Seminari sobre la Traducció a Catalunya (2024)

Seminari sobre la Traducció a Catalunya (32è: 2024: Barcelona). El(s) benefici(s) del dubte. Barcelona: Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, 2025. 113 p. (Quaderns divulgatius; 79). Disponible també en línia a: https://www.escriptors.cat/publicacions/quaderns-divulgatius-79-traduccio.

A hores d’ara no cal presentar els quaderns del Seminari sobre la Traducció a Catalunya que organitza anualment l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (i ja en van trenta-dos!). L’edició celebrada a Barcelona el 2 de març de 2024 va ser un monogràfic sobre el concepte del dubte en la traducció literària, i va seguir més o menys el format habitual dels altres seminaris: presentació del tema escollit (a càrrec de Jordi Martín Lloret), una conferència (de Manel Ollé) i dues taules rodones (moderades respectivament per Marina Porras i Miquel Cabal).

Jordi Martín resumeix encertadament la natura del traductor quan diu que «el traductor és un ésser que dubta: entre dues paraules, entre un punt i un punt i coma, entre un registre i un altre, entre acceptar o no un encàrrec» (p. 5). És a dir, des de la qüestió més general (estic preparat o vull acceptar un encàrrec?) fins a aquella aparentment més minsa, com ara una coma; des de problemes d’ordre existencial fins a aquells de tall ultraconcret. Les intervencions següents seran, en definitiva, un desenvolupament d’aquests dos eixos.

La conferència del professor d’estudis xinesos i traductor Manel Ollé és modèlica i enormement estimulant. La seva immensa erudició no l’impedeix de tocar temes absolutament pràctics i actuals, com ara la irrupció de la IA en el món de la traducció. L’automatització, a banda d’una amenaça, també és per a Ollé una oportunitat que la traducció literària té de pensar-se i fer-se valer en «l’espai que li és propi: un espai plenament literari […], d’interpretació, d’intervenció reflexiva, d’anàlisi crítica i de dubte radical, un espai de matís en el tracte dels sentits, dels ritmes, de les llums i les textures verbals, un espai on l’operació de la traducció no sigui merament funcional, transparent» (p. 10). Sortir del marc purament comunicatiu (ja molt envaït pels motors de traducció automàtica i d’IA) podria fer que ens separem d’una vegada de la literalitat per retornar a la literarietat: «revaloritzar la forma, l’estil, la primera matèria, que és la llengua» (p. 15), o, dit à la Genette la «dicció» per sobre de la «ficció» (p. 17). Per descriure les normes que regulen aquest treball de la matèria primera, Ollé fa treure el cap (agosaradament i molt encertadament) a Wittgenstein i els jocs de llenguatge: són les regles d’aquest joc les que han de permetre al traductor compromès de «refer en paral·lel el procés complex, multidimensional i dinàmic» del text (p. 19). L’exemple extrem d’aquesta concepció literària a la traducció que proposa Ollé seria el de les traduccions de textos escrits en llengües molt allunyades i també llunyans en el temps i en l’espai, com la poesia xinesa clàssica. La conclusió lògica d’aquest plantejament és que «la traducció és, doncs, creació literària, sense oblidar que no hi ha creació literària que valgui la pena que no parteixi d’una malla densa i exigent de constriccions», que en el nostre cas són les que «proposa el text de partida» (p. 26-27). En condicions ideals, l’obra elaborada entrarà en diàleg amb «la literatura nova que ara ens escrivim» (p. 36).

La primera taula rodona («El repte i l’exercici del dubte») compta amb Maria Bosom, Albert Nolla i Mireia Vargas. La intervenció de Bosom es basa en la concepció del dubte com a porta cap a la creativitat: «dubtar implica acceptar que davant nostre s’obre un immens ventall de camins» (p. 41), i és aquest «exercici del dubte el que ens obliga a ser creatius» (p. 44). La creativitat derivada del dubte ens diferencia de les màquines, segons Bosom: «com que cada traductor és un creador únic amb un bagatge lingüístic i artístic particular […], cada traducció […] també és única» (p. 47).

