Com ens veuen els de fora?

Ripoll, Ricard. La ciutat incandescent: Barcelona viscuda i escrita en francès. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2025. 190 p. (Barcelona literària. Barcelona en la literatura universal; â). ISBN 978-84-9156-603-8. 18 €.

Barcelona Llibres, el segell editorial de l’Ajuntament d’aquesta ciutat, ha creat fa poc la nova sèrie «Barcelona en la literatura universal» dins de la seva col·lecció «Barcelona literària». Pretén donar a conèixer millor el lloc que la Ciutat Comtal ocupa dins d’una literatura determinada: quines de les seves escriptores i escriptors han passat o viscut a Barcelona, quines obres han escrit d’aquí estant o sobre la ciutat i què n’han dit, tal com explica l’obertura del llibre de Ricard Ripoll, La ciutat incandescent, que m’han encomanat ressenyar i comentar.

Ja n’ha sortit un dedicat a la literatura italiana i està previst que aviat en surti un altre sobre escriptores llatinoamericanes, però aquesta sèrie no anirà numerada sinó que s’ordenarà per lletres. La que correspon al llibre que ens ocupa, dedicat a la literatura francesa, és la â. Sí, una a amb accent circumflex perquè és una de les poques llengües que fa servir aquest signe diacrític. Pot marcar una pronúncia determinada, recordar l’elisió d’una lletra amb què s’escrivia històricament o diferenciar casos d’homonímia: fête, per exemple, que ve de la paraula llatina festa ha perdut una s; i és cert que la â de château –que també ha perdut la s de castrum– sona en francès més pastosa del que és habitual.

La família de Ricard Ripoll, nascut a Sueca el 1959, va emigrar a França per motius econòmics quan era petit i per aquest motiu va poder estudiar a la Universitat de la Sorbona Nova de París. Professor de literatura i de traducció literària a la UAB, també és escriptor. Articula el llibre en vuit capítols, més una obertura i un tancament, que segueixen un ordre temporal matisat pels interessos, expectatives i experiències dels diferents autors citats i explicats amb bastant detall.

En el primer capítol justifica que el seu treball se centri en els segles XX i XXI perquè els escriptors francesos que van passar per la península Ibèrica al segle XIX o hi situen alguna de les seves obres (Hugo, Gautier o Dumas, per citar-ne alguns) la descriuen a partir d’una sèrie de tòpics propis d’una visió romàntica i orientalista i s’estenen parlant de les corrides, el flamenc, els bandits o el seu passat àrab. Les Carmen de Mérimée i, més tard, la de Bizet en serien un bon exemple. Recordem que l’expressió francesa faire des châteaux en Espagne es correspon amb la nostra somiar truites.

Una ciutat moderna i industrial com Barcelona no els interessava gens, i Ripoll ens ho demostra amb un fragment d’una carta de Mérimée a Stendhal, del mateix Stendhal en Memòries d’un turista o de George Sand a Un hivern a Mallorca, i tots es limiten a parlar només de la Rambla, el Raval i el port. És clar que la ciutat en aquella època no anava gaire més enllà de la plaça de Catalunya.

El següent capítol es titula «Una ciutat surrealista» i té dos apartats: «Dadaisme i boxa» i «André Breton i altres surrealistes». La neutralitat d’Espanya durant la I Guerra Mundial va permetre que diversos escriptors francesos es refugiessin a Barcelona fugint del conflicte. Arthur Cravan, nascut a Suïssa, editor, poeta dadaista i boxejador, arriba a la Ciutat Comtal el 1916 per participar en un combat de boxa contra el campió del món de pesants, Jack Johnson, a la Monumental. El nostre poeta i boxejador s’hi presenta bastant begut, cau noquejat de seguida, el combat es considera una xarlotada i un escàndol, i ell, amb els diners que ha cobrat, s’embarca cap a Nova York en el SS Montserrat, el mateix vaixell on viatjava Lev Trotski camí del seu exili mexicà.

