Les dones de la «Série noire»

Levet, Natacha; Tadié. Benoît. Les femmes de la Série noire. Présent., Stéfanie Delestré. Paris: Gallimard, 2025. 173 p. (Série noire). ISBN 978-2-07-310182-2.

Amb motiu del 80è aniversari de la «Série noire» de Gallimard, col·lecció fundada el 1945 per Marcel Duhamel, ens arriba aquest assaig signat per dos dels més grans estudiosos actuals de la novel·la negra, Natacha Levet i Benoît Tadié. La primera, professora i investigadora a la universitat de Llemotges, autora de Roman noir, une histoire française (PUF, 2024); el segon, professor de literatura americana a la universitat París-Nanterre i autor de dos remarcables estudis: Le polar américain, la modernité et le mal (PUF, 2006) i Front criminel: une histoire du polar américain (PUF, 2018).

Les femmes de la Série noire és un assaig menor i tanmateix interessantíssim, que ve a afegir-se a una gran quantitat de bibliografia crítica que ha generat aquesta col·lecció a França al llarg dels anys.[1] L’estudi, presentat per Stéfanie Delestré, l’actual directora de la «Série noire» i primera dona a comandar-la, s’exposa en una introducció i dues parts, on Levet i Tadié fan un recorregut exhaustiu i posen en valor el paper de la dona a la col·lecció que va donar nom a un gènere literari i que habitualment s’ha considerat adreçada als homes.

La introducció serveix als autors per posar-nos en antecedents del «diàleg transatlàntic» que s’estableix durant el període d’entreguerres a París –en aquell moment «capital mundial de la literatura»– a la comunitat francoamericana en la qual destaquen intel·lectuals com Gertrude Stein, Sylvia Beach, Colette, Cocteau, Max Jacob, Gaston Gallimard, Ezra Pound, André Gide o Ernest Hemingway entre d’altres, que transforma el món literari i renova la cultura europea amb el jazz, el cinema i la literatura que arriben dels Estats Units. Agents literaris nord-americans s’instal·len a París i Gallimard es relaciona amb l’editorial novaiorquesa Knopf i l’agència Bradley, que representa autors com James M. Cain, Dashiell Hammett, Dos Passos o William Faulkner, i aquest «diàleg transatlàntic», interromput durant l’ocupació alemanya, es reprendrà un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial i la «Série noire» en serà la primera materialització.

La primera part, «La fabrique de la Série noire: une affaire de femmes», està dedicada al que podríem dir la cuina de la col·lecció. Massa sovint, quan es fa referència a les dones vinculades amb una col·lecció, hom es limita a inventariar les autores que hi han publicat, bandejant de manera sistemàtica les que n’han fet possible la publicació. I aquesta és, sens dubte, la part més interessant d’aquest llibre, perquè els coautors tracen una trajectòria pels diferents treballs desenvolupats per dones en el si o prop de l’editorial. Comencen per la mítica coberta, obra de la dissenyadora Germaine Gibard, que més tard es convertiria en Mme. Duhamel, després d’haver-se descartat la proposta de Roger Allard d’un disseny de petites flors verdes sobre fons blanc, que Duhamel trobava massa bucòlica per a la temàtica de la col·lecció. També destaquen la relació amb les agents literàries, algunes de grans agències, com la Bradley o la Hoffman, i d’altres que es van imposant en el paisatge parisenc de l’època, com les creades per dues dones, com són el Bureau littéraire de Denyse Clairouin i el Bureau littéraire International de Marguerite Scialtiel, que asseguren les connexions entre la «Série noire» i la producció anglòfona hardboiled.

Continua la primera part del llibre amb un apartat dedicat a la traducció, on s’exposa la dèria de Duhamel –que va dirigir la col·lecció fins el 1977–, de cercar l’oralitat més que l’academicisme, i reclutar els traductors entre la xarxa d’amics artistes, intel·lectuals, poetes, gent del cinema i del teatre. A Duhamel li agrada especialment el llenguatge periodístic, i entre les dones s’assenyalen Wanda Kosakiewicz, Michelle Vian –dona de Boris Vian–, France-Marie Watkins o Jane Fillion. De fet, durant la direcció de Duhamel, el 44,5 % de les traduccions són fetes per dones, tot i que aquestes representen només la meitat dels traductors homes. Així mateix, es fa menció del fet que hi ha nombroses traduccions signades per dos traductors, algunes vegades fruit del treball col·laboratiu, però sovint la traducció encarregada passa per mans de l’equip editorial que la torna a treballar, per infondre-li el to, l’argot i el ritme de la casa. Finalitza aquesta part amb la menció de les col·laboradores de Duhamel, secretàries, lectores, correctores i traductores, entre les quals posen de relleu Janine Hérisson, Minnie Danzas, Jeannie Chauveau, Jeanne Witta o Odile Lagay, que ajuden el director a donar forma a la col·lecció. Entre les marques de la casa, la limitació de 256 pàgines –i el que no hi cap, va fora– i la «normalització» de les traduccions tal com les vol Duhamel.

