«La librairie des livres interdits», de Marc Levy

Levy, Marc. La librairie des livres interdits: roman. Paris: Robert Laffont: Versilio, 2024. 342 p. ISBN 978-2-221-24361-9.

Edició en castellà: Harper Collins, 2025.

(Versione italiana alla fine)

Què significa escriure una novel·la sobre la llibertat de lectura quan ets l’escriptor francès més llegit del món? Autor traduït a desenes d’idiomes, Marc Levy aborda un tema sorprenentment militant en el seu darrer llibre La librairie des livres interdits: la censura, la persecució dels llibres i els qui els protegeixen. Ell mateix, recentment sotmès a censura a Rússia per haver optat per ficcionalitzar un esdeveniment dramàtic a la Ucraïna contemporània a La symphonie des monstres (Robert Laffont, 2023), fa dir a un dels seus personatges: «Tous les héros ne portent pas de cape. Certains ont des livres», una frase que també apareix a la bonica coberta de l’edició original.

L’heroi en qüestió és en Mitch, el jove llibreter apassionat protagonista de la nostra història, que decideix resistir-se a una llei injusta i lliberticida aprovada pel govern de torn. Els esdeveniments de la seva història formen part d’un ordre de resistència diferent del de la guerra o la resistència militar, a la qual l’autor també es va enfrontar. Amb Les enfants de la liberté (Robert Laffont, 2007), va retre homenatge a la figura del seu pare, Raymond Lévy, un jove lluitador el 1943, juntament amb el seu germà Claude, de la trenta-cinquena brigada FTP-MOI a la regió de Tolosa. Tots dos van ser arrestats i obligats a pujar a un dels últims trens amb destinació a Alemanya, més tard conegut com el train fantôme. Van aconseguir escapar, juntament amb altres deportats, traient els taulons del terra dels vagons del tren en marxa.

La història d’en Mitch comença amb els dies en què, havent tornat a la seva llibreria després de complir una condemna de cinc anys de presó, reprèn la seva vida normal. A través d’un flashback narratiu, se’ns introdueix al clima cultural i sociopolític que va fer possible l’aprovació de la llei HB 1467, la infracció de la qual és a l’origen de la seva condemna. Amb l’objectiu declarat de preservar la moral pública i la cohesió social, la llei prohibia milers de llibres considerats controvertits o immorals a les llibreries i biblioteques públiques. No en prohibia estrictament la publicació o la lectura, sinó que impedia que els llibreters els venguessin i que els bibliotecaris els oferissin en programes educatius. Una forma de censura encoberta, als ulls de Mitch, implementada per convertir-la en la clau d’un canvi més profund i durador. Amb la primera llista de títols prohibits, es van nomenar funcionaris per supervisar-ne l’aplicació, mitjançant avisos, multes o tancaments administratius, amb la possibilitat de sancions encara més severes.

La ciutat i els anys en què tenen lloc els esdeveniments no s’especifiquen, sinó que es deixen deliberadament indeterminats. El fet que un únic diari, significativament anomenat Le Phare, sigui responsable de difondre informació oficial suggeriria una distopia més que un règim contemporani, però la intenció de l’autor és a vegades paròdica, recordant Chaplin i la seva famosa distorsió del poder. Altrament, és fàcil detectar la presència de trets típics dels règims censors i autoritaris contemporanis, incloses referències a la supressió del dret a l’avortament i la teoria del «gran reemplaçament».

Mitch decideix resistir, muntar una contraofensiva per oposar-se a la nova llei, i organitza un club clandestí dedicat a la lectura de llibres prohibits al soterrani especialment equipat i amagat de la seva llibreria. L’èxit creixent de les reunions del club, però, es veu interromput per la seva detenció i posterior condemna. El fiscal Salinas, volent convertir el seu cas en un exemple, no va dubtar a falsificar proves per obtenir la pena màxima. En el seu argument final contra Mitch, l’acusa d’haver venut llibres prohibits per immorals, inclòs Fahrenheit 451, que al seu torn explica la història d’un home perseguit per haver guardat un llibre prohibit. Mitch es converteix així en el doble de Guy Montag, i l’acusació contra ell es replega sobre si mateixa com una posada en abisme: l’acusat és culpable d’haver distribuït un text que parla del pecat de llegir. Salinas, però, no s’adona que la seva veu repeteix un antic guió, fent ressò de les paraules pronunciades contra Sòcrates l’any 399 aC: «corromp la joventut i no reconeix els déus de la ciutat». La literatura, com la filosofia, esdevé així el verí de l’ordre establert. La justícia invocada per Salinas es complirà en forma d’ironia tràgica i la cicuta que va matar Sòcrates tornarà a fluir per altres venes!

