«Gràcies per venir, a temptar-me un últim cop, a posar-ho tot a lloc, Judes»

Miquel y Planas, R. El purgatori del bibliòfil: novela fantàstica. Barcelona: Males Herbes, 2024. 181 p. (Distorsions; 114). ISBN 978-84-127824-8-6. 17 €.

«Aquell vespre havía arribat jo a casa possehit d’un malhumor de tots els dimonis.» Així comença aquesta novel·la de sàtira fantàstica escrita per Ramon Miquel i Planas, publicada per primera vegada el 1920. L’autor (1874-1950) fou un bibliòfil que dedicà la seva vida a tot allò que envolta el llibres: com a editor, traductor, investigador, escriptor, bibliògraf, etc. Fou autor de diverses obres, entre les quals destaca Bibliofília: recull d’estudis, observacions, comentaris y noticies sobre llibres en general y sobre qüestions de llengua y literatura catalanes en particular, publicada en dos volums entre el 1911 i 1920, o La llegenda del llibreter assassí de Barcelona (1928). 

La primera frase ens dona, qui sap si voluntàriament o amb subtilesa, una pista de la trama principal de la novel·la. Ens parla «d’un malhumor de tots els dimonis» i aquella mateixa nit el protagonista rep la visita d’un curiós personatge, el diable, que és l’artífex de tot el que succeirà al llarg dels capítols. El protagonista no és altre que l’autor, un bibliòfil per excel·lència. Escrita en primera persona, la novel·la narra les estrafolàries vivències del protagonista a partir de la missió que li encarrega el diable, que l’endinsa en un recorregut per institucions culturals amb la intenció de fer-li descobrir els mals del llenguatge escrit i del sistema. En definitiva, l’obra mostra una mirada crítica tot analitzant i deixant al descobert les singularitats, per dir-ho amablement, que envolten el món cultural català.

Al llarg d’aquest recorregut, visiten, per exemple, la Reial Societat de Cultura, que camufla una sala de recreos. També la Biblioteca Popular, freqüentada per gent «de brusa y espardenya» i al capdavant de la qual hi ha un bibliotecari analfabet. En un moment donat, el protagonista es desperta en un lloc desconegut: Analèfia. Es tracta d’un país on tots els seus residents parlen el català però no en coneixen l’alfabet, que està totalment prohibit i l’escriptura o tota representació gràfica es considera delicte greu. També formen part d’aquest recorregut una excèntrica subhasta i una crema de llibres no normatius, entre d’altres. D’aquesta manera el diable vol que el bibliòfil s’adoni que tot el sector estar dominat pel seus sequaços i, certament, al lector no li costa establir paral·lelismes amb la realitat actual.

Un dels aspectes destacables, tant o més que la història narrada, és l’ortografia. L’obra està escrita amb ortografia prefabriana, tot i que ja feia alguns anys que la normativa s’havia aprovat. És així com Miquel i Planas evidencia que va ser un dels opositors més actius a la normalització lingüística de Pompeu Fabra. Els editors de Males Herbes, tal i com indiquen a la «Nota a l’edició», han decidit «no trair la voluntat de l’autor i mantenir l’ortografia que R. Miquel y Planas, amb plena consciència del que estava fent, va voler conferir a les seves paraules». Per això han respectat l’edició del 1920 i tot i que a l’inici pot sobtar al lector o resultar incòmode a la vista, certament no en dificulta la lectura ni molt menys la sonoritat. Un parell de capítols són suficients per habituar-s’hi i, fins i tot, per agafar-li certa simpatia.

No només en el tema ortogràfic se’ns fa evident l‘oposició de l’autor a la reforma ortogràfica, sinó que en més d’una ocasió ridiculitza la figura del seu promotor, Pompeu Fabra. Ja al primer capítol ens fa saber que el seu malhumor prové d’unes correccions que li han fet a un text «Y heus-aquí que’l corrector d’impremta, imbuít de la flamant ortografia badalonina y proposantse tal volta donarme una bona lliçó, m’havia convertit en i-llatines totes les y-gregues, m’havía posat arrèu amb per ab…». També en cert moment, es narren uns fets que culminen una escena surrealista a Badalona, protagonitzada per uns exaltats seguidors de Pompeu Fabra, a qui bateja com a Pare Fabrici. Fabra no és l’únic que en surt malparat, ja que altres col·lectius també són objecte de befa, com ara el «Gremi de Poetes Professionals de Catalunya y’l Mediterrani» o «El Colegi Oficial de Mestresses Bibliotecàries», per citar-ne un parell.

Males Herbes ha cuidat l’edició de l’obra, respectant-ne l’ortografia original i aconseguint que el llibre cridi l’atenció. La il·lustració de la coberta, en un to marró rogenc sobre fons clar, mostra un malalt fent llit i el diable tocant-li el violí. És El somni de Tartini, de Louis-Léopold Boilly (1824). Després de la «Nota a l’edició», segueixen quinze capítols encapçalats per un títol que ens avança el que hi trobarem, a tall d’exemple: «Capítol VII: En què’s pot veure com les coses d’Analèfia s’emboliquen de mala manera, igual que si’s tractés de qualsevol nació d’Europa». És una sort que l’editorial hagi tingut la gosadia de tornar a publicar el text i donar-li una segona vida.

En definitiva, El purgatori del bibliòfil és una obra que, entre la fantasia i l’humor, retrata el món cultural d’una època, però que no s’allunya de l’actualitat. Agradarà tant als detractors de l’ortografia fabriana com, paradoxalment, a aquells que encara es planyen per la desaparició d’alguns accents diacrítics. És un llibre curiós i divertit amb un fort rerefons crític i cultural. Entusiasmarà, com no podia ser d’una altra manera, els bibliòfils, ja que el llibre obre portes a buscar informació sobre obres i autors que, per uns motius o altres, apareixen citats. Una lectura ben recomanable!

Maria Delmàs

Bibliotecària