«Ex libris!: intelligenza artificiale, editori, scrittori e lettori, quale futuro?»

Palmieri, Antonio (a cura). Ex libris!: intelligenza artificiale, editori, scrittori e lettori: quale futuro? Roma; Milano: Fondazione Pensiero Solido; Milano: StreetLib, 2025. 72 p. ISBN 979-12-2395-004-3.

(Versione originale italiana, a la fine)

La intel·ligència artificial (IA) no és simplement una innovació tecnològica, sinó un fenomen mediàtic que s’està estenent com una taca d’oli en una gran varietat de camps, inclosa la cultura, i està tenint un impacte significatiu no només econòmic i social, sinó també biològic. Les contribucions d’Ex libris!: intelligenza artificiale, editori, scrittori e lettori: quale futuro?  tenen com a objectiu analitzar els diversos aspectes de la relació entre els llibres i la intel·ligència artificial i les possibles conseqüències en la capacitat de pensar, reflexionar i comunicar. En una època en què fins i tot la creació i el gaudi de la cultura estan orientats a la rapidesa, l’eficiència i, sovint, la superficialitat, els autors investiguen els canvis probables en les figures implicades en la cadena editorial.

La intel·ligència artificial generativa, per definició, no es limita a processar dades i proporcionar informació, sinó que de fet genera, és a dir, crea alguna cosa nova i, en qüestió de segons, sintetitza, inventa i narra. Això és possible perquè s’entrena amb quantitats enormes de text i imatges, aprèn estructures i models lingüístics i, quan rep una instrucció (prompt), produeix la sortida més coherent i similar a l’entrada que se li ha donat.

Un dels riscos més grans que suposa aquesta marxa implacable del progrés tecnològic és que el benefici econòmic es prioritza per sobre de les possibles conseqüències des de diversos punts de vista: la manera com es produeixen els llibres –que s’estan adaptant lentament a models econòmics cada cop més orientats al benefici i a la mercantilització– i la manera com es llegeixen estan canviant paral·lelament. La lectura, una activitat lenta per si mateixa i que requereix la màxima concentració, sempre ha estat un moment de reflexió i elaboració, de construcció seqüencial i gradual del coneixement. Avui dia, però, l’ull humà està acostumat a enfrontar-se a quantitats desproporcionades d’informació, i la lectura profunda està sent cada cop més substituïda per una lectura inatenta, ràpida i distreta: una lectura general superficial per entendre si el contingut és interessant o no. Tanmateix, segons Piero Attanasio, cap de relacions institucionals de l’AIE (Associazione Italiana Editori), malgrat el poder aclaparador de la intel·ligència artificial, el text escrit està destinat a perdurar per la seva materialitat i facilitat d’ús. En el que considero un punt de vista molt optimista, Attanasio no descriu una situació de competència entre tecnologies, sinó més aviat una d’integració: la història de l’edició també ha demostrat que, cada vegada que un nou mitjà de comunicació ha aparegut en l’escena sociocultural, no ha desencadenat un procés de substitució, sinó més aviat un de convivència pacífica. Tanmateix, amb l’arribada de la digitalització i la IA, està emergint un únic mitjà global: Internet.

Al costat contrari hi ha la contribució de Gianluigi Bonanomi, formador en IA i assagista, que proposa utilitzar la intel·ligència artificial per millorar l’experiència de lectura. No es limita a recomanar ChatGPT com a company de conversa per a discussions literàries o com a bibliotecari personal, sinó que també n’elogia les seves qualitats com a artista i dibuixant de còmics amb la finalitat de millorar el contingut de les obres literàries. Segons Bonanomi, el millor ús de la IA és modelar-la segons les nostres necessitats.