La trobada amb l’Anna irromp a la vida d’en Mitch com un signe del destí: alliberat de la presó, dividit entre el desig de venjança contra en Salinas i la tendresa naixent que el lliga a ella, Mitch es troba en el punt més fràgil de la seva humanitat. Levy transforma la seva trobada en un llindar. Tanmateix, alguna cosa s’esquerda, i l’ombra de la venjança que plana al voltant d’en Mitch produeix una profunda dissonància. Confesso haver-me sentit sincerament pertorbada per les seves fantasies assassines; en aquest punt la novel·la toca quelcom inquietant per a mi, perquè l’home que defensa la llibertat de pensament llisca cap a la mateixa violència que condemna. A la meva cultura, dins de les coordenades morals en què vaig créixer, llevar la vida d’algú representa el crim suprem. Sembla inaudit parlar en termes tan lleugers d’assassinat, siguin quines siguin les raons que hi puguin conduir. No ho entenc ni moralment ni lògicament, tenint en compte que Salinas va poder dictar sentència perquè el sistema judicial vigent en aquell moment ho permetia.

L’odi, estetitzat, amplificat i alimentat al lector, pot desembocar en una complaença narrativa que perd la gravetat moral de l’acte de matar. La set de venjança de Mitch es retrata sense cap contrapunt real, com una sortida legítima o catàrtica. Si a això hi afegim el fet que l’autor potser estava picant l’ullet a l’èxit creixent dels thrillers i el noir, perseguint el gust generalitzat per les ombres i la tensió narrativa, entenem el risc que la novel·la, sense voler, pugui normalitzar la violència com a resposta, quan al contrari, hauria de problematitzar-la, soscavant la idea que la vida dels altres val menys que la nostra pròpia ira. És una paradoxa, però, escriure una ressenya d’un llibre que, en part, voldria desaconsellar!

Malgrat l’entorn deliberadament imprecís i la manca de coordenades espacials i temporals inequívoques, La librairie des livres interdits construeix una versemblança basada en una narrativa que s’inspira en els trets arquetípics dels règims autoritaris contemporanis. L’època s’infereix dels títols dels textos censurats publicats en les darreres dècades, mentre que la geografia roman suspesa, permetent al lector projectar el seu propi coneixement històric i polític sobre aquest espai indeterminat.

El règim previst per Levy va durar relativament poc, uns quatre anys, durant els quals es va desenvolupar una ofensiva en tota regla contra el pensament crític i les llibertats individuals. Escriptors, periodistes, artistes, professors considerats massa liberals o innovadors, i dones culpables d’avortar malgrat la prohibició van ser empresonats. Una societat paralitzada per la por i la censura, però que començava a mostrar signes de resistència discreta, fins que esclata un escàndol de corrupció que involucra el governador i una companyia petroliera estrangera, interessada a obtenir exempcions de les regulacions ambientals. En aquest punt, el moviment de protesta es converteix en acció política: segueixen noves eleccions i la victòria d’una dona restaura les llibertats suspeses del país. Mitch, però, no és alliberat; haurà de complir la seva condemna de cinc anys fins a l’últim dia. Em ve al cap l’escàndol de Petrobras al Brasil, on la col·lusió entre el poder polític i les multinacionals estrangeres va ser un element clau. En resum, Levy construeix una distopia creïble perquè està informada per elements reals, una ficció que no inventa un altre món sinó que distorsiona el nostre per fer visibles les seves zones d’ombra.

També és significatiu que una dona estigui liderant el retorn a la democràcia després de la caiguda del govern en funcions: en un sistema on les dones havien estat perseguides per exigir el dret a l’avortament, el president electe encarna una alternativa política i també una discontinuïtat ètica i cultural, un senyal que el canvi no només afecta les lleis sinó els codis profunds que regeixen la vida col·lectiva. En aquest sentit, La librairie des livres interdits també esdevé una meditació sobre el cicle autoritari, els seus mecanismes recurrents i les forces subjacents que permeten que es col·lapsi.

