«La librera de Tokio», de Nanako Hanada. Llibres, llibreries i un «ghosting» ben literari

Hanada, Nanako. La librera de Tokio. Trad., Vanesa Robles Gallardo. Madrid: Urano, 2025. 191 p. ISBN 978-84-92917-35-8. 15 €.

Hi ha un subgènere discret, però estimadíssim, que consisteix, senzillament, a escriure llibres sobre llibres. Llibres que passen dins de llibreries, que fan olor de pàgines velles i cafè acabat de fer, que ens recorden per què llegim quan tot fa baixada. Pensem en La llibreria ambulant de Christopher Morley (Viena, 2014), on els llibres canvien vides a cop de cavall i caravana. O a 84, Charing Cross Road (de Helene Hanff, LaButxaca, 2012), aquell epistolari deliciós que aconsegueix, amb quatre cartes i molts llibres enviats per correu, emocionar més que moltes novel·les senceres. O, encara, La llibreria de Penelope Fitzgerald (Impedimenta, 2017), on una dona lluita contra els elements –i el poble sencer– per obrir una llibreria en un lloc que no la vol. Amb aquest bagatge al cor, una arriba a La librera de Tokio amb ganes de submergir-se en l’encant d’una llibreria japonesa, d’aquelles amagades en un carreró, on la pols i el silenci tenen pes. Però el que trobem és una novel·la que té molta més postal que profunditat, una història feta més de sucre que de tinta.

Nanako, la protagonista, fuig d’una vida grisa després d’una ruptura amorosa i s’instal·la en una llibreria. Allí, entre llibres apilats, clients extravagants i silencis densos, hauria de descobrir el poder transformador de la lectura. I ho fa, sí. Però tot és massa fàcil. Massa bonic. La tristesa se supera amb una mica de feina entre prestatgeries. Els dubtes existencials s’esvaeixen quan es classifiquen llibres antics. L’amor apareix com qui no vol la cosa, a partir d’una aplicació de cites. El conficte, si arriba, ho fa amb guants blancs. I tot s’acaba descobrint, que l’algoritme no entén de fidelitat.

On és la lluita real per mantenir viva una llibreria? On és la complexitat de viure entre llibres quan aquests també poden ser pesats, inútils, oblidats? On són els moments en què llegir no et salva, sinó que et confronta?

El que podria ser un punt de partida interessant per reflexionar sobre la solitud moderna, els vincles digitals i l’artifici dels «matchs» es dilueix ràpidament en una narrativa feel good on tot sembla guarir-se amb una mica de pols de llibre i un bon te calent. L’app queda enrere i la llibreria ho arregla tot. O gairebé tot, ja que l’autor sembla més interessat a fer-nos sentir bé que a explorar les escletxes reals del món dels llibres. I això, depèn del lector, pot ser encantador o desesperant.

No és que sigui un mal llibre. És amable, correcte, i potser fins i tot necessari per a qui busca consol entre lletres. Però és un llibre que parla molt de llibres, i en canvi sembla no haver llegit mai El quadern gris, ni Bartleby i companyia, ni L’ombra del vent. És una novel·la que somriu, però no mossega. Que t’embolcalla, però no et sacseja. Sembla que el món dels llibres serveix com a refugi, sí, però mai com a espai de confrontació.

Potser és això el que passa quan intentem curar les ferides de Tinder amb exemplars de segona mà. El paper ho aguanta tot, però la vida no sempre es deixa redreçar tan fàcilment.

Olivia Pascual Pastor

Llibreria L’Aranya