Viure és narrar. Ressenya de «La crisi de la narració», de Byung-Chul Han

Han, Byung-Chul. La crisi de la narració. Trad., David Torres. Barcelona: Herder, 2023. 105 p. ISBN 978-84-254-5052-5. 12,50 €.

També en castellà. 

Com puc haver viscut fins ara sense conèixer Han? Aquesta és la pregunta que em martellejava el cap mentre m’endinsava en el text del filòsof alemany nascut a Seül l’any 1959, obeint a l’impuls de subratllar una frase i la següent, gairebé totes, arrossegat per la densitat estimulant d’unes reflexions que et tallen l’alè i et desperten com una galleda d’aigua freda del somni del present. Però anem a pams.

Byung-Chul Han, Premi Princesa d’Astúries de Comunicació i Humanitats el 2025, ha publicat des del 1999 una trentena d’assaigs, gairebé sempre breus i amb una bona diana temàtica, quatre dels quals han estat prèviament publicats en català per Herder i tres per La Magrana. Els títols dibuixen, entre tots, una cartografia del present i de les preguntes que ens provoca, que és coherent amb aquest volum que comentem: La societat del cansament, La societat de la transparència, La societat pal·liativa, L’agonia de l’Eros, Infocràcia: la digitalització i la crisi de la democràcia, No-coses: canvis radicals del món en què vivim, Vita contemplativa: elogi de la inactivitat.

A La crisi de la narració, Han comença per constatar la importància que avui es dona, aparentment, al fet de narrar: tot el dia sentim a parlar de la construcció del relat, en relació amb qualsevol realitat –política, econòmica, esportiva–, i l’storytelling és una moda que ho envaeix tot. Ara bé, la suma d’aquests fenòmens ¿expressa la força de la narració o més aviat la seva crisi, diluïda en unes pràctiques que li lleven la transcendència que tenia? La transcendència, sí: com apunta el pròleg, «les narracions ens acomodaven en l’ésser», «donaven sentit a la vida i li brindaven suport i orientació», eren «ofertes de sentit i d’identitat», «generadores de comunitat», «la mateixa vida era una narració». Ara, en canvi, la comunitat ha estat substituïda per estols de consumidors individuals, les històries ja no s’expliquen sinó que es venen, ens envaeix la desorientació. Com hem arribat fins a aquest punt?

Han distingeix entre narració i informació. La informació ens colla a la immediatesa, ens inunda de dades, ens condemna a la simple explicació. La narració, per contra, mira lluny, obliga a la selecció significativa, comporta un exercici inevitable d’interpretació. Demana relaxació i capacitat d’escoltar. Exactament el que es perd amb l’estat de tensió a què ens porta el tsunami informatiu que provoca la digitalització, que «fa que la realitat és torni inconsistent».

I és que aquest tsunami té conseqüències: a través de la narració, construíem l’experiència, que és tradició, memòria enllaçada de fets significatius, que d’aquesta manera s’estabilitzen en records permanents; per contra, l’acumulació d’informació, d’impactes puntuals que se succeeixen sense possibilitat d’esdevenir vinculants ni permanents, ens aboca a «la vida nua, la supervivència». Aquest és el signe, en la terminologia de Han, de la Modernitat tardana, que es distingeix de la Modernitat perquè ha deixat de tenir visions, i per tant de mirar al futur; ha renunciat a la història i ha reduït el temps a la via estreta de l’actualitat. La vida ha deixat de ser un projecte per esdevenir simple pas d’un problema a un altre problema. Les cursives són totes de l’original, i Han hi recorre sense angúnia, reiteradament, i així conceptualitza amb intenció els termes més comuns, o més gastats, que en el seu text agafen nou gruix de significat.

Servint-se sobretot de Walter Benjamin ‒també de Heidegger i Kant, de Proust i Sartre, de Sontag i Arendt, entre d’altres‒, Han ens planta davant un mirall que ens retorna la imatge inquietant d’allò que ja som. El mirall de la hiperconnectivitat en xarxa mitjançant tota mena d’aplicacions que hipertrofien la nostra percepció temporal: arrossegats per Snapchat, per Messenger o per l’app que sigui més rutilant ara mateix, «l’únic que importa és el moment». Això ens aboca a la inconsistència, a una acceleració que ens porta a pretendre comunicar-nos més i més, d’instantània en instantània, a mesura que d’instantània en instantània ens arrossega la sensació de buit, de pèrdua de nosaltres mateixos en el temps borrós que se’ns ha escapat mentre preteníem fer-lo intens i durable.

