«Una historia de la lectura», de Martyn Lyons

Lyons, Martyn. Una historia de la lectura y de la escritura en el mundo occidental. Trad., Julia Benseñor, Ana Moreno. Buenos Aires; Madrid: Ampersand, 2024. 449 p. (Scripta Manent). ISBN 978-84-128419-3-0. 22 €.

Martyn Lyons és un reconegut autor australià que ha fet recerca i divulgació sobre la història de la cultura escrita des d’una perspectiva integradora dels tres aspectes que la configuren: el llibre, la lectura i l’escriptura, i sempre posant el focus en els lectors i en les seves pràctiques. En la línia d’altres autors com Chartier o Darnton, Lyons contraposa la microhistòria als estudis quantitatius, i posa de relleu el paper que han jugat les instàncies de poder en cada moment, en relació a les pràctiques de lectura i escriptura.

L’obra que ressenyem s’emmarca en aquesta tradició i es presenta com la traducció al castellà de la segona edició de A history of reading and writing in the western world, publicada en anglès el 2021. En realitat, però, ve a ser una reedició de l’original publicat al 2012, amb la incorporació d’un pròleg en què s’esmenten les noves tendències en l’estudi de la cultura escrita: d’una banda, les perspectives que permeten analitzar-la més enllà de les realitats nacionals i l’aborden des d’un punt de vista més ampli i transversal en el conjunt d’Occident; d’altra banda, l’explotació de noves fonts que han permès mirades més concretes entorn al fenomen de la lectura, de la mateixa manera que l’estudi de la correspondència i dels documents personals ha ampliat el coneixement sobre l’escriptura.

Més enllà d’aquest pròleg, doncs, el llibre no presenta cap nova aportació significativa, però el plantejament inicial manté intacte l’interès. Així, en establir les condicions que varen ser determinants per a l’accés a la comunicació escrita, posa l’èmfasi en com han canviat les relacions amb els textos per part dels lectors i, també, en quin paper hi han jugat els canvis tecnològics, econòmics polítics i culturals. En aquest sentit, identifica com a moments clau en la història el pas del rotlle al còdex, la generalització de la lectura silenciosa, la impremta, la industrialització del llibre i l’aparició del món digital.

L’obra s’inicia amb una descripció dels conceptes i dels aspectes que abasta la història de la lectura i l‘escriptura, en revisa la historiografia i n’identifica els autors referents: Febvre, Martin, Darnton, essencialment, però esmenta també les aportacions en aspectes més concrets de clàssics com Olson, Goody, Eisenstein, Bechtel, McLuhan i Chartier.

A partir d’aquí repassa cronològicament el paper de la lectura i l’escriptura en temps dels manuscrits, a l’antiguitat clàssica i a l’Edat Mitjana, una època de «cultura escrita restringida» –concepte encunyat per Goody– en què coexisteix la cultura oral amb la cultura escrita. Una situació que comença a revertir a partir de la Baixa Edat Mitjana, quan el document esdevé imprescindible per a moltes activitats socials i econòmiques. En aquest sentit, remarca la relació amb el poder, a través de la burocràcia, i com l’escriptura ofereix la possibilitat d’exercir l’autoritat a distància, d’aplicar les lleis, de mantenir registres i dades històriques, de recaptar impostos i d’establir transaccions comercials.

Aquesta situació es modifica amb la invenció de la impremta, i l’autor en repassa l’origen i la seva expansió. Entre els beneficis de la nova tecnologia en destaca un accés més fàcil al llibre per part dels estudiosos i la formalització de les llengües vernacles, però minimitza la incidència real d’aquesta innovació –la revolució de la impremta de què parla Eisenstein– ja que continuen essent poques les persones que tenen llibres als inventaris post mortem, i són molt poques les dones que en posseeixen. D’altra banda, ressalta que els manuscrits van seguir circulant i que la impremta no modificà en allò substancial ni la distribució de temes ni de llengües ni, tampoc, l’aspecte formal del llibre. També posa en dubte que gràcies a la impremta s’hagin preservat més textos i considera que el diferencial entre alfabetització en països protestants en relació als catòlics és un mite, tot i que, certament, la impremta va facilitar una més gran adhesió a les doctrines reformistes i les va fer perdurar en el temps. Cal dir, però, que algunes de les seves argumentacions es basen en un únic estudi d’Adrian Johns sobre la circulació del llibre a Londres i, d’altra banda, sembla no tenir en compte altres factors com la baixada de preu del llibre i el fet que la multiplicació dels textos i la seva disseminació per occident van contribuir a la creació d’una cultura comuna.