La llei HB 1467 no és una invenció ficcional sinó una llei autèntica, promulgada el 2022 pel governador de Florida, Ron DeSantis. La llei forma part d’un moviment més ampli destinat a enfortir el control parental sobre el contingut educatiu que s’ensenya a les escoles, permetent-los impugnar contingut considerat inadequat, sensible o políticament controvertit. Tanmateix, la imprecisió dels criteris de prohibició ha portat a la censura preventiva, amb un nombre creixent de llibres retirats per evitar possibles sancions. Ens trobem davant d’un fenomen que no es limita a incidents aïllats, sinó que pren la forma d’una campanya sistemàtica, destinada a redefinir els límits del que és dit i representable dins de l’educació pública.

Durant el curs escolar 2023-24, el nombre de llibres retirats dels prestatges i currículums de les biblioteques escolars, va superar els deu mil. La naturalesa dels textos censurats és particularment sorprenent: obres que aborden temes relacionats amb la diversitat racial, la identitat de gènere i l’orientació sexual. Toni Morrison, amb les seves doloroses exploracions del racisme històric als Estats Units, o Gabriel García Márquez i Isabel Allende, amb les seves narratives impregnades de memòria política, han estat objecte de retirades sistemàtiques. Tanmateix, aquesta ofensiva reguladora no ha quedat sense resposta, i nombroses organitzacions de defensa de la llibertat d’expressió, com ara PEN America i l’American Library Association, han denunciat amb contundència aquesta tendència, emfatitzant com la censura de llibres empobreix l’oferta educativa i constitueix una amenaça als principis democràtics que haurien de fonamentar la institució educativa.

No es tracta només del destí de certs títols literaris, sinó de la possibilitat mateixa d’educar ciutadans informats capaços d’afrontar la complexitat de la realitat.

En aquest context, l’obra de Levy emergeix com una reflexió metanarrativa sobre la vulnerabilitat estructural de la llibertat intel·lectual i la urgència de protegir l’espai del llibre com a lloc per al debat crític i la construcció d’una imaginació democràtica. El coneixement en una societat oberta no és un producte espontani sinó el resultat d’un sistema normatiu i institucional que regula el desacord, valora l’escrutini mutu de les fonts i protegeix la lliure circulació d’idees. És precisament aquest sistema el que està sent desafiat avui dia per formes de censura moralitzadora, que pretenen protegir els més febles però sovint operen com a instruments de disciplina ideològica.

Levy ens convida a reconèixer la nova forma que està prenent la censura en el nostre temps: els llibres ja no es cremen a les places públiques sinó que es desactiven, el silenci no s’imposa sinó que se satura de veus convencionals. Levy descriu una societat que ha interioritzat la lògica de la censura, transformant-la en autolimitació, i la distopia de la seva novel·la sorgeix d’un moralisme complaent, del desig de protegir els ciutadans de la complexitat. Però la literatura exigeix ​​una llibertat que cap condició externa pot revocar completament: la llibertat de la ment. I en aquesta llibertat rau el seu paper crític i la seva capacitat de generar pensament.

Al cap i a la fi, cada llibre prohibit genera una nova generació de lectors desobedients. A la dècada del 1920, el grup liderat per André Breton solia elaborar llistes de llibres que calia evitar absolutament: era un gest performatiu i provocador, un gest d’exclusió que, nascut d’una estètica d’aversió, acabava despertant l’interès i atraient els lectors cap als autors així desanimats. Aquest és l’efecte pervers de la censura: com més intenta silenciar, més fa soroll; com més intenta enfosquir, més fa visible.

Tot coneixement és una forma de poder, ens va ensenyar Michel Foucault: no existeix el coneixement neutral, cada discurs ja està atrapat dins d’una xarxa de relacions de poder, i cada intent de limitar el que es pot dir o llegir és un gest profundament polític. La censura moderna opera com una producció estratègica de veritat, seleccionant qui pot parlar i sobre què, convertint-se així en un mode de regulació del discurs. La censura és la producció activa del discurs legítim: dibuixa els seus límits, estructura les seves possibilitats i selecciona les seves subjectivitats admissibles. Actua com un dispositiu per construir el subjecte, perquè prohibir certs tipus de coneixement significa impedir la formació de certes maneres de pensar i, per tant, de certes maneres de ser.