Però quines són les repercussions ètiques, socials i cognitives de delegar part de la nostra creativitat a la intel·ligència artificial? Andrea Colamedici, filòsof, editor i creador d’Ipnocrazia (Tlon, 2025),[1] un llibre fruit d’un examen crític de la intel·ligència artificial, hi diu la seva. Amb aquesta creació deliberadament provocadora i desestabilitzadora, Colamedici ens ha animat brillantment a repensar la nostra relació amb la IA i el seu ús en la vida quotidiana: fins a quin punt és omnipresent? Com d’acostumats estem a utilitzar-la passivament, sense verificar la fiabilitat de la informació que ens proporciona? Sense embuts ni rodeigs, Colamedici va directe al gra: només un enfocament crític i subversiu de la tecnologia pot preservar la nostra capacitat de raonar, sense incórrer en una atròfia cognitiva general.

En aquest sentit, segons Riccardo Taranto, conseller delegat d’Egea, un dels mètodes més efectius per aprofitar la IA a favor propi són els augmented books, que ofereixen una experiència més dinàmica i interactiva amb el llibre, enriquint-lo amb enllaços, entrevistes i contribucions visuals que permeten la interacció amb el lector. Però fins i tot en aquest cas, la qüestió és motiu de debat i d’opinions contradictòries: interrompre constantment la lectura amb informació addicional promou una experiència més immersiva o bé distreu i impedeix una comprensió més profunda del text? Un pas més prudent i, al meu parer, més funcional cap a la tecnologia l’ha fet Elena Salem: fundadora de la comunitat Il piacere di raccontare (El plaer de narrar), ha aconseguit reunir 600.000 persones a qui els agrada la cultura i els llibres, promovent l’oportunitat d’aprendre, expressar-se i dialogar a qualsevol lloc i amb qualsevol persona. En aquest sentit, la tecnologia no s’explota com a realitat augmentada, que potencialment podria ser una font de distracció, sinó com un mitjà per arribar a un públic més ampli i escurçar distàncies: una estratègia especialment útil als pobles petits, on l’oferta cultural pot ser més escassa. D’aquesta manera, Salem desmenteix un dels estereotips més estesos que associa els llibres i la tecnologia amb activitats solitàries: a Il piacere di raccontare, es converteixen en un lloc de trobada, debat i compartir. Salem es mostra molt positiva sobre el futur dels llibres i la seva relació amb la IA: un dels punts clau del seu argument fa referència a l’absència d’emocions en la IA. Argumenta que la intel·ligència artificial pot ser un suport o un aliat per als éssers humans, però no els pot substituir perquè «no coneix les vibracions de l’amor, el malson del patiment ni el silenci de la pèrdua. No té memòria viscuda. No sent emocions. És com un xef que parla de cuinar sense haver menjat mai res» (p. 42).

Donats aquests múltiples punts de vista, queda clar que la relació entre la intel·ligència artificial i l’edició continua sent un tema de controvèrsia avui dia. Estem vivint una veritable transició i és crucial entendre com navegar-la amb cautela. No hauríem de demonitzar la intel·ligència artificial a priori, però val la pena recordar que la civilització humana va néixer i es va desenvolupar com una societat oral i que, durant segles, abans de la invenció de l’escriptura, va basar la seva tradició en la capacitat de narrar històries, escoltar i entendre els altres, i és precisament això el que va garantir el desenvolupament del pensament crític i l’evolució.

En conclusió, Ex libris no pretén combatre la intel·ligència artificial, sinó trobar maneres alternatives i conscients d’utilitzar-la com a eina per promoure els llibres, la cultura i el pensament. La Fondazione Pensiero Solido, coeditora del llibre, es va crear amb l’objectiu de fomentar un espai comú obert al diàleg, la discussió i la reflexió

Francesca Giglio
Università della Sapienza, Roma

«Ex libris!: intelligenza artificiale, editori, scrittori e lettori, quale futuro?»

Palmieri, Antonio (a cura). Ex libris!: intelligenza artificiale, editori, scrittori e lettori: quale futuro? Roma; Milano: Fondazione Pensiero Solido; Milano: StreetLib, 2025. 72 p. ISBN 979-12-2395-004-3.

