Trencar el silenci, deixar enrere l’oblit

Solsona, Ramon. Dones migpartides: trenta narradores entre la il·lusió republicana, la derrota i el redreçament. Pròl., Montserrat Bacardí. Barcelona: Pòrtic, 2025. 383 p. (P. Visions; 211). Premi Carles Rahola d’Assaig 2025. ISBN 978-84-9809-610-1. 22,90 €.

Una guerra és destrucció: trenca tot allò que troba, ho arrasa tot. La trencadissa pot durar molt si va seguida d’una llarga postguerra i una dictadura ferotge. I sempre n’hi ha uns que hi perden més que d’altres. Ramon Solsona (Barcelona, 1950), a qui coneixem a bastament per la seva obra narrativa, ens presenta a l’assaig Dones migpartides les conseqüències que va tenir la guerra i el que va venir després per a la generació d’autores que venien de la República. «Les anomeno les escriptores migpartides perquè van gaudir de la llibertat i els avenços de la República fins que va esclatar la guerra i tot es va capgirar definitivament amb la instauració d’un règim despòtic». El subtítol del llibre, guardonat amb el premi Carles Rahola d’Assaig 2025, centra clarament l’objecte d’estudi: «Trenta narradores entre la il·lusió republicana, la derrota i el redreçament».

Solsona escriu un retrat literari per a cadascuna d’aquestes autores, que no formen part de cap grup literari homogeni, sinó que les uneix el moment històric que els va tocar viure en el marc geogràfic dels Països Catalans. D’aquesta trentena d’autores en sobresurt indiscutiblement Mercè Rodoreda; l’acompanyen d’altres que el públic general també coneix, tant si les ha llegides com si no, com ara Teresa Pàmies, Maria Aurèlia Capmany, Aurora Bertrana, Anna Murià i Joana Raspall. En aquest grup hi podríem afegir Rosa Maria Arquimbau, perquè els darrers anys s’ha recuperat part de la seva obra narrativa i periodística, gràcies a Julià Guillamon, i el 2024 vam poder gaudir del muntatge de la seva obra de teatre Marie, la roja al Teatre Nacional de Catalunya. Clouen la llista una colla d’escriptores que són majoritàriament desconegudes per al públic lector: Maria Teresa Vernet, Carme Montoriol, Maria Verger, Elvira Augusta Lewi, Cèlia Suñol, Maria Dolors Orriols, Carme Nicolau, Cecília A. Màntua, Beatriu Civera, Maria Ibars, Maria Beneyto, Concepció G. Maluquer, Maria Àngels Vayreda, Mercè Linyan, Ramona Via, Laura Masip, Carme Ribé, Maria Castanyer, Maria Assumpció Soler Font, Roser Cardús, Carmelina Sánchez-Cutillas i Teresa Juvé.

També hi va haver homes dedicats a la literatura que van quedar arraconats? Sí, és clar. Però les dones van rebre doblement, pel fet de fer cultura en català i pel fet de ser dones. 

Solsona ens ofereix amb gran generositat aquests retrats literaris, en què ens relata la vida d’una autora, emmarcada en un context històric que va desgranant al llarg de tots els capítols, i ens presenta les seves obres i detalls rellevants de la seva vida. També comenta les lectures i referents d’aquestes autores i ens fa cinc cèntims dels arguments d’algunes de les seves novel·les, contes, articles… sense arribar mai a fer espòilers. Per això jo tampoc no en vull fer. No us revelaré qui era «la més preparada de la seva generació»… qui es va haver de dedicar a traduir de llengües estrangeres al castellà o a mecanografiar originals d’altres autors per poder guanyar-se la vida… o qui va guanyar el premi Crexells amb vint-i-set anys, després de Miquel Llor, Prudenci Bertrana, Josep Maria de Sagarra i Carles Soldevila, i d’ella no ens en sona ni el nom, com sí que reconeixem sens dubte els dels que la van precedir. Tampoc us diré de quina autora Solsona ens fa notar que victorcatalaneja o qui va destacar com a articulista «mordaç, incisiva, sense floritures». 

Enmig d’un assaig rigorós, molt ben documentat, ple de dades i informacions detallades, vull destacar que la literatura en si mateixa és la protagonista i se situa al capdamunt. Així doncs, comparteixo vivament el consell que dona Solsona sobre llegir Rodoreda: «Tantes anàlisis i tantes interpretacions poden tenir un efecte dissuasiu, com si no es pogués llegir cap llibre de Rodoreda sense proveir-se d’un extens aparat interpretatiu. Com si cada novel·la fos un tractat d’esoterisme i cada pàgina, un misteri insondable. No n’hi ha per a tant. Al lector comú li recomano llegir Rodoreda sense prejudicis, que es vagi fent un criteri propi a mesura que llegeix i que deixi les informacions externes per a després». Jo hi afegiria que si algú ha entrat a Rodoreda i s’hi vol quedar, pot aprofitar l’ocasió de visitar la meravellosa exposició que li dedica el CCCB fins al 25 de maig de 2026, Rodoreda, un bosc, comissariada per Neus Penalba.

No tot són flors i violes, l’autor ens confessa quan ha llegit una novel·la d’una autora concreta i li ha caigut de les mans. També ens explica si tal autora va passar estretors econòmiques, si unes altres van haver de marxar a l’exili –esmenta el ja famós bibliobús que es va endur una colla d’escriptors a França– i ens recorda que «l’exili interior va ser tan dolorós com l’emigració forçosa». Són anys de foscor i silenci. I al final de la vida de moltes d’aquestes autores passen «del fred del silenci a la gelor de l’oblit».

Dones migpartides posa molts grans de sorra per trencar aquest silenci i deixar enrere l’oblit. És un assaig que ens ofereix molts fils per estirar: autores desconegudes, que un cop llegit el llibre ja no ho seran tant, o obres que encara no hem tastat de les escriptores de més renom. 

Només em queda expressar la gratitud més sincera a Ramon Solsona per haver fet una recerca ingent, haver-se llegit un munt de novel·les per fer-ne la tria i presentar-nos tota aquesta informació en safata. Ara és hora de fer la nostra tria i llegir algunes d’aquestes autores.

Gemma Sardà 
De la 8a promoció de l’Escola de Llibreria. Autora de Lady Puffin (Comanegra, 2022).