La paraula escrita encara es percep en molts contextos com una amenaça política. Aquest és el cas emblemàtic de l’escriptor algerià Boualem Sansal, l’obra del qual, profundament crítica amb el fonamentalisme i l’autoritarisme, ha estat sotmesa a una repressió estatal sistemàtica. Els seus llibres van ser prohibits a Algèria i l’autor mateix va ser empresonat. Mentre que als Estats Units la censura es disfressa de retòrica educativa o moral, en contextos autoritaris com Algèria revela inequívocament la seva naturalesa d’instrument repressiu. El que tenen en comú aquests escenaris, malgrat la seva distància política, és la intolerància a la pluralitat interpretativa i l’autonomia intel·lectual. En la mesura que l’escriptura literària obre espais incontrolables per a la imaginació i la dissidència, desmantellant les veritats oficials, esdevé intolerable per a qualsevol forma de govern que aspiri a controlar significats i subjectes.

Tot coneixement es produeix en un context de poder i respon a certes lògiques, cada època tria els seus guardians: religions, estats, escoles, editorials, mitjans de comunicació, grans tecnològiques. ¿Qui controla avui les plataformes digitals i els algoritmes que determinen quina informació arriba al públic en general? Què significa, doncs, com dèiem, escriure una novel·la sobre la llibertat de lectura quan ets l’escriptor francès més llegit del món?

Que un autor convencional publiqui una novel·la sobre la llibertat de pensament al món editorial ens obliga a preguntar-nos fins a quin punt l’espai literari encara és, o una vegada més, un camp de batalla. La librairie des livres interdits aborda els principals problemes del nostre present epistèmic: no només ens adverteix contra la censura, sinó que ens convida a reconèixer que cada vegada que llegim lliurement, estem exercint un dret fràgil, constantment negociat i sempre en risc.

Daniela Pinna
De la 6a promoció de l’Escola de Llibreria 

«La librairie des livres interdits», di Marc Levy

Levy, Marc. La librairie des livres interdits: roman. Paris: Robert Laffont: Versilio, 2024. 342 p. ISBN 978-2-221-24361-9.

Cosa significa scrivere un romanzo sulla libertà di leggere quando si è lo scrittore francese più letto al mondo? Autore tradotto in decine di lingue, Marc Levy si confronta nel suo ultimo libro La librairie des livres interdits con un tema sorprendentemente militante: la censura, la persecuzione dei libri e di chi li protegge. Lui stesso sottoposto a censura in Russia recentemente per avere scelto di romanzare ne La symphonie des monstres (Robert Laffont, 2023), una vicenda drammatica accaduta nell’Ucraina contemporanea, fa dire a uno dei suoi personaggi: «Tous les héros ne portent pas de cape. Certains ont des livres», frase che campeggia anche nella bella copertina dell’edizione originale.

L’eroe in questione è Mitch, il giovane appassionato libraio protagonista della nostra storia, che decide di resistere a una legge iniqua e liberticida approvata dal governo in carica.

Le vicende della sua storia si iscrivono in un altro ordine di resistenza rispetto a quella bellica o militare, con la quale pure l’autore si è confrontato. Con Les enfants de la liberté (Robert Laffont, 2007), infatti ha reso omaggio alla figura del padre Raymond Lévy, giovane combattente nel 1943, insieme a suo fratello Claude, della trentacinquesima brigata FTP- MOI della regione di Tolosa. Entrambi furono arrestati e fatti salire su uno degli ultimi treni diretti in Germania, noto in seguito come train fantôme, riuscendo ad evadere, insieme ad altri deportati, rimuovendo le assi del fondo dei vagoni del treno in corsa.

Le vicende di Mitch ci vengono narrate dai giorni in cui, fatto rientro alla sua libreria dopo aver scontato in prigione una condanna di cinque anni, riprende la normalità della sua vita. Attraverso un flashback narrativo poi, veniamo introdotti nel clima culturale e socio-politico che ha reso possibile l’approvazione della legge HB 1467, l’infrazione della quale, è stata all’origine della sua condanna. Con l’obiettivo dichiarato di preservare la morale pubblica e la coesione sociale, la legge metteva al bando, dalle librerie e dalle biblioteche pubbliche, migliaia di libri giudicati controversi o immorali. Non ne vietava propriamente la pubblicazione o la lettura, piuttosto impediva ai librai di venderli e ai bibliotecari di proporli nei programmi didattici. Una forma di censura larvata, agli occhi di Mitch, messa in atto per farne la chiave di volta di un cambiamento più profondo e duraturo. Con la prima lista dei titoli vietati si stabilirono ufficiali incaricati del controllo della sua attuazione, attraverso avvertimenti, sanzioni o chiusure amministrative, con la possibilità di pene ancora più severe.

