«Publisher: apuntes de una historia editorial», per Richard Charkin i Tom Campbell

Charkin, Richard; Campbell, Tom. Publisher: apuntes de una historia editorial. Trad., Íñigo García Ureta. Madrid: Trama, 2024. 252 p. (Tipos móviles; 41). ISBN 978-84-128351-6-8. 24 €.

No em fa nosa declarar-me una (im)perfecta ignorant quan, en cercles professionals, em veig immersa en converses sobre qüestions editorials que desconec o sobre figures destacadíssimes del món de l’edició que, tot i figurar als annals de la història del sector, no formen part del meu mapa de referències. Probablement, no m’han eixit al pas o, senzillament, no han despertat el meu interès immediat, ni que siga per cultura professional. I és que això que ens explicava Pierre Bayard de Com parlar dels llibres que no hem llegit (Empúries, 2008), sens dubte un recurs útil en determinades situacions, pot acabar deixant-nos en evidència més prompte que tard. Per això, aquestes notes sobre un llibre que sí que he llegit (i ratllat!) parteixen d’una declaració honesta: tot i que Richard Charkin és una figura arxiconeguda –una persona i un personatge indescriptible, una llegenda, diuen–, jo no en tenia notícia. La lectura, però, m’ha permés perfilar el retrat d’un professional d’una gran intel·ligència, amb una notable habilitat estratègica, una capacitat de treball inesgotable i un instint empresarial més que provat.

L’accident feliç d’un «ignorant»

Richard Charkin (1949) entrà en la indústria editorial a inicis dels anys setanta del passat segle gairebé «per accident», tot just després d’acabar el seus estudis universitaris de ciències: «No se m’exigia un diploma o estudis de postgrau, ni tampoc cap experiència en la indústria editorial».[1] Tanmateix, acabaria esdevenint un alt executiu amb més de mig segle de trajectòria en empreses i corporacions com Harrap, Pergamon Press, Oxford University Press, Octopus Publishing Group, Reed International Books, Reed Elsevier, Current Science Group, Macmillan i Bloomsbury Publishing. Una vida sencera en la selva de l’edició que culmina, ja septuagenari, amb la creació de la seua pròpia editorial, Mensch Publishing, on aplica les seues pròpies regles a l’hora de seleccionar títols, contractar drets i gestionar el compte de resultats. Va ser president de la Unió Internacional d’Editors i de l’Associació d’Editors Britànics.

El llibre que tenim a les mans

El fet que el llibre es publique en castellà sota el segell de Trama –amb una línia sòlida i un notable fons especialitzat en temes editorials– genera d’entrada una certa confiança; de fet, la coherència d’un catàleg és, al capdavall, un factor clau en la construcció del prestigi editorial. Ens trobem, doncs, davant d’un producte atractiu tant per als especialistes com també per al públic lector encuriosit en les interioritats de l’edició.

Abans, però, d’entrar en matèria, de capbussar-nos en la història de vida i en les històries que, amb l’ajuda de Tom Campbell, ha bastit Charkin en aquestes pàgines, convé abordar el tema del títol i subtítol del llibre. I és que si bé els títols dels llibres descriuen o, almenys, donen alguna pista sobre el seu contingut, la possible ambigüitat hauria de quedar matisada amb un subtítol, especialment si es tracta d’una traducció com en aquest cas, que pot ser difícil d’ajustar. L’opció de deixar una única paraula en anglés, Publisher, sense subtítol a la coberta (sí a la portada), suposa una tria radicalment diferent de la de l’edició original: My back pages: an undeniably personal history of publishing (1972-2022) (Marble Hill, 2023). En aquest cas, posar en coberta Apuntes de una historia editorial, que és el subtítol interior que s’ha emprat per a l’edició espanyola, hauria estat una mica més clarificador. Per cert, sobta que a la pàgina de crèdits no aparega, com és habitual, la menció al títol original de l’obra, l’editorial o l’agència negociadora dels drets; això podria indicar que ha estat el mateix Charkin, com a editor experimentat, el gestor dels drets d’explotació de la seua pròpia obra.

Malgrat aquesta imprecisió, la coberta està molt ben resolta, com sol ser habitual en l’editorial: la icònica cabina telefònica britànica de color roig sobre un fons blau intens del cel, crea una imatge evocadora que dialoga amb una tipografia sòbria i efectiva.

