Seminari de la Crítica Literària: D’on partim?

Seminari de la Crítica Literària (2n: 2023: Barcelona). D’on partim?: 20 de setembre de 2023, Barcelona. Barcelona: Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, 2024. 133 p. (Quaderns divulgatius; 74). No venal. Disponible també en línia a: https://www.escriptors.cat/quadern-74/ii-seminari-critica

L’any 2022 es va celebrar el I Seminari de la Crítica Literària i van quedar obertes algunes qüestions sobre «Què és la literatura catalana?». En la primera edició es van abordar temes com la subjugació al nacionalisme castellanista, les limitacions del mercat literari, els criteris de les publicacions periòdiques i la precarietat laboral, els quals van desembocar en la necessitat, el 2023, d’una segona edició del Seminari, titulat «D’on partim?». 

En aquest escrit esbossarem les intervencions de la segona edició del Seminari, protagonitzades per Manel Ollé, Tina Vallès, Xavier Pla, Neus Real, Gustau Muñoz, Sabastià Alzamora, Bernat Puigtobella i Isabel Obiols. Cadascú des de la seva especialitat i punt de vista persegueix l’objectiu d’interpretar l’estat de la qüestió de la crítica literària per respondre la pregunta: «d’on partim?», en el context de la literatura catalana.

En primer lloc, Raül Garrigasait, en tant que escriptor, traductor i editor, modera el diàleg entre Manel Ollé i Tina Vallès, titulat «Com es construeix un discurs crític?». Per començar, Manel Ollé pren la paraula i es qualifica com «un crític literari frustrat» abans d’emprendre una comparació entre la crítica literària i una bèstia mitològica, que s’explica pel fet que, tant una com l’altra, no sempre hi són. D’una banda, la crítica literària tracta de, en la seva dimensió més gratificant, transmetre a un altre lector una experiència única i personal de la lectura amb raons i arguments. D’altra banda, i en la dimensió menys gratificant, implica valorar llibres que, a vegades, un considera que fan de mal llegir. Una de les grans defenses de la intervenció d’Ollé és que, en paraules textuals, «quan escrius crítica, fas literatura» (p. 13). Aquesta idea se sustenta pel fet que, tot i que escriure crítica implica un distanciament, es necessita, també, una mirada del propi jo i, per tant, passa per un filtre personal. El resultat de tot plegat seria el que engloba ser crític literari, és a dir, escriure des de l’observació i el judici, però amb l’aire i la profunditat de qui escriu amb veu d’escriptor.

D’aquesta manera, arribem a la intervenció de Tina Vallès, anomenada «Crítica en terra de ningú», en què l’escriptora es confronta a l’etiqueta de crítica. D’entrada, la seva escriptura té el component de la immediatesa: dimecres escriu un article que surt publicat divendres. Seguidament, una de les altres inquietuds és el fet que escriu un nombre limitat d’articles i, per tant, hi haurà obres que llegirà i de les quals, per un motiu o altre, no en farà cap article. Comenta que els llibres sobre els quals escriu l’han atret per un motiu o altre. Finalment, un aspecte interessant de la seva intervenció rau en el fet que escriu des de «l’escriptora-que-llegeix», cosa que fa que es preocupi pel contingut i pel continent, és a dir, que escrigui posant atenció a la forma dels articles. És per això que pot dir que els seus articles formen part de la seva obra literària. En altres paraules, veiem com Vallès i Ollé sostenen la tesi que escriure crítica literària implica, per se, fer literatura.

En segon lloc, Neus Real, doctora en Filologia Catalana, fa un recull sistemàtic i crític dels llibres de crítica literària, des de 1991, en la intervenció «De l’actualitat a la permanència?: una aproximació als llibres de crítica literària». Ara bé, abans de començar, Real acota el sentit que per a ella té la crítica literària: «orientar els lectors, incidir positivament en la feina dels autors i regular la dinàmica del mercat […] assenyalar què funciona, i ordenar, explicar i jerarquitzar la producció amb paràmetres literaris i culturals» (p. 51). Així, Real fa un repàs dels textos prèviament no editats en volums, passant per reedicions de reculls crítics, llibres de crítica actuals i exclusions. Arribats al final, ens mena a reflexionar sobre el fet que apareguin pocs noms de dona en el corpus de la crítica literària, així com el paper clau d’algunes editorials i plataformes.

Seguidament, la intervenció de Gustau Muñoz es presenta amb el títol «Publicar i no perir: la difícil construcció d’un espai literari (i crític) compartit». D’entrada, el «publicar i no perir» ja ens incita a la reflexió sobre l’exigència de publicar de manera compulsiva, tant llibres com articles, per una necessitat de currículum. En aquesta reflexió, Muñoz fa una mirada global sobre aquest fet en els àmbits de la literatura acadèmica, però també dels autors, així com en el context cultural i fins i tot educatiu, que ha patit una gran davallada. Els tres elements que l’editor identifica com a causants dels canvis en la creació i publicació en el món cultural són: el paper determinant del mercat; el criteri democràtic entès com la voluntat pública, i l’espai social que no es considera ni públic ni privat. La clau de volta que exposa Muñoz és la idea que la crítica literària i l’assaig són els elements essencials per a una cultura madura i complexa pel fet que en són l’autoconsciència.

El Seminari clou amb la taula rodona compartida entre Sebastià Alzamora, Isabel Obiols i Bernat Puigtobella, moderats per Mireia Sopena, sota el títol «Els premis literaris com a filtre crític». En primer lloc, Alzamora fa una explicació del que entenem com a «bons» i «dolents» pel fet d’haver passat per un premi literari. De la mateixa manera, diferencia els premis a obra publicada i a obra inèdita i aporta avantatges i inconvenients de participar en ambdues modalitats. Seguidament, Puigtobella inicia la seva intervenció amb un apunt bàsic en què cal incidir: per parlar de premis literaris ens cal pressuposar una societat literària, és a dir, que es legitimi socialment el premi, més enllà de suposar un mèrit per a un sol individu. Després d’una breu anàlisi del que suposen els premis a obra inèdia i a obra publicada, Puigtobella clou amb una bella metàfora de la separació de poders en el món literari: el poder legislatiu pertany als poetes, el poder executiu recau en els editors i, el judicial, en els crítics. En darrer lloc, Obiols, que clou amb una clara exposició del que suposa ser editora. En l’aposta d’obres literàries, s’han de tenir en compte una pluralitat d’aspectes: des de la classificació de les obres en creacions exigents o d’entreteniment; les apostes de risc; les necessitats econòmiques; el fet d’escriure en una llengua minoritzada i, el darrer i molt preocupant: el naufragi de la comprensió lectora entre els joves. Aleshores, els premis literaris ocupen un lloc de rellevància per donar eixida a obres literàries, tant d’autors novells com de consolidats.

Clàudia Bussé Rojas

Graduada en Llengua i Literatura Catalanes i màster en Formació del Professorat a la Universitat de Girona. Professora a l’INS de Celrà