«La bande dessinée en Asie orientale»

Bouvard, Julien; Danysz, Norbert; Laureillard, Marie (dirs.). La bande dessinée en Asie orientale: un art en mouvement. Paris: Hémisphères, 2024. 243 p., XXIII làm. col. ISBN 978-2-37701-212-1.

Amb el pas del temps el fenomen del manga no només ha suposat un augment extraordinari de l’interès del lector sobre la cultura japonesa, també ha provocat que s’hagi obert la visió del món editorial i del públic cap a d’altres expressions «comiqueres» asiàtiques. Si a mitjans del 2000 ja vam tenir els primers intents de publicació, sense gaire èxit això sí, dels manwha (la versió coreana dels manga), els darrers anys hem vist com aquesta aposta per la cultura de Corea del Sud (sempre de la mà del cinema i del k-pop) i els seus còmics s’han convertit en una presència fixa en la línia editorial de diverses empreses espanyoles com Planeta Cómic o Norma, per citar les més habituals.

I les editorials no es van aturar aquí. Aquesta iniciativa s’ha ampliat a d’altres coordenades com demostra l’èxit del còmic xinès o taiwanès, el manhua, que ha vingut acompanyat d’altres expressions narratives com el danmei xinès: un gènere narratiu, encara que no sigui còmic, que té molt a veure amb la popularització del gènere Boys love (BL) originari del manga japonès.

Com podeu veure, el còmic asiàtic es presenta, cada vegada més, com una xarxa interconnectada entre els diferents països de l’Orient llunyà. Tot i que s’ha de reconèixer que l’epicentre del terratrèmol es pot situar clarament en la producció de la indústria japonesa del manga, impulsada d’una forma ben potent per l’omnipresent anime. El transmèdia asiàtic en el seu màxim esplendor.

A Occident, però, hem de reconèixer que el nostre coneixement del còmic asiàtic, així en general, és més aviat minso. És per aquest motiu que comencen a sorgir iniciatives per posar en context la producció no només del manga, sinó també la de països i zones tan diferents com la Xina (país amb un fort control estatal i per tant amb una situació editorial força particular) o Hong Kong. Al cap i a la fi, com passa arreu del món, el còmic/historieta/bande dessinée, no deixa de ser una expressió gràfica de les seves societats i de les cultures que els ha vist néixer. Comprendre el còmic permet, moltes vegades, entendre millor d’altres realitats.

Justament aquest és l’objectiu d’aquest llibre, La bande dessinée en Asie orientale, que recull els textos presentats en un parell de jornades acadèmiques entre 2021 i 2022 a França. Lògicament, reduir la complexitat de la història del còmic asiàtic (i arts derivades) en un volum de dues-centes pàgines i escaig no és una tasca fàcil, així que qualsevol tria de temes, encara que tingui la millor de les intencions, té el perill de semblar massa escassa i segurament parcial. Aquest volum no s’escapa d’aquest hàndicap i ho hem de tenir en compte a l’hora d’encarar la seva lectura.

El contingut el formen dotze textos que aporten aproximacions molt diverses al còmic asiàtic. Aquests articles estan estructurats en tres apartats més amplis: el primer del qual explora «estils i expressions estètiques», el segon «formes i formats» i el tercer, i últim, «història, política i societat». Tres categories que, més enllà d’estructurar l’obra mínimament, tampoc aporten gaire al lector a causa de la dispersió temàtica dels articles.

D’aquesta manera podem trobar, a la primera secció, un article sobre diferents adaptacions de la llegenda del rei mico Son Goku al segle XIX (entenem que per la importància que ha tingut aquesta llegenda en el manga actual amb Bola de Drac d‘Akira Toriyama especialment), un altre sobre la descripció de l’estil de l’autor Cao Hanmei i una contraposició de l’estil «Tezuka» amb relació als dibuixos de caire realista.

En el segon apartat ens aporten informació sobre el naixement del format tankōbon japonès (el més habitual en la publicació de manga al Japó), ens comenten com s’ha adaptat una obra clau de la bande dessinée com Tintín a la Xina i tanquen aquesta part amb l’obra de l’autor Tsukioka Yoshitoshi.

Finalment, la tercera secció la componen fins a cinc articles que abasten aspectes com la caricatura política, l’autocensura a la Xina, les obres de reivindicació política a Hong Kong o l’ús de les figures andrògines als còmics xinesos per acabar amb una mica de repàs de la presència del còmic xinès a França.

Un cop llegits els dotze articles, i com es pot observar clarament, hem d’assumir que l’interès de l’obra o part d’ella recau bàsicament sobre la curiositat pròpia del lector. Els articles estan dignament escrits i tots aporten informacions d’interès, però no hi ha una uniformitat clara en la intenció general i el recull oscil·la entre articles de més profunditat i ambició i d’altres amb un recorregut més aviat anecdòtic. Com dèiem, la categoria a la qual pertany un o altre text depèn del criteri de la persona lectora.

L’origen francès de diverses de les aportacions també s’ha de tenir en compte perquè, en alguns casos, redueix l’interès dels articles al públic francòfon. És el cas dels textos dedicats a les adaptacions xineses de Tintín o el que fa una descripció de la presència d’obres xineses publicades al país veí.

S’ha de valorar, això sí, la voluntat dels directors i els autors en ser el màxim fidels a les llengües asiàtiques i les seves grafies. Aquest fet permet augmentar el valor documental de l’obra i assolir el rigor acadèmic que s’espera d’un llibre com aquest. Els articles, a més, aporten bibliografies que poden ser interessants per als lectors que vulguin aprofundir en algun dels temes tractats. Sorprenentment, però, el llibre no compta amb cap índex per recuperar informació (potser a causa de la diversitat de continguts?).

Per acabar aquesta anàlisi, ens hem de centrar en l’acompanyament gràfic dels textos. Malauradament, en alguns casos és força deficient i molts dels articles necessitarien més il·lustracions per acabar de completar el contingut textual i aportar una experiència més completa al lector que, recordem, en molts casos deu ser la primera vegada que accedeix a continguts tan específics.

Com a curiositat, podem observar que no hi ha cap article dedicat al còmic coreà, aspecte que, a hores d’ara, sembla una decisió estranya si tenim en compte la seva popularitat entre els lectors (també a França).

Per acabar, ens trobem davant d’una obra amb molt bones intencions d’origen i amb una bona qualitat en els seus textos, però que necessita apel·lar als interessos del lector perquè la seva proposta sigui realment valorada.

Héctor Calvet Renedo 
Director de la Biblioteca Can Mulà – Jordi Solé Tura, de Mollet del Vallès