La città e gli anni in cui si svolgono i fatti non vengono precisati ma volutamente lasciati indeterminati. Il fatto che un unico quotidiano, significativamente chiamato Le Phare, si occupi della diffusione dell’informazione ufficiale, farebbe pensare piuttosto a una distopia che a un regime contemporaneo, ma l’intento dell’autore è a tratti parodistico, richiamandosi a Chaplin e alla sua celebre deformazione del potere. Per il resto è facile rilevare la presenza dei tratti tipici dei regimi censori e autoritari contemporanei, incluso i riferimenti alla soppressione del diritto all’aborto e alla teoria della «grande sostituzione».

Mitch decide di resistere, di armare una controffensiva per opporsi alla nuova legge, organizzando nei locali sotterranei della sua libreria, appositamente allestiti e dissimulati, un club clandestino dedicato alla lettura dei libri vietati. Il successo crescente delle sedute del club viene interrotto però dal suo arresto e dalla successiva condanna. Il procuratore Salinas, volendo rendere il suo caso esemplare, non ha esitato a falsificare le prove per ottenere il massimo della pena. Nella sua requisitoria contro Mitch lo accusa di aver venduto dei libri vietati perché immorali, fra i quali Fahrenheit 451, che racconta a sua volta la storia di un uomo perseguitato per aver custodito un libro proibito. Mitch diventa così il doppio di Guy Montag e l’accusa che lo colpisce si ripiega su stessa come in una mise en abyme: l’accusato è colpevole di aver diffuso un testo che parla della colpa di leggere. Salinas però non si accorge che la sua voce ripete un copione antico, riecheggiando le parole pronunciate contro Socrate nel 399 a.C.: «corrompe i giovani e non riconosce gli dei della città». La letteratura, come la filosofia, diventa così il veleno dell’ordine costituito. La giustizia invocata da Salinas si compirà in forma di ironia tragica e la cicuta che uccise Socrate tornerà a scorrere in altre vene!

L’incontro con Anna irrompe nella vita di Mitch come un segno del destino: uscito di prigione, diviso tra il desiderio di vendetta nei confronti di Salinas e la nascente tenerezza che lo lega a lei, Mitch si trova nel punto più fragile della sua umanità. Levy fa del loro incontro una soglia. Eppure qualcosa si incrina e l’ombra della vendetta che aleggia intorno a Mitch produce una dissonanza profonda. Confesso di aver provato un turbamento sincero davanti alle sue fantasie omicide, in quel punto il romanzo tocca qualcosa di inquietante per me, perché l’uomo che difende la libertà di pensare scivola verso la stessa violenza che condanna. Nella mia cultura, all’interno delle coordinate morali in cui sono cresciuta, il fatto di togliere la vita a qualcuno, rappresenta il crimine supremo. Mi sembra inaudito parlare in termini così leggeri dell’assassinio, qualunque siano le ragioni che possano spingere verso di esso. Non lo capisco né sul piano morale, né su quello logico, considerando che Salinas ha potuto comminare la sua condanna perché il sistema giudiziario in vigore a quel tempo lo consentiva.

L’odio estetizzato, amplificato e dato in pasto al lettore, può scivolare in un compiacimento narrativo che smarrisce la gravità morale dell’atto di uccidere. La sete di vendetta di Mitch viene rappresentata senza reale controcanto, come uno sfogo legittimo o catartico. Se si aggiunge a questo che l’autore possa aver strizzato l’occhio al successo crescente dei thriller e dei noir, rincorrendo il gusto diffuso per l’ombra e la tensione narrativa, si comprende il rischio che il romanzo, senza volerlo, possa normalizzare la violenza come risposta, laddove al contrario dovrebbe problematizzarla, scalzando l’idea che la vita dell’altro valga meno della nostra rabbia. È un paradosso però scrivere la recensione di un libro che, in parte, avrei voglia di sconsigliare!

