Quan la lògica i la passió s’ajunten

Graziani, Vittorio. Vendere libri è una cosa seria: guida pratica per aspiranti librai e incorreggibili sognatori. Segrate: UTET, 2025. 171 p. ISBN 979-12-21-21930-2.

Vittorio Graziani, l’autor de Vendere libri è una cosa seria –no crec que calgui traduir-lo– va néixer a Nàpols el 1974 i es va llicenciar en Dret. No va practicar aquesta professió, i de seguida va entrar en el món de l’edició perquè el seu somni era fer-se llibreter. Per agafar experiència, pocs anys després va treballar en una llibreria Feltrinelli; va anar pujant fins a ser, el 2010, el responsable de literatura a la llibreria d’aquesta cadena a la plaça del Duomo de Milà; finalment és nomenat director de totes les seccions de llibres de la Feltrinelli de la plaça Piemonte de la mateixa ciutat, que fa gala de disposar d’un estoc de 45.000 exemplars.

Però ell preferia mantenir el contacte amb el públic: «Vull viure llegint i venent llibres perquè aquesta és la meva única passió», afirma en la primera pàgina del llibre. El 2018 deixa la feina que tenia i es converteix en llibreter independent al fer-se càrrec de la llibreria Centofiori de Milà, especialitzada en psicologia, per canviar-ne l’aparença i l’orientació.

Es nota que Graziani és una persona entusiasta però toca de peus a terra, i el subtítol del llibre ho deixa ben clar: «Guia pràctica per a aspirants a llibreter i somiadors incorregibles». Només pretén infondre una mica de concreció en els somnis de qui vulgui ser llibreter, assegura en la introducció. El llibre apareix el 2025 publicat per l’editorial UTET. Aquest nom tan estrany correspon a les inicials de Unione Tipografico-Editrice Torinese. Fundada el 1791, és l’editorial més antiga d’Itàlia, encara que ha passat per moltes vicissituds pel que fa a la propietat o la línia editorial, i actualment pertany al grup Mondadori.

Al primer capítol descriu el panorama actual de llibreries a Itàlia i comparant-lo amb el del nostre país m’ha semblat molt interessant. Itàlia té unes 3.700 llibreries físiques i Espanya unes 2.800, i allà són uns cinquanta-nou milions d’habitants i aquí n’hi ha uns cinquanta milions. La diferència important, però, és que a Itàlia hi ha cinc cadenes de llibreries que gestionen uns 1.100 punts de venda i a Espanya només n’existeixen tres (incloent-hi l’FNAC i el Corte Inglés), que només en controlen prop de 200. Bastantes de les llibreries italianes integrades en cadenes ho han fet com a franquícies i tenen els llibres en dipòsit després d’ingressar a la caixa de la cadena una garantia monetària que l’autor malauradament no quantifica ni explica prou bé com es calcula, tot i ser un detall important.

Mentre treballava a Feltrinelli, Graziani es va adonar que els llibreters anaven perdent llibertat a l’hora d’escollir els llibres: si abans cada un dels bàndols en triava un cinquanta per cent, actualment la central de la cadena ho controla cada vegada més a través de reposicions, propostes diverses o campanyes de promoció. Aquesta ingerència genera segurament «virtuosisme» en eI que es factura, però és contrari al que hauria de ser el futur: garantir un servei excel·lent per part de llibreters preparats que coneixen el producte, protegint alhora la particularitat, la individualitat i el color de cada llibreria.

En el capítol següent es pregunta com s’arriba a ser llibreter. Lamenta que a Itàlia no s’exigeixi una formació obligatòria per accedir a la professió (aquí tampoc…), o que no existeixi una entitat que ajudi l’aspirant a llibreter a obrir la seva pròpia llibreria (tal com passa aquí…). Recorda que a França existeix una associació sense afany de lucre, instituïda per quatre grans editors, que ho fa; el resultat és que entre el 1989 i el 2024 s’han obert en aquell país i Bèlgica 617 noves llibreries. Per contra, considera un problema que, a Itàlia, el 95 % de llibreters independents nous no tinguin ni formació ni experiència prèvies, i suggereix que l’única manera de tenir-ne seria entrant a treballar en alguna llibreria en funcionament, tal com ell va fer. A Espanya tampoc no s’exigeix cap formació per obrir una llibreria. Només coneixia l’existència de l’Escola de la Llibreria de la UB i el Gremi i, remenant, he descobert que la Uned també ofereix un curs de sis mesos dedicat a la seva creació i gestió. Evidentment, les dues opcions són voluntàries i raonables de fer.

