«El infinito en un junco»

Vallejo, Irene. El infinito en un junco. Madrid: Siruela, 2019. 472 p. (Biblioteca de Ensayo. Serie mayor; 105). ISBN 978-84-17860-87-5. 24,95 €.

Una meravella de lectura. Una preciositat de llibre. Tenia raó Juan José Millás: «Esos libros que te desbravan, que te doman, que te imponen el ritmo de lectura, que te quitan los nervios, no suelen encontrarse, pese a ser tan necesarios, en las primeras líneas de las mesas de novedades. El último de los descubiertos por mí se titula El infinito en un junco y es de Irene Vallejo, a quien usted quizá no conocía. Tampoco yo, hasta ahora, tenía noticia alguna de ella.»[1]  

Tampoc la coneixia jo. Per això des del 27 de desembre vaig decidir que a la primera llibreria que entrés, el comprava. I va ser a Aínsa, el dia 8 de gener. Irene Vallejo és una dona que escriu meravellosament bé. És jove, nascuda el 1979, viu i treballa a Saragossa. Encantada. Me n’alegro molt per ella, per la seva intel·ligència, pels seus coneixements, pel seu humor i per la seva capacitat de comunicació. La poso al meu imaginari d’escriptores preferides. L’únic que em dol és que no podré recordar fil per randa el gran anecdotari històric que el llibre conté. Per sort, hi ha un glossari final i també una bibliografia que no tothom és capaç de lliurar d’aquesta manera, contenint la saba, el sedàs de l’autora de per què l’ha considerat bàsica i important. M’agradaria tornar-hi una altra vegada, ja sigui per a una nova relectura o per rellegir-ne alguna part o pensament.   

Confluències en un mateix territori (Aragó), complicitat entre escriptors, assedegament lector i confiança en el futur perquè el llibre quan el vaig comprar anava per la cinquena edició... La lectura prometia.

El llibre es presenta en una edició confortable i càlida per gaudir d’una bona lectura i està dividit en dos grans blocs: «Grecia imagina el futuro» i «Los caminos de Roma». És la història de la cultura a través del llibre. El llibre entès com a artefacte per ser revelació i memòria de la humanitat. Cada capítol porta un títol absolutament suggeridor i és que l’autora el que vol és seduir el lector lliurant-li les claus del passat perquè entengui millor l’avui i esdevingui militant del llibre. Per això, per la capacitat de retrospecció que hi ha en tot el llibre, el lector celebra com, només entrar en la lectura, se’ns avancen espectaculars reflexions i passem de Jasón y los argonautas a Sin perdón o Django desencadenado: i és que passar d’Apol·loni de Rodes a Tarantino, passant per Clint Eastwood resulta divertit quan entenem que no deixa de ser un mateix gènere perquè la tensió dramàtica ja estava construïda al segle III a.C. Continuadament trobem paral·lelismes d’aquesta mena, comprensibles per a qualsevol lector perquè si bé dels clàssics no tenim tanta proximitat, sí que la tenim dels nostres contemporanis: la Guia Michelin (per l’interès dels grecs per la cuina, p. 160), Emily Dickinson, Janet Frame i Georges Brassens (per Safo, p. 168), la guerra de Kosovo (per la destrucció de biblioteques, com la d’Alexandria, p. 235).   

Fem un recorregut per la història física del llibre (el suport sobre el qual s’ha escrit), de l’escriptura, de l’alfabet i per tots els oficis i personatges que hi han intervingut i dels quals hi ha constància; l’evolució i la diversificació dels textos; un recorregut per les penes i les alegries, un repàs de la història antiga i la revelació personal de l’escriptora mitjançant records, lectures i vivències pròpies (de quina manera recupera aquests romans que pertanyien al territori que ara és el d’ella: el cas del poeta Marcial). El pes de la història ens resulta sovint una càrrega feixuga (guerres, crims, discriminacions de tota mena...), però alhora és també prometedora, engrescadora. I molt amena, absolutament didàctica.