En abordar el renaixement i l’humanisme Lyons destaca el paper d’Itàlia en el context cultural europeu i dibuixa la biblioteca d’un humanista tipus, ara de caràcter multidisciplinar, en què s’hi troben llibres religiosos, els clàssics, llibres professionals i, és clar, obres d’autors contemporanis, preferentment en llengua vernacla. Unes biblioteques privades que ara creixen i que tenen, moltes d’elles, més de 100 volums. També tracta la incidència de la impremta en una cultura escrita de caràcter popular i evidencia la dificultat de trobar fonts que permetin fer-ne la història. En aquest sentit, destaca que resulta paradoxal que els qui ens n’informen siguin precisament els qui volen controlar aquesta relació: editors, governs, jutges i església, principalment, i és per això que en el seu discurs, l’autor privilegia com a font la microhistòria i les autobiografies de menestrals i camperols enfront els estudis quantitatius. Un públic, el popular, que als segles XVII i XVIII consumeix una producció impresa farcida d’almanacs, relacions i plecs de cordill i obres de baix cost com ara la Bibliothèque Bleue, destinada més aviat a artesans i menestrals semialfabetitzats i que, a poc a poc, es distancia de la producció adreçada a la burgesia. Tot i això, l’ascens de l’alfabetització és lent i dificultós a causa, segons l’autor, que l’aprenentatge formal es manté en llatí fins a finals del segle XVIII i destaca el paper de l’escola com a conformadora d’un pensament col·lectiu que incorpora els conceptes de religió, de pàtria i de llengua comuna. No obstant, tot i que els ciutadans percebran l’aprenentatge de la lectoescriptura com un mitjà d’emancipació, distingeix les realitats diverses entre el món rural i el món urbà i estableix el paper de l’estat que, amb la burocratització que permet l’expansió de la lectoescriptura, incrementa el control sobre els ciutadans. També indaga sobre el conte popular, que ara s’imprimeix per primera vegada i que es reescriu per poder ser llegit per lectors burgesos.

En la mateixa línia de reconsideració d’allò comunament establert, Lyons qüestiona la influència de l’Encyclopédie o dels escrits de Voltaire i Rousseau en els canvis de mentalitat que varen propiciar la Revolució Francesa, atès que a França en aquella època hi havia un índex d’analfabetisme de prop del 50 %. En aquest punt l’autor adopta una postura intermèdia entre les tesis de Chartier, que atorga un alt valor a les obres filosòfiques, i les de Darnton, que argumenta que el que realment va incidir en el canvi van ser els pamflets satírics, que ridiculitzaven l’aura de la monarquia, tot indicant que probablement tots dos tipus de publicació hi van influir.

El gran moment de la lectura del segle XIX es caracteritza, segons l’autor, per una producció més secular, en detriment de les obres religioses; un increment de la lectura individual i un retrocés de la comunitària; més varietat de textos; un retrocés de la censura a occident en general i també del poder dels gremis i, sobretot, del preu de les publicacions. Tot i així, els canvis importants en el món editorial els situa a partir de 1830, quan ja es pot parlar de la industrialització de l’edició i de l’especialització dels oficis que s’hi relacionen, i d’una producció d’impresos molt elevada destinada als nous alfabetitzats urbans, sobretot procedents de les classes subalternes, que consumiran premsa i novel·les barates sovint adquirides per lliuraments. També les dones accediran massivament al món del llibre, a principis ja del segle XX, tot consumint publicacions pensades específicament per a elles. En aquests capítols, Lyons també tracta de l’accés a la lectura i de com diverses institucions l’afavoreixen per mitjà de biblioteques públiques i els gabinets de lectura i les llibreries, institucions que actuaran, alhora, com a agents de difusió i de control de les lectures.

També es dedica un capítol a la democratització de l’escriptura en època contemporània, impulsada per les diverses lleis referides a l’escolarització obligatòria. Aquest fet incrementa la pràctica de l’escriptura, apareix l’escriptura quotidiana i es generen el que anomena «egodocuments», terme que l’autor concreta en la redacció de diaris personals i de correspondència, que ara tindrà un paper important en les relacions socials tan bon punt els serveis de correus abarateixin el preu de les comunicacions. Però també identifica l’efecte colateral d’aquesta universalitat, pel fet que l’escriptura es reforçarà com a eina de poder en una època de burocratització generalitzada, que encara deixa fora de les relacions amb l’Estat aquells que no estan alfabetitzats i que es veuen obligats a recórrer a mediadors per enfrontar-se amb els textos, una pràctica que Lyons defineix com a «alfabetització vicària».