Graziani dedica el tercer capítol a què s’ha de fer abans d’obrir-ne una: triar bé el lloc –millor si és en una zona de vianants–, indagar si a prop hi ha museus, teatres i escoles de qualsevol tipus o categoria, analitzar com són les llibreries més pròximes per diferenciar-se’n, investigar a consciència com és la gent del barri escollit, tant pel que fa al nivell cultural com a la mitjana d’edat o als seus ingressos, i comptar durant uns quants dies i en hores diverses quanta gent passa pel davant del futur local durant un lapse concret. Una llibreria independent hauria de tenir entre 100 i 200 metres quadrats, i cal reservar-hi un petit espai per a magatzem. Els aparadors són importants, s’ha de disposar d’un aparell que escalfi o refresqui l’aire, i és millor que tot sigui a peu pla, sense pisos ni nivells diferents, per evitar robatoris.

En un altre capítol parla de l’aspecte econòmic: la inversió necessària, el lloguer a pagar o les ajudes que l’Estat pot proporcionar. França dona suport a les llibreries perquè les considera un punt neuràlgic del teixit social; el Regne Unit prefereix ajudar organitzacions que tinguin un impacte positiu en la societat a través de la lectura, l’accés al llibre o la inclusió cultural; Alemanya opta per sostenir actes culturals, festes del llibre o activitats educatives proposades per llibreries sempre a través d’autoritats locals o regionals; Itàlia ha publicat recentment un decret per incentivar l’obertura de llibreries per part de joves de menys de 35 anys, però si no tenen prou coneixements o experiència…

És important l’arquitecte o decorador que es contracti, i cal verificar que el resultat faciliti un trànsit intern còmode i lliure: la llibreria no pot ser una cosa estàtica, és una barca de vela que cal cuidar i millorar. Per elaborar la documentació legal oportuna –escriptures notarials, alta de l’activitat comercial, un pla antiincendis…– és millor disposar d’un gestor. L’obertura de la llibreria és delicada perquè només provoca despeses: potser després calgui ampliar capital. El personal ha de ser lector, espavilat, tenir empatia, i se l’ha de motivar formant-lo i proposant-li incentius econòmics.

El capítol 5 està dedicat a la relació entre el llibreter i el comercial de la distribuïdora. A Itàlia només hi ha quatres distribuïdores, dos majoristes generalistes i algun microdistribuïdor. O sigui que la feina administrativa és relativament més senzilla que aquí: Documenta, una llibreria mitjana, té més de seixanta proveïdors! Les comandes que faci el llibreter de les novetats que li presentin són molt importants perquè decidiran l’import de les factures per pagar i el volum de la feina a l’obrir paquets o fer devolucions. Els comercials són una figura que continuarà tenint un paper importantíssim i si entenen quina mena de llibres interessa a cada llibreria, la feina serà senzilla i els resultats òptims. Millor comprar als distribuïdors i reservar els majoristes per a urgències inesperades encara que s’hi tingui un marge menor.

El llibreter tindrà la temptació de comprar-ho tot, però deixar-se guiar només per l’instint pot ser perillós, sobretot al principi. Ha de saber quants llibres poden entrar a la seva llibreria, quants aniran de costat a les lleixes, quants en pila a les taules, i després es trien els protagonistes. És un treball científic i alhora subjectiu. En els 110 metres quadrats de la seva Centofiori, un 30 % és llibre infantil, ocupen un 40 % els llibres de literatura i un altre 30 % està dedicat a l’assaig. Hi ha llibreries petites que sacrifiquen l’assaig per problemes d’espai, però tenir-ne una selecció encara que sigui modesta dona credibilitat a l’establiment.

