«La littérature fantastique en 50 ouvrages», de Sophie Rochefort-Guillouet: una invitació a les expedicions fantàstiques des de les aules

Rochefort-Guillouet, Sophie. La littérature fantastique en 50 ouvrages. Paris: Ellipses, 2025. 239 p. (Poche). 1a edició, 1998. ISBN 978-2-340-10333-7.

Estimat lector, sostens a les teves mans una guia que et durà a territoris inhòspits o, si més no, insòlits. Si decideixes obrir-la, ves amb compte i sigues cautelós; però tampoc en excés, bon lector, car els mons que podries visitar demanen l’ull i el giny d’un infant curiós. T’hauràs de preparar per a circumstàncies ben diverses: guarda una bata blanca, per si mai decideixes visitar els laboratoris d’algun científic enfollit, ja que la química prohibida i els cadàvers recosits deixen taques de difícil neteja; abasteix d’oli la teva llàntia, per si cal penetrar alguna cripta, i ja que hi ets, esmola un parell d’estaques de fusta; si professes alguna fe, carrega tots els amulets protectors que en coneguis; i sobretot, agafa roba per a tots els climes. El teu camí potser començarà a un saló anglès farcit de fantasmes, però ben aviat et trobaràs a la calorosa Castella, on els diables dansen de nit i de dia, o escalaràs els cims dels Carpats per trobar-te, qui sap com, corrents pels carrerons de Praga, tot apartant homes d’argila i escarabats desmesurats, fins a desembocar a les Terres dels Somnis, on exèrcits de gats combaten criatures d’indescriptible natura. Ja ho veus, lector, que les meravelles sempre van acompanyades d’un xic de risc; gràcies als déus, per tant, que sostens a les teves mans aquesta guia.

El seu nom és La littérature fantastique en 50 ouvrages, i la seva autora i compiladora és Sophie Rochefort-Guillouet. Si el títol et remet a un magnífic globus aerostàtic que es proposa recórrer el món en un temps rècord, seria una graciosa coincidència; i si no ho fa, benintencionat lector, me’n faig càrrec jo mateix. Perquè aquest és, en cert sentit, l’objectiu que persegueix el llibre: concentrar la vastitud dels universos de la literatura fantàstica dins d’un recorregut prou limitat per permetre’ns explorar-los sense perdre el calendari (en aquest cas, el d’un curs escolar) de vista. I heus aquí la seva doble utilitat: d’una banda, ens ofereix panoràmica suficient d’un gènere desbordant, a força d’agrupar fragments i comentaris sobre cinquanta relats diferents; de l’altra, esdevé una caixa d’eines per efectuar aquest viatge a través d’una aula d’institut.

Anem a pams. En aquesta mena de relats, és habitual que el narrador enceti la seva història amb una llarga i sovint llòbrega reflexió sobre els misteris del món, els mateixos que, com bé ens explicarà més endavant, l’han assetjat i dels quals ja no es pot alliberar. En un gest d’homenatge literari, m’agradaria fer el mateix. Imaginem-nos, per tant, un despatx il·luminat per la llum de les espelmes, les prestatgeries plenes de llibres ignots, la taula recoberta de papers manuscrits i artefactes abominables, tots provinents del llarg i terrible viatge que l’autor de les següents línies ha finalitzat, i imaginem també la seva mà tremolosa, que ara escriu les paraules del seu últim testimoni. «Què és el fantàstic?», es preguntaria aquest infaust aventurer, «Molts han volgut definir-lo, però pocs se n’han sortit. Tant és: potser aquesta és la seva naturalesa. És la representació d’allò altre, el que irremeiablement escapa a la descripció, és la presa de consciència que hi ha moltes més coses al món, a banda de les que la raó pot explicar, que els nostres sentits són limitats, la nostra certesa un engany, que comprendre la realitat fins a les seves últimes conseqüències ens està prohibit i que aquells que ho intenten, o que s’hi troben sense voler-ho, que s’abismen a les seves possibilitats i que aquestes els retornen la mirada, ara ens diuen: els bojos no menteixen, el temps és una il·lusió, viviu envoltats de monstres i no els veieu perquè us heu acostumat a no fer-ho». Lector, hauràs de disculpar els barroquismes d’aquest narrador, però és que ha passat per grans penúries; bàsicament, el que vol dir-nos és que, si alguna cosa relaciona les obres compilades és el següent principi: totes ens presenten un escenari realista per, tot seguit, introduir un element que el contradiu (ja sigui un cadàver reanimat, un gat demoníac, una anomalia temporal o qualsevol altra aberració que se’t pugui acudir) i així fer-nos qüestionar l’estatut de la realitat. Si això existeix, ens diuen, què més pot fer-ho? I aleshores descobrim que el món no és com pensàvem, que hi ha tot un cúmul de realitats que bateguen silenciades, i heus aquí el terror que sovint acompanya aquests relats: sentir-nos abocats a una veritat desconeguda, talment cavernícoles contemplant la primera de les tempestes.

