Entre el cànon i l’experimentació

Seminari de Poesia (1r: 2023: Barcelona). Camins entre l’experimentació i el cànon. Barcelona: Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, 2024. 98 p. (Quaderns divulgatius; 76). Disponible també en línia: https://www.escriptors.cat/publicacions/quaderns-seminari-poesia-2023. No venal.

Entre els creadors de qualsevol àmbit artístic no hi ha acord (i potser no cal que hi sigui) pel que fa a la reflexió sobre la pròpia feina, si bé quan es dona reflexió, aquesta il·lumina l’àmbit d’acció des de dins, la qual cosa eixampla la perspectiva del crític. És per aquest motiu que en el camp de la poesia és una bona notícia la publicació del «Quadern divulgatiu» núm. 76: I Seminari de Poesia. Camins entre l’experimentació i el cànon, editat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, l’entitat organitzadora del seminari que va tenir lloc a Barcelona el dia 22 de novembre de 2023. Un volumet molt útil, ara i en el futur, per revisar les vegades que faci falta aquest «tema que porta de corcoll el sistema literari i, naturalment, els poetes», com escriu Anna Pantinat en el text de presentació.

Van intervenir en el seminari: Teresa Pasqual amb «Pensar sense baranes», en el qual l’autora reflexiona sobre el que suposa, resumint, «escriure sense baranes» com a metàfora d’un punt de partida a l’hora d’escriure. A continuació podem llegir «Convergències i divergències entre experimentació i cànon poètic», de Josep M. Sala-Valldaura, que des de fora com a crític, i des de dins com a poeta, reflexiona sobre els conceptes «cànon (poètic)» i «experimentació», «conceptes que no pertanyen al mateix àmbit dels estudis literaris». Així, doncs, ja tenim una dicotomia que, això no obstant, no és estàtica, i que es resol amb la «convergència de cànon poètic i l’experimentació». I això sense que potser el poeta o la poeta en siguin conscients, com he apuntat més amunt, i que es pot resumir, en aquest cas en el terreny de la plàstica, en l’expressió «jo pinto i prou», com deia Joaquim Mir. I és que «un text experimental que s’hagi incorporat en algun cànon pot saltar al centre absolut» del cànon i esdevenir «tradició». O sigui: l’avantguarda d’ahir avui ja és tradició.

Moderada per Anna Pantinat, en la taula rodona «S’està renovant el cànon poètic?» van intervenir Maria Antònia Massanet amb «El cànon amputat», que va posar a la palestra la manca de presència femenina en les antologies, de les quals proporciona referències, començant per Las sinsombrero, poetes de la Generación del 27 (de Tània Balló, Espasa, 2016). Tot i els avenços, a la poesia catalana encara li falta molt camí per recórrer i apunta Massanet que «es fa necessari omplir els buits i silencis que foraden el nostre cànon».  

Amb «De capçals i cavalcades», Marc Rovira, fundador i membre actiu del mitjà digital La lectora, diu que des d’aquesta plataforma es fa un esforç per mantenir «un cert nivell del discurs crític» en un moment de tanta diversitat formal. No és fàcil, aquesta tasca, i com aquell qui no diu res, Marc Rovira ens fa observar en el seu text que «la qualitat de la crítica literària en aquest país encara continua sent una cosa massa personal. M’explico: hi ha tot de gent que encara va criticant a l’esquena els llibres dels altres i que, en canvi, quan els proposes de desplegar-ne una crítica argumentada, prefereixen deixar-ho córrer». Vet aquí una evidència. Finalment, Rovira no creu que «cànon» i «experimentació» siguin expressions antitètiques sinó «dues portes que obren un mateix espai».

Amb «Ubiqüitat, dèficits i perifèries», Maria Sevilla, amb Laia Carbonell i Raquel Santanera programadora del cicle de poesia de L’Horiginal, en la seva intervenció va argumentar com els recitals afecten l’oralitat del cànon, ja que un poema «dit» poc o molt és «representat»; com aquesta «poesia pública», ja sigui escrita expressament per ser recitada de viva veu o procedent del paper, feta pública en un escenari, afecta la recepció de la poesia de la qual se n’escolta la declamació, la sonoritat. «Llegir un text en veu alta és “interpretar-lo”», en efecte, i ningú no dubta de l’eficàcia comunicativa d’un poema ben dit i hi ha poetes que són veritables professionals en aquest camp. Maria Sevilla en remarca alguns exemples.

Teresa Costa-Gramunt  
Escriptora i dissenyadora especialitzada en exlibris. Autora de La capsa dels fils: geografies sentimentals