Els llibres han d’estar ben exposats i no pot haver-hi espais buits: la riquesa i varietat de l’oferta trastorna el client i ja no podrà sortir amb les mans buides. És imprescindible fer devolucions al cap d’un mes o dos i exigir-ne l’abonament de seguida perquè, si no, o no podrem afrontar els pagaments o no garantirem la frescor constant de l’oferta. L’autor, tot i la seva experiència, recorda els primers dies a la seva llibreria com un dels pitjors de la seva vida professional.

En parlar de la comunicació en el capítol 6, dona molta importància a la selecció del logo que la centrarà: ha de ser funcional i distintiu perquè tothom s’habituï a una forma i uns colors determinats. És la millor manera que té la llibreria de projectar una imatge pròpia. La llibreria s’exposa i referma la seva existència a través de la comunicació externa, que ha de tenir clar un format establert, ja sigui per la newsletter, la pàgina d’Instagram o les filmacions de suggeriments que es pengin en altres plataformes. És una manera de demostrar que hem pensat el que fem, que hi creiem i podem crear amb el client un «cercle virtuós de fe i col·laboració en un projecte que esdevé també el seu».

La comunicació interna, en canvi, fa referència a tot el que s’ha d’explicar sense parlar. Cada espai ha d’estar senyalat oportunament amb rètols, però la relació entre llibreter i client s’estableix d’una forma tàcita: hi ha moltes persones que prefereixen trobar elles mateixes el llibre que estan buscant. El llibreter pot donar consells o suggerir títols destacant-los d’alguna manera.

«És un error creure que es pot confiar nomes en una capacitat llibretera excelsa, i potser hi ha un toc de presumpció al darrere si pensem que amb això n’hi haurà prou i que no cal invertir en comunicació», assegura l’autor, i hi estic absolutament d’acord.

En el capítol 7, dedicat a la inauguració, l’autor divaga una mica: destaca tant la seva importància que considera que la premsa i els mitjans de comunicació s’han de treballar des de tres mesos abans i que ha de tenir lloc vuit dies després d’haver obert la llibreria perquè tot sigui perfecte i al seu lloc. Però també parla de tenir una política que dugui gent nova a la llibreria fent presentacions, organitzant firmes i trobades amb autors o muntant clubs de lectura. Cobrar una entrada per aquestes activitats, encara que sigui modesta, seria un error.

En el capítol 9, Graziani suggereix alguns títols per recomanar i el següent i últim només és un resum de tot el que ha exposat al llarg d’aquest llibre tan càlid i raonat. Però abans, el capítol 8 agafa un caire més metafísic perquè parla del futur, quan afronta el tema de com mantenir viva una llibreria: el veritable repte és fer que duri en el temps.

Si el llibreter s’ha posat la pregunta de com aconseguir que la llibreria, un cop oberta, sigui sana des del punt de vista financer i comercial i pugui seguir viva durant anys, reconeixerà que necessita un fluir continuat de clients. Aquí entra el joc del boca orella. «No n’hi ha prou que el client conegui la llibreria, la freqüenti i n’estigui satisfet; ha de rebre aquell quid de més que l’impacti i el porti a fer-ne difusió». I això passa quan el servei al client va més enllà d’una senzilla experiència i neix una relació entre l’usuari i el llibreter.

L’algoritme d’Amazon treballa amb les dades recollides del gust del client en base a les adquisicions prèvies. El llibreter, en canvi, mira al futur, prova d’entendre la persona que té al davant i intenta aconsellar-li una lectura no només adequada sinó que li provoqui una espurna, un esclat. I si es crea prou confiança entre aquestes dues persones, a vegades el paper s’inverteix i és el client qui aconsella al llibreter.

Com que coincideixo del tot amb ell i això és el que he dit sempre quan m’han entrevistat, no cal que faci cap més valoració del llibre. Acabo, doncs, aquí, el resum i els comentaris.

Josep Cots, llibreter sènior de Documenta