L’intelligenza artificiale (IA) non è  una semplice innovazione tecnologica, ma un fenomeno mediatico che si sta espandendo a macchia d’olio negli ambiti più disparati, compreso quello culturale, e che sta avendo degli effetti non indifferenti non solo a livello economico e sociale, ma anche biologico.  I contributi presenti in Ex libris!: intelligenza artificiale, editori, scrittori e lettori, quale futuro? si propongono di analizzare i vari aspetti della relazione che sussiste fra i libri e l’intelligenza artificiale e le possibili conseguenze sulla capacità di pensiero, di riflessione e di comunicazione: in un’epoca in cui anche la creazione e la fruizione della cultura sono orientate vero la rapidità, l’efficienza e, spesso, la superficialità, gli autori indagano i probabili cambiamenti nelle figure coinvolte all’interno della filiera editoriale.

L’intelligenza artificiale generativa, infatti, per definizione, non si limita ad elaborare dati e a fornire informazioni, ma per l’appunto genera, ossia crea qualcosa di nuovo e in pochi secondi sintetizza, inventa e racconta. Questo è possibile perché viene addestrata su enormi quantità di testo e immagini, apprende strutture e modelli linguistici, e quando riceve il prompt produce quanto di più coerente e affine all’input che le era stato fornito.

Uno dei rischi più elevati di fronte a questo galoppare incessante del progresso tecnologico consiste nell’anteporre il guadagno economico alle possibili conseguenze sotto vari punti di vista: stanno cambiando parallelamente le modalità con le quali vengono prodotti i libri –che si stanno lentamente adattando a modelli economici sempre più orientati verso le logiche di profitto e di mercificazione– e attraverso le quali si legge. La lettura, attività di per sé lenta e che necessita di massima concentrazione, ha costituito da sempre un momento di riflessione ed elaborazione, di costruzione sequenziale e graduale del sapere. Oggi l’occhio umano, invece, è abituato a trovarsi di fronte a spropositate quantità di informazioni e la lettura profonda sempre più spesso viene sostituita da una lettura disattenta, veloce, distratta: una scrematura generale per capire se il contenuto interessa o meno. Eppure, secondo Piero Attanasio, responsabile relazioni istituzionali dell’AIE (Associazione Italiana Editori), nonostante la forza sovrastante dell’intelligenza artificiale, il testo scritto è destinato a resistere per la sua materialità e per la sua facilità d’uso. In modo a mio avviso molto ottimistico, Attanasio non descrive una situazione di concorrenza fra tecnologie, ma di integrazione: anche la storia dell’editoria ha dimostrato come, ogni volta che un nuovo mezzo di comunicazione si è affacciato sul panorama socioculturale, non si è innescato un processo di sostituzione ma di pacifica convivenza. Tuttavia, con l’avvento della digitalizzazione e delle IA, si sta invece imponendo un unico mezzo globale: Internet.

Sul versante opposto, si colloca il contributo di Gianluigi Bonanomi: formatore AI e saggista, propone un utilizzo dell’intelligenza artificiale volto ad aumentare l’esperienza della lettura. Non si limita a consigliare ChatGPT come interlocutore per disquisizioni di letteratura o come bibliotecario personale, ma ne esalta anche le qualità di artista e fumettista in un’ottica di valorizzazione del contenuto di opere letterarie. Secondo Bonanomi, l’uso migliore dell’IA consiste nel modellarla in base alle nostre esigenze. Ma quali sono le ripercussioni etiche, sociali e cognitive del delegare una parte di creatività all’intelligenza artificiale? A proposito di ciò interviene Andrea Colamedici: filosofo e editore, nonché ideatore di Ipnocrazia (Tlon, 2025),[2] un libro frutto di una lavorazione critica con l’intelligenza artificiale. Proprio con questa creazione volutamente provocatoria e destabilizzante, Colamedici ha brillantemente spronato a ripensare il rapporto con l’IA e al suo uso nella vita di tutti i giorni: quanto è pervasiva effettivamente la sua presenza? Quanto siamo abituati a usufruirne in maniere passiva, senza accertarci dell’attendibilità delle informazioni che fornisce? Senza edulcorare e senza perdersi in giri di parole, Colamedici va dritto al punto: solo un approccio critico e sovversivo alla tecnologia è in grado di preservare la capacità di ragionare, senza incorrere in una generale atrofia cognitiva.

