Universos propers i geometries extraordinàries: Celia Cuenca i la realitat vista des de la ciència-ficció

Cuenca, Celia. Universos cercanos: una mirada íntima de la ciencia ficción. València: Barlin Libros, 2024. 248 p. (Paisaje). ISBN 978-84-128032-3-7. 22 €.

Universos cercanos: una mirada íntima de la ciencia ficción (Barlin Libros, 2024), de Celia Cuenca, és un estudi sobre la ciència-ficció i les seves manifestacions contemporànies. A través d’un recorregut pel gènere i la seva història, sobretot cinematogràfica, Cuenca desfà els límits entre la recerca i l’assaig per no solament parlar-nos de ciència-ficció, sinó proposar-nos veure la realitat a través d’aquesta. Perquè, d’acord amb l’autora, a sota de les epopeies còsmiques i els horrors mecànics, rau una pregunta urgent, una necessitat d’entendre el món, o les possibilitats d’aquest. De deformar-lo, a través de la imaginació, per fer-ne emergir una realitat més íntima i profunda. I descobrir que aquesta, arrelada entre la llum i la foscor, viu deslligada dels marges que separen la realitat de la ficció. 

Fins aquí, he fet una visió general del plantejament del llibre. Podria amanir-la amb algunes referències (per exemple, el corpus de films estudiats per Cuenca), assenyalar algunes possibles febleses del text, i cloure la ressenya amb una màxima que convidi a llegir-lo, perquè el cert és que s’ho mereix. Però Universos cercanos és, sobretot, un elogi dels relats de ficció i de la necessitat que en tenim, per comprendre la realitat a força d’explicar-nos-la. Des dels mites clàssics fins a les històries de robots assassins. I trobo que cal fer justícia a aquest elogi; predicar amb l’exemple. Aquesta és la praxi a la qual l’autora ens convida: evitar la síntesi i abraçar l’experiència. I per fer-ho, si és que el temps existeix i volem aprofitar-lo, cal que tornem a començar.

Imagina’t que ets un geòmetra. Un de prestigi, reconegut pels cercles d’experts, i que treballes com a investigador i docent universitari. Després de molts anys de malviure-hi, has assolit una posició estable dins l’acadèmia. El pas d’aquests anys, però, també ha llimat la passió i la curiositat. Les ha emmotllat dins la rutina. Quan estudies i ensenyes els teus prismes, ja no hi veus les línies invisibles de la realitat, sinó números que cal aprendre i publicar. Potser per això has decidit llegir l’Universos cercanos, de Celia Cuenca, que ara reposa sobre la taula del despatx. Perquè la contracoberta parlava sobre redescobrir la realitat a través de l’estrany; de com hi ha històries que, a través d’elements irreals poden, d’alguna manera, reconnectar-nos amb el present i les seves incògnites. L’has llegit durant la setmana, en estones mortes. Ara ja l’has acabat, com la jornada laboral, així que reculls papers i maletí, abandones el despatx i retornes a casa.

Vius als afores de la ciutat. Baixes de l’autobús i camines el darrer tram. A la parada, hi ha anunciada l’estrena d’una pel·lícula, a jutjar per la fotografia, d’aventures a l’espai. Mentre camines, penses en els primers capítols del llibre. Mai has sigut un gran coneixedor del gènere, així que agraeixes que Cuenca li dediqui una introducció detallada. L’autora empra una imatge curiosa per descriure la ciència-ficció: la d’una noia adolescent, il·lusionada però inquieta, que formula preguntes incòmodes. Així com la fantasia empra la màgia, o el terror el sobrenatural, aquesta adolescent inquieta empra la irrupció d’un element anòmal que, a diferència dels altres, sí que podria formar part de la realitat. A partir de la seva presència, que l’autora anomena novum, capgira els pressupòsits sobre què entenem per possible, no en el futur, sinó en el present.