Nonostante l’ambientazione volutamente imprecisa e la mancanza di coordinate spazio-temporali univoche, La librairie des livres interdits costruisce una verosimiglianza fondata su una narrazione che attinge ai tratti archetipici dei regimi autoritari contemporanei. L’epoca si evince dai titoli dei testi censurati pubblicati negli ultimi decenni, mentre la geografia resta sospesa, per permettere al lettore di proiettare su questo spazio indeterminato le proprie conoscenze storiche e politiche.

Il regime immaginato da Levy ha una durata relativamente breve, circa quattro anni durante i quali si instaura una vera e propria offensiva contro il pensiero critico e le libertà individuali. Vengono incarcerati scrittori, giornalisti, artisti, professori considerati troppo liberali o innovativi, e donne colpevoli di aver abortito nonostante il divieto imposto. Una società paralizzata dalla paura e dalla censura, che tuttavia inizia a dare segnali di resistenza discreta, fino allo scoppio di uno scandalo di corruzione che coinvolge il Governatore e una compagnia petrolifera straniera, interessata a ottenere deroghe alle norme ambientali. A quel punto il movimento di protesta si trasforma in azione politica: seguono nuove elezioni e la vittoria di una donna restituisce al Paese le libertà sospese. Mitch tuttavia non viene liberato, dovrà scontare fino all’ultimo giorno i cinque anni della sua condanna. Viene in mente il caso dello scandalo Petrobras in Brasile, dove la connivenza tra potere politico e multinazionali straniere furono elementi centrali. Levy costruisce insomma una distopia credibile perché innervata da elementi reali, una finzione che non inventa un altro mondo ma deforma il nostro per renderne visibili le zone d’ombra.

È significativo inoltre che sia una donna a guidare il ritorno alla democrazia dopo la caduta del governo in carica: in un sistema in cui le donne erano state perseguitate per aver rivendicato il diritto all’aborto, la Presidente eletta incarna un’alternativa politica e anche una discontinuità etica e culturale, un segnale che il cambiamento non riguarda solo le leggi ma i codici profondi che regolano la vita collettiva. In questo senso La librairie des livres interdits diventa anche una meditazione sul ciclo autoritario, sui suoi meccanismi ricorrenti e sulle forze sotterranee che ne permettono il crollo.

La legge HB 1467 non è affatto una invenzione romanzesca ma una legge autentica, promulgata nel 2022 dal Governatore della Florida Ron DeSantis. La legge si inserisce nel più ampio movimento volto a rafforzare il controllo dei genitori sui contenuti educativi impartiti nelle scuole, permettendo loro di contestare quelli ritenuti inappropriati, sensibili o politicamente controversi. Tuttavia la vaghezza dei criteri di proibizione ha portato alla censura preventiva, con la rimozione di un numero crescente di libri per evitare possibili sanzioni. Ci troviamo di fronte a un fenomeno che non si limita a episodi isolati, ma assume i contorni di una campagna sistematica, orientata a ridefinire i confini del dicibile e del rappresentabile all’interno dell’istruzione pubblica.

Durante l’anno scolastico 2023-24, il numero di libri rimossi dagli scaffali delle biblioteche scolastiche e dai programmi didattici ha superato le diecimila unità. Colpisce soprattutto la natura dei testi oggetto di censura, opere che trattano temi legati alla diversità razziale, all’identità di genere, all’orientamento sessuale. Toni Morrison, con le sue esplorazioni dolorose del razzismo storico negli Stati Uniti, o Gabriel García Márquez e Isabel Allende, con le loro narrazioni intrise di memoria politica, sono stati oggetto di rimozioni sistematiche. Tuttavia, questa offensiva normativa non è rimasta senza risposta e numerose organizzazioni per la difesa della libertà di espressione, come PEN America o l’American Library Association, hanno denunciato con forza questa deriva, sottolineando come la censura dei libri impoverisca l’offerta educativa e costituisca una minaccia ai principi democratici che dovrebbero fondare l’istituzione scolastica.

