Jocs acadèmics

Escandell Maestre, Dari (ed.). Cultura literària i resiliència al País Valencià. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2024. 214 p. (Textos i estudis de cultura catalana; 267). ISBN 978-84-9191-339-9. 23 €.

Cultura literària i resiliència al País Valencià, coordinat per Dari Escandell Maestre, recull tretze estudis sobre les formes en què es manifesta la capacitat de resiliència en diverses manifestacions de la literatura catalana al País Valencià. Dari Escandell, que ha redactat el prefaci que encapçala el volum (p. 5-10), defineix des de les primeres línies el concepte de resiliència com «la capacitat de reconstruir l’equilibri emocional o identitari després d’un esdeveniment traumàtic o advers, personal o, per extensió, col·lectiu», a diferència de la simple resistència, que seria la facultat de les persones de suportar o resistir pressions. L’objectiu d’aquest volum monogràfic, continua Escandell, «és fer un repàs per la manera, o les maneres, si m’ho permeteu, en què es manifesta aquesta capacitat de resiliència en la construcció identitària contemporània del País Valencià, a través de la literatura, i en diàleg amb altres expressions culturals».

Per poc que hi pensem, el terme resiliència resulta una mica problemàtic, i encara més si intentem aplicar-lo a la producció literària, per molt que, segons Escandell, aquest concepte «s’instaura en l’àmbit humanístic, atenent paràmetres científics». Deixem de banda això dels «paràmetres científics», que sembla un acudit. El fet és que alguns dels autors que han participat en aquest volum, rebutgen o entenen el terme en diferents sentits. Així, Vicent Flor, que signa l’estudi «Dominació i resistència cultural en el camp de la creació literària al País Valencià» (p. 13-26), assenyala que «m’he estimat fer servir el concepte de resistència, d’ús més freqüent en les ciències socials, que el de resiliència, d’ús més escàs». A més, contra Escandell, considera que «la resistència seria una resposta més activa i potser més política, i la resiliència, més passiva, més d’adaptació i superació».

Maria Lacueva, en «Gènere, llengua i nació sota el franquisme» (p. 71-84), en canvi, no troba cap problema en la subtilesa semàntica que aporta resiliència a resistència. Constata que autores com ara Beatriu Civera i Carmelina Sánchez-Cutillas «van mostrar una actitud resilient i van ser capaces d’articular un seguit de discursos al voltant de les dones valencianes molt allunyats de la versió que oferia el Movimiento». D’altra banda, van expressar «la seua resistència al model de dona valenciana que s’estava imposant a través de les publicacions periòdiques». David Peidro, més espavilat, adverteix en «Resistència en la llengua – una revolta» (p. 57-68) sobre «l’optimisme que la paraula arrecera», amb l’efecte secundari no desitjat d’«acabar positivitzant tàcitament les agressions».

Subtileses conceptuals a banda, que tant agraden a l’escolàstica acadèmica, pitjor són els efectes que produeix demanar a una sèrie de professors universitaris que elaboren una sèrie d’estudis a partir d’un concepte equívoc, propi de l’argot políticament correcte, i en última instància banal, com ara resiliència. Més que un concepte és un clixé que ho planxa tot, tant se val si es tracta d’ous com de castanyes. D’aquesta manera estalvia de l’esforç de pensar per un mateix, i això és una cosa que no té preu. Llàstima que el resultat és un seguit de banalitats i obvietats, que es passegen alegrement de bracet per les pàgines d’aquest volum. Així, Irene Mira, en «Dol social i comunitats resilients en la poesia i la cançó dels setanta» (p. 27-42), arriba a la novedosa conclusió que «el caràcter compromés d’una part de la cultura catalana durant la dècada dels anys setanta va propiciar que creadors com Lluís Llach, Joan Isaac, Al Tall o Vicent Andrés Estellés, entre molts altres, posaren les seues obres al servei de la denúncia política i a favor de la comunitat de què formaven part». Aquests creadors «adoptaren en primera instància una posició resistent, en què clamaven contra aquests actes, per a, posteriorment, desenvolupar un exercici en què emergia la resiliència com a eina perquè la comunitat se superposara a la situació». Aquests fragments s’han escrit només perquè hi apareguen els termes resistència i resiliència.

Dos exemples més: Carles Cortés, en «Des de Catalunya estant: la reflexió identitària en Isabel-Clara Simó» (p. 99-114), conclou, per si no ho sabíem, que «la trajectòria personal de l’escriptora Isabel-Clara Simó és una mostra excel·lent, a partir de l’anàlisi dels seus escrits fora de la ficció, de la resiliència en la concreció ideològica de la identitat valenciana dins del conjunt de l’espai sociocultural català». I Raül Sánchez, en «Carme Miquel: mestra, escriptora, feminista i ecologista» (p. 131-144), afirma que «en síntesi, Carme Miquel va ser una persona compromesa i resilient que, malgrat les adversitats, va lluitar perquè el País Valencià fora un lloc sense desigualtats i arrelat al seu entorn natural i cultural». No val la pena preguntar-se quin sentit tenen resiliència i resilient en aquests dos fragments. Es tracta de dos termes purament encomiàstics i amb això ja n’hi ha prou i massa.

En fi, Anna Esteve, en «Llengua, cultura i territori: resiliències en el dietarisme valencià actual» (p. 147-160), relaciona el dietarisme valencià contemporani amb el concepte de resiliència «per a enriquir-ne la lectura». Detecta, en la majoria dels dietaris analitzats, «una actitud de denúncia (en forma de ràbia, frustració o vergonya) i de crítica que encaixen en el concepte de resiliència». D’això es tracta, doncs, d’encaixar el concepte de resiliència, encara que siga amb calçador. Sempre s’acaba per trobar el que havíem decidit prèviament. Primer s’estableix la conclusió i després s’afegeixen els passos que hi porten ineluctablement.

El volum el tanquen Laura Sellés amb «El paper de la literatura infantil i juvenil de temàtica LGBTIQ+ en la construcció de subjectivitats resilients» (p. 175-188) i Eduard Baile amb «Les biografies d’escriptors de la “Col·lecció Gràfica – Sèrie Còmics” de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua: un model de construcció identitària basada en el patrimoni literari valencià». Confesse, avergonyit, que no me’ls he llegit. Soc un cas de poca resistència i de nul·la resiliència.

Enric Iborra
Professor de llengua i literatura. Autor d’Els còmplices i del blog La serp blanca