Malgrat la diversitat de criteris a l’hora de classificar el gènere (per exemple, Rochefort-Guillouet combina les teories de Lovecraft i de Todorov), aquest moment d’esquinçament, de fractura oberta sobre el sentit comú, és compartit per tots els relats. I això ens porta al segon punt: si el nostre viatge ens ha de dur a través de necròpolis filosòfiques i de zoològics existencials, seria assenyat fer-ho des d’una aula d’institut, que sovint es presenta com a bastió de les certeses i garant de la veritat? «Doncs sí!», exclama el terrible narrador, «Una vegada i mil-i-una vegades més, sí!». I per què? «Perquè s’ha d’aprendre a dubtar», ens diu, tot tremolant, «a no confiar en excés en el sentit comú, a veure-li les costures, a sentir curiositat, per fatal que sigui, a atrevir-se davant les possibilitats més insospitades». I encara més, «perquè el món real és, ja de per si, monstruós, i aquestes aventures simplement el desemmascaren, ens el mostren sota un rostre descompost i així trenquen la familiaritat que ens impedeix veure’l». Déu n’hi do.

Deixem descansar aquest narrador turmentat, que ben segur es disposa a concloure el seu relat per, tot seguit, llevar-se la vida, desaparèixer misteriosament o batre’s en duel contra les criatures que poblen els seus malsons. Quedem-nos, però, amb aquesta darrera reflexió: treballar la literatura fantàstica a l’aula no és pas, com a vegades s’ha dit, el pas previ perquè els joves lectors facin salt a les «grans obres» de la literatura universal. Ans al contrari: d’una banda, perquè la mateixa Rochefort-Guillouet ja recull relats d’aquests autors (com ara Goethe, Dostoievski, Poe, Huysmans, Kafka o Balzac), i de l’altra, perquè el fantàstic és un aprenentatge motu proprio. Ens ensenya a ser crítics, a no confiar en excés, deforma el món i ens el fa tornar a veure; i a més a més, ho fa amb històries apassionants (qui no sent curiositat, per petita que sigui, davant d’aquests misteris? I especialment un adolescent!). Que una cosa no sigui realista no vol dir que no sigui real: una tremenda lliçó que, en els temps que vivim, tant és bona per a docents com per a alumnes.

Si has arribat fins aquí, intrèpid lector, imagino que deus sentir alguna mena d’interès en la matèria. Permet-me concloure, per tant, assenyalant els usos que podràs extreure d’aquesta guia, i alguns esforços que potser hauràs de considerar. Si vols, pots confiar en mi, perquè com a docent, enguany he emprès alguns d’aquests periples. L’estructura és senzilla: cada relat ve introduït per dos eixos cronològics (un de biogràfic i l’altre històric), inclou una sinopsi del relat, tres entrades breus sobre aspectes rellevants, siguin temàtics, formals o historiogràfics, i un fragment del text. Una fórmula senzilla! Però també efectiva, ja que et permetrà formar-te una panoràmica prou completa a partir d’una breu lectura, i preparar-te per a la següent etapa del viatge. És en aquest sentit on més llueix l’aspecte pràctic del llibre: com una caixa d’eines, pots trobar idees i conceptes clau que s’ajustin a les necessitats més immediates, com ara organitzar un itinerari lector, preparar una classe improvisada o fomentar una anàlisi atenta del text. I la fórmula és repetitiva, però cal tenir en compte que aquest no és un llibre de text, sinó una brúixola, així que si t’interessa algun dels paisatges potser hauràs d’adaptar el teu recorregut, integrar-lo com consideris, destacar el que sigui més rellevant; aquest llibre et portarà fins allà, però no et dirà què fer quan hi arribis. Dit en altres paraules, no conté material docent, tret d’una breu introducció teòrica al gènere, i alguns consells sobre com redactar una fitxa de lectura. Aquests instruments els hauràs d’afegir tu mateix a la motxilla.

I això em condueix fins a una darrera observació. Com ja hem comentat, el temps disponible per recórrer aquests universos és limitat: ja sigui per l’extensió de la guia, la durada d’un curs o la curiositat del lector. El mateix succeeix amb el criteri a l’hora d’escollir les aturades del viatge. I en el cas de La littérature fantastique en 50 ouvrages, predominen els paisatges francesos (la meitat ho són), els anglesos i els alemanys. Cal destacar la incorporació de la literatura russa i l’argentina, junt amb un relat italià i un de japonès. Però potser algun lector hi trobarà a faltar el sabor local, espanyol o català, que igualment compta amb valuosos cultivadors del gènere (des de Bécquer fins a Espriu, sense voler estendre’n la llista). El mateix es podria dir de les autories, que tret del cas de les grans Mary Shelley i Ann Radcliffe, són exclusivament masculines. Quedarà a les teves mans, aventurer lector, redirigir la ruta si ho consideres. Ah, i un darrer aspecte! Tot el llibre està escrit en francès, i no se n’espera cap traducció. Ja ho diuen, que per viatjar cal saber idiomes, però afortunadament només serà aquest, i no pas la llengua prohibida de R’lyeh, l’Aklo del món de les fades o el llatí dels nigromants.

Res més a dir. Assegura’t que tens tot l’equipatge, que sabràs presentar els respectes a les divinitats locals, que recordaràs les tradicions: mai convidaràs un vampir, mai faràs moixaines a un licantrop… ja se sap. I sobretot, que vinguis d’on vinguis, i amb la companyia que tinguis, recordaràs la lliçó dels narradors que t’han precedit: que tot està per demostrar, per qüestionar i per tornar a viure. I que no confiïs en el que creus cert, però tingues coratge per descobrir un món com mai hauries cregut possible.

Martí Jareño
Investigador en teoria de la literatura i literatura de gèneres
marti.jareno@gmail.com