«Solare, notturna e sonora: literatura i cultura italiana a Barcelona», d’Amaranta Sbardella

Sbardella, Amaranta. Solare, notturna e sonora: literatura i cultura italiana a Barcelona. Trad., Xavier Valls i Guinovart. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2025. 206 p. (Barcelona literària. Barcelona en la literatura universal; ù). ISBN 978-84-9156-602-1. 18 €.

​L’obra d’Amaranta Sbardella, Solare, notturna e sonora: literatura i cultura italiana a Barcelona, es presenta com la peça inaugural d’una ambiciosa operació cultural promoguda per l’Ajuntament de Barcelona: la col·lecció «Barcelona en la literatura universal».[1] Sota la guia de Joan Ferrarons i Llagostera, aquesta iniciativa no es limita a una mera catalogació bibliogràfica, sinó que es proposa traçar una nova geografia identitària de Barcelona a través del prisma de la recepció literària. L’objectiu declarat vol donar espai a les múltiples tradicions estrangeres que han viscut, descrit i recreat la ciutat. L’opció d’identificar cadascun dels volums a través de signes diacrítics –en aquest cas la «ù», característica de nombroses paraules italianes icòniques, com «tiramisù» o «gioventù»– revela la natura simbòlica del projecte, creant un lligam visual amb la identitat del tema tractat i elevant així un detall ortogràfic a símbol d’una pertinença profunda.

​La decisió d’inaugurar el projecte amb la cultura italiana respon a una històrica i profunda proximitat entre les dues ribes de la Mediterrània, tot reconeixent que la comunitat italiana representa avui la presència estrangera més nombrosa i arrelada. La narració de Sbardella, estudiosa italiana, que havia estat docent a la Universitat de Barcelona, reflecteix la seva alçada d’intel·lectual de frontera, una figura de mediació capaç d’habitar l’interstici entre els dos mons. La seva autoritat intel·lectual està corroborada per una activitat de traductora que l’ha portat a traslladar a l’italià pilars de la literatura catalana com Mercè Rodoreda, Salvador Espriu i la contemporània Irene Solà. Aquesta immersió lingüística es reflecteix també en la seva producció creativa, com demostra Barcelona desnuda (Roma: Exorma, 2018; publicada en català el 2019 per Comanegra), on la ciutat deixa de ser objecte d’estudi per esdevenir matèria viva de ficció literària i memòria personal.

​El títol del llibre, Solare, notturna e sonora, és un homenatge a Massimo Bontempelli, que fou un dels primers a mirar la ciutat com una metròpoli metafísica. Va utilitzar aquests tres adjectius per descriure Barcelona el 1921, sintetitzant així la seva complexitat: la llum mediterrània («solare»), el misteri dels seus carrerons i de la vida bohèmia («notturna») i el clamor modernista i vital («sonora»). La represa d’aquesta cèlebre definició no és una tria purament evocativa per part de l’autora, sinó una declaració de mètode que en reactiva l’abast cognoscitiu; una clau de lectura de tot el projecte del llibre que, en reconstruir els lligams entre la cultura italiana i Barcelona, en recupera la intuïció més profunda: la idea d’una ciutat copsada en la seva pluralitat de registres, no com un objecte estable sinó com un camp dinàmic d’interseccions culturals. L’intertext del títol esdevé així un instrument crític que permet mesurar la distància entre la ciutat d’aleshores i la contemporània.

​Arrels mediterrànies

​El primer capítol («El desembarcament italià al segle XIX: somnis, empreses i lluites») reconstrueix la presència italiana a Barcelona des de finals del segle XIX fins a les primeres dècades del XX, amb un punt d’inici simbòlic en l’Exposició Universal del 1888. En aquest arc temporal, la comunitat s’afirma com a protagonista de la modernització econòmica, entre iniciatives empresarials lligades a la indústria, al comerç i a l’editorial: des de l’assentament de marques com Martini & Rossi i Cinzano, al desenvolupament d’un mercat editorial viu al voltant de la figura d’Emanuele Maucci, fins a l’arribada de grans realitats industrials com Pirelli.

​A aquest dinamisme s’hi afegeix un progressiu arrelament institucional i social, visible en la naixença d’espais de representació i en l’acció educativa dels Salesians de Don Joan Bosco, així com en la difusió del mètode de Maria Montessori, que contribueix a fer de la ciutat un laboratori pedagògic de ressò internacional.