El treball d’editor abraça multiplicitat de funcions i de tasques. La terminologia en anglès per referir-se als diferents vessants del treball editorial, més precisa, fa una distinció clara entre publisher (persona empresària o responsable de la gerència editorial) i editor (responsable literària), per exemple. Acquiring editor, managing editor, line editor, copy editor i production editor són, a més, algunes denominacions dels perfils de l’àrea d’edició. En la nostra tradició, el més habitual és emprar només el substantiu, editor, que pot resultar certament més polivalent però també més imprecís i ambigu. Quan jo em presente com a editora, el meu interlocutor no sap si soc propietària o gestora d’una editorial o em dedique al treball d’edició de taula. I és que, a casa nostra, els editors no sempre són publishers. A la primera línia del text de la Nota a l’edició espanyola Charkin s’explica:

No soc escriptor professional. Soc editor. He estat editor tota la meua vida laboral al llarg de cinquanta anys. He supervisat desenes de milers de llibres nous, centenars de revistes acadèmiques i Déu sap quants projectes digitals experimentals. M’encanta la indústria editorial, els seus productes, la seua gent, la seua complexitat, el seu internacionalisme i els seus valors culturals. Com he arribat, doncs, a canviar de bàndol i a escriure aquest llibre?

I és que el seu treball com a editor ha comportat també la presència en fòrums de tota mena, la participació en congressos i seminaris i la impartició de docència, i semblava oportú articular vivències i coneixements en un llibre que fera un repàs de la seua trajectòria. L’escriptor Tom Campbell, que figura, amb lletra més petita, com a coautor de Publisher (a la coberta, portada i crèdits, que no al llom), a partir d’entrevistes setmanals més o menys informals al llarg de sis mesos, ha pogut compondre un volum farcit d’experiències empresarials i de vivències personals adobades amb un ric anecdotari: èxits, fracassos, relacions amb magnats i personatges influents. I en un estil desenfadat que, pel que sembla, reflecteix bé la seua personalitat. Sabem que això és també mèrit del traductor, Íñigo García Urueta, escriptor i editor, coneixedor del sector i del tecnolecte editorial, que ha fet que la traducció conserve l’esperit original de les converses del tàndem autorial.

Entrem en matèria: estructura i continguts

El llibre s’estructura en 10 capítols, emmarcats per preàmbul, nota a l’edició espanyola, postfaci i postàmbul. Val a dir que, tot i que el text dibuixa la trajectòria empresarial de Charkin, no segueix una cronologia estrictament lineal. L’autor torna una vegada i una altra sobre diversos temes o qüestions ja tractades per recordar-les, matisar-les, afegir-hi nous detalls o afegir connexions entre situacions. I és que no és fàcil ‒ni tampoc no calia‒ compartimentar en excés la narració: la transversalitat esdevé un recurs que pot funcionar com a suport durant la lectura. Per exemple, al segon capítol, que m’ha interessat especialment, parla de l’eixida de Pergamon, l’entrada en Oxford University Press i de l’edició acadèmica. S’hi aborden temes com el de les revistes científiques, les divisions editorials d’alta especialització, la segmentació de les diverses disciplines o el paper de Maxwell, «el corruptor de la ciència», en la creació del model de negoci de les editorials científiques i la bunquerització del monopoli. Aquests temes tornen a aparèixer més endavant vinculats a qüestions com l’open access, la presa de decisions o les anàlisis econòmiques. La contraposició entre edició comercial, literària i acadèmica és també un tema recurrent, tot i que amb diferents interseccions al llarg del llibre.

Harrap, la bota de Maxwell i les togues d’Oxford

El primer treball de Charkin va ser el d’editor científic adjunt a Harrap. Científic perquè acabava de graduar-se en ciències: era jove i els eixia barat i, segons ell, «amb permís per fer allò que em vinguera de gust i publicar qualsevol cosa que em semblara rendible, sempre que estiguera relacionada amb la ciència. […] Malgrat ser una editorial de ciència, en la pràctica era molt poc científica.» Ni Harrap ni cap altra editorial del moment comptaven amb director financer o departament de màrqueting, per exemple, però era habitual que molts del treballadors, com ell, disposaren de cotxe d’empresa.