La intervenció d’Albert Nolla és més aviat descriptiva. Destria els dubtes concrets dels abstractes, i identifica tres tipus entre els primers: lingüístics, estilístics i culturals. Els lingüístics són els que intuïtivament podem esperar del fet de treballar a partir d’una llengua que (per regla general) no és la nostra i que ens fan pensar, constantment, que pot haver-hi algun matís de sentit que ens passa per alt. Els problemes de l’estil són molt més complexos i interessants (el 2007, el novel·lista Adam Thirlwell va dedicar-hi un llibre sencer: el singular i excel·lent Miss Herbert) perquè no només són una derivació o complicació dels anteriors, sinó que posen en joc la nostra subjectivitat com a lectors i la nostra perícia com a escriptors/traductors: «elements com la forma, la puntuació, el ritme, el to, la musicalitat, l’ordre de les paraules, el registre o l’efecte estètic» (p. 52). Els problemes culturals tenen molt de discussió filosòfica amb un mateix: anostrem l’original o l’exotitzem? Hi ha terceres vies? Hem d’aplicar un criteri constant i unívoc? Quant als dubtes de caire més abstracte, Nolla esmenta el decalatge entre el valor cultural de la traducció i la seva retribució econòmica, el futur de la professió davant la IA o les condicions materials: des de la conveniència o no d’acceptar un encàrrec a la conveniència (o la possibilitat!) de negociar amb un editor.

El text de Mireia Vargas destil·la optimisme des del segon paràgraf: «a vegades, més que dubtar, el que fem és buscar maneres de resoldre problemes de traducció. Quan trobem que hi ha més d’una solució possible i totes són vàlides, el dubte en majúscules truca a la porta» (p. 60). O, més endavant: «el dubte és positiu: sovint ens porta a una millor versió» (p. 63). I aquest estat d’ànim continua fins al final, també en el moment de referir-se al futur de les noves generacions que s’estan formant per traduir del xinès (l’especialitat de Vargas): «Podran dedicar-s’hi, les noves generacions que tinc ara a l’aula? Aquí pesa més l’esperança que el dubte: diguem que sí!» (p. 65).

La segona taula rodona és més aviat la discussió d’un experiment: es proposa a cinc professionals (Dolors Udina, Carme Camacho, Carlota Gurt, Xavier Pàmies i Marta Pera Cucurell) que tradueixin l’inici de Mrs. Dalloway de Virginia Woolf i comentin les seves tries. És ben conegut el principi que si preguntem a cinc traductors, obtindrem sis opinions. Que és el que passa aquí: en anglès, la primera frase del llibre té nou paraules, i cap de les versions dels participants és igual a les altres. El motiu rau, com explica Udina, que «el principal, en Woolf, és intuir el batec, la palpitació, que es transmet a través de les paraules però que va més enllà» (p. 87). Perquè Woolf és tota estil (com diria Nolla), o tota matèria primera (com diria Ollé), i en aquests casos el resultat és una mena d’aporia: «adonar-se que no hi ha res que pugui ser només d’una manera (per molt que a còpia de treballar una traducció al final et sembli impossible dir-ho d’una manera diferent)» (p. 87). Camacho insisteix en els dubtes referents a l’estil: «Quina part és fruit de les convencions de la llengua d’origen i quina de l’estil personal de l’autora?» (p. 92). Gurt, més metòdica, classifica per categories les dificultats del fragment: el to, la puntuació, les repeticions, certes expressions i els connectors. Pàmies, encara més pragmàtic, es limita a incloure un catàleg de dubtes i reflexions, com si ens permetés fer una ullada a les notes de treball que solem prendre durant la confecció de cada llibre: hi trobem des d’observacions sobre temps verbals i signes de puntuació a petites píndoles hermenèutiques. Finalment, Marta Pera fa una reflexió sobre el valor del context a l’hora de prendre decisions que ens fa pensar en les normes dels jocs de llenguatge de què parlava Ollé: algunes expressions «tornarien a sortir al llarg del llibre si féssim la traducció sencera, i […] a mesura que aniríem tenint més informació […] anirien canviant de forma en català, fins que prendrien la definitiva» (p. 113).

Una vegada més, els quaderns del Seminari sobre la Traducció a Catalunya acompleixen la tasca principal de totes les trobades de traductors: per als professionals, obrir una finestra a les reflexions i maneres de treballar dels companys; per als llecs en la matèria, ajudar-los a capir la complexitat de la tasca traductora i, idealment, contribuir que les seves lectures guanyin en complexitat, riquesa i esperit crític.

David Paradela López 

Universitat Autònoma de Barcelona