«Les grandes dates de la littérature française» per Alain Couprie

Couprie, Alain. Les grandes dates de la littérature française. 2e éd. Malakoff: Armand Colin, 2025. 126 p. (Collection 128. Série Lettres). ISBN 978-2-200-64112-2.

Les dates normalment pertanyen a la història, és efectivament la història la que s’organitza entorn de grans esdeveniments que han marcat els temps. Pel que fa a la literatura, sembla que sempre avanci en funció d’aquests esdeveniments reaccionant al que passa en el món. Les dates de la literatura francesa tal com les presenta Alain Couprie en aquest memento anomenat Les grandes dates de la littérature française destitueixen les de la història, com si la literatura tingués sempre la darrera paraula. El que ens mostra aquest memento, és el nexe indestructible que existeix entre les lletres i la història de França, una història que, com tantes altres, sense la literatura hauria cedit a l’oblit. 

En primer lloc, ens caldria potser definir què és exactament un «memento», més enllà de la definició estàndard del diccionari. No és ni un manual, ni una antologia; seria una obra construïda per tal de conèixer, en aquest cas, l’essencial de la literatura francesa i ajudar-nos a entendre el perquè del seu renom. Un memento és una obra que pretén modestament fer memòria.

La literatura francesa, des de l’edat mitjana, s’ha bastit de la mà d’una llengua, el francès, que des del 1539 es posa al servei de la creació literària amb la intenció de ser una llengua comuna, parlada per tothom.[1] De la gesta de la Chanson de Roland, narrant la història de França, creix una llengua capaç de sortir dels límits de l’esdeveniment històric per dir la incommensurabilitat del sentiment amorós al qual Tristany i Isolda no es podran resistir.

Una literatura que neix, doncs, no només de la necessitat de dir el que passa en el món, sinó també de dir el desig i el dubte entre els quals oscil·la la humanitat. Una literatura que es compromet amb la llibertat i que deixa que els pensadors, quan burxen a l’interior de la natura humana, tinguin també, cercant la llum en la foscor, la necessitat de trobar-se amb la bellesa.

Passen els segles, del teatre de Corneille a la filosofia de Pascal, a les faules de Jean de la Fontaine, viatgem gràcies a la creació literària al llarg de la història, però no només, també atenyem l’epicentre de la nostra natura humana.

El gran mèrit d’aquest memento és de permetre que aquest periple incommensurable pugui tenir lloc fullejant un llibre que no es llegirà mai fins al final perquè en el fons sempre l’estarem llegint, un llibre que és com un full de ruta, com un mapa al qual sempre podem recórrer.

Un llibre que es pot deixar en qualsevol racó de la casa, perquè quan s’obri, n’obtinguem una informació clau i transformadora, perquè tots sabem que no seríem res sense Voltaire, sense l’existencialisme d’Albert Camus, ni sense l’escriptura el·líptica de Marguerite Duras o el simbolisme tan innovador d’Arthur Rimbaud, sense ells i elles i tants més, no hauríem pensat les nostres vides i ens haguéssim quedat estancats en el fang i la por.

Com sintetitzar tants segles de creació literària? Aquest és el repte d’aquest memento, que s’ha elaborat pensant en els estudiants, en com facilitar-los la tasca de poder mirar tota la literatura francesa en un cop d’ull, alhora que se’ls invita a visitar-ne la profunditat. Couprie demostra el do de la ubiqüitat, furga els detalls, però també sap sobrevolar aquest país que és la literatura per donar ganes amb aquest joc de perspectives d’anar molt més enllà de qualsevol delimitació, és a dir, de llegir.

La manera com està organitzat aquest memento permet perfectament observar i entendre com l’esdeveniment històric ha permès habilitar la creació literària. La compaginació que proposa Couprie en cada pàgina és, a l’esquerra, una columna amb els fets històrics, i al costat dret una altra columna on apareixen les obres amb les dates de publicació, els gèneres, els moviments, els títols, però sense cap intenció d’exhaustivitat, tot sent extremadament fiable acadèmicament.

Couprie, en el pròleg, defineix la seva obra com un complement ideal al descobriment, a la «freqüentació» com ell diu, delicada analogia de «lectura», que res no substituirà. De fet, l’obra de Couprie és una clau que ens obre el món immens d’una literatura que, de la mà d’una llengua francesa proactiva i resilient, ha anat reforçant-se i canviant no només a França, sinó a tot el món, per si no n’hi hagués prou.

L’obra és dividida en set grans eixos: l’edat mitjana, el segle XVI, el segle XVII, el segle XVIII, el segle XIX, el segle XX i el final de segle (1980-2008). Aquesta repartició permet consultar-la segons la voluntat momentània i és de fàcil fullejar.

Couprie ordena les èpoques i els moviments literaris i ens facilita un viatge en la densitat d’una literatura que encara que sigui nacional i es reivindiqui com a tal, s’afirma a partir del segle XVIII, amb els filòsofs de les llums com una literatura que sobrepassa els límits de la nació, convertint el pensament filosòfic i crític en uns texts de caràcter incontestablement literaris, obrint-los així a l’imaginari col·lectiu i no solament a l’abast d’uns quants o d’un sol territori.

Couprie ens permet entendre ràpidament que el que caracteritza avui la literatura francesa és no només el vigor de la llengua francesa, sinó també la seva temptació per la llibertat i la justícia, llibertat de desafiar totes les censures amb les quals s’entrebanca sovint la creació literària. Amb Sartre, Camus, Malraux com a magnífics amfitrions moderns que reclamen la dignitat de l’ésser humà davant de la violència dels estats, la literatura francesa es fa per sempre més portaveu de la llibertat de creació i d’expressió, heretant així la força, encara viva, de la Revolució Francesa que propulsà la llengua francesa més enllà d’ella mateixa, cap a un futur inacabable, desafiant totes les possibles incerteses.

Couprie sembla ben conscient de la dificultat de condensar segles de creació literària en un memento d’unes quantes pàgines, però ho fa des d’un respecte tan profund que alhora sembla que ens inviti a endinsar-nos-hi minuciosament.

I el que finalment aconsegueix Couprie amb aquesta obra, és un advertiment subtil per no deixar de llegir, car la literatura no mor; la poesia, el teatre no s’extingiran mai perquè sempre acompanyaran la història inexhaurible de la humanitat. Per molt que la intel·ligència artificial ens vulgui temptar perquè deixem de llegir i d’escriure i fins i tot de pensar, mai esbrinarà el secret que hi ha darrere de la creació literària. Tal com els esdeveniments històrics, per molt violents i insensats que siguin, tampoc silenciaran l’anhel tan necessari i prestigiós dels poetes de demà.

Barbara Roig Equey 

De la 1a promoció de l’Escola de Llibreria. Professora associada de la Universitat Pompeu Fabra

[1] Del 1539 data l’Ordenança de Villers-Cotterêts, que obligava a usar el francès en tota la documentació jurídica i de l’administració.