«Principios universales de tipografía», d’Elliot Jay Stocks

Stocks, Elliot Jay. Principios universales de tipografía. Pról., Ellen Lupton. Barcelona: Blume, 2025. 221 p. ISBN 978-84-10469-58-7. 35 €.

En iniciar aquest breu text que presentem com a ressenya de la publicació Principios universales de tipografía, haurem de consignar alguns comentaris que siguin útils per a la comprensió general del text i de l’obra.

Des de sempre s’ha dit que la societat en què vivim, ho és per ser gràfica i alfabètica. Volem dir que sense escriptura, un joc de figures bidimensionals col·locades una a prop de l’altra, que generen paraules susceptibles de ser interpretades com a unitats expressives, tant en propostes formals com semàntiques; sense lletra, no hi ha possibilitat de documentar la realitat en la qual vivim, ni tampoc els fets de la nostra activitat vivencial. També sense elles no es podria estructurar organitzativament una realitat usable. No es podria crear un sistema relacional que fixés l’escenari d’actuació de vida i de relació. Així, cada element en el nostre esdevenidor és definit i aïllat de la resta, de tal manera que, des d’una petita simple engruna de pa, fins al més poderós secret, ho són perquè són lletra. Són paraules, són fets. Són la transmutació de la natura entre un espai interpretatiu i un altre de definitori. Passem d’allò físic a una dimensió teòrica, a un ideal no material, però sí formal.

Potser el cas més evident d’aquesta transmutació material la trobem en la frontera entre l’alta i la baixa edat mitjana, sobre els segles XI-XII, moment en què apareixen les ciutats. No és clar si primer van ser les lletres i les noves tecnologies gràfiques que empenyeren els nuclis urbans cap a un futur ciutadà o, pel contrari, foren les ciutats les que obligaren a l’ús de la documentació social.

És el moment en què sorgeixen a la conca mediterrània les ciutats que, com no pot ser d’una altra manera, obliguen a estructurar una nova societat, hereva de l’oralitat històrica i alhora postulant del producte gràfic. Hom deixa de ser so per ser document o més ben dit: l’individu pren consciència de la seva existència perquè hi ha un document que el designa, l’assenyala, l’aïlla de la resta; és autònom i singular. 

De fet, per tal de fer tota aquesta renovació, s’ha de recollir i recuperar tota la tradició oral per passar-la, a causa d’imperatius administratius, a una seqüència de relacions pautades i referents. Així, per estructurar una societat civil nova fou necessari dotar les persones d’una existència, d’una realitat de vida, d’un ser que ho era per ésser ser. Aquest fet queda recollit en la dita popular que proclama que hom es ciutadà per ser fill de veïna. Aquí es produeix la transmutació. El traspàs de com un ésser sense identificar passa a ser «ciutadà» de ple dret perquè algú fa testimoniatge que aquesta persona és «fill/a de la veïna» i algú altre, amb poders jurídics, redacta una acta manuscrita on queda consignada la situació, els fets i allò que sembla la realitat. Tenim clarament el traspàs de matèria. Es transita des de la indefinició natural o biològica a l’existència jurídica. Gràcies a aquesta realitat, els homes, nosaltres inclosos, hem passat a ser simples carnets d’identitat. És aquí on la lletra transmuta la matèria. Un ciutadà ho és per disposar d’un paper on és escrit el seu nom i totes les dades físiques que el contenen: el nom i tot un text on s’anuncia l’essència artificial, però imperativa, de la realitat circumdant.

Així doncs, la pregunta darrera a fer-se és: ¿Som una societat gràfica o potser som una societat alfabetitzada, o encara potser millor, una expressió de lletrista?

Es diu, es considera, que són el primers alfabets que determinen no solament l’existència de la història sinó també la pròpia cultura, civilització i fins i tot l’essència de l’existència divina. Però personalment, prefereixo entendre-ho com aquella realitat que permet a la societat organitzar-se a partir de la humanització.