​Al costat d’aquesta dimensió de creixement, el capítol posa en relleu també un fort element de conflicte: entre finals del XIX i principis del XX, Barcelona està travessada per tensions socials i polítiques lligades a la presència anarquista, que desemboquen en episodis de violència i en una dura repressió –des dels fets del Liceu del 1893 fins als processos de Montjuïc i l’execució de figures com Tomàs Ascheri–. En sorgeix un quadre compost on l’impuls emprenedor, el ferment cultural i el conflicte ideològic conviuen i s’entrellacen.

​Horitzons polítics

​El segon capítol («De l’Exposició Universal als nostres dies: trasbalsos socials i polítics que sacsegen la comunitat») analitza com la presència italiana a Barcelona ha estat profundament redefinida pels esdeveniments polítics del segle XX. Si la convergència ideològica entre les dictadures de Miguel Primo de Rivera i Benito Mussolini sembla inicialment consolidar els lligams institucionals, la Guerra Civil irromp com una discontinuïtat radical, esquinçant la comunitat italiana en dues ànimes contraposades: d’una banda l’oficial, alineada amb el suport del règim feixista a Francisco Franco, i de l’altra la militant i antifeixista, encarnada pel sacrifici de figures com Carlo Rosselli i Camillo Berneri.

​En la postguerra, Barcelona torna a proposar-se com una cruïlla fonamental d’intercanvis, afavorint una renovada vitalitat cultural que permet la circulació de noves idees fins i tot sota la vigilància del règim. En aquesta fase de transició, el Festival de la Cançó Mediterrània actua com un espai inèdit de circulació transnacional, on les veus de Gianni Morandi i Mina contribueixen a teixir un imaginari pop compartit. Tanmateix, la narració treu a la llum les zones d’ombra d’aquesta presència: l’emergència de la criminalitat organitzada i les seves trames il·lícites introdueixen una tensió ulterior en un panorama ja complex, on els lligams culturals conviuen amb les tensions polítiques i les cròniques més fosques.

​Visions poètiques

​El tercer capítol («La poesia, segell d’amistat: intercanvis, visites, influències») s’endinsa en la dimensió més lírica i immaterial del lligam italo-català, configurant-se com una vertadera geografia de la visió poètica. Sbardella indaga com Barcelona ha estat filtrada, descodificada i finalment recreada per la mirada dels poetes italians. El relat es desplega a través d’una sèrie d’«epifanies urbanes». El pas de Filippo Tommaso Marinetti el 1928 es configura com un xoc estètic no resolt: la mirada del fundador del Futurisme, delmada per una pulsió iconoclasta que voldria «incendiar» el passat en nom de la velocitat, col·lideix amb una Barcelona compromesa, en aquells anys, en una solemne consagració monumental. Mentre la ciutat, a les portes de l’Exposició del 1929, cristal·litza la seva identitat civil en l’ordre i el decòrum del Noucentisme, Marinetti només hi veu un límit «passatista» al dinamisme elèctric de la modernitat, transformant la seva visita en una trobada fallida entre dues visions irreconciliables del futur.

​Al contrari, l’acollida tributada a Giuseppe Ungaretti el 1933 revela una sintonia profunda, gairebé especular. Aquí la mirada del poeta es fa nua i essencial, capaç de copsar, en la Barcelona dels anys trenta, un reflex de la seva pròpia ascesi estilística. En un diàleg mut entre la pedra de la ciutat i el blanc de la pàgina, Ungaretti retroba a Barcelona aquella tensió cap a una paraula nua i absoluta, on la modernitat no és ruptura violenta, sinó la recerca d’una puresa que transfigura la matèria en símbol.

​El recorregut prossegueix amb l’anàlisi dels reportatges d’Eugenio Montale, que als anys cinquanta, enviat pel Corriere della Sera, observa Barcelona defugint la celebració per registrar, en canvi, les dissonàncies d’una modernitat que avança entre les runes espirituals de la postguerra; una ciutat indagada a través de detalls marginals, on el poeta cerca aquells «correlatius objectius» capaços de testimoniar la persistència de l’humà contra l’homologació imminent. Amb l’arribada de Salvatore Quasimodo el 1959 i la posterior incursió de la neoavantguarda del Gruppo 63, la mirada dels poetes es desplaça cap a la funció civil i social del llenguatge i l’experimentació radical. Gràcies a la visió editorial de Beatriz de Moura –fundadora de Tusquets i editora coratjosa, difunta recentment, el llegat intel·lectual de la qual resta imprescindible per al diàleg italo-espanyol–, el llenguatge poètic deixa de ser pura introspecció per esdevenir acte social i laboratori formal, trobant en el fervor intel·lectual barceloní un terreny de contaminació mútua.