Non si tratta solo del destino di alcuni titoli letterari, ma della possibilità stessa di formare cittadini consapevoli e capaci di confrontarsi con la complessità del reale. In questo contesto, l’opera di Levy si configura come una riflessione metanarrativa sulla vulnerabilità strutturale della libertà intellettuale e sull’urgenza di tutelare lo spazio del libro come luogo di confronto critico e di costruzione dell’immaginario democratico. La conoscenza in una società aperta non è un prodotto spontaneo ma il risultato di un sistema normativo e istituzionale che regola il disaccordo, valorizza il controllo reciproco tra le fonti e protegge la libera circolazione delle idee. È precisamente questo sistema che viene oggi messo in crisi dalle forme di censura moralizzante, che si presentano come tutela dei più deboli ma spesso operano come strumenti di disciplina ideologica.

Levy ci invita a riconoscere la nuova forma che la censura assume nel nostro tempo: non si bruciano più i libri in piazza ma si disinnescano, il silenzio non viene imposto ma saturato di voci convenzionali. Levy descrive una società che ha interiorizzato la logica della censura, trasformandola in autolimitazione, e la distopia del suo romanzo nasce dal moralismo compiacente, dal desiderio di proteggere i cittadini dalla complessità. La letteratura però reclama una libertà che nessuna condizione esterna può interamente revocare: la libertà della mente. E in questa libertà risiede il suo ruolo critico e la sua capacità di generare pensiero.

Del resto ogni libro bandito genera una nuova generazione di lettori disobbedienti. Negli anni Venti, il gruppo guidato da André Breton era solito stilare liste di libri da evitare assolutamente: si trattava di un gesto performativo e provocatorio, un gesto di esclusione che, nato da una estetica dell’avversione, finiva per accendere l’interesse e attirare lettori verso gli autori così sconsigliati. È l’effetto perverso della censura: più tenta di fare tacere e più fa rumore; più tenta di oscurare e più rende visibile.

Ogni sapere è una forma di potere, ci ha insegnato Michel Foucault: non esiste una conoscenza neutra, ogni discorso è già preso dentro una rete di rapporti di forza, e ogni tentativo di delimitare ciò che può essere detto o letto, è un gesto profondamente politico. La censura moderna opera come produzione strategica di verità, che seleziona chi può parlare e su cosa, divenendo così una modalità di regolazione del discorso. La censura è produzione attiva del discorso legittimo: ne disegna i limiti, ne struttura le possibilità, ne seleziona le soggettività ammissibili. Agisce come un dispositivo di costruzione del soggetto, perché vietare certi saperi significa impedire la formazione di certi modi di pensare, e dunque di certi modi di essere.

La parola scritta è ancora percepita in molti contesti come una minaccia politica. È il caso emblematico dello scrittore algerino Boualem Sansal la cui opera, profondamente critica verso il fondamentalismo e l’autoritarismo, è stata oggetto di una sistematica repressione da parte dello Stato. I suoi libri sono stati vietati in Algeria e l’autore stesso è stato incarcerato. Se negli USA la censura si ammanta di una retorica educativa o morale, in contesti autoritari come quello algerino essa rivela senza ambiguità la sua natura di strumento repressivo. Ciò che accomuna questi scenari,nella loro distanza politica, è l’intolleranza nei confronti della pluralità interpretativa e dell’autonomia intellettuale. Nella misura in cui la scrittura letteraria apre spazi di immaginazione e di dissenso non controllabili, disarticolando le verità ufficiali, essa diventa intollerabile per ogni forma di governo che ambisce al controllo dei significati e dei soggetti.

Ogni sapere è prodotto in un contesto di potere e risponde a certe logiche, ogni epoca sceglie i suoi guardiani : religioni, stati, scuole, editori, media, big tech. Chi controlla oggi le piattaforme digitali e gli algoritmi che determinano quali informazioni raggiungono il grande pubblico? Cosa significa allora, dicevamo, scrivere un romanzo sulla libertà di leggere quando si è lo scrittore francese più letto al mondo?

Perché sia proprio un autore mainstream a immettere nel circuito dell’editoria un romanzo sulla libertà del pensiero, ci obbliga a chiederci quanto lo spazio letterario sia oggi ancora, o di nuovo, un terreno di conflitto. La librairie des livres interdits intercetta le grandi questioni del nostro presente epistemico: non solo ci mette in guardia contro la censura, ma ci invita a riconoscere che ogni volta che leggiamo liberamente stiamo esercitando un diritto fragile, costantemente negoziato e sempre a rischio.

Daniela Pinna

Della 6a promozione della Escola de Llibreria