Ens ha semblat bàsic fer aquest tipus de comentaris històrics, polítics o socials, perquè situen el contingut del text comentat en el centre del debat productiu de disseny gràfic. Es vulgui o no, el llibre que tenim a les mans contempla exactament la problemàtica de la redefinició d’una cultura, d’una civilització. Estem endinsant-nos en una dimensió no analògica, això és, en una realitat basada en el valor de punt/mòdul. Hem de situar-nos en el nostre present més present, en l’ara. Una actualitat que ve conformada per un desenvolupament sense límits dels entorns digitals. Estem deixant espais de representació per postular-ne uns altres condicionats per la narrativa del relat i per la constant evolució tecnològica, que de manera inexorable obre espais inèdits des de fa poc temps.

Passant directament al comentari del llibre en si mateix, podem dir que és un bon llibre, sí senyor! Tapa dura, blanca, format especial, ideal per estar sobre una taula de qualsevol estudi o taller de disseny, un queix més que raonable i evident, un llom negre en contrast amb els plans de coberta, on es juga amb blancs, vermells i una franja daurada que organitzen els variats textos amb els diversos nivells d’informació. Pel que fa referència al contingut, no hi pot haver cap queixa. Els cent principis anunciats en el títol hi són presentats de manera molt efectiva i certament adequada.

Cadascun dels dits «principis» ocupa una doble pàgina, una parell i una senar, de manera que, obrint el llibre, es conforma un pla a doble format, on la part dreta acull els continguts de caràcter teòrics i metodològics, exposant-ne el concepte, «principi», mentre que aquells de caràcter pràctic ensenyables com a l’aplicació i la forma, a l’esquerra. Aquesta compaginació permet tenir en un mateix pla expositiu allò que és tecnològic i allò que és metodològic, relacionant-los per la distribució de les caixes de text en una jerarquització dels continguts.

El títol del llibre que intentem comentar ens vincula directament, una vegada més, amb una de les escenes més famoses del cinema amb solera. Ens referim a la inefable màxima pronunciada per Groucho Marx quan, en plenitud d’una activitat desenfrenada, formula l’eterna frase que proclama que «aquests són els meus principis, si no els agraden, en tinc uns altres». Interessa aquesta màxima funcional perquè obre el ventall a totes les realitats possibles, sense variar criteris, ni morals ni pràctics, situació d’aproximació a una totalitat i alhora a cadascuna de les realitats singulars.

Podem concebre els «principis» de moltes i diverses maneres. Els principis com a inici d’un camí, com a començament d’alguna cosa. Principis com a sortida d’espais tancats o principis normatius i disciplinaris. En qualsevol cas, la natura dels «principis» anotats en el llibre sobrepassen amb escreix la simple voluntat normativa, per tal de construir una disciplina que aglutini els coneixements canviants necessaris per estructurar i desenvolupar la construcció d’una àrea de coneixement, que en el nostre cas és la tipografia.

En el nostre cas, disposar de principis que organitzin i generin una teoria és de summa importància. Volem recordar aquí la diferenciació que històricament s’ha donat entre allò que es definia com a «Art major» enfront a l’«Art menor», això es: aquelles activitats regides per uns principis i una teoria, enfront d’aquelles altres en què la pràctica era ordenada per la tradició i l’oralitat. En el camp de  l’estructura productiva gràfica, a partir del segle XV es va delimitar la divisió social d’aquells que es dedicaven a la pràctica cal·ligràfica i aquells altres que actuaven en el camp de l’edició i la tipografia.

En el cas dels «mestres», aquells que disposaven d’una teoria que ordenava els sabers productius, disposaven d’una bona quantia de privilegis. D’entre ells, podem recordar que tenien la capacitat d’anar armats, estaven autoritzats per portar espasa en llocs públics i poder-la fer servir en cas de defensa personal, ja que integraven el grup d’homes lliures i exempts de pagar certs impostos.

Seran doncs aquests nous professionals els que evolucionaran en la teoria i la disciplina. Crearan un corpus de coneixement que significarà la revolució dins les pràctiques de l’edició i la gràfica. En molt casos, bàsicament al segle XV, es van posar de manifest el principis «teòrics» que regiran l’activitat industrial gràfica fins a dia d’avui. Curiosament, la competència de mercat, la cal·ligrafia, mai va ser considerada art major.

Doncs bé, avui ens trobem en una situació semblant, això sí, salvant les distàncies. Actualment, tenim una llarga sèrie de tecnologies que ens obliguen a replantejar-nos no solament tots els principis, sinó també les pràctiques, coneixements, metodologies, etc. Som en un moment de transició, de cerca de noves realitats i, especialment, de desbrossar el camp de treball. Definir de manera urgent la relativitat que implica tot transvasament entre natures diferents. Aquella transmutació ja comentada.