​Particularment potent és l’anàlisi dedicada a la visió de Pier Paolo Pasolini, la presència del qual a Barcelona assumeix els contorns d’una recerca antropològica i política. Des del lligam amb el militant Enrique Irazoqui –triat com a rostre hieràtic per al seu L’evangeli segons sant Mateu– fins a les exploracions pel Barri Xinès i entre les barraques de Can Tunis, guiat per José Agustín Goytisolo, Pasolini defuig la Barcelona monumental per posar la seva mirada «corsària» a les perifèries i al sotaproletariat, reconeixent-hi una sacralitat arcaica i resistent, la mateixa humanitat sofrent i vital de les «borgate» romanes. En aquesta alteritat geogràfica i social, Pasolini retroba un nucli fundacional de la seva poètica: la defensa del català com a llengua minoritària, en aquell temps sistemàticament silenciada i marginada per les institucions. Per al poeta friülà, la resistència del català no és només una batalla política, sinó la tutela d’un patrimoni ancestral que s’oposa a l’homologació del poder, un reflex especular del seu compromís amb els dialectes italians com a últims baluards d’autenticitat contra la modernitat neocapitalista. A aquest intens lligam civil hi fa eco, en una dimensió més lírica, l’homenatge de Maria Luisa Spaziani, que elegeix la ciutat, transfigurada en la imatge d’una «catedral inacabada», com a símbol d’una amistat poètica mai tancada, d’un vincle que continua regenerant-se a través de la força del vers.

​Geografies de la prosa

​El quart capítol («Mirall de Nàpols, Gènova o Milà? La prosa italiana ens mira i retrata») s’obre amb un refinat joc metaliterari on l’autora, anul·lant les distàncies temporals, posa en escena una reconstrucció fictícia del paisatge urbà barceloní: en un marc coral, els personatges de les obres discutides en els paràgrafs següents es troben habitant simultàniament el mateix escenari, transformant la ciutat en una cambra de ressonància on les diverses presències literàries s’encreuen i es reflecteixen l’una en l’altra. És un suggestiu joc de miralls que introdueix els diversos retrats d’autor, a partir de la figura de Giovanni Zevi en la novel·la Barcelona de Germano Lombardi (Feltrinelli, 1963), testimoni d’una capital catalana doblegada i derrotada pel franquisme.

​Aquesta mirada sobre el patiment popular troba un ressò en el relat «La rancúnia i els núvols» (inclòs a Petits equívocs sense importància, publicat per Pòrtic el 1986) d’Antonio Tabucchi, on la ciutat esdevé l’últim baluard de caliu humà per al protagonista víctima d’una progressiva desertificació afectiva. A Camere separate (Habitacions separades, Angle, 2025) de Pier Vittorio Tondelli, la narració es desplaça a una Barcelona carnal i sagrada, copsada en la precisió gairebé fotogràfica dels ritus de Divendres Sant. El pas a la democràcia està marcat pel fervor narratiu de Mario Soldati que, després d’haver evitat Espanya durant dècades, en celebra la renaixença a través de les cròniques del Mundial de futbol de 1982 (Ah! il Mundial! i les atmosferes d’El Paseo de Gracia (Rizzoli, 1987; Plaza & Janés, 1991), un contrast vibrant respecte a les provocacions contemporànies de Nanni Balestrini i Aldo Busi. Si el primer, a I furiosi (Bompiani, 1994), («Els furiosos»), transforma la ciutat en l’arena violenta de la subcultura ultra, el segon, a El especialista de Barcelona (Dalai, 2012), l’elegeix com a capital laica dels drets civils, usant-la com a mirall per assotar les hipocresies de la Itàlia d’avui. Mentre Itàlia afrontava les seves pròpies ferides internes, la capital catalana oferia la imatge d’una renaixença vibrant, usada pels autors italians com a vara de mesurar per denunciar l’estancament de la societat italiana d’aquells anys. El recorregut es tanca, finalment, entre la paròdia i la memòria: si el laberint de citacions noir de Notturno di Gibilterra (L’orma editore, 2020), («Nocturn de Gibraltar») de Gennaro Serio celebra la ciutat com a joc literari, el solemne tribut d’Alberto Bevilacqua a Una città in amore (Rizzoli, 1970), («Una ciutat enamorada») en recupera la dimensió sagrada, recordant el sacrifici antifeixista de Guido Picelli, les restes del qual descansen avui en una fossa comuna a Montjuïc.