«Del gran catálogo se encargó en el siglo III a.C. un poeta nacido en territorio libio, Calímaco de Cirene, el primer cartógrafo de la literatura. En las galerías, pórticos, salas interiores y pasillos de la Biblioteca de Alejandría, con sus anaqueles llenos a rebosar, ya era posible perderse. Hacía falta un mapa del territorio, un orden y una brújula. Se considera a Calímaco el padre de los bibliotecarios. Lo imagino rellenando las primeras fichas bibliográficas de la historia ─que serían tablillas─ e inventando un remoto antecedente de las signaturas. Quizá conoció los secretos de las bibliotecas babilónicas y asirias y se inspiró en sus métodos de organización, pero llegó mucho más lejos que ninguno de sus predecesores. Trazó un atlas de todos los escritores y de todas las obras. Resolvió problemas de autenticidad y falsas atribuciones. Encontró rollos sin título que era necesario identificar. Cuando dos autores se llamaban de la misma forma, investigó la identidad de cada uno para diferenciarlos. En algunos casos se escondían nombres y apodos [...] La idea de utilizar al alfabeto para ordenar y archivar textos fue una gran contribución de los sabios alejandrinos.» (p. 58).

M’agradaria aprofundir i recordar Aspàsia, Hipàrquia de Maronea...

Agraïda per les petites incisions sobre l’etimologia de les paraules relacionades amb aquesta aventura sobre el llibre, amb les lectures i els personatges llegendaris que l’han fet possible. I com m’agrada quan em reafirma una màxima professional que creia meva: que tot està inventat, que només cal que mirem enrere i ens fixem en els que ens han precedit; que tot ja està escrit... Ai, els nous bàrbars, quina por! Per sort sabem que la història no es pot esborrar ni que es vulgui, i que alguns savis han estat escoltats... El llibre d’Irene Vallejo ho demostra: a través dels llibres, de la paraula escrita, sabrem el pa que s’hi ha donat i tot el que s’ha manllevat, colpejat i destruït.

«Al mismo tiempo que Bradbury imaginaba su fantasía distópica, durante los años de crueldad del estalinismo, once amigos de Anna Ajmátova iban memorizando los poemas de su desgarrador libro Réquiem a medida que los escribía, para preservarlos de cualquier desgracia que pudiera ocurrirle a la autora. La escritura y la memoria no son adversarias. De hecho, a lo largo de la historia, se han salvado la una a la otra.» (p. 129).

«En la zona de habla griega del Imperio, existían bibliotecas públicas desde la época helenística. Los emperadores romanos apoyaron aquellos prestigiosos centros del saber, invirtiendo en las colecciones de Alejandría y Pérgamo. La venerable ciudad de Atenas ganó dos nuevas bibliotecas en el siglo II, una de ellas regalo de Adriano, y la otra de un conciudadano que pagó un pórtico, una sala con sus libros y toda la decoración del recinto “de su propio dinero” ─así lo proclama en una inscripción, con énfasis y al parecer con el bolsillo todavía dolorido─. En Éfeso, un tal Tiberio Julio Celso erigió una biblioteca en memoria de su padre, gran amante de los libros. En cambio, Occidente aparece a simple vista como un gran erial. En toda la zona geográfica que hoy abarca Inglaterra, España, Francia y la costa septentrional de África, solo hay pruebas de la existencia de bibliotecas en dos lugares: Cartago, en Túnez y Timgad, en Argelia. De la primera tenemos noticias por la mención de un escritor; de la segunda, gracias a la arqueología.» (p. 336-337).

Sé que no faig justícia al llibre i a l’autora perquè el llibre és molt més del que he intentat ressenyar.

Montserrat Duran i Albareda
Historiadora d’Art

N. de la R. Aquest llibre va ser distingit, el passat 12 de febrer de 2020, amb el premi El Ojo Crítico de Radio Nacional d'Espanya.