En definitiva i especialment, per introducció en el camp de la producció gràfica d’una gran quantitat d’espais tipogràfics. Els esquemes tradicionals de documentació del text, de la lectura, de la inferència del comunicat i fins i tot l’escriptura, que s’escriu a si mateixa.

Actualment, els processos digitals han substituït quasi en la seva totalitat les produccions analògiques, aquelles que prenen com a referents el dibuix entès com a medi disciplinar, allò de pensar amb el llapis. És bo disposar d’una estructura narrativa que vol semblar allò que no és. Recordem com amb l’aparició de les esmentades tecnologies hi ha hagut la necessitat de crear un entorn mimètic amb l’analogia, que ha provocat bàsicament la mateixa situació que es va originar amb la Bíblia de 42 línies de Gutenberg. Aleshores i avui mateix estem seguint camins paral·lels. Una reformulació tecnològica obliga, en primera instància, a un procés d‘autocrítica que separi el gra de la palla, indicant quin és el camí més adequat per anar reformulant realitats i consolidant els sistemes productius.

Doncs bé, el llibre que tenim entre mans vindria a ser una espècie de mostrari-catàleg de les possibilitats formals que ofereix la tipografia a dia d’avui. La dada curiosa i significativa que voldríem destacar rau en el fet voluntari de confeccionar una llista de 100 «principis», ni un ni dos més, ni tampoc pas de 60 o 90, com hauria estat conseqüent si el nostre autor seguís la tradició d’ofici recollida d’un període antic on els sistemes mètrics eren de base sexagesimal. Però totalment lògic si l’autor és d’aquells que podem denominar com a integrats en els nous sistemes de producció, essent lògic contemplar la base decimal si es vol evidenciar la modernitat de les propostes i el contingut del llibre. També seria prudent recordar que el sistema cícero és il·legal des que es va implantar el sistema mètric decimal.

El títol del llibre ens obre la incògnita sobre quins tipus de principis estem treballant. Ens parla de principis, més exactament de 100, però la pregunta a fer és saber a quins tipus de principis fa referència: seran d’aquells que contemplava lliurement la intuïció com a «principis de referència», o potser aquells que viuen en la metafísica des de dalt d’una prestatgeria d’una vella biblioteca universitària rònega, o potser contempla aquells que en una curta seqüència cinematogràfica eren intercanviables segons l’orientació i els interessos del protagonista? I encara més, potser són d’aquells que ens indiquen el fluir del temps, una evolució. Els inicis d’una existència, allò petit, potser acabat de néixer que amb el temps esdevindrà un tot gran, feixuc i suat. Francament podríem dir que en el present cas són una mica de tots ells. Són inicis, són finals, són modes d’actuació, també formes i també són possibilitats de desenvolupament.

Bàsicament el contingut del llibre contempla totes les variants possibilitats que en la actualitat poden ser aplicables al camp de la gràfica, ajuntant en un mateix pla allò que és analògic i allò que és digital. És important aquesta concepció. Es presenta una globalitat. Es manifesta una clara voluntat de sobrepassar l’estricta composició formal, per concebre un estat superior, on les cosetes tipogràfiques (els multisuports, les multipantalles, els multiformats, intermèdia, etc.) viuen ja en un univers independent i propi, propulsant escenaris plurals on un ventall de situacions, de tecnologies i de capacitats productives es fonen a partir d’un sol referent textual, per ser divulgat i publicat en il·limitades circumstàncies formes narratives, i fins i tot, diria que es supera allò que hom pot imaginar.

Arribats a aquest punt del comentari hauríem d’oferir quatre informacions sobre l’autor. És el moment de confeccionar una llista de publicacions, conferències, treballs, investigacions, etc. Doncs bé, en el present cas alleugerirem una mica aquest capítol biogràfic per afirmar rotundament que Elliot Jay Stocks compleix amb un currículum no solament suficient sinó també superior i potser fins i tot superlatiu.

Dr. Enric Tormo Ballester

Catedràtic de Tecnologia del Disseny, Facultat de Belles Arts de la UB