«Progresistas, demócratas y valencianistas: editores y libreros en el País Valencià: 1962-1989»

Gago González, José M.ª Progresistas, demócratas y valencianistas: editores y libreros en el País Valencià: 1962-1989. València: Institució Alfons el Magnànim - Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació, 2023. 271 p. (Estudis universitaris; 188). ISBN 978-84-7822-323-7. 18 €.

Podríem pensar que el llibre Progresistas, demócratas y valencianistas: editores y libreros en el País Valencià: 1962-1989, de José María Gago González, és una història completa de la indústria editorial valenciana i del comerç del llibre en el període que anuncia el títol. Voldríem pensar-ho, sobretot, perquè el País Valencià no té encara una obra assimilable a la de Manuel Llanas per a Catalunya.[1] Però si ens fixem en els tres qualificatius que encapçalen el títol, ja podem intuir que aquest estudi posa més l’èmfasi en una manera de ser i de fer que en les qüestions econòmiques o gremials del món del llibre valencià de la segona meitat del segle XX.

Efectivament, José María Gago és un historiador de la cultura que, amb aquesta obra, ret homenatge als editors i als llibreters valencians que tingueren un paper compromès i valent en la modernització i la normalització cultural de la societat valenciana durant els darrers anys del franquisme i els primers de la represa democràtica. No és, per tant, un estudi d’una determinada activitat empresarial sinó dels noms propis que, independentment de la magra viabilitat econòmica d’alguns dels seus projectes, lideraren la branca cívica de la recuperació de la llengua, la cultura i la identitat dels valencians. Tampoc és un estudi exhaustiu, ens adverteix Gago des de les primeres pàgines: «...no he tratado de abarcar a todos los editores o libreros, sino a aquellos que he considerado que aportaron más a la sociedad valenciana actual, en términos de democracia, libertad y cultura». El gros d’aquest treball són desenes de testimonis orals –l’autor és expert en l’ús d’aquesta metodologia– que venen a reforçar una bibliografia específica que de moment és escassa i fragmentada en publicacions locals o especialitzades. Amb la mateixa metodologia i formant part del mateix projecte, l’autor va publicar l’any 2021 un estudi anàleg per al cas dels editors i llibreters mallorquins del mateix període.[2]

Aquest biaix cultural i social de l’estudi de Gago fa que editorials i llibreries compareguen conjuntament i en peu d’igualtat, com el back office i el front office d’un moment d’efervescència política, social i cultural. Això, ens fa notar l’autor en algun moment, no ha estat el més freqüent: s’ha escrit prou sobre editors i projectes editorials concrets i no tant sobre llibreries. Potser per això, un dels trets més significatius d’aquest estudi és la importància que tenen les llibreries no només com a proveïdores de llibres en temps difícils per a la seua adquisició, sinó sobretot com a respiralls de llibertat i espais de socialització i dinamització cultural. Els altres dos temes importants que es desenvolupen al llarg de la cronologia que estructura aquest llibre són: el paper destacat de les dones en el món llibreter valencià de l’època i la importància de les llibreries i editorials de les ciutats mitjanes del País Valencià a l’hora d’articular una xarxa cívica i cultural que va aconseguir despertar consciències malgrat els entrebancs econòmics, l’absència d’un mercat lector i el setge constant de la censura.

El llibre s’estructura en tres capítols precedits per una síntesi del context sociopolític i cultural del País Valencià entre el 1962 i el 1989 que funciona com a marc de referència ben útil a l’hora de situar la completa relació de noms propis, d’editorials i de llibreries que hi apareixen. Tots tres capítols estan dividits, al seu temps, en dos apartats: els editors i els llibreters. Pel que fa a l’abast cronològic, la data escollida per començar l’estudi és el 1962, l’any de la publicació del fundacional Nosaltres els valencians de Joan Fuster i de la recuperació de l’editorial L’Estel de la mà de Manuel Sanchis Guarner. La data que clou el treball de Gago, el 1989, és més imprecisa i no està vinculada a un fet concret, sinó al moment en el qual s’imposa una lògica nova en l’ecosistema editorial valencià, quan el mercat supera la il·lusió i es passa, segons l’autor, dels «editors empresaris» als «empresaris editors».

