«Clásicos útiles», de Julián Granado

Granado, Julián. Clásicos útiles: 124 lecturas de rabiosa utilidad. Pról., María Galiana. Madrid: Popular, 2024. 262 p. (Urgencias). ISBN 978-84-7884-964-2. 21 €.

M’agrada la ràdio. Fa companyia i, a diferència de la tele o el mòbil, no acapara tota l’atenció, de manera que pots fer altres coses mentre l’escoltes. Jo, per exemple, acostumo a escoltar-la mentre condueixo o faig les tasques domèstiques. Començo a un extrem del dial i des d’allà vaig saltant alegrement d’emissora fins que topo amb algun programa que m’interessi. Així que, probablement, d’haver viscut els darrers anys en el radi d’acció de Radio Morón, filial sevillana de la Cadena SER, hauria conegut en Julián Granado i els seus Clásicos útiles com a oient abans de fer-ho com a lector.

Escriure sotmès a les exigències del guió potser no gaudeix de tant prestigi com la llibertat total de creació, però com a mínim et garanteix que el text no se sortirà de mare. Tens un camp de joc delimitat i l’exercici intel·lectual consisteix a aprofitar-lo al màxim. En el cas del llibre que avui ens ocupa, en Julián Granado sembla haver seguit les següents premisses: ressenyes breus, que deuen correspondre a menys de cinc minuts en antena, sobre autors ja morts (amb alguna excepció) dels quals ens ofereix un tastet per demostrar-ne la vigència i, per tant, la utilitat de seguir-los llegint.

Identifico, doncs, tres reptes en aquest llibre. En primer lloc, el criteri per triar els autors. En segon, la capacitat de síntesi davant unes vides i obres sovint monumentals. I en tercer, i a parer meu el més interessant, empescar-se la manera d’espolsar-los perquè aquests morts, fills del seu temps, ens segueixin semblant molt vius.

No m’estendré gaire sobre els dos primers reptes. En Julián Granado té predilecció pels autors del segle XIX cap endavant; una preferència tan vàlida com qualsevol altra. La majoria són tòtems de la literatura mundial. I, sorprenentment o no, els que no coneixia i, per tant, m’han suposat una descoberta, han estat alguns autors andalusos que considera que hauríem de reivindicar. I pel que fa a la manera de parlar-ne, opta per un estil proper, lluny de reverències o pedanteries obscures que ens podrien fer sentir indignes. Perquè, amb independència del bagatge cultural de cadascú, el primer pas per accedir als clàssics és comú a tots els lectors: baixar-los del pedestal per posar-los a l’alçada dels nostres ulls.

On sí voldria aturar-me és en el tercer repte. En Julián Granado fa servir dues vies per reviscolar-los: vincular-los a situacions atemporals, ja que són inherents a la condició humana, o de rabiosa actualitat que, ben mirat, semblen ecos del passat. Perquè com deia en Mark Twain «la història no es repeteix, però rima». Així doncs, entremig dels apunts biogràfics i les referències literàries, hi trobarem molts comentaris polítics i socials sobre temes tan variats i actuals com l’empobriment de l’educació, la deshumanització de l’atenció sanitària, la pandèmia de la covid, la guerra de Gaza, el racisme, etc. A mode d’exemple, fa servir El vell Goriot de Balzac com un avís per a navegants a l’hora de plantejar-se avançar les herències en vida. I és a través d’aquests comentaris que acaba emergint el que, personalment, considero el gran personatge del llibre, que no és cap altre que el mateix Julián Granado.

Segons la nota biogràfica de la contracoberta, es tracta d’un home que frega els setanta, metge de professió i escriptor de vocació, a més a més de col·laborador radiofònic amb la seva secció de prescripcions literàries. Al llarg del llibre se’ns descobrirà com un amant del cinema, fill de pare obrer i feliçment casat amb una dona de missa de diumenge amb qui després comenta les homilies. Però potser el terme que el defineix millor és quan es refereix a si mateix com un progre dels anys vuitanta. Aquells progres que miraven el futur amb optimisme, convençuts que entre tots construiríem un món millor, i que ara, passats més de quaranta anys, assisteixen entre l’estupefacció i la indignació a una realitat que els ha acabat superant per la dreta i per l’esquerra i que, per acabar-ho d’adobar, tendeix a arraconar-los com si fessin nosa.

A mi aquests vells rondinaires que no es resignen a quedar-se callats em cauen bé. I no perquè combregui amb tot allò que diuen (en Julian Granado, per exemple, té una visió tan negativa del catalanisme que fa que en Javier Cercas sembli la reencarnació de l’Espartac per atrevir-se a escriure en castellà malgrat viure a Girona). En diria més aviat una qüestió de respecte cap aquells que, pel simple fet d’haver viscut més anys, han tingut més oportunitats per aprendre. Així que, encara que només sigui per això, m’alegro que en Julián Granado hagi trobat un altaveu a Radio Morón on poder-se desfogar.

Malgrat aquesta simpatia personal he de reconèixer que el llibre no m’ha semblat rodó del tot, de la mateixa manera que tampoc m’ho han semblat els que han sorgit d’altres programes de ràdio com El búnquer (Ara Llibres, 2024) o Il·lustres execrables (Debutxaca, 2020). Podria dir-se que, enmig de la xerrameca habitual dels tertulians i els analistes esportius, aquests programes de divulgació cultural brillen com una flamarada, però recollits en un format tan unitari com el llibre queden desarticulats, de manera que els comences amb ganes però fàcilment els deixes a mitges. Perquè, més enllà del que s’hagi pogut perdre en el procés d’adaptació, t’obliguen a arrencar un cop i un altre a cada capítol, i un bon llibre t’hauria d’agafar pel coll des del principi i no deixar-te anar fins al final.

Amb el llibre d’avui passa una cosa semblant. 124 ressenyes són moltes ressenyes. El fet d’haver posat els autors en ordre alfabètic en facilita la consulta, però fa que no hi hagi un sentit de progressió. Tot i això, en aquest cas no crec que es busqui acabar de munyir la vaca de l’èxit. Més aviat sembla un acte d’homenatge a un home que ha llegit molt i que ara dedica part del seu temps a animar-nos a fer-ho. Perquè les paraules dites en veu alta, inclús les que surten per la ràdio, se les emporta el vent; però la lletra impresa perdura com a testimoni del camí recorregut.

Ja per acabar m’agradaria recomanar aquest llibre als que considero els seus dos públics potencials. En primer lloc, a qualsevol persona que vulgui iniciar-se en la lectura dels clàssics de la mà d’un guia que li digui: «llegeix això, val la pena». Aquest llibre compleix abastament aquesta funció.

L’altre públic potencial que li veig és la comunitat de llibreters i bibliotecaris. És a dir, els teòrics lectors d’aquest Blog. Per un costat, perquè ens pot servir per recuperar alguns clàssics que s’havien caigut del nostre estoc. I per l’altre, com a gest de militància a la presència dels llibres en els mitjans de comunicació. Realment volem que hi segueixin ocupant un espai? Doncs llavors hauríem de començar per donar suport als divulgadors literaris que ja tenim i que, en el fons, treballen per a nosaltres.

Lluís Planellas
De la 10a promoció de l’Escola de Llibreria 
Llibreter a la Llibreria QuatreCincU del Masnou