para transmitir de padres a hijos todas las historias que conforman nuestra existencia. De padres a hijos, de boca en boca, llegaron hasta nosotros las viejísimas leyendas. Pero en esas leyendas, en aquellos “cuentos para niños” –que, por otra parte, fueron recogidos por escritores de la talla de Andersen, Perrault y los hermanos Grimm, por ejemplo– se mostraban sin hipócritas pudores las infinitas gamas de que se compone la naturaleza humana. Y allí están reflejadas, en pequeñas y sencillas historias, toda la grandeza y la miseria del ser humano».

Susanna Turon. Responsable del Club Tinta Negra  
De la 7a promoció de l’Escola de Llibreria