No obstant, el primer capítol està dedicat als precedents i abraça de l’any 1943 al 1961, un període definit per l’ànim de recuperar el valencianisme de preguerra però de grans dificultats tant en la producció com en la venda de llibres, especialment en català. Entre els projectes editorials que venen a posar les bases del que es desenvoluparà en els anys següents destaquen, d’una banda, l’Editorial Torre de Xavier Casp i Miquel Adlert, activa fins el 1966 com a representant del valencianisme conservador i catòlic i, de l’altra, l’Editorial Sicània (1955-1967) fundada pel patrici i erudit Nicolau Primitiu Gómez-Serrano. Sicània fou pionera en l’edició de materials per a l’ensenyament del català al País Valencià i el seu fundador fou un dels signants de les Normes de Castelló del 1932. Pel que fa als llibreters d’aquest període, Gago enceta la nòmina amb la llibreria Rigal, fundada el 1943. Tot i estar fora de l’abast cronològic estudiat, l’autor considera Rigal com una mena d’escola de llibreria en la qual es van formar altres llibreters de la ciutat de València, atesa la notable influència que va tenir en la cultura valenciana de postguerra el teòsof alcoià Luis García Rigal, a qui Vicent Andrés Estellés va dedicar el seu Llibre de meravelles. A Castelló i Alacant, foren les llibreries Ares (1956) i Lux (1951) les que funcionaren com a fars solitaris enmig de l’erm cultural de l’època. Amb tertúlies ocasionals, un infern més o menys nodrit i les trobades informals que s’hi donaven a les seues rebotigues, totes tres plantaren la llavor de les llibreries del període següent. Tanca la llista la llibreria París-Valencia, fundada l’any 1954 i encara en actiu a dia de hui, amb quatre botigues a la ciutat. La particularitat d’aquesta llibreria, especialitzada en llibre de vell i d’ocasió, ha estat la recuperació, en format facsímil de preu assequible, de centenars d’obres de temàtica històrica valenciana tant en català com en castellà.

El segon capítol, el més llarg, desenvolupa la tesi principal d’aquest estudi i comprèn el període que va de l’any 1962 al 1977. Van ser els anys que anaren de la clandestinitat a la llibertat democràtica, els de la resistència antifranquista i el compromís cívic i polític, els de l’activisme cultural que maldava per modernitzar la societat valenciana obrint-la a Europa i al món en la llengua pròpia, normalitzada i allunyada de l’àmbit folklorista i innocu on havia estat arraconada. Els dos motors d’aquesta transformació foren les editorials i les llibreries, nascudes sovint més al servei d’un ideal polític que per raons calculades de mercat.

L’apartat dels editors d’aquest període s’obre el 1962 amb la recuperació de l’editorial L’Estel (fundada en 1928), que s’ocuparia principalment de l’edició de llibres sobre la història del país o que n’oferien una visió crítica. El títol amb el qual debutà la nova Estel fou el de Poetes, moriscos i capellans, de Joan Fuster. Vingué seguit, l’any 1963, pel primer volum d’un altre títol d’èxit: Els pobles valencians parlen els uns dels altres, de Manuel Sanchis Guarner. Del cantó més contemporani, potser el títol més rellevant del seu catàleg fou Estructura econòmica del País Valencià, del llavors jove economista Ernest Lluch.

Però les dues editorials a les quals Gago dedica més extensió són Tres i Quatre i Pre-Textos, també les dues úniques editorials d’aquest període que segueixen en actiu. L’autor qualifica Tres i Quatre com la gran editorial valenciana que ha marcat un abans i un després en el món cultural valencià i, per això mateix, li dedica díhuit pàgines i una dotzena més a la llibreria homònima a partir de la llarga entrevista que Gago va mantenir amb Eliseu Climent per a la confecció d’aquest llibre. Tres i Quatre va ser fundada el 1968 per Eliseu Climent i Rosa Raga, amb el suport de Joan Fuster i el guiatge de Max Cahner (d’Edicions 62), com a instrument de creació de cultura en català al País Valencià. El seu catàleg esdevingué l’eina per donar a conèixer la llengua, el país i els autors valencians a una societat òrfena de consciència cultural i identitària i amb uns índexs de lectura en català pràcticament inexistents. Les altres dues potes de l’èxit foren l’obertura de la llibreria el mateix any, a tocar del carrer més comercial de València –amb una decoració moderna i atractiva que va anar a càrrec d’Andreu Alfaro i de l‘Equipo Realidad–, i la creació d’uns guardons literaris propis l’any 1973, els Premis Octubre. La intensa activitat cultural i política que es practicava a la llibreria (presentacions, exposicions, debats, recitals...) convocà el bo i millor de la intel·lectualitat dels Països Catalans i desfermà la consegüent ira de l’extrema dreta valenciana. En aquest sentit, la Tres i Quatre també va excel·lir tristament en convertir-se en la llibreria d’Europa més colpida per atemptats i agressions feixistes des de la Segona Guerra Mundial.