Finalment, s’aborda la lectura i l’escriptura a partir de la segona meitat del segle XX i en els inicis del segle XXI. Un segle XX que ha suposat un increment important dels nivells d’instrucció i, per tant, ha comportat la incorporació massiva de nens i joves a la lectura, que consumiran llibres especialment pensats per a ells. Però també un moment que veurà aparèixer sofisticades tècniques publicitàries i una diversificació important dels canals i punts de venda, més enllà de les llibreries, entre els quals destaca l’aparició dels clubs del llibre. Durant aquest segle, l’edició generarà un volum de novetats cada vegada més inabastable, sovint en enquadernacions rústiques que n’abaratiran el cost. És també el moment de l’augment de la influència de la producció nord-americana, amb els còmics i les pulp fiction. En aquest punt, Lyons aborda la relació del món de l’edició amb les dictadures diverses que han marcat Europa, des d’una postura sempre complaent, segons el seu criteri, i que contrasta amb les publicacions de la dissidència que sovint ha utilitzat altres mitjans menys controlables, com la ràdio, per difondre els seus missatges. Una ràdio que, juntament amb el cinema i la televisió, competirà cada vegada més amb la lectura com a vehicle de formació o d’oci. I no obstant, el segle XX és també el de l’aparició dels clubs de lectura, un fenomen que l’autor tracta a fons i relaciona, sobretot, amb la lectura femenina. En l’apartat final és quan s’aborda, potser massa breument i de manera superficial, el tema de la lectura i l’escriptura en l’era digital, que se circumscriu únicament a la producció i consum de textos digitalitzats i a la creació de biblioteques virtuals. En aquest sentit, Lyons qualifica la introducció dels ordinadors, com a un «cataclisme més important que el provocat per la invenció de Gutenberg» per com incideix en la manera de consumir informació i per com ha canviat la manera de llegir, amb pràctiques com ara la navegació i el zàping, que impliquen una lectura ràpida i superficial. Malauradament, l’autor no explora les xarxes socials ni el seu paper en relació a la lectoescriptura, ni tampoc l’omnipresència d’aquestes pràctiques ni les conseqüències en la conformació ideològica dels lectors, que ja es perceben des de fa temps. I és una llàstima que aquesta segona edició tancada el 2021 en anglès, no abordi aquesta qüestió perquè ens hauria agradat conèixer quina anàlisi en fa l’autor.

També ens hauria agradat que Lyons hagués entès el món occidental en tota la seva complexitat cultural. I és que essencialment, la seva anàlisi es limita als àmbits anglòfons i francòfons, amb una presència molt limitada d’altres realitats. En aquest sentit, crida l’atenció la poca presència d’exemples procedents del món germànic o italià, més enllà de les referències inevitables en relació al Renaixement o la invenció de la impremta. I no cal dir que la realitat hispànica, i encara més, la catalana, hi és poc o gens tractada, i quan s’hi fa referència, s’hi detecten alguns errors notoris. Així, a la pàgina 71, s’indica que la impremta arriba a Espanya a la dècada dels vuitanta del segle XV i cita les ciutats de Toledo i Valladolid com les primeres a tenir impremta tot i que el mapa de la pàgina 75, que reprodueix el de L’apparition du livre de Febvre i Martin del 1958, indica que les ciutats amb impremta a Espanya, amb anterioritat a 1480, van ser Barcelona, Tortosa, València, Lleida i Saragossa, amb l’absència clamorosa de Segòvia. En aquest sentit, hauria estat bé d’incorporar alguna nota de les traductores, que permetés corregir les inexactituds i les mancances.

En qualsevol cas, l’obra de Lyons manté plenament la seva vigència i resulta una lectura estimulant per tal com contradiu algunes de les tesis més esteses i qüestiona molts tòpics. Per exemple, refuta els qui vinculen l’escriptura alfabètica als avenços científics de Grècia i Roma, amb l’argument que el sistema d’escriptura xinès no és precisament alfabètic i, no obstant això, les aportacions científiques d’aquesta cultura són de primer nivell; i també qüestiona el mite de Gutenberg com a geni inventor, que considera una construcció del romanticisme, tot identificant les circumstàncies que feren inevitable, quasi, la invenció de la impremta. Des d’un punt de vista metodològic, posa en dubte el valor d’algunes fonts per a la història de la lectura, com els inventaris post mortem, ja que només atenyen les classes benestants i no s’hi consignen els pamflets i els fullets de poc valor, no es distingeix la propietat dels llibres al si del matrimoni i, per descomptat, no informen de les lectures. En la mateixa línia posa en qüestió el valor documental de la signatura personal com a indicador de la competència lectora, atès que si bé hom s’exercitava en l’escriptura un cop s’havia après a llegir, hi podia haver lectors que no sabien signar i que desapareixen de les estadístiques.

I és per aquest esperit crític que l’autor exhibeix, precisament, que es tracta d’una obra molt recomanable per a tots els qui s’aproximen a la història de la cultura escrita des d’un interès que va més enllà del llibre com a objecte. Perquè fa que el lector especialista es plantegi constantment la vigència de les certeses adquirides i que el qui s’acosta per primera vegada a aquest àmbit de coneixement hi descobreixi una història que es construeix dia a dia.

Mònica Baró 
Professora de la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals