Bustelo, Ana. Manual del editor de mesa. Córdoba: Berenice, 2024. 234 p. (Manuales). ISBN 978-84-11316-22-4. 19 €.
La col·lecció de manuals de Berenice té una vocació netament pràctica, amb títols basats en la iniciació a l’escriptura de diversos gèneres i subgèneres, i també a la gramàtica, el foment de la lectura, la traducció, l’oratòria i la gestió cultural. Fins a l’aparició de la novetat signada per Ana Bustelo, només s’hi havia integrat una de centrada en l’edició, el Manual del editor: cómo funciona la moderna industria editorial (3a ed., 2012), escrit per l’exministre popular i editor d’un dels segells de Berenice Manuel Pimentel. Sembla clar que les tres edicions que se n’han arribat a comercialitzar han animat els editors a estirar del fil amb la voluntat de despertar l’interès dels alumnes d’una oferta acadèmica que es va ampliar el 2023, quan la Fundación Germán Sánchez Ruipérez va promoure la fundació de l’escola en línia Parix.
Així com el de Pimentel és un manual per a directors literaris, el de Bustelo es proposa d’exposar casos reals de l’editor de taula tant per a aprenents com per a professionals en actiu, segons que s’anuncia en la contracoberta. L’obra, que es divideix en una introducció, cinc capítols, unes conclusions i uns annexos, abraça des de la recepció de l’original fins a la distribució d’exemplars. En el primer capítol, l’autora presenta l’organigrama d’una empresa editora i defineix els càrrecs de president, director editorial, director executiu i editor. Editora de taula experimentada, Bustelo detalla les funcions de qui s’ocupa de les diferents etapes fins a la impressió del llibre, sense oblidar el paper dels col·laboradors externs, com ara els lectors que cooperen en la selecció prèvia i els editors que milloren la redacció dels originals. En aquest recorregut, la descripció de les tasques i els procediments és amanida amb anècdotes personals que pretenen fomentar el didactisme i que –és un dels valors del llibre– il·lustren una dinàmica universalitzable.
En el segon capítol, Bustelo s’entreté en la lectura, la correcció, l’edició i la maquetació. Per a la primera, proposa un esquema aplicat a un informe d’una obra de ficció o de no-ficció. De la correcció, marcada per la relació autor-editor, recull orientacions sobre com s’hauria d’intervenir en els textos a l’hora de corregir-los i editar-los. Per conferir ritme al seu discurs, Bustelo insereix interpel·lacions al lector convidant-lo a reflexionar sobre com reaccionaria en situacions de dubte, alhora que enfila amb naturalitat termes tècnics (text net, tripa, folis, pàgina imparella, taca de text, caixa i sang), que introdueixen a l’entorn professional i consoliden una pràctica editorial antiquíssima. Aquest capítol nuclear, en què a penes si trobaríem cap indicació discutible (si no és l’afirmació que les compaginades tan sols es corregeixen en suport digital), té la virtut de concedir a la gestió de l’error la importància que mereix en el propòsit de la màxima eficiència i qualitat.
El capítol següent s’emmarca en el tram més decisiu de l’edició del llibre, la correcció de l’original, que definirà el grau d’intervenció de les fases ulteriors. Atès l’ampli desconeixement sobre la finalitat d’aquesta revisió, l’autora desenvolupa les raons que la fan indefugible i incorpora il·lustracions sobre les parts del llibre (potser haurien estat més escaients en la part dedicada al grafisme). Enumera les esmenes formals que se solen fer en els originals en Word (correcció de dobles espais en blanc, cometes, blanques, guions, punts suspensius, entre d’altres, i activació del verificador ortogràfic), es fixa en la manera com cal afrontar l’edició del text original (revisió de l’estructura, el ritme, les repeticions, els llocs comuns i els estereotips), concreta els aspectes de la correcció ortotipogràfica de la maqueta (sumari, peus de foto, foliació literària, vídues i òrfenes, etc.), aclareix els punts d’intersecció entre la correcció d’original i la de compaginades, i comparteix algun consell útil (la cerca de text a Internet per detectar presumptes pràctiques de plagi).
En el capítol quart, aborda una tasca menys pràctica però igualment pròpia de l’editor de taula: la gestió més enllà de la millora de l’original o, dit altrament, la coordinació amb el dissenyador i el responsable de la difusió (premsa i màrqueting). Que no sigui un aspecte que s’acostumi a estudiar en llibres pràctics no significa que no tingui interès, més aviat al contrari. Amb un capítol com aquest Bustelo construeix una visió completa de quines són les obligacions d’un editor de taula, que depassen el tractament de text i s’estenen a les altres baules del procés en què, a partir del contingut de l’original, es treballa per promoure el llibre. Per a l’autora, és l’editor, sovint sobrepassat per feines que no estan lligades estrictament a la millora del text original, qui ha de saber transmetre l’estructura i els objectius del llibre en la preparació dels materials de difusió que contribuiran a fer-lo arribar als seus lectors (disseny de coberta, textos de coberta, dossier de premsa i arguments de venda).
Lligat amb aquesta faceta de coordinació dels diferents agents, el capítol següent, que corregeix els tòpics amb què els escriptors perceben aquells que tenen cura del seu text, reprèn la relació entre autor i editor per a la tramitació del contracte, la revisió de correccions, el disseny de coberta, la maquetació de l’interior, i l’acompanyament en fires i presentacions. Per conèixer els equilibris entre l’un i l’altre, Bustelo relata anècdotes d’autors més o menys cèlebres que, si bé il·lustren la quotidianitat de l’ofici, són una mena de diari d’una editora vocacional, rigorosa i tan apassionada que no s’està de reproduir de manera més o menys dissimulada l’aplaudiment dels «seus autors» –per dir-ho segons l’argot editorial–. Fet i fet, els dos darrers capítols intenten superar els manuals pràctics convencionals per apuntar consells personals que perfilen una activitat professional en què el lector no es podrà instruir fins que no s’introdueixi en el món editorial.
El llibre es tanca amb algunes idees clau i uns annexos que recuperen el caràcter pràctic, amb criteris ortotipogràfics d’un llibre d’estil, un glossari breu, una selecció bibliogràfica i mostres d’informes de lectura, de màrqueting i de premsa. Són exemples escolars que bàsicament permeten d’adquirir algunes nocions sobre la correcció, el màrqueting i la premsa. Massa centrat en experiències pròpies d’una editora desconeguda, l’obra ofereix una primera aproximació didàctica als aprenents i un coneixement –diríem– dubtós als professionals, fora de reafirmar la seva identitat. Manuals pràctics més amplis i menys personals, vinculats a tota la cadena de valor (autoria, edició, premsa, màrqueting i llibreria), tindrien una bona acollida si apareguessin en català, com la van tenir més enllà del domini lingüístic dues obres excepcionals per a correctors i editors com són els llibres del tàndem Joan Solà i Josep M. Pujol i el del quartet de Josep M. Mestres, Joan Costa, Mireia Oliva i Ricard Fité.
Afegeix un nou comentari