Pel que fa a l’editorial Pre-Textos, l’autor reprodueix al llarg de vint-i-cinc pàgines l’entrevista que va mantenir amb els fundadors d’aquest projecte culte i exquisit, generador d’un catàleg excel·lent des de la seua fundació el 1976. Manuel Borrás, Silvia Pratdesaba i Manuel Ramírez es van llicenciar en Filosofia i Lletres a la Universitat de València i, en acabar la carrera, s’embarcaren en un projecte editorial que tingué com a principal objectiu posar fi a la manca de traduccions al castellà dels principals texts canònics, i també contemporanis, de la filosofia i el pensament francès i alemany. Amb la mirada posada en les maneres de fer d’Anagrama o de Tusquets, aquest va ser l’embrió de Pre-Textos. El catàleg s’expandiria després cap als autors de l’exili espanyol, la poesia o l’assaig literari fins completar els més de 2.000 títols actuals. Una de les parts més interessants del llibre de José María Gago són les reflexions de Borrás al voltant de l’ofici d’editar, de la condició indispensable de l’editor-lector a l’hora d’equilibrar intuïció i experiència i de la supervivència de les «editorials literàries» al marge de les que anomena «editorials industrials».

Les protagonistes d’aquest segon capítol són, sense dubte, les llibreries, primera línia de la socialització i de l’activisme cultural del moment. És impossible ocupar-se detalladament de totes les que analitza l’autor, però convé recordar dues qüestions fonamentals: la importància que va tindre la xarxa de llibreries de les ciutats mitjanes (Gandia, Alzira, Xàtiva, Dénia, Alacant...) a l’hora de vertebrar un discurs cultural de país i el fet que la majoria d’aquests projectes, a diferència dels editorials, foren engegats per dones. Tant les llibreries del cap i casal com les de la resta de comarques, compartien el tret comú d’haver estat espais on es fomentava el debat entre les diferents forces polítiques (de l’esquerra hereva del comunisme a la socialdemocràcia) a través de la cultura, i des d’on s’irradiaven les accions i els programes de compromís amb la llengua i el país. A més de vendre llibres d’assaig, història, economia o sociologia per damunt o per sota del taulell, la majoria d’elles oferien ceràmica, pintura o discos de la Nova Cançó i d’importació. Malauradament, tampoc moltes d’elles es lliuraren dels atacs impunes de l’extrema dreta.

A València destaquen Lauria i Dávila, totes dues represes el 1960. Per la tertúlia d’aquesta última, fundada pel periodista i polític Vicent Ventura, passaren els principals noms de la política del moment. Can Boïls, inaugurada el 1962, fou pionera en la venda de llibres en català malgrat la seua curta vida. En tancar Can Boïls, l’any 1965, se’n quedaren el traspàs tres homes provinents del món universitari i de l’òrbita aperturista de la revista Concret: els polítics Valerià Miralles i Alfons Cucó i el crític d’art Tomàs Llorens. La nova llibreria va obrir l’any 1966 amb el nom de la revista i fins el 1977 fou una de les llibreries més actives i modernes de la ciutat, tant pel seu espai físic (amb obres d’Alfaro, de l’Equipo Crónica i de l’Equipo Realidad) com per la programació que oferia amb actes com els recitals de Quico Pi de la Serra o Tete Montoliu. El model de Concret es propagà a Alzira i a Gandia, on el 1968 obrien la Llibreria Xúquer i la Concret de la capital de la Safor. Aquesta Concret de Gandia, que era una llibreria moderna i «popíssima» en paraules de Josep Piera, aviat es va convertir en el lloc de reunió per excel·lència de la intel·lectualitat saforenca. En començar els anys setanta, l’obertura de llibreries s’accelerà arreu del país: el 1974 obria a València La Araña / Pablo Neruda de la mà de Paco Camarasa qui, després de fundar el Gremi de Llibrers de València i ser-ne el primer president, es traslladà a Barcelona on va posar en marxa l’enyorada Negra y Criminal. El mateix any, Set i Mig obria a Alacant, i Bertomeu (sovintejada per Rafael Chirbes) a Dénia. El 1976 ho van fer Garbell a Castelló, i La Costera a Xàtiva. Al poc d’inaugurar, aquesta darrera va patir un atemptat amb bomba atribuït al VI Comando Adolfo Hitler, fet que l’obligà a començar de nou amb la solidaritat dels veïns i d’intel·lectuals de totes bandes. L’any 1977, obrien La Fona a Oliva, i Ali i Truc a Elx.

Els anys setanta foren també els de l’inici de les llibreries fundades i comandades per dones. Com a exemples més sòlids, dues llibreries que romanen en actiu. El 1974, obria a Benimaclet La Traca, que prenia el nom de la famosa revista satírica valenciana i que naixia regentada per tres dones activistes i compromeses amb la lluita feminista i antifeixista. Una d’elles, Elisa Sanchis, fou amb posterioritat la directora de la Biblioteca de l‘Institut Valencià de la Dona. El 1978, també s’estrenava La Moixeranga a Paiporta i aviat esdevindria un referent cultural a la comarca de l’Horta Sud, de la mà de Gloria Mañas i Amelia Alba. Aquesta llibreria, que començà sent generalista, es va especialitzar aviat en literatura infantil i juvenil, fomentant la lectura entre els clients del futur però també entre els futurs usuaris de la Biblioteca Municipal de Paiporta, situada tot just enfront de La Moixeranga, a la plaça de l’Església de Sant Jordi.

A l’últim capítol del llibre, el que va de l’any 1978 al 1989, els projectes editorials que s’estrenen prenen una altra funció social i s’expliquen amb raons més economètriques. Amb l’arribada de la democràcia, el govern socialista de la Generalitat Valenciana aprovava, el novembre del 1983, la Llei d’ús i ensenyament del valencià. Els llibres per aprendre la llengua començaven a ser una necessitat a totes les escoles i instituts de secundària del país i, en conseqüència, aparegueren editorials que s’hi posaren al servei d’aquesta nova realitat. Edicions del Bullent (1983) barrejarà al seu catàleg les col·leccions d’assaig o d’història comarcal amb l’exitosa col·lecció de les «Rondalles valencianes» d’Enric Valor. Bromera (1986) també començarà amb la producció de llibres destinats a l’ensenyament amb l’emblemàtica El Micalet galàctic, una col·lecció que va contribuir com cap altra a la normalització del valencià i al foment de la lectura entre els més joves. Tanmateix, seria injust reduir l’activitat de Bromera al llibre de suport a l’ensenyament de la llengua. A dia de hui, Bromera és l’editorial generalista més solvent del País Valencià, amb un catàleg de més de 3.000 títols i més de 30 col·leccions, a més de donar suport a nombrosos premis literaris del país.

Més enllà d’aquest primer moviment al voltant de la publicació de materials per aprendre i estandaritzar la llengua, hi havia també la necessitat de normalitzar la publicació d’assaig, pensament i divulgació de qualitat amb segells innovadors i crítics que pogueren reflexionar sobre la societat valenciana del moment, però també sobre la situació internacional. Aquest serà el cas d’una iniciativa privada, l’editorial Afers, i de dos projectes editorials públics vinculats al món institucional i acadèmic: la Institució Alfons el Magnànim i Publicacions de la Universitat de València.

Afers, fundada el 1983, és potser l’editorial en català més potent en matèria de recerca històrica, de pensament nacional i identitari o de debat cultural. Amb l’editor Vicent S. Olmos al seu front, treballa des de la perifèria física –des de Catarroja, a la vora de l’Albufera de València–, però el seu interès va més enllà del marc territorial dels Països Catalans, per això s’ocupa també de traduir els principals autors europeus i internacionals que protagonitzen el debat actual sobre les dinàmiques nacionals a Europa i el món. Entrar a comentar les col·leccions d’aquest catàleg demanaria un text específic, però paga la pena visitar-lo per adonar-se del compromís, de la perseverança i de la qualitat d’aquesta editorial.

