«The Nobel Prize and the formation of contemporary world literature», de Paul Tenngart

Tenngart, Paul. The Nobel Prize and the formation of contemporary world literature. New York, etc.: Bloomsbury Academic, 2025. 249 p. ISBN 978-1-5013-8216-1.

Paul Tenngart és professor de Literatura Comparada a la Universitat de Lund (Suècia) i col·labora en projectes relacionats amb l’ecocrítica. Ha publicat estudis que abasten des de l’obra de poetes com Baudelaire a aspectes com els de la traducció, en el volum col·lectiu Northern crossings: translation, circulation and the literary semi-periphery (Bloomsbury, 2022), (amb Chatarina Edfeldt, Erik Falk, Andreas Hedberg, Yvonne Lindqvist i Cecilia Schwartz). L’obra que ressenyem és la seva darrera aportació com a investigador.

És evident que calia una reflexió sobre la funció que el premi literari més prestigiós del món ha tingut sobre la mateixa evolució literària i, des d’aquest punt de vista, l’aportació de Tenngart resulta extraordinàriament interessant des del principi, en què planteja la idea d’intercanvi entre valors diversos, i com el capital, la protecció de la corona i el concepte humanístic de cultura (que inclou la científica i la literària) han marcat la institució acadèmica responsable d’administrar els premis. Com ell mateix assenyala: «A desinterested analysis of the institution of the Nobel Prize in Literature and its role in the continually shifting arena of world literature has hitherto never been executed» (p. 3). I és que la història del premi ens obliga necessàriament a repensar el concepte de literatura mundial que Goethe havia besllumat en la seva correspondència amb Johann Peter Eckermann. Del que ell anomenà Weltliteratur en va sorgir, com és sabut, la disciplina de la literatura comparada a partir d’autors com Jean-Jacques Ampère. Aquest context de reflexió cosmopolita és el que va marcar una personalitat polifacètica com la d’Alfred Nobel en qui la dedicació a la ciència i als negocis derivats dels seus invents convivia amb la passió lectora i, fins i tot, amb el prurit de creador, ja que fou poeta en suec i en anglès.

La qüestió, però, és com un lloc com Estocolm i no pas París o Berlín pot hostatjar l’acadèmia que representa aquest espai de deliberació internacional, de sanció de la literatura d’abast mundial. Tenngart utilitza aquí el concepte de semiperifèria que ja havia tractat en una seva obra anterior. La cultura literària sueca formaria part, doncs, d’aquest espai desplaçat que ni és centre ni és perifèria. Un espai geocultural a mig camí entre el bloc anglòfon, francès i alemany o el més perifèric que pot suposar el món literari hongarès, finès i, m’atreviria a afegir, el català. Cal destacar per tant que des d’aquesta posició gens central el premi Nobel hagi obtingut una importància molt significant en la distribució del prestigi literari en la literatura mundial. Justament la seva «posició» (fins i tot la seva neutralitat i la seva aposta per una tercera via durant la Guerra Freda) justifica i possibilita el seu rol a l’hora de repartir mèrits literaris.

Tenngart ressegueix l’evolució de la recepció del premi en tres mitjans que representaven la centralitat cultural: Le Figaro, The Times i The New York Times. El propòsit és delimitar com ha influït el Nobel en la formació d’una idea de «literatura mundial» des dels inicis a començament del segle XX. Des d’un principi s’establí una mena de sistema de rotació que evitava que el premi es concedís de manera massa seguida a autors d’un mateix país. Per altra banda, la concessió del premi a autors com Tagore (1913) obria les portes a literatures no occidentals i semblava concretar-se així l’ideal cosmopolita que Nobel pretenia. La voluntat de premiar literatures minoritàries va permetre premiar autors escandinaus però, per desgràcia, no serví perquè Guimerà, tantes vegades nominat, aconseguís guanyar.

Si a partir de la dècada de 1950 el premi es va començar a consolidar com a referent de valors literaris que calia tenir en compte, incorporant els autors més innovadors com T.S. Eliot (1948), Faulkner (1949), Hemingway (1954) o poetes com Saint-John Perse (1960), en les dècades posteriors les polèmiques polítiques arran de la concessió a autors com Pasternak (1958) o Soljenitsin (1970) o la negativa de Jean-Paul Sartre d’acceptar-lo varen marcar l’evolució del premi, però el convertiren també en una referència absoluta per sobre de qualsevol premi literari internacional. Molt aviat es plantejaren unes qüestions inevitables: què volia dir, en el fons, la universalitat literària? ¿Calia pensar en uns valors estètics que tot i estar centrats en la tradició occidental fossin aplicables a qualsevol literatura al marge de la tradició europea?