Per raons de creixement natural passà, dos anys després, a formar part de Parramon Press, una editorial d’Oxford, amb 300 treballadors, tot just acabada d’adquirir per Robert Maxwell. Charkin relata com d’impactant resultava treballar sota la bota i la veu eixordadora de l’amo, un personatge agressiu i tòxic, l’instint del qual permetia capgirar sense miraments les línies de negoci i intuir, per exemple, les potencialitats de les publicacions (llibres i revistes) de ciències de la vida, que, certament, esdevindrien la joia de la corona i li permetrien vendre l’empresa, per milions de lliures, a Elsevier, que encara a dia d’avui continua rendibilitzant el negoci de les revistes. Maxwell nomenava directament els editors acadèmics de les revistes més prestigioses i es prodigava en atencions cap a ells; a canvi obtenia acords favorables, capçaleres, subscripcions i drets. Val a dir que aquell model de negoci, pel que fa a les revistes científiques, ha anat engreixant un teixit empresarial que, cinquanta anys després, està en total qüestionament. Explicar-ho, ara ens desviaria del tema; però cal assenyalar que el moviment open access intenta, precisament, crear consciència i combatre aquestes pràctiques perverses que encara avui persisteixen.

En menys d’un any, i a causa d’alguns desencontres amb Maxwell per motius sindicals, Richard Charkin abandona l’empresa i entra a Oxford University Press (OUP), depenent de la Universitat d’Oxford, i considerada l’editorial més prestigiosa del món. Curiosament, els editors intervenien molt poc en la producció dels títols. Les decisions es prenien en una mena de comité de finances integrat per unes quinze persones ‒alts càrrecs, mitja dotzena d’acadèmics i alguns representants del món empresarial‒ i presidit pel vicerector, tots homes blancs, també els editors, abillats amb toga per a l’ocasió. És divertida la narració de Charkin quan detalla les estratègies internes per aconseguir l’aprovació d’uns títols o d’altres. L’OUP, cinc-cents anys després de la seua fundació (1480), no era aliena a la crisi econòmica de principis dels anys vuitanta del passat segle i estava a punt de superar el sostre de deute negociat amb la banca. Charkin es va encarregar d’analitzar la situació i es van haver d’aplicar mesures com retallades en edificis i personal, replantejament dels mètodes d’impressió[2] i distribució i atenció als mercats del futur, que passava per deixar de produir bíblies i llibres comercials i centrar-se en l’edició d’obres de referència i manuals per a l’ensenyament de l’anglés. L’editor va posar en qüestionament alguns dels principis bàsics de la cultura empresarial imperant, com ara la consideració, de facto, que de l’edició acadèmica no cabia esperar beneficis. Aquesta concepció, malauradament, està bastant arrelada en certes mentalitats actuals, que desconeixen la naturalesa, el funcionament i els objectius de les editorials universitàries, especialment de les públiques, que han de combinar la transferència del coneixement amb criteris de racionalitat financera.

Al capítol tercer, que ocupa una cinquantena de pàgines, continua Charkin amb una ameníssima narració del seu pas per Oxford University Press farcida de dades i curiositats, i reflecteix una època de canvis importants en línies editorials, sistemes de producció, tiratges, distribució i negociació de drets, quan encara «la gent tenia por als ordinadors». Foren dotze anys intensos i fructífers, al final dels quals (1987) Charkin ‒que no tenia encara quaranta anys i que ocupava la direcció general d’edició acadèmica i generalista‒ es va postular com a director general d’OUP, però no fou seleccionat.

L’entrada a Octopus Publishing Group estigué molt condicionada per la relació prèvia amb Paul Hamlyn, «un dels grans de l’edició del segle XX […] que no s’havia proposat tant ser editor com guanyar diners amb l’edició». La trajectòria empresarial de Hamlym, editor talentós i emprenedor, creador del llibre de sobretaula (gran format, art, jardineria, decoració, estil de vida…), inclou nombroses decisions de compra i venda, recuperació de segells i, fins i tot, la de la creació d’una fundació dedicada a causes artístiques. A Charkin, que provenia del món editorial acadèmic, immers ja en Reed International Books, li va costar acostumar-se a les dinàmiques i als interessos de l’edició comercial: «Amb el temps he arribat a entendre que als millors editors no els motiven els diners, sinó el desig de fer llibres: tothom vol que se li pague bé, però hi ha unes altres consideracions i recompenses que cal tenir en compte, i una bona editorial sabrà proporcionar-les a l’editor de raça que hi treballe.» Tanmateix, els editors literaris li semblaven a Charkin «una raça a part» i expressa que la seua visió comercial pot resultar desastrosa des del punt de vista econòmic.

