Problemes del món del llibre d'ahir, problemes d'avui

Diderot, Denis. Carta sobre el comercio de libros. Pról., Sergio Vila-Sanjuán; estudio preliminar, Roger Chartier; trad. y notas, Alejandro García Schnetzer. Barcelona: Seix Barral, 2013. 141 p. (Biblioteca abierta). ISBN 978-84-322-1482-0. 15 € en paper, 7,99 € llibre electrònic.

El síndic dels llibreters de París, André Le Breton, va encarregar a Diderot l'any 1763 la redacció d'una història de la reglamentació del llibre en l'Antic Règim, aquesta seria amb el temps la famosa Lettre sur le commerce de la librairie... A pesar de la relació professional que unia Le Breton a Diderot (Le Breton era el principal editor de l'Encyclopédie) l'encàrrec no va satisfer els llibreters parisencs que van acabar editant un text que poc s'assemblava a l'original i amb un títol diferent. Va caldre molt de temps, quasi un segle, per tal que la Carta... de Diderot fos publicada, el 1861, i encara de manera mutilada.

La intenció dels representants dels llibreters i editors parisencs en encomanar la redacció de la Carta... era reclamar per a aquesta corporació l'anomenat privilegi exclusiu davant d'Antoine Gabriel de Sartine, aleshores tinent general de la Policia de París i responsable de la Direcció de la Llibreria francesa. Es tractava d'assegurar el dret de l'editor-llibreter a publicar en exclusivitat l'obra d'un autor amb el qual havia prèviament negociat, sense que d'altres editors i impressors sense escrúpols els arruïnessin el negoci, això és copiant l'obra sense cap esforç i posant-la a un preu més baix.

Segons els editors i llibreters, es tractava de poder disposar d'unes garanties legals ben establertes i definides per tal de dur a terme una feina editorial de qualitat i en condicions que evités les còpies il·legals que abundaven tant en l'època, i defensar d'aquesta manera la viabilitat i la sostenibilitat de la indústria del llibre francesa, amenaçada per aquesta pirateria i una importació galopants.

En opinió de Le Breton, Denis Diderot seria la persona adequada per a aquesta feina de reclamar els drets dels editors davant les autoritats i de fer-ho de manera eficaç: un autor de prestigi, un intel·lectual brillant, una personalitat reconeguda gràcies al projecte de l'Encyclopédie, de fet és el mateix Le Breton qui encarrega el primer projecte de l'enciclopèdia a Diderot.

Certament, en la Carta... Diderot defensa sense escarafalls l'invent feliç de la indústria editorial, això és l'acord entre el creador i l'editor, la necessitat d'un negoci estable i regulat per tal que la cultura pugui avançar de manera ferma sobre un espai sòlid. Diderot argumenta la necessitat d'un marc legal que garanteixi una bona relació entre la creació lliure de l'autor i l'existència necessària d'un càlcul i d'un benefici econòmic legítims. A més, aquest privilegi reial es desitjava per part dels editors que es pogués allargar en el temps sense necessitat de renovació, de manera automàtica i fins i tot a perpetuïtat, com una compra d'un bé; a la qual cosa també s'hi avenia Diderot.

Calien unes disposicions legals que defensessin la bona feina dels editors i que evitessin tota mena de pirateria, l'esforç havia de ser correctament compensat econòmicament per a l'autor i (sobretot) per a l'editor.

Podrà semblar estrany que Diderot (autor) defensés els privilegis d'una corporació (la dels editors-llibreters); en un sentit liberal, Diderot era un possibilista que pensava que com millor els anés als editors econòmicament i en seguretat, millor els aniria als autors.

Aquest marc legal es fa a partir de la figura del privilegi, un contracte privat en el qual un autor cedeix a un editor una obra original, un manuscrit, per tal que l'editor la publiqui i en faci negoci i d'aquest negoci es derivi, per tant, una màxima difusió de l'obra. El privilegi tenia en l'època de la redacció de la Carta... una duració mitjana d'aproximadament sis anys.

Diderot, però, hi introdueix d'altres idees de collita pròpia, com ara la necessitat d'acabar amb la censura prèvia i d'acceptar la llibertat de pensament i d'expressió, multiplicar els permisos tàcits a l'infinit. Prohibir els llibres no fa sinó que s'editin fora del país, en detriment de la indústria editorial francesa, els llibres prohibits es publiquen i arriben igual als lectors, cal evitar que les premses franceses acabin perdent la seva producció a favor de les del Regne Unit, els Països Baixos o Suïssa; si les Cartes perses són prohibides a París, desenes d'impressors les faran fora de França i acabaran per arribar igualment a París (Robert Darnton relata en Edición y subversión: literatura clandestina en el Antiguo Régimen [Turner - Fondo de Cultura Económica, 2003] com el magatzem més gran de llibres clandestins publicats fora de França es trobava a Versalles!).

L'esforç per defensar un sistema de mercat regulat a partir de l'existència de les corporacions duraria poc, diversos ministres dels darrers Borbons influïts per les idees de Jean-Baptiste Colbert, entre ells Turgot, provaran d'abolir les corporacions. A poc a poc aquestes perdran els seus privilegis fins a desaparèixer totalment en la Revolució.

La reglamentació –censora i corporativista– del món del llibre en l'Antic Règim és prou complexa: els privilegis exclusius, la censura prèvia, la Direcció de Llibreria, el lobby dels llibreters de París, els greuges als llibreters d'altres ciutats franceses, els impresos pirates, les importacions il·legals... Per tal de facilitar la lectura de la Carta... l'obra compta amb un pròleg de Sergio Vila-Sanjuán i un estudi de Roger Chartier de molt d'interès i qualitat i que recomanem de llegir abans d'endinsar-se en el text de Diderot (altrament la lectura pot ser dificultosa).

Lluís Agustí

tipus document

Afegeix un nou comentari

Filtered HTML

  • Les adreces web i de correu electrònic es transformen en enllaços automàticament.
  • Etiquetes HTML permeses: <a href hreflang> <em> <strong> <cite> <blockquote cite> <code> <ul type> <ol start type> <li> <dl> <dt> <dd>
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.