A tal proposito, secondo Riccardo Taranto, amministratore delegato Egea, uno dei metodi più efficaci per poter sfruttare a proprio vantaggio l’IA è rappresentato dagli augmented books, i quali propongono un’esperienza più dinamica e interattiva con il libro, arricchendolo con link, interviste e contributi visuali che permettono l’interazione con il lettore. Ma anche in questo caso la questione è oggetto di dibattiti e opinioni discordanti: interrompere in continuazione la lettura con degli approfondimenti favorisce un’esperienza più immersiva o distrae e impedisce la comprensione profonda del testo? Un passo più cauto e a mio avviso più funzionale in direzione della tecnologia è stato compiuto da Elena Salem: fondatrice della community Il piacere di raccontare, è riuscita a raggruppare 600.000 persone amati della cultura e dei libri, favorendo la possibilità di  conoscere, esprimersi e dialogare ovunque e a chiunque. In questo senso, la tecnologia non viene sfruttata come realtà aumentata, che potenzialmente potrebbe essere fonte di distrazione, ma come mezzo per raggiungere un pubblico più ampio e accorciare le distanze: strategia utile specialmente in piccoli centri dove l’offerta culturale potrebbe essere più scarsa. In questo modo, Salem ribalta uno degli stereotipi più diffusi che associano il libro e la tecnologia ad attività in solitaria: ne Il piacere di raccontare diventano, infatti, luogo di aggregazione, confronto e condivisione. Salem resta molto positiva anche sul futuro del libro e sul rapporto di questo con l’IA: uno dei punti cardine della sua argomentazione riguarda l’assenza di emozioni nell’IA. Sostiene, infatti, che l’intelligenza artificiale può costituire un supporto o un alleato per l’essere umano, ma non può sostituirlo in quanto «non conosce le vibrazioni dell’amore, l’incubo della sofferenza né il silenzio di una perdita. Non ha memoria vissuta. Non prova emozioni. È come uno chef che parla di cucina senza aver mai mangiato» (p. 42).

Di fronte a questi molteplici punti di vista, è evidente che oggi la questione relativa al rapporto fra intelligenza artificiale e editoria sia ancora oggetto di controversia: è in atto un passaggio d’epoca a tutti gli effetti ed è di cruciale importanza capire come attraversarlo con cautela. Non bisogna demonizzare a priori l’intelligenza artificiale, ma è bene ricordare che la civiltà umana nasce e si sviluppa come società orale e che per secoli, prima dell’invenzione della scrittura, ha basato la sua tradizione sulla capacità di raccontare, ascoltare e comprendere l’altro ed è proprio questo che ha garantito lo sviluppo del pensiero critico e l’evoluzione.

In conclusione, Ex libris non cerca di combattere l’intelligenza artificiale, ma cerca percorsi alternativi e consapevoli per metterla al proprio servizio come strumento per la valorizzazione del libro, della cultura e del pensiero. La Fondazione Pensiero Solido (co-editore del libro), infatti, nasce proprio con l’obiettivo di creare uno spazio comune aperto al dialogo, al confronto e alla riflessione.

Francesca Giglio

Università della Sapienza, Roma

[1] Llibre signat amb pseudònim i creat amb intel·ligència artificial. Publicat en castellà per Rosamerón. (N. de la R.)

[2] Libro firmato con uno pseudonimo e creato con l’intelligenza artificiale. Pubblicato in spagnolo da Rosamerón. (N. della R.)