Reed Elsevier: l’editorial contra el llibre

El capítol cinquè se centra en fenòmens que van transformar el sector: la concentració editorial, les fusions empresarials, el creixement de les cadenes de llibreries i clubs de lectura i les controvèrsies sobre el preu fix del llibre. Tot i que la perspectiva és marcadament anglocèntrica, la complexa xarxa de relacions onomàstiques no impedeix que el lector en capte l’essència. És especialment colpidora i interessant l’anàlisi titulada «Reed Elsevier: l’editorial contra el llibre». Charkin descriu com l’octubre de 1992, Elsevier, que ja havia adquirit Pergamon i ho havia intentat amb Pearson, posava el focus en Reed International i creava Reed Elsevier, un gegant centrat en el lucratiu negoci de les revistes científiques, però gestionat per directius obertament hostils al sector del llibre i malfiats del paper dels editors. Charkin afirma que en els seus cinquanta anys de carrera mai no s’havia sentit tan allunyat de l’edició com en aquell moment. És per això que acabà signant la seua eixida de l’empresa.

Els anys noranta i l’era digital

Els anys noranta es caracteritzen per la implosió i el desenvolupament d’Internet i de les noves (sempre en cursiva) tecnologies aplicades al sector editorial i, amb elles, nous models de negoci. Charkin passa a ser director general de Current Science Group, fundat i presidit per Vitek Tracz, amb qui treballarà durant uns anys abans de passar a dirigir Macmillan. Eren els anys del CD-ROM i de la recerca d’estratègies per modernitzar el sector, posar en marxa l’edició electrònica, digitalitzar textos i crear xarxes de comunicació científica i de gestió de dades.

A finals de la dècada, mitja dotzena d’editorials científiques creen Crossref, una entitat sense ànim de lucre destinada a facilitar la connectivitat tècnica i enllaçar referències acadèmiques de diferents revistes. Macmillan, empresa familiar fundada en Londres en 1843, feia aigües a finals dels noranta, segle i mig després. Tot i això, comptava amb l’emblemàtica Nature, i amb algunes altres revistes amb gran potencial de creixement. Per això es decidí canviar el nom de l’empresa a Nature Publishing Group i a posar en marxa diverses capçaleres especialitzades, totes elles amb el denominador comú de Nature (Nature Neuroscience, Nature Immunology, Nature Climate Change…) cadascuna amb un editor «de primera classe»; gairebé totes arribaren a ser número 1 per factor d’impacte.

De vendre exemplars en paper es passa a la digitalització i a les subscripcions. Per gestionar i analitzar aquesta revolució, l’entorn editorial incorpora nous perfils professionals: dissenyadors interactius, analistes web, creadors de sistemes de gestió de continguts i programadors de bases de dades. Les noves eines de control permetien fer un seguiment exhaustiu i extraure dades per reforçar o modificar estratègies i per alimentar les mètriques i quantificar-ne l’impacte.

Per a les revistes, el nou repte era l’accés obert. ¿És moralment lícit que els resultats de la investigació generada amb fons públics s’haja de difondre mitjançant la intervenció de grans editorials (o plataformes de serveis, o gestors de continguts, o…) amb ànim de lucre, que cobren (no paguen!) imports indecents als investigadors o a les institucions per poder fer-ho? I que, alhora, tornen a passar per caixa les biblioteques que s’hi volen subscriure? Una roda imparable! El moviment open access defensa precisament la difusió universal i gratuïta de la investigació. Són reflexions del màxim interès per a la comunitat acadèmica i les editorials universitàries, immerses de ple en la qüestió, però probablement aquests temes de les revistes científiques, els negocis empresarials, el peer review, el factor d’impacte, les remuneracions, etc. queden molt lluny dels lectors comuns i, fins i tot, dels professionals de l’edició no acadèmica. Charkin analitza aquest tema amb una certa ambivalència, com no podia ser d’una altra manera, donada la complexitat del context.