I així perdem la possibilitat de trobar-nos, de retrobar-nos i reconèixer-nos, de ser: «La narració autobiogràfica es basa a fer una reflexió posterior sobre què s’ha viscut, a fer una feina conscient de rememoració». Perquè l’acumulació d’instants, aquesta atomització del temps molt probablement estimulada per la persecució de likes ‒tant si és volguda com passiva o inconscient‒, ens fa oblidar que «el jo no és una quantitat, sinó una qualitat». Una qualitat construïda no tant sobre la capacitat de retenir tot el que hem viscut sinó, precisament, al contrari, sobre la selecció electiva: «Qui vol narrar o recordar ha de poder oblidar o ometre moltes coses. La societat de la transparència significa el final de la narració i del record». Suposa l’apilament indiscriminat, caòtic, impenetrable, de tota mena de tresors i de rampoines i «l’amuntegament és el contrari de la narració».

He trobat especialment suggerent la desmitificació que Han fa del concepte de transparència: «No hi ha la narració transparent. Tota narració es basa en el misteri i la màgia». Perquè, per paradoxal que pugui semblar, la transparència generalitzada no deixa de ser un mecanisme més d’emmascarament, de confusió, d’encobriment. I adonar-se’n, i dir-ho sense ambigüitats, té una forta càrrega política, en aquesta època que ens ha tocat viure, on impera un discurs públic que, en nom de la llibertat, la democràcia i els sentiments més nobles, massa sovint es colga, com l’estruç que amaga el cap, en un oceà d’enganys, aparences, cinisme, bones intencions woke i confirmació de l’statu quo contra tota crítica real i qualsevol intent de canvi. També parlem d’això.

La imposició dels instants fa que es perdi la distància i no es pugui explicar res. L’instant és pròxim per definició. La immediatesa i la proximitat ens priven de veure la llunyania. I sense llunyania no hi ha interacció amb l’altre. Vet aquí un efecte social, psicològic, moral de la tecnologia que ens té a tots captius: «Com més eficaçment ens protegeix l’smartphone de la realitat és fent que no tingui mirada. La mirada és la manera com es manifesta l’altre. La pantalla tàctil fa que desaparegui completament la realitat com a rostre que ens interpel·la. Si a l’altre li prenem l’alteritat, es fa consumible». És per aquí, probablement, que podem trobar explicació al sentiment generalitzat de crisi que ens abassega ara mateix, de crisi de valors, de l’educació, del compromís polític; a aquesta paradoxa que vivim de pretendre’ns individus singulars mentre, alhora, ens exclamem de l’individualisme extrem, anorreador, que ens envolta i ens absorbeix.

L’allau de dades crea una teranyina inabastable de macrodades. S’imposen els fets («l’és així») sobre els conceptes («el perquè»). Es perd l’esperit. Disminueix la capacitat de narrar, de construir teories, d’interpretar i, per tant, de comprendre. Es renuncia a l’audàcia i el risc de la narració per abandonar-se a la burocràcia. La crisi de la narració porta al final de la filosofia, a l’esmorteïment de la capacitat d’escoltar, a l’aïllament i la pèrdua de contacte amb l’altre: «Les stories que es publiquen a les xarxes socials, i que en realitat no són altra cosa que autoretrats o escenificacions d’un mateix, aïllen les persones. A diferència de les narracions, no creen proximitat ni afavoreixen l’empatia. […] En l’època de l’storytelling com a storyselling, la narració és indiscernible de la publicitat. En això consisteix l’actual crisi de la narració».

Anem arribant al final del relat argumentatiu de Han. La conseqüència ara ja indissimulable de tot plegat ‒d’efectes, com deia, socials, psicològics, morals, polítics al capdavall‒ és que «s’ha substituït aquesta comunitat sense comunicació per una comunicació sense comunitat». D’aquí, podem deduir, que hagin entrat en una crisi qui sap si irreversible alguns conceptes clau que volíem donar per indiscutibles, les grans conquestes de la civilització tot al llarg de les tragèdies del segle XX: els drets universals, l’aspiració compartida a la pau, l’acceptació de la igualtat entre els diferents i el respecte a l’altre. Que és la crisi on som, sota el lideratge narcisista de l’ànec Donald Trump i tots els autòcrates que l’acompanyen. Les narracions decauen substituïdes per informacions, la història és una mercaderia més entre qualsevol altra mercaderia, tot interpel·la directament les emocions i no la raó. «Tot es redueix al consum», afirma Han.

I quin marge deixa aquest panorama a l’esperança? D’això Han no en parla. Si no és que considerem les frases que obren el paràgraf final més aviat un programa d’acció que no una elegia nostàlgica: «Viure és narrar. L’home com a animal narrans es distingeix de l’animal perquè, quan narra, crea noves formes de vida. En la narració rau la força d’un començament nou. Tota acció transformadora del món es basa en una narració».

Oriol Izquierdo 
Professor de l’Escola de Llibreria i de la Universitat Ramon Llull