Petit, Michèle. Los libros y la belleza: somos animales poéticos. Pról., Daniel Goldin; trad., Olalla García. Pontevedra: Kalandraka, 2024. 211 p. ISBN 978-84-1343-256-4. 16 €.
Llegir Michèle Petit esdevé un passeig agradable on redescobrir la passió i la convicció per la lectura com a eina de transformació de la societat. Michèle Petit (París, 1946) és una destacada antropòloga francesa especialitzada en l’estudi de la lectura i la seva influència en la reconstrucció de la identitat. Fins a la seva jubilació, ha estat investigadora de la Universitat de París 1, i és membre honorària del laboratori LADYSS (Laboratori de Dinàmiques Socials i Recomposició dels Espais) del Centre Nacional per a la Investigació Científica (CNRS) a França.
Petit ha consagrat la seva carrera professional a la investigació de la lectura i la seva funció en la construcció o en la reconstrucció de la identitat en contextos que són objecte de conflictes armats, de crisis econòmiques intenses, de moviments forçats de poblacions o de gran pobresa. Ha centrat els seus estudis en l’experiència dels lectors en medis rurals, i en la relació dels infants i joves amb els llibres. Petit afirma que la formació d’un lector depèn de l’observació que fa dels adults que estan en contacte amb els llibres, i de les primeres experiències que viuen amb la lectura. Un altre puntal de la seva investigació és el paper de les biblioteques públiques com a motor per la cohesió social i la lluita contra l’exclusió. Potser per aquest motiu, el pròleg del llibre que estem ressenyant va a càrrec de Daniel Goldin, editor, bibliotecari i escriptor mexicà i durant un lustre director de la biblioteca pública Vasconcelos de la Ciutat de Mèxic, on va dur a terme diverses accions innovadores per al foment de la lectura.
L’obra que ens ocupa beu de les predecessores de l’autora: El arte de la lectura en tiempos de crisis (Océano, 2009) i Leer el mundo (Fondo de Cultura Económica, 2015). A través de la pròpia trajectòria de l’autora, embasta el text amb conferències pròpies, anècdotes, entrevistes i textos extrets d’altres companys de professió o d’autors referents del món de la literatura. Los libros y la belleza: somos animales poéticos esdevé una reflexió assaonada de tota una carrera professional. De l’edició de Kalandraka, el primer que crida l’atenció és la coberta, una coberta espectacular de l’artista visual i il·lustrador Pablo Otero. Una composició que combina diferents tècniques i materials.
L’obra consta de dues parts i un interludi. La primera part exposa la importància de la bellesa com a un dret de l’ésser humà. Petit no cerca fer-nos una definició teòrica del concepte de bellesa; altrament, té el propòsit d’enumerar diferents exemples de persones que a través de la bellesa han pogut trobar un lloc de pau i seguretat en contextos difícils. Demostra així la «capacidad humana de transfigurar el infierno» (p. 25), de com, a través de la bellesa, en la lectura, hom construeix un refugi.
Prenent com a punt de partida la necessitat d’una educació artística en el sistema educatiu, Petit ens il·lustra amb una anècdota compartida amb l’autor Gustavo Martín Garzo, on ens fa comprendre el motiu del tema que encapçala l’obra: «llama la atención –me dijo Gustavo– cómo los seres humanos nunca se han limitado a crear objetos que solo les resultaran útiles. En todos sitios, siempre han necesitado algo más» (p. 11). Per tant, «la utilidad nunca es suficiente para nosotros. Quizá seamos, ante todo, animales poéticos [...]» (p. 11).
Petit convida a superar aquesta distinció entre utilitat i bellesa. No és suficient rebre els coneixements, sinó que també és rellevant adquirir-los a través d’una experiència estètica. Això passa per repensar la manera amb la qual ens comuniquem i traspassem la informació. Petit reclama fer tornar la fantasia a la realitat escolar, a les situacions d’aprenentatge.
Fa èmfasi en la importància de recuperar l’accés a la bellesa. En un món en què la tònica imperant és el conflicte, el consumisme i el ritme frenètic, és peremptori el dret de la bellesa a l’abast de tothom. «No confundamos los campos estético, ético y político, pero reconozcamos que la belleza es una dimensión humana fundamental, no un lujo. Y, aunque en sí misma no te haga virtuoso, privarte de ella puede desencadenar una rabia destructiva, una envidia llena de odio, o una fragilidad frente al primer charlatán que se presente y se aproveche de tu angustia con palabras bonitas» (p. 48).
Són interessants i especialment inspiradors els fragments en què diferents artistes, escriptors i altres professionals de la comunicació comparteixen les seves experiències amb l’art i l’horror. El cas de Catherine Meurisse resulta particularment il·lustratiu. Una periodista que va viure una experiència terrorista al seu lloc de treball i que va desencadenar tot un seguit d’estats psicològics complexos. Entre ells, la dissociació i diversos problemes amb el llenguatge. Arran d’aquesta situació, sent que necessita alguna cosa més a la seva vida per fer front a tot això, així que Meurisse declara que «me embarqué en la búsqueda de la belleza absoluta, en la esperanza de que resultara reparadora» (p. 27). En aquesta cerca de la bellesa és on trobem els punts interessants que vol comunicar Petit. En el procés creatiu amb l’escriptura i el dibuix, Meurisse detecta que no pot fragmentar la seva creació, sinó que ha d’unir tots els fragments. En un moment en què ella mateixa se sent trencada, fragmentada i descomposta, necessita, justament, crear unió i reconstrucció. Aquest és un dels casos que exposa Petit, i on es manifesta la bellesa com a consol per a les persones ferides.