​En aquest quart capítol, l’autora trenca la linealitat de l’assaig per construir un paisatge urbà «habitat», on cada autor és triat per la seva capacitat de reflectir una obsessió o una ferida específica de la història recent. Barcelona deixa de ser un simple escenari per esdevenir un reactiu de les grans tensions de la cultura italiana, un laboratori civil especular, on cada text es converteix en una «estació» diferent del llarg i complex lligam entre l’intel·lectual italià i la realitat espanyola.

​Projeccions de la identitat

​El cinquè capítol («Un Jesucrist barceloní i una ciutat paradisíaca per al cinema italià») trasllada la investigació al setè art, resseguint un lligam visual i productiu des de la presentació oficial de l’aparell dels Lumière a la Rambla de Santa Mònica l’any 1896. L’autora defineix el «trienni daurat» (1913-1916) d’intensa col·laboració, en què productores com la hispano-torinesa Excelsa Films exporten el gust pel melodrama italià, abans que l’arribada del sonor i la dictadura de Primo de Rivera interrompin aquesta etapa feliç.

​El cinema es fa llavors instrument de xoc polític durant la Guerra Civil: si les forces anarquistes denuncien els bombardeigs del 1937 a través de pel·lícules que mostren les víctimes dels legionaris de Mussolini, la propaganda italiana respon amb els noticiaris Luce i el documental de Giorgio Ferroni No pasarán. La influència italiana prossegueix en la postguerra a través de la lliçó del neorealisme, que veu en Zavattini, Rossellini i De Sica els mestres d’una nova estètica urbana. Aquesta influència estètica s’afegeix a una sòlida dimensió productiva que troba el seu centre neuràlgic a Esplugues City, una Cinecittà catalana fundada a Esplugues de Llobregat; aquí, fins al devastador incendi del 1972, el diàleg entre les dues cinematografies es desplaça als gèneres populars, donant vida a una reeixida temporada de spaghetti western i films d’espionatge en coproducció.

​Paral·lelament a aquest sistema industrial, l’anàlisi de Sbardella es focalitza en la ruptura operada per l’Escola de Barcelona, un moviment d’avantguarda en el món del cinema, que va triar la via de l’experimentació lingüística per oposar-se al realisme acadèmic del règim. En obres com Dante no es únicamente severo, la deconstrucció del muntatge i l’ús no convencional del so eleven Enrique Irazoqui –ja intèrpret pasolinià– a icona d’un cinema que pretén desballestar la narració tradicional. En aquest context de ferment i tensió, la figura de Joaquim Jordà assumeix un relleu central: el seu activisme polític i les dificultats amb la censura el van empènyer a un llarg exili a Itàlia, on esdevingué un punt de connexió intel·lectual fonamental i col·laborador de Jorge Herralde.

​Als anys setanta, Barcelona esdevé l’escenari fosc per al thriller a la italiana, com a Gatti rossi in un labirinto di vetro («Gats vermells en un laberint de vidre») d’Umberto Lenzi, o un escenari intimista, com a Professione: reporter de Michelangelo Antonioni, en un clima de tensions amb la censura, com la interrupció violenta de les projeccions de Salò («Salò o els 120 dies de Sodoma») de Pier Paolo Pasolini. El cinema contemporani redescobreix la ciutat com una etapa fonamental d’una moderna novel·la de formació. En obres com Manuale d’amore 2, de Giovanni Veronesi, Barcelona emergeix com a metròpoli avançada i capital laica dels drets civils, destinació preferent per a joves italians que busquen una dimensió existencial més lliure. Aquesta constant atracció s’institucionalitza avui en el treball del Centro di Studi sul Cinema Italiano (CSCI) i en la Mostra de Cinema Italià de Barcelona, confirmant que la ciutat continua sent, per a l’imaginari audiovisual italià, un reactiu identitari en evolució constant.