La bomba de Bloomsbury i el somni de Mensch Publishing

El pas per Bloomsbury, la darrera empresa on va treballar Richard Charkin, fou memorable perquè coincideix amb l’èxit de Harry Potter. En aquell context excepcional, la empresa agafà impuls i dirigí gran part de la seua activitat a adquirir nous segells (acadèmics, jurídics…), tots líders en els seus mercats. Bloomsbury va deixar de ser una editorial generalista per convertir-se en una editorial multimercat. En aquesta època, Charkin va ser elegit president de la Unió Internacional d’Editors (UIE) (2014).

L’aventura final de tota una vida dedicada a l’edició culmina amb la creació en 2019, als setanta anys, d’una empresa editorial pròpia, Mensch Publishing, per a publicar llibres del seu gust, sense restriccions ni submissions a les tiranies del mercat. Sembla el desenllaç natural per a qui, tot i haver exercit un gran poder executiu en diverses empreses, havia estat sotmès a les regles de joc d’altri. En aquest darrer capítol repassa, de manera calidoscòpica, qüestions diverses que afecten el sector: drets, acomptes, liquidacions, correcció, llibreries, crítica, xarxes socials, ISBN, anàlisi de dades, impressió sota comanda, ecologia, economia… Com es pot deduir, es tracta d’un veritable totum revolutum de reflexions que, d’una manera o altra, ja havien anant surant, amb intermitències, al llarg de tot el llibre i que ací es recullen per oferir una visió de conjunt d’un ofici en transformació constant. Charkin, finalment, pot ser publisher i editor alhora, decidint tant el negoci com el contingut.

La mirada final

Per a les consideracions finals, l’autor s’ha reservat un postfaci i un postàmbul, termes, per cert, que, ara per ara no figuren ni al Diccionari de l’IEC ni al Diccionari normatiu valencià (ni tampoc, en castellà, al DRAE). Trobe a faltar, en oberta discrepància amb el criteri de l’autor,[3] un índex onomàstic que facilite la localització de persones, organitzacions, empreses, segells editorials i altres noms, especialment en un llibre com aquest.

En conclusió, Publisher no és exactament una autobiografia. Podríem definir-lo com un llibre memorialístic sobre el món editorial, construït amb episodis professionals que, fidel a aquesta estructura transversal que esmentava al principi, prioritza el pes de l’anècdota i la lliçó viscuda per damunt de la cotilla cronològica. Més que una mancança de sistema, la seua organització respon a la naturalesa del gènere: un flux de records on el valor resideix en la clarividència de l’experiència compartida més que en un ordre rígid.

Cal insistir en la idea que no és un manual per introduir-se en la professió; ben al contrari, ningú que no estiga en aquest món professional podrà extraure’n un aprenentatge ordenat, estructurat i fructífer de com s’arriba a ser editor, del que cal saber o del que cal obviar. La de Charkin és una mirada particular, crítica i alhora carregada de passió per l’ofici, tot i que la perspectiva és eminentment empresarial i institucional, de manera que altres actors del camp literari ‒lectors, traductors o editors independents‒ hi apareixen gairebé de passada.

El fermall d’or del volum, un colofó gràfic, el posa un dibuix de l’il·lustrador i caricaturista Roger Law, dissenyador del logotip de Mensch Publising: un home dret, en equilibri, damunt una pila de llibres fent malabars amb més llibres. Sens dubte, una metàfora satírica sobre la professió d’editor.

Maite Simón
Editora – Cap d’edició. Publicacions de la Universitat de València (PUV)

[1] Les cites textuals es tradueixen a partir de l’edició en castellà publicada per Trama.

[2] La impremta d’Oxford va tancar el 1989, i cinc anys després va fer el mateix la seva fàbrica de paper.

[3] Aquesta observació correspon tant a l’autor com a l’editorial, ja que les traduccions no han de ser sempre un reflex literal de l’obra original ‒per exemple, pel que fa a criteris d’edició‒, sinó que poden aportar els elements necessaris per al seu públic lector. En aquest sentit, un índex onomàstic adaptat per a lectors espanyols hauria estat molt útil. A més, tot i que les edicions electròniques faciliten les cerques, la simple visió de conjunt d’un índex onomàstic o analític ja proporciona pistes sobre els continguts que s’hi poden trobar.