Monografies digitals en fase embrionària

Estudio de la especialización y publicación de monografías digitales y de acceso abierto de las editoriales de la UNE [en línia]: informe 2019. [Por el Grupo de investigación E-LECTRA, Universidad de Salamanca.] [Madrid: Unión de Editoriales Universitarias Españolas], 2019. 127 p. [Consulta: 19 nov. 2019]. 

El canal de comunicació del coneixement, durant dècades i segles, posava les monografies al centre del sistema científic; però ja fa anys que les revistes acadèmiques van ocupar aquesta posició central. El desenvolupament de les revistes es troba en una fase evolutiva avançada, amb ritmes i camins diferents, en comparació amb les monografies, i en són molts els motius; un dels que té més rellevància és el procés d’acreditació dels acadèmics i el pes que en aquest tenen els articles, en detriment de les monografies o capítols (la casuística en les disciplines de les Humanitats i alguns àmbits de les Ciències Socials no segueix la norma).

Què en sabem de les monografies digitals produïdes per les editorials universitàries? Doncs no fa gaire, l’any 2018, vam publicar conjuntament amb Ernest Abadal i Sílvia Redondo l’estudi «Publicación de monografías en acceso abierto por editoriales universitarias españolas»[1] amb punts de confluència amb l’informe que ressenyem. Es posava el focus en la situació de les monografies en accés obert durant el període 2015-2017, a partir de l’anàlisi de les editorials, i també vam centrar-nos en les universitats membres de la UNE (Unión de Editoriales Universitarias Españolas, integrada per universitats, institucions científiques i d’educació superior), i també es va comptar amb la seva col·laboració en la difusió. Tot i ser un àmbit d’interès, hi ha poca recerca feta.

L’informe elaborat pel grup E-LECTRA de la Universitat de Salamanca té dues parts ben diferenciades, la primera centrada en l’edició digital ‒amb 108 variables considerades i 54 respostes vàlides d’una població d’estudi total de 70 editorials‒ i la segona posa el focus en l’accés obert, malgrat que se li atorga un pes menor, tant en les variables de l’enquesta com en els resultats i taxa de resposta (s’indica que prop d’un 60 % de les editorials hi han participat). Des del punt de vista metodològic trobem dos qüestionaris diferenciats ‒i personalment observo una manca d’explicació dels processos, mostres i respostes‒. Pel que fa a l’estructura de l’informe, trobo a faltar alguna referència bibliogràfica que acompanyi l’estudi, més digestió de les dades i massa diagrames de sectors.

Reprenent la primera part de l’informe, es presenten dades generals de les editorials, les infraestructures pel que fa a recursos humans i tecnologia; es mostren les estratègies, concepció i desenvolupament de l’edició; un recull d’aspectes quantitatius de la producció; variables que se centren en la qualitat del contingut i la forma; tècniques, suports i formats, per tancar el bloc amb una projecció, distribució i xifres de venda. El bloc de l’accés obert detalla dades de participació, dades dels enquestats i després articula l’informe amb la crisi del llibre acadèmic i el seu futur, i només deixa el punt 5 per al llibre acadèmic en accés obert (nou pàgines en total). Les darreres pàgines de l’informe són annexos amb els qüestionaris elaborats i altres dades sobre la mostra.

A quines conclusions arriba l’estudi? Us en traslladem algunes. La majoria d’editorials es denominen «serveis de publicacions», un 73 % depenen orgànicament d’un vicerectorat i només un 15 % compta amb la figura d’un editor general. L’informe posa de relleu el fet que el 98 % estan integrades a la plataforma DILVE https://www.dilve.es/dilve/dilveweb/index_dilve.jsp.

Pel que fa als professionals que hi treballen, tan sols un 23 % de les editorials té personal especialitzat i dedicat a l’edició digital, i en aquest mateix bloc es manifesta que la manca de sistemes, agents i plataformes per a l’avaluació i la indexació de les monografies digitals és un condicionant i causant, a la vegada, de la situació actual. Per altra banda, la contractació de personal extern i especialitzat és majoritari, ja que només el 3,88 % fan les tasques sense recórrer a externs.

En relació a les estratègies i desenvolupament de l’edició digital, la majoria veu que això serà el futur, però no s’ha fet gaire cosa fins ara, més que la digitalització d’obres impreses, és a dir, la transformació a pdf, i s’afirma que tot just es troba en una fase embrionària. Pel que fa a llengües cooficials, la producció en català suposa un 68,75 % i és predominant, i pel que fa a les llengües estrangeres, lidera la llista l’anglès, com és d’esperar.

Al bloc 5, centrat en la qualitat del contingut, es corrobora que un 52,50 % de les editorials apareix al Scholarly publishers indicators. En el següent, el 6è, s’identifiquen els elements que s’afegeixen a les versions digitals, on el contingut multimèdia i els elements interactius només suposen un 12,12 % en tots dos casos. Els canals de venda són la pròpia plataforma web o la de la institució, i també les que conformen els agregadors (no entren en aquest àmbit ni Amazon ni Google ni Apple). És rellevant també el percentatge de vendes en àmbits de coneixement, ja que les Humanitats (30,56 %) i les Ciències Socials i Jurídiques (34,65 %) encapçalen la taula a molta distància de les altres branques del saber.

Fent un punt i a part, passem a la segona part ‒que ja hem mencionat que té un qüestionari diferenciat‒ centrada en l’accés obert. Els primers resultats són poc esperançadors, ja que gairebé un 80 % de les editorials veuen la crisi en l’edició dels llibres acadèmics com a «greu», i el pessimisme supera el 90 % quan es demana «si veuen que millorarà l’estat de salut o fins i tot veuen que disminuirà l’edició fins arribar a la desaparició». És en aquest punt on preveuen que el futur ha de passar pel format digital i l’accés obert. Els motius expressats per publicar en obert, segons els enquestats, són incrementar la visibilitat i l’impacte, però també afirmen que no tenen diners per fer-ho (54,3 %).

En aquest sentit, també es demana per la percepció que els editors tenen dels autors en relació a publicar en accés obert i per l’aportació econòmica que aquests han o haurien de fer. Finalment, en aquest bloc s’ha fet un repàs dels espais webs de les 57 universitats membres de la UNE per detectar alguna declaració, manifest o mandat a favor de l’accés obert a nivell institucional, i de retruc s’esmenta la Ley de la ciencia del 2011, que tal i com diu l’informe, suposa un pas endavant, però en canvi no es parla del Pla S (que podem simplificar com el full de ruta per a les revistes i monografies cap a la ciència oberta). Aquest Pla contempla en una segona fase les monografies, però de moment els esforços estan centrats en els articles, amb una data: gener del 2021.

Candela Ollé
Professora dels Estudis de Ciències de la Informació i la Comunicació UOC