La Institució Alfons el Magnànim és un centre d’estudis i investigació fundat el 1947 des de la Diputació de València amb l’objectiu d’editar treballs de qualitat d’història cultural valenciana. Als anys huitanta, els que ocupen aquest capítol del llibre de Gago, la política editorial de la Institució va viure una època daurada sota la direcció de l’economista alcoià Màrius Garcia Bonafé. Des del Magnànim es va fer país sense fer provincianisme; es va valencianitzar, però també es va europeïtzar la societat valenciana. Es tractava de fer obres d’interès general que donaren a conèixer la societat valenciana des de diverses aproximacions i disciplines. Hi van contribuir algunes col·leccions que s’encetaren durant aquest període: la «Biblioteca d’autors valencians», dirigida per Joan Fuster, «Descobrim el País Valencià», «Politècnica» o l’exitosa sèrie «Temes d’etnografia valenciana», dirigida per Joan F. Mira. Pel que fa a la reflexió internacional, el Magnànim posà en marxa la revista Debats, de gran predicament entre els sociòlegs locals i forans que contribuïren amb les seues col·laboracions a la modernització intel·lectual dels valencians.

Pel que fa al Servei de Publicacions de la Universitat de València (nom que portava Publicacions de la Universitat de València als anys huitanta), ja se n’ha parlat amb extensió en una entrada pròpia d’aquest blog. Gago en destaca l’obertura a tota la societat valenciana amb una sèrie de col·leccions que, sent divulgatives, conserven el rigor científic propi de l’àmbit acadèmic.

El capítol, i el llibre, acaba amb el repàs a les llibreries inaugurades aquella dècada dels huitanta. Conforta saber que la majoria mantenen les portes obertes: la minuciosa llibreria i galeria fotogràfica Railowsky (1985) a València, la contumaç 80 Mundos (1984) a Alacant i l’entusiasta Ambra (1983) a Dénia i a Gandia (des dels anys noranta).

El cas d’Ambra i de la seva fundadora, la pegolina Pepa Ferrando, serveix com a resum de l’homenatge que José María Gago ha volgut retre als editors i llibreters valencians dels últims anys del franquisme i els primers de la democràcia: persones compromeses amb un futur més instruït, més conscient i millor. Pepa Ferrando fou una dona autodidacta, amb poquíssima escola, perquè estava destinada a cuidar de la casa i de la mare malalta, però amb prou sort per trobar un veí que li prestava llibres, molts, per omplir les moltes estones de soledat. Més tard, una malaltia llarga li va limitar la vida i la va tornar a deixar amb la companyia incondicional dels llibres. Quan va decidir guanyar-se la vida pel seu compte, ho va tenir molt clar: només podia obrir una llibreria per fer el que millor sabia, llegir i encomanar el gust per la lectura. La nova Ambra que condueix Maria Bravo, una altra lectora fervent, també és una baula entre aquelles llibreries i les que han vingut a continuar les seues maneres de fer i de ser en aquest nou segle. Hi ha la Fan Set (l’evolució de la Tres i Quatre) de València, la Detroit d’Alcoi o la Carcaixent i la Xàtiva, les llibreries bessones dels joves Carles Albert i Diego Segura.

Totes elles, les noves, les que estan a prop de complir el mig segle de vida, les que ja l’han passat i les que renaixeran del fang amb més energia i il·lusió que mai són, ara mateix, la millor notícia que ens pot arribar del País Valencià.

Neus Castellano 
Bibliotecària

[1] Entre les nombroses monografies de Manuel Llanas dedicades a la història de l’edició a Catalunya, podríem esmentar la titulada Sis segles d'edició a Catalunya: una síntesi històrica (Vic: Eumo; Lleida: Pagès, 2007). (N. de la R.)

[2] Editores y libreros en Mallorca, 1962-1989 (Palma de Mallorca: Lleonard Muntaner, 2021), que ja fou ressenyat en aquest Blog en el seu dia. (N. de la R.)