Tot i així, el crític d’art Bertrand Lacarelle considera aquest combat de boxa barceloní com el primer happening de la història de l’art, i altres crítics el veuen com una primera manifestació dadaista avant la lettre. Cravan continua muntant provocacions a Nova York en companyia de Marcel Duchamp o Francis Picabia. Però el 1918 Cravan surt de Mèxic cap a Sud-amèrica en un veler, no se’n va saber mai més res d’ell ni se’n va recuperar el cos. La seva parella, la poeta anglesa Mina Loy, no va acceptar mai la seva mort, i aquest final misteriós per ignot ha donat una aura fascinant a Cravan. Periòdicament apareix a Catalunya qui el reivindica; per exemple, fa poc la crítica Maria Lluïsa Borràs o el poeta Hac Mor.

També es refugien a Barcelona el matrimoni Delaunay i altres autors francesos que escriuen a la revista 291, fundada el 1917 per Picabia, que s’instal·la durant uns quants anys al 28 de l’avinguda República Argentina. Gràcies a ell, André Breton pronunciarà el 1922 una conferència a l’Ateneu Barcelonès que marcarà el naixement del surrealisme com a moviment separat del dadaisme, i el mateix any té lloc a les Galeries Dalmau una exposició d’obra maquinista de Picabia, i Breton n’escriu el text del catàleg. A partir d’aquests fets, la visió que tenen els escriptors francesos del que representa Barcelona ja s’allunya de l’orientalisme i exotisme romàntic.

Hi ha autors francesos que també passen temporades a finals dels anys vint i principis dels trenta a la Ciutat Comtal i la majoria també queden fascinats per la Rambla i el barri Xino: són els aventurers i rodamons que donen nom al capítol següent. Potser pretenen amagar-se, refugiar-se o fugir en aquell barri portuari barceloní ple de bars, cabarets o prostíbuls i persones marginals associades amb la delinqüència. Fins i tot s’hi va submergir Simone Weil en la primera visita que va fer a Barcelona abans de la guerra.

Interessats en persones vagabundes, excèntriques i altres pòtols, descriuen les fortes olors dels carrers del Raval, la misèria que hi troben o la varietat de tipus humans amb què es creuen: Barcelona és una ciutat d’aventures. Qui l’etiqueta com a refugi dels artistes que fugen de la fredor parisenca és Jean Genet en el seu Diari del lladre (Edicions 62, 1993), un llibre de reflexions sobre la condició humana i la misèria en una autobiografia disfressada de novel·la que combina la més descarnada sinceritat amb una elaborada ficció literària.

A part d’això, la Ciutat Comtal també ofereix la imatge d’una metròpoli avançada, amb problemes econòmics i inseguretats que es transformen en avalots i atemptats. En el quart capítol descobrim que també hi ha escriptors que freqüenten Barcelona interessats en la «Rosa de foc», tal com se l’anomena a partir dels fets de la Setmana Tràgica i el judici i execució de Ferrer i Guàrdia. Assegura Ripoll que si París és la ciutat de la llum, Barcelona és la del foc, tant el de cremar esglésies com els focs verbals dels dadaistes i surrealistes i també les flames ideològiques que s’encendran durant la insurrecció del 1934 o la Guerra Civil. Dues obres importants i molt diferents sorgeixen d’aquest brou candent: El blau del cel de Georges Bataille (March, 2009) aporta una visió política i filosòfica que presagia aquest conflicte, i Une balle perdue de Joseph Kessel (Plon, 2002) que descriu el xoc ideològic entre diverses forces durant els fets d’octubre del 34.

El món artístic francès es va dividir en dos bàndols davant el conflicte que provoca la revolta militar del 36: els defensors del socialisme (Picasso, Sartre, Camus o Breton) i els tradicionalistes (Maurras, Claudel o Brasillach). Dos escriptors d’ideologia política ben diferent situen les seves novel·les imprescindibles sobre la Guerra Civil en el mateix edifici barceloní, un gran hotel de primera categoria situat a la vorera de dalt de la plaça Catalunya cantonada amb el passeig de Gràcia i que es va tirar a terra en acabar el conflicte: el Gran Hotel Colón.

André Malraux hi situa L’espoir al principi de la guerra, quan encara no se’n sap el desenllaç, i descriu els èxits i els fracassos, les pors i les il·lusions, fins i tot les raons socials i ideològiques que senten i motiven alguns membres de les Brigades Internacionals. És més un reportatge que una novel·la i es va publicar el 1937 (La esperanza, El País, 2002). En canvi, El Palace de Claude Simon (premi Nobel de Literatura del 1985) presenta un antic estudiant republicà que torna anys més tard; s’hi barregen imatges del passat i del present que tenyeixen les descripcions de la ciutat recobrada en aquesta novel·la publicada el 1962 (Laia, 1986). Si Malraux exalta els valors republicans, Simon ens mostra una Barcelona abocada al fracàs.

Però la ciutat s’apaga i s’encén i, sota els embats de la història, esdevé incandescent, segons assegura Ricard Ripoll. El capítol cinquè del llibre s’ocupa dels anys de la foscor, els del franquisme. Barcelona es converteix llavors en una ciutat portuària, escenari de novel·les policíaques franceses bastant rocambolesques i mediocres. L’autor només en salva, per la seva qualitat, la novel·la El marge d’André Pieyre de Mandiargues (Aymà, 1979), un col·laborador extern del surrealisme perquè no s’hi va voler integrar. Era un escriptor més aviat indòcil amarat d’un romanticisme negre i un simbolisme estètic en què l’erotisme té un paper clau. Descriu una Barcelona putrefacta i sotmesa a la dictadura ferotge de «l’inflat» (en Franco) i a la seva imatge, que s’imposa constantment a tothom i per tot arreu. Però qui introduirà de debò «el tema espanyol» a la literatura francesa seran els exiliats (Llorenç Villalonga, Jorge Semprún, Jacques Folch-Ribas, Michel del Castillo, Agustín Gómez-Arcos…) però, com que parlen més aviat de la situació global espanyola, Madrid és la seva referència habitual.

Ripoll dedica el capítol sis als relats d’exilis, en plural perquè cada escriptor el veurà diferent segons les seves experiències. No és el mateix fugir del país als onze anys per qüestions polítiques (Jacques Folch-Ribas: Paco, Boréal, 2011) que buscar un futur millor travessant l’estret de Gibraltar (Tahar Ben Jellun: Partir, Empúries, 2006).

Tampoc és igual l’evocació d’un passat familiar escrita per Lydie Salvayre a No plorar, guanyadora del premi Goncourt 2014 (Anagrama, 2015), a través dels records de la seva mare explicats en una llengua mixta d’emigrants, el franyol; i, en paral·lel, narra com canviarà la visió sobre la Guerra Civil de Georges Bernanos, un escriptor de dretes, monàrquic i catòlic fervent, quan escriu Els grans cementiris sota la lluna (1938, RBA, 2009), on denuncia els excessos violents dels franquistes amb la complicitat de l’Església durant la seva estada a Mallorca.

Michel del Castillo explica a Tanguy: història d’un nen d’avui (1957, Límits, 1994) que el seu pare i la seva mare el van abandonar per motius i en dates diferents: ell, de dretes al començament de la guerra, i ella, d’esquerres, condemnada a mort pel règim franquista i al final refugiada a França. Migrant per força, de petit va ser internat en diversos camps de concentració i va acabar a l’Asil Duran de Barcelona, un reformatori pitjor que els camps: «[Els alemanys] es mantenien fidels a un sistema matant presoners […] mentre que els germans combregaven cada matí».

«La Barcelona moderna» és el títol i el tema del setè capítol. Afronta les novel·les d’escriptors francesos que han descrit Barcelona sota els efectes de la moda i potser hi han viscut uns anys, i sempre estan escrites després del 2000. El llibre del 1995 Un ruban noir (Un llaç negre) de Vincent Borel n’és l’excepció (Actes Sud, 1995). El seu protagonista, que té la sida, descriu la Barcelona d’abans dels Jocs Olímpics i passa els vespres entre bars i clubs on corre la droga. Un dels personatges ho resumeix dient «Ens hem tornat incandescents». També significa el desplaçament definitiu de la ubicació principal: el Raval i el Xino són llocs de nostàlgia, i l’acció se situa a l’Eixample i la zona alta, cosa que li permet comparar la ciutat-llum amb la ciutat dels prodigis.

Mathieu David descriu a Barcelone brûle (Barcelona crema), del 2018 (Gallimard), un retrobament amb una ciutat que no li havia fet el pes en una visita deu anys abans. La Barceloneta hi apareix com un espai lluminós, però els llocs més notables que recorre el protagonista s’associen amb escriptors i artistes que han viscut a Barcelona i n’han fet part: Genet, Bataille, Orwell, Picasso…

Comencem així a parlar de turistes i residents. Frédéric Beigbeder, famós pel seu 13,99 euros (Anagrama, 2001), torna a una escriptura més lleugera a L’égoïste romantique (Grasset, 2005), un dietari d’un jove covard, cínic, obsés sexual i egoista (així el descriu l’autor); Barcelona hi té un paper important al final del llibre per ser la capital europea festiva per excel·lència. La novel·la té una lleugeresa diguem-ne postmoderna, i el Xino ja no és el lloc de Genet o Bataille sinó que s’ha convertit en un barri on menjar i beure bé, «llambregar les catalanes de divuit anys» o provar una droga nova. Potser Beigbeder construeix una mena d’autocrítica o un retret a tota una generació sense gaires ambicions ètiques.

Sébastien Bouillé, amb Bile en tête (Le Dilettante, 2022), ja explica les aventures d’un home de trenta anys que porta una vida ininteressant i treballa com a teleoperador en un centre d’atenció de trucades i sembla patir l’avorriment de tota una generació. Els personatges se senten integrats, no són turistes, es mouen pel Raval mig arrossegant-se i el narrador observa els canvis que pateix la ciutat. La travessa com un sociòleg descobrint-hi les problemàtiques del nou segle: els desnonaments, la contaminació, els comerços deshumanitzats, l’olor constant de marihuana que es respira pel centre…

Virginie Despentes amb Apocalypse bébé (Grasset & Fasquelle, 2010) i Grégoire Polet a Barcelona! (Gallimard, 2014) hi han residit uns quants anys, l’han viscuda com a pròpia i han sentit la necessitat de fer-ne un lloc literari. Despentes, marcada habitualment per la polèmica i la provocació, mostra un coneixement ja no turístic de la ciutat sinó compromès i autèntic, amb tots el avantatges i totes les problemàtiques d’una ciutat cosmopolita, sobretot el soroll constant i els incòmodes petits furts. Tracta la qüestió identitària com la majoria de francesos, sense entendre-la, i l’associa sovint amb la xenofòbia.

Per Grégoire Polet, la ciutat on s’instal·la és un lloc de vida escollit per escriure. Per aquest motiu, a Barcelona!, el personatge principal és la ciutat i en visita molts barris: l’Eixample, Pedralbes, Diagonal Mar, la Ribera, la Mina, etcètera. És una de les poques novel·les que ens mostra la crisi econòmica, els moviments de protesta al carrer i la crescuda de les opcions independentistes del primer decenni del segle XXI. El llibre està ple detalls reveladors: personatges seus es troben al cine Verdi, hi apareixen les americanes acolorides de Xavier Sala i Martín, Guardiola debuta com a entrenador del Barça i el narrador aprofita que va a Blanes per parlar de Bolaño.

A Carrer Robadors (Columna, 2013) de Mathias Énard trobarem una Barcelona més ambivalent i, per tant, més autèntica. Nascut a Niort, estudia àrab i persa a París, viatja per tot l’Orient Mitjà i s’instal·la a Barcelona l’any 2000. El 2010 entra a la UAB com a professor de llengua àrab i el 2015 guanya el premi Goncourt amb una altra novel·la. En la que ens interessa hi narra les aventures i desventures d’un jove marroquí de Tànger que es troba a Barcelona, l’aparició de l’anomenat moviment dels indignats i la rebel·lió contra les polítiques ultraliberals, o critica la llei imposada pels mercats. Carrer Robadors també parla evidentment de la immigració i de la Barcelona incandescent que pot en qualsevol moment il·luminar els esperits, sempre entre la insurrecció i la festa popular.

En una divertida pirueta, abans del «Tancament» que clou el llibre, dedica un curt capítol a dos autors que són un altre perquè s’amaguen segurament darrere un pseudònim: Agustina Izquierdo i Antoni Casas Ros. La critica francesa es va entusiasmar el 1993 amb L’amour pur firmat per aquesta escriptora desconeguda, que van considerar una obra mestra escrita en un francès admirable (L’amor pur, Proa, 1994). L’editorial presentava l’autora com una persona discreta, filla d’exiliats espanyols, que torna a Barcelona amb l’arribada de la democràcia, però una crítica literària va publicar un article a Le Monde defensant que s’hi notava la mà de Pascal Quignard. Ell ho va desmentir, decidí no comentar res més sobre el cas, i Agustina Izquierdo no ha tornat a publicar res més. Aquesta novel·la intimista està situada en època llunyana, el 1722, pocs anys després del setge de Barcelona, i una dona hi viu l’amor d’una manera absoluta i sense concessions. La ciutat sembla tancada sobre ella mateixa i la geografia que recorren els seus personatges es limita als llocs on hi ha una església (la dels sants Just i Pastor i la de la Mercè, per exemple) o la catedral.  

Interessava saber si hi havia alguna altra obra d’aquesta autora desconeguda i en van trobar una de l’any anterior, el 1992. Un souvenir indécent (Un recuerdo indecente, Plaza & Janés, 1993) també passa a Barcelona, però durant la Segona República i explica una història que passa entre Vallvidrera, on viu el protagonista embogit d’amor, i les platges de la ciutat. S’hi descriu la caiguda de la monarquia, s’hi parla d’Alcalá Zamora o del discurs de Macià al balcó de la Generalitat, i la protagonista fa una al·lusió a la conferència de Breton a l’Ateneu Barcelonès. El narrador, en un moment determinat, proclama «Aquesta ciutat és la ciutat rebel per excel·lència». Hi va viure Quignard i no ens en vam assabentar?

El cas d’Antoni Casas Ros és diferent perquè, com que és tan recent, encara no es pot assegurar que sigui un pseudònim. La crítica va quedar desconcertada quan el 2008 va aparèixer Le théorème d’Almodóvar, publicat per la prestigiosa editorial Gallimard (El teorema de Almodóvar, Seix Barral, 2008). Es considera autoficció i tracta d’un jove estudiant nascut a la Catalunya Nord que no pot acabar la carrera perquè té un accident de cotxe: es troba de cara un cérvol i, fent una maniobra per no xocar-hi, s’estavella contra un arbre. Hi mor la seva promesa, que l’acompanyava, i ell queda totalment desfigurat. Decideix llavors tancar-se a casa i escriure.

Amb l’excusa de la cara desfigurada, ningú no l’ha vist mai, ni els seus editors; però ja n’han sortit nou novel·les, l’última el 2024. El narrador es mou molt per una Barcelona literària, la d’autors que escriuen principalment en castellà, com Bolaño, Vila-Matas, Juarroz o Rodrigo Fresán. És literatura amb una forta dosi surrealista, que reflexiona sobre la mateixa escriptura i que hi fa teoria de la pràctica literària. En un dels seus últims llibres, un personatge diu «La veritat no existeix. Tot allò que inventem és real». Potser és el mateix autor.

Aquesta llarga ressenya és una demostració de l’interès que m’ha despertat el llibre de Ricard Ripoll. Tot i que a vegades s’estengui una mica massa explicant algunes de les novel·les, la investigació que ha fet, la quantitat enorme d’informació que ha reunit, l’estructura excel·lent del llibre i un ritme ben controlat que, de tant en tant, agilitzat per «perles» sorprenents fan que La ciutat incandescent sigui de lectura gairebé obligatòria.

Josep Cots, llibreter sènior de Documenta