La mateixa naturalesa del premi i el prestigi que va adquirir molt aviat proposen una reflexió sobre com entenem els mèrits literaris. Si bé en les dècades de 1960 i 1970 es va produir una obertura, que continuava l’aposta per literatures més perifèriques respecte de les europees del que es donà amb el premi a Tagore del 1913, en la de 1980 hi hagué un retorn a un universalisme menys pluralista. La concepció favorable a tradicions literàries no pròpiament occidentals, defensada per acadèmics com Lars Gyllesten, es va veure contestada per la d’Artur Lundkvist, que es mostrava més displicent cap a les tradicions africanes o asiàtiques amb l’excepció de la literatura japonesa. Lundkvist era especialista en llengües hispàniques i tot i que deia no tenir bon coneixement del català havia llegit Espriu, un dels nominats catalans que no va poder accedir al premi.^[1] En les dècades següents, la tensió entre les dues posicions es va fer més forta i calia incloure-hi, també, la referida al gènere. Si el premi semblava fixar un model d’escriptor que era home, blanc i occidental, calia trencar aquesta inèrcia. És cert que com defensava el responsable del premi en els primers anys 2000 caldria centrar-se en el fet que «Nation, sex, religion mean nothing. Geography is not our subject» (p. 77), però a la pràctica hi havia unes tendències molt consolidades. Ara bé, la qüestió és si es poden postular uns valors objectius i universals que no depenguin de cap de les característiques esmentades. És evident que hi pot haver i hi ha una bona literatura, una literatura interessant, expressada des de qualsevol cultura o gènere, però això no vol dir que el simple fet de ser dona i d’una cultura no occidental et converteixi de cop en un bon escriptor o que un autor occidental hagi de ser considerat sospitós simplement pel seu origen.

El premi posa sobre la taula, doncs, quins criteris ens permeten considerar que un autor és realment mereixedor de figurar en el cànon de la literatura mundial. Cal tenir en compte, a més, que la importància simbòlica de figurar en la galeria de premiats ha estat molt valorada des del principi per tots els països. Tenir premis Nobel de literatura (potser més que en els altres àmbits) atorga un cert prestigi que, en part, es pot comparar amb els èxits esportius, forma part de la competició entre nacions diferents i això explica que escriptors d’àmbits literaris no europeus creïn de vegades obres que poden encaixar fàcilment amb els gustos més occidentals. Aquest és un retret que es feu, per exemple, a Orhan Pamuk, de qui la crítica Güneli Gün considerava que havia escrit una novel·la que era «a book made for export» (p. 85).

L’altre gran debat, connectat amb aquest, és el de les nominacions. Molt aviat els acadèmics suecs demanaren que institucions i professors universitaris proposessin candidats al premi. Òbviament això comportava la necessitat de disposar de traduccions a llengües com el francès, l’anglès o l’alemany. Però també al suec. Aquest fet ha tingut un efecte positiu per a la literatura sueca, ja que molts dels grans autors han hagut de passar molt sovint per traduccions a aquesta llengua. Recordem, a propòsit, que Àngel Guimerà fou nominat al premi sistemàticament entre 1907 i 1923 per la Reial Acadèmia de Bones Lletres sense obtenir el premi, malgrat les traduccions al suec d’obres seves per part d’Edvard Lidforss i Carl August Hagberg.^[2] De fet, les vicissituds que va patir la candidatura del dramaturg català són indicatives de les dificultats que plantejaven les nominacions. Altres, molt evidents, eren les referides a les literatures africanes, per exemple, ja que no disposaven d’acadèmies o institucions que poguessin validar candidats. Tenngart ressegueix les nominacions d’escriptores, el nombre de les quals augmenta en les dècades de 1920, entre les quals Grazia Deledda i Sigrid Undset que acabarien sent premiades el 1926 i el 1928 respectivament. Tanmateix, el nombre més alt de dones nominades en aquells anys va ser de set, el 1928, sobre un total de trenta-sis nominats. Una tendència que es reverteix a partir de la dècada de 1990 i que en el segle XXI i en el decenni de 2020 la proporció és de tres escriptores per un escriptor. Una evolució que com es pot veure indica fins a quin punt l’evolució del premi va lligada a la dels canvis de criteris en el món literari i la necessitat de pal·liar les discriminacions de gènere.