Com a persona lògica que ets, no has pogut evitar trobar petites esquerdes a la definició; no tot el terror és sobrenatural, penses, ni tampoc aquest capgirament és exclusiu de la ciència-ficció. Amb nostàlgia, recordes quan, de jove, vas anar a veure Alien, de Ridley Scott. Cuenca la considera ciència-ficció, però tu la vas experimentar com a pur horror, i el cert és que els dos gèneres comparteixen, per exemple, el fet de formular advertiments sobre la realitat. El mateix passa amb la novel·la Frankenstein, obra cabdal dels dos gèneres. Acostumat a viure entre definicions sòlides, el polimorfisme d’aquest element central et neguiteja. Malgrat tot, agraeixes que l’estil del llibre sigui clar, i que s’esforci per apropar conceptes abstractes d’una manera entenedora. I entens que, per obrir camí, a vegades cal proposar categories amb excepcions.

Tombes la cantonada. El barri és residencial, hi ha algunes cases i també petits blocs de pisos. També alguns solars buits. Passes davant d’una casa amb les finestres il·luminades (no t’hi fixes gaire, però diries que habitualment no ho estan), i després obres la porta de casa teva i puges al pis. Sopes mirant la televisió, acompanyat per les figures de porcellana de la mare. Estàs a punt de ficar-te al llit quan piquen a la porta. No tens massa relació amb els veïns, així que et sorprèn veure’n un petit grup al replà.

Encapçalant la comitiva hi ha el president de la comunitat que et demana ajuda per a un assumpte insòlit. Al solar del costat, et diu, ha aparegut una casa que abans no hi era. Ningú no l’ha vista fins que no s’ha post el sol; però en encendre’s els llums, els veïns l’han detectada. Alguns valents, després de picar a la porta, l’han trobada oberta i hi han entrat. Només n’ha sortit un. Molt desorientat, solament ha pogut dir que a dins «totes les formes estaven malament», i després s’ha desmaiat. El president recorda que ets un home de ciència, i et demana si els pots ajudar a discernir què passa. Clarament, no saben a quina autoritat avisar. Si més no, això trenca una mica la rutina, penses. Així que escèptic, però intrigat, els acompanyes.

Efectivament, al carrer hi ha un nou edifici. Tu també has passat pel seu davant, però cansat com estaves, no t’hi has fixat bé. Et preguntes quantes vegades més et pot haver passat això. Creuar-te amb l’extraordinari sense ser-ne conscient. Ara et mires el carrer com si fos una cosa nova, escrutes les cases i els rostres de la gent. I entens millor Cuenca, quan parla sobre l’estranyament. Ella el presenta com la funció principal dels relats fantàstics (de terror, fantasia i ciència-ficció): el trencament de la visió acostumada de les coses, pertorbada per un element anòmal, que ens permet descobrir-les de nou. Et sobta que això pugui passar aquí, al teu carrer. Però precisament aquests són els relats que analitza el llibre; històries en què el desconegut no solament irromp, sinó que ho fa on menys l’esperem, en el quotidià: ja sigui perquè es manifesta en el nostre dia a dia, com les naus alienígenes d’Arrival (Denis Villenueve, 2016), o perquè, al final del viatge, els personatges acaben reconnectant aquest misteri amb el més íntim de la seva persona –com ho fa Cooper, a Interstellar (Christopher Nolan, 2014), que després de travessar l’univers i d’enfonsar-se dins d’un forat negre, acaba revinclant l’espai-temps per tornar a comunicar-se amb la seva filla del passat, i ajudar-la a completar la missió que ell mateix havia emprès: salvar la humanitat.

