Rault, David. Caracteres: un cómic sobre la formidable historia de los caracteres tipográficos y de sus autores. Prefacio, Erik Spiekermann; trad., Marta Gámez Márquez. Málaga: Jardín de Monos, 2023. 133 p. ISBN 978-84-948018-4-6. 29,90 €.
Fins al tombant del segle passat, la tipografia havia assolit una presència de serietat en què la tradició havia guanyat la partida a la modernitat. Aquesta idea es va consolidar en el temps. Fins al punt que en certa ocasió, després d’una classe sobre ortotipografia, una alumna em preguntava si la tipografia encara tenia sentit quan l’oferta de tipus a les xarxes digitals era tan elevada que no acabava de veure clar que es pogués continuar parlant de modernitat i tradició. Aquesta idea que podríem emmarcar en el que es coneix com el camp del pensament líquid (Bauman), amb una fluïdificació de la història, no és tan descabellada com podria aparentar; és clar, si no ens n’eixim del marc del pensament líquid que tot ho amara i en el qual els pilars bàsics s’associen més al quadre La persistència de la memòria (1931), conegut popularment com Els rellotges tous o Rellotges fosos, que a les columnes clàssiques del classicisme grec.
Fem aquesta introducció per ressenyar el llibre, un còmic, Caracteres: un cómic sobre la formidable historia de los caracteres tipográficos y sus autores, de David Rault, un prefaci d’Erik Spiekermann –que també hi apareix ressenyat com a part de la història, p. 102– i editat per Jardín de Monos. D’entrada podem trobar en el títol l’aparent contradicció esmentada en el paràgraf anterior: el mot còmic i el mot història. Podem explicar la història en un còmic? Alguns continuaran considerant el còmic com un subgènere literari, però aquesta classificació dels gèneres s’ha hibriditzat i, sense entrar en debats sobre la banalització, el còmic ha esdevingut un canal més per a la divulgació: siga de la ciència, de la història o de la filosofia.
Es tracta, com no podria ser d’una altra manera, d’una obra divulgativa a l’abast de tothom. Sense distincions entre especialistes, estudiants o culturetes. I fem aquesta primera matisació perquè Jardín de Monos trenca un dels tabús de la tradició tipogràfica en divulgar a través d’un còmic la història i l’obra de trenta-un tipògrafs –sí, 31; ni 50, ni 100 ni cap nombre rodó–. Tots excepte dos (Carol Twombly i Zuzana Licko), homes. Ací ens atreviríem a recomanar, entre d’altres, l’article «Mujeres y tipografía: anónimas con nombre» (https://www.usandizaga.com/design/mujeres-y-tipografia/). I la trenca, tornem-hi, divulgant la història d’una manera inhabitual com és la recensió de les principals dades biogràfiques de l’obra i la vida de cadascun dels autors. Amb un breu repàs per l’obra dels tipògrafs ens fa avinent un anecdotari en què juga la veu narradora externa amb alguns diàlegs i comentaris en primera persona dels ressenyats. Encapçalats per una portada, cadascuna d’un color i recuperant una de les tipografies de l’autor, el disseny del llibre anostra uns autors amb fracassos i èxits, un fet que els fa més humans a ulls del lector.
El dibuix té un paper bàsic en l’obra Caracteres. David Rault, amb més de deu llibres publicats, tots ells en francès, ens acosta mitjançant el dibuix tot un garbuix de vides dedicades a la creació de lletres. Però que ningú s’enganye i pense que es tracta d’un resum més o menys llegendari d’anècdotes: es tracta d’una obra rigorosament documentada amb la qual Rault aconsegueix mitjançant el dibuix que fem els autors ressenyats com una part nostra. Per tant, podem dir que ens acosta la tipografia a un àmbit poc conegut fins ara, com és la humanització de la lletra i dels autors.
Tot i que el mateix autor, en la Introducció, deixa caure que amb aquesta obra «podreu lluir-vos en els sopars familiars mentre conteu una o dues anècdotes divertides sobre l’Arial o la Times New Roman, entre les postres i el cafè», el còmic va més enllà i és un petit homenatge als autors, a aquelles persones que desapareixen sovint «enmig d’una indiferència total –de vegades una solitud extrema– abans que un o dos periòdics publiquen la notícia de la teua mort, probablement composta amb alguna de les seues tipografies». Si aquesta havia estat la tònica habitual en alguns dels tipògrafs –i ja no parlem de les tipògrafes, que en el millor dels casos han estat anònimes o vídues de, com moltes pintores–, aquest còmic fa una mica de justícia amb, almenys, els trenta-un autors ressenyats.
La història de la tipografia, especialment a partir de l’arribada de la pantalla digital, està farcida de reinterpretacions, molt sovint de clàssics, que amb les patents aprofiten el nom clàssic i les actualitzen. Aquest és el cas de Carol Twombly (p. 6) que amb la lletra Trajan fa nostra una lletra que té dos mil anys i la porta a títols com ara Titanic, Games of thrones o Star wars. Un èxit? Sí, però un èxit que abans havien intentat Rudolf Weiss (Weiss, 1926), Frederic Goudy (Goudy Trajan, 1930) o Warren Chappell (Trajanus, 1939). Ella, a més, hi afegeix els signes de puntuació. Aquest és un cas, el primer del còmic, però no l’únic.
Si Twombly fa una reinterpretació d’un clàssic, Paul Renner (p. 56), s’endinsa en l’esperit del temps i s’entesta a traslladar el racionalisme del cercle, el quadrat i el triangle a la lletra. Després d’un primer fracàs en què du la geometria a l’absurd, no hi desisteix i després de publicar El arte de la tipografía (Campgràfic, 2000), refà la geometria i incorpora un estol de trets humanístics, correccions de l’ull en diríem, i assoleix la que ha esta considerada la lletra per excel·lència durant una gran part de la modernitat. Fins al punt que si Stanley Kubrick «adora la tipografia [Futura]» i l’esculpeix en el cartell de la pel·lícula 2001: una odissea de l’espai, el 1968, només un any més tard la Futura és enviada a la Lluna on encara roman en la placa commemorativa del mòdul d’allunatge de la càpsula Apollo 11.
Són només dos exemples del que podrà trobar el lector en aquest còmic que posa nom i cognoms i imatge a un bon braçat de tipògrafs a través dels quals reconeixem un imaginari que potser molts encara consideraven que eren el resultat d’una creació divina. I ara que ho pense, en certa manera ho són.
Xavier Llopis
Filòleg i editor
Afegeix un nou comentari