D’una manera semblant, la visió més pluralista pròpia dels criteris del segle actual s’ha fet notar en les nominacions i els premis, tot i que com comenta Tenngart, aquests nous criteris no deixen de plantejar objeccions: «When you evaluate and promote literary works written in traditions very remote from your own, you always run the risk of exoticizing the culture space you’re interested in but not very familiar with» (p. 101). Fins a quin punt l’exotisme no priva de veure autors més interessants però, menys «característics» del que se suposa que és aquella cultura. Però malgrat tot, el premi aconsegueix una mena de cercle reversible en la consagració dels autors. Prestigiant-los es prestigia també ell mateix, i això reforça el seu reconeixement. Un premi atorgat a autors com Thomas Mann, T.S. Eliot, A. Gide, Faulkner, etc. guanya en consideració i fa que l’autor que vingui a compartir llista amb aquestes personalitats se senti molt honorat. Alhora els valors «descoberts» pel premi adquireixen més credibilitat. Si l’Acadèmia el premia segur que deu ser bo. Així, el premi a autors com Czesław Miłosz (1980) o Jaroslav Seifert (1984) eren alhora una coronació i un reconeixement. Si Mann o Eliot eren autors reconeguts que veien sancionada la seva obra, els premis a aquests autors afegien el caràcter de descoberta per a un públic mundial. Aquesta és la línia que George Steiner valorava del Nobel en un polèmic article del 1984 («The scandal of the Nobel Prize», The New York Times, 30 de setembre de 1984), tot i que lamentava que feien ben poques descobertes.

El Nobel va seguir en la línia de les noves aproximacions aportades per la crítica postcolonial en guardonar i, així, donar a conèixer noms com Derek Walcott o V.S. Nailpaul. Tot i que no oblidem en quina llengua escrivien aquests autors. En definitiva, el prestigi del premi és bàsic perquè es puguin valorar figures literàries a les que l’accés a la universalitat els estaria negat si no fos per la publicitat i renom que atorga el premi.

L’altra cara de la història és la dels autors no premiats com els escandinaus Ibsen o Strindberg o la danesa Karen Blixen. Alguns dels gegants de la literatura del segle XX com Rilke o el cas d’una literatura com la catalana que, com recorda el mateix autor (p. 112), no ha aconseguit mai cap premi. La casuística és complexa i si bé en els casos d’Ibsen, Strindberg o Zola hi jugava la concepció de l’idealisme estètic que professava el president de l’Acadèmia, Carl David af Wirsén, en d’altres cal tenir en compte que o bé mai no havien estat nominats o bé el seu renom no es va produir fins molt més tard, sovint pòstumament. En el cas de Joyce, per exemple, cal tenir en compte que el comitè en els anys trenta era poc amic del «Modernism». Si hagués mort una mica més tard potser se n’hauria beneficiat, recordem que Faulkner el va obtenir el 1949. Així i tot, va caldre esperar a la dècada de 1960 perquè autors innovadors com Beckett o Claude Simon obtinguessin el premi.

Per altra banda, els diversos balanços que s’han anat fent dels premiats amb el Nobel són en si mateixos una veritable història de la recepció literària i de la construcció d’un cànon. Fins i tot alguns autors oblidats poden ser recuperats i reeditats gràcies al prestigi del guardó. És curiós que en català hagin aparegut recentment traduccions d’autores premiades a la segona dècada del segle XX com Grazia Deledda (1926) (per exemple, Cendra, aquest 2026, per Edicions de 1984, amb traducció de Mercè Ubach) o Sigrid Unset (1928) (L’edat feliç, Edicions de la Ela Geminada, 2025, traducció de Meritxell Salvany). En aquest cas és molt probable que sigui a causa de la voluntat de recuperar escriptores que han estat negligides. Pensem també en el cas d’una autora com Pearl S. Buck, un dels premis més qüestionats, però que tingué un relatiu èxit en el món editorial en castellà durant el franquisme, probablement pel fet de ser una autora cristiana que planteja l’experiència dels seus pares predicadors a la Xina. Exotisme i missatge moral de base cristiana. Ara pot ser reivindicada simplement com a dona escriptora: moltes d’aquestes autores han reaparegut en la col·lecció «Women Nobel laureates in literature» des del 2018 (p. 123).

Un altre aspecte interessant és el de la consagració de corrents literaris que sovint no han estat els més valorats per la crítica i el món acadèmic en general. Per exemple, el cànon de la literatura del segle XX ha estat molt marcat per l’impacte del Modernism i les avantguardes, i s’ha tendit a identificar el valor literari amb aquesta concepció formalista del fet literari. El Nobel, en canvi, ha canonitzat autors que no responen a aquest paradigma. També resulta rellevant l’efecte del premi sobre el sistema general de traduccions amb un clar avantatge per les fetes a l’anglès.