Per fora, sembla una casa normal. Dues plantes, teulada de pissarra. La porta és entreoberta. Sents despertar dins teu un pessigolleig de curiositat. També de por. L’esperança i el temor, diu Cuenca, són dues experiències simultànies davant del novum. Creues el rebedor, i en veure l’interior, saps que la casa és més gran per dins que per fora. Hi ha mobles de fusta, el terra de rajoles. Res fora del comú, tret de les proporcions impossibles. El menjador s’oculta rere una porta de vidre tintat. I et veus a tu mateix com el personatge d’una d’aquestes històries. Perquè el que t’envolta, malgrat que és estrany, no et sembla sobrenatural. Intueixes una lògica, malgrat que desconeguda. I si estàs dins d’un relat, de quina mena és? Cuenca ressegueix la cronologia de la ciència-ficció, i com ha evolucionat per ajustar-se a les expectatives del públic, o a la seva subversió; com busca noves formes per sorprendre o qüestionar la realitat, a mesura que aquesta canvia. Des del laboratori del científic boig, fins a prosaics aeroports espacials, l’autora estudia com cada element del relat integra una visió concreta sobre la realitat. El teu és domèstic, de fusta i pedra, i et fa pensar en el que Denis Villanueve va anomenar dirty sci-fi. És precisament aquest corrent el que Cuenca estudia durant la darrera part del llibre, des de Tarkovski fins avui dia: un estil que busca la materialitat i no la fantasia, i que s’embruta («dirty») de les parts menys espectaculars de la vida (com ara les coses trencades, primitives, nostàlgiques). La física estranya i les tonalitats terroses que t’envolten et recorden la naturalesa mutant d’Annihilation (Alex Garland, 2018). Els elements d’un món estrany, però d’alguna manera proper que, com aquesta casa, poden fer cantonada amb el teu.

Camines cap a les portes de vidre, i entres al menjador. En veure’l, et mareges. Cuenca és llicenciada en Belles Arts, especialista en estètica i teoria de la imatge, i es nota. Malgrat parlar de ciència-ficció en general, el llibre se centra en el cinema (és cert que en algun punt has lamentat la poca presència literària), i un dels aspectes que més destaca és la facultat de les imatges per comunicar informació sense paraules, a través del color, de les textures i de les formes. Com més t’endinses en la casa, més et sembla entendre-ho. Perquè les paraules no sempre arriben a tot, i ara mateix series incapaç de descriure què veus; només se t’acuden altres imatges, com les escales d’Escher o les masmorres de Piranesi. El supervivent tenia raó, aquí les formes no són com haurien de ser. Els vèrtexs s’allarguen fins a esdevenir corbes que es pleguen i desapareixen. El sostre és el terra per on camines. Els mobles són les parets que s’embolcallen a si mateixes. Veus un parell de persones, molt llunyanes, que caminen en cercles dins d’un gerro, al centre d’una taula quilomètrica.

No saps com, però ets capaç d’orientar-te pel menjador. Feia temps que no seguies cap instint, i ara és aquest el que et guia a través dels angles. Hi ha una prestatgeria buida, i els estants formen els esglaons d’una escala. Puges. Arribes a un passadís que s’estén a la dreta i a l’esquerra. A la dreta hi ha una habitació sense llum, i al davant hi ha un home agenollat. Diries que resa. Quan et sent a prop, es gira i el reconeixes. És un veí que mai t’ha caigut bé, un escriptor pedant i avorrit. Et diu que Déu habita aquesta casa. Que dins la foscor hi ha una catedral, que s’escolta l’harmonia dels àngels, i que ell ho veu i t’ho pot ensenyar. Tu mires més enllà, i tens clar que dins la foscor no hi ha res. És el terra que s’eleva i esdevé una paret, a pocs centímetres de distància. Sense respondre, et gires cap a l’esquerra.

Hi ha un concepte central en el llibre: la hierofania, és a dir, la intervenció del sagrat en el món profà. Un contacte entre l’espectador i el diví. T’ha sorprès que un llibre sobre ciència-ficció parlés de religió. Però ara ho comprens. Perquè a l’altre costat del passadís, que es caragola dins d’una espiral, molt lluny d’on ets ara, hi reconeixes l’habitació de quan eres petit. I aquesta visió, estranyíssima com és, penetra dins teu i t’arrossega cap a ella. Realment, Cuenca no escriu sobre religió, sinó sobre espiritualitat. El sentiment que precedeix els dogmes i els mites. La meravella mesclada amb horror que, com a éssers humans, som capaços de sentir vers el misteri del món, i de percebre sota moltes formes, des d’una catedral fins a un arbre. O un record. En un món lògic com el nostre, diu l’autora, els mites abandonen la màgia i la substitueixen per la ciència. I d’aquesta manera, Cuenca recupera les idees de Karl Jung o de Joseph Campbell per reflexionar sobre com, quan els símbols envelleixen, en necessitem de nous. És aquí, proposa, on la capacitat expressiva de les imatges, i de la ciència-ficció com a gènere, que en l’intercanvi entre màgia i ciència s’ajusta millor a la nostra realitat material, esdevé possible recuperar un sentiment del sagrat que realment no habita dins de cap déu o màquina, sinó en el més íntim de la nostra experiència. Aquesta és, considera, la recerca que involuntàriament emprenen els personatges d’aquests relats; i, d’alguna manera, aquest també sembla ser el teu punt d’arribada.