La segona part, «Les autrices américaines de la Série noire», fa un repàs per l’obra publicada a la col·lecció de cinc autores nord-americanes, d’entre el centenar d’escriptores que hi han aparegut des dels inicis i fins el 2025. Cal tenir en compte que entre 1945 i 1977, de les 1.722 novel·les que s’hi publiquen, només 42 són escrites per 26 dones. D’aquestes, cinc, publicades durant la direcció de Duhamel: Gertrude Walker com a primera dona publicada a la col·lecció el 1951, Dolores Hitchens i Elisabeth Sanxay Holding com a les més ben representades, amb cinc i dos títols respectivament, i Leigh Brackett i Marty Holland. S’hi afegeix, a manera de bonus track, un apartat dedicat a Janine Oriano, la primera dona francesa a publicar a la sèrie el 1971, coneguda literàriament com Janine Boissard. Aquesta part es complementa amb la bibliografia de les autores citades i una llista de les escriptores publicades a la «Série noire» des del 1945 fins el 2025.

Un interessant recorregut pel paper de les dones en un món –una col·lecció– d’homes, que ha anat evolucionant des de finalitzada la Segona Guerra Mundial fins a dia d’avui. L’edició es complementa amb divuit fotografies en blanc i negre a tota pàgina i, com a curiositat, en aquests vuitanta anys, a la col·lecció s’hi ha publicat tres títols de Maria Antònia Oliver i dos de Dolores Redondo.

Jordi Canal i Artigas

Bibliotecari

[1] A més d’una gran quantitat d’articles i números monogràfics de revistes, vegeu els següents assajos:

• Besnier, Lionel; Hayes, Adam. L’argot du polar: cadavre exquis de la «Série noire». Illust., Adam Hayes. Paris: Gallimard, 2015.
• C’est l’histoire de la «Série noire»: 1945-2015. Dir., Franck Lhomeau et Alban Cerisier; avec la collaboration de Benoît Tadié, Claude Mesplède, Patrick Raynal et Aurélien Masson; avant-propos d’Antoine Gallimard. Paris: Gallimard, 2015.
• Giraud, Robert; Ditalia, Pierre. L’argot de la «Série noire». «Vol. 1, L’argot des traducteurs». Nantes: Joseph K., 1996.
• Lauterbach, Arlette; Raybaud, Alain. Le livre de cuisine de la «Série noire». Préf., Patrick Raynal. Paris: Gallimard, 1999.
• Lauterbach, Arlette; Raynal, Patrick. Le livre des alcools de la «Série noire». Préf., Jean-Marie Laclavetine; illust., Joëlle Jolivet. Paris: Gallimard, 2001.
• Mesplède, Claude; Schléret, Jean-Jacques. S.N.: voyage au bout de la Noire: inventaire de 732 auteurs et de leurs œuvres publiés en séries Noire et blème, suivi d’une filmographie complète. Paris: Futuropolis, 1982.
• Mesplède, Claude; Schléret, Jean-Jacques. S.N.: voyage au bout de la Noire: inventaire des auteurs et de leurs œuvres publiés en séries Noire et Blème, suivi d’une filmographie complète. Additif-mise à jour 1982-1985. 56 auteurs nouveaux des compléments d’information… Paris: Futuropolis, 1985.
• Mesplède, Claude. Les années «Série noire»: bibliographie critique d’une collection policière. Amiens: Encrage, 1992-2000. 5 vol.
• Mesplède, Claude; Schléret, Jean-Jacques. Les auteurs de la «Série noire», 1945-1995. Éd. rev. et complétée par Claude Mesplède de «Voyage au bout de la Noire». Nantes: Joseph K., 1996.