L’autora afegeix reflexions de François Cheng on afirma que «nos quedamos cortos si decimos que el hombre se relaciona con la belleza. En realidad, desde lo más profundo de su condición trágica, el hombre extrae de la belleza su propio sentido, su propio disfrute» (p. 31), i més endavant afegeix: «la belleza conduce al significado. Y el alma humana responde a esa belleza con la creación artística» (p. 36). La bellesa és allò que vius a través del cos, la bellesa connecta amb l’experiència física i per tant, evoca el gaudi.
Seguint amb les línies d’investigació de Petit, l’obra discorre sobre la transmissió cultural i els seus desafiaments, com la migració i l’arrelament de les noves generacions. En aquesta era de grans migracions, considero molt rellevants els seus estudis que s’originen a França i que al llarg de la seva carrera ha pogut anar contrastant en diversos països. És un problema actual que els joves de famílies exiliades o migrades se sentin alienades del lloc on viuen. Són diversos els motius d’aquest desarrelament, però en aquest cas, l’autora en destaca un: la falta de valor i coneixement de l’origen i la cultura del lloc d’on provenen les seves famílies.
És per això que l’autora afirma que «se incita al temor con el tema del comunitarismo, cuando resulta que es al contrario: que, cuando un niño se apropia de fragmentos de la cultura de sus padres y esa cultura es reconocida, tiene menos miedo de traicionarlos. Puede apropiarse más fácilmente de otra cultura y sentirse satisfecho siendo plural» (p. 75). Seguint el fil d’això, Petit exposa el cas de La langue de Zahra (2011) un documental on es mostra la importància de la llengua materna, de l’oralitat i del saber cultural que es desgrana en la transmissió oral.
En la segona part de l’obra, el punt focal recau en el paper de les biblioteques públiques en la societat. La biblioteca pública com a quelcom més que un espai dipositari de llibres i coneixement, la biblioteca pública com a un jardí per passejar. Espai on allunyar-se de l’acceleració que vivim com a societat. Per tant, d’un refugi on sentir-se segur i en pau. Això passa, en gran mesura, per la feina dels bibliotecaris i personal de les biblioteques que han de ser, sobretot, hospitalaris. Per explicar-ho, Petit pren la descripció de Daniel Goldin que afirma que «ser hospitalario» és «el arte de hacer sentir al otro, al extranjero, en casa cuando no está en su casa. [...] La hospitalidad tiene que ver con el diálogo, con esa capacidad que tú tienes de construir con el otro un espacio» (p. 156). Per tant, proposa la biblioteca com a punt d’acollida, i per tant, «un lugar de reconocimiento de saberes, no solo un espacio para salvaguardia de conocimiento o su puesta a disposición del público» (p. 165). En el bressol d’aquesta convicció va néixer de la mà del mateix Daniel Goldin i de Ramón Salaberría la biblioteca humana, un espai de reconeixement i de diàleg entre persones que difícilment es trobarien en el seu context habitual i de lluita contra els prejudicis. Per tant, advoca per una biblioteca pública com a espai de cohesió social.
Finalment, dedica un capítol a un tema de rigorosa actualitat: la lectura durant la pandèmia. On fa autocrítica i posa en observació els seus estudis. Després d’acompanyar durant molts anys persones en temps de crisi, ara és ella mateixa que es troba en una situació de crisi mundial. Petit pateix un bloqueig lector durant els primers mesos de pandèmia i es pregunta si la seva investigació no cau en sac foradat. Durant els mesos d’angoixa no troba el refugi en la lectura que esperava. Per què? Sembla que no troba una resposta clara davant d’això, però és interessant com deixa esquers per indagar més enllà. Ens exhorta a reflexionar sobre el que va significar la pandèmia en la nostra forma de llegir, fent constar com, per exemple, la lectura havia estat un refugi abans de la pandèmia, però durant la crisi va esdevenir una imposició (juntament amb el quedar-se a casa), o bé que el que s’estava vivint semblava superar qualsevol ficció. Petit ens obre diverses portes per tal que puguem seguir investigant i cercant respostes.
Petit planteja diversos temes: la lectura com a refugi, la lectura com a gnothi seauton (coneix-te a tu mateix), la lectura com a paisatge de descoberta i com a paisatge interior i paisatge exterior en un context de migracions i desarrelament. La bellesa com a dret per a tothom. La teràpia a través de la bellesa i l’art per refugiar-se. La creació artística com a espai de llibertat i de perpetuïtat: «la belleza era aparentemente capaz de resistir a la muerte» (p. 25).
Tots ells en un context de rigorosa actualitat com és la migració, la pandèmia, el consumisme i la producció. Amb una mirada esperançadora cap al futur de la societat, Michèle Petit ens regala un caramel per a tots els qui estimem i ens dediquem a la promoció de la lectura.
Sara Mas Castaño
Biblioteca Municipal de Manlleu BBVA
Afegeix un nou comentari