«La literatura del nostre temps», a cura de Jordi Marrugat, Víctor Martínez-Gil i Núria Santamaria

Marrugat, Jordi; Martínez-Gil, Víctor; Santamaria, Núria (eds.). La literatura del nostre temps: trenta-set mirades a la postmodernitat catalana. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2025. 451 p. ISBN 978-84-91913-85-6. 23 €.

Aquest volum recull les ponències que es van presentar en el I Congrés Internacional Literatura Catalana de la Postmodernitat (1968-2023) que es va celebrar a la Universitat de Barcelona i a l’Institut del Teatre el 2023. Està dividit en nou capítols que es corresponen als nou àmbits en què es van presentar ponències: 1) Literatura, 2) Narrativa, 3) Poesia, 4) Teatre, 5) Escriptura, art i experimentació, 6) Literatura i mitjans de comunicació de massa, 7) Crítica literària, 8) Traducció i 9) Món editorial. El congrés va convidar diferents autors i autores, sovint de l’àmbit acadèmic, perquè expressessin la seva visió d’un dels nou àmbits «a partir de la pròpia experiència» i «amb gran llibertat d’extensió i enfocament»; després els va demanar que ho donessin per escrit: el llibre recull doncs quaranta-tres comunicacions que són gairebé totes les que es van produir. En la introducció (p. 11-18), on se’ns dona aquestes informacions, no s’especifiquen les instruccions que van rebre els ponents; donat que el congrés «va propiciar moltes i diverses visions “del nostre temps”» i que aquest epígraf («del nostre temps») es reprodueix en el títol de cada capítol i sovint també en els títols de cada una de les intervencions que inclou cada capítol, imaginem que aquesta deuria ser una de les instruccions. No s’indica tampoc per què el títol del congrés, que especifica que tracta de la literatura catalana, s’ha transformat en «postmodernitat catalana» en el títol del llibre, tot i que no s’hi tracta de la postmodernitat en altres llengües ni altres àrees que poden estar-hi afectades com l’art, el cine, etc.

«Postmodernitat» és un terme que ha tingut un èxit notable des que el va proposar Jean-François Lyotard a La condition postmoderne: rapport sur le savoir (Minuit, 1979; traducció catalana d’Angle, 2004). La base de dades Traces dona 185 registres per aquesta matèria, el més antic dels quals, un article de Jaume Vallcorba Plana a Els marges el 1976; el més recent deu ser Literatura catalana de la posmodernitat, en 3 volums (Barcelona, Universitat de Barcelona, 2025) a càrrec dels mateixos editors (curadors) del llibre que ressenyem. El terme ha estat definit de formes diverses en múltiples ocasions; tantes, que els curadors han decidit posar a la solapa del llibre les definicions que en dona l’Institut d’Estudis Catalans. Però no hi fa res: en un volum de quaranta-tres autories inevitablement apareixeran noves definicions (algunes mostres, a les p. 106, 226, 296, 351). Les dates fixades (1968-2023) són en general acceptades, i algunes comunicacions expliciten per què: així, la poesia dels anys seixanta és una alternativa als «corrents majoritaris: una mena de postsimbolisme […] i també la preponderància del vessant social de la poesia». De tota manera, la instrucció de «partir de la pròpia experiència» donada a ponents d’edats tan diverses (els dos extrems són Francesc Parcerisas (1944) i Marina Porras (1991)) fa que, més enllà de 1968, es proposin altres dates per a l’inici de la experiència postmoderna de cadascú: 1972 (p. 224), 1973 (p. 229) o 1983 (p. 369). No veig que ningú en canvi qüestioni 2023 com a data final, però caldria tenir en compte l’observació d’Àlex Broch: «em preocupa que siguem la literatura i la cultura universal que tingui la postmodernitat cronològicament més llarga i extensa de la història» (p. 318).

No tothom entén tampoc la «pròpia experiència» de la mateixa manera: n’hi ha que prefereixen teoritzar sobre els trets característics de l’època (Sunyol, Coll Mariné, Broch…) o, excepcionalment, presentar dades (Ayats), i en canvi hi ha qui prioritza records personals, evocant entusiasmes (Parcerisas, Altaió…) o, potser menys interessants, greuges (Murgades, Oller…). Les comunicacions més inclinades a l’anàlisi teòrica proposen denominacions per als corrents que coexisteixen (i sovint s’enfronten) a partir de 1968: poesia «mòrbida» i poesia «neoformalista» (p. 150-151), «hermètica / metafísica» i «espiritual» (p. 162-163); «pop», «conceptual» i «de la tercera generació de l’avantguarda» (p. 223). Les col·laboracions no obliden els canvis introduïts pels mitjans de comunicació dels inicis (com l’aparició de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, CCMA, especialment TV3, p. 45) i de l’actualitat com les xarxes socials (p. 339), però de vegades semblen oblidar-se que algunes propostes es trobaven ja a les avantguardes de fa cent anys: l’abolició dels gèneres literaris (p. 150) o la literatura «experimental» (p. 210), «sonora» (p. 242) o «oral» (p. 243).

La diversitat de ponències fa difícil generalitzar, però es poden detectar algunes dades comunes; per exemple autors de referència: Quim Monzó en narrativa, Brossa i Vinyoli en poesia, Benet i Jornet en teatre. No m’ha semblat veure gaires autores de referència, tot i que es deixa constància de l’aparició de dones joves poetes (p. 148) i dramaturgues (p. 180): si el volum portés un índex de noms, aquestes impressions podrien substituir-se per dades fiables. No estic gaire segur que la lectura del volum permeti fer-se una idea de què és el postmodernisme, però és una molt útil revisió dels últims seixanta anys de la literatura catalana.

Lluís Quintana Trias 
Universitat Autònoma de Barcelona