Entres dins l’habitació. No saps quanta estona ha passat, ni quanta distància has recorregut. Sembla un altre món, però no has abandonat el teu carrer, i més que avançar, creus que has retrocedit. Cada passa ha desdibuixat una certesa, i has arribat al punt on no saps res i, malgrat tot, la curiositat dels infants –o la d’una adolescent inquieta– et diu que estàs a punt de descobrir alguna cosa. Al centre de l’habitació hi ha un globus terraqüi. És antic, és el de la teva mare. Al pol nord encara conserva les marques que ella hi va dibuixar, ja fa molts anys, per descobrir-te la geometria no-euclidiana. Aquell dia, quan el pla va esdevenir corba, i la distància va canviar de perspectiva, alguna cosa es va despertar dins teu. I ara, la passió que creies perduda, d’alguna forma, reneix en el record d’aquella lliçó i d’una mare, ja absent, que et va mostrar com sota l’aparença unívoca del llenguatge, o de la realitat, s’hi amaga un univers de possibilitats. Com dos punts connectats per la mateixa circumferència màxima, sents que l’aventura comença en el mateix moment que acaba.

Surts de la casa, seguit per alguns dels desapareguts. Quan mires el carrer, distingeixes el patró d’uns angles fins aleshores insospitats, que connecten les teulades amb la llum dels fanals. Els veus dins l’aire, en els ulls de la gent. Ja ho diu Cuenca; aquestes històries s’enganxen als protagonistes, i quan acaben el seu món ja no tornarà a ser el que era. Tot et sembla diferent, però no has oblidat res del que coneixies. I tens l’estranya certesa que aquesta casa ha sigut com el globus terraqüi de la mare: una lliçó que algú, o alguna cosa, ha preparat per obrir-te els ulls. Sospites que potser, en un futur, aquest descobriment serà necessari. Qui hagi enviat la casa –només per un instant et preguntes si no podries ser tu, de tan detallada com era l’habitació– està preparant-se pel que vindrà. Però l’endemà, l’edifici ja no hi serà. Molts no en tornaran a parlar, avergonyits. D’altres, creuran que ho han somiat. I uns pocs, com tu, en conservareu el record i pensareu sobre què va poder ser.

Quan vas acabar de llegir Universos cercanos, vas tenir una idea. Que el llibre realment tracta sobre el llenguatge; sobre com necessitem una eina per comunicar-nos, no solament entre nosaltres, sinó amb la realitat que ens envolta. I que si la dirty sci-fi, com diu Cuenca, recupera el que és orgànic, brut o quotidià, és precisament perquè són aquestes dimensions les que més necessitem comprendre, si volem sobreviure en un món a la deriva. Les històries comentades tracten precisament sobre aquest reencontre i, paradoxalment, ja que ens involucren com a espectadors, també ens aboquen a la mateixa reconeixença. Com una hierofania materialista. I d’ella en resulta un aprenentatge: que com diu Cuenca al final, allò que ens inquieta és precisament el que ens manca. I que així com investiguem altres planetes per entendre el nostre, és a través de la ficció que podem comprendre millor la realitat, i el lloc que hi ocupem.

Es nota que Cuenca s’estima el que estudia. El seu és un llibre escrit des de la passió per la ciència-ficció, i per la ficció en general. Una passió contagiosa, que ha motivat aquest petit relat que hem compartit. Una passió que ens commina a tots, com a lectors i, potser, futurs protagonistes d’una íntima aventura, a buscar, entre les imatges i la realitat, la desconeguda i fantàstica geometria que construeix el nostre dia a dia.

Martí Jareño
Investigador en teoria de la literatura i literatura de gèneres
marti.jareno@gmail.com