Gottlieb, Robert. Lector voraz. Pról. de Javier Aparicio Maydeu. Trad., Ainize Salaberri. Barcelona: Navona, 2018. 419 p. (Navona people). ISBN 978-84-17181-47-5. 26 €.
Les memòries dels editors sovint es poden emmarcar en el gènere books on books tot i que en molts casos es podria parlar del gènere books on myself, malgrat l'advertiment del catedràtic Javier Aparicio, prologuista d'aquesta autobiografia de l'editor nord-americà i jueu Robert Gottlieb, que «no pretende ensalzar por encima de todo su propio ego». Sense restar ni una engruna l'interès de tot el que relata, sí que penso que hi ha una voluntat, potser subconscient (Gottlieb ens explica que durant vuit anys, de 1958 a 1966, es va sotmetre a sessions intensives de psicoteràpia), de mostrar la importància de la seva pròpia feina, potser no «por encima de todo», però Déu n'hi do.
Indirectament, intel·ligentment, a través d‘opinions dels autors. Com ara Anthony Burgess: «... Gottlieb era el tipo de judío más listo...»; Salman Rushdie: «... homenajea el trabajo que hicimos juntos...»; Richard Adams: «... eres el hombre mejor leído que conozco...». El que queda ben palès és l'encert del títol del llibre. Tota una vida llegint, sovint dia i nit, ja des de ben petit. Als quatre anys, el seu avi l'havia guiat per la lectura dels relats de Kipling i ja no ha parat mai. Ara, que té 87 anys (va néixer el 1931), diu a l‘última frase del seu llibre «quizás el destino sea amable o me deje, al menos, leer un poco más».
A part de la lectura, també reconeix influències en la seva educació sentimental de la ràdio, en vetllades sol o amb els pares, escoltant el que anomena «fulletons nocturns», dels còmics naixents aquells anys, Superman, Batman, etc.
Llegia tot el que li queia a les mans, i reconeix com una primera influència determinant en la seva visió del món, la novel·la Emma de Jane Austen. Curiosament, i això em sembla definitori de la poca presència de la cultura europea als Estats Units, tret òbviament de la britànica, només cita un escriptor no anglosaxó: Balzac. Henry James també va ser una icona incontestable de la seva formació, fins al punt que reconeix que menyspreava a qui no li agradés James (inclòs el seu pare). Més endavant va descobrir Proust i confessa haver estat set dies tancat a casa llegint un volum diari de l'edició en set volums de À la recherche du temps perdu.
En els seus anys universitaris no parava de llegir fins i tot a les nits, i només assistia a la Universitat de Colúmbia a les classes que considerava imprescindibles. Va aconseguir marxar un parell d'anys a Cambridge, casat amb la seva primera dona, Muriel Higgins, ja embarassada del seu fill Roger.
Quan van retornar als EUA, van treballar tots dos en feines precàries fins que Gottlieb va entrar a treballar a la prestigiosa editorial Simon & Schuster d'adjunt al director editorial. Desenvolupa tot el seu talent en la feina d'editor tal i com la concep: un treball de servei a l'autor. La nòmina d'escriptors que passen per l'editorial és infinita i ens la descriu exhaustivament, amb especial èmfasi en la gestació de la novel·la Trampa 22, de Joseph Heller. Però no tot van ser èxits: reconeix l'error de no publicar Una confabulació d'imbècils de John Kennedy Toole, amb conseqüencies greus. La mare de l'autor va acusar Gottlieb de ser el responsable del suïcidi del seu fill. Pel que fa a traduccions d'autors no anglosaxons, només ens parla del francès Michel Butor, icona del nouveau roman.
Després de separar-se de Muriel el 1965, va viure amb Maria Tucci, filla d'un dels seus autors, i es van casar el 1969. Van tenir dos fills. El 1968 marxa a l’editorial Alfred A. Knopf, considerada la més culta i cosmopolita, molt curosa dels dissenys, de la qualitat del paper, l'enquadernació, editora dels grans autors europeus, Mann, Gide, Camus, Sartre, de novel·la negra de qualitat, Chandler, Hammett, Cain, sud-americans com Jorge Amado, japonesos com Mishima, Kawabata, un repte a un altre nivell. Malgrat tot, Gottlieb confessa no haver assistit mai a la Fira del Llibre de Frankfurt, cita imprescindible per a tot editor que vulgui tenir projecció mundial. Això sí, per publicar García Márquez va haver de tractar amb Carme Balcells, a qui qualifica de sàdica, però encantadora (sic).
Va editar múltiples biografies, amb una implicació gairebé malaltissa. Amb els autors d'algunes, fins i tot s'instal·lava a les seves residències per enllestir la redacció definitiva. Explica detalladament el procés amb la de Lauren Bacall (Betty Perske, una brillante chica judía). Les de Liv Ullmann, Elia Kazan i molts d'altres com el mateix Bill Clinton, les vivia amb una intensitat que definia així: «Si el editor y la editorial no proporcionan esa sensación de seguridad, no están haciendo su trabajo, que es, ante todo y siempre, un servicio: estamos ahí para servir al escritor y al libro». Explica una relació molt especial amb John le Carré, a qui anomena David, que era el seu nom autèntic (David Cornwell).
Com a conseqüencia dels canvis en la propietat i la concentració dels grups editorials dels anys vuitanta, i en concret la venda de Random House a Condé Nast, el 1987 va passar a dirigir la revista The New Yorker fins que va ser despatxat el 1992, això sí, amb tots els honors i amb l‘economia familiar resolta de per vida. A partir d'aquí va seguir treballant per a Knopf, com a editor free lance, amb els autors que li agradaven i fent el que li plaïa. Era un gran aficionat a la dansa i va editar la biografia de Margot Fonteyn i també la del coreògraf Balanchine, a qui va conèixer al New York City Ballet d'on Gottlieb era membre de la junta, i també de la del Miami City Ballet.
Va inaugurar una col·lecció de biografies de jueus il·lustres (Jewish lives) publicada per la Yale University Press, amb la de Sarah Bernhardt. I una sobre els fills de Charles Dickens. I una autèntica raresa, fruit d'una de les seves obsessions personals, el col·leccionisme: The art of the plastic handbag sobre les bosses de plàstic dels anys cinquanta, que comprava compulsivament allà on en trobava.
Al mateix temps, escribia articles per a l'Observer, el Times book review i per al mateix The New Yorker, i segueix fent-ho actualment.
En definitiva, el llibre ens mostra una vida abocada absolutament a l'edició, els viaranys del món editorial americà, una llista inacabable de noms d'autors, molts dels quals no ens diuen res a aquesta banda de l'Atlàntic, i l'experiència d'una passió que deixa poc espai per a la vida familiar (en parla gairebé sempre en funció de la feina).
Per acabar, una dada curiosa: si poseu Gottlieb, Robert al buscador Aladí de les Biblioteques de Barcelona, surt el llibre de contes de John Cheever, que va editar en Gottlieb.
Antoni Estela
Alumne de la Universitat de l'Experiència (Facultat de Filologia)
Afegeix un nou comentari