Cent anys de l’Editorial Barcino

100 anys de l’Editorial Barcino. Barcelona: Fundació Carulla, 2023. 111 p. (La nadala; any 57). ISBN 978-84-16726-09-7. 10 €.

En el pròleg amb què el crític literari Domènec Guansé encapçalava el seu Abans d’ara (1966), un recull de retrats literaris d’escriptors catalans, rememorava amb detall la vida cultural del període en què se situen els personatges evocats, entre el 1922 i el 1939. Aquesta última data representava la desfeta, el naufragi, la derrota. Però per què considerava el 1922 com l’any liminar de la literatura catalana? Per a Guansé, el 1922 no va ser un any qualsevol, sinó que va marcar «un nou període de la nostra literatura, particularment intens i amb característiques ben pròpies». Moltes coses van començar i van acabar en aquesta data. Josep Carner, ingressat al cos diplomàtic, acabava de deixar Barcelona. D’aleshores ençà només va tornar a Catalunya en comptades vegades i sempre per poc temps. I Eugeni d’Ors, que havia estat defenestrat uns anys abans de la Mancomunitat, s’instal·lava definitivament a Madrid.

El periodisme va ser un dels gèneres que va prendre més impuls. La Publicidad va passar a redactar-se en català precisament l’any 1922. Va ser com un senyal de partida. La Veu de Catalunya ja no era l’únic diari en llengua catalana, i això, diu Guansé, «la impulsaria, a poc a poc, a superar-se». Un parell d’anys després va aparèixer la Revista de Catalunya, destinada a l’assaig, a la crítica i als estudis històrics. També aquell any 1922 Francesc Cambó creava la Fundació Bernat Metge, que aspirava a publicar clàssics grecs i llatins en els textos originals acompanyats de la traducció al català. Aquestes versions van contribuir a fixar el llenguatge literari culte. Un parell d’anys després, Josep M. de Casacuberta fundava l’Editorial Barcino, des de la qual va llançar la col·lecció «Els nostres clàssics», que posava a l’abast del públic lector la nostra literatura medieval, reservada fins aleshores a erudits i bibliòfils.

Moltes de les realitzacions que es van dur a terme l’any 1922 o entorn d’aquesta data, perduren fins als nostres dies, com ara la Fundació Bernat Metge. O l’Editorial Barcino, que enguany ha fet cent anys. Per a commemorar aquest fet, la Fundació Carulla li ha dedicat la Nadala que publica cada any: 100 anys de l’Editorial Barcino.

Les Nadales de la Fundació Carulla es publiquen des de l’any 1967. Més de mig segle després constitueixen un conjunt d’escrits que ofereixen una panoràmica molt diversa, de gran qualitat, de la cultura catalana, no sols de la literatura. Un exemple: la Nadala del 1972, en commemoració dels 500 anys del primer llibre imprès en català, reproduïa, entre altres, assaigs de Jordi Rubió, Pere Bohigas o Joan Oliver, i un dels assaigs més brillants que va escriure Joan Fuster, «L’aventura del llibre català». Consultant o llegint les Nadales de la Fundació Carulla, el lector hi trobarà una varietat d’escrits, gairebé enciclopèdica, sobre la cultura catalana d’aquests últims cent anys.

L’última Nadala, la del 2023, inclou vint-i-set articles inèdits de periodistes, escriptors, historiadors, lingüistes, filòlegs i experts en estudis literaris que tracten alguns dels moments clau de la història de l’Editorial Barcino i dels darrers cent anys de la història editorial del país. Està organitzada en quatre blocs: «Passat» (1924-1970), «Transició» (1970-2003), «Present» (2003-2024) i «Futur» (2024…).

En el primer, hi trobem un detallat assaig de Jordi Casassas sobre el món editorial català entre el 1924 i el 1939. També, dos retrats de l’homenot Josep M. de Casacuberta, a cura de Faust Ripoll i Miquel Desclot respectivament, o una entrevista amb Jordi de Casacuberta, nebot del fundador de l’editorial. En els altres blocs es presenten les altres col·leccions de l’Editorial Barcino, des de la fundacional «Els nostres clàssics» fins a l’actual «Tast de clàssics» dedicada a difondre entre un públic ampli els clàssics medievals en versions al català actual. O la col·lecció «Imprescindibles», que està publicant una tria d’obres clau de la literatura catalana en edicions solvents i confortables. I moltes altres qüestions: la lectura dels clàssics a les aules del segle XXI, el patrimoni literari dramàtic català, els clàssics en el món digital…

La Nadala es tanca amb un text d’Àlex Susanna, recentment desaparegut: «Barcino o la voluntat de ser». Susanna hi destacava que «la feina que ha desenvolupat l’Editorial Barcino durant aquest seu primer segle de vida ha estat tan enlluernadora com necessària: hi ha poques editorials de qui es pugui dir una cosa semblant». I concloïa: «en els temps més difícils i dissortats de la nostra història, va haver-hi una elit de filòlegs i una ment clarivident que van fer possible un projecte editorial que, vist en perspectiva, va ser una autèntica estructura d’estat avant la lettre: llarga vida a la Barcino!»

Enric Iborra

Professor de llengua i literatura, autor d’Els còmplices i del blog La serp blanca