«Poetas catalanas del siglo XXI: antología bilingüe»

Parra, Jaime D.; Domínguez, Blanca Estela (coords.). Poetas catalanas del siglo XXI: antología bilingüe. Trad., Caterina Riba, Max Hidalgo. Madrid: Huerga y Fierro, 2025. 353 p. (Poesía). ISBN 979-13-990934-9-0. 20 €.

En plena activitat de la Feria Internacional del Libro de Guadalajara del 2025, on la ciutat de Barcelona va ser la convidada, s’han anat procurant projectes editorials que han estat, alguns de gran eficàcia estratègica, d’altres no han arribat ni a broma i molt pocs han esdevingut necessaris i en algun cas, imprescindible. I aquest és el cas. Un dels llibres consultats pels coordinadors de l’antologia és Joven poesía de los Países Catalanes: antología, 1984-1996. Un treball dirigit per José García Obrero i Elena Román, publicat per Ediciones La Manzana Poética el 2020. Entre altres consideracions, remarcava una impressió que comparteixo amb ells. En un certamen llunyà que va acabar fructificant en el llibre Joves poetes catalans publicat per Brosquil l’any 2004, vaig tenir en aquella ocasió la responsabilitat d’escriure el pròleg i vaig fer dues observacions: que a la poesia catalana hi hauria més varietat de poetes fora de l’àmbit barceloní i també una presència major i cada cop més acusada de la veu de les dones, recordo que entre elles em va impactar una joveníssima Àngels Gregori.

Imprescindible, d’altra banda, pel pròleg impecable dels coordinadors –Jaime D. Parra i Blanca Estela Domínguez–, on s’estudia el recorregut d’unes veus que a hores d’ara formen part indiscutible de la poesia catalana actual, per mèrits irrefutables de qualitat. Però molts es poden preguntar, què ha passat perquè hi hagi aquest desplegament tan espectacular de veus de dona tan singular i potent? La resposta, per mi, és clara: és la primera generació a la història de la literatura (amb compte, no parlo només de la catalana) en què la dona es pot expressar amb els mateixos recursos que els homes i que històricament els havien estat vetats. Hi ha l’exemple claríssim de la parella Clementina Arderiu i Carles Riba, on Arderiu exercia d’esposa del poeta i no va merèixer el mateix tractament, quan ella també era una poeta extraordinària. Per tant, tornant a l’antologia, la veu que en brolla és una mina d’or, perquè no s’havia estat dita mai amb tanta claredat i des d’angles tan diferents i precisos. És una veu col·lectiva, nova, fresca, necessària per a una societat plural i rica, amb projecció al futur.

Escriuen els curadors al pròleg: «Las nuevas mujeres poetas del siglo XXI consiguieron zafarse de todo impedimento y crear un ámbito propio, una conciencia d’escritura en su propia lengua en cuerpo de mujer». Perquè hi ha un altre estigma que és el de la llengua, escriure en català és un altre acte de resistència a una mal entesa globalització. La pluralitat és riquesa. I mal m’estaria de parafrasejar Maria Mercè Marçal, perquè ja som en una altra fase o nivell. Podríem fer-ho amb Dolors Miquel o Montserrat Rodés, Vinyet Panyella, Cèlia Sànchez-Mústich, Susanna Rafart, Maria Josep Escrivà o Gemma Gorga, admirables i exemples per a la nova fornada. Les poetes antologades: Sònia Moll Gamboa, Anna Pantinat, Irene Tarrés, Mireia Calafell, M. Antònia Massanet, Jèssica Pujol Duran, Míriam Cano, Laia Noguera i Clofent, Maria Callís, Laia Llobera, Laia Malo, Lucia Pietrelli, Àngels Gregori, Meritxell Nus, Núria Armengol, Laia Carbonell, Anna Gual, Blanca Llum Vidal, Glòria Coll Domingo, Iris Parra Jounou, Maria Sevilla, Raquel Santanera, Àngels Moreno, Chantal Poch, són veus consolidades, algunes amb els premis més importants de la poesia catalana. Potser trobo a faltar algunes veus com: Àngels Marzo o Isabel Garcia Canet, per mi també imprescindibles. En paraules dels curadors:

En síntesis, poesía con rasgos propios y sincronicidades. La poesía fluye sin complejos. Desde un yo femenino que es la identidad de la mujer sexual, corporal y epistemológica. Una escritura donde lo personal es político. Y lo ficticio es real. Una poesía menos retórica, pero bien construida. La poesía se convierte, a veces, en un medio para decir algo, no en un fin, y también en una forma. Mira con los ojos cerrados, porque echa manos de otros recursos: la intuición, la musicalidad, la imaginación.

La literatura catalana està d’enhorabona. Inevitablement, em venen al cap personalitats que vaig arribar a conèixer, com Montserrat Abelló, Rosa Fabregat, Joana Raspall, Josefina Vidal, Carme Guasch, que m’explicaven les seves dificultats, no tan sols per publicar, sinó senzillament per escriure sota unes circumstàncies de menysteniment masclista. Què en pensarien d’aquest planter actual de poetes dones que al final poden expressar-se en llibertat? L’antologia situa els paràmetres d’on va fent camí el futur del segle XXI de la poesia catalana. Prenc prestat aquest final de poema de Maria Callís a «L’estremiment de les dàlies» del llibre La ciutat cansada (Proa, 2017), inclòs a l’antologia: «De les closques trencant-se no en vam poder parlar, que ja no hi érem, cadascú encimbellant-se en el seu jo, de cua d’ull vaig veure com ens seguia pels marges el primer estremiment de les dàlies».

Jordi Valls 
Autor de L’aspersor de Feynman