Tenngart revisa les visions de conjunt que s’han fet sobre el premi i retorna sempre la qüestió de la dialèctica entre allò que és transnacional i nacional, amb el component de xovinisme inevitable que comporta per part dels països la recepció del Nobel per un autor local. La creació d’un espai purament literari on les diferents obres d’arreu del món compartissin la glòria de la humanitat va ser des d’un principi la intenció de l’Acadèmia sueca, seguint els desitjos d’Alfred Nobel. L’evolució del premi ha anat lligada a la mateixa evolució de la concepció de la literatura al llarg del segle XX i el XXI i així s’ha establert el que Tenngart anomena «a network of channels between national literary ecologies and cosmopolitan ecology, in Alexander Beecroft’s terminology. The very traffic between these two kinds of ecologies, I would argue, is crucial for existence of a world literary space» (p. 146).

Tenngart fa un repàs detallat de les motivacions que prevalien en cada període a l’hora de concedir el premi en un dels apartats més interessants del llibre («Defining literature: poetics of the prize»), tot un exercici de reflexió sobre els paràmetres de valoració literària des d’una perspectiva diacrònica, amb la inclusió de la qüestió de la relació complexa entre literatura i política que ha marcat la història del guardó malgrat els desitjos de neutralitat i de valoració únicament dels elements estètics. Des del refús a obres com les d’Ibsen o el mateix Tolstoi motivat pel conservadorisme de Carl David af Wirsén, el primer president de l’Acadèmia a gestionar el premi, a les polèmiques als premis a autors russos en el temps de la Guerra Freda, al rebuig del premi per part de Jean-Paul Sartre o al reconeixement a un autor amic del castrisme com era García Márquez. Per cert, a propòsit de la concessió a l’escriptor colombià es produí un conflicte entre Cuba i Suècia pel fet que Castro va voler enviar un miler d’ampolles de rom cubà per a la festa de la concessió i el govern suec refusà l’oferiment per trobar que contradeia la seva legislació sobre begudes alcohòliques (p. 184).

En un altre sentit, la tria d’autors com Miłosz o Jaroslav Seifert va molestar els seus països de l’altre costat del teló d’acer. O l’aposta per escriptores com Toni Morrison, Nadine Gordimer o autors com Derek Walcott o Naguib Mahfuz han de situar-se en l’apertura del premi a la qüestió postcolonial i feminista (el cas d’Annie Ernaux és significatiu en aquest sentit).

El llibre segueix, també, els temes dels parlaments dels autors premiats i en mostra la concepció de la literatura i de la funció que té per ells. Probablement en la coincidència dels escriptors en determinats motius podem veure allò que d’universal té el fet literari i què vol dir llegir i escriure literatura. Així, Tenngart conclou que «Nobel Literature means many things, but predominantly it is a prescription for a collective, literary balance between the small and the vast, the cosmopolitan and the vernacular, the particular and the universal, the individual and the generally human» (p. 198).

L’obra acaba amb una reflexió sobre el paper del premi en el nou segle i en el futur. ¿Continuarà tenint el poder de consagració que ha mantingut malgrat les diverses crisis? Tenngart creu que la capacitat de crear el cànon del Nobel passa per millorar la transparència. La tendència al secretisme a propòsit de les deliberacions i la tria de candidats són poc adequades als temps actuals. Caldria també, segons l’autor, que el suport del premi als ideals d’humanitat i justícia fossin més explícits com un valor indestriable de la universalitat dels valors literaris.

En definitiva, Tenngart ens ofereix una visió de la història del premi Nobel clara i força exhaustiva, però ho fa des de la interpretació del paper que ha jugat en la configuració d’un cànon mundial de la literatura. La distribució en apartats que tracten les diverses facetes que afecten el guardó facilita la visió hermenèutica per sobre de la que podria haver estat, únicament, una visió diacrònica i lineal. Un excel·lent instrument per entendre tot el que fa referència al Nobel i les seves implicacions en el món de la literatura actual.

Ramon Bacardit  
Professor de secundària. Comissari de l’Any Guimerà

^[1] Cf. Valdés, Ana; Mascaró, Roberto. «El hombre del Nobel: entrevista con Artur Lundkvist». Quimera, n.º 14 (dic. 1981),  p. 40-44. Sembla que no era gaire partidari de premiar literatures minoritàries.

^[2] Vegeu Gallén, Enric; Nosell, Dan. Guimerà i el Premi Nobel: història d’una candidatura.  Lleida: Punctum, 2011.