«Libros, lectores y lecturas», de Manuel Arranz

Arranz, Manuel. Libros, lectores y lecturas: 90 reseñas sobre 92 libros. València: La Documental Edicions, 2025. 293 p. ISBN 978-84-127496-3-2. 21 €.

No podem acusar el crític literari, traductor i escriptor Manuel Arranz d’haver posat un títol poc clar ni mentider al seu últim llibre. De fet, una immensa part d’aquesta obra està dedicada a allò que ens promet: un recull de 90 ressenyes, ordenades cronològicament i aparegudes a diferents mitjans, de 92 novel·les publicades al llarg d’aquest segle per editorials independents a Espanya. Conformen una llista de novel·les que, a simple vista, costa de trobar alguna cosa que les uneixi. Són les restes parcials d’un llarg itinerari lector que potser, em deia quan vaig començar a llegir el llibre, només tenen en comú el fet de ser víctimes dels capricis d’un crític lletraferit. Però aquí la víctima és Manuel Arranz, no les novel·les. Si ens refiem de les seves paraules, és clar.

L’obra comença amb una petita comunicació de títol suggerent, inspirat, potser, en un vers de Miquel Àngel que dona nom a un llibre inacabat de Stendhal: ¿Quién me protegerá de tu belleza? (Pre-Textos, 2013) (Chi mi difenderà dal tuo bel volto?). M’esperava el típic discurs sobre les virtuts de la vida lectora, plena de llocs comuns que no cal repetir perquè ja els hem vist a tot arreu. Però va i em trobo això:

«Mi relación con los libros hoy podría calificarla, sin pecar de tremendismo, de patológica. En otras palabras: los libros me han arruinado la vida. No estoy hablando en broma, ni trato de ser ocurrente para captar su atención. No sé cómo habrá sido en su caso, pero a mí los libros no me han hecho feliz nunca, sino todo lo contrario, inmensamente desgraciado. Si pudiera prescindir de ellos lo haría, pero ya es demasiado tarde y no tengo otra vida.» (p. 7).

Davant de l’entusiasme que desprenen part dels grans manifestos a favor de la lectura, ens trobem amb les paraules d’algú que ens vol posar sota avís dels perills de la literatura i que potser està una mica cansat del to pedagògic amb què se’n sol parlar:

«La mayoría de las obras de ficción de los últimos cuarenta o cincuenta años son deprimentes. Y lo son precisamente en función de su veracidad, lo son porque nos hablan de la condición humana, lo son porque hablan de nuestros crímenes, y aunque en el mundo haya hombres y mujeres buenos, el mundo es un lugar siniestro, lleno de dolor, de traición, de crueldad, de desesperación, de incomprensión, de egoísmo, de indiferencia, de mentira, y la literatura no puede ignorar todo eso, pues la literatura se hace con la vida.» (p. 8).

La ficció actual, o hauríem de dir aquella que suscita l’interès de l’autor, tot i contenir obres belles i commovedores, té un substrat pessimista precisament per la seva tendència a reflectir les realitats de les societats actuals, trencades, sense sentiments ni emocions i en constant conflicte. Estar-hi en contacte, més que una font de gaudi, és un acte d’autodestrucció.

Llegir no ens fa feliços ni tampoc lliures, ens diu a continuació. Un altre tòpic de la sociologia de la lectura capgirat! Els llibres més aviat ens sotmeten, ens fan els seus esclaus, de les idees o de les ficcions que contenen «hasta el punto de que los más contaminados, como es mi caso, vivimos nuestra vida como si fuera una ficción, y vivimos las ficciones como si fueran nuestra vida.» (p. 9). Aquesta frase em va impactar especialment, i està perfecte que la deixi anar i no la desenvolupi més. El que és interessant és que el lector se la faci seva i valori la seva relació amb els llibres. Llegir ens sotmet? Potser sí. ¿Qui domina a qui quan trobes aquell llibre que no pots deixar estar? Qui ens fa pensar que els fets de la nostra vida es poden estructurar d’una manera narrativa i, per tant, significativa? Qui renuncia a la seva temporalitat i al seu món quan obre un llibre? Qui s’entrega a una veu diferent de la seva quan llegeix? Qui s’instal·la a dins teu i et reescriu la mirada sense demanar permís?

En línies generals, és una comunicació curta, d’un to potser provocador, però molt interessant per les reflexions que pot generar i per la ironia present: la d’algú que no vol discursos complaents sobre la lectura, però que així i tot ens confessa la seva passió i entrega absolutes als llibres.

Passant pròpiament a la introducció a les ressenyes, Arranz ens explica els criteris que ha fet servir per escriure ressenyes al llarg dels anys. Les ressenyes s’escriuen amb la finalitat d’animar la lectura d’un llibre i que no passi desapercebut. Perquè sí, gran part de les novel·les que es publiquen actualment són uns pastitxos sense gaire qualitat, ens dirà, i cal intentar visibilitzar les que sí que tenen quelcom rellevant. Així, les ressenyes que ens trobarem seran de llibres que Arranz ha llegit i que considera valuoses per raons segurament subjectives. En cap moment té la intenció d’establir una llista de novel·les d’obligada lectura:

«No busque el lector encontrar en estas páginas los libros que debe leer, ni cómo debe leerlos y por qué. No hay libros imprescindibles, ni libros necesarios. Hay libros buenos y malos. Aquí hablo de algunos libros buenos que he leído en los últimos años. No todos coincidirán con los gustos del lector. Hay otros libros, tan buenos o mejores que estos de los que hablo aquí, libros que no he leído, pero que tengo la esperanza de leer algún día, o libros que he leído, pero sobre los que no he escrito. Mis lecturas, como las de cualquiera, son limitadas y caprichosas.» (p. 15).

Aquest recull conforma una llista de novel·les que plasmen la fràgil condició humana i el pas del temps inexorable. Una part important són memòries o llibres testimonials que ens expliquen les grans desgràcies del segle passat; però també trobarem ficcions fidels a la vida, teixides a partir de personatges i situacions que ens mostren el món tal com és, sense omissions ni idealitzacions. Cal dir que, abans de veure la llista, m’esperava trobar majoritàriament novel·les escrites en aquests primers vint-i-cinc anys del nostre segle. Però fent una revisió de l’obra es veu que 72 de les 92 novel·les ressenyades es van escriure al llarg del segle XX i van publicar-se per primera vegada a Espanya entre els anys 1999 i 2021. M’hauria agradat veure més exemples de narrativa escrita en aquests últims anys, però així i tot, les propostes són tan depriments com interessants. Les 90 ressenyes rescatades per Arranz tenen la voluntat de trencar una idea recurrent i actual, aquella que afirma que no importa el que es llegeixi mentre es llegeixi.

La vida és massa curta per perdre el temps llegint mals llibres, ens diu Arranz, i no hi puc estar més d’acord. Les seves ressenyes m’han animat a llegir autories que coneixia, però que necessitava una empenteta per iniciar-les, com poden ser Clarice Lispector, Claudio Magris, Thomas Wolfe o Marisa Madieri, o directament desconegudes fins ara, com Danilo Kiš, Robert Walser, Ida Fink, Magda Hollander-Lafon o el mateix Manuel Arranz. També anima a revisar els catàlegs d’editorials molt presents en aquest recull, com Periférica, Pre-Textos, Minúscula o Libros del Asteroide.

Acompanyen el text fotogrames del vídeo-assaig WAAITT, de l’artista visual Mar Reykjavik.

Carlos Fernández Muñoz

Llibreter