​Escenaris civils

​El sisè capítol, significativament titulat «Barcelona es posa la màscara: de l’òpera al teatre d’avantguarda, passant per la Commedia dell’Arte», no es limita a una ressenya cronològica, sinó que defineix una vertadera geografia de les influències. L’operació crítica de Sbardella consisteix a resseguir un «fil roig» que lliga l’hegemonia vuitcentista del melodrama a la modernitat política del segle XX, interpretant el teatre com un espai de catarsi col·lectiva i maduració civil. A través de la seva mirada, la recepció de Pirandello (1867-1936) o la redescoberta de la comicitat violenta i popular de Ruzzante (1502-1542) no són simples dades bibliogràfiques, sinó sacsejades intel·lectuals que redibuixen el gust i la consciència del públic. L’estudiosa estableix una perspectiva de lectura precisa on Itàlia funciona com a model estructural: l’experiència de Giorgio Strehler és elevada a matriu ètica per al naixement del Teatre Lliure, mentre que la sàtira ferotge de Dario Fo –capaç de ridiculitzar icones del poder com Gianni Agnelli– és llegida com un instrument de crítica social, arrelat durant dècades en la cultura local. Retallant aquest cànon específic, l’autora transforma la densitat de noms i títols en la quinta essència d’un diàleg culte i intercultural, on el teatre esdevé el terreny d’elecció per mesurar la categoria democràtica i d’avantguarda de la societat barcelonina.

​Trames editorials

​El setè capítol («L’ edició i la traducció, cruïlles i xarxes imprescindibles») analitza el paper de Barcelona com a centre propulsor de l’editorial europea, interpretant l’activitat llibretera com un espai d’acció civil. «L’operazione crítica» de Sbardella parteix del lligam entre Giulio Einaudi i Carlos Barral per reconstruir la gènesi del Premi Formentor. A través de la implicació de cases editorials internacionals, com Gallimard i Rowohlt, aquest projecte no va actuar només com un reconeixement literari, sinó com una estructura de cooperació intel·lectual destinada a integrar la cultura espanyola, aleshores aïllada pel règim, en un cànon continental d’avantguarda.

​L’estudiosa identifica el moment de màxima fricció política en l’escàndol dels Canti della nuova resistenza spagnola (1962). La decisió d’Einaudi de publicar el recull de Sergio Liberovici i Michele Straniero –que incloïa cançons d’oposició oberta a Franco– va comportar el segrest de l’obra i el veto a l’editor a Espanya. Aquest esdeveniment és rellegit per l’autora com la prova d’una aliança que superava l’àmbit comercial per esdevenir militància. En aquest marc, el naixement d’Anagrama el 1969 i l’activitat de Jorge Herralde, en estret contacte amb Inge Feltrinelli, representen la consolidació d’un model editorial capaç d’operar críticament entre les restriccions de la Llei de premsa i impremta de 1966 (la «Llei Fraga»).

​Mediacions de la traducció

​L’anàlisi de Sbardella es tanca amb un examen del paper dels traductors i dels mediadors culturals, entre els quals destaquen les figures de Juan Ramón Masoliver, Josep Maria Castellet i José Agustín Goytisolo. A través de la seva tasca, l’autora defineix un dibuix de conjunt on la traducció d’autors com Pavese, Moravia, Ginzburg o Manganelli no s’esgota en la transposició lingüística, sinó que es configura com un autèntic empelt intel·lectual. En aquesta perspectiva, la literatura italiana adquireix una plena ciutadania literària, sent absorbida i viscuda com a component orgànic de la cultura local. L’estudiosa evidencia així com la mediació editorial ha aconseguit transformar aquestes veus estrangeres en presències familiars, capaces d’oferir paraules i estructures de pensament a les urgències d’una Barcelona compromesa a redefinir els seus propis horitzons civils.

​En conclusió, aquest llibre es configura com una investigació imprescindible per a tothom que vulgui comprendre la profunditat estratificada del diàleg italo-català. A través del cànon que retalla i la perspectiva de lectura que estableix, Sbardella demostra que el lligam entre Itàlia i la capital catalana no ha estat un simple intercanvi de models estètics, sinó una compartició profunda de trajectòries civils i polítiques. El volum té el mèrit de transformar la densitat de la recerca històrica en una narració fluida i rigorosa, capaç de revelar com la paraula –poètica, teatral o editorial– ha estat l’instrument fonamental per edificar una consciència europea comuna, ancorada en la força de la cultura com a acte imprescindible de llibertat intel·lectual.

Daniela Pinna
De la 6a promoció de l’Escola de Llibreria  

[1] Vegeu la ressenya d’un altre volum d’aquesta col·lecció en aquest enllaç. (N. de la R.)